Posts Tagged ‘procés’

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

Anuncis
h1

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

Setembre 9, 2017

#ProcesCallenge

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

# a ProcesChallange

h1

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

Desembre 12, 2016

anc

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

darrers-pressupostos

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

aerc

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

google-trends-independencia-catalunya

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

google-trends-independencia-catalunya3

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

h1

XARNEGOS: La demonització de la Classe Obrera a Catalunya.

Octubre 10, 2016
nengcas1

El Neng de Castefa” al programa “Una Altre Cosa” de TV3 el 2007

El passat 2012, l’escriptor britànic Owen Jones va publicar l’imprescindible obra “Chavs: La demonització de la classe obrera” on detalla de forma magistral com l’hegemonia cultural neoliberal ha imposat una visió pejorativa i plena de tòpics del que suposa ser un treballador no qualificat. Sovint, en moltes series (com “Aida” de Tele5, a la britànica “Little Britain” o a l’americana “Shameless“) s’ens presenta als obrers com persones incultes, barroeres, mal parlades, promiscues, drogaddictes, paràsits de les subvencions i amb un gust horrible en música, vestuari o televisió.

Us imagineu per un moment que aquesta humiliació estereotipada la fessin amb els gais, les dones o els negres? Doncs aquí ningú protesta ja que l’hegemonia neoliberal ha destruït tota consciència de classe. Ja ningú es sent identificat amb aquesta imatge de la “xusma obrera” i hom creu que es de classe mitja. Els treballadors han deixat de donar suport a l’esquerra marxista i als sindicats, doncs no es senten interpel·lats com a proletaris i prefereixen optar per discursos nacionalistes, xenòfobs i populistes. La idea de fons es: els pobres ho son perquè son ximples, mentre els rics formen una elit privilegiada gràcies a la seva cultura i esforç. L’explotació social no ha existit mai. La dreta ja té el discurs per retallar l’estat del benestar: les ajudes públiques només serveixen per mantenir dropos i fracassats amb els nostres impostos.

El triomf del neoliberalisme s’ha donat arreu d’Occident; concretament a Catalunya aquest discurs classista l’ha agafat un sector molt minoritari (i perdoneu que insisteixi MOLT MINORITARI) del nacionalisme català, més de dretes i conservador. Barrejant els tòpics classistes amb etnicisme i xenofòbia, equiparen ser pobre a parlar en castellà, ser hortera, ignorant i espanyolista. Aquí no tenim Chavs, els anomenem Xarnegos i Xonis. Mentre el nacionalisme romàntic sempre ha idealitzat el folklore rural com quelcom bucòlic d’on emana l’essència de la catalanitat autèntica, la cultura urbana cosmopolita, popular, alternativa i d’extraradi sovint ha estat invisibilitzada o ridiculitzada per l’establishment mediàtic i les elits catalanes.

Anem a fer un breu repàs històric d’aquest fenomen:

Les arrels d’aquest classisme racista son molt profundes i anteriors al neoliberalisme. Les primeres mostres les trobem anys 30, durant la II República. Poc abans que Franco arribés el poder, cert ultranacionalisme català es veia inspirat per les idees que estaven triomfant a Europa en aquell moment. L’historiador Manuel Domínguez, President del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, ha publicat una recerca força exhaustiva al seu blog sobre els discursos contra els migrats obrers d’origen murcià al barri de la Torrassa durant els anys 30’s; uns proletaris que eren la base del sindicalisme revolucionari de la CNT. Els articles de la premsa nacionalista de 1933 -1934 acusaven als murcians d’una plaga invasora de lladres infestats de tracoma. Cal recordar que el 1934 el mateix Pompeu Fabra impulsa el “Manifest per la Conservació de la Raça Catalana“, alertant sobre la degeneració genètica que podien suposar els migrats xarnegos. Aquest populisme es retroalimentava amb l’anticatalanisme republicà d’Alejandro Lerroux.

be-negre-11-juliol-1933

El Be Negre, l’11 de juliol de 1933. Un acudit on s’associa als Murcians amb malalties com el tracoma i la organització sindical anarquista FAI.

Durant la Transició el PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme format per catalans tant de socarrel com per nouvinguts, lidera un esforç titànic per eliminar aquest verí. Sota el lema “Som un sol Poble” defensa la immersió lingüística com una eina fonamental per cohesionar al poble català, evitant una segregació classista per llengua a les escoles i aconseguint que a l’Estatut d’Autonomia definís com a català qui viu i treballa a Catalunya, sense cap altre matís ideològic, identitari o ètnic. El nacionalisme català va acceptar el discurs integrador del PSUC, tot i que l’Ou de la Serp mai va marxar del tot i, de tant en tant, ensenyava tímidament la poteta. Com per exemple els estirabots supremacistes del President del Parlament i líder d’ERC Heribert Barrera, o aquests del President de la Generalitat Jordi Pujol.

aapujol

Quan un cordovès d’origen humil com José Montilla arriba a President de la Generalitat, amb el suport d’un partit independentista, aquest prejudici semblava eradicat definitivament, però de sobte el comencem a sentir de nou. Alguns membres de la oligarquia burgesa no podien suportar la idea que algú d’una casta a la que consideraven impura els hagués pres el poder. La ex-primera dama Marta Ferrussola, va declarar en una entrevistaEm molesta que Montilla sigui President, perquè es un andalús que té el nom en castellà“.

Un exemple molt significatiu de la equiparació de parlar castellà amb ser pobre, treballador, hortera i miserable el trobem amb aquesta columna de Salvador Sostres al diari nacionalista AVUI en l’època del Tripartit.

salvador-sostres

Diari AVUI, 7/4/05

Una de les conseqüències més negatives que té El Procés  es que la política catalana a partir de 2012 es polaritza per factors identitaris i no ideològics o econòmics. L’electorat es segmenta bàsicament en funció de la llegua i el lloc de naixement, amb la qual cosa es crea el caldo de cultiu pel ressorgiment del classisme anti-xarnego per una banda i del lerrouxisme anticatalà de Ciutadans i del PP per l’altre.

grafic9

Suport a l’independentisme segons llengua i lloc d’origen (dades del CEO)

Per tal de penetrar en l’electorat obrer metropolità els processistes creen una organització independentista específica per ells: Súmate. Una entitat teledirigida per ERC que tracta als castellanoparlants com a clients, amb paternalisme i condescendència, els inferioritza en comptes d’empoderar-los, mostrant que estan disposats a perdonar el seu origen impur, si es porten bé donant suport al Procés, premiant-los amb un càrrec a un partit o una tertúlia. Es un exemple del fenomen anomenat “tokenisme” basat en incloure membres d’una minoria en una llista política, sense incloure cap reivindicació específica dels seus drets, simplement buscant captar el seu vot. Estic segur que hi han milers d’independentistes amb arrels familiars a Andalusia o Galícia  que no han necessitat en cap moment aquesta condescendència per tal de sumar-se al Procés.

Recentment, però, aquesta cara amable ha començat a donar pas, de nou, a la versió més ferotge del classisme etnicista. El Manifest del Grup Koiné, presentat amb el suport de destacadíssims líders de CDC-ERC-CUP, acusava als migrats de ser colons al servei del franquisme i presentava la diversitat cultural de ser un perill per la supervivència de la llengua catalana.

Arrel de l’excel·lent pregó per les festes de la Mercè per part de Perez Andujar de nou s’han sentit alguns udols supremacistes. Andújar, nascut a Sant Adrià del Besos, va fer una bona repassada per tots els elements d’aquesta cultura obrera urbana alternativa, molts cops invisibilitzada pels mitjans nacionalistes, des del punk, als còmics o la rumba. El Pregó va ser contra-programat per un ridícul vodevil de Toni Albà vestit de Felip V, que va esdevindre míting d’exaltació convergent. Curiosament Toni Albà no va tindre escrúpols a fer un Pregó a les festes de l’Hospitalet de Llobregat de 2012 (cobrant, of course), governat per un PSC que feia una campanya sota el lema “No a la independència” i amb la presencia al balcó d’un regidor de PxC que havia estat un skin head neonazi. Es a dir, segons la lògica d’Albà, els nacionalistes catalans poden fer pregons en barris obrers, però els residents en barris obrers no poden fer pregons a la capital de Catalunya si no son nacionalistes. Fantàstic. Molt coherent tot.

Arrel del Pregó l’escriptor Julià de Jodar, ex-diputat del partit nacionalista CUP i impulsor del supremacista Grup Koiné, va fer un seguit de tweets acusant a la cultura de la classe treballadora migrada de ser una “subcultura espanyola” i posava com a exemple a Jorge Javier Vazquez (presentador de Salvame) de com d’ignorants, cutres i horteres son els barris obrers. Després que no s’estranyi la CUP si té molts millors resultats a Sant Cugat que a Bellvitge.

aaaajoda

aaaajodar1

aaaajodar

aaaajoda1

També el tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio Bernat de Deu va publicar un article sobre el Pregó d’Andujar a El Nacional.cat, ben farcit del discurs classista contra la cultura popular de la classe treballadora castellanoparlant. En una ridícula demostració d’elitisme classista fins i tot compara a Andújar amb Leporello, el criat a la òpera Don Giovanni.

aaaabernatdedeu

Article de Bernat de Deu a El Nacional.cat 25/10/16

L’article, per cert, va ser compartit pel twitter oficial de la Sectorial de Guàrdia Urbana de l’ANC amb aquest comentari

guardia-urbana-indepe

Aquí un article de Jordi Arnal Roura, membre de Solidaritat Catalana, on fa un refregit de tots els tòpics i estereotips contra els treballadors migrats, atacant el discurs integrador del PSUC i defensant obertament la supremacia de la cultura catalana.

ctomhmuwiae7_xp-jpg-large

Clica sobre la imatge per fer-la més gran

Una altre reacció al pregó la trobem al Diari de Girona, on un columnista acusa a Barcelona de viure tancada en si mateixa, pel fet de ser cosmopolita i intercultural, plena d’obrers que l’embruten i d’immigrants de cultures estranyes.

mur-franquista-lh

Una ràpida busca a les xarxes socials ens indica que aquest discurs classista i xenòfob, efectivament existeix tot i ser minoritari. Aquí alguns exemples trobats a l’atzar.

andalusos

Clica per fer més gran

cvcyz8awoaavznd-png-largelh-xarnego

Òbviament tot aquest relat no es més que una fal·làcia absurda. Hi han castellanoparlants obrers independentistes i catalans burgesos de socarrel que han estat caps de llista del PP. Hi han fills d’obrers amb un nivell cultural i un gust estètic infinitament superior a molts pijos de Sant Gervasi. I molts som capaços de llegir Mercè Rodoreda o Hegel mentre escoltem Camela, al mateix temps. Aquesta visió maniquea, tòpica i estereotipada del concepte de cultura, de la classe treballadora migrada, i de la societat catalana en general, tan sols busca canalitzar l’odi social generat per la crisi contra les persones més vulnerables, en comptes de fer-ho contra els poderosos.

Davant d’això crec que el nacionalisme català majoritari, que no tinc cap dubte es respectuós amb els drets de totes les persones, hauria de trencar i desentendre’s d’aquest elitisme neoliberal i etnicista si es que mai vol arribar a rascar algun vot a l’Àrea Metropolitana, en comptes de seguir negant taxativament que aquest discurs existeixi o excusant-se en que la dreta espanyolista es pitjor. L’atronador silenci davant aquest fonamentalisme radical es un llast que fa que moltes persones d’esquerres i catalanistes ens sentim força allunyats ideològicament del Procés.

Per altre banda l’esquerra catalana necessita urgentment (re)construir un catalanisme popular i transversal que torni a empoderar a la classe obrera amb orgull, independentment dels seus orígens, polititzant a la societat en un conflicte contra els poderosos i no al revés. Com sempre, ens tocarà a nosaltres cosir les ferides que la dreta catalana i la espanyola fan a la cohesió social del poble català només per guanyar quatre vots.

h1

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Juny 28, 2016

##PCEPodem3

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

##PCEPodem2

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

##PCEPodem

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

h1

Oi tan que podem canviar Espanya!

Juny 18, 2016

#AaaaSpanish Revolution

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

El mateix Conseller de Cultura, el convergent Santi Vila,  reconeix obertament que el Procés ha servit per poder fer les retallades neoliberals sense que ningú protestés gaire, ja que estaven molt il·lusionats.

#Aaa Vila

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

#AaasolerFins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

aaamark-serra

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

h1

8 Reflexions d’urgència sobre el NO de la CUP

gener 4, 2016

NOTA: Aquest text es va escriure abans del pacte de Govern amb el que la CUP es va llençar als braços de Convergencia

CUP3

1 -> He estat (i serè) el primer en criticar a la CUP quan toqui. Però ara no és el moment. Davant el Tsunami i la fúria masclista, etnicista i racista que ha sorgit a les xarxes socials provinent de les entranyes guturals de l’ultranacionalisme català més repugnant, unitat i solidaritat absoluta per part de tots els demòcrates. I sé que ells probablement no ho farien per nosaltres i alguns potser fins i tot hi col·laborarien. M’és igual! L’odi que estem veient a les xarxes supera tots els límits permissibles. Prou!

2-> Es cert. Em vaig equivocar. Em vaig deixar dur pels meus prejudicis creient que tota la CUP era tan dòcil i mesella com David Fernàndez. I no. Segueixo dient que només encerto auguris quan ho faig amb el Tarot i no amb la raó. Quina creu per a un materialista! Però bé es cert que ha anat d’un sol vot; de fet moltíssima gent va creure que el pacte amb Mas seria bufar i fer ampolles durant la campanya del 27S. Ni de lluny he estat l’únic.

3-> Un cop més ha quedat perfectament demostrat que el Procés no és més que un moviment social reaccionari, una estratègia de l’oligarquia catalana per mantenir Mas al poder a costa d’agitar el populisme identitari entre les classe mitges espantades per la crisi. En el moment que ANC i AMI s’han agenollat davant Mas, han demostrat que mai han tingut ni el menor interès real en la independència sinó en acabar amb tota la oposició democràtica a Convergència.

4-> La CUP ha acosneguit resistir la temptació de deixar-se seduir per la oligarquia corrupte perquè, a diferència d’ERC, no te cap interès en el poder polític; és més: li te por. Mas no els ha pogut subornar amb quatre poltronetes ja que la CUP no vol governar, vol mantindre la seva immaculada puresa ideològica i superioritat moral enfront a la resta de la humanitat. Té tant terror a trencar un plat que no s’atreveix a fregar-ne cap. Amb aquestes premisses arribar a cap pacte de Govern amb ells es un veritable suplici. Us ho asseguro jo, que vaig malgastar 7 mesos tractant de fer una confluència amb ells a les passades municipals de l’Hospitalet. La pèrdua de temps més inútil de la meva vida. Mai m’hauria imaginat que, al cap d’un any, estaria celebrant amb xerinola la seva intransigència!

5-> Seria un error pensar que el Procés ha acabat. Tot i la orgàsmica estocada que li ha donat la CUP, aquest segueix reptant moribund, amb la ràbia d’una bestiola malferida. Ara han passat de la fase del pensament màgic a l’odi hiperventilat i poden ser perillosos. Es segueixen auto-enganyant, buscant traïdors i caps de turc a qui culpar de que les seves fantasioses profecies mil·lenaristes mai es diguin a terme. Fins que no hi hagi un Referèndum legal i acordat amb Espanya, on els poguem derrotar de forma neta i contundent, no despenjaran les estelades deixant-nos fer política racional en pau.

6-> La CUP acabarà rebentant. I es sa, bo i democràtic que això passi. La CUP era una UTP (Unió Temporal de Partits) que no tenien res a veure entre ells (de fet eren antitètics), però que havien trobat alguns punts en comú per anar junts a les eleccions. A les municipals de L’Hospitalet la seva llista era una tuti fruti d’allò més variat on hi podíem trobar des de nacionalistes addictes a les marxes de torxes i els concerts de Núria Feliu, fins a activistes del 15M castellanoparlants que no han vist una estelada a la seva vida i no coneixen ni un mot dels Segadors. De moment ja ha marxat Antonio Baños, imitant així a Raül Romeva, pel fet de veure’s obligat a complir una promesa electoral. Quan trigarà a tindre un càrrec mediàtic o polític? Hores? Dies? Espero que la resta de talps processites dins de la CUP vagin desfilant. I llavors parlarem, si cal, de ponts i aliances.

7-> En quant a Anna Gabriel la gesta d’aquesta heroïna mereix figurar entre els grans mites catalans, junt a Sant Jordi, matant aquest malèfic drac que ha estat Artur Mas, el polític que més he odiat en tota la meva vida junt a Aznar i Bush. Es la nostre Joana d’Arc, sacrificada pel país en la foguera de la intolerància. No la votaré, seguim estant ideològicament molt lluny, però s’ha guanyat el meu respecte etern i un lloc en el meu cor. Sense ella la CUP seria el dòcil i mimós aliat de Procés que va ser l’anterior legislatura.

8-> De que aniran les eleccions al Març? A mi em fan una mandra infinita, porto un esgotament mental de campanyes que no us podeu imaginar. Amb quin discurs il·lusori ens vindrà ara la dreta nacionalista? Que es una segona volta de “El Vot de la teva Vida“? Que hem de re-desconnectar de la desconnexió? Serà un referèndum sobre Artur Mas? Serà capaç l’esquerra no nacionalista de repetir l’heroica gesta del 20D?

… i 9 (de propina)-> La forma assembleària de prendre decisions de la CUP es absolutament vàlida i respectable. Tant com qualsevol altre: vots en urnes, vot telemàtic o debats locals i posteriorment elevats a un Consell Nacional. No han inventat res que no fem la resta de partits des de fa llargues dècades. Un dels problemes de l’adanisme es que constantment descobreix el Mediterrani, que hi farem!