Posts Tagged ‘populisme’

h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

Anuncis
h1

Quant hauria de cobrar un Polític?

Desembre 1, 2014

##aaasous

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

cupevegenciaQualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

h1

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Mai 19, 2014
##le pen

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

IDEE_ventotene

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

##trilemmaSeriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

h1

El tèrbol passat xenòfob de Ramon Tremosa (CIU)

Mai 8, 2014

Coincidint amb l’inici de l’excel·lent campanya de SOS Racisme “No votis injustícia” contra el sufragi a partits xenòfobs, en la que he col·laborat, m’agradaria recordar aquí l’infaust i malaurat passat del candidat convergent a eurodiputat i els seus filtrejos amb el populisme ultra, que ara aquest tracta d’amagar.

Tremosa Racista

Comencem pel començament: Ramon Tremosa té una trajectòria professional de professor d’Econòmiques de la UB, amb un clar compromís amb el neoliberalisme més radical que l’ha dut a afirmar, sense complexes, que “Els boscos públics cremen més i per evitar incendis s’haurien de privatitzar“, “Els mínims valors de la civilització son la propietat i la seguretat” o “Les escoles públiques no tenen glamour i s’hauria de donar suport a les concertades“, per acabar afirmant que “Els mercats no son els culpables de la crisi, sinó el dogmatisme mental de l’esquerra“. De fet, una de les escasses iniciatives parlamentaries destacables que se li atribueixen es una declaració escrita contra la Llei de Costes de Zapatero i a favor de la propietat privada en terrenys mediambientals protegits de la Costa Brava (amb el suport d’Oriol Junqueras d’ERC i Santiago Fisas del PP, per cert).

Ara però, Tremosa té la santa barra de pretendre envernissar el seu extremisme definint-se com a “liberal d’esquerres” (com deuen ser els de dretes??) i fins i tot te el cinisme de criticar per Twitter les privatitzacions de les elèctriques, que Aznar va aprovar gràcies al vot del seu partit:

Tremosa La Farsanta

ZAAASCA!

Tremosa defensa un mercat lliure per la circulació de capitals, però no de treballadors. Pel que respecta a les migracions ha mantingut posicions molt controvertides, coquetejant inclús amb grups d’ultradreta molt allunyats de les posicions del seu eurogrup liberal:

Agost de 2008 Tremosa publica un article a la Revista El Temps que portava com a títol “La Farsa d’ICV” on acusava a ERC i PSC d’haver ressuscitat “el comunisme fracassat d’ICV” (sic) que te un “incomprensible discurs en immigració de portes obertes i barra lliure“. En un altre article sobre la crisi va arribar a afirmar  que “Sudamèrica comença als Pirineus” un una postura etnocèntrica de superioritat imperialista, equiparant Sudamèrica a subdesenvolupament.

Abril de 2009 Raül Romeva, eurodiputat d’ICV, denunciava al seu blog les simpaties de Tremosa envers la ultradreta feixista flamenca Vlaams Belang. L’origen de la polèmica era un delirant article que Tremosa havia esputat a les pàgines de la revista El Temps, on afirmava que la immigració era un pla dels socialistes per frenar el sobiranisme, ja que quan ell estava fent obres en la seva segona residència van vindre uns paletes equatorians amb una gorra del PSC. En el mateix article expressa el seu suport a als nazis de Vlaams Belag, afirmant que si els immigrants no tinguessin dret a vot, els ultres haurien assolit més representació i creu que el cordó sanitari dels partits democràtics al feixisme es una tàctica per evitar la independència flamenca. Vlaams Belag es la formació continuadora del Vlaams Block, il·legalitzat l’any 2004 per racisme i homofòbia. El seu programa actual es contrari a la Unió Europea I proposa expulsar a tots els musulmans a qui acusa de terroristes en potència; el partit manté bones relacions amb el Front Nacional, PxC, Geert Wilders, la Lliga Nord i els Demòcrates Suecs. Romeva va arribar a afirmar que “si als comicis europeus guanyen les tesis de Tremosa serà el mateix que el partit d’ultradreta a Flandes.

Maig de 2009 SOS Racisme va criticar unes declaracions de Tremosa, en les que afirmava que la T4 de l’aeroport de Barajas era la porta d’entrada a la immigració il·legal a Europa, i demanava que la Unió Europea li prengués el control dels aeroports al Govern Espanyol, ja que Zapatero deixava entrar a tothom. SOS li va recriminar que utilitzés la paraula “il·legal” per referir-se a persones que no havien comés cap delicte, simplement la falta administrativa de no tenir papers, demanant que no s’incentives el discurs de l’odi.

Abril de 2010 Segons alguns diaris digitals, Tremosa s’havia afiliat a traves de Facebook al grup “Stop Inmigración sin control“,  avui dia amb 1.600 seguidors i una orientació indubtablement d’extrema dreta, on fins i tot donen suport a les denuncies del grupuscle ultra Manos Limpias contra Àngel Colom de CDC.

Maig de 2010 Tremosa va demanar per escrit a la Comissaria d’Assumptes Interiors de la UE, Celiclia Malmström, un informe sobre l’empadronament de persones migrades a petició del batlle de Vic, Vila d’Abadal (CIU), qui pretenia negar el padró als immigrants irregulars per tal de vetar-ne la sanitat i l’educació, amb el suport d’ERC i PSC. Per a ICV aquest informe estava condicionat a que Malström era del mateix eurogrup que Tremosa i, segons alguns bloggers,  la resposta en cap moment donava la raó a Tremosa i Vila d’Abadal; mentre que Josep Anglada (PxC) es va desfer en elogis a l’informe.

Abril de 2013 Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va fer una nota de premsa condemnant un acte en homenatge als Germans Badia (paramilitars filofeixistes de la Santa Germandat Catalana, repressors de sindicalistes de la CNT als anys 30), on va participar Tremosa i Oriol Junqueras juntament amb grups feixistes independentistes d’Unitat Nacional Catalana, com el seu líder Xavier Andreu, relacionat amb la Llibreria Neonazi Europa i autor de frases com  “Els catalans no podem ser substituïts (…) Cal tenir almenys un progenitor català, per ser-ho. (…) El xarnego simplement se l’expulsa” El periodista de La Directa Bertran Cazorla va denunciar que durant l’acte es van fer salutacions neonazis; fins i tot destacats dirigents de CDC van condemnar l’acte

piulada coromines

Agustí Coromines, Fundació CATDEM, vinculada a CDC

raval3

Tremosa, amb 20 anys, al Casal d’Infants del Raval

El més curiós de tot plegat es que Tremosa amb 20 anys va fer la objecció de consciència al Casal d’Infants del Raval, possiblement el lloc més multicultural de tot Catalunya que, segons la seva web de campanya, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Li va causar un trauma psicològic veure persones de cultures diferents barrejades? Ho va fer obligat i en realitat sentia fàstic? Era la seva bona acció a la vida per guanyar-se un tros de cel? Ha madurat amb el temps, derivant cap a la intolerància? Ho ha oblidat per complert? O potser resulta que tot aquest populisme xenòfob era pur postureig fingit per anar a rascar vots en les turbulentes aigües de la crisi? Quin misteri!

PD: Les foreres avorrides de la claveguera ultranacionalista Racó Català han obert un fil sobre aquest post on, incapaces de rebatre ni una sola dada objectiva ni evidència irrefutable de les que detalladament exposo, han començat a regurgitar embogides infundades acusacions, greus insults i violentes amenaces, deixant en evidència el seu miserrim nivell cultural i dialèctic. Sabran que jo col·laboro amb Omnium Cultural i que vaig ser jo qui va impulsar del Dret a Decidir a Hospitalet?  No! Millor considerar que tots els antiracistes i progressistes som agents del CNI!

h1

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

Març 6, 2014

populismo

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.

h1

ANTIPOLÍTICA: l’avantsala del Feixisme

Juliol 28, 2012

Creure que els polítics son “el problema” és el primer pas per acabar pensant que la democràcia és “el problema”. S’ha instal·lat en la nostre societat una barroera demagògia populista que, fruït d’una incomprensió absoluta envers les veritables causes econòmiques de l’actual situació, ens pretén fer creure que la culpa de que hi hagi atur i retallades és del primer regidor de parcs i jardins que s’ens creua pel davant.

Evidentment que si hi ha polítics que tenen molta culpa! Els dirigents del PP que ens van instal·lar en la des-regulació neoliberal i un creixement fictici a base de bombolles i especulació; el Govern Zapatero que va trair la socialdemocràcia acceptant el liberalisme dom un dogma inqüestionable; o els actuals dignataris de CIU i PP que aprofiten la ben-entesa de la crisi per privatitzar i fer negocis corruptes. Però això no és LA política, estimats lectors, això és la dreta. I si no us agrada haver votat a qui tenia capacitat per aturar-la.

El PP està encantat amb aquesta antipolítica. Una de les primeres mesures que ha pres ha estat retallar un terç el nombre de regidors dels Ajuntaments, cosa que beneficiarà  enormement als partits grans (PPSOE i CIU) enfront aquells que presenten alternatives al seu mono-discurs de submissió als mercats.

Que serà el proper? Que els polítics no tinguin sou? Ah genial! Tan sols s’hi podran dedicar com a hobby aquells que visquin de rendes, els burgesos que no els calgui treballar per viure, els que puguin anar als plens i a les comissions sense haver de justificar la seva absència davant un responsable de Recursos Humans, ja que l’empresa és seva. Per tant, un sistema on tothom serà de dretes.

O, per que no? Eliminem tota subvenció pública als partits, que tan sols es financin amb les aportacions dels seus militants. Els partits de dretes seguiran amb les campanyes milionàries pagades pels lobbies afins i els d’esquerres amb prou feines podran enganxar un cartell amb blanc i negre i celo. Us sona? Ja ho ha proposat Esperanza Aguirre, ella encantada! A les properes eleccions tindrà el Parlament sencer per ella, sense cap molesta oposició que li demani explicacions.

No és estrany tampoc que sigui la ultradreta qui s’ompli més la boca criticant a “la casta política”. Al meu Ajuntament PxC ja ha proposat, precisament, eliminar sous i subvencions als polítics (sense renunciar en cap moment als que reben ells, clar). Normal, donat que ells somien amb una societat dictatorial, sense cap mena de representació dels ciutadans, on tot el poder recaigui amb un “Führer” omnipotent.

La pena és que certs elements de l’entorn del 15M, amb un preocupant analfabetisme sobre teoria política,  riuen aquestes gracies i segueixen aquesta corda. Buscant una democràcia real, han acabat obrint la porta a una dictadura total. Ai d’aquells que asseguren que no son “ni d’esquerres ni de dretes“! Un bon eufemisme per no dir, directament, que albires l’arribada d’un cabdill messiànic, que guii la massa enfurismada.

Que més voldria el neoliberalisme ultra que eliminar càrrecs polítics per acabar de des-regular definitivament tot el mercat?