Archive for the ‘Política’ Category

h1

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Desembre 9, 2017

domenech

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

Anuncis
h1

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

Novembre 11, 2017

# SCC

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

h1

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

Setembre 9, 2017

#ProcesCallenge

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

# a ProcesChallange

h1

Ni Procés Ni Rajoy. Prou Fal·làcia de la Falsa Dicotomia

Juliol 18, 2017

# 0Franco1

El Processisme està desesperat. Davant l’imminent fracàs del seu segon simulacre de Pseudoreferendum necessiten que algun votant del NO despistat participi en el seu frau sense garanties del 1O, per tal d’aconseguir com sigui que el 1O tingui més vots que el 9N, per tal de mantenir viu el Procés i la dreta al poder. Per això estan recorrent a la única idea que han estat capaços d’elaborar: Si no votes a la farsa del 1O, estàs amb Rajoy, amb el feixisme i contra la democràcia.

Aquesta ridícula idea es tracta del clàssic exemple de la “Fal·làcia de la falsa dicotomia o del fals dilema“, la definició de la qual es la següent:

“La fal·làcia lògica del fals dilema involucra una situació en què es presenten dos punts de vista com les úniques opcions possibles, quan en realitat hi ha una o més opcions alternatives que no han estat considerades. Les dues alternatives són amb freqüència, encara que no sempre, els punts de vista més extrems dins d’un espectre de possibilitats”

Avui n’hem vist una nova demostració, quan un grup de cuperos i troskonvergents han llençat una lamentable campanya acusant de franquistes a tots els que no vulguin votar al 1O. Una campanya que ha rebut el suport entusiasta de la Fundación Francisco Franco. Curiosament la comparació amb el feixisme no inclou als que votin pel NO, doncs a aquests els necessiten desesperadament per donar certa pàtina de veracitat a la seva performance propagandística que simularà ser una votació. Una terrible banalització del feixisme i un insult a la memòria històrica que, de nou, ens recorda com l’independentisme va fugir a l’exili el 1940 mentre el PSUC plantava cara al feixisme en solitari.

De fet, dona la casualitat que va ser el mateix Franco  va ser el primer en emprar aquesta fal·làcia del fals dilema per cridar a la participació en un referèndum sense garanties. Aquest frau democràtic es va realitzar el 1966, per ratificar la Llei Orgànica de l’Estat, on els vots a favor van arribar al 95,6%, amb una suposada participació del 88%. Que creïble oi? Es el que tenen les votacions sense garanties, que son molt fàcilment manipulables.

# 0Franco2
No es el primer cop que alguns processites demostren la seva mediocritat intel·lectual emprant aquestes comparacions tan barroeres. Com és l’únic argument que han aconseguit elaborar per cridar a la participació, el repeteixen fins al deliri. No donen per més.  Aquí podem veure com la diputada de la CUP Mireia Boya, filla d’una diputada convergent i germana d’un alt càrrec de la Generalitat, comparava alegrement a les persones d’esquerres dissidents al règim processista amb el partit feixista PxC

# 0MireiaBoyaPxC

 

No es l’únic lloc que passa. No tenim el monopoli dels fraus en lògica retòrica. Fa poc a Turquia, Erdogan va convocar un Referèndum per reformar diversos articles de la Constitució per tal d’augmentar el poder presidencial i poder purgar a la oposició. Doncs bé, durant tota la campanya el seu gran argument va ser que qui votés que no estava donant suport al terrorisme.

# 0Franco3

Durant la Guerra d’Irak, el President Georges W. Bush es va dedicar a repetir en diversos actes que els milions de manifestants del “No a la Guerra” estaven al costat d’Osama Bin Laden, ja que les úniques opcions eren estar amb ell o contra ell.

DEZc5d8XsAAvpea

Si aquesta fal·làcia fos certa, tenint en compte que el simulacre de votació del 9N va tindre una participació del 37,02%, això significaria que a Catalunya hi ha aproximadament un 62,98% de franquistes o votants del PP. Curiosament quan arriben les eleccions amb garanties democràtiques a Catalunya la ultradreta mai passa del 1% i el PP es queda amb un 8,5%. On son la resta? Han desaparegut? Màgia!

Aquells que no votarem al 1O ho fem per molts diversos motius i raons. Alguns creiem que el 1O es una farsa propagandística sense cap garantia, mentre altres pensen que es un cop d’estat o bé una mobilització legítima, però no una votació. Conec a molts independentistes honestos que no pensen participar en una performance que no servirà absolutament per res més que mantenir a Puigdemont a la cadira.

I, estic segur que molts dels que el 1O ens quedarem a casa el 2O seguirem lluitant per un referèndum legal i vinculant, que passa si o si, per fer fora a Rajoy de la Moncloa.

PD: Gràcies a @inforiovn1  per haver-me ajudat a fer aquest post suggerint-me exemples de fal·làcies!

h1

La curiosa fascinació Trotskista pel Procés

Juliol 9, 2017

Hi ha un soprenent fenomen que em te encuriosit: com els diferents grups trotskistes catalans han acabat sent els màxims defensors del Procés i de la farsa del Pseudoreferèndum del 1O, contradient radicalment així el seu brillant llegat de lluita per l’internacionalisme.

# Trotsky Red Amy

“Nos critican los troskos. Siempre nos criticaron. Pero yo los conozco. Nunca pisan un barrio. Ellos estudian la historia. Se la pasan leyendo. Y nosotros la hacemos”. Cançó de les Joventuts Peronistes.

Mira que intento defugir els prejudicis heretats del meu espai polític; reconec que el trotskisme català ha fet interessants i indiscutibles aportacions als moviments socials catalans, com impulsar el moviment “Aturem la Guerra”, el 15M o la lluita unitària antifeixista. Però en aquest tema trobo que fiquen la pota i es situen en les antípodes ideològiques de l’essència de la seva filosofia i trajectòria.

Hom podria pensar que prestar la menor atenció a una ideologia tan minoritària es una pèrdua de temps, doncs el darrer cop que els diversos grups trotskistes es van presentar sols a unes eleccions, amb la coalició Anticapitalistes a les generals del  2011, van obtenir un 0,41% de vot, tot i estar en ple fervor del 15M. Però des d’aquell estrepitós fracàs han optat per “l’entrisme“, es a dir, colar-se en partits més grans per controlar-los des de dins. Així doncs Izquierda Anticapitalista està dins Podemos, Lluita Internacionalista i En Lluita formen part de la CUP, el POR es una corrent dins Esquerra Unida i Revolta Global té alguns membres  a la executiva de Catalunya en Comú i controla la direcció catalana de Podem. De fet, podríem assegurar que Podem, a dia d’avui, es la organització trotskista amb més influència a Catalunya des del POUM del 1936-37.

Recordem que el trotskisme es va escindir de la III Internacional i del moviment comunista oficial, entre altres motius, per les discrepàncies en torn a les tesis del “Socialisme en un sol país” adoptada el 1925 en el XIV Congrés del Partit Comunista de la URSS, segons la qual la revolució social s’havia de limitar a les fronteres nacionals de Rússia. Davant això Trosky va plantejar un internacionalisme radical amb una expansió d’una revolució permanent arreu del món. Una posició coherent i que calia defensar, llavors, davant els abusos autoritaris de l’estalinisme.

La majoria de grups trotskistes tenen noms clarament anti-sobiranistes en els quals es fa referència a que els revoltes han de ser globals i les lluites internacionalsites. Així doncs… en quin moment els trotskistes catalans van passar de defensar una revolució sense fronteres a ser uns apassionats proselitistes del fiscal-sobiranisme, les banderes, el patriotisme i el replegament identitari?

El problema de fons es que els trotskistes tenen una malaltissa fascinació hipnòtica per “la gent”, “el carrer” i “els moviments socials“. Segons aquesta visió infantil, maniquea i simplista, qualsevol mobilització popular es bona per naturalesa, dona igual la causa o qui la promogui. Si hi ha gent al carrer es l’inici d’una revolució, sempre tenen la raó i s’hi ha de ser al costat. I punt.  Amb aquesta lògica tan pueril, els trotskistes han acabat donant suport a mobilitzacions populars d’allò més curioses:

  • El 1941 van donar suport a la “revolució” nacionalista d’Ucraïna, en contra de la ocupació soviètica. Aquests nacionalistes, però, acabarien poc després col·laborant amb Hitler per deportar jueus als camps d’extermini.
  • Als anys 80’s van aplaudir als moviments anti-comunistes a la RDA que van provocar la caiguda del mur de Berlín, tot i que la implosió de la URSS va suposar un triomf del neoliberalisme de Reagan i Tatcher, la fi de les polítiques keynesianes i de suport a l’estat del benestar a occident.
  • Recentment han donat un suport incondicional i acrític a “Les primaveres àrabs“, tot i que això suposés estar al costat de les intervencions militars i bombardejos de la OTAN a Líbia o Síria, així com el sorgiment del terrorisme islamista del ISIS.
  • El 2013 van vitorejar al moviment nacionalista “Euromaidan” que defensava la independència d’Ucraïna respecte a Rússia, tot i que aquest estava liderat per un grup d’ultradreta obertament neonazi com Svoboda.

A mi ja em perdonareu, però creure que totes les causes son vàlides de per si o que tots els moviments socials son el germen d’una revolta em sembla d’una ceguera preocupant.  Encara sort que no es van creuar mai amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari o l’avortament que va organitzar Hazte Oir i el Foro de la Família durant el govern de Zapatero! Com hi havia gent al carrer, tenien la raó i, per tant s’hi havia de ser, oi? O no?

Ja he explicat que, per mi, el Procés no es més que un moviment reaccionari i una farsa propagandística organitzada pel Govern convergent per aturar els efectes polítics del 15M i dirigir la ràbia social per la crisis envers suport messiànic a CDC.

La immensa majoria de població que no es manifesta pel Procés no es gent? Que son? Subhumans? Animals? Les classes populars i treballadores de l’Àrea Metropolitana que han donat l’esquena massivament al Procés, amb apatia i indiferència, son menys “gent” que Laporta, o Artur Mas? Pregunto.  Els 5 milions de persones que no van votar el 9N son menys vàlides que els 2 milions que ho van fer? Son tots feixistes o centralistes? No ho crec pas.

Amics trotskistes, recupereu l’ànima internacionalista i alter-globalista que us havia caracteritzat fins 2012 i situeu-vos al costat dels que treballem per construir un món federal, sense fronteres nacionals i amb unes sobiranies fiscals a nivell continental que permetin redistribuir la riquesa i el deute d’una forma més eficient, superant les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària. Si, tal com afirmàveu el 1925, Rússia no podia fer una revolució tota sola, menys encara Catalunya contra un mercat globalitzat! I, sens dubte, mai ho farà de la maneta de CDC.

h1

Núria Marín, la Susana Díaz de L’Hospitalet

Mai 24, 2017

### Aaaa Nuria Marin Susana Diaz

Tot i que l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, va manifestar la seva preferència a les primaries socialistes per Patxi Lopez, la veritat es que la seva trajectòria política, personal i ideològica la converteix en una ànima bessona de la candidata oficialista Susana Díaz, com veurem a continuació:

– Cap de les dues ha tingut gaire interès ni capacitat per la formació universitària; Díaz va trigar una dècada en finalitzar la carrera de dret i Marín no ha arribat mai a acabar la diplomatura en empresarials.

– Ni l’una ni l’altre tenen cap experiència professional fora de la política. Les dues han viscut sempre del PSOE i dels càrrecs públics que el partit els ha donat. Marín es va afiliar a les JSC amb 18 anys i  als 22 anys va ser designada per dirigir el Mercat de Santa Eulàlia; Díaz amb 23 anys era Secretària d’Organització de les Joventuts Socialistes d’Andalusia (a les que s’havia afiliat amb 17 anys) i als 25 regidora de l’Ajuntament de Sevilla.

– Les dues van arribar al poder precipitadament després de la dimissió del seu antecessor al càrrec, sense cap votació de primaries ni eleccions pel mig i simplement son designades aritràriament pel seu antecessor. Núria Marín es proclamada Alcaldessa de l’Hospitalet  a dit l’any 2008 després de que l’anterior batlle Celestino Corbacho fos designat Ministre de Treball per Zapatero. Susana arriba a la presidència del Govern d’Andalusia el 2013 quan l’anterior President José Antionio Griñan va decidir no repetir en el càrrec assetjat pels casos de corrupció dels ERE falsos. Es va presentar a unes primaries que no es van arribar a celebrar ja que era la única candidata.

– En tots dos casos comencen governant amb aliances amb l’esquerra que acaben fatal. Susana Díaz va ser proclamada Presidenta amb els vots IU, amb qui fa Govern de coalició. Aquest govern durarà menys de dos anys, davant les desavinences constants amb IU per polítiques d’habitatge, finalment Díaz trenca el Govern el 2015 i es re-escollida amb un pacte amb Ciutadans. La seva relació amb podem i IU no pot ser pitjor.

Núria Marin es proclamada alcaldessa amb els vots de ICV-EUIA, en plena època del Tripartit. A partir del 2011, però, les relacions comencen a tensar-se quan el PSC tanca unilateralment els mitjans de comunicació locals, sense comunicar-ho als seus socis. Quan Marin es imputada per sobresous a la Federació de Municipis, EUIA abandona el Govern. En l’actual legislatura Marin governa després de subornar amb diner públic a dos trànsfugues d’una marca fantasma (“Ganemos”) arribant a acords puntuals amb CDC-ERC i C’s. La relació actual amb la confluència de les esquerres Canviem L’Hospitalet es dolentíssima.

– La seva forma de fer política es basa en el populisme personalista i en les xarxes de clientelisme de favors. Ambdues polítiques brillen per la seva absència d’idees polítiques o profunditat intel·lectual, mentre que potencien el seu populisme de barri, amb presència omnipresent als mitjans públics sota el seu control i amb un clientelisme de prebendes i subvencions.

Geganta-MArinParlar del clientelisme a Andalusia donaria per llarg i del cas hospitalenc ja n’he parlat amb anterioritat, però deixeu que faci referència a un esfereïdor anècdota recent: Una associació cultural, generosament subvencionada per l’Ajuntament, va realitzar una geganta amb la cara de l’alcaldessa. Com això va despertar la indignació dels partits de la oposició, el PSC va pressionar a diverses entitats subvencionades del barri per tal que signessin un manifest de suport a la Geganta.

-La seva visió de la Cultura es basa en l’especulació urbanística i turística. El model de cultura de Susana Díaz a les passades primaries del PSOE  era un breu paràgraf que es resuma en atreure turístics asiàtics a les nostres platges. El model de Núria Marin, el Districte Cultural, es un bluf especulatiu basat en fer més pisos i requalificar terrenys. Núria Marin ha aprofitat, també, la moratòria de la ciutat de Barcelona als hotels per obrir les portes a un boom del totxo hoteler, així com grans operacions urbanístiques entorn el PDU Gran Via que aniquilarà la darrera zona agrícola de L’Hospitalet.

Susana Díaz ha estat derrotada a les primaries del PSOE per una rebel·lió de les seves bases, a excepció del seu feu clientelar d’Andalusia. Descartant tota revolta interna al PSC, on aquells que discrepen son apartats de els llistes, la única possibilitat de canvi passa per apartar al PSC del govern a les properes eleccions.