Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

IDEOLOGIES INCOHERENTS (I): El Carlisme Socialista

Estimats lectors, aquest blog té l’honor de presentar un petit especial, format per tres capítols, dedicat a analitzar breument les teories polítiques més absurdes, incoherents i contradictòries existents a la vinya del Senyor

La era del postmodernisme no ha acabat amb les ideologies, com erròniament profetitzava Fuckuyama, sinó que ha donat lloc a esperpèntics poti-poti formats per un esquizofrènic recull de postulats provinents tan de l’extrema esquerra com de l’ultradreta, creant veritables monstres filosòfics que, afortunadament, tan sols serveixen per entretenir quatre freaks.

Avui la primera part: el carlisme socialista!.

DIOS, REY, PATRIA, FUEROS…. Y MARX!!

Els dia que vaig descobrir que el Partit Carlista havia estat una de les organitzacions que havia donat lloc al naixement d’Izquierda Unida em vaig quedar amb cara de moniato rebullit. Que cony feia una corrent defensora de la monarquia absolutista, el tradicionalisme feudal del antic règim i el catolicisme més ranci en una coalició d’esquerres?

Per tal de treure l’entrellat en aquest enigma ens hem de remuntar a l’any 1962 moment en el que el pretendent carlí al tro d’Espanya, Carlos Hugo de Borbón-Parma, decideix fer un viatge per Astúries i es queda a en una mina per experimentar la sensació de “treballar”, cosa que òbviament mai havia fet.

Doncs resulta que en aquell entorn entra en contacte amb el sindicalisme obrer i veu la llum, convertint-se al socialisme revolucionari, però sense renunciar a les seves aspiracions dinàstiques i convenç al Partit Carlí que es sumi a la seva estranya revelació.

Al seu germà petit,un violent falangista com tots els carlins de l’època, i nº2 al tro carlí, Sixto de Borbón, no li va fer gaire gràcia la idea i els seguidors d’ambdós personatges es van enfrontar en un brutal tiroteig durant la tradicional romeria a Montejurra (Navarra) de l’any 1976. Això va provocar una escissió irreconciliable al carlisme, sent el marxisme de Carles Hug la corrent majoritària.

Tot i que actualment son una corrent política pràcticament inexistent (a les darreres eleccions que es van presentar, les europees del 2004, amb prou feines van tenir 1.000 vots, un 0.01%), disposen de pàgina web i manifestos diversos on m’he submergit per intentar comprendre com lliguen a Lènin amb Zumalacàrregui.

– Es presenten com una ideologia rural i antiglobalitzadora que defensa els interessos dels pagesos, al estil de Josep Bové a França,

-Defensen un federalisme total del estat espanyol, tal com estava organitzat al Antic Règim, però amb una autogestió socialista. Van donar suport al independentista Pacte de Lizarra subscrit també per Batasuna i el PNV.

-Son demòcrates i anti-autoritaris i els hi es igual monarquia o república sempre que es passi per referèndum. I jo em pregunto: quin sentit té llavors seguir mantenint la línia paral•lela al tro borbònic??

-En una imaginativa revisió de la història, segons ells les guerres carlines van ser uns moviments populars de les comunitats pageses contra la imposició del capitalisme liberal. Si, d’acord, però l’alternativa que llavors presentaven els requetés era l’absolutisme feudal, gens democràtic per cert!! Citen nit i dia un breu article de Karl Marx (de tres paràgrafs), que va publicar a New York Daily Tribune, on el filòsof alemany veia a les guerres carlistes un moviment popular contrari al liberalisme. Però …si tan anti-capitalsites eren… perquè dimonis van donar suport entusiasta al bàndol franquista a la guerra civil?

-Es porten a matar amb “Comunión Tradicionalsita”, els carlins fatxes de tota la vida, a qui tenen un odi visceral des de Montejurra i acusen de traïdors a la causa.

(continuarà…)