Perquè els nacionalistes no commemoren la Guerra dels Segadors

Sempre m’he preguntat per quin motiu el nacionalisme romàntic de la Renaixença i el Noucentisme, quan va inventar els símbols identitaris catalans a finals del s.XIX i començaments del XX, va decidir escollir com a Diada Nacional l’ 11 de Setembre de 1714, mentre que la Guerra dels Segadors va acabar relegada a un segon pla.

El nacionalisme del s.XIX, seguint la visió metafísica de l’idealisme hegelià sobre la història i l’ànima dels pobles, fa una relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l’aristocràcia i la burgesia mercantil).  Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que la seva biografia es bastant mediocre i dubtosa), en comptes de Pau Claris, a qui ningú recorda, tot i que va proclamar per primer cop a la Història la República Catalana.

Ja al segle XX es va convertir en lloc sagrat el Fossar de les Moreres, a partir d’una llegenda poètica (en realitat es una ossera medieval i tardoantiga, sense cap rastre arqueològic de 1714), mentre que la troballa real i autèntica de diverses fosses comunes de més de 100 soldats de la Guerra dels Segadors a les obres del AVE a l’any 2012, va passar absolutament desapercebuda. Els esquelets es van portar al museu i les fosses es van destruir. Es possible que existeixin més fosses en terrenys propers, però al no estar afectades per les obres del AVE no s’han excavat. Ningú els hi ha fet cap ofrena floral o marxa de torxes.

Fosses comunes de soldats de la Guerra dels Segadors trobades el 2012 a les obres del AVE, caigudes en l’oblit (font)

Un segle més tard, la troballa atzarosa del jaciment del Mercat del Born (científicament gens destacable, tot i que ha costat 72 milions d’euros) esdevindrà un nou temple sagrat pel nacionalisme, la “zona zero dels catalans” segons el seu director Quim Torra; on posar-hi urinaris a prop o fer-hi exposicions antifranquistes es una greu ofensa sacrílega. Coincidint amb el fervor nacionalista del Procés, arriba la milionària commemoració del Tricentenari el 2014 i les desfilades militars amb recreacions històriques dels Miquelets i la Coronela de Barcelona. Això ha produït que alguns processistes (entre ells el President Puigdemont) acabin obsessionats entorn la xifra de 1714, a la que invoquen constantment sense solta ni volta. Mai els he vist fer la menor menció a 1640.

Curiosament, ningú recorda la Guerra dels Segadors on indubtablement existeix un conflicte Catalunya contra Espanya, on es va arribar a proclamar la República Catalana i el Principat va deixar formar part d’Espanya durant 12 anys. Quina necessitat hi havia d’inventar tanta fantasia èpica (sense massa base històrica) entorn a 1714 si hi havia un episodi autèntic i real, fora de tot dubte, infinitament més interessant?  Tan sols n’ha perdurat la seva memòria en l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors” que es va compondre el 1887 (basada en una cançó popular), arran d’un concurs convocat pel partit de la dreta nacionalista Unió Catalanista en plena fase nation-building. Ràpidament, però, es va optar per no remoure mai més aquell episodi. De fet, la lletra actual de la cançó es una versió molt més curta que l’original, on s’han suprimit tots els detalls històrics concrets referents al Corpus de Sang.

Per quins motius al nacionalisme no li ha interessat mai commemorar aquells fets? Aquí algunes idees controvertides entorn a la memòria de la Guerra dels Segadors i el Corpus de Sang de 1640, a partir d’una lectura marxista i materialista històrica dels fets:

1.- Els Àustries eren tan centralistes com els Borbons o pitjor:

El 1625, 89 anys abans del 1714, el Comte Duc d’Olivares, valido de Felip IV de Castella i III d’Aragó (de la família dels Àustries) presenta la Unió d’Armes, un projecte per crear un únic exèrcit de la Monarquia Espanyola amb 140.000 soldats (concretament Catalunya n’havia d’aportar 16.000). El projecte suposava una unificació centralista espanyola, no només militar sinó també fiscal i política; la no acceptació de la qual provoca les rebel·lions a Catalunya i Portugal. Vaja! Però els Àustries no eren tan bons i respectuosos amb les institucions catalanes? Que ha passat aquí?

2.- Espanya existia molt abans de 1714 i el Rei d’Espanya governava directament Catalunya a través del seu Virrei des del s.XV.

La revolta popular del Corpus de Sang de 1640 culmina amb l’assassinat d’un aristòcrata català,  Dalmau III de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma de Queralt i Virrei (o Lloctinent) de Catalunya. El Virrei es un càrrec de màxim poder polític designat a dit per la Monarquia d’Espanya des de la unió voluntària de les monarquies de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics. Ja al 1521 Pere de Cardona es nomenat Lloctinent pel Rei Carles I d’Espanya. El càrrec normalment estarà en mans de nobles o eclesiàstics catalans de confiança del Rei espanyol.

Com? Com? Però no havíem quedat que Catalunya era independent fins que va ser envaïda per Castella el 1714? Que pinta aquest Virrei aquí? Doncs era qui governava Catalunya en nom del Rei, complint -això si- les lleis feudals catalanes. Les seves competències eren: nomenar advocats, fiscals, tresorers i consellers. No podia fer lleis, però si normatives de finances municipals i codis penals. Normalment presidia la Reial Audiència.

De nou, veiem com els Àustries ja tenien una idea centralista d’Espanya. Els Borbons simplement canvien el càrrec de Virrei per les Capitanies Generals, ocupades per militars en comptes d’aristòcrates catalans. La revolta té èxit a Portugal, que acabarà sent un estat independent. Però Catalunya, en canvi, seguirà formant part d’Espanya i, amb la Pau dels Pirineus de 1659, perd tota la Catalunya Nord a mans de França, en unes negociacions on no hi van participar les institucions catalanes en cap moment. Vaja, doncs igual resulta que Catalunya no era tan independent abans dels Borbons! De fet, tenia força menys autonomia, democràcia i sobirania de la que gaudim avui dia.

3.- El Corpus de Sang es una rebel·lió popular de la classe treballadora agrícola amb una ideologia revolucionaria i igualitarista, també contra la oligarquia catalana.

I aquí arribem al moll de l’os de la qüestió. El 1714 la sublevació estava liderada per l’aristocràcia catalana (com el Marqués del Poal) per defensar els seus privilegis fiscals de classe davant l’absolutisme. La idea romàntica del poble unit darrere el lideratge èpic de les seves elits, per tal de protegir els interessos de la casta dirigent, es quelcom que li sona molt bé a la dreta nacionalista, tant a la burgesia de la Renaixença al s.XIX, com al processisme convergent actual. Res a veure amb la revolució popular i pagesa de la Guerra dels Segadors, que va ser una veritable lluita de classes contra la oligarquia i la noblesa feudal, tant catalana com castellana. Quelcom similar al que ja havia passat amb la Guerra dels Remences al s.XV, contra els “mals usos” de la noblesa feudal.

El motiu original de la revolta va ser el rebuig a haver de donar allotjament als “tercios”,  tropes castellanes que anaven a lluitar contra els francesos i cometien tota mena de abusos contra els seus hostes. Poc desprès la revolta es dirigeix contra la noblesa catalana que estava exempta d’haver d’acollir tropes. Recordem que la primera víctima mortal de la revolta es el comte de Santa Coloma de Queralt. Ràpidament la revolta agafa un to revolucionari i antioligàrquic, on la pagesia rep el suport dels suburbis urbans de Barcelona, mentre les institucions feudals catalanes, com la Generalitat i el Consell de Cent, tracten d’aplacar els motins.

Bartomeu Llorenç, oficial de l’administració del Virrei, afirma en el seu diari que “els pagesos semblen endimoniats, estan assaltant terres i castells de ciutadans i cavallers“. El Conseller Francesc Ferrer afirma que “aquests desvergonyits volen que les hisendes siguin comunes i que ningú tingui més que l’altre”. A la ciutat de Vic, es crea una milícia gremial per protegir als nobles locals la revolta pagesa. El 24 de desembre una revolta popular assassina als jutges de l’Audiència Lluís Ramon, Joan Gori i Rafael Puig.

Finalment l’entrada a sang  foc de les tropes castellanes (uns 30.000 soldats) per sufocar els motins, provoca un enfrontament definitiu amb les institucions feudals catalanes, es proclama la República Catalana i es crea una aliança suïcida franco-catalana amb la cort de Lluís XIII i el cardenal Richelieu, que acabarà com el Rosari de l’Aurora, amb la pèrdua de la Catalunya Nord al Tractat dels Pirineus.

El malestar dels pagesos catalans davant els privilegis de la classe explotadora, però, no va acabar amb aquest conflicte. El 1687 esclata la “Revolta de les Barretines“, on els abusos de les tropes de Carles II provoca nous motins i es crea un Exercit Revolucionari Pagès, que considera als nobles catalans “traïdors de la terra”, es neguen a lluitar contra França i assalten cases d’aristòcrates feudals i eclesiàstics a Mataró i Manresa. Seran derrotats per les milícies organitzades pels burgesos i nobles catalans, amb el suport del Virrei i la Corona Espanyola.

Si algun dia sorgeix un Catalanisme Popular d’esquerres amb una voluntat real d’acabar amb l’hegemonia cultural del processisme (i no, simplement, de quedar-hi bé), el primer que hauria de fer es reivindicar aquesta revolta pagesa revolucionaria, en comptes del relat romàntic idealitzat entorn 1714. Passarà mai?

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral “Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: “Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

Gegants i Capgrossos: Metàfores de Gènere i Poder en el folklore popular.

Gegants i Capgrossos a Barcelona, any 1933. Brangulí

Tota tradició cultural o folklòrica es troba carregada símbols que fan referència a les estructures mítiques més profundes d’una cultura, aquella concepció del món que tots els membres d’un sistema cultural comparteixen i tenen completament arrelats en el seu inconscient. Un llenguatge de metàfores destinat a crear una hegemonia que perpetuï les estructures de producció i reproducció; uns rols de poder sociopolític o de gènere sobre els quals funciona la societat.

Sovint, però, cal que algú extern a la nostre construcció mítica de la realitat analitzi aquests simbolismes par tal que sigui capaç d’entendre la relació metafòrica entre la superestructura cultural i l’estructura de producció-reproducció. Un exemple molt curiós que recentment he trobat es la interpretació que va fer als anys 70’s un antropòleg nord-americà de la nostre festa de Gegants i Capgrossos. Es tracta de Stanley H. Brandes, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkley, el qual va estar vivint en un poblet d’Andalusia, estudiant com es manifestaven els rols de masculinitat  a través del seu folklore. Va publicar les seves conclusions al llibre  “Metáforas de masulinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz” (Taurus, Humanidades, 1991).

Gegants i Capgrossos a l’Ajuntament de Mataró

La festa de Gegants i Capgrossos té el seu origen a Flandes al s. XV i s’expandeix ràpidament al folklore popular de tota Espanya. Des de fa 400 anys es representen a molts pobles i algunes ciutats de tota la Península, normalment associats a Corpus, al Carnaval o a les festes majors. Es tracta d’una processó musicada i animada on tant gegants com capgrossos desfilen enmig del poble, passant per aquells llocs més importants d’una població i associats simbòlicament al poder (Església, Ajuntament, Plaça Major…).

Les figures dels Gegants i els Capgrossos son el que l’Antropologia Estructuralista de Claude Levi Strauss anomena una “Oposició Binària“, dos conceptes antagònics i maniqueus que es complementen dins una mateixa pràctica cultural:

–Gegants: Son pocs, normalment dos. Representen una parella adulta heterosexual (home-dona). Van vestits d’una forma ostentosa que, inequívocament, qualsevol individu identificaria amb el poder polític; normalment van caracteritzats de reis i reines medievals i guarnits amb corones o ceptres. En el cas del gegant masculí pot dur elements militars (espasa, maça, casc…), mentre que la geganta sol portar un ram de flors a la ma. Son molt alts, dignes, elegants i dominants. La seva expressió es inexpressiva, hieràtica i seriosa. En el ball el gegant no interactua amb el públic. Representen l’ordre, la maduresa i la jerarquia.

–Capgrossos: Son molts, van vestits de gent corrent i poden representar una caricatura de diferents oficis o personatges populars. Son baixets, tenen unes cares molt expressives (riuen, ploren…) o, directament, lletges. El seu cos es desproporcionat, mòbil i el seu ball, molt caòtic, interactua constantment amb el públic. Representen el desordre, la immaduresa i les classes populars.

Segons Brandes, aquesta festa es una representació dramàtica de la lluita de classes i del control social, així com de els tensions dins de la família nuclear heteropatriarcal. Anem per pams.

En la observació etnogràfica que fa Brandes, veu com tant les colles geganteres com el públic es troba format, bàsicament, per persones de classe treballadora, mentre que els individus que pertanyen a les classes més elevades ho veuen com una tradició massa vulgar i no hi participen. Segons ell, aquesta festa es una forma que tenen les classes populars de representar l’ordre polític i l’explotació del camp andalús entre jornalers i  cacics. Els gegants son vistos com a símbol de la repressió i el control social per part del poder polític i econòmic, representant cohesió, estabilitat i  jerarquia, mentre que els capgrossos serien el poble oprimit, però revoltós i rebel.

Gegants a Donosti

Per altre banda l’antropòleg americà també hi veu una metàfora de la família nuclear heteropatriarcal on els gegants son els pares i els capgrossos els fills. En el seu treball de camp observa com les colles geganteres es troben formades bàsicament per homes joves i solters. Aquest expressarien així les tensions amb el control social que exerceixen els seus pares i la seva família, així com també els germans grans sobre els petits. Les dones no hi solen participar, i si ho fan es com a públic, en un segon pla. Brandes veu en els capgrossos una representació fàl·lica en el seu gran cap; aquestes figures també poden portar porres amb que espanten al públic i que també seria una forma de projecció inconscient del seu penis.

Gigantes y cabezudos a Saragossa

Aquesta festa es pot interpretar, també, com un relat metafòric sobre la virilitat i el sexe fora de control matrimonial (capgrossos), així com una lluita per controlar els impulsos juvenils irracionals, davant l’estabilitat i l’ordre del matrimoni heteropatriarcal (gegants). Una teatralització del ritual de pas de la joventut a la maduresa i una forma de crear una identitat entorn a un rol de masculinitat.

Les dues interpretacions (classe i família) estan lligades. Aquest relat metafòric presenta una inconscient equiparació entre el poder familiar i la jerarquia política, social i econòmica; una dominació “natural”, on els poderosos son vistos com una figura autoritària i paternal, davant un poble adolescent, caòtic i desordenat.

Podria ser molt interessant repetir les observacions de camp a l’actualitat i en un altre context social per veure com han canviat les tensions de classe en una societat post-industrial i els rols de gènere gairebé 40 després, tot i que l’essència de la festa no hagi variat en absolut (crec).

Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine

Som un sol poble i no ens dividiran!

Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens;  com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.

Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.

Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.

Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?

Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.

Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.

A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:

“la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya“

-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.

Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.

“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”

– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.

“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”

– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat,  Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.

Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!

“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”

– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)

La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com  migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.

“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”

– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.

La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.

“Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978“

– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai  de segregació ètnica  o exclusió social.

El Fonamentalisme Cultural

Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.

Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.

Com més permeables son les nostres fronteres a una economia globalitzada, més suport tenen aquests fonamentalismes, presentant la diversitat cultural o lingüística com un perill per la  homogeneïtat de la nació. La multiculturalitat es vista com un risc pels valors de la majoria. Aquesta idea integrista de cultura, parteix d’una por envers un futur incert (“el català desapareixerà“), veu els immigrants com un perill per l’homogeneïtat dels nostres valors culturals (“uns colons que venien a espanyolitzar-nos“) i pressuposa que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mútuament destructives (“el bilingüisme es dolent“), perquè l’ésser humà és etnocèntric per naturalesa i, en conseqüència, les diferents cultures han de mantenir- aïllades per el seu propi bé.

.

PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català. 

PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.

Heteronormativitat en Arqueologia

La irrupció de la homofòbia es quelcom històricament força recent. Amb l‘Edicte de Milà del 313 DNE el cristianisme esdevé religió oficial en tots els territoris de l’imperi romà. A partir d’aquell moment la homosexualitat masculina s’associa a un vici de la religió politeista anterior, iniciant el mateix Constantí persecucions contra sacerdots pagans acusant-los d’efeminats. El 346 el senador romà Firmicus Maternus publica “Els errors de la religió pagana” un veritable manual d’odi i intolerància homòfoba; Sant Agustí el s. V recupera el mite de Sodoma per tal d’infondre pànic al càstig diví davant el sexe entre homes; s’editen diversos edictes i normatives contra la homosexualitat el 342, 390 o 438; Teodoci ordena matances i persecucions envers sospitosos de sodomia el s. IV i al s. VI, l’emperador bizantí Justinià estableix com a càstig la castració pel sexe entre homes, tant per actius com per passius.

La moral judeocristiana imposa una ideologia natalista que castiga qualsevol comportament sexual que vagi en contra de la reproducció demogràfica. Per tal d’imposar una hegemonia cultural i un consens social on la família heteropatriarcal fos l’únic model possible, amb un origen presumptament natural, s’esborra de la història col·lectiva qualsevol rastre dels rols de gènere i dels models de família anteriors, completament diferents als del cristianisme medieval.

Però quan l’arqueologia comença a furgar entre les runes d’aquelles societats, aquest relat hegemònic es comença a esquerdar. Es llavors quan el poder heteropatriacal tracta d’ocultar o dissimular aquestes restes, disfressant-les sempre d’amistat o de llaços familiars, amb una visió heteronormativa del relat històric sense cap espai per la dissidència sexual, com veurem a continuació amb alguns casos prou significatius.

Les ballarines.

Gravat rupestre trovat al jaciment de Gönnersdorf (Neuwied, Alemanya), pertanyent a finals del Paleolític Superior amb una datació que oscil·la entre el 15.000 i el 11.500 ANE. En el gravat es poden apreciar a dues dones nues abraçades. I que ens suggereix això? Doncs està clar, unes innocents ballarines dansant! Sou vosaltres que teniu el vici i la perversió a la mirada. Se li hauria posat, però, el mateix títol a la obra si haguessin estat un home i una dona?

Tomba dels “germans” Nianjjum i Jnumhotep

L’any 1964 l’egiptòleg Ahmed Moussa va descobrir una mastaba, prop de Sakkara (Egipte), amb la tomba de dos homes, Nianjjum i Jnumhotep, funcionaris de la V dinastia que supervisaven la manicura real i eren confidents del faraó. A les representacions iconogràfiques, els dos homes apareixen amb les mans agafades, abraçats i amb els nassos units (l’actitud més íntima permesa). La interpretació oficial, però, va creure que es tractaven de dos germans, doncs a l’art parietal es fa referència a les seves dones i fills Manicura!! Que hi pot haver més gayer? Quina altre pista volíeu que deixessin? Un jeroglífic de Mónica Naranjo?

Tomba etrusca de Pinnace

Un exemple molt similar a l’anterior. Es tracta d’una pintura mural trobada a la necròpolis etrusca de Pinnacce (535 aC). Segons la interpretació oficial es un pare amb el seu fill. Interpretació que ens podria portar a pensar en una al·legoria de l’incest, amb la qual cosa encara fan molt més pecaminós tot l’assumpte!

Tomba d’Hefestió, “amic” d’Alexandre Magne

L’any 2013 es va localitzar una tomba tumular a Amfípolis,  d’unes dimensions gegantines i ben farcida d’escultures, que van despertar la morbositat sensacionalista de certa premsa. Qui seria el personatge enterrat? Les hipòtesis apuntaven al mateix Alexandre, o potser al seu pare, el Rei Filip de Macedònia. Quan finalment l’any 2015 es va descobrir la veritat, la noticia va desaparèixer sobtadament dels titulars. El personatge enterrat no era altre que l’amant masculí d’Alexandre, el general i noble Hefestió. Els pocs diaris que van cobrir la noticia el van presentar simplement com un amic, sense fer ni la més remota referència a la possible relació sentimental entre ells. Si bé es cert que cap font de l’antiguitat parla obertament d’una relació homosexual, aquesta es sobreentén, ja que era  molt habitual tindre una parella sexual dins l’exèrcit en època grega (per exemple, al Batalló Sagrat de Tebes era obligatori). Alexandre va fer un funeral espectacular per ell, en va demanar la seva divinització i, segons defensa l’historiador Robin Lane Fox, Alexandre va morir de dolor, al descuidar la seva salut després de la mort d’aquest. El fet de localitzar aquesta tomba tan espectacular  dedicada a ell, sens dubte es una prova més de l’evident relació de caràcter homosexual.

La Copa Warren

Hi ha casos en el que la homosexualitat es tan evident que es impossible camuflar-la com amistat o llaços familiars i directament es prefereix ocultar-la. En aquest cas veiem un recipient de plata romà del s. I DNE on hi han dos relleus explícits de sexe amb penetració anal entre dos homes. La Copa Warren va tenir l’entrada vetada als EUA als anys cinquanta, no es va poder mostrar en públic fins als anys vuitanta i cap museu va gosar adquirir-la fins 1999. Actualment es troba exposada al British Museum.

Conclusió

En aquest breu article tan sols he fet una aproximació superficial a aquesta qüestió, des d’una perspectiva euro-cèntrica, ja que es la que millor conec i la que tinc més a ma. Quan tingui un xic de temps m’agradaria endinsar-me a com la colonització espanyola d’Amèrica va tractar d’eradicar, camuflar o ocultar les nombroses evidències d’homosexualitat explícita a les diferents cultures precolombines. Queda pendent!

En tot cas, es evident que cal una historiografia LGBT que s’empoderi del passat i construeixi una contrahegemonia al relat heteronormatiu que ens han venut fins ara. Cal explicar i entendre de forma objectiva els diferents rols de gènere i de relacions familiars que hi han hagut al llarg del temps i l’espai, comprenent com es construeix (i amb quina finalitat social o econòmica) l’heteropatriarcat, així com denunciar l’ocultació absoluta de les persecucions i matances d’homosexuals al llarg del temps. Tal com planteja la Teoria Queer, la història no només l’expliquen les normes i els models majoritaris, cal donar veu a les dissidències i les minories.

Es podria repetir l’Holocaust?

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

Ressenya de “Les aventures dels DTB”: Novel·les juvenils plenes d’Història

Una de les coses bones de ser una blogstar-twitstar es que, molt de tant en tant, em fan propostes d’allò més interessants, com regalar-me llibres per fer-ne una ressenya. Una petita i merescuda compensació per les constants campanyes de ciberassetjament que he de suportar, suposo.

En aquest cas es tracta del llibre “Les aventures dels DTB“, publicat recentment per la editorial catalana El Tàvec, després d’aconseguir 3.497 euros de micro-donatius a través d’un Verkami (i 1.200 més per al segon volum). El seu autor es Eloi Gispert, aficionat a la història i la literatura, i la Iris Garcia es qui n’ha realitzat les lustracions.

Ens trobem davant una novel·la juvenil d’aventures, amb un estil força similar al dels Hollister, els Cinc o els Tres Investigadors. Els seus protagonistes son un grup de marrecs d’entre 5 i 11 anys que son germans o cosins entre ells. La singularitat de la obra es que les seves peripècies sempre giren entorn la història i el patrimoni cultural de Catalunya.

Cada cop que les famílies dels protagonistes surten d’excursió topen amb un castell, un monestir o un poblat iber, envoltat d’un misteri que sempre connectarà dialècticament el passat i la història amb el present i la seva imaginació. Sempre comptaran amb l’ajuda de la misteriosa biblioteca de l’avi Fermí que han descobert a les golfes.

Celebro l’encert de fer divulgació i pedagogia del nostre patrimoni històric, d’una forma divertida i entretinguda pels més menuts, doncs resulta urgent que la societat prengui consciència de la importància de preservar l’arqueologia de l’especulació urbanística. Si ha estat possible que, durant la bombolla de la construcció, s’hagin arrasat milers de jaciments amb el silenci de la població (quan no el seu aplaudiment entusiasta), es simplement perqué encara tenim molt arrelat el concepte decimonònic de que l’arqueologia es basa en buscar tresors i que no amb la investigació del nostre passat col·lectiu, ni amb la correcte comprensió del nostre present.

Per si fos poc un dels capítols gira entorn el robatori d’unes àmfores greges a Empúries. Trobo molt adient sensibilitzar sobre l’espoli arqueològic i el tràfic d’antiguitats, la tercera màfia que mou més volum de capital al món després de la droga i les armes. les restes arqueològiques no son tresors per treure’n un lucre personal, sinó que tan sols tenen vàlua com a contenidors d’informació sobre el nostre passat i l’únic lloc legal on poden estar es a les vitrines o al magatzem d’un museu públic. El passat col·lectiu es de tots i no es pot privatitzar sota cap concepte.

Una novetat enginyosa que té el llibre es que dins el text trobem codis bidi que ens enllacen als paisatges i fotografies dels indrets on tenen lloc les aventures que ens son narrades. no tinc clar quina serà la rebuda d’aquesta iniciativa entre els joves lectors, però la innovació i la dialèctica entre tecnologia i lectura sempre ha de ser benvinguda.

Tot i que ja fa llargues dècades que no tinc el més remot interès per la literatura juvenil, he passat una bona estona acompanyat per aquest llibre d’aventures i història. Sens dubte que si fos mestre de primària o tingués fills en aquesta edat, en recomanaria la lectura.

Si voleu més informació, podeu consultar la seva web. Espero que tinguin molt èxit i puguin editar en breu el tercer volum!