Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine
Abril 3, 2016
Som un sol poble i no ens dividiran!
Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens; com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.
Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.
Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.
Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?
Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.
Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.
A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:
“la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya“
-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.
Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.
“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”
– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.
“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”
– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat, Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.
Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!
“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”
– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)
La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.
“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”
– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.
La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.
“Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978“
– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai de segregació ètnica o exclusió social.
El Fonamentalisme Cultural
Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.
Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.
PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català.
PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Bé ! per una vegada m’ha agradat llegir tot el teu blog i l’he trobat ben documentat i jo, personalment, sintonitzo amb gairebé tot ell sencer ! GRÀCIES (moltes vegades, sobretot quan fas campanya electoral exagerada pel teu partit, se’m retorcen les tripes de mal de panxa) (soc català i segurament etnicista dins de les teves classificacions) bona primavera !
Arqueòleg: manllevo sencer un article d’un altre blog amb el que hi estic (també) molt d’acord. Naturalmemt si et sembla massa llarg o que el teu blog no és el lloc…esborra’l svp.
No som colons, ni voluntaris ni involuntaris
No som colons, ni voluntaris ni involuntaris, però els que temem que la cooficialitat de castellà pot acabar matant el català tampoc som talibans ni hegemonistes lingüístics.
autor: José Rodríguez
Diumenge 3.04.2016 02:00
Aquest dijous es va presentar un manifest que alertava dels riscos del bilingüisme social per a la pervivència del català. Aquest manifest, conegut com a manifest Koiné, té alguns elements positius: crec que en algun moment haurem de plantejar-nos el model lingüístic que volem en una hipotètica Catalunya independent. I aquest debat no es pot realitzar fent callar a qui creu que la cooficialitat podria acabar llastant el futur del català, simplement pel fet que el que diuen no és políticament correcte o no ens agrada. Jo tinc en aquest tema una posició particular, prefereixo una societat sense llengües oficials marcades en textos constitucionals i regular-ho per lleis i reglaments en els diversos àmbits de l’administració.
Però un dels problemes del manifest Koiné són algunes de les seves formes. Hi ha un expressió nefasta en descriure que la immigració espanyola vinguda des dels anys 50, 60 i 70 va ser un ‘instrument involuntari de colonització lingüística’. És un error titllar a centenars de milers de persones que se senten catalanes d’una manera o una altra de ‘colons’. Encara que fos cert. Això aixeca polseguera i transforma en antagonistes als que poden ser aliats i activistes del catalanisme. Aquest error és tàctic. Si vols que el teu missatge sigui entès el primer que has d’intentar és que no s’aixequin barreres emocionals entre els que ho han d’entendre. Donar puntades de peu a la boca en la identitat del teu interlocutor no és la millor manera perquè aquest t’escolti.
A més l’ús del llenguatge ha de ser molt curós quan estàs intentant explicar una cosa tan complicada i complexa com és que mantenir l’statu quo i el pacte actual pot acabar matant el català, entre els qui tenen una percepció contrària. Els qui hem adoptat el català i venim d’entorns on predomina el castellà veiem que el nostre entorn i al nostre ús habital el català ha guanyat terreny. No som conscients de la minorització que pateix de la mateixa manera que ho són els sociolingüistes o que els parlants més nuclears de la llengua. No percebem la degradació de la qualitat d’un idioma per què no tenim aquesta percepció de matisos en no ser el nostre idioma matern. Koiné ens parla d’una realitat que ens costa reconèixer.
Però també qüestiono que la migració dels 50 i 60 fora colonial de cap tipus. La migració de persones de la resta d’Espanya durant els anys 50, 60 i 70 no es pot qualificar de procés colonial dirigit. Els colons ocupen les millors terres, els millors treballs, desallotgen les classes mitjanes i dirigents locals i les ocupen ells. Els colons tenen el suport de l’estat colonial darrere. La migració dels 50, 60 i 70 no va ser planificada, va ser migració econòmica sobrevinguda i en el millor dels casos l’actitud del govern franquista va ser ambigua. Alcaldes i autoritats d’origen que fomentaven la migració cap a Madrid i Catalunya i autoritats locals franquistes a Catalunya que fomentaven tot el contrari. Els qui van venir en els 50 i 60 a Barcelona van patir per part de les autoritats franquistes deportacions, marginalitat, situacions d’irregularitat legal, persecució, se’ls feien caure els seus habitatges, se’ls aparcava en barris de barraques i se’ls explotava per part d’aquestes autoritats.
Qui s’hagi aproximat al fenomen de la dura migració dels 50 i 60 coneixerà històries de persones deportades de nou al seu poble, de persones que s’amagaven en barris de barraques per no ser expulsades, de llimbs legals, etc .. que tenen molt poc a veure amb un procés coordinat de colonització per part de l’estat franquista.
Tampoc el reallotjament d’aquesta població migrada es pot definir com un procés colonial. Els colons no acaben en barraques i en infrahabitatges, no acaben en mans de prestamistes mafiosos, no pateixen l’estraperlo i el clientelisme local que els sotmet a la marginalitat. Els colons no són perseguits per la policia de l’estat que els fa caure els seus habitatges o els tracta com a ciutadans il·legals. Això li passa als immigrants econòmics, no als colons d’un estat que planifica la substitució poblacional.
Els immigrants econòmics dels 50 i 60 no van arribar per substituir les classes mitjanes i dirigents de Catalunya, sinó que la majoria van arribar primer com lumpen proletariat. El fenomen del barraquisme i aquesta marginalitat es propaga de forma tardana fins als anys 90 en què s’enderroquen les últimes barraques de Barcelona. Recomano els tres llibres de Laura de Andrés (El preu de la fam, Vides apuntalades i Barraques) que recullen aquesta realitat.
El franquisme va generar la fam, va generar una Espanya encara més endarrerida, va generar l’aïllacionisme. A Catalunya un cúmul d’accidents històrics i geogràfics i la presència malgrat la repressió d’una classe mitjana industrial va permetre durant el desenvolupisme poder crear ocupació industrial. Aquesta nova ocupació va atreure immigrants que es morien de fam a la resta d’Espanya. Però això no era un pla, de fet és un cúmul de fracassos del propi franquisme.
Difícilment crec que puguem veure en aquest procés migratori un procés de colonització sinó de migració econòmica. Això no és obstacle per a dir que el que va passar en els anys 50, 60 i 70 sociològicament fora després aprofitat de forma oportunista pel franquisme. El franquisme i al nacionalisme espanyol van veure una oportunitat en aquesta situació sobrevinguda per destruir la identitat nacional catalana i deixar pràcticament aniquilat el català.
Per sort el franquisme no va ser molt eficient a l’hora d’aprofitar aquesta oportunitat. Els ciutadans de Catalunya del tardofranquisme i de la transició van fer heroïcitats sociològiques. Els catalanoparlants van salvar el seu idioma com van poder malgrat tot, també es van evitar friccions socials importants i durant aquests anys es va crear un ‘catalanisme’ sociològic que va ser el fonament perquè en els anys 80 es pogués començar a construir els instruments institucionals que han ajudat a sobreviure al català. Si avui jo parlo el català és pels èxits sociològics d’aquestes generacions de catalans que van lluitar a la contra de l’interès del nacionalisme espanyol i del franquisme.
Però també és cert que aquest procés va deixar disfuncionalitats serioses. El manifest Koiné també recull un seguit d’arguments a tenir en compte. Avui el castellà és la lingua franca social a Catalunya, és la llengua a la qual més probablement derivin les converses quan hi ha un natiu catalanoparlant i un nadiu castellanoparlant. La immigració dels 50, 60 i 70 ha tingut aquest efecte malgrat els esforços de tots.
No podem negar aquestes disfuncionalitats, i crec que és bo que qui cregui que el català pot ocupar l’espai de lingua franca social o qui té por que el català segueixi perdent terreny davant del castellà si es manté l’statu quo pugui dir-ho i pugui exposar que aquest efecte també és causa de la migració dels 50, 60 i 70.
No podem condemnar a no expressar la visió a ningú per què va en contra de l’statu quo lingüístic o negar-nos a escoltar una explicació històrica del perquè el català està en una situació d’amenaça, simplement perquè qüestiona el relat idíl·lic que ens hem estat explicant sobre la convivència lingüística a Catalunya.
És absurd negar que el català està minoritzat, no només en l’àmbit institucional com en la justícia, també socialment i que l’amenaça de retrocés existeix. També és qüestionable que aquesta minorització sigui només per un estat espanyol que legisla en contra seva o qüestiona les legislacions catalanes. La debilitat del català per no ser lingua franca social no se soluciona només per treure l’efecte ‘estat espanyol’ de l’equació.
El terme de ‘colonització involuntària’ de Koiné és un error tàctic i una falsedat històrica, però l’efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat. Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat i podrit és també un error.
D’aquí que la millor resposta no pot ser la reacció contra les seves formes i quedar-nos en això. El debat que inicien és important i valent. És fàcil que ens bunkeritzem en la defensa de l’statu-quo i del pacte social lingüístic dels anys 80, és la posició més còmoda, però si estem en un moment on volem construir un nou país és necessari obrir els debats i construir nous consensos, que potser s’assemblin molt als anteriors o no.
Negar el debat perquè ens és incòmode o considerem als ciutadans com a menors d’edat que no són capaços de realitzar aquests debats socials empobreix. No comparteixo el monolingüisme oficial de Koiné, la meva proposta és la de no tenir llengües oficials i regular-ho per lleis i reglaments on hem demostrat una especial habilitat de fer-ho bé. Però em nego a que els seus errors dialèctics els inhabiliti com a interlocutors i al fet que se’ls satanitzi per això.
No som colons, ni voluntaris ni involuntaris, però els que temen que la cooficialitat de castellà pot acabar matant el català tampoc són talibans ni hegemonistes lingüístics. Potser, en el moment que deixem de donar-nos apel·latius mutus, podrem tenir un diàleg franc i obert.
Molt bon article, merci!
•comparteixo la major part dels raonaments i entenc com a bona síntesi el següent:
“Difícilment crec que puguem veure en aquest procés migratori un procés de colonització sinó de migració econòmica. Això no és obstacle per a dir que el que va passar en els anys 50, 60 i 70 sociològicament fora després aprofitat de forma oportunista pel franquisme. El franquisme i al nacionalisme espanyol van veure una oportunitat en aquesta situació sobrevinguda per destruir la identitat nacional catalana i deixar pràcticament aniquilat el català”.
De totes formes, si bé no amb la contundència d’aquest manifest, les administracions catalanes fa molts anys que estant intentant marginar el castellà: manca d’impresos en aquest idioma, webs únicament en català, rotulació i megafonia en un únic idioma. Igualment no es respecta l’idioma escollit pel ciutadà que presenta una sol·licitud en castellà i se li contesta en català.
Si vius a Catalunya has de saber català. Parla amb el que vulguis però l’administració no ha de canviar de llengua perquè tú escriguis en castellà, aranès, àrab, rus, xinès o suahili.
Com bé dius España era un estat confederat quan les lleis i acords que la confederaven i formaven es van violar per part de castella la guerra de successió es va convertir en quelcom mes que una guerra per veure quin rei ens governaria , cal recordar que existien fronteres entre els territoris inclús entre Catalunya l’arago i València . Crec que tens acerts i errors en el teu anàlisi per exemple en els escriptors nombrats que la majoria escrivien en castellà sent catalanoparlants per prohibició de l’aprenentatge del català
Hi havien fronteres entre Besalú i Girona., o per creuar un pont Es el que té un sistema feudal. Amb l’absolutisme aquestes fronteres interiors aristocràtiques van desaparèixer.
Un escriptor català es català escrigui en la llengua que escrigui sigui quin sigui el motiu pel qual ho faci
En mi opinión, el monolinguismo oficial de Koine creo que es proposición poco acertada para el futuro del catalán. Creo que las primeras fortalezas de la lengua catalana fueron la voluntad de sus practicantes y la protección que hicieron los clérigos, monjes, mecenas y la oportación de organismos de autogestión propios de Catalunya. Creo que todos los actores culturales, sociales, políticos y económicos que hay alrededor de cualquier lengua son los que consiguen el desarrollo propio de la lengua y la profusión en ámbitos más cercanos. El catalán es un excelente ejemplo culminado con su propio y tardío diccionario. Creo que la debilidad del catalán puede aparecer si aparecen respuestas e iniciativas etnocéntricas del tipo de Koine. Creo que en el siglo XXI lo que fortalece a las lenguas no solo reside en la cantidad de personas y bienes públicos y privados que la utilizan. Creo, hoy en día, el mejor estado de vigor y respeto por cualquier lengua es su reconocimiento. Dado que ya son demasiadas las lenguas que han desaparecido por no estar reconocidas ni en su propio ámbito lingüistico. Para mí cuanto mayor es el reconocimiento internacional de una lengua, mayor es la seguridad de que esa lengua se convierta en un vehículo de comunicación respetado y utilizado. El catalán es la décima lengua mas hablada de Europa y no me parece nada empático con los valores culturales y sociales actuales que todavía el catalán no sea una lengua que pueda utilizarse de forma oficial en ámbitos oficiales de Europa . Creo que es mucho mas fácil que el catalán adquiera traducción oficial en las instituciones europeas, que lo adquiera primero en el ámbito nacional español. Creo que la complejidad de las lenguas hispánicas, y las tendencias de soberbia cultural y política del centralismo español han hecho que el castellano se impusiera como una muletilla a la ignorancia que proporciona la unilateralidad de comunicación y acción. Creo que la tendencia actual española es una tendencia lingüistica que no puede mantener los logros de progreso comunicativo que facilita las interconexión de culturas cercanas. Creo que los responsables actuales y futuros del catalán no caerán en la tentación de utilizar el catalán como una lengua comodín a los problemas sociales, culturales y políticos. Sino que acercarán al catalán al valor máximo de su reconocimiento y valía cultural.
Como ya has puesto de manifiesto ( y muy bien)la basura neoherderiana y el esencialismo nacional-lingüístico querría llamar la atención ante un detallito que pasa desapercibido entre tanta asquerosidad. Es que el otro día vi en este mismo foro que alguien te recriminaba que tu catalán estaba castellanizado y me he empezado a fijar en esas cosas. En estos dos extractos del texto se ve: «I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.» «c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.» Me llama la atención que alguno de los firmantes critiquen que se hable de la homogeneidad del castellano (panhispanismo) pero pretendan que haya un catalán homogéneo, sin dialectos, casi separado de los hablantes. Especialmente cuando el idiolecto nos dice mucho de quien lo habla, es una marca identitaria, como tal pienso que les debería encantar. La doble ciencia que depende del objeto a tratar será.
Una cosa que no me queda clara es cuál sería el estatus del catalán en el valle de Arán donde el bilingüismo acabaría con la lengua territorial que está minorizada.
Aquest crític era jo, i la pretensió no era eliminar els idiolectes, principalment perquè el català castellanitzat no és un idiolecte. Està filtrat a qualsevol estrat social i focalitzat en unes expressions semblants, no en deformacions particulars de l’idioma.
Per altra banda, proposar per a la Vall d’Aran la oficialitat absoluta de l’aranès seria una bona cosa.
¿Un ecolecto tal vez? ¿Una lengua criolla? En todo caso es indiferente para mi argumento. Se trata de homogeneizar. Da igual que sea idiolecto, ecolecto, sociolecto, cronolecto…
La oficialidad del aranés no garantizaría su pervivencia de acuerdo con las ideas del manifiesto. Y mucho menos con la homogeneidad que desean.
El problema d’una llengua criolla en el cas del català és que aniquilaria l’original. En el cas de la resta de llengües que han desenvolupat llengües criolles, no ha estat mai un problema. No és un ecolecte, tampoc: la zona de contacte és tota la zona de parla catalana. El problema és que s’afecta en bloc la llengua sencera. I el cas és que no sé fins a quin punt podem parlar d’algun Xlecte si el castellà penetra i altera totalment la pròpia estructura particular del català.
El cas de la Vall d’Aran és complicat, principalment perquè és una comarca que, sense el turisme, està força buida. El fet, però, és que, a grans trets, una oficialitat única permet fer la llengua imprescindible, cosa que començaria a equilibrar una mica la balança.
-I que quedi clar que no tinc cap problema amb el castellà per se, però amb els diversos idiomes que sé sempre m’he matat a parlar-los cadascun sense fer traduccions directes-
Es veritat que a la Val d’Aran serà molt difícil que es mantingui l’aranès…és com pensar que el valencià es pot mantindre a Benidorm….la colonització economico-turistica ha fet desapareixer el país i també la llengua pròpia. La única possibilitat de persistència sería que a França s’oficialitzés el gascó, però no crec que passi; França sempre ha sigut molt cruel amb els territoris conquerits i la seva gent !
Eso pasa en todas las lenguas. Al castellano en España le pasa con el inglés (y al revés). No son sólo palabras sueltas sino que hay estructuras del inglés que se han traspasado al castellano tal cual. Doblajes de películas, traducciones de libros, anuncios… Es un fenómeno inevitable. Si pensamos que la lengua es de quien la habla no es un fenómeno negativo sólo lo es desde una perspectiva esencialista de la lengua que era lo que criticaba.
Trobo que l’enfoc del Manifest Lingüístic és molt equivocat, i estic d’acord amb la majoria del que dius al post.
D’altra banda trobo que el català ha de tenir un estatus diferenciat (principalment a través de la immersió lingüística), no perquè estigui en perill, si no perquè malauradament encara hi ha molta gent en la Catalunya “oblidada” (parlo venint d’una educació pública a Sant Feliu de Llobregat) que no el sap parlar.
Tampoc m’agrada el llenguatge que fan servir per la referència al terme “bilingüisme”, però és cert que l’accepció que en prenen C’s i PP i que han accentuat els darrers anys, els serveix només per a fer un populisme adreçat a aquesta població “oblidada”, i donar-los una justificació moral per a no aprendre el català. I molts cops amb aquesta justificació n’hi ha prou per a esgarrapar uns quants vots a rodalies.
Està clar que aquest manifest no ajuda gens a la cohesió social necessària actualment a Catalunya, però m’aventuraria a dir que s’estaria parlant molt menys del “conflicte lingüístic” si C’s no hagués entrat en escena.
Molt bé! Bravo per l’article. Cal respondre així, amb arguments, a tota aquesta allau de barbaritats i mentides que ens cau al damunt. A mi també em fa vergonya ser català en aquests termes, perquè cada cop ens estem fent més antipàtics.
Precisament ahir vaig penjar un article sobre la qüestió, que et deio aquí. El punt de vista és un altre, però són complementaris:
http://mildimonis.blogspot.com.es/2016/04/sociolinguistes-i-intellectuals-pau.html
Merci. Molt bon article, l’afegeixo a la postdata
La qüestió és senzilla, coficialitat és segregar des de l’escola i en tots els àmbits i dividir la societat en dos comunitats(castellano-parlant i catalano-parlant); aquest fet pot no portar problemes en societats com la del Quebec, on les dos comunitats viuen del tot separades, no és el cas de Catalunya, on les dos comunitats estan mesclades. Més enllà d’aquest fet, si el català no és necessari, acabarà sent inútil, per tan, la llengüa gran s’acabarà menjant la petita (diglòssia). El bilinguisme social i l’oficialitat del català a l’administració és l’única manera de cohesionar la societat i garantir els drets de tots els ciutadans.
Això es radical i absolutament mentida. Mai hi havia hagut tanta gent parlant en català.Els plantejaments apocalíptics sobre l’imminent fi del català no es basen en cap evidència real i només pretenen aterroritzar la població per justificar polítiques d’odi i exclusió contra les diferències culturals i les persones migrades
A mi em van convidar a signar el manifest per mitjà d’un e-mail. Com que la cosa no em feia gaire gràcia, ho vaig deixar córrer sense donar explicacions. Ara no me’n penedeixo.
Aquesta mena de manifestos són un “déjà vu”. Almenys, van començar a finals dels 70 amb un famós editorial d”Els Marges”, en la línia d’aquest que estem comentant. Després hi va haver una reacció neolerrouxista amb un nou pamflet encapçalat per l’Amando de Miguel i F. Jiménez Losantos i secundat per dos mil no-sé-quants “intel·lectuals”. La reacció de l’altre bàndol va ser la creació de la Crida a la Solidaritat etc. etc. d’Àngel Colom i cia., i així fins al Koiné, que torna a atiar el foc del nacional.lingüisme amb aquest poti-poti fonamentalista, reduccionista i identitari que recorda els pitjors moments del segle XX.
En fi, més del mateix, però ara, a més a més, a diferència d’aquells manifestos “històrics”, ni tan sols no tenen el do de l’oportunitat, perquè han irromput en un moment en què alguns sectors independentistes parlen d’ampliar les seves bases mitjançant un acostament als “nous catalans” (perquè han vist que els de la ceba de tota la vida no són prou colla), per exemple, fent-los concessions en matèria de llengua, i ara només els faltava aquest manifest per acabar d’espantar els castellanoparlants i altres immigrants acabats d’arribar.
Crec que, tot i que no cal negar la cooficialitat al castellà tenint en compte que és la primera llengua de molts ciutadans, si que caldrà tant si som independents com si no, continuar des de l’administració catalana donant a la llengua catalana una prioritat ajustada a l’objectiu de fer necessari el seu coneixement general i la impossibilitat de la seva discriminació negativa en favor de la castellana en tot el territori català. Per exemple una llei que digui que la llengua interna de l’administració i dels documents oficials és el català en tot el territori, i l’aranès a la Vall d’Aran, tot i que la relació amb el public és pot realitzar en castellà com a llengua cooficial en tot el territori català.
Comparto contigo que la relación con los administrados pueda ser cooficial. Actualmente ya lo es, siempre y cuando el administrado exprese su opción de ser comunicado en la lengua del castellano. Es decir, no es necesario pedir que se te comunique en catalán en los procesos administrativos. Al establecer la comunicación en función del receptor, sucede que la administración catalana se ahorra cientos de miles de euros y cierta cantidad de tiempo y energías en sus obligaciones de comunicación establecidas en las leyes generales del procedimiento administrativo común.
Cuando la administración y la función política catalana se expresan solamente en catalán en sus comunicados y leyes, lo que consiguen es hacer un trato de favor para el catalan y para los catalanos parlantes. De ahí, que en el proceso de inmersión lingüistica se haya que tenido de desarrollar argumentos como el de “lengua vehicular ” o “lengua materna” para contrarestar los ataques íngenuos que ha tenido el catalán de aquellos que protagonizan en conglomerado de reacciones de “la cueva”
En el Estatuto de Autonomía se reconoce el catalán como la lengua propia. Y eso quiere decir que todavía no existen los consensos políticos y sociales para establecer con claridad la oficialidad de catalán y del castellano en los documentos oficiales de la administración catalana. Este vacío de determinación produce situaciones que son muy conocidas y compartidas entre los castellanos parlantes y los catalanos parlantes.
Pero como el desarrollo de la lengua catalana corresponde como una facultad de competencia transferida, sucede que el Estado español ha estado renunciando a su responsabilidad del catalán en Catalunya y fuera de Catalunya. Como consecuencia directa de esta renuncia y sobreactuando sobre las competencias que tiene el Estado en materia de educación, lo que ha sucedido es que la educación en Catalunya ha tenido que soportar los ataques y las malas interpretaciones que se han hecho sobre los esfuerzos en la inmersión lingúistica del catalán. La educación oficial catalana se ha convertido en el campo de batalla político. Y eso me parece una injustícia social.
Creo que es muy dificil de evaluar los costes sociales que todo ello puede suponer.
Actualmente, hay una gran tentación de querer impartir los oficios jurídicos en catalán, para que toda la administración de Justicia sea en catalán.
Y creo que es una estrategia política para evadirse de otras responsabilidades, puesto es totalmente ilógico que la administración de Justicia sea totalmente en catalán, en cualquier situación de futuro próximo de Catalunya.
Pero, por otro lado, sería muy injusto no reconocer la valía personal de los catalano parlantes, su respeto personal hacia cualquier lengua , incluída el castellano. Y que ha correspondido a la gente de a pie, el mayor esfuerzo de comunicación y concordia dialéctica en la convivencia del catalán y del castellano. Cosa de la que me siento especialmente orgulloso de la generalidad de los catalanes. Ojalá muchos castellano parlantes tuvieran la misma eficacia y respeto hacia otras lenguas tal y como hacen la inmensidad de los catalano parlantes. Y tal como hacen el conjunto de personas que integran el colectivo de educación en Catalunya.
Totalment d’acord. PD: “Un altre opinió contraria”? Quin mal llegir això. “Una altra opinió…” si us plau.
Corregit, merci
Soy licenciado con grado por !a UB en Filología Clásica (Latín). El año 92 gané en dura oposición el Premio Extraordinario de Licenciatura, recogido!de manos del rector Bricall, el Presidente Pujol y el alcalde Maragall. Actualmente, trabajo como Profesor de Clásicas en un instituto de Santa Coloma. Creo, pues, que me puedo considerar lingüista.
La elección del término koiné me parece desafortunada. No se formó la koiné griega por un manifiesto, ni por una constitución, sino de forma espontánea, como resultado de la necesidad de los mercaderes del Mediterráneo. Precisamente persiguen lo contrario, impedir que el uso espontáneo del español contamine el dominio lingüístico de la dulce Cataluña.
Gracias por quitaros la careta. Desde que leí el manifiesto he decidido no volver a usar en mi país otra lengua que la de mis padres y la de mi hijo: el español.
Echáis piedras sobre vuestro tejado. Hicieron más por vuestra lengua propia el Filiprim del añorado Josep María Bachs y el Fútbol en català del maestro Joaquín María Puyal que ese grupo de prepostfranquistas soi disant Grup Koiné.
Tu ets arqueòleg i jo no, per tant quan es parla d’arqueologia crec que la teva opinió (juntament amb la de la resta de la comunitat científica que es dedica a l’arqueologia) per mi té molt més valor que les meves opinions. En el tema de la llengua no hauríem de fer el mateix? Si més de 200 lingüistes fan un manifest no podem partir de la base que en principi la seva opinió estarà fonamentada en els estudis que hi ha sobre el tema al qual es dediquen?
En primer lloc, malgrat el que els titulars de premsa hagin pogut fer creure a la gent, no tots els signants del manifest són lingüistes, ni tan sols entre el grup promotor.
En segon lloc, el nombre de titulats en lingüística d’aquest país supera de llarg els 200, i la majoria (com jo mateix) no han signat el manifest.
I finalment, el fons de la qüestió no és científic sinó ideològic i, per tant, pot ser debatut i rebatut des de qualsevol posició ideològica contrària.
Perdona que et digui, però el Manifest no diu pràcticament res de lingüística i si molt (moltíssim) d’Història, matèria en la qual soc llicenciat. Merci
Ten molta rao..en tot el post,, pero esta equivocat en els idiomes…el valencía no es ningun derivat dep catala…en valencia no tens que preservat el catala..ya que els valencinas podem fardar de parlar una llengua dolsa..400 anys mes antiga que la primera paraula catalana!!! La llengua valencina es la unica que te un segle de or!!!!
Collons…
La Catalunya independent no sería pas el primer país bilingüe qué es proclama independent i declara la llengua territorial com a única llengua oficial, malgrat q “l’altre” sigui parlada per la meitat de població com a primera llengua i pel 100% com a primera o segona – Ucraïna també ho va fer, i així els ha anat, que després ningú no digui q no estaven avisats.
I per cert “Maidan” en ucraïnés vol dir “Plaça pública” però l’autèntic nom d’aquesta plaça de Kiev era “Plaça de la independència” tot i q ara sigui més coneguda com la plaça on va tenir lloc un cop d’estat feixista i etnicista que va originar el trecament del país i l’inici de la guerra civil.
aquí l’altre cara de la moneda (al que em referia en el comentari anterior): http://www.vilaweb.cat/noticies/el-castella-es-una-llengua-el-catala-es-una-polemica/
El típic pamflet victimista que acusa de lerrouxista a qualsevol persona que posi en dubte el fanatisme ultranacionalista. Trist i previsible
Molt bon article! Conec alguns dels promotors del manifest, els quals durant el govern de J Pujol van córrer a col·locar-se a l’administració catalana, amb un acriticisme total envers el gran problema que des de l’inici de la normalització es constatava de manera flagrant: la reculada continuada del català parlat.
Cap dels signant va obrir llavors la boca per defensar que als centres de secundària es treballés i avalués la llengua catalana parlada. No fos cas que els polítics que els emparaven perdessin medalles i suport de la població.
I ara vénen amb dogmatismes absurds i impositius? Penso que el CNI no haguera pogut atacar millor l’independentisme!
totalment d’acord ! amb aquests caspitans nostres …ja
no li cal al CNI enviar els seus agents !
Doncs jo, fill d’andalusos, filòleg i historiador de la literatura, antifranquista des de la infantesa, m’adhereixo a l’anàlisi del grup Koiné i reivindico la llengua catalana com a llengua comuna del conjunt del poble català, independentment dels orígens i la llengua materna de cadascun de nosaltres. Una futura república catalana no ha de tenir necessàriament llengua oficial, o en pot tenir una desena, si voleu. Però el que no ha de fer és renunciar al català com a llengua comuna, ni relegar-lo a la subsidiaritat diglòssica actual, ni consagrar un hegemonisme dirigit. I convido a tots els castellanoparlants, com jo, i a tothom que parli qualsevol llengua, a fer costat a la llengua catalana fent-la servir sempre que puguin.
Així doncs tu dones suport a un text on s’afirma que els teus pares formaven part d’un pla de Franco per espanyolitzar Catalunya? Ah… que bé…
Des del Decret de Nova Planta fins a la Dictadura de Franco es van crear les condicions jurídiques per a fer possible la imposició del castellà sobre el català en més i més àmbits. El franquisme imposà el castellà amb tota mena de recursos i va crear les condicions per a la diglòssia: cap català monolingüe, cap coneixement de la llengua i la literatura catalanes a l’escola, cap mitjà de comunicació de masses en català, etc. Un espanyol galaicoparlant o castellanoparlant arribat a Barcelona el 1880 hauria après català en quatre dies i s’hauria relacionat en català amb tothom, i encara més els seus fills. La mateixa situació el 1950 era molt difícil. El 1965, pràcticament impossible.
Per cert, per què ningú no ha defensat mai els drets lingüístics dels catalans galaicoparlants? És que no són espanyols? O deu ser per aquests tres-cents anys d’imposició progressiva del castellà, sancionada per la Constitució del 78? Per què un espanyol d’Andalusia ha de tenir més drets lingüístics a Vic que un espanyol de Galícia o de la Vall d’Aran?
Els meus pares, andalusos, no van venir a espanyolitzar Catalunya, però no han parlat mai ni una paraula en català. Els catalanoparlants que se’ls adreçaven sistemàticament en castellà tampoc no eren uns botiflers. Això és la diglòssia. Les lleis espanyoles i l’agressió feixista van crear les condicions perquè la diglòssia fes els seus efectes i conduís progressivament a l’assimilació lingüística.
Jo, com a castellanoparlant, he militat sempre contra aquest programa assimilacionista, o supremacista, borbònic i feixista, i contra l’statu quo consagrat per la Constitució del 78. Tres-cents anys d’imposició jurídica, de desprotecció absolutat davant els embats de la històrica, incloent-hi els fluxos demogràfics, demanen una resposta activa, de reconeixement i de reparació.
Em sembla que els castellanoparlants hem d’assumir una actitud lingüísticament responsable: no acceptant, per exemple, que un catalanoparlant canviï de llengua per nosaltres. Això és el mínim.
Em sembla molt barroer presentar a la Generalitat actual i la política de immersió lingüística com a mers continuadors del franquisme. Suposo que els castellanoparlants convertits al ultranacionalsime heu de demostrar el vostre fanatisme més que ningú per tal que el mainstream etnicista us perdoni els vostres origens i classe social impurs, sino no entenc aquest radicalisme fonamentalista i aquest odi contra la convivència, la multiculturalitat i la diversitat, en base a comparacions absurdes entre el feixisme i la democràcia.
Moltes gràcies pels arguments i els qualificatius. T’agraeixo que m’hagis recordat la faula del simi i el papagai que explica l’integrista fanàtic etnicista fonamentalista Ramon Llull en el “Llibre de les bèsties”: “Un papagai estava en un arbre amb un corb, e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna [‘cuca de llum’], car cuidava’s que fos foc, e bufava en aquella llenya per intenció que faés foc en què es calfàs. Lo papagai cridava al simi e deia-li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adoctrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era e que no era foc ço que es cuidava que fos foc, e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’occís.” Salut i república, company.
L’únic comentari realment encertat, realista i ben exposat sobre aquest tema. Molt bé. Crec que el quid de la qüestió no és anar contra les persones, sinó posar a lloc el greuge secular contra la llengua catalana i l’exposició de Francesc J. Gómez ho posa de manifest de forma diàfana.
El professor madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera, autor de “El nacionalismo lingüístico” i “Los dominios del español” afirma que en una Catalunya independent el català ha de ser l’única llengua oficial i explica per què. A youtube podem veure algunes de les seues conferències. Treballa a la Universidad Autónoma de Madrid.
Per la meua part, diré que l’a història demostra que el bilingüisme és un camí temporal cap el monolingüisme i que les llengües minoritzades, com ara el català, han de ser protegides per la discriminació positiva si no volen que desapareguen.
PD. Si tinc 8 cognoms catalans, ni sóc etnocèntric, ni racista ni altres parauletes que sonen tant per ací. Al País Valencià tenim un supremacisme castellà inaguantable.
Es absolutament mentida que el bilingüisme sigui un camí per la disglòssia. Aquí un grup de filòlegs catalans t’explica perquè: http://lliureimillor.cat/precisions-al-manifest-del-grup-koine/
No conec la situació del català a València i no opinaré al respecte; cosa que et recomano q tu també facis.
La història (i les Ciències Socials, en general) es la més ineficaç de les eines per predir el futur. T’ho diu un historiador marxista. El motiu? La Teoria matemàtica del Cigne Negre-> https://glamboy69.wordpress.com/2013/11/06/teoria-del-cigne-negre-per-que-les-ciencies-socials-no-poden-predir-amb-exactitud-el-futur/
Llegiré els enllaços, però ja t’advertisc que sóc filòleg per la Universitat Literària de Valencià i nº 1 en la meua oposició. No hi ha diglòssia sense bilingüisme, com és evident. Hi ha una llengua que domina els àmbits superiors: escola, política, sanitat… i una altra que queda relegada a la família o els amics. Al meu pòble la gent parla al carrer valencià majoritàriament, en canvi la missa la fan en castellà. El mateix massa al metge, la policia, quan et trobes amb un estrany… per això el bilingüisme és un estat de transició al monolingüisme. Ja passa al País Valencià. Poblacions que eren valencianoparlants son monolingües en castellà. El bilingüisme “perfecte” no existeix ja que els “bilingües” són els que parlen la llengua oprimida (el català) que es veuen obligats a passar-se al castellà cada volta que es troben amb algun castellanoparlant. Els castellanoparlants no aprenen valencià perquè ni volen ni el necessiten. Com a màxim en el comarques castellanoparlant tenen una assignatura voluntària que es diu “Valencià”., però mai no el parlen.
Salut.
Confons “condició necessària” amb “causa ineludible”, que no té res a veure. Llegeix l’enllaç siusplau. Sempre que hi ha disglòssia hi ha hagut bilinguisme, però no sempre que hi ha bilinguisme hi ha disglòssia, no molt menys
Ah i fal·làcies de l’autoritat no, gràcies. un argument no es millor o pitjor pq qui el digui tingui un títol.
Res del que m’estàs dient passa a Catalunya, de fet hi han castellanoparlants que creuen que la seva llengua està en rics per culpa d ela immersió (fals), però ja estic fart de sentir laments, panys i advertències apocalíptiques del fi d’una llengua que mai es produeix ja que es quelcom absolutament impossible de predir. De fet, em recorda massa al terror que propaga l’extrema dreta davant la diversitat cultural i l’arribada de migrants que posen en risc els nostres valors culturals.
Mira, tu has estat lo primer en fer ús del que es diu “argument d’autoritat” posant-me un a llista de filòleg que comparteixen el teu pensament. Jo diria que el que diuen té més de política que de filologia. Sobre el tema de les llengües en contacte ja està tot estudiat i és impepinable que el bilingüisme no sols és la porta de la minorització de la llengua oprimida sino de la seua subtitució i exinció. Exemples? L’irlandès, era ña llengua dels irlandesos i de una part d’Escòcia. Els irlandesos no parlaven anglés, llengua germànica invasora, sinó gaèlic irlandés, llengua celta autòctona. Anglaterra invadeix Irlanda i la seua llengua es converteix en la llengua del miserables camperols. La classe alta irlandesa aprés anglés. Això fue que els irlandesos pensaren que l’irlandés era llengua de pagesos, pobres, analfabets, etc. de fet els irlandesos cultes com ara Wilde o Russell sols escrivien en anglés, llengua de prestigi i cultura. Arriba el moment de la independència en 1922. L’irlandès solament compta amb 4% de parlants i ja no se recupera mai, entre altre coses perquè per el eseu caràcter nacional. Ser “catòlic” és se irlandés. Actualment les dues llengües són oficials, però podem considerar que Irlanda és monolingüe en la pràctica. Aquest és in exemple clar de biingüisme, minorització, substitució lingüística.
No em vull estendre més. Hi ha casos com ara Finlàndia dominada per segles per Suècia on la llengua pròpia està minoritzada i en perill d’extinció. Quan s’independitza, el cas era com a Irlanda, sols un 4 % parlava finès però ací la llengua i no pas la religió és el que fa la nació i la llengua es recupera. El compositor Sibèlius, heroi nacional que parlava suec, aprés el finlandés, llengua del millor sistema educatiu mundial.
Sobre si el català és la llengua pròpia de Catalunya, evidentment, va nàixer als Pirineus catalans. Tu et confons amb els romans. El que parlaven els romans era llatí, no català, que es forma sobre el segle IX més o menys. En el segle V cau l’Imperi Romà d’Occident i es trenquen les relacions de tot tipus amb Roma.
Els finandesos son els descendents de tribus asiàtiques del grup ugro-finés. Ningú no diria que el finès no siga la llengua pròpia de Finlàndia. En aquest grup també tenim el lapó i l’estonià. En comú tenen una mitologia semblant que és diferent de la germanoescandinava.
L’esquema del que es ocupa és aquest:
1-llengua pròpia A
2-llengua pròpia minoritzada A / llengua forània q. fa recular a pròpia B
3-Substitució per la llengua forània B i desaparició de la pròpia B
En dos tenim el bilinguisme i la minorització.
En el número 3 m’he enganyat, la llengua que desapareix és l’autòtona, que he anamonat A.
3-Substitució per la llengua forània B i desaparició de la pròpia A
jo estic convençut que els castellanoparlants a Catalunya que diuen que la seva llengua està en perill…no pateixen pel castellà (saben que hi ha molts milions de parlants al mon) si no que pateixen per la fi del colonialisme espanyol sobre Catalunya i que indubtablement es debilita si el català recupera la seva condició de llengua pròpia de Catalunya. Una cosa semblant passava amb el guaraní al Paraguai que havia de ser esborrat per a consumar la colonització…però NO HO VA SER !
“No hi ha diglòssia sense bilingüisme, com és evident.”
Doncs no deu ser tan evident quan J. Fishman, màxim especialista en la matèria, fa una classificació quàdruple que tots els sociolingüistes coneixen:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joshua_Fishman
Ja veus que no només hi ha diglòssia sense bilingüisme, sinó també bilingüisme sense diglòssia.
De debò no ho sabies?
Mira que no hi ha diglòssia sense bilingüisme es evident i per definició. En els dos casos fa falta que en un mateix territori es parlen dues dues, la autòctona i la forània. Bilingüisme és el fet que és parlen dues llengües en un territori. Diglòssia en un tipus de bilingüisme on una llengua està per damunt de l’altra, és a dir, que tenen àmbits d’ús diferents. Una es fa servir en àmbits “elevats” com ara l’educació, la política o la cultura, i l’altra llengua queda relegada per a la família, els amics o el carrer. Aquesta llengua es veurà influïda per l’altra i acabarà desapareixent. És el que va passar a la península ibèrica amb el llatí, que va desplaçar totes les llengües excepte el que queda de l’eusquera. Per altra banda, el bilingüisme “perfecte” no existeix perquè en cap territori del món on es parlen dues llengües hi són en pla d’igualtat, sempre hi ha diglòssia en major o menor mida. És el cas de Latinoamèrica i les llengües indígenes, El que la wiki puga de d’un senyor no em sembla rellevant. Jo porte molt anys dedicat a aquestes coses i és el meu treball. També cal estudiar el Tercer Món i la relació colonial europea en les autòctones o anteriors a la colonització. He estudiat els casos del Magrib amb el francés i de l’anglès amb Nigèria. També els de Pakistan i Índia respecte de l’anglés. He conegut xiques d’aquest país que solament parlen anglés i que consideren que les llengües del país són pròpies de pagesos o de pobres.
Resumint, donat que la diglòssia és un tipus de bilingüisme, la primera no pot existir sense la segona per definició.
Recomane la lectura d’un lingüista madrileny excel.lent i molt conegut a Cataluna Juan Carlos Moreno Cabrera. En Youtube hi diverses conferències sobre el tema. Paga la pena escoltar-lo i llegirlo.
Les teues darreres afirmacions no se sostenen. Tan en el bilingüisme com en la diglòssia fan falta almenys dues llengües. El bilingüisme perfecte és purament teòric, tot bilingüisme és diglòsia i aquesta acaba amb la sustitució de la llengua més feble´. Cada tres dies desapareix una llengua al món, segons el professor citat. La tendència és el monolingüisme. Everybody in English…
El que diu aquest senyor és molt discutible. En primer lloc el cas de la persona culta que estudia una llengua en l’estranger i torna al país, no afecta per a res al tema. Per acabar, NI BILINGÜISME NI DIGLÒSIA IMPLICA monolingüisme, UNA SOLA LLENGUA. a més en el EEUU és dona un cas evident de desaparicxió de la llengua de la gent que ve de fora. Els italo-amenricans parlen anglés i no italià, el mateix passa en tots els casos excepte en el castellà que es manté amb tendència a desaparéixer i és diglòssic total. Cones gent de Puerto Rico que viuen a Miami que no parlen castellà sino una mescla , espanglish, fins i tot que són monolingües anglesos. Paralar castellà alas EEUU implica ser pobre, de fora, etc. Són els mateixos hispans els que volen aprendre anglés i oblidar el castellà, llengua tinguda com a baixa.
[…] Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine […]
[…] Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine […]
Crec que confons conceptes. El Manifest no diu que qui parli Castellà deixi de ser Català, simplement que la seva llengua no serà la utilitzada en la Administració Pública. És obvi que actualment la llengua castellana té més prestigi, més ús i acceptació a Catalunya, que no pas el català: pots parlar amb algú que parli en català, però si ell parla en castellà, tant tú com els del seu voltant li parlareu en castellà. No dic que no ho hagis de fer, sino que mai es dóna a la inversa.
No és prohibeix parlar en castellà, ni molt menys, i només faltaria. El que es vol és donar predomini a la llengua mare, que si que és endògena. El Manifest es refereix a que Catalunya, coneguda com a tal, es basa en la seva propia llengua derivada del llatí, i diferent a l’evolució seguida pel castellà.
El que proposa doncs es fer un aparheid lingüístic contra la meitat de la població, similar al que hi havia a Sudàfrica abans de Mandela. Fantàstic
Una idea genial per engrescar a la gent a parlar el català!!
El mateix apartheid lingüistic que hi ha a Andorra, el mateix que hi ha a Califòrnia, quins llocs tan terribles on viure-hi oi? Doncs són plens de castellanoparlants ben conformes amb la situació.
Sembla que per tú aquest apatheid no et preocupa a l’Est l
d’Aragó on un super Gobierno de Canvio el màxim que ha fet és una hora i mitja de català optatiu a l’escola i cap oficialitat.
El manifest ha estat signat per lingüístes de reconegut prestigi, amb criteris i base científica. Per tant, el que proposa es del tot coherent, i les interpretacions recargolades estan fora de lloc.
El prestigiós lingüista Pompeu Fabra va signar el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana” basat en criteris biològics i genètics. https://glamboy69.files.wordpress.com/2016/04/rac3a7a-catalana.png
També tenia raó?
Prestigiosos lingüistas como Carme Laura Gil e Irene Rigau. ¿Os interesa lo que oponemos los “hijos de colonos involuntarios” o eso tiene cabida en vuestra idea de democracia?
Por supuesto que la tiene, quizás eres tu quien no quiere.
Veremos qué hacéis cuando consigáis vuestro objetivo. Yo desconfío de quienes empezaron pidiendo bilingüismo y explicaban la inmersión lingüística como un instrumento pedagógico para permitir el conocimiento de las dos lenguas oficiales en el territorio y, ahora, reclaman la presencia única del catalán en la administración. ¿Qué es lo que he de querer? Que vosotros nos tengáis a nosotros, catalanes castellano parlantes, el respeto con el que siempre OS hemos tratado a vosotros. Llamarnos colonos no es buen camino y es una mentira esférica (lo mires por donde lo mires).
Bon dia. Bé, m’agradaria puntualitzar dos punts que considero molt importants i que han aparegut en els seus raonaments en contra del manifest del grup Koiné. En primer lloc, no crec que pugui ésser català tothom qui viu i treballa a Catalunya. De bones a primeres, és una definició incompleta. No solsament es pot treballar. Però, deixant de banda els problemes conceptuals, tot i que importantíssims, crec, sincerament, que no podem definir català com aquell que viu i treballa a Catalunya. Per què? Perquè, com a tot nacionalisme, tot i que sigui moderat, ha de involucrar un sentiment. Sense oblidat la part racional de l’ésser humà, és important que tinguem en compte la part emocional. No tothom qui viu i treballa a Catalunya sent ésser català. A la fi, com a societat contractualista que som (si societat és) podem (o no) sentir el nostre pes específic en el contracte. A més a més, és important el fet de quina llengua parlem per a poder opinar en contra o a favor del manifest del grup Koiné. Si em sento pakistanès i parlo urdú, totalment lícit, nomès faltaria, no puc pas postularme sobre un aspecte particular de l’ús de dues llengües en contacte i conflicte. El debat, per tant, queda reduït als catalans (que ho sentin i ho vulguin ser) amb un mínim de trajectòria històrica; tot i que el debat pugui afectar a nivell educatiu i administratiu a la persona que visqui, treballi, estudiï, etc; i no tingui sentiment català o no ho vulgui ésser.
En segon lloc, m’agradaria sobre la seva afirmació: “la política lingüística actual és plenament suficient i adequada”. Suficient… des de quin punt de vista? No pot ésser massa i inadequada? Quants milions d’euros (i pessetes) s’han destinat a la immersió lingüística? Creu que és adequat que de 30 hores setmanals de clase a primària, 24 siguin en català, 3 en anglès i 3 en castellà? (Sempre parlant en general, encara que hi ha centres que no responen a les quantitats). Si el bilingüisme és tan bo, per què és denigra el castellà i l’anglès en hores lectives? A la fi, la llengua en un territori evoluciona. Primer llengua ibèrica, després llatí, català, català-castellà… Per què coaccionar l’evolució lingüística territori? I si la coaccionem, per què en favor d’una llengua i en detriment d’una altre? Per origen. Doncs visquem com els paleolítics. Per tradició. Fem-ho en masies i conreem els camps; mengem butifarra amb pa amb oli però sense tomàquet.
Bé, en tot cas, gràcies per l’article en general. L’extremisme és perillós i l’extremisme nacionalista… I més si està motivat per interessos econòmics. Quina bona vida va tenir Arenes del 80 al 83… viatjant… El que em sorprèn, em fastigueja, m’enutja, i, finalment, em fa plorar, és veure tants professors firmant i donant suport a una bestiesa. Si ja som víctimes de l’ESO, temo que els que pugen no ho siguin també del nacionalisme radical i absurd.
Per això, gràcies per l’article.
L Imma Mayol ha treballat x Agbar i ho saps. Difamador i pèssim arqueòleg
[…] cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser […]
Desmuntant el paternalisme progre i el nacionalisme espanyol camuflat http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/carme-junyent-sobre-el-catala-franco-tenia-un-problema-la-meva-avia/audio/915494/
ok
[…] anunciant la desaparició imminent de la llengua catalana dins d’un mon global. Es el cas del Grup Koinè, entre d’altres, on han acusat als immigrants de ser uns colons franquistes que posen en risc la supervivència de […]
[…] espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) […]
[…] https://glamboy69.wordpress.com/2016/04/03/desmuntant-el-manifest-linguistic-del-grup-koine/ […]
[…] 6.- Artículo de Roger Molina Desmuntant el grup Koiné […]