Posts Tagged ‘internacionalisme’

h1

La Revolució Russa com a derrota del Nacionalisme.

març 13, 2017

Aquest mes de Març es compleixen 100 anys de la Revolució de Febrer de 1917, que suposa la caiguda del règim tsarista de la dinastia Romanov i acabarà amb el triomf de l’únic sistema econòmic que ha suposat una alternativa mundial al capitalisme. En aquest post faré incidència a com la Revolució Russa es va aixecar com una derrota total dels Fronts Nacionals i dels cants de sirena del patriotisme nacionalista.

aLenin

No es pot deslligar en cap moment la Revolució Russa de la Primera Guerra Mundial, un conflicte entre nacionalismes europeus (imperialistes o secessionistes), i de les tensions que el patriotisme bel·licista va provocar dins del moviment obrer, que van dur a la fulminant desaparició de la Segona Internacional.

Ja al 1893, la dirigent socialista alemanya  Rosa de Luxemburg publica els seus primers textos en contra tant del imperialisme com del dret d’autodeterminació, explicant que les fronteres nacionals no tindrien cap sentit un cop s’arribés al socialisme.  Va titllar als moviments independentsites com “fraseologia buida i petitburgesa“, destinats simplement a dividir la lluita obrera, tot afirmant que el subjecte del dret d’autodeterminació havia de ser el proletariat i no les nacions oprimides.

Això la va enfrontar a Lenin el qual, tot i si reconèixer el dret d’autodeterminació, explicita que la lluita obrera ha de ser en tot cas internacionalista, defensant que l’alliberament nacional només seria possible dins d’una Revolució. Progressivament, però, Lenin es va apropant a les tesis de Luxemburg, a mida que veu com els moviments nacionalistes burgesos aboquen a Europa a una guerra fratricida. El 1913 en el text “Notes crítiques sobre la qüestió nacional“, Lenin fa una profunda crítica al nacionalisme burgés i a les aliances nacionals “verticals” a les que contraposa amb l’internacionalisme “horitzontal”. Fins i tot aboca per estats com més grans i cohesionats millor:

En igualtat de les altres condicions, el proletariat conscient advocarà sempre per un Estat més gran. Lluitarà sempre contra el particularisme medieval, aplaudirà sempre la més estreta cohesió econòmica de grans territoris, en els quals es pugui desenvolupar àmpliament la lluita del proletariat contra la burgesia”. Lenin, 1913

En el Congrés de Basilea de la II Internacional (1912) s’aprova per unanimitat un Manifest redactat pel Buró Socialista en el qual es criticava durament la guerra imperialista, es feia una crida a lluitar per impedir-la, aprofitant la ocasió per provocar situacions revolucionaries. El manifest cridava a avantposar en tot moment la lluita de classes a la de pobles, transformant una guerra entre estats en guerres civils contra la burgesia local.

Els dies 15 i 16 de Juliol de 1914 es celebra el Congrés del Partit Socialista Francès on es viu un dur enfrontament entre nacionalistes i internacionalistes. Per una banda, els partidaris de fer un Front Nacional amb la burgesia estaven liderats enèrgicament per Guesde, per l’altre, els internacionalistes de Jean Jaurés van aconseguir els vots justos per aprovar una resolució favorable a fer una Vaga General europea per boicotejar la Guerra. Al cap de pocs dies, però, Jaurés moria assassinat a mans d’un radical ultranacionalista i el PSF acabaria donant suport a la declaració Guerra i a les soflames patriòtiques bel·licistes.

El 29 de Juliol de 1914 el Buró Socialista Internacional, reunit a Brusel·les, es reafirmava en les seves tesis pacifistes, revolucionaries i antinacionalistes. Però al cap de tan sols 10 dies la principal organització obrera d’Europa, el Partit Socialista Alemany (SPD), votava a favor dels crèdits de guerra al Reichstag. I a Bèlgica, el President del Buró de la II Internacional, Vandervelde, esdevenia Ministre de Guerra en un Govern de Concentració Nacional amb la dreta burgesa.

Davant això Lenin dona per morta la II Internacional i fa un crida antinacionalista per aturar la Guerra mitjançant aixecaments revolucionaris que, finalment, tindrien èxit a Rússia. En el seu text d’Agost de 1915, “El socialisme i la guerra“, Lenin qualifica de “socialxovinistes” als marxistes partidaris d’avantposar el nacionalisme a la lluita de classes amb aquestes paraules textuals:

“El socialxovinisme és la sustentació de la idea de “defensa de la pàtria” en la guerra actual. D’aquesta posició deriven, com a conseqüència, la renúncia a la lluita de classes, la votació dels crèdits de guerra, etc. Els socialxovinistes apliquen, de fet, una política antiproletària, burgesa, ja que el que propugnen en realitat no és la “defensa de la pàtria” en el sentit de la lluita contra el jou estranger, sinó el “dret” de tals o quals “grans “potències a saquejar les colònies i oprimir a altres pobles. Els socialxovinistes repeteixen l’engany burgès que la guerra es fa en defensa de la llibertat i de l’existència de les nacions, amb la qual cosa es posen del costat de la burgesia contra el proletariat. Entre els socialxovinistes figuren tant els que justifiquen i exalten els governs i la burgesia d’un dels grups de potències bel·ligerants com els que, a semblança de Kautsky, reconeixen als socialistes de totes les potències bel·ligerants el mateix dret a “defensar la pàtria “. El socialxovinisme, que defensa de fet els privilegis, els avantatges, el saqueig i la violència de “la seua” burgesia imperialista (o de tota burgesia en general), constitueix una traïció absoluta a totes les idees socialistes i a la resolució del Congrés Socialista Internacional de Basilea.” Lenin, Agost de 1915

Això es el que no entenen els Governs provisionals de Lvov i Kerensky, executius moderats sorgits de la Revolució de Febrer, que decideixen seguir participant a la Gran Guerra i defensant l’Imperialisme Rus, en comptes d’atendre a les urgents necessitats socials del poble. Un cop Lenin torna de l’exili, acaba liderant una nova Revolució d’Octubre (que realment es va produir al Novembre), amb la promesa de Pa, Pau i Terra, que aquest cop si va complir, tot i que la retirada de la guerra va suposar la pèrdua de nombrosos territoris russos.

Segons l’historiador Eric Hobswawm, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el President dels EEUU Wilson jugarà la carta del nacionalisme en els Tractats de Pau, per tal d’aturar l’expansió de la Revolució Socialista per Europa. Per tal de combatre l’internacionalisme obrer de Lenin, Wilson defensarà el dret d’autodeterminació, que dona lloc al desmembrament dels Imperis europeus creant un “cordó sanitari” amb una infinitat de petits estats que rodejarien Rússia.  Efectivament, entre 1918 i 1920 semblava possible l’expansió d’una Revolució Mundial, amb la proclamació efímera de repúbliques soviètiques a Babiera i Hongria, que serien ràpidament sufocades.

El Març de 1919 es crea la III Internacional o Komintern, que donaria lloc a un nou espai polític, revolucionari i internacionalista, escindit de la socialdemocràcia reformista, a qui acusarien de traïció. Aquells partits que van donar suport al Komintern passen a anomenar-se comunistes i estaran coordinats per tal d’expandir la revolució socialista pel mon.

Tota la política internacionalista, però, acaba amb la mort de Lenin. En el V Congrés del Komintern, celebrat a Moscou entre juny i juliol de 1924, Stalin defensa la tesis de “Socialisme en un sol país“, enterrant definitivament la idea d’una Revolució Mundial. Aquesta tesis, definitivament aprovada en el XIV Congrés del PCURSS de desembre de 1925, renuncia a expandir la Revolució, creu que aquesta només s’ha de limitar a Rússia i tractarà al Komintern com una forma de defensar els interessos nacionals de la política exterior russa a través dels seus partits comunistes, que faran d’ambaixades, renunciant realment a expandir el moviment revolucionari com es va demostrar a la Vall d’Aran el 1944.

El Komintern s’acabaria dissolent definitivament durant la II Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, la URSS acaba practicant un imperialisme similar al qual havia combatut als seus inicis, sufocant violentament qualsevol dissidència als països de la seva òrbita, als quals tracta com meres colònies, com és el cas d’Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968) o Polònia (1981).  Trotsky s’oposaria fermament a aquesta tesis, defensant una Revolució permanent mundial, però aquest seria purgat, expulsat i, posteriorment, assassinat.

h1

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

agost 22, 2016

##aaBrexit

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

GAL TAN2

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

GAL TAN1

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

GAL TAN4

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

GAL TAN

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

GAL TAN3

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

h1

Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

juliol 22, 2014

#reforev

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

h1

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

febrer 14, 2013

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

green_is_the_new_red_bumper_sticker-p128222441679341772en8ys_400

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.