Guia per a les Eleccions Municipals de L’Hospitalet de Llobregat 2019

Traicions, punyalades per l’esquena, maquinacions, lluita desapiadada pel poder, pactes en la foscor dels passadissos, intrigues, conspiracions, escissions… Es un episodi de Joc de Trons? Doncs no. Benvinguts a la campanya per les eleccions municipals a L’Hospitalet de Llobregat.

Si teniu la sort de votar en aquesta ciutat i l’immens plaer d’haver d’escollir una de les 16 candidatures que es presenten a les eleccions, us he fet un petit resum de tots el que haurieu de saber (i no sabeu) abans d’acudir a les urnes, destacant el millor i pitjor de cada llista des del meu punt de vista.

Patit dels Socialistes de Catalunya-PSC

 El partit que porta governant 40 anys de forma in-interrompuda la ciutat ho podrà seguir fent quatre anys més. La única incògnita de les eleccions es si la victòria de Marín serà per majoria absoluta o si haurà de pactar amb algú. Tot i que aquesta legislatura passada s’han ben lluït: Per començar han governat pactant amb regidors expulsats d’un partit fantasma anomenat “Ganemos” (que ara es tornen a presentar amb el nom “Izquierda en Positivo“). Els seus projectes estrella han passat amb més pena que glòria, com els Consells de Districte, la pista del Circ de Solei o el Districte Cultural  I, el pitjor, sens dubte, és el seu model de ciutat, basat en especulació pura i dura: Marín vol més hotels que mai, pretén construir 26 gratacels a Bellvitge, ha fet una tala massiva d’arbres per tota la ciutat, els hi ha costat horrors complir la llei de Patrimoni i posar arqueòlegs en obres afectades per possibles jaciments i ha provocat una massificació urbanística on alguns barris de la ciutat ja son els més densament poblats d’Europa. El PSC es presenta amb el suport de Lliures un partit de centre-dreta liberal que a Barcelona va a la llista de Manuel Valls.

• El millor: Marín aconseguit capejar prou bé el Tsunami del Procés sense despentinar-se, ni perdre vots per una banda ni per l’altre. S’ha de reconèixer que son uns bons gestors dels serveis socials i l’educació pública.
• El pitjor:  El seu model d’urbanisme es absolutament anti-ecològic i insostenible. Núria Marín es la única candidata que s’ha negat a participar en debats durant la campanya.

Ciutadans-C’s

El principal partit de la oposició s’ha destacat per convertir els plens de la ciutat en un circ, cridant i polemitzant amb tot i tothom en tot moment. Tot i que les seves propostes solen ser molt populistes (llibres de text gratis) o centrades en en procés (traduir les senyals de tràfic al castellà) cal dir que, per sorpresa de tots, han fet una oposició molt dura al PSC, tot i que el mateix Garcia es un ex-socialista. Per tal de fer més mal al PSC han fitxat al ex-alcalde hospitalenc Celstino Corbacho (PSC) per a la llista de Manuel Valls a Barcelona i també ha fet actes a la ciutat.

• El millor: Miguel Garcia es l’únic polític hiper-carismàtic de la ciutat. El partit està unit i no han tingut cap crisi coneguda.
• El pitjor: Miguel Garcia mai cedeix la paraula a la resta de membres del seu grup, ni tan sols a les seves regidores quan es parla de temes de feminisme. També cal dir que es el polític més ric de l’Ajuntament i difícilment pot representar a la majoria de persones treballadores de la ciutat

L’Hospitalet en Comú-Podem

Aquesta candidatura es en realitat una coalició entre Esquerra Unida (EUiA) i Podem, sorgida després d’un polèmic procés de primàries (que ni es van arribar a celebrar) on la candidatura que resultava guanyadora, encara que fos per un sòl vot, s’enduia el 100% de llocs de la llista. Segons la versió de ICV-LH, les votacions s’havien de realitzar al local de EUiA, amb escrutini i metodologia fets per EUiA, sense complir el reglament (tot i que la direcció nacional del partit ho va avalar). Davant això ICV-L’H va decidir retirar el seu suport a l’espai, tot i que per responsabilitat no ha presentat una llista pròpia, com sí ha passat en molts altres municipis. Molta gent que va començar el projecte n’ha quedat al marge, sense que hi hagi cap diferència ideològica de fons; això ha repercutit a la campanya que només ha fet un acte amb unes 50 persones. Al 2015 van ser 500. Per acabar-ho de complicar: la nº1 i la nº3 de la llista son membres critiques de Comunistes, partit liderat pel diputat d’ERC Joan Josep Nuet, la ex-diputada al Congrés d’En Comú Podem Sònia Farrè està fent campanya per la candidatura Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet i un eurodiputat d’Izquierda Unida, Javier Couso es presenta per Izquierda en Positivo.

• El millor: El programa. Sens dubte es el millor i el més complert de tots els partits. El podeu llegir aquí. El projecte de fons i la ideologia son els més adients per la ciutat, sens dubte.
• El pitjor: No tinc la completa seguretat que tinguin la mateixa fermesa negociant amb el PSC que en l’anterior legislatura i no acabin pactant sense aconseguir cap canvi en el model d’urbanisme.

Partit Popular-PP

Durant la anterior legislatura el PP va començar amb 3 regidors i va acabar amb 1. El motiu? Dos regidors es van aliar per destituir del càrrec a la seva portaveu Sònia Esplugas quan aquesta estava de baixa maternal i poder repartir-se així el seu sou. Finalment la direcció nacional del partit va intervenir expulsant al grup mixt els dos regidors conspiradors, on s’han dedicat a pactar pressupostos amb el PSC. No sabem a canvi de què. Els regidors expulsats es presenten ara amb la llista “Fuerza Ciudadana” i un altre regidor popular d’una anterior legislatura també ha muntat una llista pròpia “Coalición por L’Hospitalet“.

• El millor: Després de tot el que ha hagut de patir la pobra Sònia Esplugas per part dels seus companys de grup municipal, un acaba empatitzant amb ella.
• El pitjor: A veure, es el PP. La seva ideologia es nefasta.

Esquerra Republicana de Catalunya

ERC va tindre una greu crisi interna a començaments de la legislatura passada. Les eleccions primàries a la executiva local els va guanyar Anna Bachs, rival interna del cap de llista i regidor Antoni Garcia. Això va provocar una ruptura entre el partit, controlat per Bachs, i el grup municipal de l’Ajuntament, en mans de Garcia. Finalment la direcció nacional va donar suport a Garcia i tots els membres de l’executiva local van dimitir i marxar del partit. Actualment Anna Bachs es presenta com la nº2 de la candidatura “Front per L’Hospitalet-Primaries“.

• El millor: Han fet la millor campanya, sens dubte, amb molts actes, paradetes, embustiades,  un vídeo espectacular i rutes històriques pel patrimoni de la ciutat.
• El pitjor: El seu cap de llista anteriorment ha anat a les llistes de ICV, EUIA i els Verds. ERC s’ha especialitzat en captar càrrecs d’altres partits i marginar els seus propis militants històrics.

Junts per L’Hospitalet (JxLH)

Aquest partit ha tingut una de les crisis més surrealistes que he vist mai. Després de ser escollit candidat per JxLH, el regidor convergent Jordi Monrós va decidir presentar-se també com a candidat per “Front per LH-Primaries“. Doncs bé, va arrasar a les votacions i va ser proclamat cap de llista. Però com podia ser cap de dos partits alhora? Qui pagaria la campanya? Com es repartirien les subvencions? Per quin partit nacional contarien els vots? Finalment aquestes qüestions, en principi menors, van fer provocar una crisi i JxC va decidir presentar-se pel seu compte, amb el suport de 13 de les 27 persones que havien d’anar amb FontxLH-Primaries, que es finalment es presenta per separat amb tots els que no han marxat a JxLH. Per altre banda, un sector més moderat de l’antiga CDC també s’ha escindit i presenta una llista pròpia anomenada “Convergents“.

• El millor: Es l’únic candidat que ha guanyat unes primàries obertes i competitives, encara que finament no es presenta amb el partit que les va organitzar.
• El pitjor: Tot i que ara fa veure que en renega, l’espai convergent ha estat un aliat al model especulatiu del PSC donant suport des de la Generalitat al PDU Gran Via.

Candidatura d’unitat Popular-Per la Ruptura (CUP)

 Una altre cisma sanguinolent es el que s’ha produït a l’interior de la CUP, que es presenta dividida en dues llistes: “CUP- Per la Ruptura” per una banda i “Alternativa d’Esquerres“, per l’altre.  Per entendre aquesta crisi ens hem de remuntar a 2015, on la CUP volia demostrar que estava tan oberta als moviments socials que va posar de cap de llista a un activista del 15M, Kristian Gimenez i, per sorpresa de tots, aquest va resultar escollir regidor. Durant aquests 4 anys, el regidor de la CUP ha demostrat que el Procés i la independència eren temes menors, fins al punt de ser l’únic regidor (junt amb els de Cs) que mai ha assistit als actes de l’11 de Setembre a la ciutat. Per altra banda, el grup d’activistes del 15M es sentien incòmodes amb les sigles CUP, pel suport d’aquests a Mas i Puigdemont. Segons la CUP, l’entorn del regidor es va fer amb el control del grup municipal, de l’assemblea i de tot el seu pressupost que el van invertir en subvencionar projectes socials afins, segons la versió que va explicar CUP en un comunicat. Així doncs van decidir presentar-se per separat, tot i que fins i tot les seves joventuts, Arran, donen suport a Alternativa d’Esquerres. La CUP a nivell nacional no s’ha pronunciat a favor de cap de les dues candidatures.

• El millor: Han fet un munt de taules participatives per debatre el seu programa.
• El pitjor: No hi ha ni una sola persona de la llista que em soni de res. No els he vist mai enlloc, a cap moviment social de cap mena. Res. Es com si haguessin arribat a la ciutat fa dues setmanes.

Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet-AELH

Aquesta es la candidatura dels escindits de la CUP, que es va quedar amb el control del seu grup municipal la passada legislatura. Està formada per activistes de tota mena de  moviments socials de L’Hospitalet i no es defineix explícitament com independentista (sí a favor del dret a l’autodeterminació i el 1 d’Octubre). La majoria d’ells van començar al 15M, però també hi ha membres de grups ecologistes, veïnals, juvenils, antifeixistes, de l’educació, LGBTI i un llarg etcètera. També tenen suport de les joventuts de la CUP (Arran), d’ex-dirigents locals de Podem i ICV i fins i tot d’una ex-diputada de En Comú Podem.

• El millor: Tinc l’absoluta seguretat de que no es vendran al PSC a canvi de càrrecs i faran una oposició dura, especialment en el tema d’urbanisme, doncs la seva cap de llista ve precisament del moviment “No més blocs“.
• El pitjor: La seva presència en els moviments socials es tan aclaparadora que podria acabar perjudicant la transversalitat i independència política d’aquestes associacions.

CANDIDATURES EXTRA-PARLAMENTARIES

• Izquierda en Positivo: Candidatura encapçalada pel regidor expulsat del partit fantasma Ganemos, Rafa Jimenez, que fins ara ha estat governant amb el PSC. El seu únic objectiu es poder seguir-ho fent 4 anys més. Ha rebut el suport del eurodiputat de Izquierda Unida, Javier Couso que ara es el seu cap de llista a les europees.
• Front per LH-Primaries: Llista formada pels perdedors de les seves pròpies primàries, després de que 13 candidats marxessin a la llista de JxLH. Tenen el suport de Demòcrates i Solidaritat i la seva nº2 es una ex-dirigent de ERC
• Fuerza Ciudadana: Escissió del PP formada pels regidors que van conspirar per treure el sou i el càrrec a la portaveu popular quan estava de baixa maternal.
• Coalición por L’Hospitalet: Una altre escissió del PP, en aquest cas del seu portaveu fins al 2015, Juan Carlos del Rio. El seu únic objectiu es poder tornar a ser regidor.
• VOX: La ultradreta es presenta amb Pablo Barranco Schnitzler. La seva mare era alemanya i va vindre a Espanya a començament dels anys 50’s. Barranco va ser Secretari General de la ja extinta Plataforma per Catalunya (PxC) de la qual es va escindir el 2010 fundant un nou partit ultra anomenat Via Democràtica del que n’era l’únic militant i amb el qual va resultar escollit regidor a Sant Just Desvern. Barranco sempre ha mantingut bona relació amb grups d’ultradreta alemanys. Si aconsegueixen retenir els 5.000 vots de les generals, amb una participació més baixa, podrien entrar.
• Convergents: Escissió moderada de la antiga CDC. Com a anècdota assenyalar que la presentació de la seva llista a L’Hospitalet es va realitzar en el municipi d’Esplugues de Llobregat.
• Proponemos por las Minorias: Candidatura formada per persones migrades de la ciutat. No tenen cap xarxa social i no es coneix que hagin fet cap acte.
• Democràcia Efectiva: Una candidatura populista anti-política muntada per l’entorn de Hartos.org. Només tenen un compte de twitter que encara no ha escrit cap missatge.

Aquest blog no es fa responsable de l’augment de l’abstenció, el vot nul i en blanc a les properes eleccions municipals de L’Hospitalet de Llobregat

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

Núria Marín, la Susana Díaz de L’Hospitalet

Tot i que l’alcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, va manifestar la seva preferència a les primaries socialistes per Patxi Lopez, la veritat es que la seva trajectòria política, personal i ideològica la converteix en una ànima bessona de la candidata oficialista Susana Díaz, com veurem a continuació:

– Cap de les dues ha tingut gaire interès ni capacitat per la formació universitària; Díaz va trigar una dècada en finalitzar la carrera de dret i Marín no ha arribat mai a acabar la diplomatura en empresarials.

– Ni l’una ni l’altre tenen cap experiència professional fora de la política. Les dues han viscut sempre del PSOE i dels càrrecs públics que el partit els ha donat. Marín es va afiliar a les JSC amb 18 anys i  als 22 anys va ser designada per dirigir el Mercat de Santa Eulàlia; Díaz amb 23 anys era Secretària d’Organització de les Joventuts Socialistes d’Andalusia (a les que s’havia afiliat amb 17 anys) i als 25 regidora de l’Ajuntament de Sevilla.

– Les dues van arribar al poder precipitadament després de la dimissió del seu antecessor al càrrec, sense cap votació de primaries ni eleccions pel mig i simplement son designades aritràriament pel seu antecessor. Núria Marín es proclamada Alcaldessa de l’Hospitalet  a dit l’any 2008 després de que l’anterior batlle Celestino Corbacho fos designat Ministre de Treball per Zapatero. Susana arriba a la presidència del Govern d’Andalusia el 2013 quan l’anterior President José Antionio Griñan va decidir no repetir en el càrrec assetjat pels casos de corrupció dels ERE falsos. Es va presentar a unes primaries que no es van arribar a celebrar ja que era la única candidata.

– En tots dos casos comencen governant amb aliances amb l’esquerra que acaben fatal. Susana Díaz va ser proclamada Presidenta amb els vots IU, amb qui fa Govern de coalició. Aquest govern durarà menys de dos anys, davant les desavinences constants amb IU per polítiques d’habitatge, finalment Díaz trenca el Govern el 2015 i es re-escollida amb un pacte amb Ciutadans. La seva relació amb podem i IU no pot ser pitjor.

Núria Marin es proclamada alcaldessa amb els vots de ICV-EUIA, en plena època del Tripartit. A partir del 2011, però, les relacions comencen a tensar-se quan el PSC tanca unilateralment els mitjans de comunicació locals, sense comunicar-ho als seus socis. Quan Marin es imputada per sobresous a la Federació de Municipis, EUIA abandona el Govern. En l’actual legislatura Marin governa després de subornar amb diner públic a dos trànsfugues d’una marca fantasma (“Ganemos”) arribant a acords puntuals amb CDC-ERC i C’s. La relació actual amb la confluència de les esquerres Canviem L’Hospitalet es dolentíssima.

– La seva forma de fer política es basa en el populisme personalista i en les xarxes de clientelisme de favors. Ambdues polítiques brillen per la seva absència d’idees polítiques o profunditat intel·lectual, mentre que potencien el seu populisme de barri, amb presència omnipresent als mitjans públics sota el seu control i amb un clientelisme de prebendes i subvencions.

Parlar del clientelisme a Andalusia donaria per llarg i del cas hospitalenc ja n’he parlat amb anterioritat, però deixeu que faci referència a un esfereïdor anècdota recent: Una associació cultural, generosament subvencionada per l’Ajuntament, va realitzar una geganta amb la cara de l’alcaldessa. Com això va despertar la indignació dels partits de la oposició, el PSC va pressionar a diverses entitats subvencionades del barri per tal que signessin un manifest de suport a la Geganta.

-La seva visió de la Cultura es basa en l’especulació urbanística i turística. El model de cultura de Susana Díaz a les passades primaries del PSOE  era un breu paràgraf que es resuma en atreure turístics asiàtics a les nostres platges. El model de Núria Marin, el Districte Cultural, es un bluf especulatiu basat en fer més pisos i requalificar terrenys. Núria Marin ha aprofitat, també, la moratòria de la ciutat de Barcelona als hotels per obrir les portes a un boom del totxo hoteler, així com grans operacions urbanístiques entorn el PDU Gran Via que aniquilarà la darrera zona agrícola de L’Hospitalet.

Susana Díaz ha estat derrotada a les primaries del PSOE per una rebel·lió de les seves bases, a excepció del seu feu clientelar d’Andalusia. Descartant tota revolta interna al PSC, on aquells que discrepen son apartats de els llistes, la única possibilitat de canvi passa per apartar al PSC del govern a les properes eleccions.

Per què serveixen les Mocions dels Plens Municipals?

Si vosaltres sou part de l’elitista minoria de freaks que segueix de prop l’actualitat municipal del vostre poble o ciutat, com es el meu cas, segurament estareu al dia de moltes mocions que els diferents partits presenten al Ple. Però… us heu parat mai a comptar quants dels acords aprovats posteriorment es converteixen en una realitat material i tangible?

Doncs bé, per la meva sorpresa, he descobert que no existeix ni la més remota obligació legal per part dels Ajuntaments a donar compliment algun de les mocions aprovades pel seu Ple. Venen a ser com consells, suggeriments o brindis al sol carregats de bones intencions però amb cap imperatiu legal que forci dur-se a terme, a diferència de les lleis que aproven els diputats del Parlament o del Congrés.

Jo no me n’havia adonat fins ara, simplement perquè a la meva ciutat el PSC de L’Hospitalet sempre havia governat majoria absoluta i mai havia perdut la votació de cap moció que no tingués intenció prèvia de donar-li compliment. Fins aquesta legislatura, on la oposició ha instat a l’alcaldessa Núria Marín a reobrir la Ràdio Municipal, a democratitzar els mitjans de comunicació o a tindre més participació ciutadana, sense que l’executiu municipal tingui la menor intenció de moure un dit al respecte.

Segons estableix la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local i el Reglament Orgànic del Ple, publicat en el BOPB de 12.01.2012, les mocions són la manifestació d’una opinió o posicionament polític dels que no se’n deriva cap conseqüència jurídica i s’insereixen en la legitimitat de “expressar desitjos, aspiracions o exhortacions sense eficàcia jurídica amb un abast retòric” (Auto del Tribunal Constitucional núm. 135/2004). Es a dir, el Ple Municipal es com una mena de Carta als Reis d’Orient, un Mur de les Lamentacions on els regidors posen de manifest la voluntat d’un desitj o una queixa sense cap mena de conseqüència, a part de cobrar les dietes o el sou de portaveus per haver-les manifestat.

Les decisions de debò no es prenen els Plens Municipals, que son pluripartidistes, oberts al públic i en algun cas televisats, sinó en la Junta de Govern Local. Un organisme del qual només en formen part els regidors al poder, a porta tancada, i els acords de la qual no son públics. Si algun regidor de la oposició vol consultar algun dictamen de l’Ajuntament ha de sofrir un veritable laberint burocràtic. Se li deixaran consultar breument els documents durant una única hora i sense poder fer-ne cap còpia. Estem parlant d’uns 800 fulls setmanals en una ciutat com L’Hospitalet. Aquí es on es talla el bacallà, d’esquenes a la ciutadania i amb opacitat total. Només una petita part d’aquestes resolucions han de passar forçosament pel Ple i, la major part d’aquestes, ni tan sols es voten. Simplement els regidors de la oposició se’n donen per assabentats i n’expressen la seva opinió si s’escau. Només les modificacions pressupostaries, reglaments, ordenances i alguns plans urbanístics requereixen de votació. La majoria de contractes i externalitzacions, no. I es precisament aquí on es mouen les petites corrupteles i clientelismes.

El Reglament legal marca que les mocions han de ser estrictament referides a competències d’àmbit municipal. A la pràctica això es una quimera. A ERC i CDC els encanta fer mocions en suport del Procés i a C’s i PP en favor de la unitat d’Espanya. Es generen uns tensos i eterns debats, aferrissats i cridaners, com si el nostre Ajuntament tingués la menor competència per solucionar l’encaix nacional de la sobirania Catalunya. Podrien fer-ho en la barra d’un bar i tindria el mateix resultat. I, com a autocrítica, assenyalar que el meu espai polític no es queda pas enrere. No hi ha any que no demanem la fi del bloqueig a Cuba, així com la Pau mundial, acollir refugiats o derogar la Reforma Laboral. Tinc l’esperança de que almenys serveixi per obrir un debat ciutadà…

Quina es la trampa legal? Molt simple: els acords de les mocions han d’incloure la fórmula legal en la qual s’insta a una altre administració a prendre una mesura. Per exemple: L’Ajuntament de L’Hospitalet insta a la ONU a buscar una solució pacífica a la Guerra de Síria. Es publica a la web i – òbviament!! –  cau a l’oblid per sempre més, doncs cap funcionari de la ONU li traurà la son tal moció, ni arribarà a assabentar-se mai de la seva existència.

Farts d’aquesta situació, el grup municipal de Canviem L’Hospitalet va presentar una moció, en el passat Ple de Febrer, instant a l’Ajuntament a donar compliment efectiu dels acords el Ple. La moció va ser aprovada per unanimitat, tot i que el PSC ja va advertir que, com no es d’obligat compliment, no es pensa prendre la molèstia de fer-la efectiva. Simplement era un consell que complirà si li ve de gust. Surrealisme pur.

Això si, el Ple va ser tan llarg (7 hores!) que arribada la mitjanit es va haver de suspendre sense que els dos grups polítics més minoritaris a la ciutat, CIU i CUP, hagessin pogut presentar les seves mocions. Servir potser no servirà per res real, es com una mena de performance teatral, però els regidors de la oposició no pensen deixar de fer sentir la seva veu i el seu dret a “pataleta”!

Valoració dramàtica del 27S: Érem un sol poble.

Comparació entre els resultats de L’Hospitalet i Vic

Quan ahir a les 20h es va publicar el sondeig de TV3 jo estava fent el recompte d’una urna a una escola d’un barri obrer de la meva ciutat, L’Hospitalet. El que he veien els meus ulls no quadrava amb el que sortia a la televisió. A la mesa que jo estava escrutant Ciutadans i el PSC arrasaven, Catalunya Si Que Es Pot doblava els resultats d’ICV-EUIA de 2012, el PP resistia, Junts pel Si tenia un resultat mediocre i discretet, mentre que la CUP no passava de l’anècdota irrellevant.

Que estava passant? Doncs que ahir Catalunya es va fracturar definitivament en dues meitats irreconciliables. Una va guanyar en vots i l’altre en escons. I jo em trobava a la capital del NO, d’aquell 53% de població obrera i metropolitana que s’havia llençat en mans de la dreta populista, rància i identitària de Ciutadans, per combatre a l’altre Catalunya, la rural i de classe mitja, liderada per la dreta populista, rància i identitària de Junts X Si. Son com dues meitats simètriques i antitètiques, dues dimensions paral·leles que es veuen reflexades i distorsionades en un mirall . Tinc por que amb el temps acabem amb una situació similar (salvant totes els distàncies) amb Bòsnia, quan la minoria servo-bòsnia va establir el seu propi Parlament, proclamant la independència de la independència, l’anomenada República de Srpska que va acabar en una guerra sanguinària.

L’esquerra? Doncs amb prou feies hem sobreviscut agafats en taulons de naufrag en feus irredempts del proletariat d’extraradi, mentre el Tsunami identitari s’ho enduia tot per davant. Com ja vaig anunciar, el procés es un moviment social reaccionari i contrarrevolucionari ideat per Artur Mas per acabar amb qualsevol alternativa d’esquerres al seu Poder. A ERC l’ha abduïda dissolvent-la en àcid el seu interior, mentre que a PSC i ICV-EUIA ens ha tractat de fer implosionar internament assetjant-nos als mitjans de comunicació i oferint tota mena de càrrecs i prebendes a tots els trànsfugues que s’oferien alegrement a apunyalar al seu partit.

L’única esquerra a la que fins ara ha mimat el Règim Processista, com un rebel però dòcil nebodet, es la CUP de la qual depèn ara la investidura de Mas. Son els cupaires qui han de decidir si estan disposats a suportar la campanya d’assetjament processista o be prefereixen rendir-se com ERC. La meva confiança en ells es zero i estic convençut que cediran i m’encarregaré de pressionar-los per tal que resisteixin i no ho facin. Si finalment aconsegueixen avortar el Procés els aplaudiré i tindran el meu reconeixement. Veurem

Aviso! Tampoc em val un Govern amb Lluís Llach de President “Reina Mare”, per fer la investidura més digerible a la CUP, amb Mas de Conseller en Cap amb tot el poder real.

Primers atacs processistes contra la CUP. Benvinguts al club!

En quant a Catalunya Si Que Es Pot, ja hi haurà temps per analitzar si va fallar la marca, el discurs, l’ambiguïtat o el lideratge. Si vam ser massa ICV o massa Podem, si vam ser massa espanyolistes o massa sobiranistes. Possiblement tot plegat, però el que està clar que amb tots els elements en contra, en el pitjor escenari possible per l’esquerra, possiblement ens havíem emmirallat en uns resultats excepcionals i irrepetibles de les municipals. O no. Jo estic molt content pel resultat hospitalenc que es el que em pertoca (2.000 vots més que el 2012 i 7.000 més que a les municipals). Però clar, guanyar a la Catalunya del NO significa perdre a la del SI. Es el que té la dinàmica fratricida en la que ens trobem. Estem acostumats a perdre, des de 1939, davant la oligarquia burgesa catalana, no ens ve de nou.

No hi ha esperança. Ha quedat clar un cop més que Catalunya es irreformable, la gent perdona la corrupció i les retallades neoliberals als seus líders a canvi de fervor patriòtic; el règim oligarca que domina Catalunya des del s.XIX ho seguirà fent. Tindrem un President de dretes i una lideresa de la oposició de dretes, que no deixa de ser la seva nemesis idèntica, però de l’altre banda del mirall. Mirem per un moment aquesta taula: les classes populars en els barris i ciutats més afectades per la crisi s’han llençat en mans del neoliberalisme, per pura reacció identitària. No hi ha res a fer. Game over.

Els canvis revolucionaris, de moment, només han estat possibles en alguns Ajuntaments metropolitans, que no depenen del vot conservador rural. Es possible el canvi a Espanya?. Jo crec que si. I desitjo que les eleccions generals puguem oblidar la pàrvula i mediocre guerra de banderes i  debatre de política d’adults. En tot cas, aparco el debat sobre política catalana en aquest blog per una temporada… si l’actualitat em deixa!

Resultats de l’enquesta del 27S

Intenció directe de vot

Composició del Parlament (sense Llei d’Hont)

Tal com vaig prometre avui que acaba el plaç legal per publica enquestes, el resultat de la meva. En primer lloc gràcies a les 1.150 persones que heu participat, molt més del doble que a l’enquesta del 2012. Perquè us feu una idea es una mostra bastant més elevada que la que publiquen la majoria de diaris. Un cop més, queda demostrada la gran pluralitat ideològica i heterogeneïtat del públic lector d’aquest blog.

En primer lloc dir que la participació esperada es del 98,53%. Es a dir, aniran a votar malalts, presos i emigrats. M’alegra veure com de poc mobilitzat està l’abstencionisme actiu. Sens dubte una bona senyal.

En cas que fem una lectura del resultat en una òptica del populisme identitari, els dos partits que son partidaris de la quimèrica i absurda idea d’una independència unilateral sense cap reconeixement extern (es a dir, que ens convertim en un pseudo-estat fallit)  Junts x Si i CUP sumarien el 47,97% de vots, mentre que els partits que s’hi oposen representarien el 50,13% de vot. En canvi, en escons, la cosa ja canvia, ja que Junts x Si i CUP sumarien just 68 diputats, ja que tan PP com UDC i la resta de partits menors no arribarien a la barrera del 3% de vot per obtindre representació i els seus vots es perdrien. Per tant hi hauria una majoria independentista en escons però no en vots. En tot cas Catalunya es trobaria absolutament fragmentada en dues meitats, el populisme identitari del Procés s’ha carregat en 3 anys tota la cohesió social catalana. Trigarem dècades en tornar a ser un sol poble. Ara en som dos.

En quant a la composició del Govern hi han dues majories possibles, tan Lluís Rabell com Artur Mas podrien ser Presidents. La CUP tindria la clau per entregar la Generalitat a la dreta reaccionaria o a l’esquerra transormadora (amb el suport extern del PSC), un paper bastant similar al que va tindre la ERC de Carod Rovira al 2004. Veient les abraçades entre dirigents de CUP i CDC, així com els atacs de Baños a Rabell, no tinc  cap mena de dubte que la CUP es plegarà a la dreta.

Diari de Campanya (7): Anàlisi dels Programes Electorals de L’Hospitalet

En aquesta nova entrega del Diari de Campanya, avui aprofitaré per fer un anàlisi comparat dels diferents programes electorals de L’Hospitalet . He de dir que estic bastant content doncs de les 10 candidatures que es presenten a la ciutat 7 han realitzat un programa força complert. Tan sols no han fet programa el partit feixista PxC, UPyD i la candidatura fantasma Guanyem/Ganemos, registrada pel grup ultra Hartos.org per fer xantatge a Ada Colau i omplerta amb persones que no son de la ciutat. Tots els programes oscil·len entre 20-50 pg a excepció del PP que només en té 11.

Links als Programes: ICV-EUIA-Pirates (Canviem L’H), PSC, PP, CIU, Ciutadans, ERC, CUP.

Propostes de Treball i Rescat Social

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Desnonsaments Negociació i el consens amb els bancs, així com combatre la sobreocupació de pisos. Treball:Reforçar la “Marca L’Hospitalet” desenvolupant un eix de negocis a la segona part de la Gran Via. Comerç i industria:  Impulsar el turisme de negocis vinculat a la Fira de Barcelona.

PP: Desnonsaments Desnonar les cases sobre-ocupades i retirar ajudes a persones relacionades amb delictes.Comerç i industria: Limitar la proliferació de kebabs i basars.

CIU: Desnonsaments Obrir una bossa d’habitatge públic per persones en situació d’emergència social.Treball:Ajudar a empresaris amb un pla per tal que paguin un 50% menys d’impostos en llicencia d’obertura.Comerç i industria: Afavorir la presencia dels comerços a les xarxes socials.

ICV-EUIA-Pirates: Desnonsaments Pla per aturar els desnonaments, sancionar els bancs que tinguin pisos buits, fer lloguer social i garantir el dret al reallotjament públic, prevenint desnonaments. Dret a un lloguer just. Aigua, llum i gas: Tarificació social dels serveis bàsics que garanteixin preus justos, remunicipalització de la gestió de l’aigua, clavegueram i depuració. Pla de rescat social amb renta garantida de ciutadania que eviti cap mena de tall en aigua, llum i gas en famílies amb necessitat. Treball: Pla de Treball Garantit, pla de xoc contra l’atur, no col·laborar amb ETTs, principis de l’Economia del Bé Comú per potenciar empreses socialment justes. Comerç i industria: reindustrialització sostenible amb criteris d’ecoeficiencia, impuls del petit comerç  i de productes ecològics i de proximitat. Limitació de noves grans superfícies.

C’s: Desnonsaments Mediació amb els bancs i per fer habitatge de lloguer social. Aigua, llum i gas:  Gestió pública de l’aigua.Treball:Borses de treball local, ajudes de 6.000 euros a empreses que contractin a persones que estiguin cobrant la Renda Mínima. Comerç i industria:Bonificació del 90% del impost de construcció quan un comerç hagi de fer remodelacions. Modernitzar els mercats de la ciutat.

ERC: Desnonsaments Sancionar i no col·laborar amb bancs que desnonin. Aigua, llum i gas: Municipalització de la gestió d’aigües freàtiques. Treball: Obligar a a que l’Ajuntament contracti a persones en un barri quan s’hi facin obres o neteja pública. Comerç i industria: Fomentar la Farga com a motor econòmic de la ciutat. Impulsar el català al comerç.

CUP: Desnonsaments Crear un cens d’habitatges buits i entregar-lo a la PAH. Aigua, llum i gas: Garantir aigua, llum i gas per tothom. Treball:Ajudes als autònoms per què tinguin accés a la banca ètica.Comerç i industria: Recuperar solars i locals buits per al comerç i empreses cooperatives.

Propostes d’Ecologia i Urbanisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Urbanisme: Reconvertir àrees industrials en zones de serveis, centres gastronòmics o residències d’estudiants. Cohesionar la ciutat entorn a la Plaça Europa, la Ciutat de la Justicia i el Biopol. Transport: Senyalitzar correctament els equipaments públics i facilitar l’accés a les grans zones econòmiques, com la Plaça Europa. Medi Ambient: Introduir el sistema tecnològic de les Smart Cities per fer més racional la gestió de recursos.

PP: Transport: Eliminació del 50% de zones blaves i un sistema de préstecs de bicicletes.

CIU: Urbanisme: Creació d’ascensors per tal de creuar les vies urbanes.

ICV-EUIA-Pirates: Can Trabal: Recuperació ecològica i paisatgística, manteniment de la zona agrícola, dona suport a les al·legacions de la Saboga, reducció dels volums constructius amb compensacions ambientals. Participació ciutadana en el projecte final. Urbanisme: Moratòria Urbanística. Cap més construcció de pisos mentre no creixi la demografia. Rehabilitació i posada en lloguer de pisos buits. Potenciar les zones verdes obertes i no els parcs tancats. Control arqueològic de les obres públiques. Transport: Bicing, camins escolars segurs, augment freqüència de busos, soterrament de les vies. Medi Ambient: Xarxes d’horts urbans, control contaminació atmosfèrica, refugi per animals, creació Agència Municipal d’Energia Sostenible.

C’s: Can Trabal: Proposen una consulta ciutadana i no es mullen al respecte. Respectaran el resultat. Urbanisme: Augment de carrers peatonals. Transport: Fer un us racional del vehicle privat, augmentar la mida dels carrils bici. Medi Ambient: Bonificacions i rebaixes als impostos de les comunitats de veïns que siguin autosuficients energèticament.

ERC: Can Trabal: Preservar la zona agrícola, canviar els pisos per zona verda.Urbanisme: Que els nous edificis compleixin criteris d’eficiència energètica. Transport: Bicing a la ciutat. Medi Ambient: Pla municipal per aconseguir el “Residu Zero” amb 100% de reciclatge.

CUP: Can Trabal: Cap edificació a Can Trabal. Urbanisme: Treballar per un urbanisme sostenible i social aturant obres faraòniques. Transport: Plans per compartir el vehicle privat. Medi Ambient: Creació de noves zones verdes. Refugi per animals.

Propostes de Seguretat, Neteja i Civisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Prevenció i mediació de conflictes, campanyes per la convivència, 1,4 policies/1.000 habitants.

PP: Agents cívics vetllaran per la recollida d’excrements. Més policia i més ma dura policial contra la delinqüència

CIU: Programa “Fem dissabte” on cada dissabte es netejarà un barri diferent a fons. Creació d’un software especialitzat per detectar l’autor d’un grafitti.

ICV-EUIA-Pirates: Consensuar un Pla de Seguretat amb els veïns; educadors, mediadors i policia de proximitat a peu de carrer, codi ètic policial per la guàrdia urbana. Creació d’un Síndic Local de la ciutadania.

C’s: Policia de proximitat, una nova ordenança del civisme, campanyes de sensibilització per la convivència.

ERC: Pla de normalització lingüística a la guàrdia urbana per tal que assoleixin el nivell B de català.

CUP: Suport a les víctimes de la violència masclista.

Propostes sobre nacionalisme i la relació Catalunya-Espanya

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

C’s: Ajuntaments compromesos amb la defensa de la Constitució, respecte a les sentencies del Tribunal Constitucional, als símbols i a la bandera d’Espanya.

CUP: L’Ajuntament ha de lluitar per trencar amb la Constitució del 78 i fer aportacions per una nova Constitució Catalana. Eliminació de tots els símbols nacionals espanyols de l’Ajuntament.

Tan sols les dues candidatures més ultres i fanàtiques en els dos extrems de l’eix identitari es pronuncien en aquest àmbit. La resta han entès correctament que en un programa municipal i que parlar d’això es pixar fora de test.

Propostes sobre Democràcia, Transparència, Corrupció

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Aplicació de la tecnologia “Smart City”, aplicacions de mòvil i de les xarxes socials per fer l’administració més participativa.

PP: El PP no fa cap proposta en aquest àmbit.

CIU: Consultes ciutadanes. El pressupost municipal es publicarà a la web

ICV-EUIA-Pirates: Pressupostos participatius gestionats des dels Consells de Districte, consultes ciutadanes, rendiment de comptes, auditoria del deute municipal, audiències públiques, participació directe als plens, major control de la contractació pública, registre i control de lobbies, justificació i transparència absoluta en els pressupostos i la contractació pública.

C’s: Ciutadans aprofita aquest punt per recordar el seu codi ètic. Pressupostos participatius, una web municipal que permeti recollir les demandes dels ciutadans, descentralització als consells de districte.

ERC:Elecció directe dels consellers de districte. Consultes ciutadanes, pressupostos participatius, ètica i austeritat en la gestió pública.

CUP: Combatre el clientelisme, pressupostos participatius, cogestió dels equipaments públics, consultes ciutadanes.

Propostes sobre Serveis Públics i Igualtat

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Educació: Exigir a la generalitat que compleixi els seus compromisos amb les escoles a les que els hi manca equipament. suport a les Ampes, fer de Torre Barrina un centre de formació en TICs. Sanitat: Fer materials pedagògics sobre hàbits saludables.

PP: Educació: Acabar amb la immersió lingüística.

CIU: Educació: Creació de taules de mediació entre adolescents i famílies. Sanitat: Ampliar el servei de teleassistència per gent gran.

ICV-EUIA-Pirates: Educació:Extensió del Pla Educatiu d’Entorn a tota la ciutat, demanar que es retiri el concert a escoles del Opus Dei que segreguen per sexes, ampliar xarxa d’escoles bressol, suport als centres d’esplai, obertura de mes patis d’escoles com a llocs d’esbarjo. Sanitat: Suport a la lluita contra les retallades a l’Hospital de Bellvitge i als CAPs, pla per una vida saludable, pla municipal de prevenció del VIH, garantir l’accés universal a la sanitat.

C’s: Educació: Seguiment i ajuda a nens amb dificultats d’aprenentatge. Sanitat: Pla de prevenció de la droga i l’alcohol entre joves.

ERC: Educació: Creació d’aules de reforç escolar. Potenciar la Normalització lingüística perqué tots els establiments rotulin en català. Sanitat: Desenvolupar alternatives a la hospitalització convencional per malalts terminals.

CUP: Educació: Acabar amb els concerts escolars a centres de l’Opus Dei (on va estudiar el seu cap de llista i altres membres de la candidatura). Beques per serveis d’acollida, extensió dels Plans Educatius d’Entorn. Sanitat: Reforçar la plantilla i reobrir quiròfans i llits de l’Hospital de Bellvitge (nota: l’Ajuntament no te absolutament cap competència al respecte).

Doncs res hospitalencs, compareu i escolliu el que més us agradi!

Diari de Campanya (6): Ètica i Cartelleria

Anna i Júlia, les caps de llista d’ICV-EUIA-Pirates amb els primers cartell de campanya, arrencats poc després #CanviemLH

Jo tinc una denúncia per arrencar un cartell de PxC a les eleccions autonòmiques de 2012, amb la que em van arribar a demanar un any de presó. Aquesta campanya la vam començar amb dos dels nostres cartells arrencats per la CUP a la Plaça Espanyola, la qual cosa va donar lloc a una agria discussió pujada de to a la xarxa, que afortunadament ja hem sol·lucionat amb una abraçada. El PSC va tallar ahir pancartes de la CUP a la Rambla, amb nocturnitat i al·levosia, ja que estaven col·locades a la zona on els pertocava a ells segons els acords de la Junta Electoral de Zona. Ciutadans tenen una legió inabastable de seguidors amb samarretes taronja que tapen tots els cartells de la resta de partits, la qual cosa ens ha valgut algun crit i empenta.´Per si fos poc, acumulo bronques de la guàrdia urbana per encartellar en llocs on no era del tot correcte fer-ho.

He fet ja unes quantes campanyes i no recordo cap amb tants petits incidents per aquest tema. Igual es que davant la incertesa demoscópica per uns resultats imprevisibles fa que tothom tingui els nervis a flor de pell?

El que es evident es que tots els partits tenen molt material a repartir en molt poc temps i en un espai molt limitat. L’Hospitalet es una ciutat enorme on la gent viu molt despolititzada i arribar a l’electorat en 15 dies es una tasca prou feixuga. La Junta Electoral ha repartit els espais segons la proporcionalitat de vot el 2011, la qual cosa significa una distribució absolutament injusta, on la meitat de la ciutat està plagada de fotos de l’alcaldessa socialista Núria Marín, on el logo del PSC es tan minúscul que amb prou feines sobrepassa un píxel.

Aquells a qui ens ha tocat algún cop anar a penjar cartells o pancartes de forma voluntària i militant, i no tenim precisament una gran destresa i psicomotricitat fina, podem donar fe de que es una tasca feixuga, cansada i desagraïda. Encara recordo a les eleccions europees penjar 100 cartells d’Ernest Urtasun en una avinguda de la ciutat i passar al cap de 15 min per contemplar que no en quedava cap. Aquell dia vaig decidir que mai més celo o precinto, a partir d’ara cola o res.

Sabent això, jo crec que ens fem un mal favor amb aquestes punyetetes! Respectem els materials dels altres, superposem cartells només quan no hi hagi més espai, tinguem ètica! Els ciutadans tenen dret a assabentar-se de totes les propostes i decidir amb llibertat la seva opció.

.

I més tenint en compte que per desgràcia no hi haurà cap debat a la ciutat, doncs la secretaria de l’Ajuntament va exigir a la junta directiva dels mitjans de comunicació que el temps d’intervenció fossin proporcionals als resultats de 2011. Es a dir, Marín podia parlar la meitat del temps i la resta de candidats amb prou feines podrien pronunciar el seu nom. Els periodistes es van negar a organitzar aquest circ. Espero que no s’obrin expedients disciplinaris als treballadors, com es tradició a Tele Hospitalet, cada cop que algú insinua o opina quelcom que difereixi en el més mínim de l’alcaldessa.

Us deixo amb el nostre vídeo de campanya, que al menys això no es pot arrencar!

.

Diari de Campanya (4): El clientelisme polític del PSC a L’Hospitalet

Quan un mateix partit polític governa amb una majoria insultant durant 4 dècades seguides una mateixa institució es genera una dinàmica en la qual resulta molt complicat diferenciar al partit de l’administració, l’Alcaldessa de la candidata socialista i els interessos de l’estructura política amb els de la ciutadania i el bé públic.

Alguns petits exemples il·lustratius, de la meva estricta experiència personal:

Anècdota 1: Amb 14 anys vaig a un club de rol que tenia la seva seu dins un edifici municipal de la regidoria de joventut. Un dia fan una sortida en cap de setmana, pregunto per apuntar-me. Em donen una fulla d’afiliació a les Joventuts Socialistes i em diuen que si signo em regalaran un croissant. Passo olímpicament i els dono motius ideològics. A tothom li sembla incomprensible: regalen un croissant!

Anècdota 2: Amb 22 anys soc el secretari d’una colla de diables de barri. El regidor de districte ens suggereix que anem al seu míting si volem tindre un local l’any vinent. Jo passo, altres membres hi van. Ens donen el local poc després. Membres del meu esplai fan una altre colla de diables; no van a cap míting, trigaran dècades en veure un local.

Anècdota 3: A les eleccions municipals de 2011 es presenta per primer cop a les eleccions Núria Marín. Obre la campanya amb un sopar multitudinari a la Farga on hi acudeixen 3.500 persones. Com s’ho fa? Doncs cada president d’entitat que rep subvencions omple una taula i llestos.

Anècdota 4: En aquelles mateixes eleccions sorgeix un grup d’independents, anomenat “Compromís per L’Hospitalet“, que donen suport al PSC. Tots els seus membres son destacats dirigents d’esplais, fundacions, cases culturals, associacions veïnals, estudiantils, esportives o colles de diables que reben fortes subvencions de l’Ajuntament i alguns també sous força elevats. Després de les eleccions es dissolen i no es torna a saber d’ells mai més.

Quan el PSC ha compartit la seva tasca de govern amb ICV-EUIA el pacte s’ha limitat a un repartiment de regne de taifes: nosaltres podíem fer el que volguéssim a Educació, Medi Ambient o als districtes que governàvem, sempre i quan no fiquéssim el nas a les seves regidories estrella: cultura, esports i joventut, les grans  mamelles de subvencions que permeten mantenir la potent xarxa de clientelisme i vassallatge neo-feudal amb una gran capacitat capil·lar per arribar a tots els racons de la ciutat. I si, hem aconseguit grans coses com l’Agenda 21, un augment exponencial de les beques menjador i uns plans educatius d’entorn que son l’enveja d’Europa. Però aquesta relació de subordinació, afortunadament, ha mort per sempre més.

Aquesta legislatura el PSC, davant l’eclosió de la indignació i tota la cultura de la nova política derivada del 15M, s’ha vist empés a fer un procés participatiu ciutadà. O, millor dit, un simulacre de procés. Es tracta de “LH On”, unes xerrades, on suposats especialistes de les smarts cities i les ciutats del futur han fet un seguit de conferències, on la gent podia fer aportacions, sempre que no fossin gaire crítiques, per tal de millorar un projecte absolutament patrimonialitzat per l’alcaldessa. Tot plegat molt genèric, imprecís, nebulós, inconsistent però que ha permès, de nou, al PSC-Ajuntament controlar i vehicular al teixit associatiu al voltant seu. Un cop més.

El problema d’aquesta addicció fatal del capital públic es que tenim una societat civil adormida i envellida, sense cap capacitat de regenerar-se, ni de realitzar cap crítica al poder, amb centenars de personatges mediocres aferrats a un carreguet pompós. Els mateixos líders veïnals de fa dècades que convoquen una junta per lustre. Ex-regidors socialistes de presidents de la Creu Roja, dirigents del PSC que desfalquen 20.000 euros en una associació de pares, una malversació de 400.000 euros en una associació esportiva de Bellvitge…

No dic que sigui il·legal, dic que no es ètic, ni sa. Hi ha una alternativa a aquesta parasitaria relació de favors a canvi de diners? Doncs si. Seria tan fàcil i senzill com que les subvencions no les decidís un regidor a dit, sinó que s’haguessin d’aprovar de forma consensuada amb uns pressupostos participatius en els Consells de Districte, de Ciutat, de l’Esport, de l’Esplai o de la Joventut. Que ja existeixen, però de moment no tenen una capacitat deliberativa real i molt menys pressupostaria.

Al PSC de l’Hospitalet no se li poden retreure retallades al benestar, ni populisme en el discurs, que ja es molt. La principal critica que jo li faig es que el seu únic objectiu es el poder com a fi en si mateix, la perpetuació en el càrrec sense cap altre horitzó, el manteniment d’un establishment reatroalimentant aquesta viciada relació clientelar entre administració-partit-societat civil. Cap debat ideològic, cap discurs en profunditat, cap projecte de transformació. Res. El buit ideològic més absolut.

Un matí Antifeixista al Parlament

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!