Posts Tagged ‘karl marx’

h1

Marxisme i Materialisme Històric en Arqueologia. Resposta a @solcades

Octubre 3, 2016

El twittaire i arqueoleg @solcades m’ha proposat recentment fer un debat sobre marxisme i materialisme històric en arqueologia. Com Twitter es un mitjà molt limitat i ple de trolls l’he derivat a aquest post on intentaré fer un breu resum obert al debat.

aaaaaamarx

El materialisme històric es una disciplina, inventada pels filòsofs Karl Marx i Fredereich Engels al segle XIX que, bàsicament proposa analitzar la història de forma científica i empírica a partir de l’anàlisi de les condicions objectives materials en que es basa la vida social, i no a partir d’elements idealistes com les idees metafísiques, la voluntat dels homes o de les nacions. Com l’arqueologia es una ciència que es dedica a reconstruir la història a partir de les restes materials de les societats del passat, aquest punt de vista li ve com anell al dit. Podríem dir, en definitiva, que l’arqueologia hauria de ser la praxis del materialisme històric (tot i que no sempre es així).

Marx i Engels van estar molt interessats en els descobriments arqueològics i antropològics de les societats preindustrials, com ho demostren els interessants textos “Formacions Econòmiques Precapitalsites” (1858) i “L’Origen de la Família, la propietat privada i l’Estat (1884)“. Els pares del socialisme científic parteixen de les observacions de l’antropòleg evolucionsista Lewis Morgan entre altres, per analitzar com sorgeixen les desigualtats socials, la plusvalia, els estats, el patriarcat o l’explotació social a la prehistòria i com es desenvolupen al llarg de les diferents civilitzacions.

Al contrari que Hegel, Marx i Engels creuen que son les relacions socials de producció (estructura) les que determinen com pensen les persones (superestructura ideològica: filosofia, religió, política o cultura) i no al revés; per tant cal estudiar la història com un conflicte entre classes socials (no de nacions) i no com una simple successió de biografies de grans personatges, institucions o formes de pensament. Per tant l’essència del materialisme històric es basa en estudiar el cicle econòmic (producció-reproducció-consum), així com la reproducció biològica (demografia, relacions de gènere) o l’estructura social (classes socials, relacions de propietat dels mitjans de producció). A partir d’aquests elements Marx i Engels proposen una reinterpretació de la periodització  tota la història en base a una successió lineal de “modes de producció”, que quedaria així:

modes-de-produccio-marxismeActualment, però, la majoria d’arqueòlegs marxistes ja donen per superat aquest esquema pel seu simplisme i eurocentrisme, així com per estar massa condicionat per l’evolucionisme unilineal (molt de moda al s.XIX) i per un sentit teleològic i predeterminista de la història, que Marx va heretar de l’idealisme pur de Hegel.

El materialisme històric va ser introduït a l’arqueologia científica per l’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), el qual s’adona que a partir de l’anàlisi dels artefactes d’un poblat o dels aixovars a les tombes d’una necròpolis era possible fer un anàlisi quantitatiu i qualitatiu de les desigualtats entre classes socials i veure com aquestes evolucionen al llarg del temps. Es el primer que planteja l’arqueologia com una ciència social, fins aleshores tan sols servia per col·leccionar antiguitats maques, o per fer subdivisions de períodes i cultures.

Al segle XX el marxisme ha tingut una importància molt destacada en l’arqueologia. Als estats de la òrbita de la URSS, el materialisme històric acaba degenerant en un dogma ortodox, encarcarat i inqüestionable, un “marxisme vulgar” basat en un determinisme econòmic, simplista i esquemàtic. Afortunadament a Europa, Llatinoamèrica i fins i tot als EUA hi han hagut aportacions molt interessants i innovadores, que han permès desenvolupar metodologies per estudiar les cadenes operatives en la indústria lítica al paleolític, en l’anàlisi de les desigualtats socials a les tombes, la divisió social del treball, l’acumulació d’excedents o les desigualtats de gènere.

Aquí et pots descarregar algunes de les publicacions sobre arqueologia marxista més destacades:

Teoria sobre la producción de la vida social: Un anàlisis de los mecanismos de explotación en el sudeste peninsular (3.000-1550 aC): Un dels articles més acurats i encertats, tant a nivell pràctic com teòric. Primer planteja una metodologia per analitzar les pràctiques socials i econòmiques a partir de l’arqueologia i després ho aplica a l’Argar, una cultura prehistòrica de l’Edat del Bronze Inicial (2.000 aC) situada geogràficament entre Múrcia, Granada i Almeria.  A partir de l’anàlisi de la producció, la distribució i el consum dels instruments metal·lúrgics, les desigualtats als aixovars o el desenvolupament de la divisió social del treball, s’observa el sorgiment de l’explotació social entre el 3r i el 2n mil·lennis abans de la nostre era al sud est peninsular.

– Arqueologia Social Llatinoamericana: Un dels indrets on el materialisme històric ha tingut més impacte en l’arqueologia ha estat a Llatinoamèrica, en l’estudi de les diferents societats precolombines, amb destacats autors com  Luís Felipe Bate, Luís Lumbreras, Mario Sanoja o Iraida Vargas. En el llibre que et pots descarregar es fa un exhaustiu repàs  pels principals investigadors, línies teòriques, exemples concrets de Perú i Veracruz o importants debats sobre com el neoliberalisme està privatitzant el patrimoni històric

Karl Marx Antropòlogo: Interessant llibre de l’arqueòleg de Califòrnia, Thomas C. Patterson, que fa un exhaustiu repàs per les aportacions de Marx a l’antropologia i l’arqueologia. Especialment reveladora resulta la seva reflexió en torn al paper del treball en el procés d’hominització al Paleolític Inferior, així com la subjectivació de l’individu  a partir de l’aparició del llenguatge.

Estrat Crític (link a tots els números consultables) : Es tracta d’una interessant revista d’arqueologia marxista i feminista en català, publicada per estudiants de la UAB entre 2007 i 2012. Els seus articles serveixen també per documentar l’explotació laboral en l’arqueologia privada a Catalunya, les retallades en universitat o la precarietat en la investigació. També serveix per donar divulgació a estudis materialistes històrics d’estudiants d’arqueologia de diferents cronologies. Una pena que es deixes de publicar, en desconec el motiu.

 – Arqueologia como ciencia social, de Luís Lumbreras: Es tracta del més semblant a un manual d’arqueologia marxista publicat fins avui, tot i que ja té uns anys (1981) i es troba un xic desfasat. També cal dir que es una reflexió molt teòrica i que li falta aprofundir en aplicacions pràctiques i metodològiques a l’arqueologia de camp, de laboratori o en d’interpretació de dades.

Doncs res, espero que hagi estat d’utilitat!

h1

QUE PENSIN ELS ALTRES!

Març 26, 2010

Pensar, es a dir, qüestionar els imperatius teòrics transmesos per la societat mitjançant la acadèmia i els mitjans de comunicació, ha esdevingut un acte marginal, sorprenent per la seva excepcionalitat i revolucionari per la seva infreqüència.

I per a que serveix pensar? Althusser ja va dir que tota aquella filosofia que no transformi la realitat material, no té cap mena d’utilitat social, mostrant-nos com tots els autors anteriors a Marx es limiten, simplement, a teoritzar abstraccions, legitimant i explicant el poder o les estructures pre-existents a ells, no a imaginar-ne unes de noves; anant a remolc de la història, en comptes de marcar-ne el rumb.

Quants estudiants de filosofia qüestionen realment allò que els expliquen a l’aula i no es limiten a ser un esglaó dins una cadena de transmissió ideològica intergeneracional?

A la meva disciplina científica passa exactament el mateix. El 90% d’arqueòlegs han renunciat a replantejar el passat, a qüestionar els models teòrics o metodològics presents i dediquen les seves publicacions a enumerar tipologies d’objectes trobats o descriure superficialment les estructures excavades; de la forma que, si una dada no encaixa amb el model del llibre, aquesta directament es descarta.

En l’univers idealista en el qual vivim la teoria és sagrada, el dogma preexistent inqüestionable i la societat no vol escoltar cap noticia que no encaixi amb la seva visió particular del món. La realitat material objectiva ha estat relegada a les golfes de la intelectualitat, tancada dins un laberint de miralls postmodern en el qual la matèria varia segons l’observador i l’únic que poden fer els científics és interpretar les interpretacions.

La facilitat per obtenir informació a la xarxa global, no ens ha fet més objectius, sinó que ha multiplicat fins a l’infinit les bombolles ideològiques i el fanatisme (incluït el d’esquerres, desgraciadament): ¿qui de vosaltres llegeix un diari o una web situada a les antípodes de la vostre tendència política? Doncs jo, cada dia, faig un repàs per tota la caverna mediàtica pepera, convergent, anarquista,  independentísta o ultracristiana.: Soc addicte a conèixer els punts dèbils dels meus propis arguments i al·lucino veient com un mateix fet empíric pot ser tergiversat a esquerra o dreta, segons quina sigui la intencionalitat del narrador. Això no vol dir, peró, que la objectivitat sigui inassequible, sinó que cal desprendre’s de tots els perjudicis ideològics previs alhora de jutjar un fet.

Als idealistes i als fanàtics no els cal pensar: ells son vassalls de conceptes metafísics inexistents, com els deus o les nacions, i cap fet observable pot posar en dubte l’immaculada perfecció de Jahvé/Al·là, o de Catalunya/Espanya. Son impermeables a la realitat: és igual que la prehistòria demostri la falsedat del gènesi o, que la història medieval ens descrigui els horrors que les massacres que Jaume I o els Reis Catòlics van cometre per tal de marcar els límits suposats de les seves imaginaries nacions.

Els científics molestem a aquells que no volen saber que hi ha més enllà de la seva concepció prèvia de la realitat. Peró, sobretot, fem nosa aquells científics capaços de pensar i qüestionar la societat, minant així les bases del pensament idealista.

h1

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

Març 23, 2010

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

h1

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

Febrer 5, 2010

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

h1

IDEOLOGIES INCOHERENTS (I): El Carlisme Socialista

Desembre 3, 2009

Estimats lectors, aquest blog té l’honor de presentar un petit especial, format per tres capítols, dedicat a analitzar breument les teories polítiques més absurdes, incoherents i contradictòries existents a la vinya del Senyor

La era del postmodernisme no ha acabat amb les ideologies, com erròniament profetitzava Fuckuyama, sinó que ha donat lloc a esperpèntics poti-poti formats per un esquizofrènic recull de postulats provinents tan de l’extrema esquerra com de l’ultradreta, creant veritables monstres filosòfics que, afortunadament, tan sols serveixen per entretenir quatre freaks.

Avui la primera part: el carlisme socialista!.


DIOS, REY, PATRIA, FUEROS…. Y MARX!!

Els dia que vaig descobrir que el Partit Carlista havia estat una de les organitzacions que havia donat lloc al naixement d’Izquierda Unida em vaig quedar amb cara de moniato rebullit. Que cony feia una corrent defensora de la monarquia absolutista, el tradicionalisme feudal del antic règim i el catolicisme més ranci en una coalició d’esquerres?

Per tal de treure l’entrellat en aquest enigma ens hem de remuntar a l’any 1962 moment en el que el pretendent carlí al tro d’Espanya, Carlos Hugo de Borbón-Parma, decideix fer un viatge per Astúries i es queda a en una mina per experimentar la sensació de “treballar”, cosa que òbviament mai havia fet.

Doncs resulta que en aquell entorn entra en contacte amb el sindicalisme obrer i veu la llum, convertint-se al socialisme revolucionari, però sense renunciar a les seves aspiracions dinàstiques i convenç al Partit Carlí que es sumi a la seva estranya revelació.

Al seu germà petit,un violent falangista com tots els carlins de l’època, i nº2 al tro carlí, Sixto de Borbón, no li va fer gaire gràcia la idea i els seguidors d’ambdós personatges es van enfrontar en un brutal tiroteig durant la tradicional romeria a Montejurra (Navarra) de l’any 1976. Això va provocar una escissió irreconciliable al carlisme, sent el marxisme de Carles Hug la corrent majoritària.

Tot i que actualment son una corrent política pràcticament inexistent (a les darreres eleccions que es van presentar, les europees del 2004, amb prou feines van tenir 1.000 vots, un 0.01%), disposen de pàgina web i manifestos diversos on m’he submergit per intentar comprendre com lliguen a Lènin amb Zumalacàrregui.

– Es presenten com una ideologia rural i antiglobalitzadora que defensa els interessos dels pagesos, al estil de Josep Bové a França,

-Defensen un federalisme total del estat espanyol, tal com estava organitzat al Antic Règim, però amb una autogestió socialista. Van donar suport al independentista Pacte de Lizarra subscrit també per Batasuna i el PNV.

-Son demòcrates i anti-autoritaris i els hi es igual monarquia o república sempre que es passi per referèndum. I jo em pregunto: quin sentit té llavors seguir mantenint la línia paral•lela al tro borbònic??

-En una imaginativa revisió de la història, segons ells les guerres carlines van ser uns moviments populars de les comunitats pageses contra la imposició del capitalisme liberal. Si, d’acord, però l’alternativa que llavors presentaven els requetés era l’absolutisme feudal, gens democràtic per cert!! Citen nit i dia un breu article de Karl Marx (de tres paràgrafs), que va publicar a New York Daily Tribune, on el filòsof alemany veia a les guerres carlistes un moviment popular contrari al liberalisme. Però …si tan anti-capitalsites eren… perquè dimonis van donar suport entusiasta al bàndol franquista a la guerra civil?

-Es porten a matar amb “Comunión Tradicionalsita”, els carlins fatxes de tota la vida, a qui tenen un odi visceral des de Montejurra i acusen de traïdors a la causa.

(continuarà…)

h1

Dialegs a peu d’obra

Novembre 19, 2009

En mala hora se’m va passar pel cap la meravellosa idea d’iniciar una conversa amb el maquinista encarregat de conduir l’excavadora que jo controlo arqueològicament en el projecte que dirigeixo. No podia estar-me calladet, mirant els infinits i repetitius estrats de runa contemporània, no, havia d’obrir la meva “bocaxancla” iniciant una dialèctica condemnada al insondable dadaisme de la ment d’algú que creu que l’existència de l’Educació Secundària és una mera llegenda urbana.

-¿Tu aquin esajctamente que es lo q’haces, a aprte de miralnus?

– Busco restos materiales para documentar de forma objetiva la evolución cronológica de la sociedad humana.

– ¿Lo que?

-Investigo la historia. ¿Sabes lo que es?

– ¡Poj claro neng! Primero stavan loj dinozaurio ¿no? Aluego po vinierong lo rumano…¡y Franco! Eh faci”

Es a dir, Juli Cèsar era l’evolució d’un Tiranosaurus Rex i Franco el darrer Emperador romà. Quantes mentides ens expliquen a la facultat!

Y si zale argo antigu k’hacemo?

El Patrimonio Histórico es propiedad de todos, por tanto todos los restos que aparezcan serán inventariados, publicados y depositados en un Museo público, donde estarán accesibles a qualquier estudio científico.

– ¡¡Pero que ice neng!¡¡ Si encuntramu un tezoro de joyos yo me fugo con el! ¿¿Museo?? ¿¿Siensia??? A mi me habla en critiano. Y ni setocurra para la obra que tengo q pagar do hipoteca, la farla, el carro y tre picina!

– ¡Pero bueno! La ley está para cumplirla ¿no?

– Lu que paza ej que lu pulisia son uno moña, si pillava yo al sesino de la Marilú esa y le metia de tiro hata cangsarme. Que yo fui paraca neng”

I ja em veieu a mi tractant d’explicar a aquell orangutà tatuat de dos metres les bondats dels drets humans, la injustícia de la pena de mort, les tortures policials, mentre el simi arquejava lentament la cella pensant “Menudo maricónazo”

Aquesta gent és carnaça d’ultradreta i de veritat que no sé com es va establir el mite segols el qual els treballadors de la construcció votaven a l’esquerra… si tots ells son una panda de masclistes que es poden tirar treballant 12h al dia de dilluns a diumenge sabent que quan arribin a casa la seva esclava els haurà netejat tot, fet el menjar i els esperarà amb les cames obertes.

Si Karl Marx hagués treballat un sol dia d’arqueòleg preventiu dins una obra hauria arribat ràpidament a la conclusió que la classe obrera no és que sigui revolucionaria, es una lacra social de la que cal mantenir-se’n ben allunyat!! No son el motor de la història,en son el seu llast!!

h1

Elogi de la incoherència

Febrer 25, 2009

boicot

Karl Marx, autor de la teoria més revolucionària de tots els temps, va néixer en una família acomodada de classe alta prussiana (el seu pare era Conseller de Justícia) i estava casat amb Jenny von Westphalen, germana del Ministre del Interior de Prussia. El seu col•laborador teòric, Friederich Engels, venia  d’una família burgesa, conservadora i catòlica, propietària de diverses fàbriques tèxtils.

En quant al Anarquisme, veiem com un dels seus grans teòrics Piotr Alekséyevich Kropotkin, perteneixia a una família noble russa i va treballar tota la vida com a alt membre del exèrcit rus;  Mikhail Bakunin, era també fill d’una família aristocràtica russa del poble de Pryamukhino.

I podríem continuar durant hores enumerant hagiografies de grans líders revolucionaris anticapitalistes que, curiosament, tots ells vàren sorgir d’un entorn social i familiar que es beneficiava clarament de l’explotació social dels treballadors que ells tan criticaven. De fet dubto que sigui fàcil trobar un sol pensador o agitador social amb una mínima transcendència que provingui de els faveles tercermundistes, o simplement d’una família proletària.

Resulta escandalosament cert que la condició sine quanon per tenir temps, així com una formació pedagògica mínima necessària per elaborar, escriure i difondre qualsevol contingut teòric, sigui la de gauridr una font de recursos que ens permeti dedicar el nostre treball a aquesta tasca i no a llaurar el camp o a pintar cotxes en una cadena de muntatge fabril.

Son, per aquest motiu, menys vàlides les seves teories? Hem d’esborrar el pes de la seva transcendència en la lluita obrera, pel simple fet que ells no provenien d’aquest estament social? Al contrari!! Hem d’aplaudir amb fervor que, tot i la seva predisposició familiar a ser devots d’Adam Smith o Escrivà de Balaguer, van optar per superar aquests condicionants materials, aprofitant les avantatges que el seu patrimoni els va oferir aportant eines imprescindibles per a la transformació futura de les relacions econòmiques , tot i sabent que ells hi sortirien perdent objectivament. Hi pot haver una mostra més evident de generositat desinteressada?

Cal saber distingir entre la obra i l’autor, tothom té dret a una vida privada en llibertat de la crítica moralista de la resta del univers i, personalment, considero la coherència com un acte propi de la ètica judeocristiana: quin sentit té rentar la consciència i renunciar al hedonisme carnal, si aquest fet no ajudarà a transformar cap realitat social?

Deixem-nos de fixar en quan diòxid de carboni emet a l’atmosfera el cotxe d’Al Gore i centrem-nos en com els seus documentals poden ajudar a una presa de consciència global que millori i transformi les formes de producció de forma que contaminin menys. A qui li interessa quans xalets té Naomi Klein o en quan està valorat el rellotge de Noam Chomski? Si tenen diners, ben bé que se’ls han guanyat millorant el món, cosa que, possiblement molts de nosaltres encara no podem dir!

PD: La idea original del post va sorgir arran d’un atricle a Contes de Storyville