Posts Tagged ‘arqueozoologia’

h1

Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Mai 14, 2017

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Neandertales America

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Mamut1

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Percutors

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

Anuncis
h1

Història del Tabú Alimentari sobre la carn de Cavall

Abril 29, 2014

Aquest text forma part d’un estudi arqueozoològic molt més ampli que estic realitzant, però he considerat que aquest curiós apartat, podia ser del vostre interès

## _horse

Els èquids son una espècie molt difícil de criar ja que, al no ser remugants, tenen una menor eficiència a l’hora de digerir la herba i requereixen d’un 33% més de pastura per la seva criança en comparació als ramats ovins i bovins. També consumeixen calories molt més ràpid i, a més, no es sol aprofitar la seva llet davant la perillositat de munyir una euga. Per aquest motiu, el cavall no es domestica fins a l’edat del ferro (tot i que alguns estudis recents apunten a una proto-domesticació entre el neolític final-calcolític) seleccionant els individus amb una utilitat bàsicament bèl·lica o com a mitjà de transport i no pel consum de la seva carn.

Els primers tabús alimentaris antiequins apareixen ja en els grans imperis de l’antiguitat a Pròxim Orient; al llibre de Job a la Bíblia ja especifica que el cavall té un valor com a arma de guerra i no per la cuina. Aquests tabús no responen, en cap cas, a una predisposició genètica de l’ésser humà contra el gust de la carn d’èquid, doncs durant el Paleolític Superior trobem nombrosos jaciments, com per exemple els nivells solutrians de la cova de l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany), amb grans acumulacions d’ossos de cavalls salvatges consumits per grups de caçadors humans.

## _horse2

Cavalls a la cova de Chauvet, Paleolític Superior

Els èquids son els grans absents a les elaborades receptes culinàries d‘època romana i diversos investigadors apunten a que els bàrbars van poder acabar amb l’Imperi Romà, degut a la seva superioritat en nombre de cavalls. En època tardo-antiga i alt-medieval s’han documentat nombrosos jaciments amb sacrificis i enterraments rituals de cavalls a Anglaterra, Holanda o Alemanya, especialment entre el 450 i el 650 dC, que s’han vinculat a un culte d’origen escandinau envers el Deu Odin/Woden . Aquest ritual es manté fins al s. VIII en alguns indrets de les illes britàniques i fins al any 1.000 entre els víkings d’Islàndia .

L’any 732 el Papa Gregori III escriu una carta a Sant Bonifaci, apòstol als germànics, on prohibeix terminantment qualsevol culte al cavall, així com el consum de carn d’èquid, que ho atribueix a una costum impura i detestable. Aquest tabú tindria una doble funció: per una banda simbòlic-social, per tal de crear una identitat de grup dels cristians envers als pagans, i per l’altre econòmica, per tal de que els cavalls s’empressin exclusivament per la guerra contra l’avenç del Islam; recordem que aquell mateix any s’havia viscut la Batalla de Poitiers.

Així doncs, durant l’edat mitjà en territori cristià, en teoria, tan sols es sacrifiquen èquids vells o malalts; de ben segur, però, les classes més baixes el menjaven d’amagat o el venien de forma clandestina, com passa amb la vaca a l’Índia. Tenim documentats alguns jaciments de cronologia medieval amb ossos de cavall amb marques de cuinat i consum humà, com a Winchester , així com documents que ens parlen de consum d’èquids salvatges per part de monjos a Suïssa durant el segle XI o festins de carn de cavall, ja en època moderna, a Dinamarca o a l’armada espanyola al s. XVI.

## _horse3

Cavalls gravats en un palau de Nimrod, Siria, s. IX ANE

En època medieval el cavall passa a ser un bé de prestigi, amb l’emergència de la figura del cavaller, un dels tres estaments en que s’estructurarà la societat feudal, i que seran els encarregats de protegir per la força a la població dels enemics externs i interns, així com de garantir el sistema de vassallatges i plusvàlues amb que es mantenia l’economia i la política d’aquest període.

A partir de la baixa edat mitja a Europa el cavall i l’ase s’introdueixen a l’agricultura, substituint al bou per llaurar el camp, donant millors rendiments d’explotació del terreny. Aquest canvi provocarà que calgui augmentar la producció de civada per tal d’alimentar els ramats equins, el que acaba produint una àmplia transformació agrícola amb la introducció d’un sistema rotatiu de tres camps. Aquesta tècnica, més eficient, requereix d’una menor demanda de força de treball al camp, generant un exili de ma d’obra cap a les ciutats i un augment de les desigualtats econòmiques. Al s. XIV un cavall costava més que un esclau.

A l‘Edat Moderna els equins seguiran sent una element clau per a la guerra i el transport, com ho demostra el fet que Lluís XIV importés 30.000 cavalls cada any per tal de mantindre les seves campanyes militars, o que entre 1735 i 1780 tinguem documentats fins a 4 Reials Decrets a França prohibint taxativament el consum de carn de cavall.

Després de la invenció del cotxe i el tractor aquest tabú esdevé absurd en el món industrialitzat, però tot i així, els segles de prohibició han deixat marques culturals, com ho demostra el recent escàndol sobre traces de carn de cavall en la carn d’alguns embotits i canelons.

h1

ARQUEOLOGIA IDIOTA: La troballa del Arca de Noè

Abril 28, 2010

Estimats lectors, heu de saber que avui una expedició de pseudoarqueòlegs evangèlics turcs i xinesos ha localitzat restes d’una suposada “Arca de Noè(llegiu la noticia a El Mundo) al Mont Ararat de Turquia, segons ells amb un 99% de possibilitats. Com comprendreu, davant una ofensa de tal magnitud contra la meva professió per part de les incansables hordes de rates cristianes, no em podia quedar callat.


L’Arqueologia és la eina que ens ha permès destruir totes i cada una de les pèrfides insidies i mentides descrites al pamflet sectari anomenat Bíblia, demostrant un cop i un altre que gràcies al materialisme científic i la veritat per fi quedaven esvaïdes les fosques tenebres medievals amb que el cristianofeixisme havia sotmès durant segles a la humanitat des de la seva pujada al poder, gràcies al  ruc de l’Emperador Constantí.

Peró es que la Bíblia ni tan sols és original a l’hora d’inventar-se mites: els passatges del Gènesi estan plagiats de la religió Mesopotàmica fins a límits insospitats i, de fet, el Mite de Noè no és més que una relectura copypastejada de la llegenda sumèria de Gilgamesh (2650 aC), on Up-Napishtim sobreviu a un gran diluvi gràcies a una intervenció divina. Si jo fos iraquià demandaria a l’Estat d’Israel pels drets d’autor.

Alguns científics han apuntat a la possibilitat a que aquest mite tingués la seva remota fonamentació en la pujada del nivell marí pel desglaç dels pols el VII mil·lenni aC, o bé en la obertura del Mediterrani al Mar Negre. En cap cas hi ha hagut mai cap diluvi de caire planetari, ni cap extinció massiva d’espècies animals o humanes per aquesta causa.

Doncs bé, els creacionistes no es donen per vençuts en la seva obcecada i absurda lluita per intentar demostrar que Darwin no tenia raó, que la evolució no existeix i que els dinosaures van conviure amb els humans i es van extingir perquè no cabien a la barqueta zoològica. De fet, aquesta era la explicació que es donava fins al segle XIX davant la troballa d’ossos pertanyents a espècies animals desconegudes o que no quadraven amb el clima actual.

I quines proves empíriques ens han aportat aquest grupuscle de freaks, segurament alienats per la vulgar gasòfia anticientífica d’Indiana Jones? Doncs una presumpta barca de fusta, que presenta compartiments, segons ells per posar-hi animals. La única imatge que n’ha transcendit és aquesta:

Davant la qual cosa ja em pregunto…

-Han datat la barca? Amb quin mètode? Quin resultat han obtingut? Perquè no el publiquen?

-Com pot ser que la fusta es conservi en un estat tan perfecte després de tants mil·lennis, si es descompon en pocs anys, a menys que es trobi depositada en un context subaquàtic?

-Com saben que hi havia animals? Han trobat restes fòssils de copròlits (caques), o bé de dents deciduals (de llet), que son els indicadors arqueozoològics de l’estabulació? Si es així, de quines espècies i edats?

En fi! Un cop més contemplo amb horroritzada indignació com els mitjans de comunicació tan sols ens fan cas davant alguna xorrada sensacionalista, per estúpida i falsa que aquesta sigui! Quina pena que no es dediquin a fer difusió de les apassionants descobertes reals que els treballadors del patrimoni fem dia a dia! Com per exemple: a que no sabíeu que ja podeu visitar una Domus romana, amb els mosaics intactes, al carrer de la Fruita nº2 de Barcelona?

PD: ATENCIÓ!! NOVETATS!! Segons publica avui el mundo…

‘The Media Evangelism Ltd.’, la compañía que está detrás del “descubrimiento”, es dueña de un parque de atracciones de Arcas de Noe en Hong-Kong, con entradas que cuestan entre 55 y 100 dólares.

Pd: Aquí una petita col·laboració gràfica via “Niño del Exorcista”

h1

La Reina fa d’arqueòloga per un dia

Juliol 8, 2009

HOMINIDA DE MIERDA!!!

Heu de saber, oh estimats lectors que ahir la nostre paràsita favorita, la Reina Sofia, va esdevenir arqueòloga per un dia als jaciments paleolítics de la Serra d’Atapuerca, concretament a Sima del Elefante.

Òbviament no va anar a picar i palejar a 40º sota el sól amb humitat del 100%,  a barallar-se amb un promotor immobiliari per aturar una obra, ni a fer un estudi arqueozoològic de 30 caixes d’ossos en un més per posar atzarosos exemples de les meves aventures més recents. Es va limitar a passar toscament el pinzell sobre una pedra.

Si el que volia era veure coses anacròniques i obsoletes tan sols calia que donés un cop d’ull a la institució a la qual representa i si, per un casual, pretenia observar detingudament el crani d’un primat només havia de  demanar una radiografia a la seva filla Elena.

Es evident que l’únic que pretenia aquesta mamarratxa aficionada era treure’m el títol d’arquòleg glamurós!!

En fi, jo crec que ho haurien d’haver fet al revés i nomenar-me a mi Reina per un dia. Saludar amb la mà tancada i riure al mateix temps se’m dona genial i no diguem ja assistir a inauguracions amb canapès!