h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

Anuncis

19 comentaris

  1. Muy interesante neng


  2. Arqueoleg : m’agraden molt, des de sempre, els teus anàlisis històrics elaborats des del punt de vista de la lluita de classes . Però em decepciona MOLT quan veig que la teva obcessió FONAMENTAL és justificar , fins a extrems ridículs ! la dominació econòmica, demogràfica i militar d’España sobre Catalunya. Si no tinguessis tanta estimació per la història que ens han inculcat del Imperio Español … potser series capaç de fer els anàlisis històrics i sociològics amb més precisió científica, i em resultarien més informatius i formatius


    • Disculpa, però exactament en quin paràgraf d’aquest post o de qualsevol altre que mai he escrit he justificat una suposada “dominació” (sic) d’Espanya? I es pot saber a que ve a cuento amb aquesta article? T’has molestat en llegir-lo abans de comentar-lo?


      • segurament tens raó ! tenia ganes de dir-te el comentari que he escrit avui, i potser no era el dia més adequat.
        Però … si que he llegit tot el teu treball d’avui … i vàries vegades la part de les guerres carlines … i l’he trobat interessant !


  3. Muy chulo… Y revelador para entender la evolucion tan rapida de los ultimos años… La crisis ha sido el detonante, ocupando el lugar de las guerras de antaño y catalizando una accion de afirmacion identitaria y patrimonial… Els carrers sempre seran nostres… De aquellos polvos…


  4. Interessant post. En el recent llibre de Adolf Tobeña (“La pasión secesionista”), també comenta sobre la importància de la base rural del “procés”.

    Algunes cites:

    “Las capas medias de un conjunto de comarcas interiores con una economía de base rural o industrial moderna y diversificada, son el vivero tradicional del localismo en Cataluña. El semillero foral, devoto y carlista de lealtades. El que no falla jamás, por poco que se sepa cultivar el tejido clientelar y así lo ha hecho, con gran constancia, las formaciones nacionalistas durante decadas. Con ese vivero por defecto, siempre puede contarse”.

    “Hay que contar, ineluctablemente con el hecho de que una considerable proporción de individuos mostrará intensos sesgos chovinistas (parroquiales, gremiales, etnocéntricos, o nacionalistas, en función del estrato descriptivo y del etiquetado que queramos usar), y se avendrá, además, con docilidad y hasta con entusiasmo desbordante a dejarse llevar por las consignas que promueven enjambres gregarios en modo patriótico. Eso es normativo y esperable. Ese ariete motivacional ejerce, además, un papel formidable en la competición politica intergrupal”.

    “El adoctrinamiento hay que darlo siempre por descontado en los escenarios de competición intergrupal. Existe una multiplicidad de engranajes en la arquitectura neurocognitiva al servicio de activar y exacerbar las tendencias chovinistas y gregarias que son normativas en la frontera etno-cultural, y que están siempre latentes”.

    El llibre es molt interessant, …. el “procés” analitzat desde la Psicologia Social. Explicant com funcionen els mecanismes gregaris, de arrastre i conformitat social, chovinisme, o favoritisme intragrupal. Aportant evidència empírica, anàlisi neurològic, i estudis sobre aquests temes.


  5. El establiment de la capital de la CAB a la “rural” Vitoria, no tenia res a veure amb la disiuntiva “carlisme vs liberalisme”. Vitoria era una ciutat liberal al XIX, i també a la República, amb un batlle republicà.

    A mès, Vitoria no era pas “rural” al 1980, amb el establiment de la capital (Sidenor, Mercedes, Tubacex…). La revolta del 1976 va a ocurrir a Vitoria.

    Hi havia un precedent, el primer anteprojecte de l’Estatut basc (1930-31), va a posar la capitalitat a Vitoria-

    (Altra cosa: el franquisme també es va a nutrir de una part de la burguesía de tradició liberal, de la part feixistitzada; era també un fenòmen urbá).


  6. Ara resulta que sóc tabarnès de tota la vida, i jo sense saber-ho. I com que és la primera notícia que en tinc, no cal dir que no em sento gens tabarnès, com em puc sentir català, espanyol i europeu.

    Però no em fa res, perquè intueixo que això de Tabàrnia és una gran broma. O no tant, perquè també podria ser un cas particular d’aplicació de la llei de claredat canadenca. I és divertit per veure com el discurs de l’alliberament tabarnès posa l’independentisme al davant del seu propi mirall, perquè reprodueix fil per randa el discurs indepe i obliga els indepes a adoptar el discurs unionista.

    Espero, tanmateix, que no passi mai de ser una broma i que no se’l prenguin seriosament sinó aquells de qui fa paròdia. Que no hàgim d’escollir entre dos presidents “a l’exili”, un que sap que està fent comèdia i un altre que es creu Napoleó. No vull que una de les dues Catalunyes m’hagi de glaçar el cor. El meu país no és una nina russa!


  7. Benvolgut Roger, normalment trobo molt encertats i argumentats els teus escrits, fins i tot aquells amb els que no estic d’acord. Tanmateix, el que has titulat “Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana” em sembla un text en el que la ideologia prèvia t’ha portat a dir greus incorreccions.
    La ideologia prèvia, això sí, no ho amagues, és justificar que “el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global”. Tot per qualificar el vot JXC-ERC-CUP com populisme sobiranista, i el vot C’s-PSC-PP deu ser el socialista, cosmopolita i obert, oi?
    En el teu repàs històric, els punts 1, 2 i 3 són comuns a tota la Península Ibèrica (i més enllà) i no justifiquen cap anàlisi diferencial català. En qualsevol cas, dir que el conflicte camp-ciutat és el més important després de la lluita de classes és discutible, primer perquè és una manifestació d’aquest conflicte (les classes dominants a les ciutats, les dominades al camp, majoritàriament) i segon, perquè n’hi havia d’altres, com ara els ètnics.
    En el punt 4, tornes a situar una resistència rural contra la modernitat urbana en la guerra del Francès. Primer, aquesta caracterització és una simplificació impròpia d’una anàlisi que vol ser rigurosa. Van ser moltes més coses. Segon, que no van haver resistències urbanes a la “modernització” que els exèrcits napoleònics portaven a les seves baionetes, com ara el complot de Barcelona, la resistència de Tarragona (terriblement saquejada) o es setge de Girona (més enllà de la bogeria d’Álvarez de Castro).
    I si troves que la resistència popular a la invasió napoleónica és una prova de resistència al liberalisme i la modernitat que ja anuncia un nacionalisme populista català, només recordar-te que el moviment més important en aquest sentit a la Península Ibèrica el va encapçalar el Empecinado, a Castella. Juan Martín fou executat per Ferran VII per les seves idees liberals. Tot plegat és molt més complicat que el que vols mostrar.
    Pel que fa a les carlinades, has de saber que la primera i sobretot la segona (estrictament catalana) tenen molt de revolta anti-liberal i amb unes importants reivindicacions igualitàries. Els “trabucaires” que ridiculitzes eren guerrillers carlins, però també republicans. Al Baix Llobregat tenim personatges tan destacables com el Noi i el Xic de la Barraqueta. Valls o Figueres (pàtria d’Abdó Terrades) eren entre els principals centres del federalisme espanyol. Et saltes les eleccions de 1869, en les que el federalisme guanya en nombrosos districtes rurals.
    Però sobretot et saltes la creació del nacionalisme espanyol. No trobo justificació a l’oblit del seu esment en el teu article. Al segle XIX es crea l’estat espanyol, i per justificar-lo s’ha de crear la nació espanyola. I el nacionalisme espanyol té tots els defectes que només veus en el catalanisme. Per diverses raons, aquest espanyolisme no convenç en dos o potser tres parts del país. I tenim a començaments del s. XX tres o quatre nacionalismes en pugna.
    T’oblides de dir que el franquisme és una reacció del nacionalisme espanyol, que en moltes fases del darrer segle ha anat del bracet amb el feixisme. I t’equivoques quan dius que el franquisme va afavorir la industrialització de Barcelona o Bilbao. Una cosa és la política econòmica i una altra les tendències del capital, i el franquisme tenia clar que havia vingut per defensar l’interès del capital, i si la FIAT diu que la fàbrica de cotxes es posa a Barcelona, doncs la posarem a Barcelona.
    T’oblides de dir que el catalanisme fou un dels principals ingredients de l’antifranquisme, potser el que va permetre que el 1971 aparegués la primera plataforma unitària, l’Assemblea de Catalunya, el que no va ser possible al conjunt d’Espanya fins 1976. El catalanisme dels anys 70’s, era rural? N’era una força que tenia “por als canvis socioeconòmics i volia refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania”?
    Del pujolisme sí que podies haver parlat més, de la seva concepció essencialista de Catalunya. Et recordó, però, que les eleccions generals les guanyava el PSC-PSOE, i la Generalitat era en mans convergents perquè part de la població d’origen immigrant de la resta d’Espanya o no anava a votar o votava CiU a les autonòmiques.
    Bé, que intentes qualificar al Procés de “trabucaire” i essencialista amb el recurs de la història, i dius que és rural. I l’espanyolisme (federalista, autonomista o unitarista) és urbà, i per tant socialista i/o liberal més cosmopolita i obert. Crec que he posat en evidència que algunes de les característiques que dius que justifiquen una certa ideologia catalanista són idèntiques a les de la resta d’Espanya (o d’Europa). Si el catalanisme és dolent perquè part de la población catalana es va enfrontar a l’exèrcit de Napoleó, com és l’espanyolisme?
    Crec que he mostrat com has espigolat en la història i has escollit uns episodis que has cregut convenients al teu discurs previ, i has oblidat uns altres. Però l’oblit principal és sempre el de l’espanyolisme. No entenc com es pot criticar el Procés sense tenir present el “Proceso”, la reafirmació nacionalista espanyola d’Aznar-FAES. Atribuir a les posicions contràries al Procés cosmopolitisme liberal i socialista és voler tenir els ulls tancats. És en un altíssim percentatge nacionalisme essencialista, i en algunes ocasions acompanyat de feixisme.
    A aquestes alçades relacionar ciutat amb progressisme i camp amb conservadurisme és molt i molt discutible. Totalment d’acord en aquesta frase: “El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital.” Per què no l’apliques també als espanyolistes que han votat en massa a Ciutadans?
    L’espanyolisme, i la seva història, té moltes més característiques que l’apropen a la ideologia de l’UKIP o l’FPÖ i el que està passant a Espanya amb el Procés comença a semblar-se a allò que passa a Polònia o Hongria. Tu ets bon coneixedor de l’extrema dreta europea. No puc entendre com no la veus créixer en l’espanyolisme i en la repressió del Procés.


    • Bé, no era l’objectiu del post analitzar el nacionalisme espanyol, ni la creació de l’estat espanyol. Es perfectament equiparable la realitat aquí descrita amb la relació que té Madrid ciutat amb el camp de Castella, Aragó i Extremadura. De fet, aquest artícle s’em va ocorre lelgint el llibre “La España Vacia”, on just explica el conflicte urbà-rural entre Madrid i Castella/Extremadura/Aragó exactament en els mateixos termes aquí descrits
      Però fixa’t que curiosament el UKIP i el FPÖ que cites (i el FN, i Trump) son forces polítiques que tenen tot el seu gruix polític en zones rurals i no rasquen bola en zones urbanes.
      No se, igual quan un fenomen es repeteix amb tanta insistència arreu es que té alguna correlació eh… Dic jo, vaja.
      Precisament el text no volia ressaltar la singularitat del cas català, sinó la seva universalitat, a Espanya, Europa i Occident en general. El nacionalisme es una reacció local a la globalització de replegament a les essències bàsiques de la cultura: la religió-família-tribu. I això es més fàcil que es produeixi en societats petites, tancades i ètnicament homogènies que no en megaurbs interculturals. No té gaire més misteri. Per això a Espanya l’esquerra te totes les alcaldies de grans ciutats i la dreta de tots els pobles, a excepció de zones latifundistes.
      Ah i una cosa: el vot a Ciutadans a Catalunya, especialment a les darreres eleccions, es una simple reacció al Procés de gent obrera migrada que s’ha sentit atacada pel Procés. Es un nacionalisme liberal-europeista, l’antítesi al proteccionisme-euroscèptic. Té poc o res a veure amb la ultradreta europea, per sort!


      • L’objectiu del teu post és dir que l’independentisme és un vot rural com tot un reguitzell de fenòmens històrics que comences al Neolític, i que sempre són negatius i contraris a la modernització. Per contra, l’unionisme és un vot urbà, com d’altres corrents polítics no essencialistes.
        Primer de tot, situar en les ciutats la modernitat i el progrés i al camp la tradició i la reacció és profundament incorrecte. Amb els exemples que et vaig posar crec que ja n’hi ha prou, però podem posar-ne més, com els remences o els gorretes. Per tant, primer argument que donaves per justificar lo dolent que és el vot indepe, per ser rural, incorrecte.
        En segon lloc, argumentes l’existència de l’independentisme català en alguns episodis històrics que també es van donar a d’altres regions d’Espanya o Europa, on no s’ha desenvolupat cap moviment independentista. Ergo aquest episodi no pot ser causa ni manifestació d’un moviment polític posterior.
        En tercer lloc, t’oblides de la gran quantitat de moviments polítics progressistes del segle XIX i XX que van tenir majoritari suport en bona part del camp català, que desmunten l’argumentari d’un camp reaccionari. Clar que van haver zones carlines, i també federalistes. Ah, per cert, t’oblides del carlisme (jaumisme) urbà del començament del XX. I on va arrelar el feixisme, només al camp?
        Per tant, la identificació de l’independentisme com una mena de trastorn provocat per un medi rural en el que no hi ha barreja de cultures no ho pots argumentar en la història. La història ens diu tot el contrari. Si vols ho argumentes en la teva visió de l’actualitat.
        Dius: “El nacionalisme es una reacció local a la globalització de replegament a les essències bàsiques de la cultura: la religió-família-tribu”. Podem estar d’acord. El que em sembla increïble és que això no ho apliquis també al vot espanyolista. El vot espanyolista és segons tu cosmopolita. El vot a Ciudadanos a La Florida és fruit de la barreja intercultural que hi ha a aquest barri? Et recordo que el gruix de la població estrangera que aporta la interculturalitat no vota. Comentem el seu vot anterior al Procés?
        Sigues honest i no perdis el rigor. El vot espanyolista és tan nacionalista i essencialista (com a mínim) que el catalanista. I que consti que estan en el seu dret de tenir els sentiments que vulguin, faltaria més. Un vot liberal-europeista? Ciudadanos-PP tenen poc a veure amb els partits d’extrema dreta d’Europa? Parlem de divisió de poders, repressió de la llibertat d’expressió, acolliment de refugiats, etc?
        Darrerament he llegit, en ambients pro-Tabarnia, que atribueixen l’independentisme a Tractorlandia, o alguna cosa semblant. Ho podem qualificar obertament de supremacisme urbà, de racisme? Si us plau, no ens deixem arrossegar per corrents de pensament basats en aprioris falsos.


        • I dale! Però si no nego en cap moment que passi el mateix amb el nacionalisme espanyol! Si ja et dic, de nou, que el post se’m va ocórrer llegint “La España Vacia” on explica aquest fenomen a en la relació Madrid-Castella.

          No dic que les societats rurals siguin per essència conservadores, però tota l’antropologia rural està molt d’acord en que les cultures rurals minifundistes tendenixem molt més a ser refractaries als canvis que no les urbanes o les latifundistes. Arreu! I a Catalunya i a Espanya ( a excepció de zones latifundistes) ha estat així majoritàriament. Es que es lògic, la propietat es el que crea la consciència de classe!

          I evidentment que la ultradreta espanyolista es supremacista. Però compte en atribuir tot el vot de Ciutadans a la ultradreta espanyolista. Es una part molt petita. Per sort!!! Pensa que la manifestació de Tabarina d’aquest finde ha aplegat a menys de 200 persones. Es un anècdota irrellevant. El gruix vot a Ciutadans es de molta gent que pot haver votat a En Comú Podem o PSC a les generals contra el PP i que veu a Cs com a millor alternativa a les catalanes contra CDC. Es un vot, en aquest comici, de pura reacció a l’altre nacionalisme. Ciutadans, sense Procés, es una força marginal com ho es a les generals, municipals i europees. Però si situem el 100% de la política en l’eix identitari, doncs la gent votarà en clau identitaria, es el que hi ha. Caricaturitzar a qui discrepa del procés de “xarnego, colón, antidemòcrata” etc.. com han fet alguns procesistes es el que ha radicalitzat a aquest electorat, que en altres circunstancies mai vota a Cs. Ah! I a la Florida tè molts votants (i apoderats) llatins, que yo lo he visto!


          • Sinó com s‘explica que el vot rural a Galícia sigui tan de dretes, a diferència d‘Andalusia o Extremadura? Igual que en un lloc siguin propietaris de la terra i en l‘altre jornalers d‘un terratinent hi ha influït. Dic jo, vaja


          • Crec que no passa res perquè reconeguis que l’eix central del teu argumentari (el vot independentista és rural, essencialista, etc. com moltes altres manifestacions polítiques reaccionàries del passat) no és correcte. Crec que ha quedat clar que bona part de la Catalunya rural ha estat capdavantera en les opcions polítiques i socials d’esquerres en els darrers segles.
            Ni el teu argument “tota l’antropologia rural està molt d’acord en que les cultures rurals minifundistes tendenixem molt més a ser refractaries als canvis que no les urbanes o les latifundistes” se sosté, per la senzilla raó que Catalunya no és ni ha estat significativament minifundista.
            Em sorprèn tant d’esforç en trobar supremacisme en el vot independentista, fins al punt de “forçar” la història, i no veure’l en el discurs que identifica la Catalunya independentista com Tractorlandia, un discurs que no s’escampa en ambients d’ultradreta, sinó en els mitjans normalitzats del nacionalisme espanyol.
            A zones molt rurals i reaccionàries, com Sants o el Poble Nou, els vots indepes van ser un 55-56%. Afortunadament, hi ha un vot urbà i cosmopolita (tenen molts diners per a viatjar) a Pedralbes amb un 62% de vot espanyolista (C’s-PSC-PP).
            Penso que és fonamental aportar rigor en el debat polític. El vot independentista o unionista es basa en diverses variables. Si vols creuem les dades de vot per municipis o barris amb nivells de renda, creixement de la població en el període 1950-70, etc.


  8. Arqueoleg: no has pensat que la divisió entre rural i urbà a la que atribueixes les opinions majoritàries a favor del catalanisme i de l’españolisme, respectivament, …. no sigui potser la causa veritable d’aquesta diferencia ? Fixa’t que tant en la distribució geogràfica, com en el temps històric, l’afecció a l’españolisme a Catalunya es correspon perfectament amb l’ inmigració d’individus espanyols a Catalunya (primer amb l’arribada dels vencedores de la guerra i poc després amb l’arribada de l’inmigració econòmica). La meva visió és que l’españolisme de la població a Catalunya va lligat a l’origen dels inmigrants o dels seus pares.
    Els españols d’Espanya estàn molt convençuts de que Catalunya els pertany, que és seva, (igual com ho estaven de la Cuba colonial) … i els españols residents a Catalunya opinen i es comporten igual (ajudats pel fet que només escolten mitjans de comunicació españols) Caldràn generacions per tal que els inmigrants i fills i nets es deslliurin de la seva història de conqueridors. Potser no tant temps si España sencera fes una revisió a fons de la seva història, però això, em temo que ni jo ni tu ho veurem.


    • La cuestió no és de “pertinença”. Si no de què vivim en una estructura jurídica-política, anomenada España. Suposo que estareu d’acord que hem de partir de la realitat. Doncs be, tots som ciutadans, tenim una sèrie de drets i obligacions a tot el estat espanyol. I l’Estat és de tots, en base a una sèrie de normes i lleis. En canvi, el nacionalisme català el que fa és dir que aquest territori (Catalunya) només pertany a aquest col•lectiu (els catalans, nosaltres). El que fa és variar el perímetre. És la tornada al clan, o la tornada a la tribu, que va dir Karl Popper. És la “etnomania”, de la que va parlar Marvin Harris.

      El nacionalisme català gira entorn de l’argument de “una llengua, una nació … un estat”. És una concepció etnicista (etnos = poble, cultura), defineixen un poble en base a una llengua / identitat / cultura. En el cas de la CUP o ERC, per a ells la nació són els Països Catalans, és a dir, Catalunya + València + Balears + Roselló. ¿Per què aquest perímetre? Perquè és el perímetre d’extensió de la llengua catalana. La llengua o la identitat és el espai de la seva acció política. Tot i que l’opció independentista sigui minoritària, ….aquesta és la nació, perquè és el poble i el territori.

      En canvi, el PP sobre tot apela a la llei, a la Constitució, a la legislació, a l’administració. De fet, es repeteixen massa en aquest aspecte … a part de les torpeces o incompetència del PP en el tema de l’Estatut i altres assumptes. I precisament el nom de C`s és perquè vol ressaltar el concepte de ciutadania, el que importa és el concepte de ciutadà. Crec que d’aquí ve que Ciutadans hagi guanyat les eleccions catalanes, i es consolida a nivell estatal. Un conjunt de ciutadans vinculats per una estructura jurídica-política. Precisament les societats democràtiques giren entorn del concepte de ciutadà, que ve de la Ilustració i de la revolució francesa.

      Una visió politica basada en la ciutadanía/federalisme, versus un altre basada en la identitat, la pertinença, “els pobles” o els origens.


    • La teva visió xenòfoba es pròpia del relat ultranacionalista mainstream actual. Però no tè res a veure amb la realitat. Com he explicat al post els conflictes urbans/ruals
      1) Es donen arreu d’occident
      2) Es donen amb més des de fa uns 10 anys, mentre que les migracions fa 50 anys que es van produir i tenim documentats conflictes urbs/camp des de fa 2.300 anys. cap correlació, doncs.
      3) La població migrada de la resta de l’estat espanyol fins fa -4 anys mai havia votat opcions nacionalistes espanyoles, MAI. Sempre votava a l’esuquerra. Ara ho fa fet com a reacció defensiva al discurs xenòfob i etnicista del nacionalisme català. Comentaris com el teu en son un bon exemple


      • Prou que ho deus saber (si vols ser sincer) que només una minoria dels espanyols que viuen a Catalunya es senten catalans. Els de la majoria consideren Catalunya una “propietat” d’Espanya i defensen el ser espanyols per a poder intentar exercir els seus drets de “propietari” en el país on varen emigrar



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: