Archive for the ‘Literatura i art’ Category

h1

10 Recomanacions per Sant Jordi 2018

Abril 23, 2018

 

Homes i els dies– “Els homes i els dies“. David Vilaseca

Si només pogués recomanar un llibre de tots els que he llegit enguany seria aquest.  M’ha enganxat des de la primera pàgina i l’he devorat amb fruïció,  tot i que el gènere – diaris personals-  mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta de la vida real d’un professor universitari català de literatura resident a Londres, entre 1987 i 2008. Obertament homosexual, narra amb tot luxe de detalls morbosos la seva vida sexual, radicalment promíscua, en tota mena d’antres i racons londinencs, així com l’angoixa i depressió que li produeix aquesta addicció compulsiva al sexe anònim, tot vist des del seu prisma literari i lacanià-psicoanalític. Ens trobem davant un Marcel Proust de la literatura catalana que ha passat injustament molt desapercebut.

 

_lospacienteseldoctorgarciaalmudenagrandesportada_0c912d9c– “Los pacientes del Doctor Garcia“. Almudena Grandes

Quarta entrega de la saga (tot i que son històries que es poden llegir de forma independent) on Almudena Grandes repassa de forma novel·lada alguns dels episodis més desconeguts de la postguerra espanyola. En aquesta ocasió ens explica com funcionava la xarxa secreta mitjançant la qual nombrosos criminals de guerra nazis es van amagar a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la total complicitat del règim franquista, per després poder fugir a la Argentina peronista. De nou Grandes torna a barrejar història i política, amb sentiments i passions més terrenals.

 

 portada_fuego-y-furia_julio-hermoso-oliveras_201801161133Fuego y Fúria” Michael Wolff

Aquest llibre es una veritable fan-ta-si-a. Un brillant, acurat i documentadíssim repàs al primer any a la presidència de Donald Tump, amb testimonis de primera ma, per part d’un escriptor que va tindre accés directe a la Casa Blanca. El llibre no dona puntada sense fil; Wolff no es mossega la llengua per explicar la bogeria impulsiva que guia les decisions improvisades i absurdes de Trump, analitzant la seva personalitat esquizofrènica o la volàtil ideologia,  així com les conspiracions i guerres obertes entre els dos bàndols en que es va dividir el seu equip: els radicals populistes liderats per Bannon, i els moderats entorn la seva filla Ivanka.

 

trilogia-ciudad-blanca-eva-garcia-saenz-urturi“El silencio de la ciudad blanca” / “Los ritos del agua”. Eva G. Sáenz de Urturi

Recomanació doble dels dos primers llibres d’una trilogia, del qual encara no s’ha publicat el darrer volum. Es tracta d’una novel·la policíaca trepidant i addictiva, que us tindrà en tensió en tot moment. La peculiaritat de la trama es que els múltiples assassinats investigats sempre giren entorn a l’arqueologia, els jaciments, els monuments i la història de la ciutat de Vitòria i el seu entorn. La primera part es, també, una crítica visceral als arqueòlegs mediàtics, així com al sensacionalisme periodístic davant una tragèdia.

 

811aRPxj9PL-“Heavier than heaven”. Charles R. Cross

En trobem davant la biografia definitiva de Kurt Cobain. L’autor s’ha passat 5 anys fent entrevistes i buscant documentació exhaustiva per documentar fins al darrer detall de l’ascensió i posterior autodestrucció del mite del grunge. Resulta un llibre molt necessari, ja que entorn la vida de Cobain hi ha nombrosos falsos mites i rumors (alguns alimentats per ell mateix), així com pèrfides insídies masclistes contra la seva viuda Courtney Love. Cross es dedica a separar la veritat de la mitologia, explicant com els traumes d’infància i una tortuosa adolescència van crear unes inseguretats en la seva personalitat que van acabar esclatant amb el cocktail mortal de fama i droga.

 

critica-libro-llamame-por-tu-nombre-andre-aciman-1-“Llámame por tu nombre“. André Aciman

Com el film “Call me by your name” em va fascinar tant, no he resistit la temptació de devorar el llibre original del qual surt la història. La trama és la mateixa que a la pel·lícula: la tensió i posterior història d’amor homosexual entre un jove de 17 anys i un estudiant de doctorat de 24 mentre passen les vacances en un petit poblet de la Toscana. La novetat es que el llibre ens ho explica des del punt de vista subjectiu d’Elio, donant més rellevància als seus sentiments i  punts de vista. I també canvia el final de la història, amb nous episodis de retrobaments al cap dels anys.

 

9788416290482-“Música de mierda“. Carl Wilson.

Genial i divertit assaig sociològic sobre el classisme, l’elitisme i els prejudicis a la música pop. Wilson analitza com certs grups i cantants son dimonitzats com “horteres”, quan en realitat el que ens genera rebuig es que aquesta música l’escolta la gent de classe obrera. L’exemple escollit pel treball de camp es la cantant canadenca Celine Dión, provinent d’una família marginal quebequesa i sense cap estudi, a qui tothom horroritza confessar que li agrada, tot i que no obstant ven milions d’àlbums.

 

# aaa Coscu1“Empantanados”. Joan Coscubiela

Llibre absolutament fonamental per repassar detalladament la darrera fase del Procés independentista, comprendre les causes més profundes d’aquest moviment, així com plantejar-ne alternatives des de l’esquerra i el federalisme , de la ma d’aquest veterà diputat d’ICV i dirigent de CCOO.

Vaig escriure un post amb una extensa ressenya que PODEU LLEGIR CLICANT AQUÍ.

 

 

 

9788416354146La España Vacia“. Sergio del Molino

Imprescindible assaig on s’analitzen les causes (i conseqüències) històriques, econòmiques, socials i culturals de la despoblació a les províncies rurals que rodegen a la Comunitat de Madrid (Teruel, Càceres, Sòria, Valladolid…). Un espai pràcticament buit, amb una densitat d’habitants és inferior a les tundres de Lapònia i sense cap altre paral·lel a Europa.  Com es pot viure en un poble de 10 habitants, on les escoles, hospitals, les botigues o qualsevol servei públic o privat es troba a centenars de kilòmetres? Com ha succeït aquest desequilibri territorial tan bèstia? A qui li beneficia políticament? Com s’ha vist reflectit això en el nostre cinema o literatura?

 

9788483465738Todos los hombres del Führer“. Ferran Gallego

Ferran Gallego va ser professor meu a la UAB, en una assignatura sobre anàlisis històric i cultural del sorgiment del nazisme alemany. Recordo que les seves classes em van fascinar (tot i que no tenien res a veure amb la meva especialitat d’arqueologia prehistòrica) i em van permetre entendre amb claredat com un país tan culte i racional com Alemanya pot generar unes masses tan fanatitzades per un ressentiment nacionalista extrem, fins al punt de dur al món a una guerra mundial i un holocaust. En aquesta obra Gallego posa la lupa en la biografia d’aquells personatges que van rodejar a Hitler des dels seus inicis fins al seu suïcidi, i que de ben segur no son tan conegudes com les del Führer: Himmler, Göring, Rosenberg, Goebbels, Drexler, Strasser, Röhm o Speer, entre altres.

I VOSALTRES, QUE EM RECOMANEU?

Anuncis
h1

Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Març 5, 2018

# coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

# aaa Coscu1Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

h1

10 Recomanacions per Sant Jordi 2017

Abril 22, 2017

patria Patria” de Fernando Aramburu

Si aquest any només podeu llegir un llibre, llegiu aquest sense dubtar-ho ni un segon. Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà que viuen el terrorisme d’ETA des d’òptiques totalment contraposades. Podeu llegir una crítica meva més extensa aquí.

spqr

SPQR. Una historia de la antigua Roma de Mary Beard

Una genial i entretinguda forma per recórrer la història de la Roma antiga, des de la Monarquia fins a l’Alt Imperi, de la ma d’una de les seves màximes especialistes. L’autora ens aporta una visió crítica sobre la història escrita clàssica, sempre plena de mites i hiperbòliques cròniques de la versió dels guanyadors. Beard empra l’arqueologia per confrontar l’evidència empírica al relat oficial, buscant sempre que hi ha de real (o no) en els textos de l’antiguitat. També ens permet veure com d’actuals son els debats al Senat republicà sobre la corrupció i el nepotisme, o com les campanyes electorals dels Cònsols ja estaven preocupats per no semblar una casta política allunyada del poble.

Para acabar con Eddy Bellegueule_135X220

Para acabar con Eddy Balleguelled’Édouard Louis

Aquest colpidor relat es una resposta catàrtica sobre com afrontar la identitat homosexual i l’assetjament homòfob a l’adolescència en un entorn desfavorable. El relat autobiogràfic comença amb una escopinada a la cara, Édouard Louis no empra cap eufemisme per endolcir l’espiral de violència, física i psicològica, en que es veu immers des dels 12 anys, en una ciutat obrera de la perifèria on la força física viril es l’única mesura per l’estatus social i qualsevol mostra d’interès per la cultura es una sospita d’efeminament. El ritme frenètic dels fets i les reflexions no ens deixarà ni un paràgraf per agafar aire. El recomano com a forma de visibilització d’una realitat encara massa present a instituts i entorns socials del nostre voltant. També he recomanat aquest llibre a la Revista Treball.

Un altre llibre força similar es “El Chico de las Estrellas” de Chris Pueyo, que tot i ser un autor molt jove i amb una visió i narrativa molt més adolescent, també es força recomanable.

tan poca vida

Tan poca vida de Hanya Yanagihara

Brutal llibre sobre l’amistat entre quatre joves al llarg de diverses dècades a Nova York. Una història terrible i crua que busca la bellesa dins el dolor. Una lectura no apte per a persones aprensives, doncs aborda sense pels a la llengua els abusos infantils, violacions, autolesions, violència de gènere, suïcidis, traumes infantils o autoodi, fins al punt que m’ha fet plorar o haver de parar de llegir sobtadament davant les esgarrifances i els esglais que em provocaven les escenes relatades, amb una capacitat per donar versemblança a les situacions més extremes imaginables. Una prosa tan àgil i addictiva que fa que les 1.000 pàgines del llibre es devorin amb delit.

9788499926391

La Gran Ilusión. Mito y Realidad del Proceso Indepede Guillem Martinez.

Si us agrada aquest blog adorareu aquest assaig. Martinez bàsicament es dedica a documentar objectiva i detalladament una hipòtesis que fa temps que defenso: el Procés independentista català es una farsa teatral  que tan sols serveix per mantindre a la dreta al poder. L’autor diferència entre dues fases: el “Procés popular” (2010-2012) amb els referèndums locals o el “No vull pagar”, on l’independentisme es quelcom espontani  i popular. I per altre banda, el “Procés Governamental” (2012-2017) on tots els actes estan controlats i teledirigits pel Govern per tal de seguir manant, sense fer absolutament res de real que efectivament provoqui la independència. Alguns detalls morbosos faran les vostres delícies, com Junqueras plorant tancat en un lavabo quan  Artur Mas l’obliga a fer la llista de Junts pel Si.

9788416120642

 “El Gran Frio” de Rosa Ribas i Sabine Hoffman

 Arrel dels grans èxits comercials com la Triologia del Baztan, La Chica del Tren o El verdad del caso de  Harry Quebert (els quals he devorat amb fruïció) la novel·la negra policíaca torna a estar de plena actualitat. Però com aquests bestsellers no requereixen més publicitat, us recomanaré aquesta obra molt més desconeguda i undergroud. Ambientada a la postguerra franquista, ens explica com una periodista d’un diari sensacionalista va a un fosc i perdut poblet d’Aragó, en mig d’una glaçada, per esbrinar que hi ha de debò en el cas d’una nena que té estigmes de santa a les mans. La història està perfectament ambientada en una Espanya empobrida, rural, ignorant i devota subjugada al caciquisme dels pitjors temps del feixisme.

c2627a82866f80ed1e11755d48dd025fd6d22241

Las Chicasde Emma Cline

Que porta a una adolescent a formar part d’una secta hippie, participar en orgies amb el seu Gurú i, finalment acabar realitzant una de les matances més famoses de la història americana? Aquest llibre repassa la macabra història de Charles Manson, però no des del punt de vista d’aquest psicòpata, sinó d’una de les innocents noietes plenes de corones de floretes, a les qui va acabar convencent per degollar i assassinar a diversos actors de Hollywood a la Califòrnia de la Primavera del Amor del 1969.  La pega del llibre es que no es exactament fidel als fets, canvia els noms i els assassinats que narra son lleugerament més light que els reals.

lynchLa última salida de Federico Axat

Un llibre indubtablement inspirat en l’avantguardista forma narrativa del director de cinema David Lynch. Una confosa història de crims i acció explicada de forma que en tot moment es barreja la realitat amb els deliris psicòtics del narrador i on mai acabem d’estar segurs si cada capítol està passant de debò o es tan sols la deformada interpretació surrealista que en fa la ment malalta del principal personatge. El repte serà nostre per tractar de recompondre els fets, destriant la part onírica de la real. Un llibre molt original, però que porta fins un barroquisme excessiu allò que a Lynch li funciona tan bé a la pantalla.

9788467036497 Fabiografia de Mario Vaquerizo

Com va passar Fabio McNamara de ser una superestrella del glam a la Movida Madrileña, cantant “La coca me vuelve loca” o “Voy a ser mamá, voy a tener un bebé, le pondré Lucifer” a convertir-se al ultracatolicisme, esdevenint un fan d’Esperanza Aguirre i fent discursos a You Tube contra l’avortament? Per entendre l’estrany viatge ideològic, aquesta biografia ens explica la seva autodestrucció a través de la droga o la fama i com va acabar sobrevivint gràcies a la fé. Mario Vaquerizo demostra ser un excel·lent narrador, lluny del paper d’ignorant que sovint interpreta als mitjans, i explica els diversos episodis de la vida i obra de Fabio en primera persona, mantenint sempre les seves divertides expressions i sortides de to.

edad iraLa Edad de la Ira de Fernando J. López

Un llibre a mig camí de la novel·la negra i el reportatge, explica la investigació d’un assassinat en l’entorn d’un institut amb el rerefons del bullyng homòfob. Aquells que hem patit l’odi i l’assetjament d’adolescents sabem fins on ens pot conduir la ràbia, l’odi o la frustració que es van acumulant en silenci dins teu fins que acabes explotant. El llibre aborda la investigació des de diferents punts de vista i resulta especialment interessant el d’un professor que es pregunta com fer front a aquesta espiral d’odi silenciós.

Un altre excel·lent novel·la negra ambientada en un institut es “El desorden que dejas” de Carlos Montero. En aquest cas la víctima del assetjament serà una professora d’un petit poble gallec, que substitueix a una altre mestre morta en estranyes circumstàncies.

I ara us toca a vosaltres! Que em recomaneu per aquest Sant Jordi?

h1

Està la Llengua Catalana en el millor moment de la seva Història?

gener 16, 2017

catapies

Darrerament hem escoltat alguns udols apocalíptics anunciant la desaparició imminent de la llengua catalana dins d’un mon global. Es el cas del Grup Koinè, entre d’altres, on han acusat als immigrants de ser uns colons franquistes que posen en risc la supervivència de la llengua i que el futur del català només estaria garantit amb un estat propi. Res més lluny de la realitat. Com demostraré a continuació, mai abans la llengua catalana havia tingut tan bona salut com en l’actual període d’autonomia i democràcia dins d’Espanya.

Per començar, si entrem a la web de la UNESCO sobre llengües minoritàries en perill d’extinció, veiem que el català està classificat amb la mateixa categoria que el xinès, l’anglès o l’espanyol: risc zero.  Hi han 3.000 idiomes classificats en diferents nivells de risc i la única referència al català es el seu dialecte al Alger. Res més. El català està en perfecte salut.  Curiosament si que hi figura l’irlandès, tot i tindre estat propi. Ves que aquestes variables no hi tinguin res a veure.

Mai tanta gent havia parlat en català

llengua-2012-europa

Segons la mateixa Generalitat, hi han 13.529.127 catalanoparlants al món. Som la novena llengua d’Europa amb molt millor salud que idiomes oficials a la UE que tenen estat propi que els protegeix com el grec, el portuguès, el búlgar, entre altres. En quin moment de la història havíem estat tants? Mai. Ni a la República, ni al s.XIX ni molt menys en cronologies medievals o modernes. Pura demografia.

Segons un informe realitzat el 2015 per la Plataforma per la Llengua, el català cada dia té nous parlants i no para d’augmentar en tots els territoris dins de l’estat espanyol. Com veiem al següent gràfic, l’avanç respecte a 2001 es brutal.

catala-territoris

Un 95,3% de la població de Catalunya entén el català i el 77,5% el sap parlar. La immigració, a més, es positiva per la llengua, doncs la gent que arriba a casa nostre, tot i que el català no sigui la seva llengua materna, s’hi identifica i es la que més utilitza habitualment.

llengua-2012

Mai tanta gent havia escrit, llegit, estudiat, escoltat o publicat en català

La capacitat per escriure correctament en català es inversament proporcional a l’edat. Aquelles persones que van ser escolaritzades durant el franquisme (o abans), independentment de si son o no catalanoparlants, no tenen les mateixes competències lingüístiques que aquells que ho han fet amb la immersió lingüística, que sens dubte ha estat tot un èxit.

catala-edat

Segons dades de la Generalitat, el 60,4% de la població catalana escriu perfectament en català, una xifra que arriba al 93,1% en la franja d’edat dels 15-19 anys. El 96,3% dels alumnes de batxillerat escull lliurement el català per fer les proves d’accés a la universitat. El 75% de l’alumnat de ESO té unes competències en català (i també de castellà) en un nivell alt o molt alt. Hi han 148 universitats en tot el món que ensenyen filologia catalana. En quin altre moment de la història hi havia aquest nivell? Doncs tenint en compte que a la II República l’escolarització arribava amb prou feines als 10 anys (i no parlem d’abans, on l’analfabetisme era hegemònic), la resposta es MAI. Ni remotament.

 

llengua-2012-1

80 canals de televisió, nacionals o locals, emeten cada dia en català i 100 emissores de ràdio també ho fan. De fet, el català es l’idioma hegemònic a la ràdio de Catalunya, el 63,5% d’emissions radiofòniques son amb aquesta llengua. El 37,6% de busques a Internet a Catalunya s’han fet en català. Hi han més de 268 mitjans de comunicació digitals en català que acumulen 5,4 milions d’usuaris únics cada més. El català es la primera llengua Viquipèdia en articles de qualitat i la 17a en nombre d’articles per parlant.

Actualment hi han més de 400 publicacions periòdiques (diaris o revistes) escrits en català. El 42,1% de la població llegeix al menys un diari o revista en català. El català es la 23a llengua més traduïda al mon. El 24,8% de la població catalana ha llegit un llibre en català el darrer any. Segons l’Associació d’Editors el Llengua Catalana durant l’any 2015 es van publicar 11.348 títols en català, la qual cosa suposa un significatiu augment del 10,4% anual respecte 2014 quan van ser 10.272. El tiratge mitjà en català al 2015  va ser de 1.698 exemplars per títol, la qual cosa suposa que durant 2015 es van publicar uns 19 milions de llibres en català. La facturació del llibre en català va ser de 230,31 M€ i va representar un creixement d’un 3,20% respecte del 2014. Les vendes en català a Catalunya van representar el 45% del total.

Es molt possible que en els 37 anys que van des de la Transició, la Constitució Espanyola de 1979 i l’autonomia catalana fins l’actualitat s’hagin publicat un 98% (sent molt, però molt pessimistes) del total textos de la història de la llengua catalana, comptant els 850 anys que van des de les Homilies d’Organyà.

Conclusions

La llengua catalana està en el millor moment de la seva història i cada dia està millor. La Generalitat de Catalunya té plenes competències en política lingüística i ho ha fet molt bé. i si no ha fet més es perquè no cal. Un estat propi no podria fer res per millorar la situació del català que no estigui fent ja la Generalitat din l’actual marc constitucional i democràtic d’Espanya, a menys que dugués a terme mesures fanàtiques, totalitàries i xenòfobes en contra dels drets dels parlants d’altres llengües, com les que insinuava el Manifest Koinè.

La globalització no es un perill, es una oportunitat per donar a conèixer la llengua catalana arreu del planeta i enriquir la nostre cultura amb una permanent dialèctica amb totes les que ens rodegen. L’únic perill real al qual s’enfronta el català es que aquest idioma es vegi excessivament vinculat a una ideologia radical en concret, com el nacionalisme, que desincentivi el seu us o la voluntat d’aprenentatge respecte a aquells que discrepin d’aquest punt de vista.

h1

Crítica de “Pàtria” de Fernando Aramburu

Novembre 28, 2016

aaa-aaaaaramburu

Demanar perdó exigeix més valentia de disparar una arma, que accionar una bomba. Això ho fa qualsevol. N’hi ha prou amb ser jove, crèdul i tenir la sang calenta.

Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà.

Les dues famílies, temps enrere molt unides i ara irreconciliables, representen les dues visions més extremes del conflicte: els parents de les víctimes d’un petit empresari assassinat a sang freda per no pagar l’impost revolucionari i, per altre banda, els familiars d’un membre d’ETA, torturat i empresonat a milers de kilòmetres de casa. Especialment puntals son les dues figures matriarcals, la vídua i la mare del pres, entorn de les quals orbiten la resta de personatges, cada un amb la seva complexitat, contradiccions i canvis al llarg del temps. Una pluralitat de matisos que, de ben segur, remourà l’estomac als dogmàtics i extremistes d’ambdós bàndols.  Aramburu, però, en cap moment ens fa un discurs polític com a narrador omniscient, no atura el relat per donar la seva opinió, ni per sermonejar amb lacrimògenes moralines. No li cal.

En certa manera “Pàtria” em recorda al magnífic film de Haneke “La Cinta Blanca“. Ambdues històries ens expliquen com un ambient rural, tancat, conservador i religiós oculta un profund odi col·lectiu, amagat en un silènci còmplice. Un nacionalisme ètnic, mal transvestit de guerrilla marxista, que es dedica a deshumanitzar a suposats traïdors del poble, els hi demana un impost revolucionari, els posa al punt de mira, els gira la cara pel carrer i, quan una bala al clatell o una bomba lapa sota el cotxe els esborra del mapa, miren cap a una altre banda, fent el buit als familiars o grafitejant la seva làpida.

El llibre també es posa a la pell dels botxins. Com algú decideix un dia ingressar dins ETA i matar a qui no pensa com ell? Es interessant comprendre el context d’aquest ambient tradicionalista, amb una divisió dels rols de gènere molt marcada. Les dones basques exerceixen un asfixiant i castrador domini de l’àmbit domèstic, mentre que els homes joves desenvolupen un marcat complexe d’Edip i un enfrontament generacional amb aquest matriarcat familiar demostrant la seva virilitat públicament, ja sigui aixecant troncs o pedres, jugant a la pilota basca o enfornant-se a un Estat policial, que no es més que una representació freudiana de la figura paternal. Això ja es una interpretació antropològica meva, clar.

Es especialment interessant veure l’evolució del personatge de Joxe Mari, un jove abertzale que passa de cremar autobusos a dirigir un comando terrorista. Els seus temors i pors a l’hora d’entrar a la banda, l’adrenalina abans d’un atemptat, la resistència a les tortures policials, el seu odi ceg que poc a poc es va convertint en frustració al llarg dels anys a la garjola. I, sobretot, la seva reflexió de com s’adona de l’absurditat de tot plegat, de com ha sacrificat la seva joventut empresonat per una lluita estèril que no ha servit absolutament per res i que mai ningú li agrairà, més enllà de posar la seva ridícula foto en la barra d’una herriko taberna.

Pàtria” es, sobretot, un cant a l’esperança, al perdó i a la reconciliació. La fi de la lluita armada i de la violència terrorista obre la porta a recosir ferides, superant la emmetzinadora temptació de venjança. Un esforç dialèctic en posar-se a la pell de l’altre, en entendre les seves raons i el seu sofriment. Un perdó que no vol dir oblid, ni molt menys, sinó comprensió i diàleg. I, també, es una advertència distòpica del que podria acabar passant a Catalunya si, en un futur potser no gaire llunyà, la tensió i el fanatisme identitari acaben dinamitant la nostre convivència.

h1

10 Recomanacions de Ciències Socials i Humanitats per Sant Jordi

Abril 21, 2016

De cara a la festa de Sant Jordi, abans que us llenceu com boges a adquirir llibres sense mesura ni criteri,  deixeu-me que us recomani alguns dels llibres d’assaig que més m’han agradat aquest any. Les temàtiques son les mateixes que trobareu en aquest blog que, si em llegiu, imagino que serà perquè també les compartiu en major o menor mesura: Ciències Socials (Història, Antropologia i Política) i Humanitats (Filosofia, Art, Cinema, Música, Literatura). Alguns no son novetats, ja us aviso. La literatura i l’assaig no son modes efímeres, com la música pop, i sempre es una bona ocasió per revisitar un clàssic.

Francisco Veiga- La Fabrica de las FronterasLa Fàbrica de las Fronteras: Guerras de Secesión Yugoslavas (1991-2001). Francisco Veiga, 2011

Una brillant, acurada i objectiva narració històrica de les cinc guerres que van desintegrar l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosovo i Macedònia). El que més m’ha agradat es que fuig del fàcil maniqueisme de bons i dolents; no es limita a demonitzar als serbis, sinó que explica acuradament  les causes, les conseqüències i les sagnants atrocitats que van cometre tots i cada un dels actors d’aquest conflicte, sense que ningú en surti gens ben parat. Un aterridor relat que ens demostra de que és capaç l’odi nacionalista, de com la única forma de crear un estat ètnicament homogeni en un món global es  mitjançant les matances i que posar fronteres mai soluciona un conflicte, només en crea de nous.

Maquiavelo.inddMaquiavelo frente a la gran pantalla. Cine y política. Pablo Iglesias, 2013

Abans de ser el líder de Podemos, Pablo Iglesias es dedicava a donar classes de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense. Aquest llibre es el resum d’una de les assignatures que va impartir: Cinema i política, on fa un recorregut a traves de diversos films tractant de demostrar com la industria del cinema construeix relats que creen hegemonies polítiques a la societat. Resulta molt interessant l’anàlisi sobre la visió naïf i apolítica que es transmet de la Guerra Civil a través de diverses pel·lícules, així com la construcció de rols de gènere a “Lolita” o la globalització urbana a “Amores Perros“, entre molts altres exemples.

Gregorio Moran. El Cura y los mandarinesEl Cura y los Mandarines. Historia no oficial del bosque de los letradosGregorio Morán, 2014

A part de divertir-nos amb els seus mordaços articles d’opinió a La Vanguardia, Morán es un excel·lent escriptor. En aquest cas ens trobem davant una magna obra, fruït d’una documentació exhaustiva, que ens detalla l’endogàmia del món cultural i editorial que ha viscut Espanya, des de finals del franquisme fins als anys 90’s. Com s’ha premiat la mediocritat i la fidelitat al poder, per sobre de la qualitat,  creant un mon tancat i resclosit de “mandarins” intocables on el capellà Jesus Aguirre hi jugarà un paper molt especial. Quelcom que, per desgràcia, s’està reproduint a petita escala avui a Catalunya.

Aixo no es africa- marc serenaAixò no és africà! Del Caire a Ciutat del Cap a través dels amors prohibits. Marc Serena, 2013

Un assaig on el periodista català Marc Serena ens explica les peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africa entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis. Podeu llegir una ressenya meva més extensa aquí.

En tu arbol o en el mioEn tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres. Jose Antonio Langarita, 2015

Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perquè de que molts homes practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …). Conté una detallada observació participant, doncs ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. El llibre s’inicia amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado i en podeu llegir una ressenya meva més completa aquí.

La Sociedad de castasLa Sociedad de Castas. Religión y política en la India. Agustín Pániker, 2014

Molt s’ha parlat darrerament de la “casta”, però dubto que ningú tingui la més remota idea de que significa aquest concepte dins el seu context cultural originari, la Índia. El professor d’història de les religions Agustín Pániker, ens fa una minuciosa explicació d’aquest complexíssim sistema de jerarquització social, basat en un concepte metafísic com la puresa/impuresa. Una estratificació que té profundes repercussions en l’economia, la política, la religió, el sistema de parentesc o la dieta de tot el sud-est asiàtic i que afecta a centenars de milions de persones. Però també es tracta d’un sistema d’apartheid a gran escala que impedeix que moltes persones tinguin els mateixos drets i deures i es vegin explotades en funció de la seva impuresa.

maarina garces- filosofia inacabadaFilosofía inacabada. Marina Garcés, 2015

Aquesta obra es troba dividida en dues meitats. A la primera part la professora Garcés ens convida a fer una encertada reflexió, des d’un punt de vista filosòfic, sobre com abordar els problemes que es troba el món global i de com els  teòrics, clàssics o contemporanis, ens donen eines per entendre i replantejar la realitat que ens envolta avui. Ja a la segona meitat, Garcés ens fa un variat assortit de les darreres tendències i els autors més destacats en  la filosofia de la segona meitat del s. XX (postmodernitat, existencialisme, fenomenologia, neomarxisme, teoria queer…), explicant d’una forma breu, amena i comprensible quines son les seves principals idees i aportacions.

Patty Smith- Eramos unos NiñosEramos unos niños. Patti Smith, 2010

La coneguda cantant de rock i poetessa ens endinsa en un preciós relat autobiogràfic que gira entorn a la seva relació, afectiva i d’amistat, amb el fotògraf Robert  Mapplethorpe, conegut per les seves imatges homoeròtiques. Una història que plasma perfectament l’ambient undergonud de Nova York a finals dels anys 60’s i principis dels 70’s, amb Andy Warhol, Janis Joplin o Jimi Hendrix de personatges secundaris i el mític Chelsea Hotel d’escenari de fons. Un moment clau en la contracultura americana on es barreja el rock, el punk, el moviment hippie, l’alliberament sexual o el pop art, on tot semblava possible.

El impostor - Javier cercasEl Impostor. Javier Cercas, 2014

En aquest excel·lent assaig, Javier Cercas tracta de donar resposta al perquè un personatge real com Enric Marco va fer-se passar, durant anys, per un supervivent del camp de concentració de Mathausen, quan mai hi havia estat, sent la cara més coneguda de l’Amical Mathausen, fins que un historiador va descobrir el frau. A través de diverses entrevistes amb ell, així com un recorregut ben documentat per la seva biografia (també va arribar a ser portaveu de la CNT  i de la FAPAC), tracta d’analitzar la seva complexe personalitat i mira de  discernir quines  parts de la seva vida son certes i quines pur deliri de grandesa.

MarxantroKarl Marx, Antropólogo. Thomas C. Patterson, 2014

A part de ser un dels filòsofs més importants de tots els temps, de replantejar la teoria de l’economia i  posar les bases del socialisme científic, Marx i Engels van escriure molt sobre com enfocar la història, l’antropologia i les ciències socials en general, des d’un punt de vista materialista històric. En aquest llibre s’ens explica com les obres originals del marxisme reflexionen sobre com el treball ens separa dels homínids, sobre la formació de les classe socials i els estats a la prehistòria, del sorgiment i canvi dels diferents modes de producció al llarg del temps i, el més important, posa unes bases per fer una antropologia marxista al segle XXI, que son perfectament extrapolables a l’arqueologia.

memorias AdrianoMemorias de Adriano. Margarite Yourcenar, 1950

I per acabar, un clàssic entre els clàssics que tenia pendent de llegir des del batxillerat. Es tracta de la biografia de l’emperador romà Adrià, narrada en primera persona en forma d’epístola al seu successor Marc Aureli. Un llibre  tan ben narrat que sembla poesia. Una reflexió sobre el sentit de la vida, el  poder polític i militar, el sentit d’estat, així com a la passió i l’amor envers al seu jove amant Antinoo. Una recreació exhaustiva d’un moment clau en la història de Roma (s. II dC), on l’Imperi ha de fer front  diverses rebel·lions internes i el cristianisme encara es una secta minoritària.

Us animo a que em deixeu les vostres recomanacions!

h1

Reflexions sobre la dialèctica entre Art i Política

Març 1, 2016

##aart1

“I know you love the song, but not the singer” Placebo

Per tots es conegut que la crisi econòmica ha produït una gran re-politització de la societat. La part negativa, però, es el renaixement d’alguns tics sectaris i dogmàtics que jo ja creia superats. La polarització social en bàndols impermeables ha fet metàstasis en el món de la cultura, on molts artistes son jutjats i condemnats per la massa enfurismada en funció del seu posicionament ideològic.

Titellaires empresonats per una innocent obra de ficció; atemptats islamistes contra una revista satírica; Ciudadanos demanant prohibir de forma preventiva un concert de Def Con Dos; Fangoria víctima d’un escrache per la PAH per unes declaracions fora de to sobre la responsabilitat individual a l’hora de signar una hipoteca; una manifestació ultracatòlica de beates ofeses per la poetessa Dolors Miquel; Lluís Llach convertit en diputat de la dreta neoliberal… Sembla que, de sobte, s’hagin esvaït els límits entre el camp de la raó política i el sentiments artístics.

Per mi, la opinió política d’un artista no té una especial rellevància a l’hora d’apreciar la seva obra, més enllà d’una banal xafarderia morbosa pròpia d’una revista del cor, com saber amb qui se’n va anar al llit la setmana passada. Si bé entenc que una obra d’art es sempre una conseqüència material de les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que rodegen l’artista i la comercialització i producció de l’art en un moment concret, no podem deixar que aquests condicionants ens impedeixin apreciar o entendre una estètica. Simplement son elements objectius a tindre en compte per analitzar la obra, com succeeix, per exemple, amb els excel·lents films de Leni Riefenstahl, que eren pura propaganda d’Adolf Hitler.

Les arengues polítiques de certs cantautors progres dels 60’s sovint semblen una moralina, adoctrinadora previsible i avorrida com una rondalla infantil, tot i que puc estar completament d’acord amb el seu contingut. Una cosa es que l’art ens faci reflexionar i una altre molt diferent es que esdevingui propaganda pura i dura d’una causa. La cultura ha de fomentar el pensament crític i l’emaciació de l’individu per tal que pugi prendre decisions per ell mateix, no em sembla gaire recomanable que un artista esdevingui un mer instrument publicitari partidista. Aquesta seria la diferència entre els grafitis de Bansky, que ens provoquen una reflexió insospitada, o el darrer concert de Morrissey, on ens va torturar amb projeccions sobre matances de pollets en una granja per divulgar el seu veganisme, que no van fer més que obrir-me la gana. A la sortida de l’espectacle vaig anar a sopar a un Mac Donalds.

La politització extrema de l’art pot acabar sent contraproduent, tant per l’art com per la ideologia que difón. Quan era adolescent freqüentava el moviment okupa dels anys 90’s. Allí s’hi respirava una dictadura dogmàtica on tota estètica, des de la música, al vestuari o pentinat, havia de seguir uns estrictes cànons de puresa antisistema. Això va provocar que un moviment, amb uns principis molt dignes, s’anés tancant en una bombolla per acabar sent un dels col·lectius més odiats a les enquestes.

##aartMolts dels artistes dels quals soc fan es situen ideològicament a anys llum de la meva ideologia. I que? No els votaria pas, però no deixaré d’apreciar el seu art per motius  aliens a aquest. O es que potser hauria de renunciar a apreciar el Colosseu per no estar d’acord amb l’explotació social esclavista a que els Emperadors romans sotmetien al seu poble? De fet, adoro completament l’art religiós (romànic, gòtic, barroc, islàmic, budista, hindú…) tot i ser completament ateu, racional, materialista i crític amb el paper de les esglésies organitzades dins la nostre societat.

Quan la causa política de la cultura coincideix amb el discurs hegemònic del Poder, com passa sovint a Catalunya amb el nacionalisme, entrem en la tòxica relació de subvencions a canvi de proselitisme. Això acaba fomentant una mediocritat endogàmica i obedient, així com la marginació de tota cultura crítica o alternativa a la oficial del Règim.

Ha de ser políticament correcte un artista? Ha de tindre límits la creativitat artística per no ofendre al Poder o bé a col·lectius que no saben distingir entre ficció artística i realitat social i política? Sota quins límits es acceptable la censura? O potser, com defensava l’idealisme d’Aristòtil fa 2.500 anys, tota estètica ha d’estar lligada a una ètica on la bellesa ha de ser un plasmació de la idea de veritat?

Recordo la trista polèmica aixecada quan el fiscal de Barcelona va imputar a Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per projectar “A Serbian film“, una obra de ficció gore on es veien escenes molt dures de violència contra menors. Pot algú ser jutjat per no censurar la creativitat artística? Si a vostè no li agrada una obra no la vagi a veure, però no limiti a ningú la seva llibertat per fer-ho.

En quant a la cultura contra-hegemònica alternativa, que em sembla imprescindible i necessària, cal ser conscient que aquesta acabarà inexorablement absorbida pel sistema capitalista i convertida en un producte de consum de masses, o fins i tot pot acabar esdevenint un bé de prestigi per una elit oligarca. Per exemple, el quadre “El Somni” del pintor comunista Pablo Picasso es va vendre per 155 milions d’euros al col·leccionista privat Steven Cohen. Picasso es, paradoxalment, l’autor d’una de les principals i millors obres polítiques de tots els temps, “El Guernica“, quadre encarregat pel Govern de la II República Espanyola per fer proselitisme de la causa republicana a l’Exposició Internacional de París el 1937. Fins i tot el cantautor alternatiu i emblema del moviment alterglobalització, Manu Chao, va veure com el seu tema “Me gustas tu” esdevenia cançó de l’estiu, explotada per la seva discogràfica Virgin fins a la sacietat. Darrerament Chao fa concerts d’amagatotis amb un pseudònim, per tal que només hi assisteixin els seus veritables fans antisistema, i no esdevinguin actes mainstream.

Com a conclusió, em semblen molt recomanables les reflexions d’Herbert Marcuse al llibre “La dimensió estètica“, on explora les limitacions de la teoria marxista ortodoxa davant la subjectivitat de l’artista. Segons Marcusse, el que fa revolucionaria una obra és la seva forma i no el seu contingut; com més explicit és un missatge polític en l’art, menys resultat dona aquest. Per tant seria molt més revolucionaria i rupturista una obra d’art abstracte, que tenca amb els límits de la representació formals de la realitat, que no el realisme soviètic emprat com a instrument oficial de propaganda política de la URSS i la Xina maoista.