Posts Tagged ‘museu’

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

Desembre 10, 2014

ruta03-2

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

ruta03-1

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

##aaaa

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

h1

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Juliol 5, 2014
marbles460

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

h1

Adeu Arqueologia Catalana!

Juliol 27, 2011

Descansa en pau, Arqueologia Catalana

Quan vaig acabar la carrera i em vaig llençar de cap al meravellós mercat laboral de l’arqueologia preventiva, allà per 2005, la bombolla immobiliària estava el el seu auge esplendorós, semblava que la construcció era una gallina dels ous d’or sense fons, on encofradors i camioners borderline sense cap titulació vorejaven els 5.000 euros mensuals. Doncs bé, en aquell moment jo cobrava 711 euros (amb una llicenciatura eh!!) contracte d’obra i servei i sense més lot nadalenc que una trista espelma. Us podria citar, com a detall morbós, que vaig fer de guia en un Museu local on em pagaven 4 euros la hora (menys d’un terç que la senyora de fer feines) i m’havia d’estudiar de memòria unes 50 pg diàries.

Si aquestes eren les condicions laborals en el moment econòmicament més òptim, no us vull explicar que va començar a succeir a partir de 2009 amb el tsunami de la crisi, quan em vaig quedar sense feina per 1r cop durant un més. Doncs imagineu-vos com estan ara les coses un cop s’ha instal·lat al poder la dreta neoliberal amb nul·la sensibilitat cultural: si a Sanitat i Educació les retallades son  draconianes, el Patrimoni Cultural directament podem dir que ha passat a millor vida.

Deia Nietzche que la història és circular i que estem condemnats a repetir-la; jo em quedo amb la idea de Marx  que en realitat els fets succeeixen dues vegades, una com a tragèdia i una altre com a comèdia. Doncs si, torno a estar a l’atur! Si la meva primera estada a l’INEM la vaig viure amb un intens dramatisme, degut a les turbulentes relacions personals  i econòmiques que van rodejar aquell tèrbol assumpte, ara m’ho miro amb el meu somriure sarcàstic als llavis i un suculent finiquito a la butxaca.

Bravo especuladors! Felicitats constructors sanguinaris! Us heu sortit amb la vostra. Em trec el barret, xapeau! Finalment després de tants anys fent-vos la punyeta, aturant excavadores cada cop que apareixia una resta de ceràmica,  replantejant els vostres plànols per conservar viles romanes i suportant assetjaments constants en cada visita d’obra, ens heu guanyat la partida. Ja us podeu quedar amb els vostres magnífics solars, morts de fàstic i plens d’herbotes. Ah! Que ara ja ningú us compra els apartaments? Oi, quina pena més gran!

Ja m’he acomiadat altres cops de la meva professió i després m’he hagut de menjar les paraules, així que aquest cop m’estalviaré lacrimògens espectacles: La mort de l’Arqueologia Catalana estava més anunciada que la d’Amy Winehouse i ja m’han passat les ganes d’assistir al funeral i fingir cara de pena, com si encara guardés el menor sentiment envers el difunt, assassinat per tantes mans alhora que resulta sorprenent com ha resistit tant. I si mai reviscola, ja ens retrobarem!

Jo ja tinc prou feina replantejant-me un cop més qui soc i que vull fer amb la meva vida laboral a partir d’ara! Alguna suggerència?