La invasió republicana de la Vall d’Aran (Octubre de 1944)
febrer 27, 2011
Poca gent sap que el dia 19 d’Octubre de 1944, a les 6 del matí, un exèrcit format per uns 8.000 soldats antifeixistes va creuar la frontera francesa a l’altura de la Vall d’Aran per iniciar la “Operación Reconquista”, per tal d’alliberar Espanya de la tirania nacionalcatòlica i proclamar la III República. S’anomenaven UNE (Unión Nacional Española) i bàsicament eren militars que havien participat a l’alliberament de França de les tropes nazis.
El cervell de tota la operació hi havia Jesús Monzón, un desconegut comunista navarrès que, aprofitant l’exili de la Passionaria a Moscou, s’havia lligat a la innocent Carmen de Pedro, la responsable del PCE a França, i havia creat una poderosa xarxa política i militar al seu voltant, sense que la veritable direcció del partit en tingués la menor idea.
Aquell 19 d’Octubre dos temibles dictadors es van endur un bon ensurt: per una banda Francisco Franco que, segons la seva germana Pilar, mai el va veure tan exaltat ni nerviós, convocant un Consell de Ministres extraordinari al creure que eren totes les tropes aliades les que venien efectivament a per ell; a l’altre banda d’Europa, Stalin, que no entenia com ningú li havia dit absolutament res de que una força política, teòricament subordinada a ell, es ficava de nou en una guerra de la que ja n’havia sortit prou escaldat i que anava en contra de tots els seus plans i estratagemes pactades amb els aliats.
L’exèrcit de la UNE va establir el seu estat major a Bosost des d’un va comandar diferents batalles a Salardú, Era Bordeta i Bordes amb l’objectiu de derrotar al General Moscardó que protegia Viella, on s’hi havia de proclamar la República amb Negrín de president, fet que mai va arribar a succeir.
La Operació va ser un fracàs ja que els aliats no li van donar suport: Anglaterra i EUA preferien a Franco que una Europa rodejada de comunistes pels dos cantons (tot i que el PCE mai va optar per la via revolucionaria, ni molt menys dictatorial) i el mateix Stalin va enviar a Santiago Carrillo a Bosost per avortar la invasió el dia 27 d’Octubre per, anys més tard, fer un procés de depuració interna de qualsevol seguidor de Monzón.
Franco va silenciar aquell episodi que li havia fet perdre els nervis i el PCE mai va voler recordar que, degut a l’absència de la seva lideresa en els moments més difícils, un arribista quasi els arrabassa tot el poder i condueix al partit a un suïcidi col·lectiu. Així doncs, unes 200 persones varen perdre la vida sense que gairebé ningú els tornés a recordar, 8.000 soldats van lluitar contra el feixisme sense que la Història mai es dignés a donar les gràcies o un copet a l’esquena, deixant que l’oblit engolís un episodi que podria haver enderrocat la dictadura franquista, que tan sols hauria durat cinc anys, esdevenint un breu parèntesi entre la II i la III República.
Com les fonts històriques son extraordinàriament escasses us recomano que, si voleu aprofundir en aquest apassionant tema, us llegiu la darrera novel·la d’Almudena Grandes “Inés y la alegria”, un excel·lent llibre que m’ha acompanyat el darrer més i que ja l’esteu incloent a les vostres peticions de Sant Jordi.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
No estic al 100% segur de que la imatge correspongui a la invasió de la Vall d’Aran, però si no e vero e ben trovato!
Bé, tu escrius sobre l’invasió de l’Aran del 44 i jo parlo de l’adveniment de la I República al 1873… té la seva gràcia 😉
Només afegir que els republicans no sabien que el franquisme havia acabat de construir setmanes abans el primer Túnel de Vihella. No comptaven els republicans que el túnel permetria arribar a les tropes franquistes des de Lleida en poc menys de 24 hores. Ells creien que podrien arribar i articular una revelió contra el govern, però de seguida van ser esclafats… per no oblidar que el grau de repressió era tal que els propis habitants de l’Aran van girar l’esquena a aquell intent de sublevació.
Estem a les portes del 80é aniversari de la proclamació de la II República i hem de parlar de la memòria republica i de què queda de tot allò en l’Espanya actual.
Salut i república.
La teva presentació entra en tal nombre de contradiccions que no aguanteries un debat ni cinc minuts fora de qualsevol bar.
Compromís amb la cultura, el glamour, el marxisme democràtic i el materialisme històric.
A veure com aguantes la Marilyn amb el materialisme històric i l’elitisme amb que combats certes coses.
Per cert, en temes marxistes, ets un alienat que no ets concient de a quin sistema econòmic respons. Sobretot, la cultura i icones que trobes glamoroses són mostres de la superestructura del sistema econòmic, el capitalisme.
Tens el perfil dels ecopijos que encara defensen algunes idees del comunisme creient en un sistema capitalista. En economies de mercat obertes ser un internacionalista et porta a que no et votin els obrers. Però el ritme de vida que porteu a terme és igual de “pijo” que el dels burgesos de dretes. Com l’Herrea, amb la Coca Cola, el Malboro; i com el Saura, estiuejant en un tros de casa a l’Empordà i la filla fan de la Oreja de Van Gogh.
Per cert, l’híbrid de la teva bandera espanyola ja ens il·lustra la teva inconsistència.
L’hibrid de la bandera espanyola ES LA BANDERA DE LA II REPÚBLICA
ANALFABEEEEEEEEEEET!! RUUUUUUUUUUUUUUCCC
Vaja, la típica mamarratxa sectària, provinciana i borratxa que demostra l’atreviment de la seva ignorància insultant als que creem i escrivim articles alternatius al nacionalisme carca i conservador.
Un ignorant que no sap que el glamour i el socialisme van de la mà des de que Oscar Wilde va escriure “L’ànima de l’home sota el socialsime”.
Una bleda assoleiada que creu que es incompatible ser d’esquerres i tenir cultura i criteri.
I quan vulguis et passes pel post “10 preguntes per NO fer a un arqueòleg” i sabràs quines condicions de treball tinc!
Resumint, Arqueoleg, que els d’esquerres hem de callar o fer-nos de dretes. No és tant difícil d’entendre, home!
Repeteixo: cony quin ambient que hi ha últimament a aquesta pàgina!
Coneixia el fet, però no amb tantes dades, jo tenia entès que era una invasió de maquis, ho sigui d’antifeixistes d’ideologia variada. Aquells maquis que durant anys i anys van lluitar per llocs inhòspits com els Ports de Tortosa-Beseit.
Entre els soldats hi hauria possiblement algun que no fos comunista, però la direcció política i militar era 100% PCE que, per altre banda, va ser la força política absolutament hegemònica de l’antfranquisme
MOlt bo post, arqueòleg!Aviam si t’has equivocat i en realitat ets de contemporània!! Hi ha un sector de companys que diuen q l’invasió de la Vall d’Aran potser va ser una maniobra orquestada des de dins, per agents dobles del PCE.Fins i tot hi ha bibliografía sobre el tema (no gaire, ja q com dius, el tema no està massa estudiat!)…
Teories conspiratòries a part, el senyor MadebyMiki diu una cosa certa: molts dels participants en l’invasió van passar-se al sistema ibèric (ports de Besseit, serres de Javalambre i Gúdar) com a maquis, creuant mitja Espanya, gràcies a un PCE molt ben estructurat des de dintre. El tema dels maquis m’agrada molt, i fins i tot he escrit alguna coseta sobre els maquis a la serra de Terol (d’on prové part de la meva família) xq qui pugui estar interessat!
La desgràcia es q militarment, les milícies poc podien fer contra la Guàrdia Civil més enllà de mantenir una guerra de guerrilles, esperant una mena d’aixecament generalitzat contra Franco (a l’estil dels països àrabs avui en dia.
Felicitats xl escrit!
Doncs mira, darrerament m’he fet un bon fart d’excavar coses contemporànies! Soc tot un expert en l’arqueologia industrial de les bòbiles de maons del s.XIX-XX.
Peró jo la prehistòria la porto al cor! No ho puc evitar, si sé que hi han documents sento com si estigués fent trampa!! Massa fàcil!
Quin ambientàs amb els comentaris!
doncs compartit o no el punt d’opinió, em sembla una bona nano-lliçó d’història de la qual mai havia sentit a parlar.
gràcies
Benvolgut arqueòleg, comparteixo la teva passió per recuperar la memeoria antifeixista. Tot i això, crec que a vegades menysvalores premeditadament el que va suposar l’anarquisme a Catalunya i Espanya. Quan parles del PCE com absolutament hegemonic a l’antifranquisme, no et referiras pas als anys quaranta, on a l’interior la CNT era encara l’organització amb més militants i més colpejada per la repressió. Hi ha intents molt forts per fer creure que, la cultura hereva del PSUC, ha estat la hegemònica dins la “esquerra” catalana. No n’estic tant segur. I quan ho ha estat ha sigut molt negatiu.
Es un llibre meravellós!
En sabia molt poquet d’aquests fets que ens expliques i que s’hagi fet un llibre pot ajudat a sortir a la llum episodis que la “història oficial” s’ha preocupat de sepultar.
He llegit en alguna ocasió que aquest fet va estar la major crisi per a la dictadura d’en Franco.
Molt bé: és el proper llibre que tinc a la pila per començara llegir. De l’Almudena Grandes només havia llegit aquella novel·la mig porno (de la que ja no recordo ni el titul) i no havia tornat a llegir res (se’m van treure les ganes) fins “El corazón helado”, que em va encantar! Per això em vaig comprar aquesta altra, però encara no he tingut temps de començar-la.
TAN LLAMAO PIJO Y NO HE SIDO YO AJAJAJA,QUE CABREO AJAJAJAJAJAJA………..QUE BUENO…AJAJAJAJAJAJAJA….DILE AL HERRERA QUE LE PEGUE AJAJAJAJAJAJAJAJAJA…..DEU MEU QUE BÓ….
Molt interessant!!! T’ha sortit un post seriós i tot 🙂
8.000 ànimes candides
Estimat glamurós, Federico Sánchez (Jorge Semprúm) té una opinió molt diferent de la de vostè i de la que expressa la senyora Almudena Grandes.
aquell episodi, segons testimoni d’en Jorge Semprún va ser simplement el començament dels “jocs mediàtics” que des de Moscou i dirigits per Stalin tindrien com a objectiu posar els comunistes del costat dels demòcrates, i deixar a les democràcies occidentals del costat dels que donaven suport a Franco.
Stalin va fer la recepta, i Carrillo el guisat. Conscients de que el seu pla no seria recolzat pels governs de França o Gran Bretanya (suport que en realitat no buscaven). I sabedors del trist final d’aquells desgraciats que no només ho havien perdut tot, sinó que en una última ganyota del destí serien enviats com xais a l’escorxador-sense armes, sense conèixer el terreny, sense suport …- perquè Stalin i els comunistes s’apuntessin una “estrella” de demòcrates enfront dels altres, els que no van recolzar la invasió, enfront del que, per tant, donaven suport als tirans … com Gran Bretanya, França, etc.
.Com haurà vostè observat per l’enunciat de “8.000 ànimes càndides” ja deixo entreveure que en aquest assumpte els seus participants van actuar amb una gran candidesa. Ara bé, aquesta acció va ser fruit d’un pla ideat pel maligne Stalin per qüestionar la democràcia francesa i anglesa com afirma Semprún (les qual ja van quedar ben retratades amb l’escanyament d’armes a la republica i el seu comportament amb els exiliats), o va ser la conseqüència d’uns il·lusos que a les acaballes de la 2 ª guerra mundial, en la qual van participar activament a favor de les forces aliades, van creure que amb la seva acció arrossegaria al potent partit comunista Francès i a la resta de forces antifeixistes a prendre cartes en l’assumpte espanyol?
Doncs bé, les dues hipòtesis poden ser certes, però jo m’inclino per la de Almudena per les raons que exposo.
, d’aquest esdeveniment vaig tenir un lleuger coneixement per casualitat allà pels anys 75/77 i crec que va ser en llegir la “autobiografia de Federico Sánchez” o en algun article de “quadernos para al dialogo”. Vaig comentar-lo amb diversos camarades del partit (PSUC) i no tenien ni punyetera idea d’això, només dos militants d’avançada edat em van saber dir alguna cosa d’això barrejant-ho amb “el Maqui”, després el tema se’m va oblidar i no l’he tornat a escoltar fins ara.
O sigui que aquests “jocs mediàtics” dels que parla semprúm no els vaig veure per cap lloc, ja que en el PCE no han tingut un especial interès en divulgar, ni en cap PC europeu entre ells el PCF que era el més obedient a Moscou , més aviat crec que és un tema sobre el qual s’ha tractat de tirar-li terra damunt.
D’altra banda, el que digui el Sr Semprún no em mereix cap fiabilitat. Tenim que situar la seva actuació com un element més anticomunista prestant-se a tot allò que contribuís a la destrucció del PC. S’ha de tenir en compte que en arribar la transició es va escampar a Espanya i fora d’ella el temor que el PCE s’alcés com el gran partit de l’esquerra. Tenia per això bones bases: sortia del franquisme ben organitzat i disciplinat, amb molts més militants que qualsevol altre i amb el prestigi de ser l’únic que des del final de la guerra havia lluitat contra la dictadura. Per tallar-li el pas, tothom es va bolcar en suport al PSOE, que molt feble i dividit, gairebé sense militància ni història d’oposició al franquisme, va rebre mil suports mediàtics i financers fins i de l’extrema dreta alemanya i de la UCD! No diguem del opulent i adinerat socialisme alemany i d’altres.
El mite de l’heroic PCE combatent per la llibertat es tenia que enderrocar, Tothom s’apuntava al antifranquisme, la historia es tenia que refer, ara els nacionalista catalans i bascs tenien que aparèixer com patidors lluitadors antifranquistes i no com col·laboradors de la dictadura con veritablement van estar, dels 40 anys de vacances dels socialistes no se hauria de dir res, Es comunistes va patir un duríssim cop amb la publicació de l’Autobiografia de Federico Sánchez, de Jorge Semprún, un llibre que va rebre el premi Planeta el 1977 per augmentar la seva difusió i influència. Semprún ha estat un de tants que amb mitges veritats i mentides senceres, la dreta ha utilitzat perquè a l’esquerra ens estiguin donant gat per llebre.
Un saludo
Moltes gràcies pel teu comentari Manuel! Jo no veig que les dues hipòtesis siguin contradictòries, en absolut.
Es ben cert que el PCE i el PSUC en tota la seva història sempre van estar al costat de la democràcia parlamentària. Igual que el PCF, per cert, que ha estat present en uns quants governs francesos com el de Jospín. Stalin mai va defensar la via dictatorial més enllà de l’àmbit de la URSS
Sense anar més lluny, els Fets de Maig del 37 demostren com els comunistes van avortar tot intent de revolució proletària per part de CNT-POUM. Això per no parlar de tot el procés de Reconciliació Nacional de Carrillo o la participació en la redacció de la Constitució actual.
Almudena Grandes mai ha dit el contrari i , de fet, al seu llibre va molt per aquest camí.
I si els 8.000 van ser ànimes càndides en mans de lluites internes d’un arribista anomenat Jesús Monzón que anava per lliure i els va enganyar fent-los creure que els Aliats els donarien suport.
Doncs jo estic igual que en Miki, coneixia l’episodi, però no en profunditat, i pensava que era cosa del Maquis no pas del PCE. Molt bon article!
PD: He tornat!
[…] literatura espanyola que ens narra apassionadament una aventura amorosa situada dins la desconeguda Invasió de la Vall d’Aran per part del PCE el 1944. Unes 800 pg que he devorat amb fruïció i llàgrimes als ulls, comptant […]
[…] com un valerós grup de 8.000 guerrillers comunistes, provinents de la resistència francesa, van envair la Vall d’Aran a l’Octubre de 1944 quedant-se a ben poc de proclamar la III República a Viella, al magnific llibre “Inés y la […]
[…] i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda […]
[…] de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana […]
[…] publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants era nacionalista català. També el 1944 es constitueix, […]
[…] Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944. […]