Posts Tagged ‘Marine Le Pen’

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

Anuncis
h1

S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Març 20, 2017

#aaCEuropa1

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Austria Polls

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Opinion_polling_for_the_Dutch_general_election,_2017.png

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

#aaCAlemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Opinion_polling_UK_2020_election_short_axis

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

#aLe Pen

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

h1

RESULTATS DE L’ENQUESTA: Alexis Tsipras nou president de la Comissió Europea

Mai 5, 2014

Tsipras

Aquest blog arrenca l‘Especial de les Eleccions Europees amb una excel·lent noticia: segons l’enquesta realitzada en aquesta mateixa pàgina durant el darrer més, la futura presidència de la Comissió Europea recaurà en Alexis Tsipras el líder de Syriza, el partit de l’esquerra alternativa a Grècia que més ha fet tremolar a la Troika. Tsipras, però, no obtindrà majoria absoluta, al quedar-se amb un 45,1% de vot  i haurà de fer una Gran Coalició amb el Partit Verd Europeu de Ska Keller i José Bové, que amb un 25,5 esdevenen segona força parlamentaria, per tal de governar amb un ampli suport parlamentari.

Els resultats de l’enquesta quedarien així:

#enquesta 1

Així doncs, traslladats aquests resultats a la Composició del Parlament Europeu en nombre d’eurodiputats quedaria de la següent forma:

#enquesta 3La qual cosa suposaria un important daltabaix amb la representació actual, amb l’ensorrament total del Partit Popular i del Partit Socialista, les dues forces que fins ara s’han repartit càrrecs i poder a Europa, al servei dels interessos de la Troika, sent substituïts per una nova hegemonia roig-verda, que crearà una nova Europa social i ecològica redistribuït la riquesa del nord al sud, muturalitzant i auditant el deute, rescatant les persones i traspassant la sobirania dels estats al Parlament Europeu.

De la resta de grups tan sols resulta preocupant l’avenç de la ultradreta euroescèptica, valgui la redundància. El populisme estomacal d’un conflicte horitzontal entre pobres, tancant fronteres als migrants (encara més!), destruint la classe obrera al sortir del euro, competint en inflació i devaluació monetària, salarial i fiscal com a solució a la globalització, té una part de públic crèdul i incaut, per desgràcia

Perquè us feu una idea del daltabaix, la diferència en eurodiputats entre el Parlament actual i l’enquesta quedarà així:

#enquesta 2

Ja sé que algún aixafaguitarres de torn vindrà a desqualificar les dades de l’enquesta, que té una amplissima i significativa base de 184 persones i un lleuger e inapreciable marge d’error del 99,99%. Però si el CEO segueix xuclant els nostres impostos després de preveure 70 diputats per CIU a les passades autonòmiques, qui diu que aquest resultat no serà més precís?

h1

ENQUESTA: A qui votaries de President de la Comissió Europea?

Abril 7, 2014

Imaginem per un moment que la Unió Europea es una veritable democràcia integrada i no dividida per obsoletes fronteres d’anacrònics estats i, com ja succeeix als EUA, tenim la oportunitat de votar directament al President de la Comissió Europea. Bé, com aquesta possibilitat encara no es factible, us facilito la possibilitat de  fer-ne una simulació votant en una enquesta al Blog. Teniu un més per participar i votar al vostre candidat o candidata favorit!

###UE1

.

Jean-Claude Juncker (Partit Popular Europeu-PPE)

Ex-President de Luxemburg, el país més ric de tota la UE, està acostumat a dirigir i governar un Pressupost equivalent al de la ciutat de l’Hospitalet.  durant la seva presidència de l’Eurogrup va ser el màxim impulsor de les polítiques d’austeritat i retallades en vers els països del sud d’Europa. Els rumors diuen que té problemes d’alcoholisme. A Catalunya té el suport de PP i UDC

A Favor: Té una gran fama de treballador i un caràcter dur que podria posar al seu lloc als caps d’Estat que li xulegin

En Contra: Son les mateixes receptes neoliberals de seguidisme de la Troika que tenim avui i ens han dut fins a la crisi

###UE2

.

Martin Schultz (Partit Socialista Europeu -PSE)

Alemany membre del SPD, llibreter de professió, actual President de l’Eurocàmbra, s’ha enfrontat a Silvio Berlusconi, ha criticat l’excés d’austeritat i ha situat l’atur juvenil com a principal problema. A Catalunya té el suport del PSC

A Favor: Es l’únic candidat progressista amb possibilitats reals de ser escollit

En Contra: Tot i les seves crítiques a l’austeritat ha avalat totes i cada una de les polítiques neoliberals i, de fet, el seu partit SPD governa amb Merkel a Alemanys

###UE3

.

Guy Verhofstadt (Liberal-Demòcrates- ALDE)

Ex-Primer Ministre de Bèlgica, les seves polítiques radicals en retallades i privatitzacions li van valdre el sobrenom de “Baby Teacher“. Es va oposar amb fermesa a la Guerra d’Irak, ha escrit un llibre “Estats units d’Europa” on apunta cap a postures federalistes europees, de major integració i menys sobirania pels estats. A Catalunya té el suport de CDC.

A Favor: Se suposa que va donar suport a la consulta del 9N, però després va resultar que era mentida

En Contra: Es una versió juvenil de Merkel i poc més

###UE5

.

Alexis Tsipiras (Partit de l’Esquerra Europea- PEE)

Lider de la oposició a Grècia per Syriza, es la única persona que ha fet tremolar a la Troika davant la possibilitat de guanyar els comicis i plantejar una re-negociació del deute dins de l’Euro. Segueix les teories de l’economista Iannis Varoufakis, segons la qual la única forma de sortir de la crisi de l’euro es una unió bancaria, fiscal, la governança democràtica de l’euro la mutualització del deute mitjançant eurobons. A Catalunya té el suport explicit de EUIA i implícit de ICV

A Favor: La seva victòria suposaria una ruptura total i la fi de les polítiques austeritaries de la Troika d’una forma radical i diàfana. Es un líder jove i il·lusionant

En Contra: Potser li manca certa capacitat de teixir aliances amb la resta de grups d’esquerres, imprescindible per aprovar lleis i mesures.

###UE4

.

Ska Keller i José Bové (Partit Verd Europeu- PVE)

Els únics candidats escollits per primaries obertes on podia participar tots els ciutadans majors de 16 anys per Internet. Bové es un activista francès, fundador d’ATTAC, conegut per les seves movilitzacions antiglobalització, per una agricultura sostenible o la no-violència. Keller es una jove alemanya, especialista en temes de migració i anti-racisme va visitar el CIE de Zona Franca per demanar el seu tancament. A Catalunya té el suport d’ICV

A Favor: Candidatura paritària, escollida en primaries i que ha donat suport en persona a la consulta catalana del 9N. Representen el sector més d’esquerres del Partit Verd i comparteixen clarament les principals receptes d’unió fiscal, bancaria i eurobons amb el PIE.

En Contra: Però tots sabem que dins el PVE hi han poderosos sectors eco-liberals que no acaben de tindre clar del tot la aposta per redistribuir la riquesa.

###UE6

.

Marine Le Pen i Geert Wilders (Ultradreta Euroescèptica)

Ells no son realment candidats a Presidir el Consell, ja que el seu únic propòsit es rebentar Europa i l’Euro, per tancar fronteres als migrants i a les importacions, tractant d’impedir la globalització amb insolidaritat i anacròniques fronteres. Son racistes, homòfobs, ultranacionalistes i demagogs, volen un conflicte horitzontal entre pobres, creuen que l’enemic es l’Islam i que sortint de l’euro tots es solucionarà màgicament (sense mesurar les catastròfiques conseqüències per la classe treballadora de devaluar sous i estalvis, fugues de capitals, autarquia, fi de els exportacions..). A Catalunya tenen el suport de PxC que, per sort, no es presenta

A Favor: ajaja es broma no?

En Contra: Per desgràcia la darrera metzina del feixisme, el populisme euroescèptic, està calant fins i tot en certs ambients de la extrema-esquerra.

h1

El Feixisme es cosa de Mascles

Octubre 7, 2013

#albadorada homes

La fotografia superior correspon al grup parlamentari d‘Alba Daurada (la cara més atroç de l’extrema dreta a Europa) al Consell dels Helens, o Parlament Grec: 22 homes varonils, forçuts, amb el cap rapat o melena de heavie, bigoti i cara de testosterona; en un racó mig amagada, una única diputada. Si observem les seves desfilades amb torxes, mítings o vídeos, es repeteix constantment la mateixa imatge: fornits mascles acaparant tota l’escena, amb alguna noia duent una bandera en un racó o aguantant la cantonada d’una pancarta.

A Catalunya, si fem un recompte de regidors electes per Plataforma per Catalunya (descomptant escissions, transfuguisme i baixes) avui dia hi han 54 homes i 11 dones feixistes en els ajuntaments catalans en nom de PxC, un 83% de masculinitat.

Passa el mateix amb els votants? Doncs si observem aquests gràfics sobre el vot entre joves menors de 30 anys a les darreres eleccions generals a Àustria, podem comprovar com entre els nois la primera força és, de lluny, el xenòfob Partit de la Llibertat (FPÖ) de Heinz-Christian Strache amb un 32% de vot; mentre que entre les dones joves aquesta formació recull tan sols un 10%, es a dir, una diferència de més de 2/3.

austria feixisme

L’única formació d’extrema dreta europea que ha escollit una dona de líder, dins d’un procés d’emmascarament i pseudo-modernització estètica, per tal d’aparentar ser una força democràtica, ha estat el Front Nacional de França, amb Marine Le Pen. Tot i així, segons un sondeig previ a la primera volta de les Eleccions Presidencials de 2012 per TN Sofres Le Pen va recollir 2 punts menys  de vot entre les dones que entre els homes. En tot cas, una diferència molt menor que fa 10 anys, quan es presentava el seu pare (el mateix que recomanava a les dones la masturbació com a mesura anticonceptiva)  i el FN va ser la primera força entre els homes i la 3a entre les dones amb una diferència de 6% entre els dos sexes.

Es a dir, el fet que les formacions feixistes tinguin un lideratge femení les ajuda, però no és pas suficient per superar l’aversió atàvica de la dona cap a la ultradreta; es tracta, doncs, d’un fenomen estructural i molt més profund que un tema de quotes. Fins i tot quan l’extrema dreta es qui més denúncia demagògicament casos anecdòtics d’explotació de la dona en el món islàmic (mai en l’occidental).

Amb una estètica violenta i homenívola el feixisme atreu a votants masculins de classe treballadora i de nivell cultural escàs o nul, que contemplen esporuguits com les dones han entrat al mercat laboral i les minories (dones i homosexuals) s’estan empoderant, amenaçant el seu antic lideratge, obrint nous models socials i econòmics que no es basen en la força bruta, sinó en l’intel·ligència, les emocions i el coneixement, terrenys on ells son completament negats. El seu discurs, basat en odi i testosterona en vena, afortunadament no es gens atractiu encara per la majoria de dones.

h1

MÉLENCHON: la gran sorpresa a les eleccions franceses?

Abril 11, 2012

El primer cop que vaig sentir a parlar de Jean-Luc Mélenchon va ser quan vaig veure embadalit les imatges d’un recent míting del Front d’Esquerres amb 150.000 persones a la Plaça de la Bastilla, commemorant la Revolució Francesa i la Comuna de París, amb un encès discurs animant a una revolta ciutadana en contra del capitalisme.

Pocs dies després saltava la notícia: Mélenchon es situava amb un 15% d’intenció de vot a les enquestes com a tercer candidat a la cursa per ser President de la República, desplaçant per primer cop a la ultradreta de Marine Le Pen a una ridícula 4a plaça. I la setmana passada tornava a reunir a 70.000 persones a Tolosa de Llenguadoc, amb centenars de banderes republicanes espanyoles de moltíssims descendents d’exiliats que encara resideixen en la que va ser la seu del PCE durant 4 dècades de franquisme.

Com ho ha aconseguit? Sembla veritablement un miracle, tenint en compte que a les passades presidencials de 2007 el Partit Comunista de França, amb Marie Georges Buffet va obtenir un ridícul 1,93% de vot a la primera volta, quedant molt per sota del troskista Olivier Bescenot, fet que presagiava la seva imminent desaparició.

Aquí algunes claus del seu èxit:

– El seu prestigi com a ex-ministre socialista: Ell no és simplement un radical anti-sismtema, va ser Ministre de Formació Professional amb Lionel Jospín, a part d’haver estat senador, tinent d’alcalde o conseller regional. Igual que Oskar Lafontaine a Alemanya, ell representa als socialdemòcrates que se senten traïts amb la deriva liberal i l’acceptació de la política del dèficit i les retallades per part dels partits socialistes a Europa i volen recuperar l’esperit autèntic de la socialdemocràcia de la II Internacional.

– Un Front de Gauche veritablement plural: A diferència de l’actual Izquierda Unida, on el PCE és l’únic partit gran del seu interior, qui domina la seva executiva i s’encarrega de copar els càrrecs importants; a França el Front d’Esquerres està format, a part del PCF, per un partit ecosocialista (Parti de Gauche, d’on és Mélenchon), tota mena moviments socials i sindicals d’esquerres, que es van aplegar en torn a la campanya del NO al tractat de Lisboa. Mélenchon s’ha cuidat molt de marcar distàncies amb règims dictatorials i populistes, presentant com a referents a Lula, Krichner o Rafael Correa.

– Ha causat una crisis total als Anticapitalistes: el troskista i revolucionari Novaeu Parti Anticapitaliste (NPA), que havia arribat fins a un increïble 5% en anteriors comicis, veu com actualment frega l’irrisori 0,5% a les enquestes, sent generosos. Myriam Martin i Pierre-François Grond, portaveus i dirigents del partit troskista han demanat obertament en una carta a la premsa el vot per Mélenchon ja que consideren al seu propi candidat Philippe Partou, un personatge irrellevant incapaç d’aturar a la dreta i que està duent a l’anticapitalisme a la marginalitat.

– S’ha apropiat plenament del discurs ecologista: Mélenchon es considera ecosocialsita i es creu veritablement el discurs decreixement, proposa un referèndum sobre l’energia nuclear i ha fet encesos discursos sobre l’imminent catàstrofe ecològica, fet que a dut a Eva Joly, la tímida candidata verda d’Europe Ecologie a naufragar fins al 2% de vot als sondejos, quan aquest partit havia arribat al 16% als comicis europeus, amb candidats molt més potents com José Bové o el líder del Maig del 68 Daniel Colh-Bendit. Tal com ja es va veure recentment a Andalusia o Astúries, ara mateix a l’esquerra prima el roig sobre el verd.

-Pesca en els caladors de vot de la ultradreta: La família Le Pen i el seu incendiari populisme xenòfob porta anys arrasant en els barris marginals, en el lumpen-proletariat sense cap estudi, amb situacions socials desesperades i obligats a competir amb els nouvinguts per les ajudes de l’estat. Aquest territori, sovint oblidat  per l’esquerra més intel·lectual, és on ha arribat Front de Gauche donant la volta al discurs neo-feixista del Front Nacional: no s’han d’unir treballadors i empresaris contra els immigrants, s’han d’unir treballadors d’aquí i de fora contra el capital. Marine Le Pen, que comptava amb una intenció de vot del 22% i anava primera a la cursa fa 5 mesos, actualment té un 13%, i va quarta, just per darrere de Mélenchon, qui s’està patejant tot l’extraradi francès, convocant el seu acte central de campanya a Marsella, feu de la ultradreta.

També cal dir, com a punt negatiu, que des d’una òptica catalanista, presenta el problema de que la seva fascinació per la Revolució Francesa l’ha dut a adoptar un discurs centralista i jacobí, veient a les llengües i cultures regionals com a elements de l’Antic Règim, idea que no comparteixen altres partits de la seva coalició, com el PCF.

PD: Aixó per no parlar dels videos de grups pop que li estan dedicant!!