Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

“10.000”: El pitjor film de la (pre)Història?

Estic absolutament indignat!! Per una vegada que Hollywood es gasta cuartos en fer una superproducció sobre un tema en el que en soc especialsta, la prehistòria, va i el resultat és la aberració històrica més horrible que mai hauria pogut imaginar. Estic parlant, obviament, de “10.000” de Roland Emmerich, que ja havia dirigit altres pel·lícules tan vomitives com “El dia de mañana“.

Obviament no he arribat a veure-la (abants em tiro a la Ana Botella que gastar diners en subvencionar aquest atemptat a la cultura) però amb el trailer  ja n’he tingut prou per jutjar fins a on arriba aquesta montruosa barbaritat tan sols apte per a les masses de garrules semi-analfabetes.

Anem per pams: l’acció es situa en l’any 10.000 abants de Crist, com indica el seu títol, es a dir, en el periode històric conegut com Mesolític, una època en que la societat estaba formada per petits grups nòmades que es guanyaven la vida recol·lectant fruites i caçant d’espècies de petit i mitjà tamany (conills, llebres, cabres, senglars i cèvols), així com de la pesca i la marisqueria de mol·luscs. Vivien en cabanes i coves i encara no havien desenvolupat cap tipus d’arquitectura.

Així doncs els principals errors històrics del film son que fa deu mil anys…

1.-No hi havien mamuts ni tigres amb dents de sabre: aquestes espècies s’havien extingit 30.000 anys abants, durant el Paleolític Mitjà i, de fet, mai van conviure amb els  Homo Sàpiens sinó que ho vàren fer amb Neanderthals i Erectus.                    

2.-No hi havien piràmides: Al Mesolític la construcció més complexe a la que es deuria arribar va ser la cabana! I faltaven 7.000 anys per que els Summeris fessin el primer Ziggurat i 8.000 perqué els egipcis comencessin a fer piràmides!

3.-No hi havien cavalls domèstics: En aquesta època tan sols s’havia aconseguit domesticar el gos! No serà fins a la Primera Edat del Ferro, 9.000 anys més tard, que es començaràn a cavalcar els èquids.

4.-No hi havien exèrcits ni guerres: Encara no s’havia originat l’estat, ni les desigualtats socials, no hi havien armes, ni imperis, ni molt menys guerres!! La gent es dedicava a pescar, caçar i recol·lectar fruites silvestres!

Ja posats, com suggereix una companya meva de feina, podrien fer aparèixer en mitj del film a Juli Cesar comandant la Enterprise, per anar rescatar a Isabel la Catòlica de les mans d’Adolf Hitler. Perqué no?

De veritat senyors cineastes: contractar a un assesor històric no és tan car!!