Ja podeu llegir CLICANT AQUÍ l’entrevista que m’han fet recentment al diari El Triangle, on parlo bàsicament dels mites pseudohistòrics en el nacionalisme espanyol basc i català.
Per altre banda us deixo amb el vídeo de la xerrada que vaig fer fa unes setmanes amb Federalistes d’Esquerres sobre “Feixisme i Nacionalisme” a la llibreria Alibri de Barcelona
Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació, Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.
M’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.
La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia
CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.
En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.
QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.
De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%) molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.
QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política
De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.
QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques
Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%
QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques
També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.
QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques
Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).
QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986
La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983
Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.
Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies
A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.
A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983
BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta
TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.
LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.
GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.
B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.
LLEIDA: Llavorsí.
GIRONA: Beuda i Calonge.
C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983
BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.
TARRAGONA: Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.
LLEIDA: Cava, Granyena de Segarra i Juncosa.
GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.
D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.
BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra, Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.
TARRAGONA: Cambrils i Forès.
LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.
GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.
Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies
BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny, L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.
TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.
LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.
GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.
Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.
Conclusions
En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.
CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font). A l’alcaldia de Barcelona es presenta Xavier Millet, fill de Fèlix Millet i Maristany, combatent franquista durant la guerra civil, president del Banco Popular Español durant la dictadura i fundador d’Omnium Cultural.
Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).
Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.
Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.
BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.
Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja i @esunen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post.
Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.
En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.
Austria
A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.
Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.
Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ
Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.
Holanda
Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV
A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.
Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.
NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.
Alemanya
Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD
La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.
Regne Unit
Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP
Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.
Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.
França
Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.
La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.
Conclusions
Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:
1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.
2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles, davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.
3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.
No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu discurs atrauran als seus votants.
Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures. I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.
Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:
1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.
El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.
A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.
Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.
2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.
Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.
3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.
4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.
Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia
5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.
La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!
Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.
Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.
6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?
A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?
7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten? Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!
Estimat Diari de Campanya:
Aquest passat divendres no podia faltar a la convocatòria de SOS Racisme davant la seu del Pp de L’Hospitalet. El motiu era protestar per la repugnant i vomitiva campanya d’odi racista que aquest partit ha defecat pels carrers de la nostre ciutat. Es tracta d’uns ridículs folletons on es proposen bestieses a l’alçada de “aturar la proliferació del kebab“.
Fins ara el Pp de L’Hospitalet s’havia distanciat un xic d’aquesta pàrvula demagògia estomacal que al ple municipal ha estat en mans del partit feixista PxC. Però, davant els escàndols de corrupció i el fracàs de les seves mesures econòmiques neoliberals, el PP es suma a al seva estratègia badalonina, fora dels límits dels drets humans, en un fanatisme extremista propi de grupuscles de hooligans marginals i no d’una dreta democràtica europea.
Cartells antiracistes davant la seu del PP-LH
A l’acte de SOS Racisme, on hem participat diversos candidats de la llista ICV-EUIA-Pirates, hem desplegat una pancarta contra els racistes de l’Ajuntament, hem estripat els folletins xenòfobs i hem encartellat contra el discurs de l’odi davant la seva porta. Jo he parlat amb els mitjans de comunicació locals on he posat en valor el treball per la convivència i contra el racisme, demanant al PP que retiri aquesta campanya i retorni als valors democràtics.
Pel que fa a la extrema dreta neonazi actualment te dos regidors al nostre Ajuntament: l‘ex-skin head Daniel Ordoñez amb un tèrbol passat de violència i pallisses, i Alberto Sanchez, impulsor del neonazi Casal Tramuntana de Barcelona, a qui podeu veure a la foto completament borratxo amb una bandera feixista celebrant la victòria de la selecció espanyola.
Recentment he publicat un article per la revista “Quaderns d’Estudi”, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet – que podeu llegir clicant aquí- “Neofeixisme i antifeixisme unitari a l’Hospitalet de Llobregat (2010-2014)” – on analitzo les causes socials, econòmiques, històriques i polítiques de l’auge de l’extrema dreta a la ciutat i del seu lent declivi des de 2011, gràcies a la lluita unitària que hem dut a terme els antifeixistes a la ciutat, així com els seus puerils errors i crisis internes. Llàstima que no hi pogués incloure els darrers esdeveniments relacionats amb el terrorisme gihaidista o el fenomen islamofòbic de Pegida, als que ja vam aturar als carrers de L’Hospitalet recentment.
Per desgràcia, però, el caldo de cultiu del discurs racista, provocat per la competència de recursos escassos en barris obrers molt densament poblats, segueix existint. Es per aquest motiu que el PP ha vist una oportunitat per anar a pescar en els racons més foscos de l’odi i els perjudicis entre veïns, travessant una perillosa línia vermella que pot posar en risc la convivència als nostres barris.
Aquest dissabte hem recuperat també la memòria històrica antifeixista, aprofitant la II Cercavila Republicana pels carrers de L’Hospitalet. Un xic més deslluïda que l’any passat, doncs amb les presses de la campanya no ens ha donat temps a fer difusió fins al darrer moment. Just quan passàvem per davant de la caseta de Ciutadans una dona ens ha cridat “Franco! Franco!” i hem tingut una enganxada amb alguns dels seus militants, l’actitud xulesca i violenta dels quals em recordava a la pitjor PxC. Un cop a l’Ajuntament he llegit el manifest final reivindicant les fites democràtiques i socials de la II República i demanant un nou Procés Constituent Republicà després de les municipals.
Finalment una friki hiperventilada convergent ens ha vingut a intentar convèncer de les meravelles màgiques que aconseguiríem amb la independència, mentre nosaltres li hem recordat les retallades genocides aprovades per CIU i ERC a l’Hospital de Bellvitge. Ha marxat amb la cua entre les cames.
Míting del partit feixista Front Nacional
1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere
.
Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).
2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne
Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.
El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.
3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea
Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés) així com tots i cada un dels membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.
Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.
4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora
Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.
En el cas que canviéssim de moneda, la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.
Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.
Seriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.
I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?
El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.
A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.
Aquest matí, mentre jo participava a les jornades “Com aturar el vot de l’odi” de SOS Racisme al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet, en un altre centre cívic de la mateixa ciutat un òrgan intern de PxC anomenat “Consell Executiu”, format pels regidors del sector nazi més dur i espanyolista, han decidit destituir a Josep Anglada al front de PxC. El motiu donat es que Anglada es quedava els diners dels regidors i pensava compar-se un segon mercedes, amb els seus sous.
Aquestes son algunes de les reflexions que faig al respecte:
1.- Es una victòria de l’antifeixisme i l’antiracisme: Que ningú dubti ni per un moment que si Josep Anglada fos diputat al Parlament o al Congrés o hagués aconseguit uns resultats decents als darrers comicis, els regidors callarien i obeirien al Führer sense més. Això demostra, un cop més, que l’estratègia de plantar cara de forma unitaria i massiva a l’extrema dreta, els acaba empenyent a la marginalitat. Mentre estant a França, on l’esquerra segueix acomplexada i desunida davant Le Pen i el Ministre de l’Interior adopta el seu populisme, el Front Nacional es primera força a les enquestes
2.- Es l’únic efecte positiu del Debat Nacional a dia d’avui: No sabem si hi haurà consulta, però el que es indubtable es que el debat sobre la independència ha generat un abisme entre les dues ànimes del feixisme català: els convergents enfurismats d’Osona i els regidors ultra-espanyolistes embogits de l’Àrea Metropolitana, partidaris d’un model foral carlí (que finalment s’han imposat). En aquest debat estan perduts i van a remolc de Ciutadans, que ara té el camí lliure per fer uns resultats espectaculars a l’antic cinturo roig.
3.- PxC està acabada com a partit polític: No hi ha nazisme sense Führer. I PxC era Anglada, l’única cara coneguda que apareixia a tots els cartells, vídeos o mítings. Tenia uns 10.000 seguidors a Facebook i 5.000 a Twitter (que ja han tancat), la única forma de comunicació per difondre els seus rumors virals xenòfobs. Per si fos poc, també ha marxat el seu responsable de relacions internacionals, Enrique Ravello, que era qui els aconseguia tots els diners de l’extrema dreta europea i han dimitit un de cada 4 regidors electes a les passades municipals. Anglada ha declarat que no accepta la destitució i pretén expulsar a tots els regidors dissidents, la qual cosa apunta a una escissió a la vista, que dividiria encara més el seu vot. El seu substitut, Xavier Simó, un ex-convergent i ex-PP, es un oportunista tímid i educat que no captivarà ni de lluny el vot estomacal de l’odi; es un líder de transició i serà divertit veure com es treuen els ulls pel seu lloc.
4.- … però els nazis moriran matant: Ha triomfat els fans Alba Daurada, els que no tenen complexos per emprar, si cal la violència i els símbols més ultres obertament. Els cadells fanàtics de les Joventuts Identitaries i el Casal Tramuntana, el local del Clot on socialitzen joves en l’odi ultra, ara cobren protagonisme polític, sense ningú que els faci d’aturador. Quan vegin que perden els seus sous i subvencions municipals son capaços de qualsevol cosa.
5.- Ha mort la cuca, però no el verí: El feixisme i el racisme no han estat derrotats ni molt menys. No podem baixar la guàrdia i hem de deixar-nos la pell a les municipals fins que no quedi cap nazi a les institucions. El discurs racista està viu i actiu, Garcia Albiol mana a Badalona, la Llibreria Europa i el Casal Tramuntana segueixen oberts i encara resten centenars o milers de persones proclius a comprar el discurs de que la crisi s’acaba amb un conflicte horitzontal, expulsant migrants i reduint drets. Queda molta feina de formiga per fer als barris amb exclusió social on la competència pels recursos escassos es molt forta!
Adeu Anglada i fins mai!
PD: Us recomano també la lectura d’un article de Bertran Cazorla a la Directa sobre el mateix tema
Aquest blog ja ve advertint que l’Antipolítica es l’avantsala del Feixisme, que el populisme antipartits ha elevat als altars a milionaris evasors d’impostos com si fossin herois revolucionaris, així com que les seves arrels teòriques es troben en David Bell o Francis Fukuyama, el neoliberalisme nord-americà dels anys 80’s. Avui veurem el cas més extrem i patològic: I Forconi (Els Forcats) un moviment social italià inspirat estèticament en el 15M, que fa acampades i manifestacions en contra els presumptes privilegis dels polítics (tot i que el seu portaveu viatja amb Jaguar), amb una ideologia extremadament nacionalista, xenòfoba i populista basada en el rebuig als impostos, negar l’eix esquerra-dreta, sortir de l’euro (sense calcular quins costos de transició tindria per l’economia) i vehiculant el conflicte envers les institucions democràtiques i no contra les financeres.
Aquest moviment es una resposta identitària i proteccionista a la globalització i la crisi, com Alba Daurada o el Front Nacional, en el caldo de cultiu de la demagògia messiànica de Beppe Grillo, ha fet sortir al carrer als sectors més reaccionaris i ultres de la societat italiana que recorden, cada cop més, als suports del totalitarisme de Benito Mussolini. Aquí alguns exemples
–
Dreta i Ultradreta: A les eleccions regionals a Sicília de 2012 el candidat de I Forconi, Marín Morse va rebre el suport del partit feixista Força Nova. El moviment també ha despertat simpaties a Venècia del partit independentista xenòfob Lliga Nord. Fins i tot l’ex-president i corrupte Silvio Berlusconi ha declarat que “aquesta es la nostre gent“. Però sens dubte les bases més actives i radicals del moviment son el violent grupuscle neofeixista Casa Pound el líder de la qual ha estat detingut per tirotejar immigrants i ha declarat sobre el Forconi “Formem part d’aquest moviment des del principi, sense utilitzar els nostres símbols, únicament al voltant de la bandera italiana“. A Turí el moviment també ha tingut suport de hooligans de clubs de futbol
– Policia: Tot i les violentes topades entre la policia i les guerrilles urbanes dels forcats, en moltes ocasions els agents policials s’han tret el barret com a senyal de solidaritat, així com s’han publicat diversos comunicats de suport per part dels sindicats policials.
– Patronal: Els petits empresaris, especialment transportistes, agricultors, han estat els grans impulsors d’aquest moviment, defensant la propietat privada i la fi dels impostos sobre el capital, al igual que el moviment d’extrema dreta anarcocapitalista nord-americà Tea Party
– Nobles i Aristòcrates: Si, si, ho heu llegit bé. En els seus actes s’hi troben monàrquics tradicionalistes, així com diversos membres d’una anacrònica noblesa italiana com Fernando Crociani Baglioni, Duc de Spoleto. En un comunitat, els Forconi asseguren que l’autèntica aristocràcia està molt lligada a la terra i sempre ha defensat a la comunitat.
– Antisemitisme i xenofòbia: Andrea Zunino, de 60 anys, pagès i líder o portaveu declarava el passat 9 de desembre “¿No us sembla curiós que cinc o sis dels més rics del món siguin jueus? “. De nou la conspiranoia dels Protocols dels Savis de Sió en els que es basava el nazisme. També han clamat contra els immigrants, demanant deportacions i el tancament de fronteres.
–Vaticà i Religió Catòlica: Els Forconi van assistir el passat 16 de desembre a una missa al Vaticà, oferida pel Papa. El lider sicilià Mariano Ferro va declarar “venim a participar a la Santa Missa, ja que volem viure un moment de serenitat “. El Papa va saludar als assistents d’aquest moviment i els Forconi el consideren”un dels seus“.
En aquest context de visceralitat filo-feixista, on les discusions de taverna i verduleria han suplit els anàlisis econòmics, el Govern d’Enrico Letta ja ha fet els primers passos per desmantellar el sistema democràtic, eliminant per decret el finançament públic dels partits polítics. Es a dir, a partir d’ara els partits d’esquerres es finançaran amb la caritat, mentre la dreta rebrà diners a carretades dels lobbies, la màfia i les oligarquies econòmiques.
Així doncs, uns moviments socials desorientats ideològicament, prescindeixen d’un anàlisi rigorós anticapitalista i es deixen endur per la ràbia i la bilis antipolítica de les masses enfurismades, acaben precipitant el feixisme pur i dur. Aquells que prefereixen rodejar Parlaments a la Borsa, els que pretenen assaltar el Congrés, renunciant a assenyalar els veritables culpables de la crisi, estan posant les llavors d’una Dictadura Real Ja. Això explica com una experiència tan engrescadora al nostre estat, ha acabat degenerant d’aquesta forma tan grotesca i patètica al país italià. Encara hi haurà algún friki revolucionari despistat que els anirà a riure les gràcies!
La fotografia superior correspon al grup parlamentari d‘Alba Daurada (la cara més atroç de l’extrema dreta a Europa) al Consell dels Helens, o Parlament Grec: 22 homes varonils, forçuts, amb el cap rapat o melena de heavie, bigoti i cara de testosterona; en un racó mig amagada, una única diputada. Si observem les seves desfilades amb torxes, mítings o vídeos, es repeteix constantment la mateixa imatge: fornits mascles acaparant tota l’escena, amb alguna noia duent una bandera en un racó o aguantant la cantonada d’una pancarta.
A Catalunya, si fem un recompte de regidors electes per Plataforma per Catalunya (descomptant escissions, transfuguisme i baixes) avui dia hi han 54 homes i 11 dones feixistes en els ajuntaments catalans en nom de PxC, un 83% de masculinitat.
Passa el mateix amb els votants? Doncs si observem aquests gràfics sobre el vot entre joves menors de 30 anys a les darreres eleccions generals a Àustria, podem comprovar com entre els nois la primera força és, de lluny, el xenòfob Partit de la Llibertat (FPÖ) de Heinz-Christian Strache amb un 32% de vot; mentre que entre les dones joves aquesta formació recull tan sols un 10%, es a dir, una diferència de més de 2/3.
L’única formació d’extrema dreta europea que ha escollit una dona de líder, dins d’un procés d’emmascarament i pseudo-modernització estètica, per tal d’aparentar ser una força democràtica, ha estat el Front Nacional de França, amb Marine Le Pen. Tot i així, segons un sondeig previ a la primera volta de les Eleccions Presidencials de 2012 per TN Sofres Le Pen va recollir 2 punts menys de vot entre les dones que entre els homes. En tot cas, una diferència molt menor que fa 10 anys, quan es presentava el seu pare (el mateix que recomanava a les dones la masturbació com a mesura anticonceptiva) i el FN va ser la primera força entre els homes i la 3a entre les dones amb una diferència de 6% entre els dos sexes.
Es a dir, el fet que les formacions feixistes tinguin un lideratge femení les ajuda, però no és pas suficient per superar l’aversió atàvica de la dona cap a la ultradreta; es tracta, doncs, d’un fenomen estructural i molt més profund que un tema de quotes. Fins i tot quan l’extrema dreta es qui més denúncia demagògicament casos anecdòtics d’explotació de la dona en el món islàmic (mai en l’occidental).
Amb una estètica violenta i homenívola el feixisme atreu a votants masculins de classe treballadora i de nivell cultural escàs o nul, que contemplen esporuguits com les dones han entrat al mercat laboral i les minories (dones i homosexuals) s’estan empoderant, amenaçant el seu antic lideratge, obrint nous models socials i econòmics que no es basen en la força bruta, sinó en l’intel·ligència, les emocions i el coneixement, terrenys on ells son completament negats. El seu discurs, basat en odi i testosterona en vena, afortunadament no es gens atractiu encara per la majoria de dones.
Ha calgut que agredissin a Sanchez Llibre dins la llibreria Blanquerna i davant les càmeres per tal que CiU s’adoni del perill que representa la extrema dreta avui i n’acabi demanant la seva il·legalització. L’augment d‘agressions a persones homosexuals i transsexuals denunciades per l’Observatori de la Homofòbia els va deixar freds; la pallissa a un menor de 14 anys d’origen pakistanès al Raval per part de neonazis, no els va semblar motiu d’alerta i els informes de SOS Racisme evidenciant la relació entre discursos populistes i agressions a migrants no va ser impediment perqué Duran Lleida fes una campanya xenòfoba o per què es facilités la investidura de Garcia Albiol a Badalona.
Celebro que Convergència hagi obert els ulls i espero amb delit que rebutgin els suports internacionals al procés independentista que hem rebut per part de l’extrema dreta de la Lliga Nord italiana o del Govern de Letònia, on hi ha un partit ultra que encobreix ex-legionaris nazis residents al país. O es que si en comptes de donar-nos empentes ens aplaudeixen ja son menys feixistes?
També esguardo pacient que l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior, obrant en coherència, acordin definitivament el tancament del Casal Tramuntana, un local neonazi del barri del Clot impulsat per un regidor de PxC de l’Hospitalet; així com la Llibreria Europa, al barri de Gràcia, dedicada obertament a l’adoctrinament en el fanatisme nacional-socialista.
Desitjo de tot cor que Xavier Trias expulsi immediatament a Manel Medeiros, gerent de l’Institut Municipal d’Educació (IME), fins fa molt poc militant de PxC i mai penedit del seu passat feixista; que l’Ajuntament de Vic, en mans de CIU-ERC, renuncii a tornar a pactar els pressupostos amb els vots i les esmenes de Josep Anglada; així com que es retirin totes les multes i sancions a activistes antifeixistes que no cometien cap altre delicte que manifestar-se.
També confio que des de l’entorn independentista s’hagin adonat del perill de banalitzar el mal i no es tornin a escriure a Vilaweb els desafortunats articles acusant al PSC de ser feixista; que ERC i CDC no es tornin a ajuntar amb grups nazis com UNC per retre homenatges a torturadors policials; que l’ANC es desmarqui amb més contundència del suport que reb de grups xenòfobs com IdCAT i que millor no es dediqui cap carrer a la infausta memòria de l’etnicista grillat Heribert Barrera. No cal anar a Madrid a buscar intolerants i per desgràcia alguns grupuscles amaguen el seu odi darrere senyeres i estelades.
I finalment no volia deixar passar l’oportunitat d’assenyalar la hipocresia galopant de la viperina llengua de l’escurçó Pilar Rahola, que el 11S s’exclamava esglaiada de la violència feixista, quan els seus incendiaris articles islamòfobs son publicats en webs neonazis, al costat dels de Ynestrillas. Després d’estar abocant benzina i espurnes al bosc durant dècades, ara es queixa de les flames. A bones hores!
PD: El cartell d’Unió de Joves corria per Internet i m’ha fet gràcia. Finalment han anunciat per Twitter que era un fake
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
