Posts Tagged ‘Cultura Urbana’

h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

h1

Existeix una Cultura Urbana i una Cultura Rural?

Juny 2, 2015

#urban

Jo sempre he dit que em sento molt més proper  d’un habitant de Madrid, Manhattan, París o Londres que d’algú que visqui a Esterri d’Àneu o Camprodon, tot i que la distància física sigui molt menor o que ens uneixi l’anecdòtic i trivial fet de parlar la mateixa llengua. Per mi resulta obvi que les experiències vitals diàries a qualsevol macro-polis occidental son molt més similars entre si, que no envers un petit poble del seu voltant.

No tinc res en contra dels pobles ni de la gent que els habita, simplement no es la meva cultura. De la mateixa forma que no sento cap menyspreu envers els heterosexuals, els budistes, els col·leccionistes de segells o els amants del jazz; els respecto però no m’hi sento identificat. Jo m’he socialitzat dins un entorn radicalment urbanita, en barris de 55.000 habitants/km2, es a dir, 5.486 vegades més densitat que el Pallars Jussà. Es impossible que dues realitats materials amb unes condicions objectives tan absolutament diferents hagin donat lloc a fets socials i culturals que tinguin remotament res a veure.

L’antropologia social ens mostra com la Cultura Urbana es basa en una frenètica dialèctica d’infinites interaccions efímeres entre persones desconegudes entre si. La ciutat es l’escenari passiu on flueix a alta velocitat aquesta massa de milers transeünts, coberts darrere diverses mascares i capes d’anonimat, que es relacionen mitjançant unes mínimes convencions de freda cortesia.

En certes ocasions puntuals es produeix una “efervescència col·lectiva, com diu Durkheim, quan centenars d’aquestes persones es concentren puntualment en un mateix indret amb un objectiu comú (agafar el metro, una manifestació, una festa, fer cruising, una barbacoa, banyar-se a la platja, un concert…), llavors deixen de ser una massa anònima, per esdevindre una multitud organitzada. Posteriorment es tornen a dissoldre i cada un torna al seu espai privat, on l’individu es desvincula completament de la comunitat.

Aquest gran anonimat permet encabir una elevadíssima heterogeneïtat de classes socials, tribus urbanes, religions ètnies, orientacions sexuals, estils de vestir o llengües en un mateix indret (que es poden segregar en espais diferenciats o no), produint interrelacions o conflictes segons cada cas.

Es el teòric situacionista Henri Lefevre el primer en fer una defensa de l’urbanisme com a forma de vida i que en planteja la seva gran potencialitat revolucionaria, degut a la imprevisibilitat de les seves relacions socials entre desconeguts units per uns objectius concrets.

#rural

.

La Cultura Rural, pel contrari, basa les relacions en un grup petit d’individus on no hi ha la menor possibilitat d’anonimat. Existeix un fort sentiment de comunitat, amb una identitat grupal molt forta, així com una elevada solidaritat i reciprocitat entorn un igualitarisme on tota diferència esdevé odiosa, i no diguem ja l’arribada d’elements nous al grup, fet que es sol produir a l’estiu. La xafarderia es troba a l’ordre del dia, doncs no existeix un límit clar que permeti diferenciar entre la vida privada i la comunitària. Les tradicions, els rituals i el folklore solen tindre una presència fonamental a l’hora d’estructurar la societat, com a forma de transmissió intergeneracional dels seus valors culturals, socials i de gènere.

En la ruralitat els llaços familiars tenen molt pes alhora d’establir relacions socials i normalment existeix una ideologia natalista que exerceix una elevada pressió sobre els joves per tal que es casin i es reprodueixin quan abans millor i aportin nova força de treball al camp. Això implica que els valors heteropatriarcals, com la homofòbia i la divisió sexual del treball, solen ser molt més forts que a la ciutat, on la criança d’un individu resulta més costosa i la seva incorporació en un mercat de treball post-industrial acostuma a ser molt més tardana, com ja vaig explicar en un altre article. Sempre m’he preguntat si jo hauria pogut sortir de l’armari als 12 anys si la meva mare no hagués emigrat d’un poble de 200 habitants quan era adolescent.

A tall d’exemple, recordo el funeral de la meva àvia, al que hi va assistir tot el poble, on vaig descobrir tot una rígida i complexe ritualització i simbolisme, on els homes havien d’anar davant el taüt, sense barrejar-se amb les dones dins l’esglesia o a l’hora de donar el pesam als familiars. Mai he vist res semblant en una ciutat.

Això, lligat a una demografia envellida (degut a l’emigració) i a que l’esglesia es el principal nucli de socialització en molts pobles, predisposa a la cultura rural a tindre uns valors molt més conservadors i a votar políticament a la dreta nacionalista, mentre que a les ciutats trobem una clara divisió classista i política de l’espai entre els barris obrers (proclius a l’esquerra o a la ultradreta) i els burgesos (favorables a la dreta liberal). Ho podem veure reflectit clarament al observar el mapa dels resultats polítics a Catalunya, Castella, Galícia o a EUA, però això no es compleix en altres zones, com Andalusia, Extremadura o molts indrets de Sud Amèrica. Com a materialista històric m’atreviria a plantejar que un dels principals factors que distorsionen aquests valors es l’estructura de la propietat de la terra: allí on els pagesos son jornalers a sou de grans terratinents latifundistes tenen més presència les ideologies derivades de l’esquerra marxista, mentre que on els camperols son petits propietaris de la terra solen tendir políticament a la dreta. Un factor que va ser determinant en les polítiques econòmiques dels primers anys de la Revolució Russa, on es va produir el debat entre Lenin i Stalin obre si col·lectivitzar o no les terres, produint dramàtics enfrontaments amb els “kulaks”, els petits propietaris agrícoles.

I tot això sense fer esment de les condicions estructurals i del mode de producció, doncs resulta evident que una economia urbana industrial o post-industrial, basada en els serveis i la transmissió d’informació, poc o res té a veure amb una societat rural depenent del sector primari, ja sigui ramaderia, agricultura, silvicultura o extracció de matèries primeres. Alguns sociòlegs rurals apunten, però, a que la mecanització dels treballs agrícoles, l’arribada de les tecnologies de la informació, el turisme rural o la millora de les xarxes de comunicació podria estar “urbanitzant” lleugerament certes costums rurals.

Evidentment que en aquest article tan sols he apuntat vagament les línies generals de dues cultures que s’han estudiat àrduament per part de les ciències socials. També apuntar que entre les grans megaurbs i els poblets semiabandonats del Pirineu existeix una infinita gamma de  matisos.