Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguita “qui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

Cada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.

Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

Diari de Campanya (6): Ètica i Cartelleria

Anna i Júlia, les caps de llista d’ICV-EUIA-Pirates amb els primers cartell de campanya, arrencats poc després #CanviemLH

Jo tinc una denúncia per arrencar un cartell de PxC a les eleccions autonòmiques de 2012, amb la que em van arribar a demanar un any de presó. Aquesta campanya la vam començar amb dos dels nostres cartells arrencats per la CUP a la Plaça Espanyola, la qual cosa va donar lloc a una agria discussió pujada de to a la xarxa, que afortunadament ja hem sol·lucionat amb una abraçada. El PSC va tallar ahir pancartes de la CUP a la Rambla, amb nocturnitat i al·levosia, ja que estaven col·locades a la zona on els pertocava a ells segons els acords de la Junta Electoral de Zona. Ciutadans tenen una legió inabastable de seguidors amb samarretes taronja que tapen tots els cartells de la resta de partits, la qual cosa ens ha valgut algun crit i empenta.´Per si fos poc, acumulo bronques de la guàrdia urbana per encartellar en llocs on no era del tot correcte fer-ho.

He fet ja unes quantes campanyes i no recordo cap amb tants petits incidents per aquest tema. Igual es que davant la incertesa demoscópica per uns resultats imprevisibles fa que tothom tingui els nervis a flor de pell?

El que es evident es que tots els partits tenen molt material a repartir en molt poc temps i en un espai molt limitat. L’Hospitalet es una ciutat enorme on la gent viu molt despolititzada i arribar a l’electorat en 15 dies es una tasca prou feixuga. La Junta Electoral ha repartit els espais segons la proporcionalitat de vot el 2011, la qual cosa significa una distribució absolutament injusta, on la meitat de la ciutat està plagada de fotos de l’alcaldessa socialista Núria Marín, on el logo del PSC es tan minúscul que amb prou feines sobrepassa un píxel.

Aquells a qui ens ha tocat algún cop anar a penjar cartells o pancartes de forma voluntària i militant, i no tenim precisament una gran destresa i psicomotricitat fina, podem donar fe de que es una tasca feixuga, cansada i desagraïda. Encara recordo a les eleccions europees penjar 100 cartells d’Ernest Urtasun en una avinguda de la ciutat i passar al cap de 15 min per contemplar que no en quedava cap. Aquell dia vaig decidir que mai més celo o precinto, a partir d’ara cola o res.

Sabent això, jo crec que ens fem un mal favor amb aquestes punyetetes! Respectem els materials dels altres, superposem cartells només quan no hi hagi més espai, tinguem ètica! Els ciutadans tenen dret a assabentar-se de totes les propostes i decidir amb llibertat la seva opció.

.

I més tenint en compte que per desgràcia no hi haurà cap debat a la ciutat, doncs la secretaria de l’Ajuntament va exigir a la junta directiva dels mitjans de comunicació que el temps d’intervenció fossin proporcionals als resultats de 2011. Es a dir, Marín podia parlar la meitat del temps i la resta de candidats amb prou feines podrien pronunciar el seu nom. Els periodistes es van negar a organitzar aquest circ. Espero que no s’obrin expedients disciplinaris als treballadors, com es tradició a Tele Hospitalet, cada cop que algú insinua o opina quelcom que difereixi en el més mínim de l’alcaldessa.

Us deixo amb el nostre vídeo de campanya, que al menys això no es pot arrencar!

.

Diari de Campanya (3): La meva opinió sobre les 10 candidatures de L’H

D’esquerra a dreta: C’s, ICV-EUIA-Pirates, PSC, CIU, PP i ERC

Aquest post, com sempre, respon a la meva àcida opinió personal i es absolutament subjectiva, ja que soc membre d’una de les llistes. L’ordre correspon al publicat per la Junta Electoral de Zona i es el que trobareu als col·legis electorals. Si no us agrada, no ho llegiu.

PSC. Candidata: Núria Marín (@nuriamarinlh)

Núria Marín

El partit que porta governant de forma ininterrompuda L’Hospitalet des de les primeres eleccions democràtiques, presenta una llista de continuïtat absoluta, conservadorisme i manteniment del statu quo. Cap sorpresa, cap fitxatge independent. Algun regidor surt i algún altre puja o baixa de la llista, però per la resta sembla una fotocòpia del 2011. El PSC ho ha fiat tot al coneixement de la alcaldessa Núria Marín, única candidata que repeteix (junt amb l’skin de PxC) i la més coneguda entre la ciutadania. De fet, la presència del PSC al carrer es més aviat escassa i ho estan fiant tot a les inauguracions i als actes de govern.

Núria Marín es una persona amb poc transfons ideològic, que ni tan sols va acabar la carrera d’empresarials, ja que porta tota la vida vivint de la política municipal i mai li ha calgut fer un currículum. Va ser designada a dit alcaldessa quan Corbacho va passar al Ministeri de Treball i des d’aleshores ha evitat entrar en cap polèmica ideològica, mostrant-se tan ambigua com pot en tots els camps, fent brillar la seva personalitat empàtica, trepitjant molt el carrer i petonejant a qui se li posi per davant. L’he vist ballar sardanes i sevillanes, posar-se a la pinya d’un castell o sota el foc dels diables en un correfoc. A falta d’idees, empatia i sortir a la foto.

ICV-EUiA-Pirates. Candidata: Anna Gonzàlez (@AnnaGonzlezMont )

Anna Gonzàlez

Després de realitzar unes primaries obertes, amb la participació de més de 1.000 persones, finalment els partits que hem treballat per la confluència política i social de l’esquerra vam decidir emprar les nostres sigles clàssiques per no confondre encara més al electorat. Tot i que Podem  no hi participa formalment, si que hi han membres del cercle que hi figuren com a independents. Es una llista de renovació total, on no hi figura cap dels regidors actuals i amb molts representants de moviments socials de la ciutat, especialment contra les retallades en sanitat, l’antifeixisme, el patrimoni històric, o per un urbanisme sostenible, així com el portaveu d’Omnium o el president del Centre d’Estudis, que tanquen la llista. Amb la voluntat de passar pàgina, el lema de campanya serà “Canviem L’Hospitalet“, nom del espai de confluència que mantenim en paral·lel a la llista. La coordinadora d’ICV-L’H Júlia Carballeira, a qui vaig entrevistar en aquest blog, va de nº2 i, com ja sabeu, jo vaig de nº7

Anna Gonzàlez es una activista veïnal del barri de la Torrassa, que va vindre jove a la ciutat des de Jaén d’una família de jornalers vinculats a la lluita dels maquis i guerrillers antifranquistes de la zona. De fet, el seu avi va lluitar junt al conegut maqui “Cencerro” protagonista del llibre “El lector de Júlio Verne” d’Almudena Grandes. Ella ha estat molt vinculada al teixit associatiu de la zona nord de la ciutat, organitzant la Festa de la Diversitat, i l’hem pogut veure a la lluita contra els desnonaments, recollint signatures per la Renta Mínima o aliments i joguines per les famílies més necessitades del barri. Va guanyar les primaries amb una àmplia majoria absoluta.

PxC. Candidat: Daniel Ordoñez

Alberto Sanchez

La formació racista i feixista es presenta a les eleccions amb un tímid intent de camuflar la seva vessant més nazi i violenta, doncs han fet desaparèixer de la llista al seu nº2 i regidor Alberto Sanchez. Es tractava d’un personatge molt sinistre, que mai parlava al ple, que es va fotografiar borratxo amb símbols franquistes, finança un casal neonazi a Barcelona i té una multa de 40.000 euros per incitar a l’odi a l’esport, després d’irrompre disfressat de dona afgana amb un burka en mig del camp en un partit del Barça-Hospitalet. Fins i tot li van clavar una pallissa després d’entrar borratxo a una Casa okupa i va tenir la barra de dir en un diari d’ultradreta que aquest blog havia instigat la violència contra ell.

El regidor que queda, Ordoñez, no és gaire millor. Un skin head que al 1999 va ser detingut a Terrassa implicat en pallisses violentes contra persones migrades amb bats de beisbol, va militar a Alianza por la Unidad Nacional, i va cridar “Muerte al musulman” en un acte. Més informació AQUÍ

Ciutadans. Candidat: Miguel Garcia Valle(@MiguelGardelVa)

Miguel Garcia

Les cansines i constants campanyes populistes identitàries de l’ANC a la ciutat tan sols han servit per alimentar a un monstre: Ciutadans. Aquest partit, atiat pel fort rebuig que ha generat en la població hospitalenca el fanatisme etnicista en que ha acabat degenerant part de l’independentisme, ha crescut com un tsunami. No se quina quantitat de diners s’han gastat a la ciutat, ni d’on els treuen, però es al·lucinant com una força actualment extraparlamentària pot tenir una nova seu, carpes, centenars de cartells i octavetes en cada racó. Qui els finança? Un misteri. Però sens dubte es algú que espera que se li retorni la inversió amb escreix. No tenen cap idea ni proposta més enllà d’un nacionalisme espanyolista tan extrem com l’oposat. Mai se’ls ha vist en cap mobilització, manifestació, convocatòria cultural, veïnal ni de cap mena. Surten del no res i estan disposats a arrasar. En fi…

Miguel Garcia Valle es un ex-membre històric del PSC, partit que va deixar al 2012 perqué no defensava prou la unitat d’Espanya, tot i la seva profunda amistat personal amb l’ex-alcalde i ex-Ministre Celestino Corbacho. També es ex-President del Club Esportiu de l’Hospitalet, club que sempre ha rebut suculentes subvencions municipals, a anys llums de la resta d’entitats esportives, amb fosques maniobres, baralles violentes i constants sospites de corrupteles. També ha estat tertulià d’Intereconomia, on es conegut pels seus estirabots demagògia i sortides de to constants, com comparar a l’ANC amb la banda terrorista Terra Lliure. Si no arriba a ser alcalde serà un fidel suport al PSC, no tinc cap mena de dubte.

ERC. Candidat: Antoni Garcia (@antonigarcia)

Antoni Garcia, quan estava a ICV

ERC presenta una llista molt renovada, doncs una gran part de la seva militància històrica ha dimitit i marxat davant els deliris de grandesa i personalisme del seu candidat Antoni Garcia. Els números 2 i 3 son els membres més destacats de Súmate i ANC a la ciutat, demostrant un cop més com aquesta suposada “societat civil” en realitat està al servei d’un partit molt concret. També asseguren que hi participen membres d’escissions socialistes com MES, Avancem o Socialisme i Llibertat, col·lectius que a la ciutat no tenen ni tan sols xarxes socials, ni han fet mai cap acte, ni ningú tenia cap constància de la seva existència a nivell local. També hi ha gent molt vàlida com l’activista pel patrimoni cultural Ireneu Castillo.

Antoni Garcia no es el primer cop que es presenta de cap de llista, el 2002 es va ser candidat a l’alcaldia per Els Verds-Esquerra Ecologista, partit del qual va arribar a ser portaveu nacional.Després del fracàs absolut d’aquest partit, va decidir integrar-se dins ICV al 2004, fins i tot va a arribar a ser membre del Consell Nacional d’ICV pocs mesos després. Després de exigir, sense gaire èxit, un càrrec remunerat va decidir provar sort, aquest cop a ERC,. A les eleccions de 2011 va ser el nº3 de la llista, però de nou es va quedar fora, doncs ERC va treure un trist 2,5%. Tot apunta a que aquest cop, aprofitant la il·lusió independentista, aconseguirà per fi el seu objectiu de tindre una cadira a l’Ajuntament. Felicitats.

CIU. Candidat: Jordi Monrós (@JordiMonros)

Jordi Monros

Convergència canvia de cap de llista per primer cop en décades. El nou alcaldable, Jordi Monrós, es el típic català de família de botiguers, hospitalencs de tota la vida, que mai ha sortit del barri del centre i que creu que els límits de la ciutat son la Rambla i el carrer Xipreret, zona on segurament el votin molt. Llàstima que la ciutat tingui 6 districtes i el centre sigui el menys poblat.

Monrós ja es portaveu a l’Ajuntament, on bàsicament es dedica a fer alarmisme i tremendisme a partir de qualsevol anècdota o trifurca veïnal. El soroll d’us gossos en un pipican o la llum dels entrenaments nocturns d’un club de futbol son presentats teatralment com l’imminent arribada de la III Guerra Mundial. Monrós ha compaginat la seva feina de profeta apocalíptic amb l’activisme a l’ANC i el Centre Català de Negocis, una plataforma que ha esdevingut un club de cheer leaders seu que fins i tot li ha organitzat xerrades per la gent gran com a expert en “jubilacions en una Catalunya independent“.

CUP. Candidat: Khristian Gimenez (@LHalternatiu)

CUP L’H en un acte recent amb CIU i ERC

Aquesta llista es una cosa rara. Resulta que la CUP té molt pocs militants a la ciutat  i d’un perfil molt nacionalista que bàsicament s’han limitat a participar als actes de la ANC, al costat de CIU i ERC, concerts de Núria Feliu, o campanyes neoliberals contra els impostos als propietaris immobiliaris. Fa unes setmanes van fer una improvisada assemblea en la que van regalar gran part de la seva llista a un grupet que van sortir rebotats de la nostre confluència. Un poti poti, on hi han persones que en la vida han vist una estelada, ni van votar el 9N, ni molt menys els interessen els Països Catalans. De fet, ningú d’aquesta candidatura, presumptament independentista, va participar a l’acte de l’ANC al Palau Sant Jordi. Com a curiositat, la persona que tanca la llista actualment encara figura al cens d’ICV i es va presentar a les nostres primaries fa un més quedant el darrer, amb només 8 vots de 1.000. No recordo haver-li sentit mai una paraula en català.

El cap de llista es un ex treballador municipal del Pla Comunitari de la Florida. Em queia francament bé fins que darrerament ha dedicat gran part de la seva acció a les xarxes exclusivament a vilipendiar a ICV-EUIA-Pirates, sense cap idea electoral, ni cap altre crítica al PSC, PP , CIU o PxC. Una pena, doncs el feia més madur i intel·ligent. Espero que rectifiquin i facin una campanya en positiu, explicant les seves propostes (si en tenen) i no l’odi envers a qui fa quatre dies en deien això a la premsa:

UPyD. Cap de llista: José Conde

Jose Conde

Un altre escindit del PSC. Concretament Conde era el cinqué tinent d’alcalde de la ciutat el 2011 quan va decidir desafiar a la candidata oficial Núria Marín a primaries. El partit el va boicotejar completament i ni tan sols va aconseguir  els avals suficients per ser candidat.

Com sol passar en aquests casos, va marxar del partit, apoderant-se d’aquesta marca que estava lliure, UPyD. Llàstima, però, que actualment UPyD ja ha passat de moda i es troba en vies d’extinció.

.

PP. Cap de llista: Sònia Esplugas

Sonia Esplugas

El PP de l’Hospitalet ha viscut tota la legislatura amb un gran acomplexament pel fet de no ser la formació més de dretes de l’Ajuntament. Fins ara tenien un cap de llista molt tou i poca cosa, el Juan Carlos del Rio, i ara l’han substituït per una altre regidora, una pija i mona Sonia Esplugas.

Han aprofitat per canviar radicalment d’estratègia i s’han llençat de cap al populisme racista, fent una ridícula campanya contra la proliferació del kebab, imitant l’estratègia de Badalona. Ara bé, trepitjar el carrer ni de broma, han pagat un repartidor que dipositi les octavetes per les busties i gràcies. Això de tocar a la xusma proletària no fa per una senyoreta com la Sònia.

Guanyem L’Hospitalet/Ganemos (Hartos.org)

Quan Ada Colau va crear Guanyem Barcelona, un grupuscle d’extrema dreta (Hartos.org) va registrar la marca “Guanyem” per tan de fer-li xantatge. Finalment Colau va decidir canviar la marca per “En Comú” i no cedir a les pressions. Els fatxes d’Hartos ha venut aquesta marca a la ciutat a un grupuscle marginal de 5 persones que ningú coneix i han omplert la llista amb noms que ni son de la ciutat. Es un frau i tractaran de confondre a la gent per tal que creguin que tenen quelcom a veure amb un espai de confluència i que els votin per error; de fet, ICV-EUIA-Pirates haviem fet dues Jornades Programàtiques amb aquesta marca fa mesos abans que els fatxes ens la robessin vilment. Trist i lamentable.

Diari de Campanya (2): Aturem el discurs de l’odi de PP i PxC

 

Estimat Diari de Campanya:

Aquest passat divendres no podia faltar a la convocatòria de SOS Racisme davant la seu del Pp de L’Hospitalet. El motiu era protestar per la repugnant i vomitiva campanya d’odi racista que aquest partit ha defecat pels carrers de la nostre ciutat. Es tracta d’uns ridículs folletons on es proposen bestieses a l’alçada de “aturar la proliferació del kebab“.

Fins ara el Pp de L’Hospitalet s’havia distanciat un xic d’aquesta pàrvula demagògia estomacal que al ple municipal ha estat en mans del partit feixista PxC. Però, davant els escàndols de corrupció i el fracàs de les seves mesures econòmiques neoliberals, el PP es suma a al seva estratègia badalonina, fora dels límits dels drets humans, en un fanatisme extremista propi de grupuscles de hooligans marginals i no d’una dreta democràtica europea.

Cartells antiracistes davant la seu del PP-LH

A l’acte de SOS Racisme, on hem participat diversos candidats de la llista ICV-EUIA-Pirates, hem desplegat una pancarta contra els racistes de l’Ajuntament, hem estripat els folletins xenòfobs i hem encartellat contra el discurs de l’odi davant la seva porta. Jo he parlat amb els mitjans de comunicació locals on he posat en valor el treball per la convivència i contra el racisme, demanant al PP que retiri aquesta campanya i retorni als valors democràtics.

Pel que fa a la extrema dreta neonazi actualment te dos regidors al nostre Ajuntament: l‘ex-skin head Daniel Ordoñez amb un tèrbol passat de violència i pallisses, i Alberto Sanchez, impulsor del neonazi Casal Tramuntana de Barcelona, a qui podeu veure a la foto completament borratxo amb una bandera feixista celebrant la victòria de la selecció espanyola.

Recentment he publicat un article per la revista “Quaderns d’Estudi”, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet – que podeu llegir clicant aquí- “Neofeixisme i antifeixisme unitari a l’Hospitalet de Llobregat (2010-2014)” – on analitzo les causes socials, econòmiques, històriques i polítiques de l’auge de l’extrema dreta a la ciutat i del seu lent declivi des de 2011, gràcies a la lluita unitària que hem dut a terme els antifeixistes a la ciutat, així com els seus puerils errors i crisis internes. Llàstima que no hi pogués incloure els darrers esdeveniments relacionats amb el terrorisme gihaidista o el fenomen islamofòbic de Pegida, als que ja vam aturar als carrers de L’Hospitalet recentment.

Per desgràcia, però, el caldo de cultiu del discurs racista, provocat per la competència de recursos escassos en barris obrers molt densament poblats, segueix existint. Es per aquest motiu que el PP ha vist una oportunitat per anar a pescar en els racons més foscos de l’odi i els perjudicis entre veïns, travessant una perillosa línia vermella que pot posar en risc la convivència als nostres barris.

Aquest dissabte hem recuperat també la memòria històrica antifeixista, aprofitant la II Cercavila Republicana pels carrers de L’Hospitalet. Un xic més deslluïda que l’any passat, doncs amb les presses de la campanya no ens ha donat temps a fer difusió fins al darrer moment. Just quan passàvem per davant de la caseta de Ciutadans una dona ens ha cridat “Franco! Franco!” i hem tingut una enganxada amb alguns dels seus militants, l’actitud xulesca i violenta dels quals em recordava a la pitjor PxC. Un cop a l’Ajuntament he llegit el manifest final reivindicant les fites democràtiques i socials de la II República i demanant un nou Procés Constituent Republicà després de les municipals.

Finalment una friki hiperventilada convergent ens ha vingut a intentar convèncer de les meravelles màgiques que aconseguiríem amb la independència, mentre nosaltres li hem recordat les retallades genocides aprovades per CIU i ERC a l’Hospital de Bellvitge. Ha marxat amb la cua entre les cames.

El tèrbol passat xenòfob de Ramon Tremosa (CIU)

Coincidint amb l’inici de l’excel·lent campanya de SOS Racisme “No votis injustícia” contra el sufragi a partits xenòfobs, en la que he col·laborat, m’agradaria recordar aquí l’infaust i malaurat passat del candidat convergent a eurodiputat i els seus filtrejos amb el populisme ultra, que ara aquest tracta d’amagar.

Comencem pel començament: Ramon Tremosa té una trajectòria professional de professor d’Econòmiques de la UB, amb un clar compromís amb el neoliberalisme més radical que l’ha dut a afirmar, sense complexes, que “Els boscos públics cremen més i per evitar incendis s’haurien de privatitzar“, “Els mínims valors de la civilització son la propietat i la seguretat” o “Les escoles públiques no tenen glamour i s’hauria de donar suport a les concertades“, per acabar afirmant que “Els mercats no son els culpables de la crisi, sinó el dogmatisme mental de l’esquerra“. De fet, una de les escasses iniciatives parlamentaries destacables que se li atribueixen es una declaració escrita contra la Llei de Costes de Zapatero i a favor de la propietat privada en terrenys mediambientals protegits de la Costa Brava (amb el suport d’Oriol Junqueras d’ERC i Santiago Fisas del PP, per cert).

Ara però, Tremosa té la santa barra de pretendre envernissar el seu extremisme definint-se com a “liberal d’esquerres” (com deuen ser els de dretes??) i fins i tot te el cinisme de criticar per Twitter les privatitzacions de les elèctriques, que Aznar va aprovar gràcies al vot del seu partit:

ZAAASCA!

Tremosa defensa un mercat lliure per la circulació de capitals, però no de treballadors. Pel que respecta a les migracions ha mantingut posicions molt controvertides, coquetejant inclús amb grups d’ultradreta molt allunyats de les posicions del seu eurogrup liberal:

– Agost de 2008 Tremosa publica un article a la Revista El Temps que portava com a títol “La Farsa d’ICV” on acusava a ERC i PSC d’haver ressuscitat “el comunisme fracassat d’ICV” (sic) que te un “incomprensible discurs en immigració de portes obertes i barra lliure“. En un altre article sobre la crisi va arribar a afirmar  que “Sudamèrica comença als Pirineus” un una postura etnocèntrica de superioritat imperialista, equiparant Sudamèrica a subdesenvolupament.

– Abril de 2009 Raül Romeva, eurodiputat d’ICV, denunciava al seu blog les simpaties de Tremosa envers la ultradreta feixista flamenca Vlaams Belang. L’origen de la polèmica era un delirant article que Tremosa havia esputat a les pàgines de la revista El Temps, on afirmava que la immigració era un pla dels socialistes per frenar el sobiranisme, ja que quan ell estava fent obres en la seva segona residència van vindre uns paletes equatorians amb una gorra del PSC. En el mateix article expressa el seu suport a als nazis de Vlaams Belag, afirmant que si els immigrants no tinguessin dret a vot, els ultres haurien assolit més representació i creu que el cordó sanitari dels partits democràtics al feixisme es una tàctica per evitar la independència flamenca. Vlaams Belag es la formació continuadora del Vlaams Block, il·legalitzat l’any 2004 per racisme i homofòbia. El seu programa actual es contrari a la Unió Europea I proposa expulsar a tots els musulmans a qui acusa de terroristes en potència; el partit manté bones relacions amb el Front Nacional, PxC, Geert Wilders, la Lliga Nord i els Demòcrates Suecs. Romeva va arribar a afirmar que “si als comicis europeus guanyen les tesis de Tremosa serà el mateix que el partit d’ultradreta a Flandes”.

–Maig de 2009 SOS Racisme va criticar unes declaracions de Tremosa, en les que afirmava que la T4 de l’aeroport de Barajas era la porta d’entrada a la immigració il·legal a Europa, i demanava que la Unió Europea li prengués el control dels aeroports al Govern Espanyol, ja que Zapatero deixava entrar a tothom. SOS li va recriminar que utilitzés la paraula “il·legal” per referir-se a persones que no havien comés cap delicte, simplement la falta administrativa de no tenir papers, demanant que no s’incentives el discurs de l’odi.

– Abril de 2010 Segons alguns diaris digitals, Tremosa s’havia afiliat a traves de Facebook al grup “Stop Inmigración sin control“,  avui dia amb 1.600 seguidors i una orientació indubtablement d’extrema dreta, on fins i tot donen suport a les denuncies del grupuscle ultra Manos Limpias contra Àngel Colom de CDC.

– Maig de 2010 Tremosa va demanar per escrit a la Comissaria d’Assumptes Interiors de la UE, Celiclia Malmström, un informe sobre l’empadronament de persones migrades a petició del batlle de Vic, Vila d’Abadal (CIU), qui pretenia negar el padró als immigrants irregulars per tal de vetar-ne la sanitat i l’educació, amb el suport d’ERC i PSC. Per a ICV aquest informe estava condicionat a que Malström era del mateix eurogrup que Tremosa i, segons alguns bloggers,  la resposta en cap moment donava la raó a Tremosa i Vila d’Abadal; mentre que Josep Anglada (PxC) es va desfer en elogis a l’informe.

– Abril de 2013 Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va fer una nota de premsa condemnant un acte en homenatge als Germans Badia (paramilitars filofeixistes de la Santa Germandat Catalana, repressors de sindicalistes de la CNT als anys 30), on va participar Tremosa i Oriol Junqueras juntament amb grups feixistes independentistes d’Unitat Nacional Catalana, com el seu líder Xavier Andreu, relacionat amb la Llibreria Neonazi Europa i autor de frases com  “Els catalans no podem ser substituïts (…) Cal tenir almenys un progenitor català, per ser-ho. (…) El xarnego simplement se l’expulsa” El periodista de La Directa Bertran Cazorla va denunciar que durant l’acte es van fer salutacions neonazis; fins i tot destacats dirigents de CDC van condemnar l’acte

Agustí Coromines, Fundació CATDEM, vinculada a CDC

Tremosa, amb 20 anys, al Casal d’Infants del Raval

El més curiós de tot plegat es que Tremosa amb 20 anys va fer la objecció de consciència al Casal d’Infants del Raval, possiblement el lloc més multicultural de tot Catalunya que, segons la seva web de campanya, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Li va causar un trauma psicològic veure persones de cultures diferents barrejades? Ho va fer obligat i en realitat sentia fàstic? Era la seva bona acció a la vida per guanyar-se un tros de cel? Ha madurat amb el temps, derivant cap a la intolerància? Ho ha oblidat per complert? O potser resulta que tot aquest populisme xenòfob era pur postureig fingit per anar a rascar vots en les turbulentes aigües de la crisi? Quin misteri!

PD: Les foreres avorrides de la claveguera ultranacionalista Racó Català han obert un fil sobre aquest post on, incapaces de rebatre ni una sola dada objectiva ni evidència irrefutable de les que detalladament exposo, han començat a regurgitar embogides infundades acusacions, greus insults i violentes amenaces, deixant en evidència el seu miserrim nivell cultural i dialèctic. Sabran que jo col·laboro amb Omnium Cultural i que vaig ser jo qui va impulsar del Dret a Decidir a Hospitalet?  No! Millor considerar que tots els antiracistes i progressistes som agents del CNI!

Un matí Antifeixista al Parlament

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

EL HUNDIMIENTO: Reflexions d’urgència sobre la destitució d’Anglada

Aquest matí, mentre jo participava a les jornades “Com aturar el vot de l’odi” de SOS Racisme al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet, en un altre centre cívic de la mateixa ciutat un òrgan intern de PxC anomenat “Consell Executiu”, format pels regidors del sector nazi més dur i espanyolista, han decidit destituir a Josep Anglada al front de PxC. El motiu donat es que Anglada es quedava els diners dels regidors i pensava compar-se un segon mercedes, amb els seus sous.

Aquestes son algunes de les reflexions que faig al respecte:

1.- Es una victòria de l’antifeixisme i l’antiracisme: Que ningú dubti ni per un moment que si Josep Anglada fos diputat al Parlament o al Congrés o hagués aconseguit uns resultats decents als darrers comicis, els regidors callarien i obeirien al Führer sense més. Això demostra, un cop més, que l’estratègia de plantar cara de forma unitaria i massiva a l’extrema dreta,  els acaba empenyent a la marginalitat. Mentre estant a França, on l’esquerra segueix acomplexada i desunida davant Le Pen i  el Ministre de l’Interior adopta el seu populisme, el Front Nacional es primera força a les enquestes

2.- Es l’únic efecte positiu del Debat Nacional a dia d’avui: No sabem si hi haurà consulta, però el que es indubtable es que el debat sobre la independència ha generat un abisme entre les dues ànimes del feixisme català: els convergents enfurismats d’Osona i els regidors ultra-espanyolistes embogits de l’Àrea Metropolitana, partidaris d’un model foral carlí (que finalment s’han imposat).  En aquest debat estan perduts i van a remolc de Ciutadans, que ara té el camí lliure per fer uns resultats espectaculars a l’antic cinturo roig.

3.- PxC està acabada com a partit polític: No hi ha nazisme sense Führer. I PxC era Anglada, l’única cara coneguda que apareixia a tots els cartells, vídeos o mítings. Tenia uns 10.000 seguidors a Facebook i 5.000 a Twitter (que ja han tancat), la única forma de comunicació per difondre els seus rumors virals xenòfobs. Per si fos poc, també ha marxat el seu responsable de relacions internacionals, Enrique Ravello, que era qui els aconseguia tots els diners de l’extrema dreta europea i han dimitit un de cada 4 regidors electes a les passades municipals. Anglada ha declarat que no accepta la destitució i pretén expulsar a tots els regidors dissidents, la qual cosa apunta a una escissió a la vista, que dividiria encara més el seu vot. El seu substitut, Xavier Simó, un ex-convergent i ex-PP, es un oportunista tímid i educat que no captivarà ni de lluny el vot estomacal de l’odi; es un líder de transició i serà divertit veure com es treuen els ulls pel seu lloc.

4.- … però els nazis moriran matant: Ha triomfat els fans Alba Daurada, els que no tenen complexos per emprar, si cal la violència i els símbols més ultres obertament. Els cadells fanàtics de les Joventuts Identitaries i el Casal Tramuntana, el local del Clot on socialitzen joves en l’odi ultra, ara cobren protagonisme polític, sense ningú que els faci d’aturador. Quan vegin que perden els seus sous i subvencions municipals son capaços de qualsevol cosa.

5.- Ha mort la cuca, però no el verí: El feixisme i el racisme no han estat derrotats ni molt menys. No podem baixar la guàrdia i hem de deixar-nos la pell a les municipals fins que no quedi cap nazi a les institucions. El discurs racista està viu i actiu, Garcia Albiol mana a Badalona, la Llibreria Europa i el Casal Tramuntana segueixen oberts i encara resten centenars o milers de persones proclius a comprar el discurs de que la crisi s’acaba amb un conflicte horitzontal, expulsant migrants i reduint drets. Queda molta feina de formiga per fer als barris  amb exclusió social on la competència pels recursos escassos es molt forta!

Adeu Anglada i fins mai!

PD: Us recomano també la lectura d’un article de Bertran Cazorla a la Directa sobre el mateix tema