Posts Tagged ‘pilar rahola’

h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

h1

Algunes Reflexions respecte “Ciutat Morta”

gener 19, 2015

Aquest passat dissabte al vespre vaig poder gaudir d’un bon cinefòrum al menjador de casa meva, al voltant del esfereïdor documental “Ciutat Morta”, junt amb el meu xicot i les meves amigues @illadeceba i @pilar_salma. Posteriorment també vaig poder canviar algunes impressions amb Niño del Exorcista i a continuació publico les meves reflexions de tot plegat.

#ciutat morta

Aquell 4 de Febrer de 2006 jo em trobava molt a prop del lloc on es va produir l’enfrontament entre la Guàrdia Urbana i els participants a una festa, que va originar el muntatge policial del cas “4F”. Concretament estava excavant al Forat de la Vergonya les restes arqueològiques d’una necròpolis tardoantiga i d’un palau gòtic on s’hi elaboraven productes cosmètics; troballes que van acabar esdevenint la meva primera publicació científica. Una excavació impulsada per les obres de reforma urbanística a l’entorn del mercat de Santa Caterina i de la que no en queda rastre algún.

Acabat de sortir de l’idíl·lic món universitari, vaig al·lucinar amb les condicions laborals i l’entorn social en el qual es duia a terme l’excavació. Cada matí havíem de recollir xeringues de ionkis, caixes registradores del darrer establiment de disseny que algú havia assaltat per la nit, així com centenars de bosses i carteres de turistes badocs. Els veïns ens odiaven. Molt. Fins a l’extrem de llençar-nos llaunes de refresc (plenes), croquetes podrides i bosses de merda des de les finestres mentre estàvem treballant. Ens insultaven a crits al passar, aquell “Franco resucita! La arqueologia no se necesita!” mai se m’oblidarà.

Estaven furiosos i amb raó. Aquell 2006 s’estava duent a terme una operació urbanística i especulativa brutal al barri del Born. L’Ajuntament s’havia proposat convertir aquell tenebrós antre de brutícia, droga i delinqüència en un aparador chic, per tal que els turistes poguessin tenir lofts i comprar a botigues caríssimes tot passejant entre el Born, Santa Maria del Mar i el mercat de Santa Caterina, acabat d’inaugurar. Si bé la intenció no era del tot dolenta, hi havia un petit problema: els hi sobraven aquells veïns iaios, desdentats i morts de gana, que no feien gens de patxoca dins aquella Barcelona de postal.

Es aquí on entre en joc l’edifici okupat (propietat municipal, per cert) on s’estava fent la festa que origina “Ciutat Morta”. No es tractava d’una Casa Okupa habitual, amb tallers, moviments socials i assemblees, en absolut. Era un lloc raríssim on es feien raves techno a les 6h del matí de dissabte fins al matí de dilluns, sense cap mena d’ideologia al darrere, més enllà de l’hedonisme i el lucre personal d’algun traficant. Allí es congregaven centenars dels raveros més xungos, s’hi feien les festes més salvatges i corrien les drogues més dures que us pugueu imaginar, sense respectar cap mena de descans dels veïns. Un amic meu, que hi sovintejava, m’explica històries de baralles amb xibeques, com un paio li clavar una katana a un altre, nanos drogats que queien per la finestra, entre altres històries per no dormir.

A l’Ajuntament ja li anava perfecte que això passés: els veïns es fastiguejaven del barri i volien marxar. No van moure ni un dit per solucionar-ho, tan sols quan la cosa se’ls anava molt de els mans enviaven la Gurdia Urbana per aplacar les feres i llestos. I quan un d’ells va quedar paralític al caure un test, van agafar a quatre immigrants que passaven per allí de cap de turc, a qui torturar salvatgement; no es van atrevir amb cap jove català, universitari de casa bona, que pogués muntar escàndol, tot i que aquests eren majoria a les raves.

Us preguntareu: ¿com un cas tan greu ha trigat tans anys en saltar als mitjans?. Molt senzill: ens trobem davant la típica fal·làcia de la retrospectiva. Al 2006, en ple auge de la bombolla immobiliària, tothom estava encantat amb l’especulació, les hipoteques i la propietat privada. Els okupes eren el col·lectiu més odiat per la ciutadania a totes les enquestes. I en aquell barri, cansats de tanta rave destructiva, imagino que el rebuig seria encara més extrem. La premsa carregava a diari contra la passivitat policial, la brutícia, la prostitució de la Rambla o la delinqüència, demanant sempre més ma dura, autoritat i disciplina. Ningú parlava de corrupció, l’atur era un mite i no coneixíem encara el significat de “dació en pagament”.

Un exemple d’aquest populisme punitiu: l’escurçó sionista Pilar Rahola el 2008 va sortir en defensa dels sàdics policies del cas 4F, demanant que les mares dels joves torturats tornessin al seu país, en una repugnant columna a La Vanguardia. Ahir, en canvi, es mostrava horroritzada davant el documental i prometia a Twitter escriure al respecte, oblidant les seves pròpies paraules.

ICV podria haver fet més? Sens dubte. No va estar a l’alçada, certament. Ara bé, es la única força política en tota la història de Catalunya que ha intentat (sense gaire èxit, es cert) posar ordre a les violacions sistemàtiques dels drets humans dins els cossos policials. Prohibició del kurbotan, 100 càmeres a cada comissaria, codi ètic policial… I mentrestant, tots els mitjans de comunicació catalans i la resta de partits amb representació en aquell moment, inclosos  els socis de PSC i ERC, es llençaven a la jugular de Saura, creant una psicosi paranoica d’inseguretat quasi apocalíptica, cada cop que movia un dit contra la corrupció dels cossos de seguretat .

I els moviments socials podrien haver fet més? Estem en un moment pre-15M i pre-PAH. Tan sols existeix “V de Vivienda” reivindicant pisos de protecció oficial més assequibles. El Moviment Okupa (al que conec MOLT bé) pres del seu sectarisme excloent (que, per desgràcia, part de la CUP ha heretat), considerava a tots els partits, associacions i mitjans el seu enemic i es negava a col·laborar amb ningú que no compartís fil per randa la seva estètica, pentinat i vestuari antisistema, així com el seu dogmatisme purista. Havien renunciat a canviar la realitat per muntar-se’n una de paral·lela per ells sols. Per tant, el ressò d’aquest cas va quedar reclòs a l’hermètic i tancadíssim cercle de subscriptors de La Directa, fins aquest dissabte.

Com a bon regust de boca em quedo amb saber que “Ciutat Morta” va ser el programa més vist de la història del Canal 33. Espero que tot plegat serveixi per que l’esquerra abordi d’una vegada el debat de com gestionar la seguretat, sense caure en cap dels dos populismes extrems pro i anti punitiu. Si Ada Colau arriba a alcaldessa es trobarà exactament amb el mateix problema que Saura al 2006 i més val que es vagi calçant. Finalment recomanar-vos l’excel·lent blog de Patricia Heras, on recollia la seva preciosa poesia i les cartes que enviava des de la presó.

h1

CiU descobreix (per fi!) el perill del Feixisme

Setembre 16, 2013

anglada-y-mas1

Ha calgut que agredissin a Sanchez Llibre dins la llibreria Blanquerna i davant les càmeres per tal que CiU s’adoni del perill que representa la extrema dreta avui i n’acabi demanant la seva il·legalització. L’augment d‘agressions a persones homosexuals i transsexuals denunciades per l’Observatori de la Homofòbia els va deixar freds; la pallissa a un menor de 14 anys d’origen pakistanès al Raval per part de neonazis, no els va semblar motiu d’alerta i els informes de SOS Racisme evidenciant la relació entre discursos populistes i agressions a migrants no va ser impediment perqué Duran Lleida fes una campanya xenòfoba o per què es facilités la investidura de Garcia Albiol a Badalona.

Celebro que Convergència hagi obert els ulls i espero amb delit que rebutgin els suports internacionals al procés independentista que hem rebut per part de l’extrema dreta de la Lliga Nord italiana o del Govern de Letònia, on hi ha un partit ultra que encobreix  ex-legionaris nazis residents al país. O es que si en comptes de donar-nos empentes ens aplaudeixen ja son menys feixistes?

També esguardo pacient que l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior, obrant en coherència, acordin definitivament el tancament del Casal Tramuntana, un local neonazi del barri del Clot impulsat per un regidor de PxC de l’Hospitalet; així com la Llibreria Europa, al barri de Gràcia, dedicada  obertament a l’adoctrinament en el fanatisme nacional-socialista.

Sanchez llibreDesitjo de tot cor que Xavier Trias expulsi immediatament a Manel Medeiros, gerent de l’Institut Municipal d’Educació (IME), fins fa molt poc militant de PxC i mai penedit del seu passat feixista; que l’Ajuntament de Vic, en mans de CIU-ERC, renuncii a tornar a pactar els pressupostos amb els vots i les esmenes de Josep Anglada; així com que es retirin totes les multes i sancions a activistes antifeixistes que no cometien cap altre delicte que manifestar-se.

També confio que des de l’entorn independentista s’hagin adonat del perill de banalitzar el mal i no es tornin a escriure a Vilaweb els desafortunats articles acusant al PSC de ser feixista; que ERC i CDC no es tornin a ajuntar amb grups nazis com UNC per retre homenatges a torturadors policials; que l’ANC es desmarqui amb més contundència del suport que reb de grups xenòfobs com IdCAT i que millor no es dediqui cap carrer a la infausta memòria de l’etnicista grillat Heribert Barrera. No cal anar a Madrid a buscar intolerants i per desgràcia alguns grupuscles amaguen el seu odi darrere senyeres i estelades.

I finalment no volia deixar passar l’oportunitat d’assenyalar la hipocresia galopant de la viperina llengua de l’escurçó Pilar Rahola, que el 11S s’exclamava esglaiada de la violència feixista, quan els seus incendiaris articles islamòfobs son publicats en webs neonazis, al costat dels de Ynestrillas. Després d’estar abocant benzina i espurnes al bosc durant dècades, ara es queixa de les flames. A bones hores!

PD: El cartell d’Unió de Joves corria per Internet i m’ha fet gràcia. Finalment han anunciat per Twitter que era un fake

h1

FONAMENTALISME ISLÀMIC: Una reacció identitària a la Crisi de Sahel

gener 21, 2013

sahel15.art

Qualsevol persona que llegeixi els deliris islamòfobs que publica a diari el Mossad a La Vanguardia, sota el pseudònim de Pilar Rahola, podria arribar a la conclusió que el fonamentalisme islàmic està creixent a Africa Subsahariana com a conseqüència de la tolerància multicultural dels progressistes d’Occident. La realitat, com sempre, no té res a veure  amb aquests pàrvuls perjudicis, sinó amb  l’economia.

A Europa la crisi social i financera s’ha traduït en un auge dels nacionalismes, l’anti-europeisme o la xenofòbia, com a formes d’egoisme identitari i proteccionista davant la globalització dels mercats i de la cultura. Mentre la ultradreta europea culpa de tots els mals a l’Islam, a Sahel, la desesperació social ha dut a radicalitzar el seu odi a occident incrementant el seu fanatisme religiós. Les dues cares de la mateixa moneda.

Xifres sobre la dimensió de la Crisi a Sahel

– 18 milions de persones viuen en una crisi alimentaria, amb malnutrició o algun tipus de desnutrició.

– 350.000 persones resideixen en camps de refugiats a Mali, degut als constants enfrontaments bèl·lics.

– Un milió d’infants d’entre 5 mesos i 4 anys pateixen desnutrició severa, provocant hipertròfia del fetge, la retenció de líquids, un cos esquelètic i una inflamació estomacal per gasos . Més de 300.000 moren cada any per aquesta causa a Sahel.

– La tassa de mortalitat infantil es de 109 nens/1000 naixements a Mali i Níger, la més elevada del món després d’Afganistan; un 3.633% més alta que la d’Espanya.

– A Sahel hi circula el 40% del tràfic de drogues del món, així com les principals xarxes d’explotació i esclavisme a persones migrants.

Causes de la Crisi de Sahel

Canvi Climàtic Des de 2010 el període de sequera a la franja de països que viuen al sud del Sàhara (conegut com “Hunger Gap” o “Època de la fam”) cada any comença abans i dura més; quan normalment s’iniciava al Maig, ara comença al Febrer, augmentant l’aridesa del terreny o la destrucció de les collites. S’està arribant a temperatures màximes mai vistes (47º a Txad o Níger, superant tot registre històric).

– Especulació amb el preu dels cereals: Des de l’inici de la crisi financera les Borses es dediquen a especular amb el preu del cereal, comprant collites senceres  i emmagatzemant gra en sitges gegantines per tal d’encarir-ne artificialment el preu i fer-se rics a costa de la fam.  El preu general dels cereals s’ha encarit un 140% en els darrers dos anys. Els fons inversió d’EE UU en aquests productes han passat de 2.000 milions el 2002 a 20.000 el 2008. Aquests cereals, a més, es destinen majoritàriament a la producció de biodièsel o per alimentar ramats al primer món.

Agroimperialisme: El Banc Mundial ha posat en marxa una política  neoliberal, ideada per l’economista  Paul Collier, basada en el desallotjament forçós de milions de petits agricultors per tal d’afavorir la creació de grans explotacions agro-ramaderes en mans de multinacionals, amb l’ús de la enginyeria genètica mitjançant les llavors transgèniques. Per exemple, l’empresa “African Agricultural Land Fund” posseeix la major part de terres de Sahel i per poder formar-hi part cal una inversió inicial de mig milió d’euros.

Privatització de l’aigua: En un clima desèrtic l’accés a aigua potable és una qüestió de vida o mort. Doncs bé, a Àfrica el Banc Mundial està finançant la construcció de grans preses d’aigua, desviant el curs dels rius, per tal de donar energia a indústries mineres, provocant l’assecament de milers de terrenys agrícoles. La presa de Kariba a Zimbaue va provocar el desplaçament de 57.000 petits agricultors, la de Cahora Bassa (Moçambic) 42.000, o més recentment les preses Gibe 3 a Etiòpia (finançada per la banca xinesa) o la del Gran Inga a Congo poden deixar a més d’un milió de persones sense aigua. El cost de cada una d’aquestes preses es d’uns 80.000 milions de dòlars.

CONCLUSIONS

Algú creia seriosament que aquesta terra podia suportar amb silenci i passivitat un grau tan extrem i elevat d’explotació econòmica? Que es quedarien asseguts veient com els seus fills moren de desnutrició aguda mentre les seves terres serveixen per que els multinacionals especulin amb el cereal? Doncs evidentment no! L’únic que s’ha aconseguit amb aquest neocolonialisme econòmic ha estat abonar el terreny per l’auge del fanatisme religiós, l’odi a occident i el terrorisme global.

Que Al-Quaeda del Magreb Islàmic representa un perill real? Si, clar. I a bones hores que se n’han adonat!Però una intervenció militar, destinada fonamentalment a protegir les industries franceses d’extracció d’urani a Níger (base de l’energia nuclear), en cas representa una solució definitiva a aquest polvorí. Mentre no s’ataqui a la base de la pobresa extrema i l’explotació massiva en aquest territori per part del capitalisme occidental, l’islamisme més radical creixerà sense aturador.

Al mateix temps que es destinen milions en armament per aquesta intervenció es retalla un 70% les subvencions a les ONG de cooperació internacional, que son les úniques que es preocupen per atenuar les conseqüències de la fam en aquests països. Tot plegat un desastre de proporcions colossals.

h1

Que se n’ha fet dels antics líders d’ERC?

Setembre 14, 2011

Aquest proper cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya escollirà una nova direcció política, rellevant a l’actual cúpula per una altre més filo-convergent, i decidint en primaries si revaliden, o no, a Joan Ridao com a cap de llista a Madrid, un dels pocs progressistes que encara quedaven al partit.

És doncs un moment ideal per mirar enrere i repassar que se n’ha fet de tots els líders que ha tingut aquesta formació des de la restauració democràtica, i a que s’han dedicat un cop han abandonat el seu carreg, gairebé sempre a causa de turmentosos congressos caïnites, víctimes de les traïcions i conspiracions dels seus propis companys.

HERIBERT BARRERA

Després d’aliar-se amb els reductes franquistes d’UCD per entregar la Generalitat a la dreta convergent, a canvi de la Presidència del Parlament, va ser eurodiputat a Brussel·les. Quan va abandonar la presidència d’ERC el 1995 va tornar a saltar a la fama per les seves afirmacions racistes i xenòfobes, a favor de la supremacia blanca, l’esterilització dels dèbils mentals, així com de la pena de mort; declaracions que van ser rebutjades per part del seu propi partit.  Posteriorment va donar suport a partits independentistes de dretes com Reagrupament.cat, tot i que mai va abandonar ERC. Al seu funeral hi va assistir la plana major de PxC i Josep Anglada el va citar com un dels seus màxims referents ideològics, mentre que el partit feixista independentista Identitat Catalana n’ha reivindicat constantment la seva figura.

JOAN HORTALÀ

Aquest doctor en economia va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, posteriorment diputat al Parlament i el 1984 Jordi Pujol va premiar la seva submissió absoluta a CIU amb la Conselleria d’Indústria. El 1989 va perdre la Secretaria General del partit i va escindir-se amb els seus afins fundant Esquerra Catalana“, que després de poc temps es va integrar dintre de Convergència, el 1993. Aquell mateix any Hortalà va ser proclamat President de la Borsa de Barcelona (carreg que encara ostenta). El 1999 va assumir també una conselleria a les multinacionals FECSA-ENHER i ERCROS. Entre els anys 2000 i 2003 va presidir una comissió econòmica al Barça, amb Joan Gaspart i actualment compagina els seus múltiples càrrecs econòmics amb una plaça de professor d’economia a la UB. També es conegut per ser el propietari d’un majestuós palau a la població garrotxina d’Oix.

ÀNGEL COLOM

Aquest antic líder pacifista de La Crida de la Solidaritat, aconsegueix rejovenir el partit i treure´l del ostracisme. L’any 1996, davant les maniobres internes que qüestionaven el seu lideratge, s’escindeix fundant el “Partit per la Independència“,  fracassant estrepitosament a les urnes tres anys més tard. Els deutes que deixa la desastrosa campanya electoral del PI son eixugats gràcies als 75.000 euros que Fèlix Millet li regala, provinents de la trama corrupta del Palau de la Música. Poc temps després Colom es fa militant de Convergència i Pujol el nomena Delegat de la Generalitat al Marroc. Actualment dirigeix la sectorial d’immigració a CDC, basada en integrar als nouvinguts en el catalanisme, encara que els males llengües asseguren que aquesta feina es fa a base de repartir subvencions públiques a associacions culturals.

PILAR RAHOLA

Després de ser escollida diputada al Congrés per ERC dues legislatures i tinent d’alcalde a Barcelona amb Pasqual Maragall, abandona el partit amb Colom per fundar el fracassat PI, enduent-se els càrrecs i els sous amb ella.  Rahola compagina des del primer moment la seva carrera política amb les tertúlies de dubtosa qualitat a Crónicas Marcianas i Moros o Cristianos, així com les seves freqüents aparicions a reality shows com Sorpresa Sorpresa. Un cop fora de la política la seva ideologia deriva ràpidament cap a la dreta més extrema, esdevenint una defensora incansable del imperialisme sionista,  difamant a diari als partits d’esquerres,  el pacifisme, la causa Palestina o la immigració. Durant el Govern d’Esquerres, esdevé una ferotge tertuliana a TV3 que ataca sense pietat totes les mesures polítiques progressistes dels executius de Maragall i Montilla. Va realitzar una hagiografia propagandística d’Artur Mas i recentment ha publicat un manual d’odi islamòfob que ha rebut lloances a tots els mitjans de la ultradreta.

JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA

Després de portar a ERC als seus millors resultats des de la República, gràcies a la demonització que en va fer Aznar, va optar per formar dos executius d’esquerres a Catalunya. En el seu paper al Govern en destaca les seves converses amb la banda terrorista ETA, així com el nomenament del seu propi germà com a alt carreg i la creació de nombroses ambaixades catalanes arreu del planeta. Un cop apartat de la direcció del partit per Joan Puigcercós, presumptament va ser fitxat per la sanitat concertada, cobrant 6.000 euros al més, segons UGT, tot i que després ho van rectificar. Recentment ha publicat un polèmic article en contra del moviment indignat del 15M, titllant-lo d’espanyol, comparant-lo amb la Falange i animant als nombrosos manifestants a anar a pixar-se a Espanya.

h1

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Agost 7, 2011

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

h1

La Construcció Social de l’Enemic (II): Del colonialisme a l’islamofòbia

Juliol 17, 2011

Tal com hem vist al post anterior les societats estatals basen la seva legitimitat en la construcció d’enemics, reals o imaginaris, inferiors o externs, envers els quals canalitzen l’odi social i alienen a la població, amagant així l’explotació de les elits locals. Avui veurem com aquest odi es manifesta a l’Edat Contemporània

COLONIALISME: Racisme i nacionalisme burgés

Entre els segles XVI i XIX les principals potències europees inicien un procés d‘expansió imperialista per Amèrica, Àfrica i Àsia per tal d’aproveir-se de matèries primeres, així com de ma d’obra esclava. Aquest procés econòmic es venia sustentat des del poder polític  per una ideologia basada en la doble construcció social  d’un enemic: per altre banda per un racisme fervorós que considerava als pobles nadius de les colònies sers inferiors a qui s’havia de subjugar i adoctrinar pel seu bé. Aquest racisme al segle XIX es veu complementat per un darwinisme mal entès que presenta als pobles pobres com genèticament inferiors, incapaços d’adaptar-se a la selecció natural de els espècies.

Un exemple al nostre estat d’aquest discurs racista el trobem al President del Govern d’Espanya António Cánovas del Castillo (1828-1897)

“Los negros en Cuba son libres; pueden contratar compromisos, trabajar o no trabajar…y creo que la esclavitud era para ellos mucho mejor que esta libertad que sólo han aprovechado para no hacer nada y formar masas de desocupados. Todos quienes conocen a los negros os dirán que en Madagascar, en el Congo, como en Cuba son perezosos, salvajes, inclinados a actuar mal, y que es preciso conducirlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otro dueño que sus propios instintos, sus apetitos primitivos. ”

Per altre banda ens trobem davant l’aparició al s.XIX del nacionalisme burgés, lligat estretament al romanticisme cultural i el racisme darwinista: Amb aquesta ideologia la burgesia pretenia frenar la lluita obrera, legitimar l’expansió territorial i la guerra contra altres pobles. El nacionalisme del s.XIX també es basa molt fonamentalment en la construcció d’enemics en totes les altres potències rivals a les quals vol sotmetre o vol deixar d’estar sotmesa, creant, de nou, rumors tòpics i llegendes sobre ells.

Un altre exemple proper d’aquest nacionalisme primitiu el trobem a Sabino Arana (1865-1903), dirigent carlista i fundador del PNB:

“La convivència del nostre poble amb l’espanyol causa immediata i necessàriament en la nostra raça ignorància i pèrdua d’intel ligència, debilitat i corrupció de cor, apartament total, en una paraula, de la fi de tota humana societat. I mort i descompost així el caràcter moral del nostre poble, què li importa ja dels seus caràcters físics i polítics. “

NAZISME I FEIXISME: La construcció social de l’enemic arriba al seu auge.

Adolf Hitler no inventa res de nou: agafa tot l’odi acumulat envers els enemics que s’havien anat construint des de l’Edat Mitjana a Alemanya  (jueus, homosexuals, gitanos…) ho barreja amb el nacionalisme i racisme. cultivats al segle XIX i humiliats a la derrota germana de la Primera Guerra Mundial i els porta a l’extrem.  En tot cas incorpora un odi envers la democràcia i la igualtat i explota fins al deliri tota mena de rumors i conspiracions envers les minories, emprant per primer cop de forma massiva els mitjans de comunicació en la construcció de l’enemic.

Hitler no va enganyar a ningú, ja al seu llibre “La Meva Lluita”, publicat una dècada abans de pujar al poder, es dedica a construir intensivament la figura dels jueus i els marxistes com a enemics socials d’Alemanya. Aquí un fragment:

“Vaig sentir calfreds el primer cop que vaig descobrir davant meu al jueu comerciant, sense ànima, calculador i desvergonyit en aquest tràfic irritant de vicis dins l’escòria de la gran urbs. Aleshores ja no vaig poder més i ja mai vaig eludir la qüestió jueva (…) D’aquesta forma, seguint les petjades de l’element jueu a través de totes les manifestacions de la vida cultural i artística vaig trobar-me amb l’empremta jueva allí on menys l’esperava: Jueus eren tots els dirigents del partit socialdemòcrata!”

GUERRA FREDA: Anticomunisme

A partir de 1945 Estats Units i els seus aliats de la OTAN, s’enfronten militar i econòmicament al model  socialista del Pacte de Varsòvia, liderat per la URSS i aprofiten per construir  en el marxisme l’enemic nº1 del món lliure. La oposició al comunisme legitimarà el suport d’EUA a tota mena de dictadures i cops d’estat (Franco, Pinochet, Videla, Somoza…), guerres, matances i atrocitats de tota mena (Vietnam, Cambodja, Corea…), així com una persecució política contra actors, guionistes i polítics sospitosos de marxistes, fet que es va conèixer comla caça de bruixes” del senador republicà Mc Carthty.

Un exemple d’aquesta paranoia anticomunista és el discurs del dictador feixista xilè Augusto Pinochet, pronunciat poc després del cop d’estat contra el govern socialdemòcrata de Savador Allende:

“La gesta l’11 de setembre incorporar a Xile en l’heroica lluita contra la dictadura marxista dels pobles amants de la seva llibertat. .(…)Per la mateixa raó, rebutgem categòricament la concepció marxista de l’home i de la societat, perquè ella nega els valors més entranyables de l’ànima nacional i pretén dividir els xilens en una lluita deliberada entre classes aparentment antagòniques, per acabar implantant un sistema totalitari i opressor, on es negui els més cars atributs de l’home com a ésser racional i lliure.”

ISLAMOFÒBIA

La caiguda del socialisme real semblava que havia deixat a Occident sense enemics, fet que va dur als historiadors de la dreta a proclamar la fi de la història amb el triomf del capitalisme i d’EUA. Peró aquesta pau va durar tan sols una dècada i a partir de l’11 de Setembre de 2001 es genera la darrera Construcció Social d’un Enemic a nivell global a Occident: l’Islam.

Aquest odi envers l’islam es va anar larvant per part del nacionalisme serbi i grec a Europa (enfrontats a Bòsnia i Turquia respectivament) i molt especialment per una minoria perseguida que, com hem vist en el cas dels cristians, passa ràpidament a ser perseguidora un cop al poder; parlem, com no, dels jueus i de l’Estat d’Israel. El discurs islamofòbic agafa els elements més radicals d’aquesta religió i els presenta com a exemples  representatius del total, maximitzant aspectes ultraminoritaris i anecdòtics com en Burka, el terrorisme o l’ablació del clítoris.

Un dels exemples més extrems i esfereïdors a nivell mundial és del de la fanàtica sionista, exdiputada d’ERC i biògrafa d’Artur Mas Pilar Rahola, que darrerament ha publicat un manual d’odi islamofòbic, adulat en totes les webs de l’extrema dreta neofeixista, titulat “La República Islàmica de España”, un extracte aquí:

“L’islam, fa servir a Déu com a munició per dominar els cervells i conquerir les ànimes, practicant un autèntic oxímoron, el de conciliar Déu amb el nihilisme més destructiu (…), per aquests gurus totalitaris (…) l’Alcorà no s’interpreta. l’Alcorà és rígid i inamovible. l’home és superior a la dona. el creuat, el jueu i tots els infidels han de ser sotmesos. l’islam ha de regir les lleis civils . l’islam ha de dominar la terra. ho ha de fer amb la jihad, tant si és la jihad de la paraula, com si és la gihad de l’espasa, com totes dues. Qui no pensa així i és musulmà és blasfem “.