Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors
Setembre 19, 2016
Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.
El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil). Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.
Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.
Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)
Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.
Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant? Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.
Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:
1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:
El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?
2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.
La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català, Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.
Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.
De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.
3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.
I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.
El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”, tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.
Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.
Finalment l’entrada a sang foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.
El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.
Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
El fet que va popularitzar la commemoració de l’Onze de Setembre va ser la detenció de 30 manifestants (entre ells Josep Maria Folch i Torres) durant la Diada de 1901 (feia 5 anys que es feia però els actes d’homenatge reunien molt poques persones). Així que els nacionalistes commemoren l’Onze de Setembre “gràcies” a la promoció que en va fer la policia espanyola (durant els anys ’70 i ’80 del segle XX el Front Nacional de Catalunya commemorava el Corpus de Sang però sense gaire èxit). Fa uns anys la revista Sàpiens va publicar un article sobre les detencions de 1901 https://www.facebook.com/CentenariDeLaPrimeraDiadaAlFossarDeLesMoreres/photos/pb.320332184739567.-2207520000.1431212435./654904347949014/?type=3&theater
Merci per la referència. L’origen del 11S es doncs tan atzarós com la troballa del Mercat del Born o la poesia del Fossar de les Moreres que sorgeix arrel d’uns jocs florals.
Un altre poema (escrit el 1889 per Agustí Valls i Vicens) fou l’orígen de les concentracions davant l’estàtua de Rafael Casanova. El poema va ser llegit per primer cop el 16 de febrer de 1889 (en un sopar commemoratiu del cinquantenari de la publicació de la primera poesia catalana de Joaquim Rubió i Ors) i la primera concentració (i ofrena floral) davant l’estatua de Rafael Casanova va ser dos mesos després, el 7 d’abril (en aquella època l’estàtua estava ubicada a l’Arc de Triomf i va ser desplaçada a Ronda Sant Pere el 1914). Els dos actes (un sopar on es llegí el poema i la concentració davant l’estàtua de Rafael Casanova) van ser organitzats per la Lliga de Catalunya. La primera ofrena floral a l’estàtua durant la Diada de l’Onze de Setembre va ser l’any 1894. En el comentari anterior m’he confós i he escrit que abans del 1901 només s’havien celebrat 5 Diades però en realitat van ser 7 tot i que molt minoritàries. Com ja s’ha dit no va ser fins les detencions del 1901 que la Diada va anar “agafant popularitat”.
Moltes gràcies! Això donarà per un altre post!
De res. Avui uns ex- FNC (Catalunya 1640) donen la medalla Pau Claris a en Junqueras i en Mas. Una part de l’independentisme (FNC) sempre ha donat importància al Corpus de Sang però pel que sigui la Guerra dels Segadors no és tan popular com la de Successió http://www.catalunya1640.cat/
Els dos conflictes tenen, naturalment, diverses vessants. Però tan l’un com l’altre tenen un important vessant dinàstic. La rebel·lió del 1640, feta contra el govern d’un rei de la Casa d’Àustria (Felip IV), malgrat la proclamació de la República Catalana no pot conduir a cap altre lloc que a passar-se a un rei de la Casa de Borbó (Lluís XIV). De manera similar, però inversa, la rebel·lió del 1705 suposa passar de la Casa de Borbó (Felip V, nét dels dos anteriors) a la Casa d’Àustria (el futur Carles VI). Sens dubte que cada bàndol dinàstic representa moviments socials latents diversos, però també les adscripcions es basen en factors institucionals, en aliances personals i en fidelitats locals. La prosopografia ens mostra abundants exemples de canvi de bàndol. En qualsevol cas, cap dels bàndols en disputa té una concepció purament independentista, com si la hi havia al Portugal del 1640.
La República Catalana de Pau Claris sí que tenia “una certa concepció independentista” tot i que va durar molts pocs dies.
Interessant article, tot i que el tema dels remences seria fins i tot mes interessant ja que el seu component de revolta antisenyorial va ser més marcat encara.
Un altre episodi històric ocultat per el romanticisme decimonònic català seria la Guerra Civil catalana del segle XV i el paper que van jugar els conflictes entre la Busca i la Biga.
I no oblidem tampoc les bullangues populars de la primera meitat del segle XIX. O el paper fonamental de la CNT, sorgida a Catalunya, en la formació del moviment obrer espanyol i el pistolerisme dels anys 20 del segle passat.
Si el que es vol es un relat històric dialèctic de Catalunya oposat al romanticisme reaccionari processista, hi ha molts aspectes que es poden tenir en compte.
Efectivament! Material n’hi ha de sobres. Voluntat (i valentia) política ja tal…
Interessant article. Però no coincideixo en pensar que el 1640 ó 1714 existís cap nació catalana o espanyola, mentre que la natura dels estats monàrquics d’aleshores poc o res tindrà en comú amb els estats liberals del XIX, context on, precisament, es creen el nacionalisme espanyol i català. De fet el 1714 era una data utilitzada pel liberalisme espanyol front el reaccionarisme dels borbons. Sobre l’himne, la lletra és d’Emili Guanyavents, i diria que el concurs era més aviat de republicans catalans. Rn qualsevol cas, un text ric i la part sobre les runes del Born i altres restes arqueològiques, em semblen molt correctes. Enhorabona. Apropito el comentari per enllaçar un petit article que he fet sobre el 1714, potser ajuda a entendre el meu posicionament: https://serhistorico.net/2016/09/07/5-dubtes-historics-sobre-l11-de-setembre/
Merci per l’enllaç. Òbviament soc molt conscient que les nacions liberals son un invent dels nacionalistes del s.XIX, a això feia referencia el 1r paràgraf del text.
Hace algunos años, un político vasco dijo que el nacionalismo nunca te sorprendía con el futuro sino con el pasado. Es decir, la Arcadia nacionalista siempre es el objetivo pero el pasado no tienen inconveniente en reinventarlo a conveniencia. De momento parece que la práctica confirma la hipótesis.
(Creo que fue Mario Onandia aunque no estoy seguro, lo siento.)
Pues si parece que la lucha de clase existe desde hace tiempo en la historia, y esa parte de la historia es prohibitiva para la burguesia catalana, de ayer y de hoy
I llavors que quan es canta el himne nacional que es commemora?
En principi l a Guerra dels Segadors.http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0061614.xml
Un himne sempre conmemora el seu poble, en aquest cas el poble català!
En quan a la lletra:
Commemora el valor del poble català per enfrontar-se a les tropes del Regne de Castella que van ocupar el territori català sense respectar els seus ciutadans.
o
Que el poble de Catalunya va obligar a les institucions catalanes a declarar la independencia del Regne d’Espanya el 1641
(crec que és més correcte la primera)
Molt bon article. Amb el màxim respecte, m’agradaria fer algunes aportacions.
En relació al que apuntes que la Guerra de Successió va ser una guerra entre aristòcrates i una burgesia incipient, estaria del tot d’acord, ara bé, així estariem parlant d’una guerra de classes? Sí fos així, cap problema, perquè aquest element el trobem de nou recorrent en altres conflictes, abans (fins i tot al 1640) i fins i tot després (Bullangues, Jamancies,…).
Crec que en el fons un dels elements subjacents com base del conflicte al 1714 I(i al 1640) és la disputa pel control de les estructures de poder, o si més no per mirar de tenir la màxima influència. I en el cas del 1714 és clar: una part dels catalans vinculen els seus interessos als del pretendent austriacista, perden i pateixen les conseqüències, a més d’abolir-se les institucions que a ells els permetia participar d’aquesta dinàmica de poder. Aquest sectors socials a partir del 1714 s’hauran d’implicar més directament en el procés d’articulació de l’Estat, fins al punt de que una part, cada cop més important socialment, es va convencent de que no els surt a compte participar d’aquest Estat i avancen en l’articulació de nous marcs mentals que van des del federalisme al independentisme passant pel nacionalisme.
Això que apunto no contradiu al que molt encertadament apuntes, sinó que ho mira de complementar.
En relació al punt 1 totalment d’acord, i segurament més tard o d’hora des de la monarquia hispànica s’haguessin volgut abolir les institucions catalanes, per anacròniques, fet que hagués provocat de nou un conflicte entre la monarquia i aquestes, i depen com, potser hagués donat a un nou marc institucional més proper a altres Estats no homogenitzadors i centralistes com és el cas espanyol.
En relació al punt 2 (Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.) estic d’acord parcialment. Espanya com avui s’entendria fent referència a la mateixa com a nació cultural (en tant que cos de persones que s’identifiquen amb una simbologia determinada), així com la nació política no existia. Existia la monarquia hispànica, en tant que estructura de poder que permetia exercir el control d’un territori, les persones que en el mateix vivien, així com l’explotació dels recursos que en aquest es trobaven. Estem parlant d’un proto-estat, que existeix des de que es produeix la unió dinàstica entre la Corona de Castella i la Corona d’Aragó. I parlem d’una unió dinàstica en base a uns interessos determinats, que compta amb el suport i l’adhesió d’importants sectors de les menestralies urbanes i les diferents aristocràcies.
En relació al punt 3 totalment d’acord, tot i que l’afirmació que fas és del tot incompleta, perquè si ben és cert que la revolta identifica als sectors oligarquics més vinculats amb la monarquia hispanica, la revolta té el suport dels sectors menestrals i de la petita noblesa que no té vincles amb la monarquia, o sigui els sectors que sense poder-se considerar classes populars estan més properes a aquestes que no pas a les classesocial a la que en teoria estan integrats. I tanmateix poden gaudir de determinats privilegis, ara bé, han quedat exclòs dels joc de poder que representa la monarquia i no tenen perspectiva de progrés social.
Això em porta a afirmar que en aquest conflicte hi ha un altre element subjacent que caldria tenir en consideració: el conflicte entre sectors oligarquics, aquells fortament vinculats a la monarquia hispànica i els que no poden accedir als llocs de poder. Els segons veuen l’oportunitat que els dona la revolta popular per recuperar quotes de poder, encara que sigui per la via d’una mena de Repúbllica catalana.
Crec que en el fons el 1640 suposa el primer intent de trencament amb la monarquia hispànica d’una part de la societat catalana. El 1714 representa l’enesim intent d’influir en el govern de la monarquia, i els surt malament. Si el resultat del 1640, com molt bé apuntes, és la pèrdua de la Catalunya nord, en el cas del 1714 serà l’abolició del marc institucional propi.
Finalment, aquest catalanisme al que interpel·les, que ha tenir com a referència el Corpus de Sang existeix, ara bé, encara no ha sabut dotar-se dels elements simbòlics que permetin posar en valor aquesta data i el que realment simbolitzen. Ara bé, caldria?
Una darrera qüestió: el moment històric actual a que ens remet més, al 1714 o al 1640?
Perdona la llargada del comentari.
Salut
Gràcies pel comentari. Jo no crec que el moment actual tingui absolutament res a veure ni amb 1640 ni amb 1714 ja que afortunadament vivim en un estat democràtic i no feudal.
Estudia història, t’anirà be i no faras tant el ridícul
Molt bon article … molt riguròs … estic totalment d’acord amb tot el que exposes
Hola
Una visió molt partidista dels fets que com en moltes ocasions succeeix al revisar la historia cada un la interpreta al seu gust!!
En primer lloc indiques que ningú recorda la “guerra dels segadors” i tothom recoreda la “guerra de succesió” (una afirmació molt personal i arriscada, sobretot quan ll’himne de Catalunya junstament fa referencia als segadors)
1- Els Austries eren centralistes, si, pero fins llavors sempre havien respectat la constitució i lleis catalanes (cosa que omets comentar) i justament parles de Felip IV que si va respectar les lleis catalanes i per això NO va poder reclutar soldats catalans sense el permis de les institucions catalanes (si menteixo no dubtis a comentar-ho)
També omets que els Borbons eren encara molt més centralistes que els Austries i nomes calia veure França per comprovar-ho, a més de que es va comprovar quan Catalunya va donar el titol de Comte de Barcelona a Lluís XIII i va passar a fer vasallatge a França.
Els teus comentaris que exposes: “Els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?” estan fora de lloc, primer perque ningú a dit que els Austies fossin bons i si es cert que van respectar les instiutcions catalanes!!!
2- Segons indiques que el Virrei era la maxima autoritat de Catalunya com a representant directe del Rei, no?
preguntes: ¿que pinta un virrei aquí? – Dons justament es el represetant del Rei que representa “La Corona d’Aragó” i que es la màxima representació a Catalunya perque te el titol de “Comte de Barcelona”
Com tu mateix dius ni el Virrei ni el mateix Rei, estan per damunt de la constitució catalana i les seves intitucions, les quals tenen que asumir!
Per demostrar que Catalunya nomes obeeix el titol de “Comte de Barcelona” una vegada Pau Claris a decretat la republica catalana i veu que no podra fer front a les tropes españoles tot sol, entrega el titol de “Comte de Barcelona” a Lluís XIII i nomes així Catalunya passa a ser vassall del Rei Frances.
Ignores potser que que Felip IV es va saltar les constitucions catalanes en la “Pau dels Pirineus” a proposit, potser?
Es evident que entre la guerra dels 30 anys Catalunya va ser victima de trobar-se entre dues potencies (España i França) i ho va pagar passant a ser per Espanya “territorio conquistado” y per França “Botin de guerra”
3- M’encanta la teva forma de resumir: “Venen tropes españoles, es proclama la república, es fa una unió Franco-Catalana, tot acaba malament”
Tot i ser veritat es resumir una mica escombrant cap a casa!!
Jo també ser jugar a això:
-Despres de que el Duc d’Olivares obligues a acollir tropes españoles a casa dels vilatans de Catalunya i permetes tot tipus de saquejos (segurament perque les tropes españoles no veien els catalans “como los suyos” perque ni tan sols parlaven la mateixa llengua), el poble català es va revoltar!
-La Generalitat liderada per Pau Claris es va posar a favor del poble de Catalunya i va proclamar la “Republica Catalana”
-El Rei de España no ho acepta i envia tropes españoles a recuperar el control de Catalunya. La Generalitat nomes pot evitar la derrota amb una unió Franco-Catalana
-Les tropes españoles son més nombroses que les catalanes, però tot i això son derrotades a la “Batalla de Montjuïc” amb unes tropas majoritariament catalanes i amb el suport de reforços de França.
-Amb els anys de la guerra (30 anys) morí el Rei Lluís XIII i es substituit per Lluís IV que juntament amb el cardenal Richelieu traeixen els acords amb els catalnas i intenten sotmetre a Catalunya
-Aquesta es nega i comença a veure amb bons ulls tornar a Espanya si respecte les seves institucions
-França i Espanya signen la pau i tots dos països traeixen les institucions catalanes i la seva constitució, repartint-se la nació catalana (a gusto del consumidor) tot i que “la Catalunya Nord” no va sucumbir a acceptar ser francesa fins uns 50 anys despres de l’acord.
Si he dit alguna cosa incorrecte no dubtis en comentar-ho!!
Comentari:
Sobre perque no es celebra els segadors, o la creació de la republica catalana el 1641, o la victoria de les tropes catalanes sobre les espanyoles a la batalla de Montuïc?
Dons potser perque al final de tot això va significar la pèrdua 1/5 part del territori Català, o potser perque el nou Comte de Barcelona Lluís XIV (Rei de França) no va respectar els acords en que van arribar el seu pare i les intitucions catalanes, o potser perque despres de Felip IV Catalunya va tornar a tenir tranquilitat i va tornar a tener la seva constitució, lleis i institucions intactes! i el Rei tornava a tenir que acceptar la voluntat de les corts catalanes.
Si no pots veure que amb la derrota de 1714 Catalunya va perdre tot el respecte i poder que tenia amb el “Decret de Nova Planta” i que es un punt d’inflexió en tota la historia de Catalunya, es que portes una bena al ulls.
El que és evident és que els teu complots per justificar el quan i el perque de la Diada de Catalunya, fan riure!