h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

Advertisements

7 comentaris

  1. Bon article pel que fa a la descripció del PSUC com a principal força política antifranquista a Catalunya (i un dels principals partits comunistes a l’Europa Occidental durant la guerra freda), però erroni des del meu punt de vista al considerar a ICV com a “partit hereu del PSUC”.

    ICV, amb Rafael Ribó (actual Síndic de Greuges) al capdavant, va “fer hibernar” i deixar sense activitat política al PSUC, en contra del seus propis estatuts, l’any 1997 perque llavors, en plena demolició turbocapitalista de les restes de la URSS i el bloc comunista a Europa, tot el que pugués sonar a “comunista” estava molt mal vist, i es considerava com a quelcom caduc i obsolet, sobretot entre les persones que es consideraven “modernes i d’esquerres”. Es va “matar” a un partit amb un passat esplendoròs i de prestigi però l’adscripció política del qual llavors feia nosa per a molts.

    El veritable “partit hereu” del PSUC és el PSUC-Viu, la seva resurrecció poc després del seu “assasinat”, i no és casualitat que el seu primer president, durant una dècada, i fins a la seva mort, fou Gregorio López Raimundo. El PSUC-Viu va acabar formant part, juntament amb altres partits, de la federació Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) al 1998, referent a Catalunya d’Izquierda Unida (és a dir, del PCE, en una relació semblant a l’existent durant el franquisme). És aquí on s’ha de buscar la “línia genealògica” i la descendència actual del vell i entranyable PSUC.

    Salutacions.


    • Em sembla una discussió absurda i estèril. En tot cas el PSUC pateix nombroses escissions per l’esquerra, de les quals la més petita i irrellevant es el PSUC Viu. El PCC marxa molt abans amb molta més gent i militància en tot moment. Durant el franquisme també hi han altres escissions maoistes i troskistes, així com Bandera Roja que entra i surt. EUIA tan sols es va presentar a uns comicis per separat d’ICV (on va desaparèixer del Parlament, per cert) i no recordo ni una sola votació on hagin tingut un vot divergent en els darrers 10 anys en cap institució. Tan diferents no seran, doncs.
      En tot cas, el PSUC legal i oficialment forma part d’ICV qui gestiona el seu llegat, els seus locals, els seus arxius i la seva militància.
      Salut.


      • Per López Raimundo el PSUC-Viu no va ser tan irrellevant.I per els 45% (gairebé la meitat) de delegats del Congrés final del PSUC, tampoc.

        Per qui si que va ser irrellevant el PSUC (i el PSUC-Viu), en el seu moment, va ser per Rafael Ribó.

        El que vull dir és que evidentment que hi ha gent del PSUC (cada cop menys, aixó sí, per un simple qüestió generacional) a ICV i que EUiA (que agrupa, a més del PSUC-Viu, també al PCC) i ICV tenen molts punts en comú (tot i ser dues organitzacions polítiques diferentes, amb afiliació diferent, representants i candidats electes diferents, i Assemblees independents), però si hi ha algún partit que, en puritat, pugui reivindicar-se principalment com a “partit hereu” del PSUC és precisament el que porta les seves mateixes segles i va intentar evitar la seva dissolució.

        Encara que siguin quatre gats i només a nivell simbólic.

        Salutacions.


  2. A eso se le llama poner los puntos sobre las íes, Arqueòleg. Claro, contundente e incontestable. No soy comunista ni lo he sido nunca, pero las cosas son como fueron y a eso no hay nada que oponer. Ya está bien de idealizaciones, cuando no de suplantación y supercherías varias a cargo de muchos recién llegados. Un saludo y adelante Nvs

    2016-08-11 18:11 GMT+02:00 “Reflexions dun arqueòleg glamurós” :

    > Arqueòleg Glamurós posted: ” Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat: He > llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha > cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un > punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’e” >


  3. Entenc que en Blog Societat no vulgui entrar en un debat que potser esdevindria interminable (“jo et dic això”; “jo ara et contesto”; “doncs ara jo et replico”; “doncs jo et contrareplico”, etc.). Ara bé, almenys, podria haver llegit el teu article, ja que ell te n’havia escrit un, suposo que amb el propòsit que tu el llegissis (com així has fet, d’altra banda).


  4. Es molt clar que fins que no va morir la generació que havia viscut la guerra, ERC casi no tenia vots. La gent que va viure la guerra va quedar ben farta de maximalisme i demagogia. Ara que tots han mort, poc a poc ERC es va fent hegemonica amb el seu populisme, les seves mentides i el tuf filofeixista que ja tenia llavors.


  5. […] Quin problema hi ha en fer una exposició pedagògica contra Franco? Es una ofensa a la memòria històrica les imitacions del dictador que fan al programa d’humor Polònia? No volen que estudiem aquest període perquè va ser una guerra de classes i no de pobles? O es que potser els convergents no volen que se sàpiga que dels 75 alcaldes franquistes i feixistes que van mantenir el carreg en democràcia a Catalunya, 48 es van passar a CDC, com Primitivo Forastero, combatent de la División Azul i alcalde convergent de Camarles (Baix Ebre) o Josep Gomis, alcalde falangista de Montblanc que va arribar a Conseller de Governació amb Jordi Pujol?. O potser es que ERC no vol que recordem que entre 1940 i 1975 la seva direcció no va posar un peu a Catalunya, mentre el PSUC era la força heg…? […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: