Posts Tagged ‘Tricentenari’

h1

Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Setembre 19, 2016

11s-corpus-sang

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

11s-corpus-fosses

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

h1

Perquè no existeix una Cultura Crítica a Catalunya?

Juliol 22, 2015
### Tricentenari

El Tricentenari, la mediocritat subvencionada per afinitat al poder.

Darrerament he tingut l’oportunitat de devorar dues genials obres que reflexionen sobre la relació entre Estat i Cultura a Espanya als darrers 50 anys: “El Cura y los Mandarines“, on Gregorio Morán ens explica detallada i minuciosament com la dictadura franquista controlava el món cultural, així com “Federico Sanchez de despide de ustedes” on Jorge Semprún ens convida a viatjar per les seves memòries dels tres anys en els que va ser el Ministre de Cultura de Felipe Gonzalez.

Ambdós autors m’han dut a plantejar-me fins a quin punt una dependència excessiva de les subvencions per part de l’administració pública pot acabar emmordassant qualsevol esperit crític amb el poder, creant una casta de paràsits mediocres aduladors del Govern de torn i drogodependents dels pressupostos públics que no sobreviurien ni un minut en un mercat lliure pels seus propis mèrits. Malauradament crec que es just el que està passant a Catalunya.

Les classes dominants han utilitzat sempre la cultura per conquerir l’hegemonia del seu discurs, fent veure així que els seus interessos oligàrquics son els de tota la societat en general. A Catalunya escoltar algun destacat actor, editor, cineasta, músic, escriptor, periodista, fotògraf, artista plàstic o museòleg no histèricament entusiasta amb el Règim Convergent es tan excepcional com veure passar el Cometa Halley. L’altre dia llegia una entrevista al director de teatre Josep Maria Pou, on es distanciava lleugerament del relat oficial de Convergència. L’any passat va ser Raimon;  ja hem complert, doncs, la quota de pensament crític fins l’any vinent.

Quan vaig publicar el meu llibre “Patrimonicidi”, on realitzo una ferma i contundent crítica a la gestió de l’arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya dels darrers 30 anys, vaig ser convidat a diversos mitjans de comunicació locals, així com a la SER i se’n va fer referència El País. Ni una paraula a cap mitjà públic o subvencionat per la Generalitat. Per molt que l’Editorial els Llums enviés exemplars gratuïts a RAC1, el diari Ara, Catalunya Radio o Sapiens tan sols obtenia un esfereïdor silenci com a resposta. Al menys em podrien haver criticat! Però difícilment haurien trobat arguments per justificar la destrucció massiva i sense control de jaciments al servei de constructores que financen al partit  actualment al Govern.

Si bé la censura no existeix, com a la dictadura, s’ha creat una endogàmia mediàtica i cultural on qualsevol  espurna crítica amb el discurs oficial simplement es condemnada a l’ostracisme absolut. Per si fos poc jo vaig tenir la gosadia de posar el dit a la nafra en el moment menys oportú: explicar amb pels i senyals quins interessos especuladors s’amagaven darrera la museïtzació del Mercat del Born, en plena celebració del Tricentenari.

De fet, el Tricentenari es la màxima expressió de la mediocritat subvencionada segons l’afinitat al poder: qualsevol activitat cultural, lúdica o folklòrica realitzada a Catalunya durant 2014 havia d’estar relacionada, en major o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feudal i la burgesia mercantil. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la major apologia de l’Antic Règim que s’ha realitzat des del final de les Guerres Carlines. Fins i tot el festival LGBT Circuit va fer activitats del Tricentenari per tal de xarrupar de la mamella pública! Una milionada gastada en el pitjor moment de la crisi, dirigida per humoristes tan limitats intel·lectualment com Mikimoto i Toni Soler, aquest darrer autor del patètic i lamentable  llibre “Història de Catalunya, modèstia a part“, ple d’errades garrafals i amb un nivell de nens de primaria. Per si fos poc, el Museu del Born està dirigit per un venedor d’assegurances, Quim Torra, sense cap mena d’experiència relacionada amb arqueologia i museus, i una llarga trajectòria de declaracions racistes i xenòfobes a les xarxes socials.

Durant el tardo-franquisme i als primers anys de pujolisme, hi va haver una certa cultura crítica i lliure: On son avui aquells Terenci Moix o Vazquez Montalban? Perquè a Catalunya no hem tingut un massiu rock combatiu i crític com a Euskadi amb Negu Gorriak o Sociedad Alkholica i ens hem hagut de conformar amb subvencionats Sau, Pets, Sopa de Cabra, Gossos i la resta de nyonyeries cursis sense substància?

Al menys durant l’alcaldia de Maragall varem tenir un contrapunt cosmopolita i avantguardista al folklore friki pujolista per part de l’Ajuntament, tot i que el seu autor, Ferran Mascarell, s’ha acabat venent a l’identitarisme del Règim, passant de fer el CCCB al Tricentenari, com un Romeva qualsevol. Espero que Ada Colau es posi quan abans amb aquest tema, tot i que entenc que ara mateix no sigui la prioritat urgent, però es quelcom que s’haurà d’afrontar amb la mateixa valentia i determinació que els desnonaments, per exemple aturant l’aberració “Museu de la Identitat Catalana” a Montjuïc que pretenia fer Xavier Trias.

I millor no parlo del Tripartit, doncs Montilla va tindre la meravellosa idea d’entregar Cultura a ERC, on el Conseller Tresserras es va dedicar bàsicament a muntar l‘entramat clientelar de productores i premsa subvencionada al voltant d’ERC. Tema sobre el que no em puc estendre en detalls ja que, com recordareu, un dels implicats em va amenaçar en dur-me als tribunals per furgar en les subvencions que rebia. Una cosa molt sana i democràtica, si.

I així podria seguir amb exemples i exemples fins a escriure un segon volum de “Patrimonicidi”.

Com a marxista, no soc favorable de deixar la Cultura en mans només del lliure mercat, en absolut. Però es evident que calen mecanismes de transparència i control sobre les subvencions, amb uns criteris objectius i apolítics que premiïn la qualitat i no la obediència, que no censurin la crítica, sinó que facilitin una llibertat d’expressió que es on radica l’essència de la creativitat. Llavors si que tindrem una Catalunya lliure!

h1

Perquè he escollit Can Riera per presentar #Patrimonicidi ?

Març 31, 2014
zzz Can Riera Patrimonicidi

Can Riera

Com suposo que tots ja sabreu el proper dijous 3 d’Abril presentaré públicament el meu primer llibre “Patrimonicidi” a la meva ciutat L’Hospitalet de Llobregat. El lloc escollit, la masia Can Riera  no ha estat en absolut una tria casual o atzarosa. Més enllà de la proximitat física amb el meu domicili, o política amb l’actual Govern Municipal, el valor simbòlic d’aquest edifici es el que m’ha fet decantar.

En primer lloc dir que es un molt bon exemple de com superar la contradicció entre  el progrés urbanístic i el manteniment físic del patrimoni històric. Aquesta masia del s.XVIII, testimoni d’una època rural i agrícola de la nostre ciutat, s’ha adaptat a la realitat post-industrial de la macro-urbs actual esdevenint un centre d’interpretació històrica sobre antifranquisme. Una transformació del seu ús, amb una propietat pública, que ha permès que els ciutadans s’empoderin del seu passat  local, a través d’exposicions, cinefòrums o rutes guiades.

En segon lloc, aquest espai es va poder restaurar i adaptar gràcies a l’esforç que va fer des del Govern d’Esquerres Joan Saura (ex-regidor hospitalenc, per cert) mitjançant el Memorial Democràtic. Durant l’injuriat Tripartit es va apostar per recuperar la dignitat de la lluita antifranquista, una guerra de classes que va unir treballadors de diferents llengües i procedències en contra del feixisme i per la recuperació de l’autogovern de Catalunya.

Una de les primeres coses que va fer l’executiu de la dreta nacionalista d’Artur Mas  al arribar al poder va ser desmantellar aquest memorial, deixant-lo sense seu, personal ni pressupost, obviant descaradament que aquest any es commemora el 75é aniversari del exili republicà.  Per manca de recursos? En absolut. El populisme identitari  havia ideat una història falsejada, un passat fictici  que situa l’enemic en un conflicte horitzontal entre ètnies i no entre capital i treball. El nom d’aquesta astracanada es el “Tricentenari”, amb un lema que ens vol fer creure que sota l’obscurantisme feudal de l’Antic Règim la gent era lliure.  Des d’aleshores ens han bombardejat amb tramposos simposis, jaciments a mig excavar que han costat una milionada, o d’altres que es basen en poesies i llegendes,  biografies tergiversades de falsos herois d’una guerra d’interessos econòmics, disfressada d’un suposat conflicte de nacions, tot i que aquestes no s’havien ni tan sols inventat.

Una visió de la història determinista que pressuposa que el nostre passat està guiat per una força metafísica (La voluntat del poble) envers un destí inevitable (convertir-se en estat). No es tracta d’un relat neutral, doncs es fruit d’interessos ideològics espuris, que han imposat un discurs romàntic anti-científic i hegelià del passat on el relat poètic s’imposa a les evidències empíriques,  els sentiments substitueixen la raó il·lustrada i els esperits de les nacions esborren a les persones, simples mortals davant la immensitat de les pàtries i els messies. Una forma d’entendre la història que no té res a veure amb un debat racional sobre si es convenient o no que Catalunya sigui un estat.

Tot el contrari del que significa Can Riera, sens dubte! Fins Dijous!

h1

El que TV3 no explicarà sobre el jaciment del Mercat del Born

Setembre 10, 2013

DIGITAL CAMERA

Catalunya ja té un indret on retre culte al mite de “la resistència davant el setge enemic“, igual que el nacionalisme espanyol amb Numància (celtibers resistint a romans) o el sionisme jueu amb Massada (hebreus resistint als romans). Es tracta del mercat del Born, on podreu veure cases, carrers i un tram del Rec Comtal tal com estaven quan Felip V va derruir el barri per fer la Ciutadella. Però de ben segur que TV3 no explicarà alguns detalls que potser hauries de saber sobre el jaciment:

1) Quan es va projectar la biblioteca provincial sabien perfectament que hi havien restes: El 1994 la Universitat Pompeu Fabra va encarregar sondejos arqueològics ja que hi volia situar la facultat de comunicació. Al veure la bona conservació i densitat d’estructures ho va descartar. Increïblement dos anys més tard el Govern d’Aznar (no la Generalitat)  hi decideix posar una biblioteca i excavar el jaciment.

2) Explotació laboral: Els arqueòlegs que hi van treballar no tenien conveni i els auxiliars (la gran massa de la força de treball) van cobrar uns 650 e/mes. L’empresa que ha guanyat la subcontracta per fer el control de Sala és Manpower, una ETT sense cap relació amb la cultura que paga 3,5 e/h nets al personal

3) Ha acaparat tot el pressupost d’arqueologia: Ha costat 76 milions d’euros, això sense comptar els 200.000 que va costar arreglar goteres al darrer moment o els 3 milions dels actes del tricentenari. Per que us feu una idea es 380 vegades el que es va gastar la Generalitat en donar subvencions a totes les excavacions científiques programades l’any 2006, per posar un exemple.

4) El jaciment no està acabat d’excavar… ni molt menys: Tan sols s’ha tret la runa que cobria les estructures de 1714. A sota hi han restes de la Barcelona comercial baix-medieval dels s. XIII-XIV, els suburbis altmedievals, o possibles tombes vinculades amb la necròpolis tardoantiga de l’església de Santa Maria de les Arenes o una altre d’islàmica del s.VIII. Però, per poder documentar això, hauríem de desmuntar estructures de 1714. PD: Darrerament s’ha descobert que hi podria haver una necròpolis musulmana única a la ciutat

5) Altres jaciments molt més importants científicament s’han destruït per falta de diners: Per exemple el jaciment de Pla de Domeny, a Girona, un campment neanderthal a l’aire lliure i posició primària de fa 250.000 anys es va destruir el 95% de les seva superfície sense documentar científicament per passar una autopista d’ABERTIS. En el Mercat de Santa Caterina, també a Barcelona, es va desmuntar un convent dominic del s. XIII al fer el mercat deixant tan sols l’absis en un racó, amb plafons explicatius.

6) Restes idèntiques s’han destruït pels carrers del voltant per fer-hi pisos: A l’Avinguda Picasso, just darrere del Mercat del Born, s’han excavat diversos solars on s’han trobat també restes idèntiques de la Barcelona de 1714, però això no ha estat impediment perqué es donés permís per desmuntar-les i destruir-les, ja que allí hi anaven pisos privats, no biblioteques públiques.

7) El material arqueològic era tan repetitiu que ni es va inventariar de tot: Les restes de ceràmica blava catalana eren tan abundants (milers i milers de caixes) que tan sols es van inventariar els plats que estaven més del 75% sencers o eren d’importació.

8) L’anterior director va ser expulsat per no ser prou convergent: Alberto Garcia Espuche, director de recerca del CCCB, era especialista en història de Barcelona, però tenia un petit defecte: volia fer un museu explicant història de forma científica i objectiva, en comptes de fer un santuari patriòtic.

9) L’actual director no té ni idea d’arqueologia, però es de l’ANC i d’Omnium: Quim Torra, advocat, editor i venedor d’assegurances en una multinacional Suïssa, té com a única experiència prèvia dins l’administració pública l’eradicació del xabolisme al 22@. Però això si, es un dels impulsors de l’ANC i membre d’Omnium i va declarar en un article de la revista VIA, del Centre d’Estudis Jordi Pujol,  la seva intenció de convertir el Mercat en la “zona zero” dels catalans. Torra era també President de Foment de Ciutat Vella, es a dir, de les empreses constructores. Posteriorment ha estat dirigent d’Omnium Cultural i ha estat conegut per declaracions racistes i feixistes.

Ah i aquí ja no entro en la versió que es ven de la nostre història, el mite de Rafael Casanova (un covard o bé un traïdor) ni de si la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya o entre la noblesa tradicionalista i la burgesia mercantil. I un altre dia ens fiquem també en si cal rememorar 1714 quan la veritable pèrdua de llibertats nacionals en mans del feixisme espanyolista va ser el 1939.