Neandertals a Amèrica: Sensacionalisme o Realitat?

Fa uns dies la premsa va publicar la noticia d’una descoberta revolucionaria que, de ser certa, canviaria radicalment tot el que coneixem avui dia sobre els neandertals i sobre el poblament del continent americà al Paleolític.  Fins ara, la presencia humana més antiga d’Amèrica es de fa 18.000 anys i aquest jaciment data de fa 130.000 anys. I mai s’han trobat restes de  neandertals fora del continent europeu i Pròxim Orient. Hi ha ara prou evidència científica o es tan sols una interpretació sensacionalista i forçada?

Un dels grans mals de l’arqueologia paleolítica es el sensacionalisme mediàtic. Per tal de poder rebre ajudes públiques per a les investigacions, els equips d’investigació fa temps que han optat per competir entre ells per aparèixer als mitjans de comunicació amb noticies bomba espectaculars que, un cop llegides amb deteniment, resulta que son falses o molt tendencioses. I quan es toca el tema dels neandertals la cosa arriba a extrems delirants. En aquest blog ja he analitzat els casos de les suposades pintures rupestres neandertals a la Cova de Nerja o els presumptes rituals d’enterrament a Sima de los Huesos (Atapuerca). Es quelcom similar això?

Per tal de treure l’entrellat al respecte he anat a buscar la font original: l’article publicat a la revista Nature. Es tracta d’una intervenció realitzada a San Diego (Califòrnia, EEUU) pel San Diego Natural History Museum (SDNHM) entre 1992 i 1993. Es a dir, estem parlant d’un descobriment espectacular que ha trigat 24 anys en ser publicat. D’entrada això ja resulta un xic sospitós. Com es que una troballa tan rellevant, qua canvia la història de tot un continent, ha trigat tantíssim en veure la llum? No serà que estaven insegurs dels resultats i tenien por de fer el ridícul?

Llegint el titular de El País hom podria pensar que s’ha trobat restes òssies de neandertals. En absolut. Es tracta simplement d’un esquelet d’un mamut on s’han observat uns suposats punts d’impacte sobre les diàfisis, al costat de pedres amb possibles marques de percussió que s’han atribuït a un comportament homínid. Ni una sola resta humana. Si, efectivament, aquestes restes estiguessin manipulades per humans, no tenim ni idea de quina de les diferents espècies Homo de les que llavors poblaven el planeta ho podria haver causat. Podrien ser cromanyons (que estaven a Àfrica) o neandertals (que esteven a Europa) , tot i que, geogràficament, el més probable es que fossin Homo Denisova, una especie que es va documentar a unes coves de Sibèria en estrats datats de fa uns 50.000 anys. A El País han posat “neandertals” al titular perquè els hi ha donat la gana, a la Nature en cap cas s’arriba tan lluny, simplement s’apunta a una especie Homo sense determinar.

Les marques sobre l’esquelet de mamut

Ossos de mamut amb suposats punts d’impacte per percussió

Quan jo vaig fer el meu Treball de Fi de Carrera, sobre les restes de fauna d’un jaciment neandertal de la Garrotxa, ja vaig estar buscant moltíssima bibliografia sobre les marques humanes en esquelets d’animals al paleolític mitjà. Normalment les fractures òssies en espiral amb punts d’impacte es solen atribuir a comportaments antròpics , però s’han documentat alguns casos que son clarament atribuïbles a cops produïts per arrossegament fluvial, o fins i tot a grans carnívors amb un potent aparell mastegador, com es el cas del llop gegant americà. A mi, les fractures que presenten aquests ossos em semblen força dubtoses i no veig un clar patró de fracturació en espiral per enlloc. L’article ja aclareix que el sediment correspon a un entorn fluvial i els ossos no es troben en connexió anatòmica, així doncs els punts d’impacte podrien ser tant fruit d’un cop en un arrossegament hidràulic sobtat, quan l’esquelet estava encara fresc, com de mossegades de carnívor o per una percussió antròpica, no està del tot clar.

Una cosa força desconcertant es que els ossos no tenen ni marques de desgast per arrossegament d’aigua, ni mossegades de carnívor, però tampoc presenten cap mena de marca de tall per ganivet de sílex. M’explico: si algun homínid va fracturar els ossos percudint la diàfisis es que buscava menjar-ne la medul·la. Però perquè no es va menjar abans la carn? Com es que no trobem marques produïdes per ganivets de sílex per tal d’esquarterar, desmembrar i descarnar l’animal per tal d’aprofitar la biomassa càrnica de l’esquelet? Això si seria una dada determinant i definitiva.

Els “percussors”.

Suposats percussors

Si en aquest jaciment s’hagués documentat alguna eina lítica clarament antròpica, com un gratador, un ganivet de sílex, una destral bifacial, una ascla, un “chopper” o un nucli amb extraccions, no hi hauria lloc a dubte algun, es tractaria d’un jaciment creat per humans.  Però no es el cas. Es tracta de tres simples pedres sobre les quals hi han unes minúscules marques microscòpiques que, certament, podrien ser atribuïdes a la percussió antròpica. Però està tot molt agafat amb pinces, ja que en un context secundari d’arrossegament fluvial existeix també la possibilitat de que aquests cops s’haguessin produït d’alguna forma natural. De nou, la presència d’activitat humana no queda del tot clara, tot i que no es pot descartar.

Les datacions.

Si aquest jaciment tingués 15.000 anys d’antiguitat en comptes de 130.000 el descobriment no hauria tingut cap mena de rellevància mediàtica, seria un de tants i la possible presència humana no estaria tan discutida.

De nou ens trobem davant d’un cúmul de dades confuses i controvertides. En primer lloc els arqueòlegs van tractar de fer una datació radiomètrica per Carboni 14, que es el més habitual, però resulta que els ossos tenien poc col·lagen i no va resultar factible. Posteriorment van tractar de fer diverses datacions per termoluminescència sobre el sediment de l’estrat, però els resultats es sortien fora dels límits útils per aquesta prova (70.000 anys BP). Finalment es va fer una datació per Urani/Tori sobre la capa cortical dels ossos de mamut.  Aquest tipus de datació, però, normalment es realitza tan sols en coralls o capes de carbonat de calç; no havia sentit mai que fos aplicable als ossos d’animals. A més, com es tracta d’un context fluvial, no tinc clar fins a quin punt les mostres no poden estar contaminades per la calç de l’aigua del riu. En fi, total, que els hi dona el resultat de 130.7 ± 9.4 BP i el donen per vàlid i publicable.

Conclusions.

Totes les dades aportades en aquest estudi son indicis molt poc fiables, i en cap cas concloents, sobre la presència humana al paleolític mitjà en el continent americà i ni molt menys ho podem atribuir a una espècie en concret, com els neandertals.

En cap cas tenim restes òssies humanes, ni eines clarament fabricades per humans, ni marques indiscutiblement antròpiques que ens permetin afirmar amb contundència que algun humà va processar un esquelet de mamut fa 130.000 anys a Califòrnia, amb unes datacions que tampoc acaben d’estar del tot clares. Però tampoc ho podem descartar completament. Es, simplement, una possibilitat remota i hipotètica sobre la qual s’ha de seguir investigant. No es impossible que algun homínid arribés al continent americà i hi hagués una ocupació esporàdica a la costa oest, però per afirmar tal cosa calen dades molt més sòlides que les aquí analitzades.

Que hauria passat si els Neanderthals haguessin sobreviscut?

En un divertit exercici d’història ficció avui us plantejo un imaginatiu article on exposo com podria haver esdevingut el curs de la Humanitat si en comptes d’haver-hi una sola espècie humana, els cromanyons (nosaltres), haguessin sobreviscut també els Homo Neardentahelnsis, una branca d’homínid paral·lela a la nostre que va viure a Europa i en alguna part d’Àsia entre els 200,000 i els 28.000 anys abans de la nostre era.

Paleolític Superior/Mesolític

Ambdues espècies conviuen pacíficament caçant grans mamífers pels prats i les muntanyes europees. Els cromanyons, peró, comencen a construir poblats en cabanes mentre els neanderthals es queden reclusos a les coves. A partir de la transició geològica holocè/plistocè els Sapiens creuen l’estret de Bèring i colonitzen la resta del planeta.

Neolític

Els cromanyons creen l’agricultura i la ramaderia i en poc temps adopten aquest mode de producció com a forma de superar l’escassetat de recursos, permetent així un gran boom demogràfic. Els neanderthals, en canvi, segueixen caçant i recol·lectant, esdevenint una veritable minoria social aïllada en petites tribus a les muntanyes.

Edat dels metalls

S’originen els primers estats Sapiens, les religions i els exèrcits, generant els primers conflictes territorials amb els neanderthals. Aquests es dediquen a destruir els seus megàlits i ocupen les coves sepulcrals per habitar-hi i finalment s’acaben delimitant unes fronteres per a les tribus neanderthals, que ja han aprés a fer cabanes en forma de tipi.

Antiguitat

Amb la ocupació romana de part del continent europeu els neanderthals son esclavitzats i existeix un veritable comerç d’aquests individus, ja que tenen molta força i son útils com a mercenaris o treballadors del camp. Els diferents intents per romanitzar-los i inculcar-los el llatí i la cultura clàssica son en va. Sobreviuen moltes tribus neanderthals lliures als Pirineus i als Alps, que segueixen caçant de forma nòmada.

Edat Mitjana

El cristianisme es debat en diferents concilis si els neanderthals son fills de Deu o si son enviats del dimoni, ja que Jesucrist no va dir ni mu al respecte, tot i que algun evangeli apòcrif planteja la possibilitat que un dels apòstols no fos Sapiens. Tots els intents d’evangelitzar-los son en va i finalment se’ls deixa viure en guetos dins les ciutats i en llibertat als boscos. Comença a generar-se una gran mitologia al respecte d’aquests homínids als que se’ls anomena trolls o ietis i en molts casos son emprats de mercenaris en guerres feudals.

Edat Moderna

Els Reis Catòlics decreten l‘expulsió dels neanderthals de la Península el 1492 i al cap de poc temps segueixen l’exemple altres monarques europeus. Tot i que alguns sobreviuran camuflats de Sapiens, esquivant la Inquisició, s’inicia una diàspora cap al Nou Mon on, de nou, molts d’ells seran de nou esclavitzats a les plantacions de cotó.

Segle XIX

Els neanderthals tenen un paper clau a la independència de les colònies americanes, han adoptat (per fi!!) l’agricultura i la ramaderia i augmenten exponencialment de número esdevenint una gran massa al continent americà. A partir de les diferents revolucions liberals al vell continent es permet, progressivament, el retorn de neanderthals a Europa, on es reconeixen els seus drets humans. Atapuerca, l’Abric Romaní o el Sidron passaran a ser poblats de nou per les tribus ancestrals, així com els diversos barris marginals de les grans capitals europees. S’inicia la lluita pel sufragi neanderthal a tot occident.

Segle XX

Gràcies a la seva contribució bèl·lica a la Primera Guerra mundial, com a brillants combatents, s’accepta el sufragi neandertal i els seus drets de propietat sobre els seus territoris tribals, la qual cosa genera gran tensió per la repartició d”aquestes terres que havien passat a ser camps de cultiu cromanyons.

Adolf Hitler planteja que ells son els culpables del declivi d’Alemanya i de tota la raça superior Sapiens començant un Holocaust que exterminarà milions de Neandertals europeus. Per compensar això, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la ONU acaba decidint crear un Estat Propi Neandertal situat a l’actual Catalunya i que passarà a tenir la capital a l’Abric Romaní (Capellades). Les poblacions Sapiens locals munten diversos grups terroristes per acabar amb la ocupació, però gràcies a les pressions del Lobby Neandertal als EUA, aquest país té una font inesgotable de recursos econòmics i defensius.

Es passa a celebrar a tot el món el dia del Orgull Neanderthal, molts països europeus retornen territoris històrics tribals (que acaben convertits en lucratius Bingos, gràcies a la fiscalitat pròpia), i finalment l’any 2009 s’escull el primer president neandethal dels EUA.

PD: I aquí una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista!

Ciència, cultura i mercat

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!