Archive for the ‘Política’ Category

h1

Núria Marín, la Susana Díaz de L’Hospitalet

Mai 24, 2017

### Aaaa Nuria Marin Susana Diaz

Tot i que l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, va manifestar la seva preferència a les primaries socialistes per Patxi Lopez, la veritat es que la seva trajectòria política, personal i ideològica la converteix en una ànima bessona de la candidata oficialista Susana Díaz, com veurem a continuació:

– Cap de les dues ha tingut gaire interès ni capacitat per la formació universitària; Díaz va trigar una dècada en finalitzar la carrera de dret i Marín no ha arribat mai a acabar la diplomatura en empresarials.

– Ni l’una ni l’altre tenen cap experiència professional fora de la política. Les dues han viscut sempre del PSOE i dels càrrecs públics que el partit els ha donat. Marín es va afiliar a les JSC amb 18 anys i  als 22 anys va ser designada per dirigir el Mercat de Santa Eulàlia; Díaz amb 23 anys era Secretària d’Organització de les Joventuts Socialistes d’Andalusia (a les que s’havia afiliat amb 17 anys) i als 25 regidora de l’Ajuntament de Sevilla.

– Les dues van arribar al poder precipitadament després de la dimissió del seu antecessor al càrrec, sense cap votació de primaries ni eleccions pel mig i simplement son designades aritràriament pel seu antecessor. Núria Marín es proclamada Alcaldessa de l’Hospitalet  a dit l’any 2008 després de que l’anterior batlle Celestino Corbacho fos designat Ministre de Treball per Zapatero. Susana arriba a la presidència del Govern d’Andalusia el 2013 quan l’anterior President José Antionio Griñan va decidir no repetir en el càrrec assetjat pels casos de corrupció dels ERE falsos. Es va presentar a unes primaries que no es van arribar a celebrar ja que era la única candidata.

– En tots dos casos comencen governant amb aliances amb l’esquerra que acaben fatal. Susana Díaz va ser proclamada Presidenta amb els vots IU, amb qui fa Govern de coalició. Aquest govern durarà menys de dos anys, davant les desavinences constants amb IU per polítiques d’habitatge, finalment Díaz trenca el Govern el 2015 i es re-escollida amb un pacte amb Ciutadans. La seva relació amb podem i IU no pot ser pitjor.

Núria Marin es proclamada alcaldessa amb els vots de ICV-EUIA, en plena època del Tripartit. A partir del 2011, però, les relacions comencen a tensar-se quan el PSC tanca unilateralment els mitjans de comunicació locals, sense comunicar-ho als seus socis. Quan Marin es imputada per sobresous a la Federació de Municipis, EUIA abandona el Govern. En l’actual legislatura Marin governa després de subornar amb diner públic a dos trànsfugues d’una marca fantasma (“Ganemos”) arribant a acords puntuals amb CDC-ERC i C’s. La relació actual amb la confluència de les esquerres Canviem L’Hospitalet es dolentíssima.

– La seva forma de fer política es basa en el populisme personalista i en les xarxes de clientelisme de favors. Ambdues polítiques brillen per la seva absència d’idees polítiques o profunditat intel·lectual, mentre que potencien el seu populisme de barri, amb presència omnipresent als mitjans públics sota el seu control i amb un clientelisme de prebendes i subvencions.

Geganta-MArinParlar del clientelisme a Andalusia donaria per llarg i del cas hospitalenc ja n’he parlat amb anterioritat, però deixeu que faci referència a un esfereïdor anècdota recent: Una associació cultural, generosament subvencionada per l’Ajuntament, va realitzar una geganta amb la cara de l’alcaldessa. Com això va despertar la indignació dels partits de la oposició, el PSC va pressionar a diverses entitats subvencionades del barri per tal que signessin un manifest de suport a la Geganta.

-La seva visió de la Cultura es basa en l’especulació urbanística i turística. El model de cultura de Susana Díaz a les passades primaries del PSOE  era un breu paràgraf que es resuma en atreure turístics asiàtics a les nostres platges. El model de Núria Marin, el Districte Cultural, es un bluf especulatiu basat en fer més pisos i requalificar terrenys. Núria Marin ha aprofitat, també, la moratòria de la ciutat de Barcelona als hotels per obrir les portes a un boom del totxo hoteler, així com grans operacions urbanístiques entorn el PDU Gran Via que aniquilarà la darrera zona agrícola de L’Hospitalet.

Susana Díaz ha estat derrotada a les primaries del PSOE per una rebel·lió de les seves bases, a excepció del seu feu clientelar d’Andalusia. Descartant tota revolta interna al PSC, on aquells que discrepen son apartats de els llistes, la única possibilitat de canvi passa per apartar al PSC del govern a les properes eleccions.

h1

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

Abril 9, 2017

Un pais en comu

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

Un pais en comu1El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

h1

La Revolució Russa com a derrota del Nacionalisme.

Març 13, 2017

Aquest mes de Març es compleixen 100 anys de la Revolució de Febrer de 1917, que suposa la caiguda del règim tsarista de la dinastia Romanov i acabarà amb el triomf de l’únic sistema econòmic que ha suposat una alternativa mundial al capitalisme. En aquest post faré incidència a com la Revolució Russa es va aixecar com una derrota total dels Fronts Nacionals i dels cants de sirena del patriotisme nacionalista.

aLenin

No es pot deslligar en cap moment la Revolució Russa de la Primera Guerra Mundial, un conflicte entre nacionalismes europeus (imperialistes o secessionistes), i de les tensions que el patriotisme bel·licista va provocar dins del moviment obrer, que van dur a la fulminant desaparició de la Segona Internacional.

Ja al 1893, la dirigent socialista alemanya  Rosa de Luxemburg publica els seus primers textos en contra tant del imperialisme com del dret d’autodeterminació, explicant que les fronteres nacionals no tindrien cap sentit un cop s’arribés al socialisme.  Va titllar als moviments independentsites com “fraseologia buida i petitburgesa“, destinats simplement a dividir la lluita obrera, tot afirmant que el subjecte del dret d’autodeterminació havia de ser el proletariat i no les nacions oprimides.

Això la va enfrontar a Lenin el qual, tot i si reconèixer el dret d’autodeterminació, explicita que la lluita obrera ha de ser en tot cas internacionalista, defensant que l’alliberament nacional només seria possible dins d’una Revolució. Progressivament, però, Lenin es va apropant a les tesis de Luxemburg, a mida que veu com els moviments nacionalistes burgesos aboquen a Europa a una guerra fratricida. El 1913 en el text “Notes crítiques sobre la qüestió nacional“, Lenin fa una profunda crítica al nacionalisme burgés i a les aliances nacionals “verticals” a les que contraposa amb l’internacionalisme “horitzontal”. Fins i tot aboca per estats com més grans i cohesionats millor:

En igualtat de les altres condicions, el proletariat conscient advocarà sempre per un Estat més gran. Lluitarà sempre contra el particularisme medieval, aplaudirà sempre la més estreta cohesió econòmica de grans territoris, en els quals es pugui desenvolupar àmpliament la lluita del proletariat contra la burgesia”. Lenin, 1913

En el Congrés de Basilea de la II Internacional (1912) s’aprova per unanimitat un Manifest redactat pel Buró Socialista en el qual es criticava durament la guerra imperialista, es feia una crida a lluitar per impedir-la, aprofitant la ocasió per provocar situacions revolucionaries. El manifest cridava a avantposar en tot moment la lluita de classes a la de pobles, transformant una guerra entre estats en guerres civils contra la burgesia local.

Els dies 15 i 16 de Juliol de 1914 es celebra el Congrés del Partit Socialista Francès on es viu un dur enfrontament entre nacionalistes i internacionalistes. Per una banda, els partidaris de fer un Front Nacional amb la burgesia estaven liderats enèrgicament per Guesde, per l’altre, els internacionalistes de Jean Jaurés van aconseguir els vots justos per aprovar una resolució favorable a fer una Vaga General europea per boicotejar la Guerra. Al cap de pocs dies, però, Jaurés moria assassinat a mans d’un radical ultranacionalista i el PSF acabaria donant suport a la declaració Guerra i a les soflames patriòtiques bel·licistes.

El 29 de Juliol de 1914 el Buró Socialista Internacional, reunit a Brusel·les, es reafirmava en les seves tesis pacifistes, revolucionaries i antinacionalistes. Però al cap de tan sols 10 dies la principal organització obrera d’Europa, el Partit Socialista Alemany (SPD), votava a favor dels crèdits de guerra al Reichstag. I a Bèlgica, el President del Buró de la II Internacional, Vandervelde, esdevenia Ministre de Guerra en un Govern de Concentració Nacional amb la dreta burgesa.

Davant això Lenin dona per morta la II Internacional i fa un crida antinacionalista per aturar la Guerra mitjançant aixecaments revolucionaris que, finalment, tindrien èxit a Rússia. En el seu text d’Agost de 1915, “El socialisme i la guerra“, Lenin qualifica de “socialxovinistes” als marxistes partidaris d’avantposar el nacionalisme a la lluita de classes amb aquestes paraules textuals:

“El socialxovinisme és la sustentació de la idea de “defensa de la pàtria” en la guerra actual. D’aquesta posició deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, ja que el que propugnen en realitat no és la “defensa de la pàtria” en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el “dret” de tals o quals “grans “potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès que la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a “defensar la pàtria “. El socialxovinisme, que defensa de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de “la seua” burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.” Lenin, Agost de 1915

Això es el que no entenen els Governs provisionals de Lvov i Kerensky, executius moderats sorgits de la Revolució de Febrer, que decideixen seguir participant a la Gran Guerra i defensant l’Imperialisme Rus, en comptes d’atendre a les urgents necessitats socials del poble. Un cop Lenin torna de l’exili, acaba liderant una nova Revolució d’Octubre (que realment es va produir al Novembre), amb la promesa de Pa, Pau i Terra, que aquest cop si va complir, tot i que la retirada de la guerra va suposar la pèrdua de nombrosos territoris russos.

Segons l’historiador Eric Hobswawm, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el President dels EEUU Wilson jugarà la carta del nacionalisme en els Tractats de Pau, per tal d’aturar l’expansió de la Revolució Socialista per Europa. Per tal de combatre l’internacionalisme obrer de Lenin, Wilson defensarà el dret d’autodeterminació, que dona lloc al desmembrament dels Imperis europeus creant un “cordó sanitari” amb una infinitat de petits estats que rodejarien Rússia.  Efectivament, entre 1918 i 1920 semblava possible l’expansió d’una Revolució Mundial, amb la proclamació efímera de repúbliques soviètiques a Babiera i Hongria, que serien ràpidament sufocades.

El Març de 1919 es crea la III Internacional o Komintern, que donaria lloc a un nou espai polític, revolucionari i internacionalista, escindit de la socialdemocràcia reformista, a qui acusarien de traïció. Aquells partits que van donar suport al Komintern passen a anomenar-se comunistes i estaran coordinats per tal d’expandir la revolució socialista pel mon.

Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944.

El Komintern s’acabaria dissolent definitivament durant la II Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, la URSS acaba practicant un imperialisme similar al qual havia combatut als seus inicis, sufocant violentament qualsevol dissidència als països de la seva òrbita, als quals tracta com meres colònies, com és el cas d’Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) o Polònia (1981).  Trotsky s’oposaria fermament a aquesta tesis, defensant una Revolució permanent mundial, però aquest seria purgat, expulsat i, posteriorment, assassinat.

h1

Per què serveixen les Mocions dels Plens Municipals?

Març 6, 2017

aa-ple-municipal-hospitalet

Si vosaltres sou part de l’elitista minoria de freaks que segueix de prop l’actualitat municipal del vostre poble o ciutat, com es el meu cas, segurament estareu al dia de moltes mocions que els diferents partits presenten al Ple. Però… us heu parat mai a comptar quants dels acords aprovats posteriorment es converteixen en una realitat material i tangible?

Doncs bé, per la meva sorpresa, he descobert que no existeix ni la més remota obligació legal per part dels Ajuntaments a donar compliment algun de les mocions aprovades pel seu Ple. Venen a ser com consells, suggeriments o brindis al sol carregats de bones intencions però amb cap imperatiu legal que forci dur-se a terme, a diferència de les lleis que aproven els diputats del Parlament o del Congrés.

Jo no me n’havia adonat fins ara, simplement perquè a la meva ciutat el PSC de L’Hospitalet sempre havia governat majoria absoluta i mai havia perdut la votació de cap moció que no tingués intenció prèvia de donar-li compliment. Fins aquesta legislatura, on la oposició ha instat a l’alcaldessa Núria Marín a reobrir la Ràdio Municipal, a democratitzar els mitjans de comunicació o a tindre més participació ciutadana, sense que l’executiu municipal tingui la menor intenció de moure un dit al respecte.

Segons estableix la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local i el Reglament Orgànic del Ple, publicat en el BOPB de 12.01.2012, les mocions són la manifestació d’una opinió o posicionament polític dels que no se’n deriva cap conseqüència jurídica i s’insereixen en la legitimitat de “expressar desitjos, aspiracions o exhortacions sense eficàcia jurídica amb un abast retòric” (Auto del Tribunal Constitucional núm. 135/2004). Es a dir, el Ple Municipal es com una mena de Carta als Reis d’Orient, un Mur de les Lamentacions on els regidors posen de manifest la voluntat d’un desitj o una queixa sense cap mena de conseqüència, a part de cobrar les dietes o el sou de portaveus per haver-les manifestat.

Les decisions de debò no es prenen els Plens Municipals, que son pluripartidistes, oberts al públic i en algun cas televisats, sinó en la Junta de Govern Local. Un organisme del qual només en formen part els regidors al poder, a porta tancada, i els acords de la qual no son públics. Si algun regidor de la oposició vol consultar algun dictamen de l’Ajuntament ha de sofrir un veritable laberint burocràtic. Se li deixaran consultar breument els documents durant una única hora i sense poder fer-ne cap còpia. Estem parlant d’uns 800 fulls setmanals en una ciutat com L’Hospitalet. Aquí es on es talla el bacallà, d’esquenes a la ciutadania i amb opacitat total. Només una petita part d’aquestes resolucions han de passar forçosament pel Ple i, la major part d’aquestes, ni tan sols es voten. Simplement els regidors de la oposició se’n donen per assabentats i n’expressen la seva opinió si s’escau. Només les modificacions pressupostaries, reglaments, ordenances i alguns plans urbanístics requereixen de votació. La majoria de contractes i externalitzacions, no. I es precisament aquí on es mouen les petites corrupteles i clientelismes.

El Reglament legal marca que les mocions han de ser estrictament referides a competències d’àmbit municipal. A la pràctica això es una quimera. A ERC i CDC els encanta fer mocions en suport del Procés i a C’s i PP en favor de la unitat d’Espanya. Es generen uns tensos i eterns debats, aferrissats i cridaners, com si el nostre Ajuntament tingués la menor competència per solucionar l’encaix nacional de la sobirania Catalunya. Podrien fer-ho en la barra d’un bar i tindria el mateix resultat. I, com a autocrítica, assenyalar que el meu espai polític no es queda pas enrere. No hi ha any que no demanem la fi del bloqueig a Cuba, així com la Pau mundial, acollir refugiats o derogar la Reforma Laboral. Tinc l’esperança de que almenys serveixi per obrir un debat ciutadà…

Quina es la trampa legal? Molt simple: els acords de les mocions han d’incloure la fórmula legal en la qual s’insta a una altre administració a prendre una mesura. Per exemple: L’Ajuntament de L’Hospitalet insta a la ONU a buscar una solució pacífica a la Guerra de Síria. Es publica a la web i – òbviament!! –  cau a l’oblid per sempre més, doncs cap funcionari de la ONU li traurà la son tal moció, ni arribarà a assabentar-se mai de la seva existència.

Farts d’aquesta situació, el grup municipal de Canviem L’Hospitalet va presentar una moció, en el passat Ple de Febrer, instant a l’Ajuntament a donar compliment efectiu dels acords el Ple. La moció va ser aprovada per unanimitat, tot i que el PSC ja va advertir que, com no es d’obligat compliment, no es pensa prendre la molèstia de fer-la efectiva. Simplement era un consell que complirà si li ve de gust. Surrealisme pur.

Això si, el Ple va ser tan llarg (7 hores!) que arribada la mitjanit es va haver de suspendre sense que els dos grups polítics més minoritaris a la ciutat, CIU i CUP, hagessin pogut presentar les seves mocions. Servir potser no servirà per res real, es com una mena de performance teatral, però els regidors de la oposició no pensen deixar de fer sentir la seva veu i el seu dret a “pataleta”!

aa-ple-municipal-hospitalet1

h1

Un País en Comú. El pas transcendental de la Coalició a la Confluència

gener 29, 2017

##    Un pais.jpg

Quan jo vaig entrar en política el meu partit, ICV, formava part d’una coalició amb EUIA que, a la seva vegada, era una coalició de diferents partits (PCC, PSUC Viu i POR).

A l’hora de funcionar això es traduïa en una organització bastant feixuga i poc operativa que mai vaig acabar d’entendre. Cada cop que s’havia de prendre una decisió, al menys a nivell local, les assemblees d’ICV i EUIA es reunien per separat, debatien sobre el mateix tema i, posteriorment, una delegació dels líders de cada partit prenien la decisió final en una nova reunió. Quan la resolució final no coincidia amb la acordada prèviament amb la de l’assemblea, la culpa sempre era de l’altre partit, un misteriós desconegut que era l’ase de tots els cops.

Els militants de ICV i EUIA només ens trobàvem 15 dies cada quatre anys, durant la campanya electoral. No ens podíem ajuntar mai ja que, en uns llegendaris temps pretèrits anteriors al meu naixement, havien tingut una discussió molt forta i els militants històrics encara es guardaven rancor. Fins i tot a les Festes de Bellvitge teníem estands separats, quelcom que creava una confusió total en molts simpatitzants, completament aliens als subtils matisos ideològics que ens havien dut a tindre una lona entre les dues carpes. Al final es decantaven per qui tenia unes tapes millors o la cervesa més fresca.

Totes les disputes que he viscut durant la Era de la Coalició han estat per cadires. Sempre i sense excepció alguna. Fer el programa era facilíssim. No recordo ni una sola votació que generés debat. Els conflictes sempre venien per la quota de cada partit a l’hora de fer les llistes. Fins al darrer minut abans de que expirés el plaç per tancar les coalicions encara s’estava discutint qui anava de suplent segon. I a mi, que mai he tingut la menor ambició personal per un càrrec polític remunerat, era una cosa que em feia una mandra infinita. Després també teníem batusses d’una apassionant profunditat filosòfica, com la mida dels logos als cartells o els minuts que parlava cada candidat en un míting.

Afortunadament tot aquesta absurda forma de política, juràssica i ortopèdica, es va extingir a les passades municipals per sempre més. Ara a Canviem L’Hospitalet  fem assemblees cada més, tots junts. Les decisió sobre quina moció presentem es pren entre tots en una sola reunió i no en tres. Una forma infinitament més lògica, àgil i operativa de funcionar. I això no vol dir que els partits hagin de desaparèixer, en absolut. Tenim moltes campanyes, xerrades i actes a aportar a la societat.

La Era de la Confluència, però, també té dificultats. Sempre es molt més còmode restar dins la teva petita zona de confort ideològic i parlar només amb qui pensa absolutament igual que tu. Les discussions ideològiques són mínimes i tot acaba entre aplaudiments i somriures. Una confluència, però, implica obrir l’espai a la diversitat i la heterogeneïtat. Vol dir sortir de tu mateix i obrir un procés dialèctic entre tesi i antítesi en busca d’una síntesi.

Avui hem posat la llavor de Un País en Comú, un procés del qual n’ha de sortir un partit que agrupi a tota l’esquerra que no està agenollada davant Rajoy ni Puigdemont, passant de la coalició que va ser En Comú Podem a una veritable confluència.

Sé perfectament que en aquest espai m’hauré de trobar amb alguns independentistes i euroescèptics, dues coses que a mi em grinyolen tant com si una forquilla oxidada rasqués una pissarra. Fins i tot hi haurà gent que no es considera d’esquerres, que creu que no existeix la lluita de classes, que tots som “ciutadans” i que tots els problemes del món es solucionen somrient i votant. I ells hauran de conviure amb un tweetstar bocamoll, europeista i federalista. Que es vagin calçant.

Però si volem derrotar a la dreta processista, a la màfia oligarca que té segrestada a Catalunya en nom d’una Pàtria que no és més que el seu benefici personal, hem de bastir un moviment polític amb una transversalitat i pluralitat capaç de guanyar a l’Hospitalet i a Vic; a Nou Barris i a Gràcia; a Bosost i a Santa Coloma de Gramanet. Hem de fer compatible uns partits que siguin molt ideològics, on es debati en profunditat, amb un espai de confluència obert i plural per a tothom, en torn un programa de denominadors comuns.

A dia d’avui sembla totalment impossible guanyar unes eleccions a Catalunya. La maquinaria de propaganda nacionalista ens té tan arraconats que quan sortim de pur miracle en un programa per fer preguntes incòmodes al President, alguns es pregunten si som marcians. Però cada cop que fem un acte l’espai s’ens queda petit i milers de persones queden fora.

Tinc claríssim que el Bucle Infinit del Procés no acabarà amb cap xoc de trens, ni amb declaracions unilaterals, ni amb una suspensió de l’autonomia. Acabarà el dia que els processites siguin desallotjats a patades de la Generalitat i, un govern d’esquerres català arribi a un acord fraternal amb un govern d’esquerres d’Espanya. Nosaltres som la única formació política que ha estat capaç de guanyar les eleccions a la casta identitària des de l’inici del Procés, i no una vegada sinó dues. I, per si fos poc, els vam assaltar uns quants Ajuntaments. Quelcom que no pot, ni podrà fer mai, PSC, PP o Cs. I, es per això, que la Confluència d’Esquerres es urgent, necessària i imprescindible.

I si perdem, cosa a la que estem molt acostumats doncs és el que hem fet en totes i cada una de les eleccions al Parlament des de la Transició, serem la resistència i la lluita contra les seves polítiques neoliberals i etnicistes, a les institucions i al carrer, que és on hem estat sempre.

h1

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

Desembre 12, 2016

anc

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

darrers-pressupostos

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

aerc

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

google-trends-independencia-catalunya

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

google-trends-independencia-catalunya3

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.