Posts Tagged ‘icv’

h1

Crònica de la XI Assemblea Nacional d’ICV.

Abril 11, 2016

ICV1

Si vostè no sap el significat del concepte esotèric “esmena transaccionada” es perquè definitivament no forma part del minúscul grup de persones que avui milita en un partit polític, de tradició marxista, i que es reuneix de forma cíclica en un gran recinte per fer un cerimoniós ritual, en el qual posa al dia les seves idees i direcció política.

Han passat només 3 anys des de l’anterior Assemblea Nacional d’ICV, celebrada a Viladecans, però políticament sembla que hagi estat un segle. Un cop més es demostra que els ecosocialistes som la viva encarnació del Mite de Cassandra: tenim el do de veure el futur, però la maledicció de què ben poca gent ens faci mai cas. Ja parlàvem de Rodalies quan tothom estava entusiasmat amb l’AVE o de dació en pagament en plena bombolla immobiliària. El 2013, en la passada Assemblea, vam preveure que el Referèndum seria la idea central per superar en conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya; doncs bé, a les eleccions catalanes ben poca gent va comprar la idea, deixant-se enlluernar per desconnexions màgiques, que no eren més que  fum i jocs de trilers, com ja s’està demostrant. També parlàvem llavors de confluència i d’un nou subjecte polític hegemònic de l’esquerra. Faltava un any pel sorgiment de Podemos i Ada Colau era una simple activista de la PAH.

ICV2Tot i l’accelerat Tsumani polític, el cert es que la realitat segueix  sent estructuralment molt semblant a 2013, amb l’honrosa excepció d’alguns ajuntaments com Barcelona. Seguim dins les polítiques austeritàries de la Troika, en una Unió Europea que no vol esdevindre una eina vàlida per redistribuir la riquesa o el deute  i camina en la perillosa direcció del replegament identitari dels estats-nació. Rajoy encara viu a la Moncloa, en funcions però sense una majoria alternativa que doni solució als conflictes socials i territorials de l’estat. I a Catalunya, continuem amb Convergència al poder, immersos en el monotemàtic debat del Procés. No hem millorat l’autogovern ni en una coma, però ens distreuen les declaracions en paper mullat, els dies històrics de fireta i les desconnexions simbòliques que no duen enlloc. Donem voltes en cercle, mentre la dreta europea, catalana i espanyola segueixen retallant drets i privatitzant el bé comú.

Qui si vol mutar radicalment es l’esquerra catalana que ni per activa ni per passiva ha fet mai President a algú de dretes. Les diferents formacions polítiques que van guanyar a les urnes el passat 20D es troben immerses en un procés de confluència per la creació d’un nou espai polític que, com es va demostrar empíricament, té la capacitat potencial d’esdevindre la primera força política a Catalunya.

ICV3

Intervenció de la delegació de L’Hospitalet

Aquest cap de setmana, doncs, hem viscut la primera cerimònia d’un ritual de pas que ha de culminar donant llum a aquest nou subjecte. Si hem de fer cas al model teòric, establert el 1909 per l’antropòleg francès  Arnold van Gennep, la primera fase d’un ritual de pas s’anomena “fase preliminar“, en la qual un ésser deixa de ser per esdevindre un no-ser, abans de que a la “fase liminar” el no-ser culmini la seva mutació simbòlica creuant una línia de no retorn i, ja a la “fase post-liminar“, esdevingui plenament el nou ésser, completament renovat.

ICV, però, aquest cap de setmana ha deixat clar que, tot i comprometre’s absolutament en la construcció del nou ésser polític, no vol deixar d’existir. I, tant Pablo Iglèsias, com Ada Colau i Joan Josep Nuet, han corroborat aquest punt: es possible, i desitjable, arribar a la “fase liminar” en la qual s’encarnarà simbòlicament el nou subjecte, sense que els elements anteriors s’hagin de dissoldre en el no res. Simplement han de transformar-se completament per deixar de viure en la comoditat del seu espai de confort i preparar-se per esdevindre tan sols una part de quelcom molt més gran, plural i divers. ICV serà doncs, un esser i alhora part essencial d’un espai que avui encara es un no-esser. No està escrit enlloc que hagi d’anar bé o culminar amb èxit, però ICV ha deixat clar que aquest es l’únic escenari que contempla.

En tot cas agrair el reconeixement rebut per part de tots els nostres futurs (i presents) aliats, en les seves intervencions. Un element clau i imprescindible sense el qual no hi podria haver cap mena d’entesa. Aquells que hem intentat confluències amb la CUP a nivell municipal, sabem perfectament que aquest (i no cap altre) es l’abisme insalvable que ha dut al fracàs qualsevol intent d’aproximació.

ICV4Aquest cap de setmana hem viscut amb emoció el primer pas d’aquest rite de transformació: acomiadant a dos grans líders i amics com el Joan Herrera i la Dolors Camats. Dues persones que han estat prou hàbils per saber llegir el moment polític i sacrificar-se personalment en un altar, per tal de que el projecte col·lectiu seguís tenint sentit en un nou escenari. I hem donat la benvinguda al trident que ens ha de conduir cap a la següent fase d’aquesta unitat: David Cid, Marta Ribes i Ernest Urtasun.  Tres persones de la meva generació, que hem viscut les mateixes batalles i partim d’uns elements referencials idèntics. Tenen la meva confiança per tal de culminar amb encert aquest apassionant viatge.

Però com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització, però tampoc les organitzacions poden viure sense idees. No podrem basar mai un projecte tan sols en emocions o lideratges carismàtics, doncs tindria unes bases molt poc sòlides sobre les quals créixer; tot i que tampoc volem un marc ideològic massa encorsetat, que impedeixi obrir-nos a cada cop més gent. En aquesta assemblea hem volgut reafirmar els nostres forts principis i valors ideològics, el principal capital que aportarem a la confluència: catalanisme social i referèndum fugint de l’identitarisme excloent del Manifest Koinè, un full de ruta per transformar la Unió Europea rebutjant tot populisme euroescèptic, feminisme, anti-racisme, ecologia, decreixement, fiscalitat justa, repartiment de la riquesa o rebuig al TTIP entre molts d’altres.

I, finalment, em pregunto si tot aquest complex cerimonial de l’Assemblea Nacional amb els seus propis codis i símbols, informes de gestió, delegacions territorials i sectorials, debats d’esmenes o resolucions, tindrà sentit quan, en la següent fase d’aquest ritual de pas, ens trobem amb els altres essers polítics que venen d’un paradigma on tot això sona a paleolític. Haurem d’inventar noves fórmules o donarem un nou nom a les antigues? Sens dubte serà un repte apassionant.

h1

Sobre la sagnant traïció de Raül Romeva

Juliol 16, 2015

Cèsar apunyalat pel seu fillastre Brutus, als idus de Març.

He votat dos cops al proper cap de llista de Convergència. No al seu presidenciable, però, qui s’ha amaga com un covard en el nº4 de la llista per tal de fer-nos oblidar les seves nefastes polítiques neoliberals, corruptes i privatitzadores al servei de la oligarquia catalana. Una llista dictada pel seu veritable amo i senyor, Artur Mas, en un fosc despatx de la Generalitat, sense la menor participació popular ni democràtica. La voluntat del poble? Jo més aviat hi veig l’obediència del ramat. També comptarà amb la presència d’ERC i dels representants de ANC i Omnium, demostrant definitivament que no son més que instruments del Règim per tal de domesticar a les masses enfurismades per la crisi. Finalment també hi torbarem un variat catàleg de traïdors i trànsfugues buscapoltrones de PSC i UDC que no varen acceptar les resolucions democràtiques del seus respectius ex-partits.

Gràcies al meu vot Raül Romeva va estar durant 10 anys cobrant més de 6.000 euros mensuals com a eurodiputat. Durant la darrera campanya res feia pensar en una futura traïció: Va basar el seu discurs el l’eix social atacant la xenofòbia de Convergència equiparant-la amb Aleix Vidal Quadras, comparant el nacionalisme del candidat Tremosa amb el feixisme independentista flamenc de Vlaams Belang, entre altres titulars sucosos com aquest:

#aRomeva

Després de ser l’eurodiputat català més actiu al Parlament Europeu en polítiques mediambientals i LGBT, els darrers anys de la seva segona legislatura va començar a donar algunes senyals preocupants. Aliat amb el sector més liberal del Partit Verd Europeu (com Daniel Colh Bendit) va donar suport als bombardejos de la OTAN a Líbia  (sense consultar-ho prèviament a les bases d’ICV) i va ajudar a crear el partit espanyol EQUO per tal de competir electoralment amb IU a Espanya (partit federalista, que no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya, per cert). Quina raó que teníeu companys d’EUiA quan ens advertíeu sobre les seva deriva cap a la dreta! Nosaltres estàvem tan embadalits contemplant els seus apol·linis pectorals que no ens en volíem adonar.

El cop de gràcia que ens va fer obrir els ulls, però, va ser quan es va dedicar a fotografiar-se convulsivament al costat dels eurodiputats de CDC i ERC, Tremosa i Junqueras, per proposar coses tan sorprenents com denunciar una suposada invasió militar per part d’Espanya, ja que un dia va veure un avió caça sobrevolant el cel. Des d’aleshores tothom va donar per acabada la seva trajectòria al partit preparant el seu relleu amb una persona que havia estat assessor seu, però li donava mil voltes en coherència i solidesa  ideològica o preparació intel·lectual: Ernest Urtasun.

Poc després de deixar el càrrec, la dreta li va obrir de bat a bat les portes a la seva endogàmica casta mediàtica, esdevenint la primera  i única persona d’ICV que té el dubtós privilegi de ser columnista al Diari Ara i tertulià al Punt Cat.

L’excusa per marxar del partit va ser la darrera Convenció Nacional d’ICV, on les posicions confederalistes van arrasar amb una contundència insultant, superior al 75% del vot de la militància. Ell ni tan sols es va molestar a participar-hi, ni a fer el menor acte de presència. Al matí següent va anunciar a la premsa que deixava ICV, però que no formaria part de cap altre llista electoral. Qui sap si llavors ja tenia pactat el seu càrrec a Convergència. Tothom es lliure de buscar feina com bonament pugui; vendre’s els ideals a l’enemic per un plat de llenties es una forma com una altre. Res que no haguem vist abans al PSUC-ICV/PCE amb Jimenez Losantos, Pio Moa, Josep Piqué, Ana Birulés, Muriel Casals,  Magda Oranich o Ferran Mascarell.

Amb aquesta burda maniobra Convergència demostra que té terror a la confluència d’esquerres i ens situa com a l’enemic a batre. La veritable finalitat d’aquest Front Nacional es evitar una revolta social, com la que va succeir a Barcelona a les municipals, que posi en perill els interessos de les classes dirigents; la independència es tan sols un McGuffin. Voleu guerra?  Perfecte, estic disposat a lluitar. Sé que serà una batalla completament injusta i desequilibrada, on els mitjans de comunicació públics i subvencionats esdevindran armes de manipulació i agitació constant de l’aparell convergent i que fora de l’Àrea Metropolitana fer campanya en llibertat serà complicat per als dissidents d’esquerres, però després d’aquesta sagnant punyalada la dreta no ens deixa cap altre opció que sortir a guanyar o morir.

PD: Comparació entre el vot de Romeva i el d’Urtasun a les eleccions europees a Catalunya, en percentatge de vot vàlid.

#aRomeva3

h1

Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

Juny 8, 2015

Seguidores de la coalición izquierdista Barrcelona en Comú, liderada por Ada Colau, celebran la victoria de su partido tras los comicios locales en Barcelona, España, el domingo 24 de mayo de 2015. Los nuevos partidos ganaron apoyos en las elecciones locales y regionales españolas del domingo, cuando los votantes dieron la espalda a los partidos tradicionales, según sondeos de salida.  En Barcelona, la activista antidesahucios respaldada por Podemos se posicionó para acabar con el tradicional dominio en la ciudad de Convergencia i Unio. (AP Foto/Emilio Morenatti)

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

###allende

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

#adaalcaldessa

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Enric Vila

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.

h1

#CanviemLH : Una Assemblea Oberta per unir l’esquerra i canviar l’Hospitalet

Juny 20, 2014

Espai Unitari Cartell Definitiu

Sang, suor, llàgrimes, hores i hores de reunions inesgotables, amb successives esmenes de les posteriors rectificacions  sobre els canvis previs. Arribar a materialitzar el cartell que veieu sobre aquestes ratlles ha estat un tortuós calvari ple de petits dilemes, drames i dubtes de tota mena. Si governar una coalició entre dos partits, completament sòlida i assentada , es sovint complexe i ple de subtileses, fer-ho en un espai nou, entre més de sis formacions polítiques i moviment socials, que porten a les esquenes anys de recels mutus, no podia ser tampoc gens fàcil. Però aquí està el cartell, concretament la versió nº16 del mateix, si no m’he descomptat. Després de tant teoritzar sobre que si la Syriza, que si un Procés Constituent, que si un Nou Espai, si un Front d’Esquerres... per fi comencem a tocar exemples reals.

Com hem arribat fins aquí?

1901513_243442469160469_468291844_n

Cartell de la primera Xerrada-Debat

En un futur es ben possible que algún historiador local estigui ben encuriosit de saber com s’ha gestat tot aquest procés, així que altruistament li avançaré un xic la feina. Tot va començar el passat 22 de Febrer, amb una xerrada a la cooperativa Espai Brotes, on membres de ICV, EUiA, CUP, Els Verds i En Lluita varen fer un debat sota el títol: “Cal una candidatura unitària d’esquerres a L’Hospitalet?“. Jo no hi vaig anar, ja que en aquells dies em trobava fent les jornades maratonianes d’organització al World Mobile Congress, però es comenta que la resposta a la pregunta del títol va ser unànime en que si, que calia, almenys, plantejar-ho.

Aquella xerrada va servir sobretot per trencar el gel i fer un primer reconeixement mutu entre persones que ja ens coneixíem d’haver coincidit en infinites lluites al carrer. A diferència d’anteriors debats  que tan sols havien servit per excloure, confrontar i dividir, aquest cop es començava amb molt millor peu.

A partir d’aquí es varen fer un seguit de reunions mensuals amb militants de base on es van deixar aparcades les presses polítiques, per centrar-nos en crear un clima de mínima confiança que resultava obvi que no existia. En aquestes reunions s’han anat sumant (i restant) altres formacions fluctuants com Pirates, Podemos, Lluita Internacionalista, Procés Constituent o Solidaritat.

Però: on posar el límit? podia participar tothom en aquesta assemblea, sense cap mena de filtre? Per tal de superar aquest escull es va realitzar una curiosa dinàmica esplaiera on els participants a l’assemblea ens havíem de situar físicament en una banda o altre de la sala segons si volíem prioritzar molt o poc un principi ideològic o un altre. Coses molt bàsiques i quasi de sentit comú per a qualsevol progressista, com l’anti-racisme, els serveis públics o la participació democràtica.

Per tal de poder conèixer casos similars que ens poguessin servir d’exemple vàrem fer també una  nova xerrada, aquest cop amb diverses experiències de confluència política municipal (Mollet, Figaró, Les Franqueses o Badia del Vallés), en poblacions infinitament més petites que l’Hospitalet i que ens varen deixar un xic moixos davant els successius fracassos als que molts havien acabat abocats.  Però, per altre banda, l’esperançador resultat de les eleccions europees o el procés molt similar que naixia a Barcelona de la ma d’Ada Colau (Guanyem Barcelona) ens indicaven que, potser, aquest cop el context era tan diferent a qualsevol anterior que els errors passats no tenien perqué repetir-se.

I que farem el dia 28?

El mateix dia del Orgull LGBT a les 9:30h matí ens trobarem al IES Fontseré de la Florida (merci al Regidor d’Educació per fer-ho possible) on ens dividirem en grups, seguint una metodologia basada en l’Ara es Demà, per debatre en cinc eixos: Ocupació, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació Democràtica i Medi Ambient i Consum, a partir de els dades objectives de la realitat actual i les accions i polítiques que ja s’han fet tant des dels moviments socials,  com dels dels partits. Jo estic a la comissió de metodologia i m’encarregaré de fer la presentació de l’acte i twittejar l’esdeveniment.

L’objectiu no es fer un programa, ni una llista, ni dissenyar una campanya. Tan sols es tracta de fer un diagnòstic compartit, una reflexió col·lectiva dels principals problemes de la ciutat i fer un lleuger esbos de les estratègies que hem de seguir per solucionar-los des de l’administració local, evitant caure en idealismes utòpics o particularismes personalistes. L’important es trencar el gel i crear sinergies per tal de seguir avançant junts, treballar plegats i deixar de veure’ns com  diferents grupuscles competint i recelant, per ser un espai de cooperació per una causa comuna.

Doncs res, tan sols em queda convidar-vos a vindre!

h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

h1

El tèrbol passat xenòfob de Ramon Tremosa (CIU)

Mai 8, 2014

Coincidint amb l’inici de l’excel·lent campanya de SOS Racisme “No votis injustícia” contra el sufragi a partits xenòfobs, en la que he col·laborat, m’agradaria recordar aquí l’infaust i malaurat passat del candidat convergent a eurodiputat i els seus filtrejos amb el populisme ultra, que ara aquest tracta d’amagar.

Tremosa Racista

Comencem pel començament: Ramon Tremosa té una trajectòria professional de professor d’Econòmiques de la UB, amb un clar compromís amb el neoliberalisme més radical que l’ha dut a afirmar, sense complexes, que “Els boscos públics cremen més i per evitar incendis s’haurien de privatitzar“, “Els mínims valors de la civilització son la propietat i la seguretat” o “Les escoles públiques no tenen glamour i s’hauria de donar suport a les concertades“, per acabar afirmant que “Els mercats no son els culpables de la crisi, sinó el dogmatisme mental de l’esquerra“. De fet, una de les escasses iniciatives parlamentaries destacables que se li atribueixen es una declaració escrita contra la Llei de Costes de Zapatero i a favor de la propietat privada en terrenys mediambientals protegits de la Costa Brava (amb el suport d’Oriol Junqueras d’ERC i Santiago Fisas del PP, per cert).

Ara però, Tremosa té la santa barra de pretendre envernissar el seu extremisme definint-se com a “liberal d’esquerres” (com deuen ser els de dretes??) i fins i tot te el cinisme de criticar per Twitter les privatitzacions de les elèctriques, que Aznar va aprovar gràcies al vot del seu partit:

Tremosa La Farsanta

ZAAASCA!

Tremosa defensa un mercat lliure per la circulació de capitals, però no de treballadors. Pel que respecta a les migracions ha mantingut posicions molt controvertides, coquetejant inclús amb grups d’ultradreta molt allunyats de les posicions del seu eurogrup liberal:

Agost de 2008 Tremosa publica un article a la Revista El Temps que portava com a títol “La Farsa d’ICV” on acusava a ERC i PSC d’haver ressuscitat “el comunisme fracassat d’ICV” (sic) que te un “incomprensible discurs en immigració de portes obertes i barra lliure“. En un altre article sobre la crisi va arribar a afirmar  que “Sudamèrica comença als Pirineus” un una postura etnocèntrica de superioritat imperialista, equiparant Sudamèrica a subdesenvolupament.

Abril de 2009 Raül Romeva, eurodiputat d’ICV, denunciava al seu blog les simpaties de Tremosa envers la ultradreta feixista flamenca Vlaams Belang. L’origen de la polèmica era un delirant article que Tremosa havia esputat a les pàgines de la revista El Temps, on afirmava que la immigració era un pla dels socialistes per frenar el sobiranisme, ja que quan ell estava fent obres en la seva segona residència van vindre uns paletes equatorians amb una gorra del PSC. En el mateix article expressa el seu suport a als nazis de Vlaams Belag, afirmant que si els immigrants no tinguessin dret a vot, els ultres haurien assolit més representació i creu que el cordó sanitari dels partits democràtics al feixisme es una tàctica per evitar la independència flamenca. Vlaams Belag es la formació continuadora del Vlaams Block, il·legalitzat l’any 2004 per racisme i homofòbia. El seu programa actual es contrari a la Unió Europea I proposa expulsar a tots els musulmans a qui acusa de terroristes en potència; el partit manté bones relacions amb el Front Nacional, PxC, Geert Wilders, la Lliga Nord i els Demòcrates Suecs. Romeva va arribar a afirmar que “si als comicis europeus guanyen les tesis de Tremosa serà el mateix que el partit d’ultradreta a Flandes.

Maig de 2009 SOS Racisme va criticar unes declaracions de Tremosa, en les que afirmava que la T4 de l’aeroport de Barajas era la porta d’entrada a la immigració il·legal a Europa, i demanava que la Unió Europea li prengués el control dels aeroports al Govern Espanyol, ja que Zapatero deixava entrar a tothom. SOS li va recriminar que utilitzés la paraula “il·legal” per referir-se a persones que no havien comés cap delicte, simplement la falta administrativa de no tenir papers, demanant que no s’incentives el discurs de l’odi.

Abril de 2010 Segons alguns diaris digitals, Tremosa s’havia afiliat a traves de Facebook al grup “Stop Inmigración sin control“,  avui dia amb 1.600 seguidors i una orientació indubtablement d’extrema dreta, on fins i tot donen suport a les denuncies del grupuscle ultra Manos Limpias contra Àngel Colom de CDC.

Maig de 2010 Tremosa va demanar per escrit a la Comissaria d’Assumptes Interiors de la UE, Celiclia Malmström, un informe sobre l’empadronament de persones migrades a petició del batlle de Vic, Vila d’Abadal (CIU), qui pretenia negar el padró als immigrants irregulars per tal de vetar-ne la sanitat i l’educació, amb el suport d’ERC i PSC. Per a ICV aquest informe estava condicionat a que Malström era del mateix eurogrup que Tremosa i, segons alguns bloggers,  la resposta en cap moment donava la raó a Tremosa i Vila d’Abadal; mentre que Josep Anglada (PxC) es va desfer en elogis a l’informe.

Abril de 2013 Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) va fer una nota de premsa condemnant un acte en homenatge als Germans Badia (paramilitars filofeixistes de la Santa Germandat Catalana, repressors de sindicalistes de la CNT als anys 30), on va participar Tremosa i Oriol Junqueras juntament amb grups feixistes independentistes d’Unitat Nacional Catalana, com el seu líder Xavier Andreu, relacionat amb la Llibreria Neonazi Europa i autor de frases com  “Els catalans no podem ser substituïts (…) Cal tenir almenys un progenitor català, per ser-ho. (…) El xarnego simplement se l’expulsa” El periodista de La Directa Bertran Cazorla va denunciar que durant l’acte es van fer salutacions neonazis; fins i tot destacats dirigents de CDC van condemnar l’acte

piulada coromines

Agustí Coromines, Fundació CATDEM, vinculada a CDC

raval3

Tremosa, amb 20 anys, al Casal d’Infants del Raval

El més curiós de tot plegat es que Tremosa amb 20 anys va fer la objecció de consciència al Casal d’Infants del Raval, possiblement el lloc més multicultural de tot Catalunya que, segons la seva web de campanya, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida. Li va causar un trauma psicològic veure persones de cultures diferents barrejades? Ho va fer obligat i en realitat sentia fàstic? Era la seva bona acció a la vida per guanyar-se un tros de cel? Ha madurat amb el temps, derivant cap a la intolerància? Ho ha oblidat per complert? O potser resulta que tot aquest populisme xenòfob era pur postureig fingit per anar a rascar vots en les turbulentes aigües de la crisi? Quin misteri!

PD: Les foreres avorrides de la claveguera ultranacionalista Racó Català han obert un fil sobre aquest post on, incapaces de rebatre ni una sola dada objectiva ni evidència irrefutable de les que detalladament exposo, han començat a regurgitar embogides infundades acusacions, greus insults i violentes amenaces, deixant en evidència el seu miserrim nivell cultural i dialèctic. Sabran que jo col·laboro amb Omnium Cultural i que vaig ser jo qui va impulsar del Dret a Decidir a Hospitalet?  No! Millor considerar que tots els antiracistes i progressistes som agents del CNI!

h1

Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana

Febrer 2, 2014

BfZZGYkCMAEOnja.jpg large

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.

El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.

L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.

1523431_685494421492038_1833962705_oLa idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.

Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!

Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!

comitesPosteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.

Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si  han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana

trilema de l'esquerra

La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.

Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca

PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal