Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

Actualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

– Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

– Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

– Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

IDEOLOGIES INCOHERENTS (I): El Carlisme Socialista

Estimats lectors, aquest blog té l’honor de presentar un petit especial, format per tres capítols, dedicat a analitzar breument les teories polítiques més absurdes, incoherents i contradictòries existents a la vinya del Senyor

La era del postmodernisme no ha acabat amb les ideologies, com erròniament profetitzava Fuckuyama, sinó que ha donat lloc a esperpèntics poti-poti formats per un esquizofrènic recull de postulats provinents tan de l’extrema esquerra com de l’ultradreta, creant veritables monstres filosòfics que, afortunadament, tan sols serveixen per entretenir quatre freaks.

Avui la primera part: el carlisme socialista!.

DIOS, REY, PATRIA, FUEROS…. Y MARX!!

Els dia que vaig descobrir que el Partit Carlista havia estat una de les organitzacions que havia donat lloc al naixement d’Izquierda Unida em vaig quedar amb cara de moniato rebullit. Que cony feia una corrent defensora de la monarquia absolutista, el tradicionalisme feudal del antic règim i el catolicisme més ranci en una coalició d’esquerres?

Per tal de treure l’entrellat en aquest enigma ens hem de remuntar a l’any 1962 moment en el que el pretendent carlí al tro d’Espanya, Carlos Hugo de Borbón-Parma, decideix fer un viatge per Astúries i es queda a en una mina per experimentar la sensació de “treballar”, cosa que òbviament mai havia fet.

Doncs resulta que en aquell entorn entra en contacte amb el sindicalisme obrer i veu la llum, convertint-se al socialisme revolucionari, però sense renunciar a les seves aspiracions dinàstiques i convenç al Partit Carlí que es sumi a la seva estranya revelació.

Al seu germà petit,un violent falangista com tots els carlins de l’època, i nº2 al tro carlí, Sixto de Borbón, no li va fer gaire gràcia la idea i els seguidors d’ambdós personatges es van enfrontar en un brutal tiroteig durant la tradicional romeria a Montejurra (Navarra) de l’any 1976. Això va provocar una escissió irreconciliable al carlisme, sent el marxisme de Carles Hug la corrent majoritària.

Tot i que actualment son una corrent política pràcticament inexistent (a les darreres eleccions que es van presentar, les europees del 2004, amb prou feines van tenir 1.000 vots, un 0.01%), disposen de pàgina web i manifestos diversos on m’he submergit per intentar comprendre com lliguen a Lènin amb Zumalacàrregui.

– Es presenten com una ideologia rural i antiglobalitzadora que defensa els interessos dels pagesos, al estil de Josep Bové a França,

-Defensen un federalisme total del estat espanyol, tal com estava organitzat al Antic Règim, però amb una autogestió socialista. Van donar suport al independentista Pacte de Lizarra subscrit també per Batasuna i el PNV.

-Son demòcrates i anti-autoritaris i els hi es igual monarquia o república sempre que es passi per referèndum. I jo em pregunto: quin sentit té llavors seguir mantenint la línia paral•lela al tro borbònic??

-En una imaginativa revisió de la història, segons ells les guerres carlines van ser uns moviments populars de les comunitats pageses contra la imposició del capitalisme liberal. Si, d’acord, però l’alternativa que llavors presentaven els requetés era l’absolutisme feudal, gens democràtic per cert!! Citen nit i dia un breu article de Karl Marx (de tres paràgrafs), que va publicar a New York Daily Tribune, on el filòsof alemany veia a les guerres carlistes un moviment popular contrari al liberalisme. Però …si tan anti-capitalsites eren… perquè dimonis van donar suport entusiasta al bàndol franquista a la guerra civil?

-Es porten a matar amb “Comunión Tradicionalsita”, els carlins fatxes de tota la vida, a qui tenen un odi visceral des de Montejurra i acusen de traïdors a la causa.

(continuarà…)

Elogi de la incoherència

Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia  d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.

En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus;  Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.

I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.

Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.

Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?

Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?

Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!

PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville

La dubtosa utilitat dels llibres de text escolars

Estem en plena era digital, on internet i el format PDF fan que la informació escrita circuli a la velocitat de la llum sense que cap suport físic de paper resulti necessari, però, tot i així, quan demà dilluns comenci el curs escolar tornarem a veure les mítiques escenes decimonòniques amb milerns de nens i nenes carregant unes desmesurades motxilles que, de ben segur, superen el 30% del seu pes, la qual cosa és una causa segura de  lesions i problemes a la seva esquena.

I de que serveixen taaants llibres? Realment son necessaris? Recordo perfectament que en el meu calvari per EGB-BUP-COU vaig arribar a acabar cursos sense haver trencat el plàstic envoltori d’algun dels manuals que ens havien obligat a adquirir assegurant que resultaven absolutament im-pres-cin-di-bles per l’assignatura, i no precisament a preu de saldo.

Però també trobem l’altre extrem: quan cursava les pràctiques del CAP en un institut públic d’un barri marginal, estava en una aula on la professora es limitava a fer llegir el tema als alumnes amb desgana i sense explicar res! Aixó sí, després es queixava de la seva suposada manca d’atenció i els donava per perduts, quan la única inútila allà era ella. Resultava evident que aquells nois i noies, que desconeixien la ubicació d’Espanya al mapa d’Europa o la diferència entre democràcia i dictadura amb 16 anys, eren totalment incapaços d’assimilar cap coneixement a base de repetir en veu alta un text, ja que amb prou feines tenien cap mena de comprensió lectora.

Amb les possibilitats que tenim en aquests moments a les nostres mans no puc entendre com les escoles segueixen tirant de les mateixes eines pedagògiques que els monjos del s.VI!!

I com sempre que no entenc quelcom recordo les ensenyances del vell Marx: els interessos econòmics son la clau! I si, obviament, les poderosíssimes editorials son les encarregades de pressionar a les Consellesries d’Educació i als Claustres de Porfessors per seguir embutxacant-se cada any uns 200 euros per nen/a, encara que això vagi en detriment dels valors pedagògics i de la salud dels nanos.

COMBAT FILOSÒFIC: Conjuntbuit vs Arqueòleg

Senyores i senyors passin i parin atenció al que estan a punt de llegir! Per primera vegada, sobre el ring d’aquest blog, es batran en un duel intel·lectual a mort dues veritables eminències mundials:
A la meva dreta “Conjuntbuit” (blog aquí), un amic meu del esplai, estudiant de fliosofia i defensor acèrrim de Nietzche i del escepticisme postmodern!
I a la meva esquerra el ja sobradament conegut “Arqueòleg Glamurós” que defensarà amb ungles i dents la ciència, el progrés social i el materialisme històric!
Us convido a que excerciu de jutges objectius i proclameu al guanyador, o pel contrari fiqueu cullerada intervenint en la lluita !

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

 

Arqueòleg – Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit – El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada… Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit – Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg – Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l’observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l’evolució es fes a partir d’esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d’aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t’estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del “Diseny Intel·ligent”, por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d’anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d’aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg – Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d’assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit–  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault… si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina… Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg – El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo… qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg – En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit – El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres… si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit – Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg– L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l’entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg – Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit – La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit – Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg– Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària… on eres? Diria que les teories d’Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg– Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit – Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat… la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit– Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg– Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg– Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra… a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto… el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit– El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

Arqueòleg– A veure! El comunisme basa el seu subjecte en la col·lectivitat, no en l’individu, però el marxisme, a diferència del que molts creuen, no vol aniquilar la propietat privada dels objectes personals que consumim o posseïm, sinó tan sols anhela que els factors de la producció (objecte de treball, mitjans de producció i força de treball) estiguin en mans de estat o d’una entitat comunitària que s’encarregui d’organitzar el treball i redistribuir el producte de forma igualitaria.

I quan parles de la resta de la humanitat a qui et refereixes?  A Cuba i als quatre indis que queden al Amazones? Perquè que jo sàpiga deuen ser els únics sers vius al planeta que no tenen un mode de producció capitalista. El terme globalització et suggereix quelcom?

 AND THE WINNER IS…

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (II)

Llegiu abants la PRIMERA PART DEL CONTE!!

 

 

 

Sense saber ben bé com havia anat a  parar al bell mig d’un saló Rococó presidit per  una decoració extremadament recarregada, de la que em van cridar l’atenció un quadre titolat “Autòpsia a un Fantasma“, degudament protegit per un cristall acuirassat, on hi apareixien cinc nois joves i molt guapos, que em resultaven estranyament familiars, fent una sanguinolenta matança del porc.

 

Les parets estaven totes plenes de miralls convexes, cada un dels quals mostrava una aparença diferent de mi: en uns em veia extremadament prim, en altres vell i decrèpit, en alguns duia una màscara de porcellana blanca i, finalment, un mirallot trencat simplement es negava a retronar-me la meva imatge, com si jo no hi fos.  

 

Al centre de la sala hi havia una llarguíssima taula de banquet preparada per un sopar imminent, plena de luxoses i afrodisíaques delícies per al paladar i cobertes per una capa de plomes de color rosa. Quan ja estava a punt de tastar una d’aquells suculents i temptadors àpats vaig llegir un petit cartellet escrit el lletra gòtica cursiva:

 

 “HIEROS GAMOS.Taula reservada per a les germanes siameses Hipocondria i Soledat”

 

Vaig preferir no tocar res, ja m’havia ficat en prous problemes i l’únic que desitjava era sortir d’una vegada d’aquell dantesc “Cuarto oscuro”, així que em vaig encaminar decidit fins a la xemeneia de l’habitació, la únic sortida possible d’aquell barroquíssim saló.

 

La sorpresa va ser meva al descobrir que allí dins s’obria un caminet de rajoles groguenques que es perdia fins al infinit…  la única peculiaritat es que en cada llosa hi havia una paraula escrita en ves a saber quin llenguatge secret: Narref, Atia, Uap, Ocnalb Raelcun, Afar, Zom, Omen, Itubtnujnoc, Aidil, Otubroks, Rafx…

 

Però de sobte una potent llum blanca em va cegar, mentre una estrepitosa veu en trencava l’omnipresent silenci: davant meu  s’havia materialitzat el mateix Karl Marx, que portava  en una mà una esquadra i en l’altre un compàs:

 

“SILENCI!! Tu i jo ens coneixem oi Drama Queen? Tu no has estat mai aquí i, de fet, ara no hi ets!  Aixó no és material, tot es una puta ficció al·lucinògena idealista producte del teu pessimisme extrem! Quan compti fins a tres tornaràs a la realitat: UN, DOS …”

 

 

                                                                   FI

 

 

Per que vaig deixar de ser nacionalista

Quan jo era petit a casa meva gairebè mai es sintonitzava un canal de televisió que no fos TV3 o   C33 , no s’escoltava altre emisora que Catalunya Ràdio i mai hi havia entrat un diari que no fos l’Avui.

Obviament jo estava convençut que el destí de la humanitat passava exclusivament per la sobirania política dela Països Catalans, tot i que mai m’havia questionat realment els meus plantejaments ideològics: simplement els havia mimetitzat del meu entron i a més em servien com a eina de distinció de la resta de companys d’aula, que s’ho passaven de fàbula comentant extranyissimes sèries i programes que feien en uns misteriosos canals per a mi desconeguts.

Però tot d’una, resulta que en el més de novembre de 1998, per circumstàncies de la vida, vaig acabar embarcat en un apassionant projecte de solidaritat amb els infants que malviuen en condicions d’extrma pobresa pels carrers de les barraques brasilenyes. Va ser just en el moment que la meva mirada es va creuar amb una noia de 14 anys que espeava el seu segón fill, segurament fruït d’una violació, que vaig comprendre que en comparació als seus problemes, el reconeixement de la nació catalna era un mer caprici d’una pija consentida.

I va ser un any més tard, quan iniciava la meva futura carrera d’arqueòleg, que vaig racionalitzar aquell sentiment de decepció: el nacionalisme té la mateixa base empírica i epistemològica que la religió, es basa en subjectius sentiments i preceptes dogmàtics indemostrables i les seves bàses teòriques son un mer fruït d’una simplesa i un infantilisme extems; res a veure amb el nou horitzó teòric a qui havia venut la meva ànma: Karl Marx.

Que és una “nació“? Per els catalans una llengüa, per als espanyols un estat, per els àrabs i israelites una religió, per als bascos una cultura i la voluntat d’un poble, per a molts un sentiment… és obvi que sobre un concepte tan subjectiu i discutible no es podia basar exclusivament la meva forma de pensar.

Vull deixar constància, abants que una marabunta de lectors indepes m’acusin de traïdor a la pàtria, que m’estimo molt la meva terra, cultura i llengüa, prova d’això es que aquesta humil web es publica en l’idioma de Ramón Llull i no en el de Cervantes, tot i que això suposi reduïr un 98% el meu mercat de potencials lectors. Simplement que aquesta qüestió ha deixat d’apassionar-me i ara me la miro des de la distància com una joguina vella i atrotinada a la que abandones en un calaix quan descobreixes que els reis son els pares.