Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

Actualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

– Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

– Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

– Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

Discussió amb Pseudohistoriadors de l’Institut Nova Histèria

“Un nacionalista pot ser un gran filòsof o un gran químic, però difícilment serà un gran historiador“

Eric Hobsbawm (1)

Aquest Sant Jordi he estat per primer cop a la vida signant el meu llibre a la Rambla de Barcelona, on he desvirtualitzat, per fi, a molts  amics de Twitter i d’aquest blog. Un plaer descobrir que sou reals! M’ha fet molta il·lusió i només per això ja ha valgut la pena fer el llibre.

L’anècdota freak de la jornada va ser la discussió amb membres del Institut Nova Història de Jordi Bilbeny, un filòleg i pseudohistoriador aficionat expulsat de la UB quan cursava un doctorat, ex-membre també del Centre d’Estudis Colombins i  de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC). La seva hipòtesis es que Cristòfor Colom, La Celestina, Cervantes, el Lazarillo de Tormes, Leonardo Da Vinci, Erasme de Roterdam, Bartomé de las Casas, Francisco Pizarro o el Pare Noél eren catalans, però existeix una conspiració mundial orquestrada per Espanya per amagar-ne totes les proves i només ell les pot veure. Per desgràcia TV3 dona constantment ressò a aquesta magufada anticientífica, Ajuntaments de la CUP li han pagat conferències amb diner públic ( a canvi ell va demanar el vot per la CUP) i ERC li ha atorgat un premi.

Unes teories conspiranoiques i relativistes com les que hem vist anteriorment en aquest blog amb Generación Alien i Erich Von Daniken, la Operació Rapa Nui o als dels defensors de la “Terra Plana”.

Jo en cap moment vaig ser conscient de amb qui estava parlant, creia que era un llibreter anònim, que tenia un estand al costat del meu, si no aquesta conversa MAI hauria tingut lloc. Aquí la transcripció de la discussió, tal com la recordo:

AMIGA – Ui mira, si al estand d’aquí al costat tenen “El Lazarillo“… en català? No sabia que s’havia traduït!

JO- Ai calla… però si el traductor es Jordi Bilbeny! El pallasso aquell que diu que la Celestina era catalana!

SENYOR X- Perdona, però aquestes teories estan molt estudiades eh!

JO- Que va!! Si aquest Bilbeny es un friki! El van expulsar de la UB per exposar infumables teories paranoiques. Per mi que pren tripis o  té  brots psicòtics …

SENYOR X- Això es perqué les universitats estan dominades per Espanya! Qui paga a les universitats? Espanya!

AMIGA- Però que diu home!! Com han de ser la UB o la UAB espanyolistes i formar part d’un complot!!! Quina bojeria!!

JO- Si va dir fins i tot que el Pare Noel era català aquell pirat! ajajaj Com es pot ser tan ridícul? Que serà el proper Mickey Mouse?

SENYOR X – Si es veu clarament! El Quixot està ple de catalanades! Aquesta obra la llegia un castellà de la època i no la podia entendre pas.

AMIGA- Però com ho pot saber? Això es una visió que tenim ara des del present, però segur que la gent de la època ho entenia perfectament…

JO- Es que son dues llengües romàniques que s’assemblen molt i estem parlant d’un moment en que les normes ortogràfiques tampoc estaven molt fixades

SENYOR X (amb la cara envermellida i la mirada perduda)– Si que ho estaven! Siii! Ho estaveeen! I vosaltres no sabeu que Tirant lo Blanc estava considerat una obra en llegua castellana fins que un estudiós va trobar una còpia en català al s.XIX? Llavors es va saber la veritat! En la resta de casos no s’ha tengut tanta sort…

JO- Bé, això és una prova empírica. En tenen cap ells per afirmar les seves bestieses?

AMIGA- El que no es pot fer es anar escampant rumors sense cap base. Que el cas de Tirant Lo Blanc fos cert, si ho es, no prova que la Celestina o el Quixot fossin catalans! Clar, de tan dir tantes xorrades algún dia se n’encerta alguna…

SENYOR X- Qui demostra que es fals eh? Tampoc es pot saber! A més, com deia Goebbels, si cal inventar una mentida, que sigui ben grossa…

JO- Això de Goebbels ho deu dir per la manipulació de Bilbeny no? Pio Moa i ell, son com dues gotes d’aigua! Es comença així i s’acaba negant l’Holocaust.

AMIGA- Home això igual no, però a veure, la història té un mètode científic avalat per l’acadèmia. Hi ha un rigor..

SENYOR X- (completament fora de si)– L’acadèmia la paga Espanya! La història la fan els estats! I nosaltres no tenim estat!! Eh!! No en tenim cap!! A més, com voleu que un poble degenerat de quatre pagesos morts de gana que malvivien entre matolls fes el Siglo de Oro eh??

(aquí veiem la veritable naturalesa etnicista en que es basa aquesta teoria delirant, com els Protocols dels Savis de Sió, una falsedat conspiranoica en la que es va fonamentar l’antiseminisme del s.XX)

Vam deixar la conversa perqué havia de signar més exemplars de Patrimonicidi i poc després m’adono que absolutament tots els llibres de la paradeta eren de Bilbeny, ja que aquell era el estand oficial del INH i, per tant el Senyor X, amb qui havíem discutit, era Jordi Bilbeny o bé un deixeble seu que se li assemblava. Li havia dit ionki, pallasso, friki, nazi, psicòtic i mentider a la cara i m’havia quedat tan ample. Quina probabilitat hi havia de tal remota coincidència de hora i lloc, en una ciutat com Barcelona??

Tan difícil es d’entendre que aquells que defensem el dret a decidir, com es el meu cas, ho fem perquè volem canviar el futur i no el passat?

 Si voleu saber la llista de personalitats que donen suport a aquests deliris podeu veure-la aquí:

Llista de suports a Institut Nova Histèria

PD: Alfons Lopez Tena m’ha aclarit per Twitter que la seva adhesió es falsa i que se la va inventar el INH. No m’estranyaria que altres també ho fossin

(1) Gràcies per la cita Miguel Rosa! Ja sabia jo que no trigaria en trobar el post idoni per incloure-la!

El mite de Cassandra i la rendició d’Artur Mas

En la mitologia grega Cassandra era una sacerdotessa d’Apol·lo que va aconseguir el poder de veure el futur a canvi de sexe amb el Deu però ,com ella no li corresponia amb el seu amor, Apol·lo li va llençar una maledicció escopint-li a la seva boca: mantindria el seu do intacte, però mai ningú creuria en les seves profecies.

Quelcom semblant ens succeeix a les persones que tenim una ideologia emmarcada dins el materialisme històric: com analitzem objectivament les causes materials i estructurals dels fenòmens, som molt més capaços de preveure el seu desenvolupament en el temps. Però, per desgràcia, dins la cultura postmoderna i neoliberal es viu un auge de les ideologies hegelianes, idealistes, irracionals, pre-il·lustrades i anti-modernes. Molta gent pensa que amb “la voluntat del poble” es pot aconseguir transformar la realitat, ignorant els condicionaments econòmics, polítics i socials que ho fan possible. Creuen que desitjant molt fort, molt fort una cosa simplement passa. Vaja, ja ens podríem posar a desitjar que baixi l’atur, si aquest ritual de bruixeria animista funciona!

Per exemple, jo porto dient des de 2010 que bona part del moviment popular sobiranista està totalment al servei de CIU, primer per dinamitar el Tripartit i després per mantindre’s a tota costa al Govern de la Generalitat al preu que sigui, sense cap voluntat real de construir un estat nou, contra els interessos mercantils de La Caixa-Abertis qui mana realment a la Generalitat. Una cortina de fum que ha permès aprovar draconianes retallades, i tapar tota mena de corrupció. Que ha generat unes grans movilitzacions al carrer que no només no s’han fet contra el Govern, sinó que han estat liderats per aquest. I que han servit perqué el principal partit de l’esquerra investeix al candidat de la dreta amb un xec en blanc i ajudant-lo a amagar el Pressupost del debat parlamentari. La carambola perfecte per l’oligarquia explotadora.

Fins ara el pensament màgic i xamànic s’alimentava amb una data esotèrica: el 1714. El Tricentenari del setge borbònic a Barcelona (el 1705 n’hi va haver un altre d’austriacista, però aquest no convé recordar-lo). Però resulta que Artur Mas acaba d’anunciar per fi el que molts ja sabíem: que no es donen les condicions materials per la gran festassa patriòtica. I que allargarà l’agonia austericida, endarrerint la pastanaga fins 2016, potser llavors amb l’excusa que aquell any les efemèrides coincideixen amb el Decret de Nova Planta, qui sap. Qui dia passa any empeny. Mas, el director d’aquesta farsa, sap des del primer dia que va de farol,  però mentre tingui a l’ANC i tots els mitjans de comunicació subvencionats donant-li bombo a la seva falsa utopia, pot anar retallant i privatitzant d’amagat.

I jo he rebut tota mena d’insults, ultratges i ignomínies, sent acusat de botifler i traïdor a la pàtria en amunt, simplement per anunciar el que avui ha succeït. Mira que atrevir-me a trencar la il·lusió col·lectiva, amb la burda i freda realitat!

Un exemple perfecte de l’alienació mística, autoengany i negació de la realitat és Antoni Garcia el President i cap de llista d’ERC a l’Hospitalet, qui fa un parell de dies m’explicava per twitter que aquest mateix més tindríem la data i la pregunta d’una consulta que ja mai es farà.

Pot esperar assegut! Ni Sandro Rey fica tant la pota en les seves endevinacions. Quin paperot ERC! Dos anys fent de minyona complaent a CIU perqué després us facin una pluja daurada a la boca a sis dies de la #ViaCatalana. Si es que ja ho deia el cònsol Servili Escipió “Roma no paga traïdors”

La Història NO és una suma de biografies

Durant el franquisme la Història es plantejava com una mera successió de biografies de personatges il·lustres: llistes de Reis Gots, hagiografies de Sants, vides de Reis o gestes de celebèrrims militars; sempre homes, per descomptat. El curs d’una civilització estaria marcat, doncs, per la mera voluntat d’herois destacats que sobresurten del ramat per guiar al poble com a xaiets dòcils en el fosc esdevenir dels temps. Una concepció de la realitat social similar a la d’una caserna militar: patriarcal, individualista i que veu en la força bruta com a únic motor de canvi i evolució.

Avui dia, afortunadament, la Història és considerada de forma unànime com una Ciència Social, es a dir, el seu objecte d’estudi és la societat, com a ens indivisible i des d’una perspectiva objectiva, racional i empírica. De la mateixa forma que ningú entendria que la demografia estudiessin tan sols la natalitat o la mortalitat de personatges distingits, fer-ho en la Història és igual d’absurd.

Això no vol dir que, en algunes ocasions, calgui prestar alguna atenció a certs personatges que han tingut tan poder acumulat com per determinar o condicionar les causes econòmiques, culturals i polítiques de tota una societat. Per exemple: al estudiar el nazisme hem de fer esment obligatòriament a Adolf Hitler i la seva trajectòria, però no resulta suficient, ni molt menys, per entendre la globalitat del fenomen; cal tenir en compte la situació de postguerra d’Alemanya, el seu context econòmic després del crack del 29, així com la seva conjuntura política i cultural.

Un defecte més que tenen els casposos nacionalistes i patriotismes variats és la necessitat imperiosa de  venerar Messies i Herois de la Pàtria a qui posar flors en dates destacades, tergiversant o amagant qualsevol defecte que pugui tacar aquesta immaculada icona en qui projectar els seus complexes d’inferioritat actuals. Una prova més de la incompatibilitat absoluta de tot sentimentalisme identitari amb el materialisme històric i el rigor científic.

Escrutar en els detalles morbosos de la vida privada de sers determinats, pot tenir la seva gràcia o interès com a entreteniment. Confesso que, com a fan histèrica que soc, podria recitar de memòria les biografies de Bowie, Courtney Love, Morrissey, Madonna, Alaska o Kurt Cobain, però mai se’m passaria pel cap considerar aquest hobbie del menor interès acadèmic.

Igual és que jo, al ser especialista en Prehistòria, estic acostumat a investigar cronologies remotes de les quals no ens ha quedat cap nom propi, unes societats caçadores o agricultores,  sense jerarquies més enllà de l’edat i l’experiència adquirida. Clar que, als fans de la historiografia arcaica, patriotera, casposa i militar, no els hi deu fer gaire gràcia saber que una societat sense explotació ni lideratges va existir durant quatre milions d’anys…