Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.