Restes Arqueològiques de 1714 al Barri del Born destruïdes o cobertes

Aquesta setmana passada hem assistit a la darrera demostració de com el Museu del Born ha esdevingut un espai sagrat pel nacionalisme català, on qualsevol element simbòlic profà o impur per la Mitologia Llegendària de 1714 (que res té a veure amb la història científica) es interpretat com una heretgia i pot acabar degenerant en una fúria iconoclasta, com si fos el Sant Sepulcre, la Kaaba, o el Mur de les Lamentacions. Quelcom similar va passar quan l’Ajuntament volia posar urinaris a prop.

Algunes organitzacions polítiques juvenils (JERC i JNC) acaben de descobrir l’antifranquisme amb 40 anys de retard, dedicant més energies contra una estàtua decapitada de Franco que  a lluitar contra el dictador quan encara estava viu. Lamentablement les protestes van acabar amb agressions físiques contra històrics lluitadors del PSUC i acusant de feixistes a l’Amical Mathausen, organització formada per supervivents dels camps d’extermini nazis.

Quin problema hi ha en fer una exposició pedagògica contra Franco? Es una ofensa a la memòria històrica les imitacions del dictador que fan al programa d’humor Polònia? No volen que estudiem aquest període perquè va ser una guerra de classes i no de pobles? O es que potser els convergents no volen que se sàpiga que dels 75 alcaldes franquistes i feixistes que van mantenir el carreg en democràcia a Catalunya, 48 es van passar a CDC, com Primitivo Forastero, combatent de la División Azul i alcalde convergent de Camarles (Baix Ebre) o Josep Gomis, alcalde falangista de Montblanc que va arribar a Conseller de Governació amb Jordi Pujol?. O potser es que ERC no vol que recordem que entre 1940 i 1975 la seva direcció no va posar un peu a Catalunya, mentre el PSUC era la força hegemònica del antifranquisme?

Ja ho va dir el el primer director del Museu Quim Torra (un venedor d’assegurances sense cap formació en arqueologia i conegut pels seus comentaris racistes) el Born s’havia de convertir en “la zona zero dels catalans, per on havien de passar totes les escoles, ja que d’aquest indret emanava la memòria viva del país que interpel·lava a la nació per guiar-la fins a la llibertat. Parlant de franquisme! Just després de deixar el Museu Torra va ser proclamat President d’Omnium Cultural, organització legalitzada el 1967 per Manuel Fraga i fundada per un combatent del bàndol falangista, el banquer català Fèlix Millet i Maristany.

I la meva pregunta és… Si tan sagrats son els murs de 1714 que no es poden profanar lavabos públics o amb exposicions temporals antifranquistes, com es que durant l’alcaldia del convergent Xavier Trias es permetien desfilades fashion del 080? La moda no es un element sacríleg per la fé hiperventilada? Que curiós! Es que potser els sacerdots processistes fan butlles per eximir del pecat als seus fidels més devots?

Però com a arqueòleg el que més em sorprèn es que aquest culte envers unes restes no serveixi per protegir l’arqueologia de l’especulació immobiliària.  En aquest article faré un repàs a totes les estructures documentades corresponents a la destrucció del Barri de la Ribera el 1715 situades al voltant més immediat del Museu del Born i que han estat desmuntades o bé tapades amb el permís oficial de la Generalitat de Catalunya (que en té competències exclusives segons la Llei de Patrimoni 9/1993 i el Decret d’Intervencions Arqueològiques 231/1991), del qual sempre n’ha format part al menys un dels dos partits processistes, CIU o ERC. No deixa de resultar paradoxal que l’únic jaciment que s’han acabat museïtzant és el que es van excavar per iniciativa del Govern espanyol de José Maria Aznar quan aquest hi volia fer una Biblioteca Provincial.

Anem a fer un cop d’ull a l’excel·lent Carta Arqueològica de l’Ajuntament de Barcelona que permet consultar online totes les publicacions arqueològiques de la ciutat, sobre un mapa digital:

– Plaça Comercial (1991) Link a la Memòria Científica: Es va documentar restes intactes de 1714 corresponents a una part del Rec Comtal, el carrer Gensana, la part nord del carrer Qui va del Born al pla d’en Llull, la part nord dels carrers Qui, Joch de la Pilota i Bonayre i diverses estructures relacionades amb les cases i tallers artesanals.Del moment més antic es van recuperar deu enterraments d’inhumació en fossa simple i tombes de tegula a doble vessant dels segles IV-VII dC i 18 tombes d’època altmedieval. Totes les restes es van destruir per fer un aparcament.

– Passeig Pujades 1 (1995): Nivells i estructures arqueològiques que anaven del segle XIV al segle XVIII, a la vegada que es va posar al descobert una inhumació en fossa de possible cronologia tardorromana de 18 tombes D’èpoques posteriors, es va documentar restes d’un possible dipòsit i restes muràries d’època baixmedieval. Per damunt, es van documentar diverses restes de murs, del segle XVIII, així com pous, retalls negatius de 1714. No hi ha memòria científica consultable, però si alguns articles científics. Totes les restes es van destruir per per un edifici municipal.

– Carrer Comerç 7 (1997-1998): Restes muràries d’antics edificis del barri de Ribera. Es van poder identificar les restes d’una estructura de carrer amb construccions adossades, datada com anterior al segle XV, que es va interpretar com la continuació del carrer Tirador. Una segona fase estaria definida per la necròpolis conformada per un total de 20 tombes amb  una cobertura de lloses de pedra, dels segles VIII i IX. No hi ha memòria científica consultable. Totes les restes es van destruir per poder edificar.

– Passeig Picasso 38-38 Bis (2003): Excavació arqueològica del nivell estratigràfic corresponent a 1714 i destruït per poder-hi edificar. No hi ha memòria científica consultable.

– Passeig Picasso 22 Bis- 30 (2004-2007) Link a la Memòria Científica: Excavació arqueològica on es documentaren, per sota del nivell de destrucció de l’any 1715, un seguit d’estructures que es corresponien a part de la capçalera d’una església, consagrada a l’Esperit Sant custodiada pels Clergues Regulars Menors, construïda entre mitjans i finals del segle XVII, amb diverses construccions relacionades amb la mateixa  juntament amb restes del carrer Joan Grec. També es varen documentar restes baixmedievals. Totes les restes van ser destruïdes per fer pisos.

– Passeig Pujades 10-20, Passeig Picasso 7-21, Parc Ciutadella (2005-2006) Link a la Memòria Científica:  Es va posar al descobert un tram de la muralla que tancava la ciutat de Barcelona pel seu vessant nord-est, la cantonada d’una torre que estaria relacionada amb el proper Portal de Sant Daniel, així com restes dels baluards borbònics de la Ciutadella i de la Exposició Universal de 1888. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades

– Portal de Sant Daniel (2006) Link a la Memòria Científica: La intervenció documenta el Portal de Sant Daniel. La primera fase es de s.XIII -XIV, i es trobava representat per un tram de la muralla medieval que tancava la ciutat, flanquejat per dues torres poligonals. La segona fase, s.XVI-XVII, corresponia a les restes d’un edifici de planta rectangular que s’adossava a la muralla. A tocar d’aquest edifici, també es va poder documentar alguns murs de la trama urbana de la ciutat. La tercera fase estava representada per diverses construccions pertanyents al moment final de la Guerra de Successió que dificultaven un possible accés de l’enemic a través del Portal. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

– Passeig Picasso 22 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es van documentar un conjunt de pous i dipòsits corresponents a la Barcelona de 1714. Totes les restes es van destruir per fer un Spa de luxe.

 – Passeig de la Circumval·lació 8-14 (2006-2007) Link a la Memòria Científica: Es recuperen restes de la muralla de mar i el tram final del Rec Comtal, just en el punt on travessa la muralla, diversos elements relacionats amb la conducció del Rec Comtal fora muralles i la contraescarpa del fossat que unia el vall de la Ciutadella amb el de la muralla de la ciutat de Barcelona. Actualment les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

– Passeig de la Circumval·lació 1B (2007-2009) Link a la Memòria Científica: Es va poder documentar un fragment de quasi 30 m. del baluard conegut com “De la Reyna”.  A la vegada, es va poder documentar restes del camí cobert que envoltava l’edifici militar, restes d’una trava defensiva i tres fragments del mur que limitava el camí cobert pel seu costat exterior. Finalment, hi havia les restes de l’encaix destinat a posar una palissada en cas de setge. La major part de les restes es van destruir per poder edificar complex esportiu Casc Antic al parc de la Ciutadella, un fragment de mur es va integrar a l’edifici.

– Passeig Picasso 5-21 (2009) Link a la Memòria Científica:  Es documenta un nivell fruït de l’enderroc de l’antic barri de la Ribera fet l’any 1716, per tal de construir la Ciutadella. També es va poder documentar un mur de maçoneria, corresponent a l’antic barri de la Ribera, i que podria correspondre a un mur de façana nord de l’illa de cases que delimitava per l’oest la plaça del Born. Les restes estan conservades, però cobertes i no museïtzades.

–Parc Zoològic (2010) Link a la Memòria Científica: Es va documentar un tram de la muralla del s.XVI, restes constructives d’un magatzem de palla i ordi que es localitzava just davant del baluard de Don Fernando així com restes de l’Exposició Universal de 1888. Les restes es van destruir per construir equipaments del zoològic.

Si tan sagrades son les restes de 1714 perquè han ordenat els nacionalistes que es destrueixin tantes estructures per fer pàrquings, equipaments i pisos? Si porten dècades arrasant jaciments al barri del Born, com es que ara s’ofenen tant per un urinari o una estàtua i ens venen a donar lliçons a nosaltres? Si d’aquestes pedres emana l’esperit de la nació, cada cop que destrueixen un mur no cometen un crim contra la pàtria?

I que consti que jo, com a professional de l’arqueologia preventiva, en cap cas defenso conservar el 100% de restes (es impossible!), ni de gastar més diners museïtzant jaciments d’aquest període després d’haver invertit ja més de 73 milions d’euros en el museu arqueològic més gran del món d’una cronologia tan recent. El que es veritablement important no es la conservació fetitxista de cada pedra, sinó documentar-ho tot bé i que la informació sigui consultable i accessible, doncs l’objectiu de l’arqueologia ha de ser conèixer empíricament el passat i no per generar rituals de veneració a un fals passat per legitimar el poder de les classes dirigents del present. A mi m’agradaria una gestió racional i científica de la història, l’arqueologia i els nostres museus, fora de fanatismes religiosos i nacionalistes de cap mena. Respecto la devoció procesista, i de tots els cultes en general, però l’estat i l’administració pública han de ser laics i actuar amb objectivitat i no es base a creences místiques  i tabus irracionals.

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral “Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: “Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

Apunts sobre la Vaga del Metro a Barcelona

“Hi ha una dreta que creu que les vagues sempre son injustificables i una esquerra que creu que els treballadors sempre tenen la raó. I cansen” @moragasai

En primer lloc dir que a mi, personalment, no se m’hi ha perdut res en aquesta vaga i que prou feina tinc amb la política municipal hospitalenca com per ficar el nas a la barcelonina. Però m’ha cridat l’atenció el típic conflicte d’interessos entre dos grups amb demandes justes, però contraposades: els treballadors volen una pujada de sou i els usuaris demanden un bitllet més barat. Un dilema shakespearià que perfectament podria servir per un capítol de la sèrie danesa Borgen.

Intentaré posar un xic de llum a l’assumpte, endreçant les dades objectives que he anat seguint per la premsa i defugint de tot maniqueisme dogmàtic.

1.- (Auto)crítica. Es evident que aquest conflicte ha posat de relleu els límits de la nova esquerra post-moderna davant el mon del treball i sindical. No passa res, precisament per això van confluir diverses cultures polítiques. Colau ja va reconèixer que va ser un error demanar que s’aturés la vaga abans de començar a negociar. Un altre error va ser dir que les vagues només poden ser defensives davant una retallada, o titllar-la de “desproporcionada”. També poden ser ofensives, faltaria més. Els treballadors de TMB tenen plena legitimitat d’emprar aquesta eina per reivindicar millores en el seu conveni. I durant MWC, quan té més repercussió, doncs perfecte d’això es tracta. La vaga es adient quan i com els treballadors ho considerin, punt. En tot cas podrem jutjar la idoneïtat de la demanda concreta, no de la vaga com a eina en si. I menys en un context de neoliberalisme autoritari on s’està qüestionant aquest dret. A l’entrevista de RAC1 d’aquest matí, el relat de Colau en aquest aspecte ha estat infinitament més encertat. Ho celebro. En quant al sou dels treballadors, ja eren públics molt abans de la vaga i no hi te res a veure. L’augment de serveis mínims els ha decidit la Generalitat, sense que l’Ajuntament hi hagi dit res. Per altre banda us recomano les encertades reflexions de Joan Coscubiela al seu blog, sobre la normalitat de la vaga i el perill que pot suposar enfrontar a treballadors entre si, o de culpar als funcionaris de la precarietat dels aturats.

2.- El problema de fons: El passat desembre va acabar el conveni del Metro i ara els seus treballadors, liderats pel sindicat majoritari CGT, demanden una pujada de sou del 3%. En cap cas s’està parlant de retallar res ni d’acomiadar ningú, en un col·lectiu que ni tan sols va perdre en el seu dia la paga extra. Quin es el problema? El Tribunal de Comptes només permet a les administracions públiques una pujada màxima de salaris de l’1%. La legislatura passada ja van decretar il·legal una pujada superior a aquest límit. TMB ha proposat a canvi complements salarials de productivitat, però CGT s’hi ha mostrat absolutament inflexible. Per altre banda TMB també està a punt de tancar el conveni a l’autobús (ja hi ha un preacord que dintre de poc han de votar els treballadors) i qualsevol millora pels operaris del metro, que no estigui recollida al conveni del bus, faria perillar el preacord ja que exigirien millores similars.

3.- D’on treure els diners? En el cas que fos legal la demanda del 3% d’augment de salari que demana CGT d’on sortiria el pressupost? Hi han diverses opcions: apujar el bitllet, eliminar inversions en maquinaria o bé amb partides d’altres llocs del pressupost municipal, ja sigui en retallades en rescat social o bé apujant impostos. Totes i cada una d’aquestes opcions repercuteixen directament sobre la ciutadania en general i fan pagar un augment de salari a les persones més desafavorides i que tenen unes condicions socials i econòmiques objectivament molt pitjors. A mi no em semblaria just, la veritat.

4.- Que deia el Programa de BeC al respecte? Barcelona en Comú es va posicionar al seu programa a favor de baixades tarifaries del transport públic a persones amb un atur superior als 3 mesos o amb un salari inferior al mínim interprofessional. Pel que fa als drets dels treballadors, tan sols proposava reduir la temporalitat i l’eventualitat. En cap cas es va comprometre amb una pujada de salaris i menys per sobre del límit de l’1% permès pel Tribunal de Comptes.

5.- Els sous dels alts càrrecs: Tot i que em consta que aquest tema pràcticament NO s’ha posat en sobre la taula de negociació, si que s’ha emprat de cara a la comunicació política de la vaga per part de la CUP. Es cert, TMB te alts càrrecs amb sous elevats. Des de fa uns 20 anys, amb uns contractes blindats i clàusules de confidencialitat que impedeixen fins i tot divulgar el que cobren. L’únic alt càrrec al qual se li pot modificar el sou (el gerent) se li ha retallat un 40%. Des de l’entrada de Barcelona en Comú a TMB no s’ha apujat ni un cèntim a cap d’aquests directius. Qualsevol mesura al respecte s’hauria de prendre al plenari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el PSC té una àmplia majoria, així com la Vicepresidència. I, com sospitareu, no té la menor intenció de fer fora als seus endollats. Es un problema que cal afrontar políticament, no amb una vaga. De moment s’està posant en marxa una agència de transparència on es publicaran els sous dels directius, sense que afecti la confidencialitat o la protecció de dades. No es pot exigir que en 8 mesos es faci el que no s’ha fet en 20 anys.

5.- En quina guerra està batallant CGT-COS de TMB? Perquè aquesta inusitada bel·ligerància sobtada contra un Govern d’esquerres? Perquè no van fer vaga als passats Movile, quan hi havien exactament els mateixos alts càrrecs i el mateix conveni però un alcalde de CIU? Perquè ara aquesta inflexibilitat tan extremadament intransigent a l’hora de negociar? Cal recordar que aquests sindicats tenen una trajectòria força curiosa: El 7 de novembre de 2010 van convocar una Vaga contra la visita del Papa Benet XVI a Barcleona, causa molt justa però que res té a veure amb els drets dels treballadors. El 2012 es van negar a secundar la Vaga General, fent d’esquirols escortats pels mossos i enfrontant-se violentament amb els piquets de CCOO a les cotxeres de TMB. Llavors tenien de portaveu a Josep Garganté i Closa, el qual avui dia es regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i treballador a temps parcial a TMB busos alhora. Resulta molt temptador preguntar-se si realment CGT i COS estan defensant els seus treballadors o simplement es limiten a fer de corretja de transmissió d’ordres polítiques de la CUP, en el marc d’una estratègia per desgastar la única oposició real al Govern de dretes de la Generalitat, al qual ells donen suport. Es un dubte molt inquietant, la veritat. També aprofito per condemnar els arguments masclistes i completament fora de lloc que CGT ha fet servir a les xarxes per atacar a la regidora Merche Vidal; així com que Garganté s’hagi referit a Colau com “la patronal” la qual cosa evidencia un analfabetisme total sobre les relacions laborals en una empresa pública, doncs es evident que l’alcaldessa no es queda la plusvàlua de ningú, sinó que té una nòmina com un treballador més. I finalment, no deixa de ser paradoxal que la CUP sortís de la confluència amb BeC pel sou “elevat” dels polítics al seu codi ètic, que es molt més baix del que ara ells mateixos defensen en el conveni del metro.

Dit això, espero que s’arribi ben aviat a un acord que sigui legal i satisfactori pels treballadors, sense que aquest repercuteixi de forma negativa en el preu del bitllet o la qualitat del servei.

Crònica del Concert de Madonna a Barcelona. Rebel Hearth Tour 2015

No havia vist mai tantes mesures de seguretat des de que vaig visitar l’Explanada de les Mesquites a Jerusalem. Carreteres tallades des de Plaça Espanya, dos escorcolls (amb magreig inclòs), registres de bosses amb llanterna… Es el preu que hem pagat els fans de Madonna, per la seva valenta gosadia de no cancel·lar cap dels seus shows de la gira a Europa, com si han fet molts altres artistes. Ni l’ISIS pot amb ella. Tot plegat va representar 1:15h d’endarreriment, això si, tot millor organitzat que quan em vaig colar a la zona VIP del seu concert a un pàrquing a Cheste, o a la seva darrera visita al Palau Sant Jordi.

Al públic poques novetats: noies i gais de 30 en amunt. Madonna porta una dècada sense un hit trenca-pistes (des de “Hung Up” el 2005) i ha desconnectat completament de les generacions joves (possiblement més afins a Lady Gaga, Rihanna o Kate Perry). Una injustícia doncs els seu darrer àlbum, “Rebel Heart” es una veritable joia que ha estat absolutament marginat de les radiofórmules pel simple fet de que ella ja té més de 50 anys.

Però Madonna està disposada a desafiar tots els límits de l’edat i ens va demostrat que als seus 57 anys segueix sent la millor performer de la història del pop. El seus concerts son molt més que simple música: es tracta d’un macro musical molt més proper a Broadway que al rock, una òpera wagneriana amb ritmes electrònics, on l’escenari, el vestuari i les coreografies canvien per complert de cançó a cançó i on la dansa eclipsa per complert als instruments. De fet resulta complexe centrar la vista en un sol punt i prestar atenció davant l’allau d’efectes, imatges i acrobàcies que es succeeixen a velocitat d’infart.

L’obertura de l’espectacle, tot i no ser tan sorprenent com en anteriors gires, va ser el gran moment àlgid: els ballarins vestits de samurais mentre ella baixava del sostre dins una gàbia disfressada de glamourosa ciber-gheisha al ritme de “Iconic“. Ràpidament l’espectacle va canviar a un convent, rodejat de monges eròtiques, on Madonna va demostrar la seva forma atlètica, fet una barra americana de cap per avall mentre cantava un mix de “Holy Water” i “Vogue“, que derivar en un irreverent Sant Sopar.

El seu setlist va alternar cançons del seu darrer àlbum amb hits i cançons força rebuscades de seva inabastable discografia a través de 35 anys de carrera. La gran sorpresa va ser escoltar la mítica “True Blue” per primer cop en directe des de 1987, un èxit que la Diva havia condemnat a l’ostracisme, ja que li recordava a la seva ruptura amb Sean Penn. També va rescatar joies oblidades en anteriors tours com “Material Girl“, “Deeper and deeper“, “Love doesn’t live here anymore”, “Don’t Tell Me“, “Candy Shop”, “Dress you up”, “Burning up”, “Lucky Star” o “Who’s that Girl“.

Madonna es va reivindicar no només com a performer i ballarina, sinó també com a cantant, davant els rumors d’algunes males llengües que l’acusen falsament de playback. Va interpretar diverses cançons a capela, o amb una guitarra o ukelele, entre elles una original versió de “Ma Vie en Rose” en francès.

El moment més petardo de l’espectacle va arribar amb “Living for love“, on va repetir l’actuació de la desafortunada caiguda als Britt Awards. Vestida de torero canyí amb capa i montera, l’escenari va derivar a un tablao flamenc, on va arrencar una “Isla Bonita” molt rumbera.

Cal destacar que, a diferència dels altres concerts que he vist, Madonna va interactuar molt amb el públic, amb bromes iròniques i picants, com quan va llençar un ram de núvia al públic per escollir marit i es va fer la sorpresa al veure que que el noi que el va agafar ja tenia xicot.

La part final de l’espectacle estava ambientada en el cabaret, amb una camaleònica versió swing-electònica de “Music” i que va acabar amb la sorprenent aparició sobre l’escenari del supermodel Jon Kortajarena, qui ja havia aparegut en els videoclips de “Girl gone wild” i “Bitch I’m Madonna” i amb qui es va acabar menjant una poma a mitges.

Tal com imaginava, a falta d’un hit recent, el concert va tancar amb el seu primer èxit “Holiday“, com a la seva mítica gira “Blonde Ambition Tour” en la seva primera visita a Barcelona el 1991, a l’Estadi Olímpic, una cançó que es va publicar poc després del meu naixement.

Sens dubte Madonna ha estat (i és) una de les bandes sonores de la meva vida i associo cada una de les seves camaleòniques transformacions a les diverses fases  de la meva existència. Difícilment podrem trobar cap altre artista en  amb una capacitat de crear tants himnes mítics durant quatre dècades seguides.  Tan sols lamentar l’absència de cançons de “Ray of light“, l’àlbum amb que em vaig convertir amb talifan seu.

Abans de  començar el concert molts ens preguntàvem si seria aquesta la darrera gira de Madonna, quan va acabar estavem del tot convençuts que a Sa Majestat la Reina del Pop encara li queda corda per rato i segueix estant molt més en forma que cap de els seves efímeres imitadores de vitn-i-tants, oferint una posada en escena infinitament més espectacular que cap cantant que coroni les actuals llistes de ventes entre adolescents.

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

EL BARRI (NEO)GÒTIC: La Falsificació Romàntica de Barcelona

NOTA: Aquest article l’he realitzat partir de la lectura de la molt recomanable Tesi Doctoral d’Agustin Cocola, El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca (2010) per la UB.

Catedral de Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona es una creació falsa i fantasiosa, realitzada a començaments del s.XX, per tal de convertir Ciutat Vella en un parc temàtic ideal per nostàlgics de les gestes imperialistes de Jaume I, així com d’incauts turistes. Es, doncs, el veritable origen de la injuriada “Marca Barcelona” molt abans que  les forces progressistes governessin el seu Ajuntament. De fet, fins al s.XX el concepte de “Barri Gòtic” no existia i se l’anomenava simplement “Barri de la Catedral”.

Ens trobem davant el que Hobsbawm anomena una “invenció de la tradició”. Quan la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en realitat té una antiguitat mil·lenaria i gloriosa. Un altre clar exemple d’això seria la falsa llegenda patriòtica del Fossar de els Moreres.

Carcassone

El veritable ideòleg de la falsificació patriòtica de monuments històrics es el francès Viollet-Le-Duc i les seves fantasioses “restauracions” de Carcassone, la Nôtre Dame de París o del Castell de Roquetaillade. Ell creia que el restaurador s’havia de posar dins al pell del artista i recrear la obra en la seva màxima esplendor, inventant per complert totes aquelles parts que no s’han conservat sense diferenciar, en cap cas, la fase original de la moderna. Es el que avui anomenem “un fals històric”.

Monestir de Santa Maria de Ripoll

A Catalunya, el primer procés de restauració fantasiosa va ser el Monestir de Santa Maria Ripoll, fundat per Guifre el Pilós i tomba dels antics Comtes Barcelona i Besalú, destruït durant les guerres carlines i re-inventat i falsificat en gran part el 1863 per la Comissió de Monuments de Girona. Dins l’òptica romàntica de la Renaixença aquest santuari encarnava el naixement de l’ànima de Catalunya i del seu bucòlic passat feudal; per tant, calia donar-li majestuositat, encara que fos a base de falsejar el patrimoni cultural.

A Barcelona, arrel de la Exposició Universal de 1888 se’ls va ocórrer en fer quelcom semblant amb la Catedral de Santa Eulàlia i, inspirant-se amb traces i esquemes del s.XV, el promotor Manuel Girona i l’arquitecte Oriol Mestres van refer per complert la façana amb un estil gòtic, sense diferenciar en cap cas la part antiga de la nova.

Centre Excursionista

 Aquest fet va inspirar la creació del Barri Gòtic, ideat per la ment de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i arqueòleg, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (dreta nacionalista catalana), posteriorment president de la Mancomunitat i fervorós admirador de Viollet-Le-Duc. Segons ell, les bases d’una nació eren la llengua i l’arquitectura. A ell li hem d’agrair l’excavació del jaciment greco-romà d’Empuries o el descobriment de les columnes del Temple d’August a Barcino. Amb la recuperació medieval de Barcelona, però, se li va anar un xic la mà.

La creació del fals gòtic va anar acompanyada del Pla Baixeras, una modificació urbanística que consistia en l’obertura de la Via Laietana, demolint i destruint  centenars de casals i palaus gòtics autèntics. Les runes i pedres d’aquells edificis varen esdevindre matreial constructiu per les falsificacions en indrets on no molestessin a la higienització, gentrificació i modernització de la urbs. El procés de destrucció de la part medieval autèntica i la falsificació del nou Barri Gòtic van anar en paral·lel, a partir de Març de 1907, en unes obres finançades pel Banc Hispano Colonial.

Casa dels Canonges (imatge cortesia de Barcelona Despareguda)

Curiosament la burgesia catalana del s.XX es dedica a transformar edificis que havien estat humils tallers gremials, on s’havien forjat les arrels de la primera burgesia baixmedieval, en sumptuosos palaus aristocràtics. La nova oligarquia sorgida de la Revolució Industrial tenia pressa en substituir a l’Antic Règim i ocupar el seu lloc? S’avergonyien de les seves pròpies arrels? O simplement es van deixar endur per la rauxa èpica del romanticisme wagnerià i, des de la seva llotja del Liceu, ja s’imaginaven encarnant a Persifal o Sigfrid, rodejats de valkiries, nibelungs, dracs, princeses i mags?

Carrer del Bisbe

Però la cosa encara podria haver estat molt pitjor. El deixeble de Gaudí Joan Rubió i Bellber, també regidor barceloní de la dreta nacionalista de la Lliga, tenia un pla encara més demencial i descabellat per remodelar els carrers situats entre Plaça Sant Jaume i la Catedral. Pretenia tornar pel complert a l’esplendor medieval que ell imaginava que hauria tingut la Ciutat Comtal al s.XIII, derruint tot els edificis moderns i reconstruint-los amb torreons punxeguts, gàrgoles i ponts llevadissos, rollo Disneylandia. Per sort, aquesta quimera medieval va ser aturada a temps quan tan sols havia perpetrat una petita part del seu deliri: el pont situat entre el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, al carrer del Bisbe.

El butlletí de la “Sociedad de Atracción de Forasteros” va ser l’encarregada de popularitzar aquesta Barcelona romàntica com a esquer pel turisme, proposant rutes guiades des de 1911. Es aquesta publicació la que encunya la marca “Barri Gòtic” per primer cop i fa difusió a bombo i plateret de cada nova restauració. Tot plegat, però, va ser motiu constant d’escarni, riota i burla per part dels humoristes gràfics, especialment al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”, que en va fer un seguit d’acudits el 1927.

L’Esquella de la Torratxa, 8/4/1927

Tesi d’Agustín Cocola

Us recomano que us descarregueu la tesi doctoral d’Agustín Cocola i feu una repassada per la llarga llista d’edificis que van esdevindre sobtadament palaus medievals en ple s.XX. Cocola ha documentat esfereïdors exemples al passeig del Born, a la Plaça del Rei, al portal de l’Àngel i sobretot al carrer Montcada, on la fantasia va córrer sense frenada. Un projecte que es va perllongar tranquil·lament durant la dictadura franquista, doncs curiosament el feixisme va donar carta blanca als seus aliats de la burgesia catalana per tal de seguir falsificant, maquillant i embellint els seus monuments nacionals.

Carrer Montcada nº15

Se que a molts els pot semblar bé aquesta falsificació, com una forma de crear bellesa urbana i atraure el turisme. A mi no, gens. El patrimoni històric no té com a funció principal generar atracció de visitants, ni ser una obra d’art. Les restes materials del passat serveixen per entendre científicament l’evolució de les societats, fer-ne difusió acurada i rigorosa per tal d’esbrinar els orígens dels problemes actuals. Quin es doncs el sentit de tenir un patrimoni falsejat? Doncs òbviament la manipulació i divulgació d’una història falsa que doni versemblança a certs discursos patriòtics enfocats a legitimar el poder de la oligarquia burgesa que avui dirigeix Catalunya. La culminació d’aquest despropòsit pseudohistòric va arribar el passat 2014 amb el Tricentenari, on la burgesia catalana pretenia fer-nos creure (un cop més) la rondalla romàntica de que el feudalisme i l’Antic Règim, un sistema que ells mateixos varen destruir per substituir-lo pel capitalisme i la democràcia liberal, es l’essència original de la llibertat i la voluntat del poble.

PD: Nova foto que he trobat de la Plaça del Rei

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? Mite vs Arqueologia

Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així? Quines evidències empíriques tenim?

Acte nacionalista al Fossar de les Moreres, 1978

Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806.

Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic

A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament.

Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001.

La realitat arqueològica

Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714.

La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta  existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes.

Imatge del perfil de la suposada fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:

1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.

2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.

3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat.

4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta.

Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani.

6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor.

Conclusions

Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents.

Es possible que hi hagi al menys una persona de 1714 enterrada? Sí, si dividim el nombre de víctimes entre el de foses que hi havien a la ciutat, estadísticament ens indica una alta possibilitat de que al menys un mort d’aquell conflicte tingui allí la sepultura, igual que en qualsevol altre fosa de la ciutat, ni més ni menys.

Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor. Potser que ens ho féssim mirar, no?

El que TV3 no explicarà sobre el jaciment del Mercat del Born

Catalunya ja té un indret on retre culte al mite de “la resistència davant el setge enemic“, igual que el nacionalisme espanyol amb Numància (celtibers resistint a romans) o el sionisme jueu amb Massada (hebreus resistint als romans). Es tracta del mercat del Born, on podreu veure cases, carrers i un tram del Rec Comtal tal com estaven quan Felip V va derruir el barri per fer la Ciutadella. Però de ben segur que TV3 no explicarà alguns detalls que potser hauries de saber sobre el jaciment:

1) Quan es va projectar la biblioteca provincial sabien perfectament que hi havien restes: El 1994 la Universitat Pompeu Fabra va encarregar sondejos arqueològics ja que hi volia situar la facultat de comunicació. Al veure la bona conservació i densitat d’estructures ho va descartar. Increïblement dos anys més tard el Govern d’Aznar (no la Generalitat)  hi decideix posar una biblioteca i excavar el jaciment.

2) Explotació laboral: Els arqueòlegs que hi van treballar no tenien conveni i els auxiliars (la gran massa de la força de treball) van cobrar uns 650 e/mes. L’empresa que ha guanyat la subcontracta per fer el control de Sala és Manpower, una ETT sense cap relació amb la cultura que paga 3,5 e/h nets al personal

3) Ha acaparat tot el pressupost d’arqueologia: Ha costat 76 milions d’euros, això sense comptar els 200.000 que va costar arreglar goteres al darrer moment o els 3 milions dels actes del tricentenari. Per que us feu una idea es 380 vegades el que es va gastar la Generalitat en donar subvencions a totes les excavacions científiques programades l’any 2006, per posar un exemple.

4) El jaciment no està acabat d’excavar… ni molt menys: Tan sols s’ha tret la runa que cobria les estructures de 1714. A sota hi han restes de la Barcelona comercial baix-medieval dels s. XIII-XIV, els suburbis altmedievals, o possibles tombes vinculades amb la necròpolis tardoantiga de l’església de Santa Maria de les Arenes o una altre d’islàmica del s.VIII. Però, per poder documentar això, hauríem de desmuntar estructures de 1714. PD: Darrerament s’ha descobert que hi podria haver una necròpolis musulmana única a la ciutat

5) Altres jaciments molt més importants científicament s’han destruït per falta de diners: Per exemple el jaciment de Pla de Domeny, a Girona, un campment neanderthal a l’aire lliure i posició primària de fa 250.000 anys es va destruir el 95% de les seva superfície sense documentar científicament per passar una autopista d’ABERTIS. En el Mercat de Santa Caterina, també a Barcelona, es va desmuntar un convent dominic del s. XIII al fer el mercat deixant tan sols l’absis en un racó, amb plafons explicatius.

6) Restes idèntiques s’han destruït pels carrers del voltant per fer-hi pisos: A l’Avinguda Picasso, just darrere del Mercat del Born, s’han excavat diversos solars on s’han trobat també restes idèntiques de la Barcelona de 1714, però això no ha estat impediment perqué es donés permís per desmuntar-les i destruir-les, ja que allí hi anaven pisos privats, no biblioteques públiques.

7) El material arqueològic era tan repetitiu que ni es va inventariar de tot: Les restes de ceràmica blava catalana eren tan abundants (milers i milers de caixes) que tan sols es van inventariar els plats que estaven més del 75% sencers o eren d’importació.

8) L’anterior director va ser expulsat per no ser prou convergent: Alberto Garcia Espuche, director de recerca del CCCB, era especialista en història de Barcelona, però tenia un petit defecte: volia fer un museu explicant història de forma científica i objectiva, en comptes de fer un santuari patriòtic.

9) L’actual director no té ni idea d’arqueologia, però es de l’ANC i d’Omnium: Quim Torra, advocat, editor i venedor d’assegurances en una multinacional Suïssa, té com a única experiència prèvia dins l’administració pública l’eradicació del xabolisme al 22@. Però això si, es un dels impulsors de l’ANC i membre d’Omnium i va declarar en un article de la revista VIA, del Centre d’Estudis Jordi Pujol,  la seva intenció de convertir el Mercat en la “zona zero” dels catalans. Torra era també President de Foment de Ciutat Vella, es a dir, de les empreses constructores. Posteriorment ha estat dirigent d’Omnium Cultural i ha estat conegut per declaracions racistes i feixistes.

Ah i aquí ja no entro en la versió que es ven de la nostre història, el mite de Rafael Casanova (un covard o bé un traïdor) ni de si la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya o entre la noblesa tradicionalista i la burgesia mercantil. I un altre dia ens fiquem també en si cal rememorar 1714 quan la veritable pèrdua de llibertats nacionals en mans del feixisme espanyolista va ser el 1939.

Crònica del concert de MADONNA a Barcelona 2012

Per a un gai anar a un concert de Madonna és com per un musulmà visitar la Meca: quelcom que s’ha de fer per devoció al menys un cop a la vida, doncs es tracta de l’espectacle musical més impressionant mai vist. I aquesta ha estat la meva segona ocasió, després d’assistir el 2008 al surrealista concert en un pàrquing de Cheste (València), on vaig acabar colant-me a la zona VIP,  davant el caos absolut que regnava en l’organització.

Aquesta vegada amb menys cues i aglomeracions, vàrem poder entrar a la pista de seguida, rodejats com no, d’exèrcits de musculocas i reinones amb una mitjana d’edat ostensiblement superior a les fans de Lady Gaga i també bastant menys freaks i disfressades; mentre el Dj Martin Solveig amenitzava l’espera amb una sessió de dance força previsible.

Sa Majestat va aparèixer a l’escenari vestida de Verge Moreneta amb una metralleta, penjada dins un confessionari i en mig d’un decorat virtual que simulava una catedral gòtica, mentre els ballarins vestits de monjos i gàrgoles feien anar un “botafumeiro” per l’escenari, per convertir-se en pocs instants en travestis amb tacons mentre Madonna, ja de cuir, ballava el seu recent hit “Girls Gone Wild“. Una escena que semblava extreta d’ “Entre Tinieblas” d’Almodovar; ens dubte la barreja entre religió i sexe sempre se li ha donat genial.

Com ja es tradició en les seves gires, l’espectacle es divideix en blocs temàtics amb constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles, músics volant pel sostre i provocacions constants, com un streaptease on, a diferència de Roma i Turquia no va ensenyar res o  la versió de “Born This Way” de Lady Gaga intercalada amb “Express Yourself” (cançó a la que acusen a Gaga d’haver plagiat) i “She is not me“, una sanguinolenta punyalada de la Reina a la Princesa aspirant i un toc d’atenció a les seves imitadores.

El set-list alternava cançons del seu desconegut darrer àlbum, MDNA,  que ha passat amb més pena que glòria per les llistes d’èxits i de la època dels 80’s i començaments dels 90’s, amb molts números que semblaven plagiats del mític “Blond Ambition Tour” de 1991 (com “Voge”, “Papa don’t preach” “Like a Virgin” o “Like a Prayer”)o del “Girlie Show” amb un cabaret burlesque que alternava “Erotica” amb “Human Nature” i “Candy Shop”.

Es va atrevir, fins i tot, a cantar una cançó en euskera (“Sagarra Jo“) amb una glamurosa txapela, acompanyada d’una banda de folk tradicional del País Basc anomenada Kalakan, amb la que també va interpretar en acustic “Open Your Hearth” i “Masterpiece“, fent una coreografia inspirada en  l’Aurresku . També va tenir temps de cantar quelcom en hindú, en una espècie de numeret Hare Krishna, amb panderetes incluïdes o de ballar amb el seu fill Rocco disfressat de punk.

En l’interludi ens va delectar amb uns vídeos quasi millors que els seus videoclips i plens de missatges polítics, com la cara de Marine Le Pen amb una svastika al front o la del Papa al costat d’imatges d’adolescents gais que s’havien suïcidat pel bulling homòfob; fins i tot li vaig perdonar l’oblid total dels hits dels meus àlbums favorits “Music” i “Ray of Light”, mentre que del Confessions tan sols va tocar una raruna versió de “Hung Up” en mig d’un ritual Vudú.

El moment més apoteòsic va ser, sens dubte, “Like a Prayer” amb un cor gospel, tal com a la gira original d’aquest àlbum, corejat fins a l’afonia pel públic entregat fins al deliri, i un accelerat final amb el dance de “Celebration“. Queda demostrat definitivament, que la Diva inverteix molt més talent i ganes en la preparació dels seus espectacles que en la gavació dels àlbums. S’ha tornat una artista de directes?

Referèndum Diagonal vs Referèndums independentistes

Tenen dret les ciutats i les nacions a fer el ridícul, demostrant gratuïtament davant la resta de l’univers fins a on arriba la seva manca de vergonya? Doncs a Catalunya es veu que ens encanta i no perdem ocasió per perpetrar una nova ofensa a la democràcia, pretenent-la substituir per una burda farsa manipulada, més semblant al sistema de nominacions de Gran Hermano que a unes eleccions de veritat.

Primer van ser un grup de folklòriques avorrides les que van posar de moda els pseudo-referèndums per tal de que exclusivament els nacionalistes més exaltats poguessin posar un paperet en una urna i posteriorment l’Ajuntament de Barcelona el que s’ha dedicat a despilfarrar diner públic per tal de saber si la Diagonal havia de ser un Bulevard o una Rambla… apassionant, no?

A començament dels anys 90’s la ciutat brasilera de Porto Alegre va posar de moda els “pressupostos participatius”, on la ciutadania decidia com s’invertien els recursos municipals en un procés  innovador, a base de debats i assemblees amb  ciutadans,  sindicats,  treballadors i  tècnics municipals: La experiència va resultar molt enriquidora i l’esquerra alternativa va pensar que aquesta era una via per renovar la democràcia; un bon exemple proper de com això ha funcionat correctament és l’Ajuntament de Rivasvaciamadrid (IU), com ja es va explicar en un altre post d’aquest blog.

Si la idea és bona perquè a Catalunya, doncs, els referèndums independentistes i el de la reforma de la Diagonal han fracassat tan estrepitosament, obtenint participacions molt per sota del 20%? Analitzem-ho!

1.- No era el moment: Us imagineu que en mig de l’enfonsament del Titànic algú es plantegés si les cortines del Saló havien de ser blaves o vermelles? Es evident que amb la que està caient a sobre la ciutadania té preocupacions infinitament més importants que l’essència de la pàtria catalana o la reforma de la Diagonal.

2.-No era la forma: Si els patriotes volien saber quanta gent compartia la seva ideologia etnicista… perquè no feien una recollida de firmes? S’haurien estalviant temps i el ridícul! El mateix per l’Hereu: calia muntar un sarau tan gran per una miserable reforma urbanística, amb un sistema de vot electrònic que fallava més que una escopeta de fira? No n’hi havia prou en convocar una assemblea de districte, o una reunió amb els representants de totes les entitats cíviques? Quina obsessió amb la urnitis, sembla que si no es penetra la ranura d’una caixa de vidre amb un troç de paper no hi ha democràcia!

3.-No era el tema: No tingueu por que mai ens preguntaran res sobre els temes econòmics veritablement transcendentals (retallades pressupostàries, impostos als rics, endarreriment de la jubilació, poder de la banca…), en això la nostre opinió pinta una puta merda, clar. Només ens venen a preguntar per bestieses folklòriques i detalls urbanístics superficials.

4.- La ciutadania no és idiota: Els indepes no volien fer un referèndum, volia que guanyés el SI a tota costa, per aixó van fer campanya per una sola opció, van convidar observadors internacionals exclusivament partidaris del nacionalisme secessionista i van controlar el recompte els mateixos interessats en la victòria de la opció afirmativa. Exactament el mateix ha fet l’Ajuntament de Barcelona: eclipsar deliberadament la opció “C”, la que negava a les altres dues, en tota la propaganda institucional, fent que aquesta es convertís en un vot de càstig a la classe política per la crisi econòmica i guanyant amb un 80% del vot emes.

5.- El cutrerio fa pena: Si el referèndum independentista semblava un apleg sardanista, amb festes majors rurals i ple de messies salva-pàtries ansiosos per treure el nas en qualsevol fotografia, el sistema de vot a Barcelona semblava dissenyat per un boicotejador professional, amb errors i caigudes constants del sistema, que deixaven a Somàlia com una democràcia avançada al nostre costat.

6.- La democràcia actual és un sistema parlamentari: Si estem pagant a un caríssim poder legislatiu perquè prengui les decisions i a tota una àmplia administració pública perquè les executi… cal que ens vinguin a preguntar la opinió per cada decisió que ells han de prendre??? No cobren per això? Doncs que facin la seva feina o que substitueixin el Parlament per un sistema assembleari o de referèndums setmanals. Els partidaris de la independència, poden expressar la seva opinió votant per algun dels centenars de grupuscles patrioterils que concorren a les eleccions i de ben segur que l’Ajuntament troba formules més adients, pràctiques i econòmiques per consultar a la societat civil sense causar una riota planetària, faria bé de mirar el projecte de Rivas o Porto Alegre!

Aixó si, em sembla perfecte que en ambdós llocs hagin deixat participar a inmigrants i nanos de 16/17 anys!