h1

Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica.

Juny 11, 2018
llaços grocs

Pont de Girona

Perquè hi ha tanta polèmica sobre els llaços grocs posats en espais públics o simbòlics? Perquè hi ha gent que li ofen tan profundament que aquests es posin o es treguin? Quina explicació estructural podem donar des de les ciències socials a aquest fenomen tan curiós?

Abans de començar simplement voldria apuntar que a mi personalment em sembla malament que els polítics independentistes estiguin en presó preventiva sense sentència, ja que crec que l’estat té prou eines per vigilar que no es fugin. No crec que siguin “presos polítics” ja que no se’ls acusa de tenir una ideologia, sinó d’unes accions concretes que, si bé no son legals, sens dubte no van ser violentes i per tan no hi ha lloc a una acusació de rebel·lió. El que van fer va ser una performance simbòlica per tal d’enganyar als seus propis votants i seguir al poder. Per tant el seu càstig hauria de ser similar a la sentència del 9N: multa i inhabilitació. La presó em sembla quelcom desproporcionat i espero que el nou Govern del PSOE acabi negociant una amnistia en un futur proper.

Context històric

El Moviment dels Llaços Grocs sorgeix just després de la brutal repressió policial del 1O, la suspensió de l’autonomia i del fracàs de la proclamació d’independència, en una data màgica on s’havien de complir les profecies mil·lenaristes amb l’arribada d’una República sense atur, desigualtats ni retallades. Es el mateix moment en que els líders messiànics del moviment son empresonats o fugen a l’estranger. El moviment independentista es troba molt mobilitzat amb grups d’activistes organitzats en CDR (així com les organitzacions peronistes governamentals ANC-Omnium). Aquest moviment sobtadament passa de defensar la independència a la llibertat dels presos. Es dona així un brusc canvi des d’un pensament màgic positiu, basat en un voluntarisme naïf, a la gestió d’unes emocions de dol i frustració.

Per altre banda, trobem també l’aparició de grups activistes nacionalistes espanyols, amb mobilitzacions constants, així com un nou moviment anomenat “Tabarnia” que paròdia al nacionalisme català i que li copia de forma mimètica tots els seus defectes.

Estem davant un escenari de fractura social, polarització i crispació extrema en l’eix identitari entorn a dos blocs.

Visió Emic: els diferents relats subjectius

Pregunta

En primer lloc vaig fer una crida a les meves diferents xarxes socials per tal d’elaborar una “visió emic”, es a dir, els diferents relats subjectius i personals que tenen els diferents agents implicats. Van participar unes 120 persones a qui agraeixo la seva col·laboració.

Persones que posen llaços-> Per ells els llaços representen “solidaritat” amb els presos o “contra la repressió” i interpreten aquells que els retiren son “feixistes” que atempten contra “la llibertat d’expressió“. Alguns fins i tot han arribat a afirmar que senten dolor físic quan algú arrenca un llaç. Els col·loquen al espai públic ja que volen demostrar que “Els carrers seran sempre nostres i no podem deixar que se’ls apropií la extrema dreta espanyolista” en una “lluita per l’espai simbòlic” per la “permanència de la voluntat dels catalans“.

Persones que arrenquen llaços o es senten ofesos per aquests-> Ho veuen com una campanya de “màrqueting per la visibilitat/adhesió del Procés” per donar una “falsa sensació d’unanimitat” o com una “apropiació/colonització de l’espai públic“, amb “total impunitat” i creuen que es un comportament “sectari“. Molts afirmen que els llaços grocs els fan sentir “intimidats, exclosos,  i invisibilitzats” i que “posa en risc la seva llibertat“, els feien recordar “el trencament familiar que pateixo” i a unes persones (els presos/fugits) a qui acusen de “colpistes” i d’atemptar contra els seus drets. Tots ells afirmen que no els molestes aquests llaços en espais privats, però si en espais públics, especialment en escoles. Alguns afirmen que es tracta d’una “lluita per la hegemonia i la visibilització“.

Altres-> Finalment destacar que alguns informants han destacat estar completament a favor de l’alliberament dels presos, però en total desacord amb el moviment dels llaços, al interpretar que es tracta d’una mera excusa per defensar el processisme i convergència. Alguns expliquen que han participat en actes en favor dels presos i han marxat fastiguejats quan s’han fet crits a favor de Puigdemont.

Crec que la part més interessant d’aquests relats emic es el transfons de la frase “Els carrers seran sempre nostres“. Qui es aquest “nostres“? Els catalans o només els procesistes? Mentre que els que posen llaços afirmen que volen reconquerir l’espai públic de l’estat espanyol, els que es senten ofesos pels llaços creuen que es refereixen als castellanoparlants o als no independentistes. Aquesta confusió entre “Estat Espanyol” i “persones que es senten espanyols” o “parlen en castellà” es molt recurrent en tot el Procés.

On es posen els llaços? L’apropiació simbòlica de l’espai públic

DeXgJ9GXkAE3jTJ

Ajuntament de Torroella de Montgrí

En un primer moment els llaços es posen sempre en espais privats i individuals, com qualsevol altre reivindicació política. Al cap de poc temps, però, comencen a aparèixer en espais públic. Quin significat té això?

Vaig fer una segona crida a les xarxes socials demanant que els meus followers em fessin arribar a quina tipologia de llocs estaven posant llaços, la seva ubicació i si eren llaços o creus. La participació ha estat molt elevada i he classificat els llocs en 4 categories, cada una de les quals té una significació diferent:

A) Llocs de pas o “No Llocs” – Carreteres, autopistes, autovies, passos de vianants, ponts, semàfors, cruïlles, vies fèrries, metro, ferrocarrils, rotondes, passeig marítim, fanals, papereres, platges, places, parcs, zones d’oci infantil.

B) Zones que simbolitzen fronteres – Muralles, entrades de pobles, cartells de terme.

C) Edificis públics – CAPs , hospitals, escoles, universitats, ajuntaments, seus de districte, Parlament, teatre municipal, biblioteques públiques, castell, jutjats, museus.

D) Llocs amb significat religiós – Campanars, pessebres públics, esglésies, processons, altars, decoracions nadalenques, arbres de nadal públics, catifes florals de Corpus.

La categoria més freqüent per golejada es la A, especialment en zones cèntriques d’espais urbans. Segons l’antropòleg Marc Augè, les zones de pas, on ningú es detura i es dona un flux constant de vianants, son “no llocs” o “espais de l’anonimat” i la seva principal característica es la seva manca d’identitat i personalitat, son espais que tan sols estan definits pel passar de les persones. Son l’indret de la globalització i la multiculturalitat per excel·lència.

Com afirma l’antropòleg Manuel Delgado l’espai públic “es una esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de l’heterogeni de la societat, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres”. Un lloc on les “diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que anomenem privat”. L’espai públic seria doncs, un teatre d’operacions on els individus, com estranys, interaccionen entre si i amb l’entorn, en un complet anonimat, oblidant les seves diferències de classe, ideologia o identitat (que reserven per un espai privat) esdevenint simples ciutadans anònims.

Hi han molts moviments polítics, socials, religiosos o culturals que ocupen sovint l’espai públic, sense que això generi cap problema, ja que normalment ho fan amb una característica comuna: es tracta d’una performativitat situacionista i efímera. Es a dir, quan una manifestació, concentració o processó acaba, els seus membres es dissolen i l’espai públic es buida de significat simbòlic, tornant a la seva neutralitat prèvia. En canvi, els que posen llaços grocs pretenen que aquests es quedin de forma permanent per un temps indefinit.

Granollers

Granollers

Jo interpreto que al posar aquests llaços en aquests punts es realitza un ritual de conversió del “no lloc” en un “espai simbòlic“, realitzant una demarcació territorial a partir d’unes petjades simbòliques (els llaços) d’una forta càrrega emocional (el patiment dels presos), dipositant en un entorn social buit de tot significant una càrrega afectiva i cognitiva. Aquests espais passen a ser una expressió d’identitat, amb voluntat d’evangelitzar i convertir als ciutadans anònims, així com cohesionar i donar estabilitat al moviment processista en un moment de transició i desorientació entorn als seus objectius futurs.

Això provoca una diferent percepció psicosocial en funció a la experiència emocional de cada persona, fent que alguns transeünts es sentin ofesos, al veure’s interpel·lats o empesos a sortir de la confortabilitat de l’espai d’anonimat. Alguns també es senten exclosos de la seva condició de ciutadans/vianants, al sentir-se expulsats de la essència heterogènia, plural i neutral que té l’espai públic i el “no lloc” per naturalesa.

Pel que fa a la categoria B (zones que simbolitzen límits i que es troben situades sempre en poblacions rurals) clarament es volen establir fronteres simbòliques amb un significat inconscient de “zona liminar” on, al creuar-la, esdevindria un rite de pas del mon impur líquid, imprevisible, globalitzat i multicultural a una zona sòlida, de seguretat i confort entorn una comunitat grupal cohesionada en la seva identitat única. Per altre banda, aquells que es senten ofesos interpreten aquestes fronteres com un símbol de rebuig, com si se’ls estes expulsant o barrant el pas i no se’ls deixes formar part del grup.

En quant als edificis institucionals (C) mentre que els independentistes, especialment ben representats entre les classes mitges funcionarials, volien simbolitzar la recuperació de l’autogovern durant l’aplicació de l’article 155; també es pretén una “apropiació” social de llocs amb una connotació simbòlica relativa al “poder” i “a l’estat” i que es constitueixen en part important de la memòria i de l’imaginari col·lectiu. Per als no-independentistes es tracta d’una forma de representar que l’administració pública pertany tan sols a un grup polític/ètnic del qual ells no formen part, fet que els fa sentir expulsats a una classe subalterna.

La conversió de llaços en creus: la sacralització de l’espai públic

 

Procesó

Girona, Temps de Flors

Durant la passada Setmana Santa es van realitzar en alguns indrets de Catalunya uns rituals en els quals es realitzava una paròdia d’una processó catòlica, en la qual les imatges dels sants, els màrtirs o de Jesucrist eren substituïts pels presos i fugats. A la de Tarragona, hi van participar 400 persones donant voltes a la presó, a la de Termens es va fer un altar amb una urna i a Montserrat una cadena humana de 3.500 persones va peregrinar al lloc més sagrat de Catalunya amb el retrat dels presos. A Arbúcies es va fer una processó per Corpus sobre catifes florals amb llaços grocs i imatges dels presos.

576_1522390732popop

Mataró

Creus a la porta d’una església, a Mataró

Posteriorment van aparèixer llaços en llocs en llocs amb simbolisme religiós (categoria D) i, en alguns llocs, els llaços es van convertir en creus grogues, que eren col·locades en els mateixos llocs que els llaços, simulant ser un cementiri. En aquestes creus sovint s’hi escriuen missatges d’aquells valors que per ells representava la República Catalana i que ells creuen que estan morint per la repressió espanyola (“democràcia”, “llibertat”, “justícia”…).

Jo interpreto la conversió dels llaços en creus creus com una necessitat de fer més explícita la metàfora inconscient entre els elements religiosos cristians i els simbolisme del Moviment dels Llaços. Recordem que la creu es el màxim símbol de la religió cristiana i que representa el sofriment de la tortura i mort de Jesucrist. Aquestes creus passarien a ser, doncs, elements rituals sagrats que demarcarien la territorialització d’un “santuari, un lloc esotèric on es projectaria de forma simbòlica el sofriment dels màrtirs/presos, negant així la essència profana que té l’espai públic per naturalesa.

Es quelcom similar al cristianisme del segles IV-VIII dC quan empra les imatges o relíquies del sofriment i les tortures dels sants, màrtirs o del mateix Jesucrist per convertir espais pagans en llocs de culte pel cristianisme i poder ser així la única religió oficial permesa.

PHOTO-2018-06-07-12-04-16-225x300

Processó de Corpus a Arbúcies

En els “santuaris” on s’han col·locat aquestes creus es on s’han produït els enfrontaments més durs entre partidaris i detractors, ja que la manipulació d’aquests elements sacres per part de persones “profanes”  e “impures” seria interpretat com un sacrilegi i una profanació del santuari.

De la mateixa forma que el sector més fanàtic del processisme es va sentir ofès i va atacar violentament les exposicions fetes al Born o el Fossar de les Moreres, ja que per ells son també santuaris sagrats que representen els morts i caiguts al 1714.

 

 

Conclusions i apunts finals.

DebPT6wXcAEzvoH

Creu groga gegant a l’entrada de Platja d’Aro

La col·locació de llaços i creus en l’espai públic, amb una intenció de permanència indefinida, tenen una forta càrrega simbòlica inconscient, amb diferents nivells d’interpretació que van molt més enllà del tema dels presos i que busquen una apropiació ritual i simbòlica de no-llocs, espais públics i institucionals, que esdevenen espais simbòlics, zones liminars i santuaris. Es busca crear una sensació d’unanimitat, una hegemonia cultural simbòlica i una cohesió de grup. Recordem també que el processisme es un moviment  molt emocional i victimista que sempre ha buscat una superioritat moral sobre Espanya. Tindre màrtirs els va de perfecte per tal de tractar d’evangelitzar adeptes exhibint públicament el seu dolor.

El nacionalisme és una reacció davant la globalització on es destrueix l’equació espai físic=cultura, on la identitat passa a ser quelcom individual i líquid; aquesta apropiació de l’espai públic busca refer de forma ritual el vincle entre identitat i lloc físic, reforçant el sentiment de pertinença col·lectiu.

Catalunya no es l’únic lloc on s’ha produït una lluita simbòlica per l’espai públic entre grups nacionalistes enfrontats. Si això es continués radicalitzant i portant a un extrem, en un futur ens podríem acabar trobant davant una segregació de l’espai urbà en barris nacionalistes i no/nacionalistes, com ja succeeix a Irlanda del Nord, Israel i en molts indrets de l’antiga Iugoslavia. A Euskadi, també es va emprar la imatge dels “presos polítics” per reivindicar la seva amnistia o apropament a presons basques, mentre que per una part de la població aquests símbols eren una forma d’amenaçar-los i aterroritzar-los. La diferència bàsica, però, es que en aquests exemples hi han hagut morts, mentre que a Catalunya tan sols estem parlant de presos i exiliats.

missa groga

Sant Felip Neri, Barcelona

El problema de fons es que la falta total d’empatia entre els dos blocs fa que aquesta expressió de identitat, dolor i frustració sigui interpretat d’una forma violenta i excloent per una part important de la societat catalana, que es sent expulsada, segregada i subalterna en espais públics i institucionals per aquests llaços i creus. I l’altre bàndol interpreta que qui treu els llaços grocs son sacrílegs feixistes que ataquen la seva llibertat i destrueixen els seus espais sagrats, ja que en cap moment s’han parat a pensar en l’experiència emocional d’exclusió i segregació que estan provocant amb la seva politització tan invasiva de l’espai públic i institucional.

Catalunya no tornarà a ser un sol poble fins que no siguem capaços de d’entendre els sentiments d’aquells que no pensen com nosaltres, deixant de considerar feixista a tothom que no comparteixi els nostres valors, símbols i idees. I només quan s’accepti a l’alteritat com a un igual es podrà iniciar un diàleg.

Anuncis

21 comentaris

  1. Gràcies per aquesta entrada, jo em sento permanentment envaïda/atacada pel groc. I consti que tampoc no sóc espanyolista, aquesta fal·lera dels uns i els altres pels draps no l’acabo d’entendre.


  2. Lúcida explicación del tema, solo falla al definir el problema de fondo. El problema de fondo no es falta de empatía, el problema es que una parte ha iniciado una “cruzada moral” contra la otra. Desde el nacionalismo se ha iniciado una guerra moral, una cruzada contra la pérdida de identidad tribal, por eso se han apropiado totalmente del espacio público, de una forma militante y agresiva.

    La falta de empatía viene de orígen, porque en las guerras morales (o religiosas que vienen a ser lo mismo) lo primero que hay que conseguir es la deshumanización del enemigo. Y una vez, deshumanizado cualquier cosa vale contra él.

    Y como punto final, en las guerras morales (especialmente en las cruzadas como esta) no se dialoga…. no se puede por definición, es como intentar dialogar con un sacerdote sobre la virginidad de María, aunque sea físicamente imposible para el creyente solo ponerlo en duda es un ataque, y nunca podrá transaccionar hasta una posición intermedia de acuerdo. Algo fundamental para la posibilidad de un diálogo entre las partes que sea algo más que un diálogo de besugos.


    • Si, efectivamente. Como he apuntado brevemente en el texto y más ámpliamente en otros artículos, el procesismo tiene un interés mucho mayor en demostrar su superioridad moral frente a España que no en conseguir la independencia


  3. Dubto moltíssim que hi hagi més enllà de la gent directament involucrada en el procés i en la gent pròxima a les persones que gaudeixen de l’hospitalitat del ministeri de justícia quepensi en els presos. No has posat el focus en el gregarisme, en la identificació de persones amb poca personalitat amb els símbols, gent que es reconeix, com els pijos s’hi reconeixen en les marques. Els llaços a la solapa, éssent molt populars no són majoritaris. La gent que exterioritza les seves creences sol ser gent bastant incompetent. La colonització de l’espai públic compta amb l’entusiasme només d’uns pocs, davant la indiferència de bastants i amb l’oposició de la majoria no independentista.
    Lamento que hagis titllat l’acció de la policia de repressió brutal. Els primers en anar-vos a la merda quan això peti sereu els tebis i els equidistants.


  4. Bon post! La reflexió de com utilitzem l’espai públic és necessari. Ara farà falta que tots entenguem que el respecte de l’un acaba davant el respecte de l’altre i que conviure és sempre prioritari.


  5. No sé si “glamurós”…però d’antropològic en té poc aquest text. Només quatre apunts. Primer: en una anàlisi antropològica sobren les valoracions (morals, polítiques, estètiques) sobre els “informants” i les seves pràctiques i concepcions del món; cosa que, en el teu text, n’està plena (“procesistes”, “milenaristes”, etc.). Segon: caldria explicitar els mètodes d’investigació que has utilitzat per extreure suposada informació “èmic” d’uns informants que difosos i que només serveixen per justificar el teu posicionament de partida. Tercer: poses molt èmfasis en els mètodes, tècniques i espais de col·locació de llaços, i en els grups que s’organitzen per posar-ne, però no en el “bàndol” que es dedica a extreure’ls: com s’organitzen?, amb quines tècniques extreuen aquesta simbologia i quina simbologia alternativa proposen?? Quart: la definició d’en Delgado sobre “espai públic” és esbiaixada segons teu plantejament de partida: l’espai públic és (hauria de ser) un espai “neutral” i sense simbologia partidària/grupal. En Delgado, precisament, porta anys criticant les concepcions despolititzades i aconflictuals de l’espai públic. De fet, l’article que enllaces – “El espacio público no existe- és una crítica frontal a la noció habbermasiana (i dominant) d’espai públic…no pas la seva definició d’espai públic.

    Em sembla més aviat, arqueòleg, que utilitzes interessadament el llenguatge i aurèola de cientificitat de l’antropologia pels teus propis (i, ep, més que legítims) interessos: criticar -i, també, ridiculitzar- el que denomines (gens, “èmicament”, per cert) Movimient dels Llaços Groc. Doncs això, es tracte d’un article d’opinió més.


    • 1) Això es un post d’un blog informal de divulgació general, no una tesi doctoral ni un paper. Als informants no els he definit, però el moviment s’havia de contextualitzar de forma històrica

      2) He explicat perfectament els mètodes fets servir, a través de les xarxes socials. Sè que no es gaire ortodox, però insisteixo, es un post, no una tesi.

      3) Els que treuen els llaços no tenen gaire misteri ni interès (per mi, vaja). Es un moviment purament reactiu, sense més, que treu els llaços que els altres posen. En tot cas seria una altre investigació, no aquesta.

      4) Bé he fet servir una definició de Delgado, personatge amb qui tinc fortíssimes discrepàncies amb la resta de la teoria, que n’agafi una idea no vol dir que les agafi totes. I una cosa és que a l’espai públic es permetin actes polítics i una molt diferent es la conversió permanent de l’espai públic en un lloc simbòlic o sagrat.

      I jo sospito que el que no t’ha agradat del post no es la metodologia sinó les conclusions a les que he arribat. M’equivoco? Perquè tan èmfasis en detalls metodològics, quan es evident que en cap moment he pretès tindre un rigor acadèmic, en comptes de rebatre les conclusions?


  6. No sé exactament d’on ha sortit la idea dels llaços grocs, però hi ha una cançó que va tenir molt d’èxit fa quaranta anys, “Tie a yellow ribbon round the old oak tree”, que narra el retorn del protagonista a casa després de tres anys d’absència (no queda clar si ha sortit de la presó o torna de la guerra).

    La cançó s’adreça a la seva parella i li diu que si no l’ha oblidat lligui una cinta groga al voltant d’un determinat roure de la carretera. El protagonista afegeix que si veu el llaç baixarà de l’autobús, i si no, passarà de llarg.

    No cal dir que quan hi arriba troba cent cintes grogues al voltant del roure.

    Sembla que en alguns països hi ha la tradició de posar cintes grogues per recordar els absents, sobretot si ho són per causes forçades. Així, doncs, els processistes no han inventat res.


    • Ah vaja, que interessant, ho desconeixia


      • En efecte, és una bonica cançó dels anys 70, popularitzada en diversos paisos. “Ata una cinta amarilla al viejo roble”…….aquí una versió de Helena Bianco (cantant de “Los Mismos”, grup musical dels 70). 🙂


  7. Ets un feixista, i justifiques la opresio al poble català. Si, son presos politics, i el Carrer es i serà per sempre nostre.


    • Han cantat feixista!


    • M’encanta quan es confirmen al 100% les conclusions d’un post. gràcies!


      • Feixista és qui no admet una opinió ja no contrària, sinó diferent a la seva. Feixista és qui practica el pensament únic. Feixista, no ho seràs més aviat tu? Els qui parleu de “poble català” acostumeu a practicar un reduccionisme que empetiteix la enriquidora i diversa societat catalana. I això d'”els carrers són nostres” ja ho deia el Manuel Fraga.


  8. Sense voler entrar en insults o discussions basades en intentar humiliar l’oponent, em sembla irònic que un homosexual es queixi de “l’usurpació de l’espai públic” per omplir-lo de senyals identitats. Creia que les banderes arc-iris o los violetes (¿el violeta també forma part del moviment homosexual?) sempre eren benvingudes. I que qualsevol reacció de rebuig implicava el descrèdit de qui aplicava aquest rebuig.


  9. El nacionalisme sempre atorga molta importància a la superestructura. Superestructura = estètica, símbols, creences, religions, mites, etc. En canvi altres ideologies com el liberalisme, la socialdemocràcia, o fins i tot el comunisme, se centren més en la infraestructura o estructura. De baix a dalt … la infraestructura o l’estructura són factors més concrets i materials. Són factors que es poden contrastar millor, són “falsables” com diria Karl Popper. En canvi, la superestructura és més immaterial, més abstracte, més fum. L’independentisme té un “empacho de superestructura” : -)

    Els nacionalismes centren el debat a establir diferències i fronteres entre grups humans. Diferències que precisament es basen en els símbols, en adhesió als símbols que proposen, o en tòpics. Per això fan propostes que siguin atractives des del punt de vista estètic o del màrqueting, encara que siguin un “farol”, com deia Clara Ponsatí. O encara que siguin propostes basades en mentides o en exageracions. Les propostes basades en simbolos requereixen menys esforç mental, en comparació amb propostes basades en raonaments llargs.

    En el llibre d’Adolf Tobeña (“La Pasion Secesionista”), hi ha tot un capítol dedicat a les “esteladas perennes”. Algunes cites interesants:

    “Resulta curioso que los mejores estudios sobre la influencia de las banderas en las actitudes y comportamientos politicos vengan de Israel, un pais donde la profusion de enseñas nacionales es apabullante”. Pag. 99

    “La mayor parte de hallazgos usando medidas cognitivas o de actividad cerebral han corroborado, que el efecto primario, el que acarrea un mayor vigor y automaticidad es el favoritismo intragrupal, chovinismo o gremialismo” Pag. 139

    “Es decir, cuando las marcas o etiquetas se asocien a elementos como el territorio compartido, la voz reconocible, la raza o etnia de procedencia, o la religion, que cobijan los vectores de los hiatos grupales mas recurrentes, la deriva automática hacia la generación de fronteras perceptivas y afectivas de calado es dificilmente resistible” Pag. 113


  10. […] Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica. […]


  11. […] Llaços Grocs i Espai Públic: Una Anàlisi Antropològica. […]


  12. Aquests amics d’en coscubiela, nacionalistes espanyols recalcitants. Cadascú paga els favors com pot. Vosaltres, els d’ICV els pagueu venen la vostra porqueria espanyola a canvi de que LA CAIXA no us cobri el deute de 15 M d’euros que teniu amb els bancs. Que bé i calentets esteu dins els sistema.
    LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: