Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

Les Coves com a indrets rituals al llarg de la Història.

Des del Paleolític les coves han estat relacionades amb espais de culte i pràctiques de caràcter ritual. Es tracten d’indrets amagats i de difícil accés que permeten un cert “esoterisme”, llocs on realitzar rituals només per persones iniciades. Son també estructures naturals que tenen un caràcter “liminar”, es a dir, que esdevenen un límit simbòlic entre un mon material i un de sobrenatural, com apunta el filòsof Plató en el seu conegut “Mite de la Caverna”. El també filòsof Sèneca afirma que la cova es el lloc sagrat per excel·lència. En els rituals de pas, ja sigui d’iniciació a la maduresa o de caire funerari, aquest caràcter liminar esdevé fonamental dins la morfologia del rite, com planteja l’antropòleg Arnold Van Gennep. Les coves tenen també unes característiques de llum i sonoritat que permeten crear un ambient propici per a la realització de pràctiques religioses. Moltes cultures han considerat, doncs, la cova com un espai fronterer entre el món dels vius i dels morts, o entre la realitat material i les idees metafísiques.

Un dels primers casos on trobem indicis de possibles pràctiques rituals dins d’una cova seria el cas de Sima de los Huesos (Atapuerca, Burgos), una acumulació d’ossos humans que corresponen a un mínim de 33 Homo Heidelberguensis, un possible antecessor dels neandertals de fa 450.000 anys, localitzada dins un pou de 13m al fons d’una caverna de 400m, on s’ha trobat una destral de pedra interpretada com a possible ofrena. Tot i això, la presència de carnívors i marques d’arrossegament o mossegades sobre els ossos fa que no estigui del tot clara la intencionalitat antròpica de la deposició.

Els primers enterraments de neandertals els trobem també dins coves, al 60.000 ANE en el mateix moment que ja es desenvolupa una capacitat d’articular un llenguatge estructurat i un pensament simbòlic. En jaciments com Shanidar (Iraq) o Kebara (Israel) s’han excavat inhumacions en posició fetal, amb possibles ofrenes d’animals, ocre, flors i plantes medicinals, tot i que hi ha qui creu que aquestes primigènies tombes podrien ser per pura higiene davant la putrefacció dels cossos i existeix un gran escepticisme davant els aixovars.

Ja al Paleolític Superior (35.000-10.000 ANE) trobem indicis de pràctiques de rituals animistes o xamànics a l’interior de coves. En aquest període es desenvolupa l’art rupestre amb nombroses pintures d’animals, possiblement representacions d’esperits o bé de les preses que desitjaven caçar. Algunes figures zooantropomorfes s’han interpretat com xamans —a les coves franceses des Trois-Frères o Galibou—; també els elements geomètrics, molt freqüents en les pintures parietals paleolítiques, es relacionen amb visions i al·lucinacions pròpies d’estats de consciència alterats. Recents estudis arqueobotànics han documentat plantes amb propietats al·lucinògenes o psicoactives són les llavors d’opi recuperades a la cova de El Juyo (Cantabria, 16.000 ANE) junt a gravats d’animals. També al Paleolític Superior trobem enterraments en forma d’inhumació individual amb aixovars dins de coves, com la Cueva de El Mirón a Cantabria, on s’han documentat ofrenes de flors.

Cova de Can Sadurní (Gavà)

Al Neolític Antic trobem inhumacions individuals dins de coves, com el cas de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat) amb cinc inhumacions, dues de les quals corresponen a individus infantils. L’aixovar està compost per restes d’ovicaprins; vasos ceràmics plens de llavors d’espelta, ordi i blat així com petxines o una cullera i un punxó triangular tallats en os.

Al Neolític Final sorgeixen els primers enterraments col·lectius en cova, com es el cas de la Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa) datat al 4240 +/- 70 BP. En aquesta cova es practica una inhumació secundaria col·lectiva, es a dir, un ritual realitzat en dos temps: en primer lloc es deixa que els cadàvers es descomponguin i s’assequin en un indret desconegut i, posteriorment, s’enterra una selecció d’ossos de diversos individus, sense cap connexió anatòmica dins de cubetes a la cova.

A partir del Neolític Final i fins a l’Edat del Bronze trobem coves sepulcrals com a lloc d’enterrament col·lectiu on es practiquen inhumacions col·lectives de forma successiva i reiterada. Durant bona part d’aquest període aquest ritual d’enterrament conviu amb el megal·litisme, on també s’hi duen a terme enterraments amb inhumacions col·lectives Un jaciment que exemplifica aquest moment és el de Costa de Can Martorell a Dosrius, un megàlit que aprofita part d’una cova, datat a l’entorn del 3.800 ANE. S’hi van dipositar simultàniament 200 cadàvers de totes les edats però majoritàriament adults (47,9%) i es van poder sexuar 46 cranis d’home i 32 de dona. Molts esquelets presentaven puntes de sageta clavades i d’altres tenien aquestes armes dipositades com a aixovar, fet que du a pensar en una matança col·lectiva d’origen bèl·lic, on els morts també eren guerrers i guerreres.

Talles de fusta recuperades a la Cova d’es Mussol (Menorca)

A finals de l’Edat del Bronze trobem un exemple molt revelador de les coves com a ritual de pas o d’iniciació. La Cova d’Es Mussol (Ciutadella, Menorca, 1.200 ANE) és una cavitat situada en un penya-segat força inaccessible, a 40 m en picat sobre el mar. A les cavitats més properes a l’entrada s’han trobat sacrificis d’animals, estalagmites fragmentades, olles que havien contingut líquids i fogueres on es cremaven plantes i flors. A la sala més profunda i amagada, es van descobrir dues petites talles de fusta, una de les quals representa un cap humà amb banyes de cérvol, situada sobre un altar. En l’altra talla hi veiem un cap antropomorf, situat a terra en un lloc secundari i mirant directament a l’altar, com si fos un mer espectador. És a dir, un culte secretíssim amagat de la societat en una cova, a l’abast d’uns pocs escollits que s’inicien com a mitjancers amb el món metafísic, realitzant ofrenes i sacrificis. No es tracta d’un cas aïllat, entre el 2.000 i el 1.000 ANE arreu d’Europa podem seguir el rastre de cerimònies amb ofrenes dipositades en llocs molt amagats com coves (Bellverdi de Cetona a Siena; Swanwitch a Hampsire; Musjajama a Eslovènia; Grotta Pertona a Campania), esquerdes (Pars Luftenstein, Austria), cambres subterrànies o pous excavats (Wilford Shaft, Anglaterra a 30 m. de profunditat).

A la Península Ibèrica també trobem la presència de coves emprades com a lloc d’enterrament o d’ofrenes rituals durant l’Edat del Ferro. A Cantàbria destaquen restes d’incineració humana a la Cueva del Puyo, inhumacions de cranis a la cova La Graciosa II, així com també fogueres amb restes de sacrificis d’animals i banquets funeraris en aquestes mateixes cavitats. També s’han documentat ofrenes d’objectes relacionats amb l’agricultura (molins, ceràmica, gra, teixits) a les coves de Reyes, la Coventosa i el Aspio. Aquestes ofrenes rituals en coves relacionades amb l’agricultura es mantenen durant la antiguitat romana i son finalment condemnades pel cristianisme.

Verge de Lourdes

Amb l’arribada de la religió cristiana, el culte pagà a les coves no s’abandona sinó que es cristianitza, construint ermites, monestirs o santuaris a prop, fent misses o processons, o situant-hi l’aparició de figures de verges i sants. Alguns exemples de llocs de culte cristians situats dins de grutes o coves serien el Santuari de Nostre Senyora de Lourdes al sud de França; el Santuari de Nostre Senyora del Rosari de Fàtima, construït entorn a la Cova de Iria a Portugal; “La Cueva de la Señora” a Cangas de Onís (Asturies) o L’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-Real (Castelló) . En alguns indrets es mantenen tradicions de fer ofrenes dins de coves, com es el cas de del culte a la Verge de l’Assumpció a les Coves de Vinromà (Castelló) en un indret on tenim documentades coves sepulcrals amb enterraments i pintures prehistòriques en cova, en cronologies situades des del neolític a l’Edat del Bronze (jaciments del Barranc de Valltorta i Mas d’Abad).

A Catalunya trobem l’important culte a la Verge de Montserrat, trobada dins una cova d’aquesta muntanya l’any 880 segons explica la llegenda, així com la Cova de Sant Ignasi a Manresa.

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

La importància de les Pintures Prehistòriques del Cogul

L’altre dia vaig veure al Tele Notícies de TV3 la deixadesa amb que la Conselleria de Cultura de la Generalitat tracta les Pintures Prehistòriques de la Roca dels Moros de Cogul. Tot i que l’any 1998 aquesta obra va ser declarada Patrimoni Mundial  per la UNESCO i l’any 2010 es va crear un Centre d’Interpretació, la falta absoluta de pressupost ha deixat aquesta obra d’art, una de les més antigues de Catalunya, pràcticament amagada del públic.

El Cogul es un petit municipi de la comarca de les Garrigues (Lleida) on a l’any 2013 hi figuraven empadronades 193 persones. A part de els pintures, el municipi té un castell medieval, un cementiri islàmic, una església romànica-barroca i una abadia. Òbviament el pressupost municipal no es pot fer càrrec del correcte manteniment i socialització de tot plegat. Ja l’any 1985 la Generalitat en realitza una intervenció de neteja, restauració i consolidació, per tal d’aturar el procés de deteriorament, ja que durant anys els visitants les havien mullat i netejat amb aigua per tal de veure-les millor. La construcció del edifici del Centre d’Interpretació el 2010 va suposar una inversió de 1,3 milions d’euros, 700.000 de la Generalitat, 300.000 de la Diputació i 300.000 d’una subvenció de l’Estat a l’Ajuntament. Però un cop inaugurat, els diners es van acabar.

L’any 2012 un grup de 14 veïns del poble van constituir un grup de guies voluntaris (i amateurs) anomenats “Associació d’Amics de les Pintures Rupestres del Cogul“. Mitjançant el boca-orella han aconseguit una mitjana de 400 visites mensuals, arribant a un total de 5.000 el 2013. Però resulta que molts voluntaris han hagut de deixar-ho, per motius personals, i actualment amb prou feines compten amb 6 guies. L’Ajuntament no s’ha cansat de demanar a la Generalitat que faciliti posar guies professionals, de moment sense èxit. Em consta que la diputada d’ICV per Lleida, Sara Vilà, treballa en el tema. Cal que unes restes estiguin situades en una zona turística barcelonina o que es relacionin amb el Tricentenari, per tal que Mascarell hi posi diners?

Importància històrica de les pintures

Aquestes pintures, situades en una balma a l’aire lliure (la Roca dels Moros), varen ser descobertes l’any 1908 pel mossèn del poble, Ramon Huguet, en una de les seves caminades. Un any després les va estudiar l’abat francès Henri Breuil, qui tractava de casar el creacionisme bíblic amb les evidències prehistòriques, posant l’art  com una evidència de l’aparició sobtada de l’ànima i la religiositat. D’aquesta forma pretenia neutralitzar l’evolució darwinista i convertir l’estudi de la prehistòria en un col·leccionisme artístic, allunyat de tota objectivitat científica i social.

La datació d’aquestes pintures murals prehistòriques resulta molt complexe. Al no estar relacionades directament amb un jaciment arqueològic, no s’hi pot fer una datació absoluta sobre carboni 14 o termoluminescència. En un primer moment el rector Huguet les atribueix al darrer període del Paleolític Superior  (Magdalenià, 15.000- 10.000 ANE), a partir de fulles de sílex trobades pel voltant, tot i ser força diferent d’altres obres d’aquest periode, com les del Parpalló a Gandía. Martín Almagro prospecta els voltants i troba restes mesolítiques (10.000-7.000 ANE), la qual cosa estaria en la línia de l’art llevantí català i valencià, amb unes característiques força similars. F.J.Fortea i F.Jordà, en canvi, creuen que els vestits de les dones i els possibles braçalets que porten, els situaria clarament en la prehistòria recent amb societats clarament agrícoles, ja dins un Neolític-Calcolític (6.000-3.000 ANE). Ja existeixen nous mètodes per realitzar datacions absolutes de pigments però, de moment, no s’han aplicat al Cogul.

Segons la meva opinió personal, el fet que tots els animals pintats siguin clarament salvatges i que hi trobem figures humanes esquemàtiques, pintades en un espai exterior, descarta tant que es tractin d’art paleolític ple com d’un neolític avançat; la presència d’un bòvid salvatge (segurament un ur), animal que s’extingeix completament al voltant del neolític inicial/antic, ens indicaria una datació ante quem. Ens trobaríem doncs en un interessantíssim punt mig situat entre el final del Paleolític i la consolidació de l’agricultura, entre el IX i el V mil·lennis ANE. Un moment on les darreres societats caçadores recol·lectores es troben amb un profunda crisi econòmica i demogràfica, davant l’extinció de la megafauna paleolítica. Al passar a caçar cabres i conills, en comptes de rinoceronts o mamuts, han d’invertir molta més força de treball en la caça per obtenir la mateixa quantitat de carn, posant en perill l’extinció de moltes espècies de les que depèn la seva supervivència, i això els obliga a controlar severament la seva reproducció social, es a dir, a les dones.

La dansa fàl·lica i els rols de gènere a la prehistòria

Sens dubte, l’escena més famosa de la Roca dels Moros es l’anomenada “Dansa Fàl·lica” on veien un conjunt de figures femenines al voltant d’un penis erecte gegant. S’ha descobert que aquesta pintura es va repintar en diverses ocasions, fet que apunta a una reiteració. Es tracta d’un ritual animista-xamànic? Una dansa de la fertilitat? Possiblement ambdues coses alhora.

En tot cas el que està clar es que trobem al sexe masculí en una posició central i relacionada amb la fertilitat de moltes dones. Això suposa un trencament dràstic envers tot l’art rupestre paleolític, on abunden les nombroses representacions pictòriques de vagines (Cova de Tito Bustillo, Asturies, 22.000-10.000 ANE), o les Venus Paleolítiques (30.000-10.000 ANE), esteses des dels Pirineus fins a Rússia, son petites representacions tallades de dones embarassades o amb els atributs sexuals molt exagerats.

Per mi, aquest trencament iconogràfic de les representacions sexuals dins l’art, estaria clarament en relació als canvis socio-econòmics d’aquestes societats, obligades a controlar la sexualitat femenina per tal de reduir la demografia i no extingir el medi. Un cop arriba el Neolític, la més gran revolució de la història, veurem com d’aquest control es passa a ideologies més natalistes, que impliquen una explotació cada cop més evident del cos de la dona, per tal de controlar la transmissió intergeneracional de  l’herència i obtindre ma d’obra per treballar el camp, el que acabarem coneixent com Patriarcat, ja en els primers estats.

Espero doncs, que hagi quedat prou clara la importància de conservar, divulgar i socialitzar d’aquesta obra d’art per tal d’entendre les arrels d’algunes desigualtats que encara avui ens afecten.

PD: Per més informació sobre la gestió del patrimoni arqueològic a Catalunya, les interpretacions creacionistes de la Prehistòria o bé els origens del patriarcat llegiu el meu llibre Patrimonicidi.

Apunts d’urgència sobre el nou Crani de Dmanisi

Ahir va saltar a la premsa que el jaciment estrella del Paleolític Inferior, Dmanisi a Geòrgia,  ha trobat un nou crani homínid de 1,7-1,8 milions d’anys, el millor conservat d’aquest període després del nº5 de Sima dels Ossos (Atapuerca) tot i aquest aquest es molt més recent (entre 200.000 i 400.000 ANE).

El més interessant d’aquesta troballa es que és el cinqué crani humà aparegut en el mateix jaciment, amb la qual cosa per primer cop s’ha pogut comparar la diversitat morfològica en un mateix moment i… sorpresa! Resulta que aquests cinc individus tenen molta més variabilitat heterogènia entre ells que entre els fòssils africans d’Homo Habilis i Rudolfensis (2 milions d’anys ANE) i la resta d’europeus com l’Antecesor d’Atapuerca (800.000 ANE) o fins i tot l’Erectus (500.000 ANE). Per tant… amb quin criteri decidim que es una espècie i que no?

Que significa això? Doncs molt senzill: una sonora bufetada a la cara a la desvergonyida política científica imperant als grups d’investigació del Paleolític Inferior, basada en inventar una nova espècie cada cop que es troba un fòssil, per tal de vendre-la als mitjans de comunicació i aconseguir així més subvencions, convertint l’arbre evolutiu del Paleolític Inferior europeu en un enrevessat galimaties del tot incomprensible.

Per exemple: l’any 1994 l’equip d’Atapuerca va anunciar a bombo i plateret una nova espècie humana l’Homo Antecesor, a partir de les restes (molt fragmentaries) trobades al nivell TD6 de Gran Dolina. Mentre que la comunitat internacional asseverava que en realitat era un Erectus més, l’equip d’Atapuerca, pel contrari, afirmava en la portada de la revista “Science” que l’Erectus era una branca sense importància i que l’Antecessor era l’avantpassat comú de neanderthals i sápiens. Teoria que es van haver de menjar amb patates i retractar-se públicament a mida que en els congressos internacionals rebutjaven cada cop amb més contundència que aquella espècie tingués res a veure amb la línia sapiens.

Es a dir, el criteri pel quan s’han elaborat els arbres filogenètics amb anterioritat al neanderthal, ha sorgit d‘interpretacions subjectives i amb cap rigor a partir de la morfologia i la descripció cranial, en base a l’autoritat o el poder mediàtic i acadèmic dels autors, no amb una sòlida objectivitat científica; de la mateixa forma que els capellans històrico-culturals de començaments del s.XX, com Henri Breuil i Hugo Obermaier van subdividir el Paleolític Mitjà i Superior en períodes i províncies culturals a partir de tipologies inventades pel seu arbitrari criteri sobre els objectes de pedra. Que si Solutrià, que si Aurinyacià… pura metafísica hegeliana!

Afortunadament tenim una nova eina analítica: els anàlisis d’ADN. L’any 2006 l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Liepzig, juntament amb una empresa americana, va iniciar el projecte “Genoma Neandertal“. Els resultats els van publicar dos equips d’investigació paral·lels, amb la mateixa base de dades però seguint metodologies diferents. Tot i que els resultats encara no son definitius, un equip apunta a la possibilitat d’una petita hibridació sàpiens-neanderthal, mentre que l’altre creu que la possibilitat es molt remota. Ambdós  grups van concloure que hi ha un avantpassat comú sàpiens-neanderthal, però no està gens clara la cronologia en que es produeix (entre 700.000 i 35.000 ANE). Es a dir, queda molta feina per fer en un nou camp del qual tan sols n’acabem d’obrir la porta.

Així doncs esperem que els avenços científics permetin posar ordre empíric, per fi, a tant desgavell de subjectivisme!

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

Elogi de la Falsedat

Una calorosa tarda de l’estiu de 1879 una nena de 9 anys, anomenada Maria, mentre acompanyava al seu pare en una excursió per una cova de Santander, va endinsar-se a una de les sales i, tot mirant el sostre, va pronunciar una de les frases que canviarien per sempre el coneixement de l’Art i la Història de la nostre nació humana: “Mira Papà, bisontes pintados!”.Aquella innocent criatura desconeixia completament que acabava de descobrir Altamira, la major obra pictòrica del Paleolític Superior, el majestuós llegat dels cromanyons que van trepitjar la Península Ibèrica fa uns 17.000 anys.

El seu pare, Marcelino Sanz de Sautuola mai va aconseguir veure reconeguda en vida l’autenticitat de la seva troballa, doncs al s.XIX la societat encara creia en creacionismes bíblics i els científics es movien en paràmetres d’evolucionisme lineal, que els impedia acceptar que una societat igualitària, caçadors recol·lectors sense explotació social, excedents ni especialistes a temps complert, fos capaç de generar una Capella Sixtina rupestre.

Doncs bé aquest any el Govern de Cantàbria ha decidit tornar a obrir al públic per primer cop des de 1977 aquesta majestuosa creació ancestral, tot i l’irreversible risc que això suposarà per a la seva conservació de cara al futur, doncs les visites massives de turistes durant el franquisme van alterar el microclima de la cova que ha permès la supervivència quasi intacte durant cent setanta segles.

Quina necessitat hi ha d’exposar la veritable obra a la seva progressiva destrucció, si existeix una rèplica exacte de la caverna des de 2001 just al davant? Quina diferència hi podran apreciar els curiosos visitants no experts en art prehistòric? L’objectiu de la difusió del patrimoni ha de ser la seva comprensió didàctica, no la contemplació orgàsmica de l’autenticitat. La falsedat és, doncs, la millor forma de preservar la destrucció de la veritat.

Darrerament s’ha descobert, també, que “El Coloso” de Goya, en realitat no és una obra del famós pintor aragonès, sinó d’un deixeble seu anomenat Asensio Juliá. Ha representat aquest descobriment de falsetat una disminució de la seva qualitat, interès o visites al Museu del Prado?

I per què volem que la veritable obra es conservi, encara que sigui amagada de les curioses mirades inexpertes? Doncs perquè la preservació de la base material de la pintura és el que ens permetrà, en un futur, fer més proves científiques que ens ajudin a desentrellar els nombrosos enigmes que encara giren entorn a la seva misteriosa significació, que ha donat lloc a innombrables hipòtesis: Que volien expressar amb aquells animals? Era una creença metafísica, un ritual xamànic, una expressió artística, una representació estructurada de llenguatge o simplement un mer desitj econòmic d’alimentació? O potser, com plantejaven els primers capellans qua van excavar la cova (Breuil i Obermaier) la primera evidència de l’ànima humana a la Història?

En tot cas mentre no s’esborrin els bisons d’Altamira, existiran evidències materials que és possible generar una grandiosa obra cultural, incommensurable en qualitat, en un món sense nacionalismes, patriarcat, estats, guerres, intolerància, explotacions socials, desigualtats econòmiques, banderes, fronteres o alienacions col·lectives en forma d’esport o religió. Mentre resisteixi Altamira, sobreviurà la Utopia.

Que hauria passat si els Neanderthals haguessin sobreviscut?

En un divertit exercici d’història ficció avui us plantejo un imaginatiu article on exposo com podria haver esdevingut el curs de la Humanitat si en comptes d’haver-hi una sola espècie humana, els cromanyons (nosaltres), haguessin sobreviscut també els Homo Neardentahelnsis, una branca d’homínid paral·lela a la nostre que va viure a Europa i en alguna part d’Àsia entre els 200,000 i els 28.000 anys abans de la nostre era.

Paleolític Superior/Mesolític

Ambdues espècies conviuen pacíficament caçant grans mamífers pels prats i les muntanyes europees. Els cromanyons, peró, comencen a construir poblats en cabanes mentre els neanderthals es queden reclusos a les coves. A partir de la transició geològica holocè/plistocè els Sapiens creuen l’estret de Bèring i colonitzen la resta del planeta.

Neolític

Els cromanyons creen l’agricultura i la ramaderia i en poc temps adopten aquest mode de producció com a forma de superar l’escassetat de recursos, permetent així un gran boom demogràfic. Els neanderthals, en canvi, segueixen caçant i recol·lectant, esdevenint una veritable minoria social aïllada en petites tribus a les muntanyes.

Edat dels metalls

S’originen els primers estats Sapiens, les religions i els exèrcits, generant els primers conflictes territorials amb els neanderthals. Aquests es dediquen a destruir els seus megàlits i ocupen les coves sepulcrals per habitar-hi i finalment s’acaben delimitant unes fronteres per a les tribus neanderthals, que ja han aprés a fer cabanes en forma de tipi.

Antiguitat

Amb la ocupació romana de part del continent europeu els neanderthals son esclavitzats i existeix un veritable comerç d’aquests individus, ja que tenen molta força i son útils com a mercenaris o treballadors del camp. Els diferents intents per romanitzar-los i inculcar-los el llatí i la cultura clàssica son en va. Sobreviuen moltes tribus neanderthals lliures als Pirineus i als Alps, que segueixen caçant de forma nòmada.

Edat Mitjana

El cristianisme es debat en diferents concilis si els neanderthals son fills de Deu o si son enviats del dimoni, ja que Jesucrist no va dir ni mu al respecte, tot i que algun evangeli apòcrif planteja la possibilitat que un dels apòstols no fos Sapiens. Tots els intents d’evangelitzar-los son en va i finalment se’ls deixa viure en guetos dins les ciutats i en llibertat als boscos. Comença a generar-se una gran mitologia al respecte d’aquests homínids als que se’ls anomena trolls o ietis i en molts casos son emprats de mercenaris en guerres feudals.

Edat Moderna

Els Reis Catòlics decreten l‘expulsió dels neanderthals de la Península el 1492 i al cap de poc temps segueixen l’exemple altres monarques europeus. Tot i que alguns sobreviuran camuflats de Sapiens, esquivant la Inquisició, s’inicia una diàspora cap al Nou Mon on, de nou, molts d’ells seran de nou esclavitzats a les plantacions de cotó.

Segle XIX

Els neanderthals tenen un paper clau a la independència de les colònies americanes, han adoptat (per fi!!) l’agricultura i la ramaderia i augmenten exponencialment de número esdevenint una gran massa al continent americà. A partir de les diferents revolucions liberals al vell continent es permet, progressivament, el retorn de neanderthals a Europa, on es reconeixen els seus drets humans. Atapuerca, l’Abric Romaní o el Sidron passaran a ser poblats de nou per les tribus ancestrals, així com els diversos barris marginals de les grans capitals europees. S’inicia la lluita pel sufragi neanderthal a tot occident.

Segle XX

Gràcies a la seva contribució bèl·lica a la Primera Guerra mundial, com a brillants combatents, s’accepta el sufragi neandertal i els seus drets de propietat sobre els seus territoris tribals, la qual cosa genera gran tensió per la repartició d”aquestes terres que havien passat a ser camps de cultiu cromanyons.

Adolf Hitler planteja que ells son els culpables del declivi d’Alemanya i de tota la raça superior Sapiens començant un Holocaust que exterminarà milions de Neandertals europeus. Per compensar això, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la ONU acaba decidint crear un Estat Propi Neandertal situat a l’actual Catalunya i que passarà a tenir la capital a l’Abric Romaní (Capellades). Les poblacions Sapiens locals munten diversos grups terroristes per acabar amb la ocupació, però gràcies a les pressions del Lobby Neandertal als EUA, aquest país té una font inesgotable de recursos econòmics i defensius.

Es passa a celebrar a tot el món el dia del Orgull Neanderthal, molts països europeus retornen territoris històrics tribals (que acaben convertits en lucratius Bingos, gràcies a la fiscalitat pròpia), i finalment l’any 2009 s’escull el primer president neandethal dels EUA.

PD: I aquí una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista!

Ciència, cultura i mercat

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!