Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica.

Pont de Girona

Perquè hi ha tanta polèmica sobre els llaços grocs posats en espais públics o simbòlics? Perquè hi ha gent que li ofen tan profundament que aquests es posin o es treguin? Quina explicació estructural podem donar des de les ciències socials a aquest fenomen tan curiós?

Abans de començar simplement voldria apuntar que a mi personalment em sembla malament que els polítics independentistes estiguin en presó preventiva sense sentència, ja que crec que l’estat té prou eines per vigilar que no es fugin. No crec que siguin “presos polítics” ja que no se’ls acusa de tenir una ideologia, sinó d’unes accions concretes que, si bé no son legals, sens dubte no van ser violentes i per tan no hi ha lloc a una acusació de rebel·lió. El que van fer va ser una performance simbòlica per tal d’enganyar als seus propis votants i seguir al poder. Per tant el seu càstig hauria de ser similar a la sentència del 9N: multa i inhabilitació. La presó em sembla quelcom desproporcionat i espero que el nou Govern del PSOE acabi negociant una amnistia en un futur proper.

Context històric

El Moviment dels Llaços Grocs sorgeix just després de la brutal repressió policial del 1O, la suspensió de l’autonomia i del fracàs de la proclamació d’independència, en una data màgica on s’havien de complir les profecies mil·lenaristes amb l’arribada d’una República sense atur, desigualtats ni retallades. Es el mateix moment en que els líders messiànics del moviment son empresonats o fugen a l’estranger. El moviment independentista es troba molt mobilitzat amb grups d’activistes organitzats en CDR (així com les organitzacions peronistes governamentals ANC-Omnium). Aquest moviment sobtadament passa de defensar la independència a la llibertat dels presos. Es dona així un brusc canvi des d’un pensament màgic positiu, basat en un voluntarisme naïf, a la gestió d’unes emocions de dol i frustració.

Per altre banda, trobem també l’aparició de grups activistes nacionalistes espanyols, amb mobilitzacions constants, així com un nou moviment anomenat “Tabarnia” que paròdia al nacionalisme català i que li copia de forma mimètica tots els seus defectes.

Estem davant un escenari de fractura social, polarització i crispació extrema en l’eix identitari entorn a dos blocs.

Visió Emic: els diferents relats subjectius

En primer lloc vaig fer una crida a les meves diferents xarxes socials per tal d’elaborar una “visió emic”, es a dir, els diferents relats subjectius i personals que tenen els diferents agents implicats. Van participar unes 120 persones a qui agraeixo la seva col·laboració.

Persones que posen llaços-> Per ells els llaços representen “solidaritat” amb els presos o “contra la repressió” i interpreten aquells que els retiren son “feixistes” que atempten contra “la llibertat d’expressió“. Alguns fins i tot han arribat a afirmar que senten dolor físic quan algú arrenca un llaç. Els col·loquen al espai públic ja que volen demostrar que “Els carrers seran sempre nostres i no podem deixar que se’ls apropií la extrema dreta espanyolista” en una “lluita per l’espai simbòlic” per la “permanència de la voluntat dels catalans“.

Persones que arrenquen llaços o es senten ofesos per aquests-> Ho veuen com una campanya de “màrqueting per la visibilitat/adhesió del Procés” per donar una “falsa sensació d’unanimitat” o com una “apropiació/colonització de l’espai públic“, amb “total impunitat” i creuen que es un comportament “sectari“. Molts afirmen que els llaços grocs els fan sentir “intimidats, exclosos,  i invisibilitzats” i que “posa en risc la seva llibertat“, els feien recordar “el trencament familiar que pateixo” i a unes persones (els presos/fugits) a qui acusen de “colpistes” i d’atemptar contra els seus drets. Tots ells afirmen que no els molestes aquests llaços en espais privats, però si en espais públics, especialment en escoles. Alguns afirmen que es tracta d’una “lluita per la hegemonia i la visibilització“.

Altres-> Finalment destacar que alguns informants han destacat estar completament a favor de l’alliberament dels presos, però en total desacord amb el moviment dels llaços, al interpretar que es tracta d’una mera excusa per defensar el processisme i convergència. Alguns expliquen que han participat en actes en favor dels presos i han marxat fastiguejats quan s’han fet crits a favor de Puigdemont.

Crec que la part més interessant d’aquests relats emic es el transfons de la frase “Els carrers seran sempre nostres“. Qui es aquest “nostres“? Els catalans o només els procesistes? Mentre que els que posen llaços afirmen que volen reconquerir l’espai públic de l’estat espanyol, els que es senten ofesos pels llaços creuen que es refereixen als castellanoparlants o als no independentistes. Aquesta confusió entre “Estat Espanyol” i “persones que es senten espanyols” o “parlen en castellà” es molt recurrent en tot el Procés.

On es posen els llaços? L’apropiació simbòlica de l’espai públic

Ajuntament de Torroella de Montgrí

En un primer moment els llaços es posen sempre en espais privats i individuals, com qualsevol altre reivindicació política. Al cap de poc temps, però, comencen a aparèixer en espais públic. Quin significat té això?

Vaig fer una segona crida a les xarxes socials demanant que els meus followers em fessin arribar a quina tipologia de llocs estaven posant llaços, la seva ubicació i si eren llaços o creus. La participació ha estat molt elevada i he classificat els llocs en 4 categories, cada una de les quals té una significació diferent:

A) Llocs de pas o “No Llocs” – Carreteres, autopistes, autovies, passos de vianants, ponts, semàfors, cruïlles, vies fèrries, metro, ferrocarrils, rotondes, passeig marítim, fanals, papereres, platges, places, parcs, zones d’oci infantil.

B) Zones que simbolitzen fronteres – Muralles, entrades de pobles, cartells de terme.

C) Edificis públics – CAPs , hospitals, escoles, universitats, ajuntaments, seus de districte, Parlament, teatre municipal, biblioteques públiques, castell, jutjats, museus.

D) Llocs amb significat religiós – Campanars, pessebres públics, esglésies, processons, altars, decoracions nadalenques, arbres de nadal públics, catifes florals de Corpus.

La categoria més freqüent per golejada es la A, especialment en zones cèntriques d’espais urbans. Segons l’antropòleg Marc Augè, les zones de pas, on ningú es detura i es dona un flux constant de vianants, son “no llocs” o “espais de l’anonimat” i la seva principal característica es la seva manca d’identitat i personalitat, son espais que tan sols estan definits pel passar de les persones. Son l’indret de la globalització i la multiculturalitat per excel·lència.

Com afirma l’antropòleg Manuel Delgado l’espai públic “es una esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l’heterogeni de la societat, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres”. Un lloc on les “diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat”. L’espai públic seria doncs, un teatre d’operacions on els individus, com estranys, interaccionen entre si i amb l’entorn, en un complet anonimat, oblidant les seves diferències de classe, ideologia o identitat (que reserven per un espai privat) esdevenint simples ciutadans anònims.

Hi han molts moviments polítics, socials, religiosos o culturals que ocupen sovint l’espai públic, sense que això generi cap problema, ja que normalment ho fan amb una característica comuna: es tracta d’una performativitat situacionista i efímera. Es a dir, quan una manifestació, concentració o processó acaba, els seus membres es dissolen i l’espai públic es buida de significat simbòlic, tornant a la seva neutralitat prèvia. En canvi, els que posen llaços grocs pretenen que aquests es quedin de forma permanent per un temps indefinit.

Granollers

Jo interpreto que al posar aquests llaços en aquests punts es realitza un ritual de conversió del “no lloc” en un “espai simbòlic“, realitzant una demarcació territorial a partir d’unes petjades simbòliques (els llaços) d’una forta càrrega emocional (el patiment dels presos), dipositant en un entorn social buit de tot significant una càrrega afectiva i cognitiva. Aquests espais passen a ser una expressió d’identitat, amb voluntat d’evangelitzar i convertir als ciutadans anònims, així com cohesionar i donar estabilitat al moviment processista en un moment de transició i desorientació entorn als seus objectius futurs.

Això provoca una diferent percepció psicosocial en funció a la experiència emocional de cada persona, fent que alguns transeünts es sentin ofesos, al veure’s interpel·lats o empesos a sortir de la confortabilitat de l’espai d’anonimat. Alguns també es senten exclosos de la seva condició de ciutadans/vianants, al sentir-se expulsats de la essència heterogènia, plural i neutral que té l’espai públic i el “no lloc” per naturalesa.

Pel que fa a la categoria B (zones que simbolitzen límits i que es troben situades sempre en poblacions rurals) clarament es volen establir fronteres simbòliques amb un significat inconscient de “zona liminar” on, al creuar-la, esdevindria un rite de pas del mon impur líquid, imprevisible, globalitzat i multicultural a una zona sòlida, de seguretat i confort entorn una comunitat grupal cohesionada en la seva identitat única. Per altre banda, aquells que es senten ofesos interpreten aquestes fronteres com un símbol de rebuig, com si se’ls estes expulsant o barrant el pas i no se’ls deixes formar part del grup.

En quant als edificis institucionals (C) mentre que els independentistes, especialment ben representats entre les classes mitges funcionarials, volien simbolitzar la recuperació de l’autogovern durant l’aplicació de l’article 155; també es pretén una “apropiació” social de llocs amb una connotació simbòlica relativa al “poder” i “a l’estat” i que es constitueixen en part important de la memòria i de l’imaginari col·lectiu. Per als no-independentistes es tracta d’una forma de representar que l’administració pública pertany tan sols a un grup polític/ètnic del qual ells no formen part, fet que els fa sentir expulsats a una classe subalterna.

La conversió de llaços en creus: la sacralització de l’espai públic

 

Girona, Temps de Flors

Durant la passada Setmana Santa es van realitzar en alguns indrets de Catalunya uns rituals en els quals es realitzava una paròdia d’una processó catòlica, en la qual les imatges dels sants, els màrtirs o de Jesucrist eren substituïts pels presos i fugats. A la de Tarragona, hi van participar 400 persones donant voltes a la presó, a la de Termens es va fer un altar amb una urna i a Montserrat una cadena humana de 3.500 persones va peregrinar al lloc més sagrat de Catalunya amb el retrat dels presos. A Arbúcies es va fer una processó per Corpus sobre catifes florals amb llaços grocs i imatges dels presos.

Creus a la porta d’una església, a Mataró

Posteriorment van aparèixer llaços en llocs en llocs amb simbolisme religiós (categoria D) i, en alguns llocs, els llaços es van convertir en creus grogues, que eren col·locades en els mateixos llocs que els llaços, simulant ser un cementiri. En aquestes creus sovint s’hi escriuen missatges d’aquells valors que per ells representava la República Catalana i que ells creuen que estan morint per la repressió espanyola (“democràcia”, “llibertat”, “justícia”…).

Jo interpreto la conversió dels llaços en creus creus com una necessitat de fer més explícita la metàfora inconscient entre els elements religiosos cristians i els simbolisme del Moviment dels Llaços. Recordem que la creu es el màxim símbol de la religió cristiana i que representa el sofriment de la tortura i mort de Jesucrist. Aquestes creus passarien a ser, doncs, elements rituals sagrats que demarcarien la territorialització d’un “santuari“, un lloc esotèric on es projectaria de forma simbòlica el sofriment dels màrtirs/presos, negant així la essència profana que té l’espai públic per naturalesa.

Es quelcom similar al cristianisme del segles IV-VIII dC quan empra les imatges o relíquies del sofriment i les tortures dels sants, màrtirs o del mateix Jesucrist per convertir espais pagans en llocs de culte pel cristianisme i poder ser així la única religió oficial permesa.

Processó de Corpus a Arbúcies

En els “santuaris” on s’han col·locat aquestes creus es on s’han produït els enfrontaments més durs entre partidaris i detractors, ja que la manipulació d’aquests elements sacres per part de persones “profanes”  e “impures” seria interpretat com un sacrilegi i una profanació del santuari.

De la mateixa forma que el sector més fanàtic del processisme es va sentir ofès i va atacar violentament les exposicions fetes al Born o el Fossar de les Moreres, ja que per ells son també santuaris sagrats que representen els morts i caiguts al 1714.

 

 

Conclusions i apunts finals.

Creu groga gegant a l’entrada de Platja d’Aro

La col·locació de llaços i creus en l’espai públic, amb una intenció de permanència indefinida, tenen una forta càrrega simbòlica inconscient, amb diferents nivells d’interpretació que van molt més enllà del tema dels presos i que busquen una apropiació ritual i simbòlica de no-llocs, espais públics i institucionals, que esdevenen espais simbòlics, zones liminars i santuaris. Es busca crear una sensació d’unanimitat, una hegemonia cultural simbòlica i una cohesió de grup. Recordem també que el processisme es un moviment  molt emocional i victimista que sempre ha buscat una superioritat moral sobre Espanya. Tindre màrtirs els va de perfecte per tal de tractar d’evangelitzar adeptes exhibint públicament el seu dolor.

El nacionalisme és una reacció davant la globalització on es destrueix l’equació espai físic=cultura, on la identitat passa a ser quelcom individual i líquid; aquesta apropiació de l’espai públic busca refer de forma ritual el vincle entre identitat i lloc físic, reforçant el sentiment de pertinença col·lectiu.

Catalunya no es l’únic lloc on s’ha produït una lluita simbòlica per l’espai públic entre grups nacionalistes enfrontats. Si això es continués radicalitzant i portant a un extrem, en un futur ens podríem acabar trobant davant una segregació de l’espai urbà en barris nacionalistes i no/nacionalistes, com ja succeeix a Irlanda del Nord, Israel i en molts indrets de l’antiga Iugoslavia. A Euskadi, també es va emprar la imatge dels “presos polítics” per reivindicar la seva amnistia o apropament a presons basques, mentre que per una part de la població aquests símbols eren una forma d’amenaçar-los i aterroritzar-los. La diferència bàsica, però, es que en aquests exemples hi han hagut morts, mentre que a Catalunya tan sols estem parlant de presos i exiliats.

Sant Felip Neri, Barcelona

El problema de fons es que la falta total d’empatia entre els dos blocs fa que aquesta expressió de identitat, dolor i frustració sigui interpretat d’una forma violenta i excloent per una part important de la societat catalana, que es sent expulsada, segregada i subalterna en espais públics i institucionals per aquests llaços i creus. I l’altre bàndol interpreta que qui treu els llaços grocs son sacrílegs feixistes que ataquen la seva llibertat i destrueixen els seus espais sagrats, ja que en cap moment s’han parat a pensar en l’experiència emocional d’exclusió i segregació que estan provocant amb la seva politització tan invasiva de l’espai públic i institucional.

Catalunya no tornarà a ser un sol poble fins que no siguem capaços de d’entendre els sentiments d’aquells que no pensen com nosaltres, deixant de considerar feixista a tothom que no comparteixi els nostres valors, símbols i idees. I només quan s’accepti a l’alteritat com a un igual es podrà iniciar un diàleg.

Existeix una Cultura Urbana i una Cultura Rural?

Jo sempre he dit que em sento molt més proper  d’un habitant de Madrid, Manhattan, París o Londres que d’algú que visqui a Esterri d’Àneu o Camprodon, tot i que la distància física sigui molt menor o que ens uneixi l’anecdòtic i trivial fet de parlar la mateixa llengua. Per mi resulta obvi que les experiències vitals diàries a qualsevol macro-polis occidental son molt més similars entre si, que no envers un petit poble del seu voltant.

No tinc res en contra dels pobles ni de la gent que els habita, simplement no es la meva cultura. De la mateixa forma que no sento cap menyspreu envers els heterosexuals, els budistes, els col·leccionistes de segells o els amants del jazz; els respecto però no m’hi sento identificat. Jo m’he socialitzat dins un entorn radicalment urbanita, en barris de 55.000 habitants/km2, es a dir, 5.486 vegades més densitat que el Pallars Jussà. Es impossible que dues realitats materials amb unes condicions objectives tan absolutament diferents hagin donat lloc a fets socials i culturals que tinguin remotament res a veure.

L’antropologia social ens mostra com la Cultura Urbana es basa en una frenètica dialèctica d’infinites interaccions efímeres entre persones desconegudes entre si. La ciutat es l’escenari passiu on flueix a alta velocitat aquesta massa de milers transeünts, coberts darrere diverses mascares i capes d’anonimat, que es relacionen mitjançant unes mínimes convencions de freda cortesia.

En certes ocasions puntuals es produeix una “efervescència col·lectiva“, com diu Durkheim, quan centenars d’aquestes persones es concentren puntualment en un mateix indret amb un objectiu comú (agafar el metro, una manifestació, una festa, fer cruising, una barbacoa, banyar-se a la platja, un concert…), llavors deixen de ser una massa anònima, per esdevindre una multitud organitzada. Posteriorment es tornen a dissoldre i cada un torna al seu espai privat, on l’individu es desvincula completament de la comunitat.

Aquest gran anonimat permet encabir una elevadíssima heterogeneïtat de classes socials, tribus urbanes, religions ètnies, orientacions sexuals, estils de vestir o llengües en un mateix indret (que es poden segregar en espais diferenciats o no), produint interrelacions o conflictes segons cada cas.

Es el teòric situacionista Henri Lefevre el primer en fer una defensa de l’urbanisme com a forma de vida i que en planteja la seva gran potencialitat revolucionaria, degut a la imprevisibilitat de les seves relacions socials entre desconeguts units per uns objectius concrets.

.

La Cultura Rural, pel contrari, basa les relacions en un grup petit d’individus on no hi ha la menor possibilitat d’anonimat. Existeix un fort sentiment de comunitat, amb una identitat grupal molt forta, així com una elevada solidaritat i reciprocitat entorn un igualitarisme on tota diferència esdevé odiosa, i no diguem ja l’arribada d’elements nous al grup, fet que es sol produir a l’estiu. La xafarderia es troba a l’ordre del dia, doncs no existeix un límit clar que permeti diferenciar entre la vida privada i la comunitària. Les tradicions, els rituals i el folklore solen tindre una presència fonamental a l’hora d’estructurar la societat, com a forma de transmissió intergeneracional dels seus valors culturals, socials i de gènere.

En la ruralitat els llaços familiars tenen molt pes alhora d’establir relacions socials i normalment existeix una ideologia natalista que exerceix una elevada pressió sobre els joves per tal que es casin i es reprodueixin quan abans millor i aportin nova força de treball al camp. Això implica que els valors heteropatriarcals, com la homofòbia i la divisió sexual del treball, solen ser molt més forts que a la ciutat, on la criança d’un individu resulta més costosa i la seva incorporació en un mercat de treball post-industrial acostuma a ser molt més tardana, com ja vaig explicar en un altre article. Sempre m’he preguntat si jo hauria pogut sortir de l’armari als 12 anys si la meva mare no hagués emigrat d’un poble de 200 habitants quan era adolescent.

A tall d’exemple, recordo el funeral de la meva àvia, al que hi va assistir tot el poble, on vaig descobrir tot una rígida i complexe ritualització i simbolisme, on els homes havien d’anar davant el taüt, sense barrejar-se amb les dones dins l’esglesia o a l’hora de donar el pesam als familiars. Mai he vist res semblant en una ciutat.

Això, lligat a una demografia envellida (degut a l’emigració) i a que l’esglesia es el principal nucli de socialització en molts pobles, predisposa a la cultura rural a tindre uns valors molt més conservadors i a votar políticament a la dreta nacionalista, mentre que a les ciutats trobem una clara divisió classista i política de l’espai entre els barris obrers (proclius a l’esquerra o a la ultradreta) i els burgesos (favorables a la dreta liberal). Ho podem veure reflectit clarament al observar el mapa dels resultats polítics a Catalunya, Castella, Galícia o a EUA, però això no es compleix en altres zones, com Andalusia, Extremadura o molts indrets de Sud Amèrica. Com a materialista històric m’atreviria a plantejar que un dels principals factors que distorsionen aquests valors es l’estructura de la propietat de la terra: allí on els pagesos son jornalers a sou de grans terratinents latifundistes tenen més presència les ideologies derivades de l’esquerra marxista, mentre que on els camperols son petits propietaris de la terra solen tendir políticament a la dreta. Un factor que va ser determinant en les polítiques econòmiques dels primers anys de la Revolució Russa, on es va produir el debat entre Lenin i Stalin obre si col·lectivitzar o no les terres, produint dramàtics enfrontaments amb els “kulaks”, els petits propietaris agrícoles.

I tot això sense fer esment de les condicions estructurals i del mode de producció, doncs resulta evident que una economia urbana industrial o post-industrial, basada en els serveis i la transmissió d’informació, poc o res té a veure amb una societat rural depenent del sector primari, ja sigui ramaderia, agricultura, silvicultura o extracció de matèries primeres. Alguns sociòlegs rurals apunten, però, a que la mecanització dels treballs agrícoles, l’arribada de les tecnologies de la informació, el turisme rural o la millora de les xarxes de comunicació podria estar “urbanitzant” lleugerament certes costums rurals.

Evidentment que en aquest article tan sols he apuntat vagament les línies generals de dues cultures que s’han estudiat àrduament per part de les ciències socials. També apuntar que entre les grans megaurbs i els poblets semiabandonats del Pirineu existeix una infinita gamma de  matisos.