Posts Tagged ‘antropologia’

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

Anuncis
h1

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Mai 30, 2016
### 1AaaaaEEdip

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

h1

10 Recomanacions de Ciències Socials i Humanitats per Sant Jordi

Abril 21, 2016

De cara a la festa de Sant Jordi, abans que us llenceu com boges a adquirir llibres sense mesura ni criteri,  deixeu-me que us recomani alguns dels llibres d’assaig que més m’han agradat aquest any. Les temàtiques son les mateixes que trobareu en aquest blog que, si em llegiu, imagino que serà perquè també les compartiu en major o menor mesura: Ciències Socials (Història, Antropologia i Política) i Humanitats (Filosofia, Art, Cinema, Música, Literatura). Alguns no son novetats, ja us aviso. La literatura i l’assaig no son modes efímeres, com la música pop, i sempre es una bona ocasió per revisitar un clàssic.

Francisco Veiga- La Fabrica de las FronterasLa Fàbrica de las Fronteras: Guerras de Secesión Yugoslavas (1991-2001). Francisco Veiga, 2011

Una brillant, acurada i objectiva narració històrica de les cinc guerres que van desintegrar l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosovo i Macedònia). El que més m’ha agradat es que fuig del fàcil maniqueisme de bons i dolents; no es limita a demonitzar als serbis, sinó que explica acuradament  les causes, les conseqüències i les sagnants atrocitats que van cometre tots i cada un dels actors d’aquest conflicte, sense que ningú en surti gens ben parat. Un aterridor relat que ens demostra de que és capaç l’odi nacionalista, de com la única forma de crear un estat ètnicament homogeni en un món global es  mitjançant les matances i que posar fronteres mai soluciona un conflicte, només en crea de nous.

Maquiavelo.inddMaquiavelo frente a la gran pantalla. Cine y política. Pablo Iglesias, 2013

Abans de ser el líder de Podemos, Pablo Iglesias es dedicava a donar classes de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense. Aquest llibre es el resum d’una de les assignatures que va impartir: Cinema i política, on fa un recorregut a traves de diversos films tractant de demostrar com la industria del cinema construeix relats que creen hegemonies polítiques a la societat. Resulta molt interessant l’anàlisi sobre la visió naïf i apolítica que es transmet de la Guerra Civil a través de diverses pel·lícules, així com la construcció de rols de gènere a “Lolita” o la globalització urbana a “Amores Perros“, entre molts altres exemples.

Gregorio Moran. El Cura y los mandarinesEl Cura y los Mandarines. Historia no oficial del bosque de los letradosGregorio Morán, 2014

A part de divertir-nos amb els seus mordaços articles d’opinió a La Vanguardia, Morán es un excel·lent escriptor. En aquest cas ens trobem davant una magna obra, fruït d’una documentació exhaustiva, que ens detalla l’endogàmia del món cultural i editorial que ha viscut Espanya, des de finals del franquisme fins als anys 90’s. Com s’ha premiat la mediocritat i la fidelitat al poder, per sobre de la qualitat,  creant un mon tancat i resclosit de “mandarins” intocables on el capellà Jesus Aguirre hi jugarà un paper molt especial. Quelcom que, per desgràcia, s’està reproduint a petita escala avui a Catalunya.

Aixo no es africa- marc serenaAixò no és africà! Del Caire a Ciutat del Cap a través dels amors prohibits. Marc Serena, 2013

Un assaig on el periodista català Marc Serena ens explica les peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africa entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis. Podeu llegir una ressenya meva més extensa aquí.

En tu arbol o en el mioEn tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres. Jose Antonio Langarita, 2015

Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perquè de que molts homes practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …). Conté una detallada observació participant, doncs ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. El llibre s’inicia amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado i en podeu llegir una ressenya meva més completa aquí.

La Sociedad de castasLa Sociedad de Castas. Religión y política en la India. Agustín Pániker, 2014

Molt s’ha parlat darrerament de la “casta”, però dubto que ningú tingui la més remota idea de que significa aquest concepte dins el seu context cultural originari, la Índia. El professor d’història de les religions Agustín Pániker, ens fa una minuciosa explicació d’aquest complexíssim sistema de jerarquització social, basat en un concepte metafísic com la puresa/impuresa. Una estratificació que té profundes repercussions en l’economia, la política, la religió, el sistema de parentesc o la dieta de tot el sud-est asiàtic i que afecta a centenars de milions de persones. Però també es tracta d’un sistema d’apartheid a gran escala que impedeix que moltes persones tinguin els mateixos drets i deures i es vegin explotades en funció de la seva impuresa.

maarina garces- filosofia inacabadaFilosofía inacabada. Marina Garcés, 2015

Aquesta obra es troba dividida en dues meitats. A la primera part la professora Garcés ens convida a fer una encertada reflexió, des d’un punt de vista filosòfic, sobre com abordar els problemes que es troba el món global i de com els  teòrics, clàssics o contemporanis, ens donen eines per entendre i replantejar la realitat que ens envolta avui. Ja a la segona meitat, Garcés ens fa un variat assortit de les darreres tendències i els autors més destacats en  la filosofia de la segona meitat del s. XX (postmodernitat, existencialisme, fenomenologia, neomarxisme, teoria queer…), explicant d’una forma breu, amena i comprensible quines son les seves principals idees i aportacions.

Patty Smith- Eramos unos NiñosEramos unos niños. Patti Smith, 2010

La coneguda cantant de rock i poetessa ens endinsa en un preciós relat autobiogràfic que gira entorn a la seva relació, afectiva i d’amistat, amb el fotògraf Robert  Mapplethorpe, conegut per les seves imatges homoeròtiques. Una història que plasma perfectament l’ambient undergonud de Nova York a finals dels anys 60’s i principis dels 70’s, amb Andy Warhol, Janis Joplin o Jimi Hendrix de personatges secundaris i el mític Chelsea Hotel d’escenari de fons. Un moment clau en la contracultura americana on es barreja el rock, el punk, el moviment hippie, l’alliberament sexual o el pop art, on tot semblava possible.

El impostor - Javier cercasEl Impostor. Javier Cercas, 2014

En aquest excel·lent assaig, Javier Cercas tracta de donar resposta al perquè un personatge real com Enric Marco va fer-se passar, durant anys, per un supervivent del camp de concentració de Mathausen, quan mai hi havia estat, sent la cara més coneguda de l’Amical Mathausen, fins que un historiador va descobrir el frau. A través de diverses entrevistes amb ell, així com un recorregut ben documentat per la seva biografia (també va arribar a ser portaveu de la CNT  i de la FAPAC), tracta d’analitzar la seva complexe personalitat i mira de  discernir quines  parts de la seva vida son certes i quines pur deliri de grandesa.

MarxantroKarl Marx, Antropólogo. Thomas C. Patterson, 2014

A part de ser un dels filòsofs més importants de tots els temps, de replantejar la teoria de l’economia i  posar les bases del socialisme científic, Marx i Engels van escriure molt sobre com enfocar la història, l’antropologia i les ciències socials en general, des d’un punt de vista materialista històric. En aquest llibre s’ens explica com les obres originals del marxisme reflexionen sobre com el treball ens separa dels homínids, sobre la formació de les classe socials i els estats a la prehistòria, del sorgiment i canvi dels diferents modes de producció al llarg del temps i, el més important, posa unes bases per fer una antropologia marxista al segle XXI, que son perfectament extrapolables a l’arqueologia.

memorias AdrianoMemorias de Adriano. Margarite Yourcenar, 1950

I per acabar, un clàssic entre els clàssics que tenia pendent de llegir des del batxillerat. Es tracta de la biografia de l’emperador romà Adrià, narrada en primera persona en forma d’epístola al seu successor Marc Aureli. Un llibre  tan ben narrat que sembla poesia. Una reflexió sobre el sentit de la vida, el  poder polític i militar, el sentit d’estat, així com a la passió i l’amor envers al seu jove amant Antinoo. Una recreació exhaustiva d’un moment clau en la història de Roma (s. II dC), on l’Imperi ha de fer front  diverses rebel·lions internes i el cristianisme encara es una secta minoritària.

Us animo a que em deixeu les vostres recomanacions!

h1

Gegants i Capgrossos: Metàfores de Gènere i Poder en el folklore popular.

Abril 18, 2016
BRANGULI-1933-ANC-GEGANTS-I-CAPGROSSOS-

Gegants i Capgrossos a Barcelona, any 1933. Brangulí

Tota tradició cultural o folklòrica es troba carregada símbols que fan referència a les estructures mítiques més profundes d’una cultura, aquella concepció del món que tots els membres d’un sistema cultural comparteixen i tenen completament arrelats en el seu inconscient. Un llenguatge de metàfores destinat a crear una hegemonia que perpetuï les estructures de producció i reproducció; uns rols de poder sociopolític o de gènere sobre els quals funciona la societat.

Sovint, però, cal que algú extern a la nostre construcció mítica de la realitat analitzi aquests simbolismes par tal que sigui capaç d’entendre la relació metafòrica entre la superestructura cultural i l’estructura de producció-reproducció. Un exemple molt curiós que recentment he trobat es la interpretació que va fer als anys 70’s un antropòleg nord-americà de la nostre festa de Gegants i Capgrossos. Es tracta de Stanley H. Brandes, professor de la Universitat de Califòrnia a Berkley, el qual va estar vivint en un poblet d’Andalusia, estudiant com es manifestaven els rols de masculinitat  a través del seu folklore. Va publicar les seves conclusions al llibre  “Metáforas de masulinidad. Sexo y estatus en el folklore andaluz” (Taurus, Humanidades, 1991).

Mataro

Gegants i Capgrossos a l’Ajuntament de Mataró

La festa de Gegants i Capgrossos té el seu origen a Flandes al s. XV i s’expandeix ràpidament al folklore popular de tota Espanya. Des de fa 400 anys es representen a molts pobles i algunes ciutats de tota la Península, normalment associats a Corpus, al Carnaval o a les festes majors. Es tracta d’una processó musicada i animada on tant gegants com capgrossos desfilen enmig del poble, passant per aquells llocs més importants d’una població i associats simbòlicament al poder (Església, Ajuntament, Plaça Major…).

Les figures dels Gegants i els Capgrossos son el que l’Antropologia Estructuralista de Claude Levi Strauss anomena una “Oposició Binària“, dos conceptes antagònics i maniqueus que es complementen dins una mateixa pràctica cultural:

Gegants: Son pocs, normalment dos. Representen una parella adulta heterosexual (home-dona). Van vestits d’una forma ostentosa que, inequívocament, qualsevol individu identificaria amb el poder polític; normalment van caracteritzats de reis i reines medievals i guarnits amb corones o ceptres. En el cas del gegant masculí pot dur elements militars (espasa, maça, casc…), mentre que la geganta sol portar un ram de flors a la ma. Son molt alts, dignes, elegants i dominants. La seva expressió es inexpressiva, hieràtica i seriosa. En el ball el gegant no interactua amb el públic. Representen l’ordre, la maduresa i la jerarquia.

Capgrossos: Son molts, van vestits de gent corrent i poden representar una caricatura de diferents oficis o personatges populars. Son baixets, tenen unes cares molt expressives (riuen, ploren…) o, directament, lletges. El seu cos es desproporcionat, mòbil i el seu ball, molt caòtic, interactua constantment amb el públic. Representen el desordre, la immaduresa i les classes populars.

Segons Brandes, aquesta festa es una representació dramàtica de la lluita de classes i del control social, així com de els tensions dins de la família nuclear heteropatriarcal. Anem per pams.

En la observació etnogràfica que fa Brandes, veu com tant les colles geganteres com el públic es troba format, bàsicament, per persones de classe treballadora, mentre que els individus que pertanyen a les classes més elevades ho veuen com una tradició massa vulgar i no hi participen. Segons ell, aquesta festa es una forma que tenen les classes populars de representar l’ordre polític i l’explotació del camp andalús entre jornalers i  cacics. Els gegants son vistos com a símbol de la repressió i el control social per part del poder polític i econòmic, representant cohesió, estabilitat i  jerarquia, mentre que els capgrossos serien el poble oprimit, però revoltós i rebel.

Comparsa Gigantes.

Gegants a Donosti

Per altre banda l’antropòleg americà també hi veu una metàfora de la família nuclear heteropatriarcal on els gegants son els pares i els capgrossos els fills. En el seu treball de camp observa com les colles geganteres es troben formades bàsicament per homes joves i solters. Aquest expressarien així les tensions amb el control social que exerceixen els seus pares i la seva família, així com també els germans grans sobre els petits. Les dones no hi solen participar, i si ho fan es com a públic, en un segon pla. Brandes veu en els capgrossos una representació fàl·lica en el seu gran cap; aquestes figures també poden portar porres amb que espanten al públic i que també seria una forma de projecció inconscient del seu penis.

##acapgrosso

Gigantes y cabezudos a Saragossa

Aquesta festa es pot interpretar, també, com un relat metafòric sobre la virilitat i el sexe fora de control matrimonial (capgrossos), així com una lluita per controlar els impulsos juvenils irracionals, davant l’estabilitat i l’ordre del matrimoni heteropatriarcal (gegants). Una teatralització del ritual de pas de la joventut a la maduresa i una forma de crear una identitat entorn a un rol de masculinitat.

Les dues interpretacions (classe i família) estan lligades. Aquest relat metafòric presenta una inconscient equiparació entre el poder familiar i la jerarquia política, social i econòmica; una dominació “natural”, on els poderosos son vistos com una figura autoritària i paternal, davant un poble adolescent, caòtic i desordenat.

Podria ser molt interessant repetir les observacions de camp a l’actualitat i en un altre context social per veure com han canviat les tensions de classe en una societat post-industrial i els rols de gènere gairebé 40 després, tot i que l’essència de la festa no hagi variat en absolut (crec).

h1

Sobre l’auge de la Homofòbia a Àfrica

Març 30, 2016

Primera (i única) marxa de l’Orgull LGBT a Uganda, 2015.

Aquesta Setmana Santa he tingut la oportunitat de llegir d’una tacada el llibre “Això no és africà” del periodista català Marc Serena. Un assaig on ens explica les seves peripècies viatgeres des d’Egipte a Sud Africà entrevistant a diferents persones LGBT arreu del continent, que li expliquen com viuen el fet de ser una minoria sexual en el continent amb més homofòbia del planeta. Hi torbem activistes bloggers, advocades en drets Humans, un imam musulmà casat amb un altre home, professionals del sexe, transsexuals que no es poden operar, entre altres interessants testimonis.

Tot i que el llibre no té un recorregut amb profunditat teòrica – antropològica, històrica o sociològica – ens aporta una valuosa base empírica per treure interessants conclusions. De nou s’evidència una curiosa teoria del pèndul: com més avancen els drets LGBT a Occident, més retrocedeixen a la resta del món, especialment a Àfrica, independentment de si son països islàmics, catòlics o evangelistes. Recentment, per exemple, hem vist esfereïdores gravacions en vídeo de pallisses sagnants a gais a Marroc on les víctimes, i no els botxins, han acabat a la presó. Perquè aquest odi?

La visió més simplista i fàcil, com sempre, es la que ens ve del supremacisme racista i etnocèntric: Nosaltres som la civilització superior, els portadors de les essències del progrés, i els pobrets africans necessiten ser colonitzats amb urgència per tal que descobreixin els drets humans. Quelcom similar al “pinkwashing” que empra Israel per justificar els seus atacs contra Palestina. Un discurs que no ajuda en res als drets LGBT africans. Al contrari! Els estigmatitza doblement.

Crec que cal anar més enllà del populisme racista i analitzar amb calma les causes objectives que donen lloc a aquest fenomen. Des del meu punt de vista seria una combinació de 3 factors:

1) Identitarisme Anti-Occidental: Tots els testimonis recollits al llibre sempre acaben anant a parar al mateix punt: hi ha un discurs hegemònic que presenta la homosexualitat com un corrupte vici occidental, introduït al continent pels colonitzadors i que es contrari als valors tradicionals africans. Tal com recull Marc Epprecht al seu llibre “Heterosexual Africa?“, nombrosos líders estatals africans han embolcallat de retòrica anti-imperialista el seu odi contra tota dissidència sexual; amb l’única excepció de Sud Àfrica, on les lleis contra l’apartheid van eradicar, de passada, tota normativa homòfoba.

Però es que, a més, aquest argument es una mentida de cap a peus! El mateix Serena documenta com a Tanzània encara hi han pobles on es practica el matrimoni entre dones, una institució totalment pre-cristiana. Tenim documentats tota mena de rols de gènere pre-colonials, a nivell antropològic arreu del continent: sacerdots transgènere a Kènia (els “mugawe”); homosexualitat com a ritual de pas entre els Mesakin de Sudan etc. El que si es veritablement imperialista i colonial son les religions monoteistes i tots els Codis Penals homòfobs redactats durant les ocupacions de les potències europees entre el s.XIX i XX.

2) Causes socials i econòmques: Tal com vaig explicar en un post anterior, existeix una destacada correlació (molt més forta a Africa que en cap altre lloc del planeta) entre la homofòbia, la pobresa extrema, una altíssima pressió demogràfica, una baixa esperança de vida i una economia basada en agricultura i ramaderia. Alguns antropòlegs materialistes, com Marvin Harris, ja han apuntat que les cultures amb una alta pressió social, per casar-se jove i tindre fills, condemnen tota pràctica sexual contrària a la reproducció, com la homosexualitat.

Per exemple, el país amb major índex d’homofòbia: Uganda. Aquí el 96% de la població rebutja la homosexualitat (font), té una esperança de vida de només 58 anys, una mitja de 5,96 fills per dona i un 87% de població rural que depèn de l’agricultura, la ramaderia o la pesca (font: Banc Mundial). Es a dir, la seva cultura es basa en una forta ideologia natalista com una adaptació a les seves relacions de producció i reproducció. Han desenvolupat una pressió social molt intensa per tenir més i més fills per tal de reemplaçar constantment la força de treball a una agricultura poc mecanitzada, condemnant qualsevol pràctica sexual o rol de gènere que no vagi en aquesta direcció. Una explicació similar tindria la opressió de la dona.

3) Canalitzar l’odi cap als més dèbils: Davant l’auge d’un fenomen com la  Primavera Àrab, on molts governs han caigut davant la pressió d’unes masses socials descontentes amb el poder, que millor que canalitzar l’odi social envers els elements socials més fràgils de la societat? Ens trobem, doncs, davant la típica “construcció social d’un enemic“. El poder construeix un relat hegemònic, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, entorn un fals estereotip (a base de rumors i perjudicis) contra aquells estaments més dèbils, a qui acusa de tots els mals, i hi dirigeix l’odi de les masses descontentes.

Exactament el mateix que van fer els romans amb els cristians, els medievals amb els jueus, o al s.XVI-XVII les caceres de bruixes. De fet, les persecucions contra sodomites instigades pel poder no son res de nou a la Història d’Espanya: L’any 1519, a València, un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a presumptes sospitosos de sodomia.

Les xarxes socials han obert noves possibilitats de relacions socials entre dissidents sexuals, però també poden servir com a instrument per a que els homòfobs puguin detectar i “caçar” fàcilment a gais. Per si fos poc ens trobem amb un continent on la invisibilització i estigmatització de les pràctiques sexuals no normatives son un dels punts clau per entendre la ràpida expansió del VIH.

Hi ha molt treball per fer i, de moment, tan sols pocs valents s’atreveixen a fer-lo. El mateix llibre explica com la mateixa Amnistia Internacional, encara avui, passa de puntetes sobre l’assumpte al continent africà.

h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

h1

Antropologia del Cruising: El perqué del sexe anònim gai en llocs públics

Juny 22, 2015

cruising4

Recentment ha caigut a les meves mans l’exel·lent llibre “En tu árbol o en el mio: Una aproximación etnográfica a la práctica del sexo anónimo entre hombres” (Edicions Bellaterra, 2015), del professor de la Universitat de Girona  Jose Antonio Langarita, amb un pròleg del sempre polèmic Manuel Delgado. Es tracta d’un apassionant i profund estudi científic que tracta de donar resposta al perqué de que molts homes que practiquin sexe de forma silenciosa, secreta i anònima, amb altres homes a qui no coneixen de res, en llocs públics (lavabos, parcs, platges …).

En primer lloc resulta xocant que l’autor confessi i justifiqui que, per tal de poder realitzar una observació participant, ell mateix va formar part d’aquestes pràctiques sexuals, convertint-se així en objecte i subjecte del seu propi estudi. Ho trobo molt encertat i correcte, doncs difícilment hauria pogut comprendre el significat dels símbols, rituals i organització social que rodegen el cruising, de la mateixa forma que els estudiosos dels xamanisme, com Carlos Castaneda, acabaven prenent les mateixes drogues al·lucinògenes dels rituals.

He dir que el punt fluix del llibre es quan desglossa un breu repàs a la història de la homosexualitat i la homofòbia. Aquest es troba excessivament centrat en Foucault, des d’un punt de vista un tant etnocèntric i presentista, situant els orígens de la repressió homòfoba en la moral victoriana del s.XIX, ignorant així les brutals persecucions de la inquisició al s.XIII-XVIII contra els sodomites, presents ja en la tardoantiguitat del s.IV-VIII on s’imposa la moral judeocristiana i la seva ideologia pro-natalista, com una ruptura envers el paganisme. També sobta que, tractant-se d’un antropòleg, no faci un major esment als diferents rols socials i culturals que ha jugat el sexe entre homes en moltíssimes cultures arreu del planeta i que tan ben estudiades estan per alguns autors com el català Alberto Cardín, entre molts altres.

El cruising representa la major transgressió possible a la estructura de l’heteropatriarcat: es tracta de relacions sexuals no monògames, no lligades a cap amor romàntic, en un espai públic en comptes de la privacitat domèstica, sense cap mena de finalitat reproductiva i, per postres, entre dos homes. Fins i tot entre alguns gais es criticat, ja que es veu com una pràctica marginal que denigra al col·lectiu LGBT, un cop el matrimoni igualitari ha fet acceptable per gran part de la societat la homosexualitat com una rèplica a la família nuclear tradicional.

Langarita fa un excel·lent lectura de classe i origen dels participants en el cruising, documentant que des de l’aparició de xarxes socials per lligar i la normalització dels locals d’ambient gai, aquestes pràctiques ja només les duen a terme aquells que no tenen oportunitats econòmiques per accedir a una discoteca o ni tan sols a Internet, així com persones que es veuen forçades a mantenir en el més absolut secretisme la seva sexualitat, ja sigui per la seva religió o entorn social. Es a dir: persones migrades, casats, d’avançada edat o de classe molt baixa; aquells que han quedat exclosos del model adonisiac de joventut, hedonisme, bellesa i classe mitja/alta en que es basa el prototip de gai socialment acceptable.

La part més interessant del llibre, sens dubte, es l’acurada lectura de l’ús de l’espai, la interpretació dels símbols, així com de tota la cerimònia ritual que donen lloc a les diferents pràctiques sexuals entre dos o més homes. El silenci com a garantia d’anonimat i secretisme que protegeix la privacitat dels seus participants, on el llenguatge es substituït per la gestualitat obscena.

També resulta molt encertada la seva interpretació del paper d’alguns participants que en absolut es senten identificats com a gais o homosexuals i rebutgen tot comportament efeminat. Presumptes mascles heterosexuals que, no obstant, acudeixen a aquests espais a follar amb altres homes. Una contradicció paradoxal entre identitat i pràctica, producte possiblement del binarisme maniqueu amb que la nostre societat etiqueta i construeix els rols de gènere i l’orientació sexual. El problema sorgeix quan aquestes persones es creuen immunes al contagi del VIH/SIDA, ja que pensen que follar amb condó es de mariques i ells com a bons mascles no se’n veuran mai afectats. Es per això que des de la comunitat mèdica s’ha creat el concepte “homes que tenen sexe amb homes“, per tal de dirigir les campanyes preventives envers a aquest col·lectiu.

Des del meu punt de vista trobo que l’estudi genera molts més interrogants dels que tanca, obrint un camp d’investigació que es troba lluny de presentar fermes conclusions definitives. La recerca s’ha centrat en espais molt concrets (el parc de Montjuïc, les platges de Gavà i Sitges), que tan sols son una ínfima part del que representa el sexe anònim entre homes dins la nostre societat: quines diferències podríem trobar amb aquells que forniquen en lavabos de centres comercials? O en saunes i “cuartos oscuros”? I en països i cultures  on la homofòbia sigui més dura que a Espanya? Això per no parlar del sexe efímer però no purament anònim, es a dir, les noves xarxes socials i les aplicacions mòbils per lligar o directament del cibersexe. Espero, doncs, que Langarita no es doni per satisfet, tingui ganes d’ampliar aquesta temàtica i puguem gaudir d’una segona part en un futur.