Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

MUSEUS CREACIONISTES: Fotografies de l’Horror Anticientífic

Al món existixen 21 Museus Creacionistes (16 als Estats Units), on es nega l’existència de la prehistòria i es presenta el Gènesi com una veritat absoluta i literal. Centres on es compara Darwin amb Adolf Hitler, es diu que la terra va ser creada fa 6.000 anys i es planteja que els dinosaures van conviure amb els primers humans i fins i tot van pujar a l’Arca de Noè.

El més gran de tots es troba a  Kentucky; inaugurat el 2007, va costar 27 milions de dòlars (aportats pel grup evangelista “Answers in the Genesis”), té 160 treballadors (entre ells guies espirituals), disposa d’una superfície de 5.600 m2 i va rebre més de mig milió de visites en els primers 9 mesos.

Una enquesta de Gallup de 2012 indica que el creacionisme ortodox i la negació de la prehistòria arriba ja al 46% als USA, un 6% més que 2011. Els evolucionistes representen un míser 15% i tan sols son majoria entre votants demòcrates o entre estudiants de postgrau.

Aquí algunes mostres de l’Horror Anticientífic:

Museu Creacionista de Kentucky: Cromanyons convivint amb Dinosaures al Jardí de l’Eden

Museu Creacionista de Kentucky: Pots cavalcar un triceratops igual que ho feien Adam i Eva

Parc Temàtic de l’Arca de Noè a Hong Kong

Museu Creacionista d’Alberta (Anglaterra): Tomba de la Llei de l’Evolució

Museu Creacionista de Texas: Càmera hiperbàrica on es reprodueix l’atmosfera del món abans del Diluvi Universal

Museu Creacionista de Texas: Suposades petjades humanes al costat de petjades de dinosaure

Museu Creacionista de Califòrnia: Dinosaures pujant a l’Arca de Noè

Museu Creacionista de Califòrnia: Jardí de l’Edèn on s’explica la creació en 6 dies

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

Desmuntant les “suposades” pintures neandertals de Nerja

Molts diaris generalistes (Público, La Vanguardia o EL País, entre altres) s’han fet ressò d’una notícia bomba en arqueologia prehistòrica: segons els investigadors de la Cova de Nerja (Màlaga), els neandertals eren capaços de realitzar pintures rupestres, concretament aquestes dues foques pintades sobre una estalactita fa 43.000 anys, deu mil·lenis abans que els gravats de la Cova de Chauvet, la obra d’art més antiga de la humanitat coneguda fins al moment (i per tant, el record d’antiguitat passaria ara a Nerja)

Si això fos veritat (que no ho és) significaria trencar tots els esquemes sobre el coneixement que tenim actualment del Paleolític Mitjà i dotar als Neandertals d’una capacitat simbòlica i artística absolutament desconeguda fins avui.

Però des del primer moment ja em va pujar la mosca al nas i, després de llegir atentament la lletra petita m’he decantat per creure que tot això no és més que un muntatge sensacionalista. Us en explico els motius:

1) No quadra amb cap altre jaciment del món: com és possible que en cap altre racó d’Europa o Pròxim Orient mai s’hagi trobat cap obra d’art rupestre realitzada per neandertals? Van ser capaços de pintar aquestes dues foques i se’n van oblidar per sempre més, fins que al cap de 10.000 anys els cromanyons van re-emprendre la pràctica, en el mateix punt? Això no s’ho creu ningú!

2) Els investigadors trien les dades més sensacionalistes i obvien les més racionals i nombroses: la cova de Nerja té fins a 34 datacions radiocarbòniques, d’aquestes 30 apunten al Paleolític Superior (cromanyons) i tan sols 4 al Paleolític Mitjà (neandertals). Ara bé, dir que les pintures son cromanyons no és cap novetat i no permet sortir als diaris.

3) NO han datat les pintures, sinó un carbó trobat a prop: Val, d’acord, han trobat un fragment de carbó que pertany a una torxa que segurament havia dut  un neandertal. I? El més lògic és que uns neandertals ocupessin esporàdicament la cavitat milers d’anys abans de que realitzés la pintura un cromanyó. Els investigadors diuen que ara dataran una capa de calcita de sobre el pigment, però ja s’han llençat a la piscina sense mirar si hi havia aigua.

4) A la cova s’han trobat restes humanes de cromanyons i cap de neandertal: Concretament s’han recuperat ossos humans datats fa 19.000 anys, una data que coincidiria plenament amb altres pintures rupestres de la Península, com les més antigues d’Altamira, per exemple. Quina casualitat!

Les dades no s’han presentat a cap revista científica, ni a cap congrés d’especialistes,  és evident que la comunitat acadèmica se’ls menjaria amb patates; han preferit llençar la bomba als periodistes ingenus i àvids de titulars.

I per que passa això? Doncs molt senzill: Les subvencions a les investigacions de la Cova i la Fundació que les gestiona estan congelades, degut al canvi de gestor que el PP ha eliminat, mentre van estirant un pressupost de 2009. Els arqueòlegs deuen haver pensat que venent aquestes descabellades hipòtesis a bombo i plateret, igual el Govern acaba cedint i afluixa la pasta. Una veritable llàstima que per tal de poder seguir excavant s’hagin de realitzar aquestes operacions tan poc ètiques, amb escàs rigor científic i molt bombo mediàtic!

VARISCITA: Una possible bombolla especulativa de fa 6.000 anys

A finals dels anys 70’s quan una màquina excavadora treballava al barri de Can Tintorer, a Gavà, va ensorrar-se el terreny posant al descobert una sala subterrània i un espectacular conjunt de galeries excavades a la roca. L’estudi dels materials arqueològics trobats al seu interior no deixaven lloc a dubte, es tractava d’un jaciment arqueològic datat al Neolític Mitjà, del IV mil·leni abans de Crist.

Després de dècades d’investigació científica, en la que vaig col·laborar jo durant dos anys, s’ha posat al descobert que aquest indret es dedicava principalment a l’explotació minera (la més antiga del món en galeria) amb la única finalitat de trobar una pedra anomenada Variscita, que tan sols pot ser emprada per fer-ne denes de collaret.

A Gavà s’han localitzat unes 100 boques de mina, amb pous de fins a 15m de profunditat, galeries entrellaçades i sales d’extracció immenses.  Cal destacar que aquestes mines es van tallar a l’edat de pedra i sense cap ajuda de metall, emprant tan sols banyes de cérvol com a cisells i còdols de riu com a percutors.

A partir de les datacions radio-carbòniques s’ha establert que aquest jaciment va estar en ús almenys durant 8 segles. També sabem que els collarets de variscita es van exportar per tot el Mediterrani,  ja que s’han trobat denes fins a Suïssa; així doncs, possiblement es tractaria d’un objecte de luxe, un bé de prestigi que tindria un valor subjectiu que s’aniria elevant amb el temps i que podria haver generat una veritable bombolla especulativa fent créixer una demanda d’aquest mineral, impulsant als pobres neolítics a viure generacions i generacions rascant roques amb ossos i pedres.

Un cop les mines estaven esgotades es feien servir com a necròpolis on, clarament, es diferències dos tipus d’enterraments: per una banda trobem esquelets llençats de qualsevol forma en mig de les galeries, sense cap mena d’aixovar i amb deformacions patològiques fruït d’un treball intens. Per altre banda trobem sales senceres dedicades a la tomba d’individus distingits, amb ofrenes rituals, sacrificis d’animals, un aixovar format per obsidiana de Sicília, collarets de Variscita, sílex de França i vasos de ceràmica de tipologies molt infreqüents. Ens trobaríem, doncs, davant una incipient divisió social del treball entorn classes socials diferenciades? Aquest rituals son el reflex d’una explotació econòmica en un període, teòricament, igualitari?

Altres dades curioses d’aquest jaciment son la troballa d’una petita estàtua de terracota representant una figura femenina, l’anomenada “Venus de Gavà”, que ens podria estar indicant l’ús de cultes primitius per tal de legitimar aquesta possible explotació social, com després faran les religions. A nivell geològic, els experts encara estan sorpresos de la facilitat amb la que els prehistòrics aconseguien arribar a les vetes de Variscita, situades a metres de profunditat, i plantegen la hipòtesi que el mineral podria estar relacionat amb algun tipus de vegetació concreta.

Així doncs, plantejo la hipòtesi que podríem estar davant d’una primitiva “bombolla especulativa”, produïda per la demanda d’una collarets que donarien prestigi als caps de les tribus neolítiques, que possiblement va donar lloc a xarxes comercials a nivell europeu , desigualtats socials i econòmiques i una explotació laboral de les persones que tallaven les mines a mà, fa 6.000 anys.

Per saber-ne més: visiteu l’espectacular Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

Dones Guerreres al llarg de la Història

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:

PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !