h1

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

Juliol 5, 2014
marbles460

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

5 comentaris

  1. Comentari censurat per falta de Glamour i substituit automàticament per un vídeo de Camela


  2. Et fas les mateixes preguntes que em faig jo contínuament. En el nostre món, l’occidental, els museus a l’estil colonial (MNAC inclòs) no tenen gaire sentit, perquè les seves obres estan absolutament descontextualitzades i t’hi pots passejar amb la mateixa actitud que et pots passejar per l’IKEA, a no ser que hi vagis amb objectius clars i ben marcats. Una altra qüestió és: existiria el Crist de Taüll avui si no s’hagués tret d’on era? Podria la població de la zona mantenir l’obra i les condicions que l’allunyessin del seu deteriorament i del vandalisme? Evidentment que la resposta és no i no, per tant, concloem que ja estan bé on estan. Vaja, que entrem en un bucle.

    Salut i tot això


  3. La destrucció de patrimoni sempre és dolorosa, i no cal gaire lluny per trobar-ne exemples: les destrosses a edificis emblemàtics per part d’algunes empreses constructores a Barcelona són de jutjat de guàrdia. D’altra banda, encara recordo com em va indignar la meva primera visita al Museu Britànic -que hauria de dir-se Museu del Colonialisme Britànic-. Dit això, i sempre des del meu particularíssim punt de vista, potser la solució seria aixecar un museu en territori neutral (alguna illa de l’oceà?) per fer-hi una “reserva cultural de la humanitat”, amb aquelles creacions que no poden restar en mans de cap país ni de ningú, i tampoc cal que siguin observades per milions de turistes que amb una bona còpia ja en tindrien prou -m’hi incloc-. Els originals, sempre haurien de restar preservats d’interessos partidistes/polítics/econòmics i només haurien de ser accessibles per als estudiosos. Opino.


  4. Ho vaig veure clar el dia que vaig començar a llegir un llibre sobre alfabets comprat i editat per la Biblioteca d’Alexandria. El pròleg era una instància pública a Àustria per a que tornès l’únic papir suposadament de la Biblioteca original. Els arguments eren els que s’han pogut llegir per aquí: majoria d’edat dels pobles. No és un futur molt esperançador, però comença a haver-hi alguna devolució.
    Jo també prefereixo apropar-me a dos centímetres d’una bona còpia que mirar un original a metros de distància.


  5. […] científic, així com la correcte conservació i divulgació. Clar que davant això es torna a obrir el debat sobre si es oportú retornar o no les restes que els museus occidentals tenen exposats d’anteriors […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: