Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica.

Pont de Girona

Perquè hi ha tanta polèmica sobre els llaços grocs posats en espais públics o simbòlics? Perquè hi ha gent que li ofen tan profundament que aquests es posin o es treguin? Quina explicació estructural podem donar des de les ciències socials a aquest fenomen tan curiós?

Abans de començar simplement voldria apuntar que a mi personalment em sembla malament que els polítics independentistes estiguin en presó preventiva sense sentència, ja que crec que l’estat té prou eines per vigilar que no es fugin. No crec que siguin “presos polítics” ja que no se’ls acusa de tenir una ideologia, sinó d’unes accions concretes que, si bé no son legals, sens dubte no van ser violentes i per tan no hi ha lloc a una acusació de rebel·lió. El que van fer va ser una performance simbòlica per tal d’enganyar als seus propis votants i seguir al poder. Per tant el seu càstig hauria de ser similar a la sentència del 9N: multa i inhabilitació. La presó em sembla quelcom desproporcionat i espero que el nou Govern del PSOE acabi negociant una amnistia en un futur proper.

Context històric

El Moviment dels Llaços Grocs sorgeix just després de la brutal repressió policial del 1O, la suspensió de l’autonomia i del fracàs de la proclamació d’independència, en una data màgica on s’havien de complir les profecies mil·lenaristes amb l’arribada d’una República sense atur, desigualtats ni retallades. Es el mateix moment en que els líders messiànics del moviment son empresonats o fugen a l’estranger. El moviment independentista es troba molt mobilitzat amb grups d’activistes organitzats en CDR (així com les organitzacions peronistes governamentals ANC-Omnium). Aquest moviment sobtadament passa de defensar la independència a la llibertat dels presos. Es dona així un brusc canvi des d’un pensament màgic positiu, basat en un voluntarisme naïf, a la gestió d’unes emocions de dol i frustració.

Per altre banda, trobem també l’aparició de grups activistes nacionalistes espanyols, amb mobilitzacions constants, així com un nou moviment anomenat “Tabarnia” que paròdia al nacionalisme català i que li copia de forma mimètica tots els seus defectes.

Estem davant un escenari de fractura social, polarització i crispació extrema en l’eix identitari entorn a dos blocs.

Visió Emic: els diferents relats subjectius

En primer lloc vaig fer una crida a les meves diferents xarxes socials per tal d’elaborar una “visió emic”, es a dir, els diferents relats subjectius i personals que tenen els diferents agents implicats. Van participar unes 120 persones a qui agraeixo la seva col·laboració.

Persones que posen llaços-> Per ells els llaços representen “solidaritat” amb els presos o “contra la repressió” i interpreten aquells que els retiren son “feixistes” que atempten contra “la llibertat d’expressió“. Alguns fins i tot han arribat a afirmar que senten dolor físic quan algú arrenca un llaç. Els col·loquen al espai públic ja que volen demostrar que “Els carrers seran sempre nostres i no podem deixar que se’ls apropií la extrema dreta espanyolista” en una “lluita per l’espai simbòlic” per la “permanència de la voluntat dels catalans“.

Persones que arrenquen llaços o es senten ofesos per aquests-> Ho veuen com una campanya de “màrqueting per la visibilitat/adhesió del Procés” per donar una “falsa sensació d’unanimitat” o com una “apropiació/colonització de l’espai públic“, amb “total impunitat” i creuen que es un comportament “sectari“. Molts afirmen que els llaços grocs els fan sentir “intimidats, exclosos,  i invisibilitzats” i que “posa en risc la seva llibertat“, els feien recordar “el trencament familiar que pateixo” i a unes persones (els presos/fugits) a qui acusen de “colpistes” i d’atemptar contra els seus drets. Tots ells afirmen que no els molestes aquests llaços en espais privats, però si en espais públics, especialment en escoles. Alguns afirmen que es tracta d’una “lluita per la hegemonia i la visibilització“.

Altres-> Finalment destacar que alguns informants han destacat estar completament a favor de l’alliberament dels presos, però en total desacord amb el moviment dels llaços, al interpretar que es tracta d’una mera excusa per defensar el processisme i convergència. Alguns expliquen que han participat en actes en favor dels presos i han marxat fastiguejats quan s’han fet crits a favor de Puigdemont.

Crec que la part més interessant d’aquests relats emic es el transfons de la frase “Els carrers seran sempre nostres“. Qui es aquest “nostres“? Els catalans o només els procesistes? Mentre que els que posen llaços afirmen que volen reconquerir l’espai públic de l’estat espanyol, els que es senten ofesos pels llaços creuen que es refereixen als castellanoparlants o als no independentistes. Aquesta confusió entre “Estat Espanyol” i “persones que es senten espanyols” o “parlen en castellà” es molt recurrent en tot el Procés.

On es posen els llaços? L’apropiació simbòlica de l’espai públic

Ajuntament de Torroella de Montgrí

En un primer moment els llaços es posen sempre en espais privats i individuals, com qualsevol altre reivindicació política. Al cap de poc temps, però, comencen a aparèixer en espais públic. Quin significat té això?

Vaig fer una segona crida a les xarxes socials demanant que els meus followers em fessin arribar a quina tipologia de llocs estaven posant llaços, la seva ubicació i si eren llaços o creus. La participació ha estat molt elevada i he classificat els llocs en 4 categories, cada una de les quals té una significació diferent:

A) Llocs de pas o “No Llocs” – Carreteres, autopistes, autovies, passos de vianants, ponts, semàfors, cruïlles, vies fèrries, metro, ferrocarrils, rotondes, passeig marítim, fanals, papereres, platges, places, parcs, zones d’oci infantil.

B) Zones que simbolitzen fronteres – Muralles, entrades de pobles, cartells de terme.

C) Edificis públics – CAPs , hospitals, escoles, universitats, ajuntaments, seus de districte, Parlament, teatre municipal, biblioteques públiques, castell, jutjats, museus.

D) Llocs amb significat religiós – Campanars, pessebres públics, esglésies, processons, altars, decoracions nadalenques, arbres de nadal públics, catifes florals de Corpus.

La categoria més freqüent per golejada es la A, especialment en zones cèntriques d’espais urbans. Segons l’antropòleg Marc Augè, les zones de pas, on ningú es detura i es dona un flux constant de vianants, son “no llocs” o “espais de l’anonimat” i la seva principal característica es la seva manca d’identitat i personalitat, son espais que tan sols estan definits pel passar de les persones. Son l’indret de la globalització i la multiculturalitat per excel·lència.

Com afirma l’antropòleg Manuel Delgado l’espai públic “es una esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l’heterogeni de la societat, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres”. Un lloc on les “diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat”. L’espai públic seria doncs, un teatre d’operacions on els individus, com estranys, interaccionen entre si i amb l’entorn, en un complet anonimat, oblidant les seves diferències de classe, ideologia o identitat (que reserven per un espai privat) esdevenint simples ciutadans anònims.

Hi han molts moviments polítics, socials, religiosos o culturals que ocupen sovint l’espai públic, sense que això generi cap problema, ja que normalment ho fan amb una característica comuna: es tracta d’una performativitat situacionista i efímera. Es a dir, quan una manifestació, concentració o processó acaba, els seus membres es dissolen i l’espai públic es buida de significat simbòlic, tornant a la seva neutralitat prèvia. En canvi, els que posen llaços grocs pretenen que aquests es quedin de forma permanent per un temps indefinit.

Granollers

Jo interpreto que al posar aquests llaços en aquests punts es realitza un ritual de conversió del “no lloc” en un “espai simbòlic“, realitzant una demarcació territorial a partir d’unes petjades simbòliques (els llaços) d’una forta càrrega emocional (el patiment dels presos), dipositant en un entorn social buit de tot significant una càrrega afectiva i cognitiva. Aquests espais passen a ser una expressió d’identitat, amb voluntat d’evangelitzar i convertir als ciutadans anònims, així com cohesionar i donar estabilitat al moviment processista en un moment de transició i desorientació entorn als seus objectius futurs.

Això provoca una diferent percepció psicosocial en funció a la experiència emocional de cada persona, fent que alguns transeünts es sentin ofesos, al veure’s interpel·lats o empesos a sortir de la confortabilitat de l’espai d’anonimat. Alguns també es senten exclosos de la seva condició de ciutadans/vianants, al sentir-se expulsats de la essència heterogènia, plural i neutral que té l’espai públic i el “no lloc” per naturalesa.

Pel que fa a la categoria B (zones que simbolitzen límits i que es troben situades sempre en poblacions rurals) clarament es volen establir fronteres simbòliques amb un significat inconscient de “zona liminar” on, al creuar-la, esdevindria un rite de pas del mon impur líquid, imprevisible, globalitzat i multicultural a una zona sòlida, de seguretat i confort entorn una comunitat grupal cohesionada en la seva identitat única. Per altre banda, aquells que es senten ofesos interpreten aquestes fronteres com un símbol de rebuig, com si se’ls estes expulsant o barrant el pas i no se’ls deixes formar part del grup.

En quant als edificis institucionals (C) mentre que els independentistes, especialment ben representats entre les classes mitges funcionarials, volien simbolitzar la recuperació de l’autogovern durant l’aplicació de l’article 155; també es pretén una “apropiació” social de llocs amb una connotació simbòlica relativa al “poder” i “a l’estat” i que es constitueixen en part important de la memòria i de l’imaginari col·lectiu. Per als no-independentistes es tracta d’una forma de representar que l’administració pública pertany tan sols a un grup polític/ètnic del qual ells no formen part, fet que els fa sentir expulsats a una classe subalterna.

La conversió de llaços en creus: la sacralització de l’espai públic

 

Girona, Temps de Flors

Durant la passada Setmana Santa es van realitzar en alguns indrets de Catalunya uns rituals en els quals es realitzava una paròdia d’una processó catòlica, en la qual les imatges dels sants, els màrtirs o de Jesucrist eren substituïts pels presos i fugats. A la de Tarragona, hi van participar 400 persones donant voltes a la presó, a la de Termens es va fer un altar amb una urna i a Montserrat una cadena humana de 3.500 persones va peregrinar al lloc més sagrat de Catalunya amb el retrat dels presos. A Arbúcies es va fer una processó per Corpus sobre catifes florals amb llaços grocs i imatges dels presos.

Creus a la porta d’una església, a Mataró

Posteriorment van aparèixer llaços en llocs en llocs amb simbolisme religiós (categoria D) i, en alguns llocs, els llaços es van convertir en creus grogues, que eren col·locades en els mateixos llocs que els llaços, simulant ser un cementiri. En aquestes creus sovint s’hi escriuen missatges d’aquells valors que per ells representava la República Catalana i que ells creuen que estan morint per la repressió espanyola (“democràcia”, “llibertat”, “justícia”…).

Jo interpreto la conversió dels llaços en creus creus com una necessitat de fer més explícita la metàfora inconscient entre els elements religiosos cristians i els simbolisme del Moviment dels Llaços. Recordem que la creu es el màxim símbol de la religió cristiana i que representa el sofriment de la tortura i mort de Jesucrist. Aquestes creus passarien a ser, doncs, elements rituals sagrats que demarcarien la territorialització d’un “santuari“, un lloc esotèric on es projectaria de forma simbòlica el sofriment dels màrtirs/presos, negant així la essència profana que té l’espai públic per naturalesa.

Es quelcom similar al cristianisme del segles IV-VIII dC quan empra les imatges o relíquies del sofriment i les tortures dels sants, màrtirs o del mateix Jesucrist per convertir espais pagans en llocs de culte pel cristianisme i poder ser així la única religió oficial permesa.

Processó de Corpus a Arbúcies

En els “santuaris” on s’han col·locat aquestes creus es on s’han produït els enfrontaments més durs entre partidaris i detractors, ja que la manipulació d’aquests elements sacres per part de persones “profanes”  e “impures” seria interpretat com un sacrilegi i una profanació del santuari.

De la mateixa forma que el sector més fanàtic del processisme es va sentir ofès i va atacar violentament les exposicions fetes al Born o el Fossar de les Moreres, ja que per ells son també santuaris sagrats que representen els morts i caiguts al 1714.

 

 

Conclusions i apunts finals.

Creu groga gegant a l’entrada de Platja d’Aro

La col·locació de llaços i creus en l’espai públic, amb una intenció de permanència indefinida, tenen una forta càrrega simbòlica inconscient, amb diferents nivells d’interpretació que van molt més enllà del tema dels presos i que busquen una apropiació ritual i simbòlica de no-llocs, espais públics i institucionals, que esdevenen espais simbòlics, zones liminars i santuaris. Es busca crear una sensació d’unanimitat, una hegemonia cultural simbòlica i una cohesió de grup. Recordem també que el processisme es un moviment  molt emocional i victimista que sempre ha buscat una superioritat moral sobre Espanya. Tindre màrtirs els va de perfecte per tal de tractar d’evangelitzar adeptes exhibint públicament el seu dolor.

El nacionalisme és una reacció davant la globalització on es destrueix l’equació espai físic=cultura, on la identitat passa a ser quelcom individual i líquid; aquesta apropiació de l’espai públic busca refer de forma ritual el vincle entre identitat i lloc físic, reforçant el sentiment de pertinença col·lectiu.

Catalunya no es l’únic lloc on s’ha produït una lluita simbòlica per l’espai públic entre grups nacionalistes enfrontats. Si això es continués radicalitzant i portant a un extrem, en un futur ens podríem acabar trobant davant una segregació de l’espai urbà en barris nacionalistes i no/nacionalistes, com ja succeeix a Irlanda del Nord, Israel i en molts indrets de l’antiga Iugoslavia. A Euskadi, també es va emprar la imatge dels “presos polítics” per reivindicar la seva amnistia o apropament a presons basques, mentre que per una part de la població aquests símbols eren una forma d’amenaçar-los i aterroritzar-los. La diferència bàsica, però, es que en aquests exemples hi han hagut morts, mentre que a Catalunya tan sols estem parlant de presos i exiliats.

Sant Felip Neri, Barcelona

El problema de fons es que la falta total d’empatia entre els dos blocs fa que aquesta expressió de identitat, dolor i frustració sigui interpretat d’una forma violenta i excloent per una part important de la societat catalana, que es sent expulsada, segregada i subalterna en espais públics i institucionals per aquests llaços i creus. I l’altre bàndol interpreta que qui treu els llaços grocs son sacrílegs feixistes que ataquen la seva llibertat i destrueixen els seus espais sagrats, ja que en cap moment s’han parat a pensar en l’experiència emocional d’exclusió i segregació que estan provocant amb la seva politització tan invasiva de l’espai públic i institucional.

Catalunya no tornarà a ser un sol poble fins que no siguem capaços de d’entendre els sentiments d’aquells que no pensen com nosaltres, deixant de considerar feixista a tothom que no comparteixi els nostres valors, símbols i idees. I només quan s’accepti a l’alteritat com a un igual es podrà iniciar un diàleg.

Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

 

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

XARNEGOS: La demonització de la Classe Obrera a Catalunya.

“El Neng de Castefa” al programa “Una Altre Cosa” de TV3 el 2007

El passat 2012, l’escriptor britànic Owen Jones va publicar l’imprescindible obra “Chavs: La demonització de la classe obrera” on detalla de forma magistral com l’hegemonia cultural neoliberal ha imposat una visió pejorativa i plena de tòpics del que suposa ser un treballador no qualificat. Sovint, en moltes series (com “Aida” de Tele5, a la britànica “Little Britain” o a l’americana “Shameless“) s’ens presenta als obrers com persones incultes, barroeres, mal parlades, promiscues, drogaddictes, paràsits de les subvencions i amb un gust horrible en música, vestuari o televisió.

Us imagineu per un moment que aquesta humiliació estereotipada la fessin amb els gais, les dones o els negres? Doncs aquí ningú protesta ja que l’hegemonia neoliberal ha destruït tota consciència de classe. Ja ningú es sent identificat amb aquesta imatge de la “xusma obrera” i hom creu que es de classe mitja. Els treballadors han deixat de donar suport a l’esquerra marxista i als sindicats, doncs no es senten interpel·lats com a proletaris i prefereixen optar per discursos nacionalistes, xenòfobs i populistes. La idea de fons es: els pobres ho son perquè son ximples, mentre els rics formen una elit privilegiada gràcies a la seva cultura i esforç. L’explotació social no ha existit mai. La dreta ja té el discurs per retallar l’estat del benestar: les ajudes públiques només serveixen per mantenir dropos i fracassats amb els nostres impostos.

El triomf del neoliberalisme s’ha donat arreu d’Occident; concretament a Catalunya aquest discurs classista l’ha agafat un sector molt minoritari (i perdoneu que insisteixi MOLT MINORITARI) del nacionalisme català, més de dretes i conservador. Barrejant els tòpics classistes amb etnicisme i xenofòbia, equiparen ser pobre a parlar en castellà, ser hortera, ignorant i espanyolista. Aquí no tenim Chavs, els anomenem Xarnegos i Xonis. Mentre el nacionalisme romàntic sempre ha idealitzat el folklore rural com quelcom bucòlic d’on emana l’essència de la catalanitat autèntica, la cultura urbana cosmopolita, popular, alternativa i d’extraradi sovint ha estat invisibilitzada o ridiculitzada per l’establishment mediàtic i les elits catalanes.

Anem a fer un breu repàs històric d’aquest fenomen:

Les arrels d’aquest classisme racista son molt profundes i anteriors al neoliberalisme. Les primeres mostres les trobem anys 30, durant la II República. Poc abans que Franco arribés el poder, cert ultranacionalisme català es veia inspirat per les idees que estaven triomfant a Europa en aquell moment. L’historiador Manuel Domínguez, President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, ha publicat una recerca força exhaustiva al seu blog sobre els discursos contra els migrats obrers d’origen murcià al barri de la Torrassa durant els anys 30’s; uns proletaris que eren la base del sindicalisme revolucionari de la CNT. Els articles de la premsa nacionalista de 1933 -1934 acusaven als murcians d’una plaga invasora de lladres infestats de tracoma. Cal recordar que el 1934 el mateix Pompeu Fabra impulsa el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana“, alertant sobre la degeneració genètica que podien suposar els migrats xarnegos. Aquest populisme es retroalimentava amb l’anticatalanisme republicà d’Alejandro Lerroux.

El Be Negre, l’11 de juliol de 1933. Un acudit on s’associa als Murcians amb malalties com el tracoma i la organització sindical anarquista FAI.

Durant la Transició el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme format per catalans tant de socarrel com per nouvinguts, lidera un esforç titànic per eliminar aquest verí. Sota el lema “Som un sol Poble” defensa la immersió lingüística com una eina fonamental per cohesionar al poble català, evitant una segregació classista per llengua a les escoles i aconseguint que a l’Estatut d’Autonomia definís com a català qui viu i treballa a Catalunya, sense cap altre matís ideològic, identitari o ètnic. El nacionalisme català va acceptar el discurs integrador del PSUC, tot i que l’Ou de la Serp mai va marxar del tot i, de tant en tant, ensenyava tímidament la poteta. Com per exemple els estirabots supremacistes del President del Parlament i líder d’ERC Heribert Barrera, o aquests del President de la Generalitat Jordi Pujol.

Quan un cordovès d’origen humil com José Montilla arriba a President de la Generalitat, amb el suport d’un partit independentista, aquest prejudici semblava eradicat definitivament, però de sobte el comencem a sentir de nou. Alguns membres de la oligarquia burgesa no podien suportar la idea que algú d’una casta a la que consideraven impura els hagués pres el poder. La ex-primera dama Marta Ferrussola, va declarar en una entrevista “Em molesta que Montilla sigui President, perquè es un andalús que té el nom en castellà“.

Un exemple molt significatiu de la equiparació de parlar castellà amb ser pobre, treballador, hortera i miserable el trobem amb aquesta columna de Salvador Sostres al diari nacionalista AVUI en l’època del Tripartit.

Diari AVUI, 7/4/05

Una de les conseqüències més negatives que té El Procés  es que la política catalana a partir de 2012 es polaritza per factors identitaris i no ideològics o econòmics. L’electorat es segmenta bàsicament en funció de la llegua i el lloc de naixement, amb la qual cosa es crea el caldo de cultiu pel ressorgiment del classisme anti-xarnego per una banda i del lerrouxisme anticatalà de Ciutadans i del PP per l’altre.

Suport a l’independentisme segons llengua i lloc d’origen (dades del CEO)

Per tal de penetrar en l’electorat obrer metropolità els processistes creen una organització independentista específica per ells: Súmate. Una entitat teledirigida per ERC que tracta als castellanoparlants com a clients, amb paternalisme i condescendència, els inferioritza en comptes d’empoderar-los, mostrant que estan disposats a perdonar el seu origen impur, si es porten bé donant suport al Procés, premiant-los amb un càrrec a un partit o una tertúlia. Es un exemple del fenomen anomenat “tokenisme” basat en incloure membres d’una minoria en una llista política, sense incloure cap reivindicació específica dels seus drets, simplement buscant captar el seu vot. Estic segur que hi han milers d’independentistes amb arrels familiars a Andalusia o Galícia  que no han necessitat en cap moment aquesta condescendència per tal de sumar-se al Procés.

Recentment, però, aquesta cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser colons al servei del franquisme i presentava la diversitat cultural de ser un perill per la supervivència de la llengua catalana.

Arrel de l’excel·lent pregó per les festes de la Mercè per part de Perez Andujar de nou s’han sentit alguns udols supremacistes. Andújar, nascut a Sant Adrià del Besos, va fer una bona repassada per tots els elements d’aquesta cultura obrera urbana alternativa, molts cops invisibilitzada pels mitjans nacionalistes, des del punk, als còmics o la rumba. El Pregó va ser contra-programat per un ridícul vodevil de Toni Albà vestit de Felip V, que va esdevindre míting d’exaltació convergent. Curiosament Toni Albà no va tindre escrúpols a fer un Pregó a les festes de l’Hospitalet de Llobregat de 2012 (cobrant, of course), governat per un PSC que feia una campanya sota el lema “No a la independència” i amb la presencia al balcó d’un regidor de PxC que havia estat un skin head neonazi. Es a dir, segons la lògica d’Albà, els nacionalistes catalans poden fer pregons en barris obrers, però els residents en barris obrers no poden fer pregons a la capital de Catalunya si no son nacionalistes. Fantàstic. Molt coherent tot.

Arrel del Pregó l’escriptor Julià de Jodar, ex-diputat del partit nacionalista CUP i impulsor del supremacista Grup Koiné, va fer un seguit de tweets acusant a la cultura de la classe treballadora migrada de ser una “subcultura espanyola” i posava com a exemple a Jorge Javier Vazquez (presentador de Salvame) de com d’ignorants, cutres i horteres son els barris obrers. Després que no s’estranyi la CUP si té molts millors resultats a Sant Cugat que a Bellvitge.

També el tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio Bernat de Deu va publicar un article sobre el Pregó d’Andujar a El Nacional.cat, ben farcit del discurs classista contra la cultura popular de la classe treballadora castellanoparlant. En una ridícula demostració d’elitisme classista fins i tot compara a Andújar amb Leporello, el criat a la òpera Don Giovanni.

Article de Bernat de Deu a El Nacional.cat 25/10/16

L’article, per cert, va ser compartit pel twitter oficial de la Sectorial de Guàrdia Urbana de l’ANC amb aquest comentari

Aquí un article de Jordi Arnal Roura, membre de Solidaritat Catalana, on fa un refregit de tots els tòpics i estereotips contra els treballadors migrats, atacant el discurs integrador del PSUC i defensant obertament la supremacia de la cultura catalana.

Clica sobre la imatge per fer-la més gran

Una altre reacció al pregó la trobem al Diari de Girona, on un columnista acusa a Barcelona de viure tancada en si mateixa, pel fet de ser cosmopolita i intercultural, plena d’obrers que l’embruten i d’immigrants de cultures estranyes.

Una ràpida busca a les xarxes socials ens indica que aquest discurs classista i xenòfob, efectivament existeix tot i ser minoritari. Aquí alguns exemples trobats a l’atzar.

Clica per fer més gran

Òbviament tot aquest relat no es més que una fal·làcia absurda. Hi han castellanoparlants obrers independentistes i catalans burgesos de socarrel que han estat caps de llista del PP. Hi han fills d’obrers amb un nivell cultural i un gust estètic infinitament superior a molts pijos de Sant Gervasi. I molts som capaços de llegir Mercè Rodoreda o Hegel mentre escoltem Camela, al mateix temps. Aquesta visió maniquea, tòpica i estereotipada del concepte de cultura, de la classe treballadora migrada, i de la societat catalana en general, tan sols busca canalitzar l’odi social generat per la crisi contra les persones més vulnerables, en comptes de fer-ho contra els poderosos.

Davant d’això crec que el nacionalisme català majoritari, que no tinc cap dubte es respectuós amb els drets de totes les persones, hauria de trencar i desentendre’s d’aquest elitisme neoliberal i etnicista si es que mai vol arribar a rascar algun vot a l’Àrea Metropolitana, en comptes de seguir negant taxativament que aquest discurs existeixi o excusant-se en que la dreta espanyolista es pitjor. L’atronador silenci davant aquest fonamentalisme radical es un llast que fa que moltes persones d’esquerres i catalanistes ens sentim força allunyats ideològicament del Procés.

Per altre banda l’esquerra catalana necessita urgentment (re)construir un catalanisme popular i transversal que torni a empoderar a la classe obrera amb orgull, independentment dels seus orígens, polititzant a la societat en un conflicte contra els poderosos i no al revés. Com sempre, ens tocarà a nosaltres cosir les ferides que la dreta catalana i la espanyola fan a la cohesió social del poble català només per guanyar quatre vots.

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.