Posts Tagged ‘15m’

h1

Oi tan que podem canviar Espanya!

juny 18, 2016

#AaaaSpanish Revolution

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

El mateix Conseller de Cultura, el convergent Santi Vila,  reconeix obertament que el Procés ha servit per poder fer les retallades neoliberals sense que ningú protestés gaire, ja que estaven molt il·lusionats.

#Aaa Vila

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

#AaasolerFins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

aaamark-serra

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

h1

Apunts per una Anàlisi del 15M en Perspectiva Històrica.

maig 15, 2016
###15M Hospitalet

Primeres assemblees del 15m a l’Hospitalet. Fotografia de Fran Villaescusa

Ara que ja han passat 5 anys del 15M, tenim suficient perspectiva històrica com per fer-ne una anàlisi objectiu, defugint del romanticisme idealista, el subjectivisme i l’efervescència amb que vam viure intensament aquell moviment?  Be, en tot cas podem posar alguns apunts i reflexions sobre la taula:

1.- El 15M va ser un moviment reformista, regenerador o renovador, però en absolut revolucionari. Els seus objectius (renda bàsica, aturar les retallades, fi dels privilegis de la classe política, nou sistema electoral, dació en pagament…) no busquen una altre cosa que una versió més ètica i justa del capitalisme, rebutjant la corrupció, els abusos i els principis neoliberals que ens havien dut a la crisi, però sense posar mai en dubte les bases estructurals del mode de producció actual.

2.- Les formes i el fons del 15M recorden a certs moviments populars anti-totalitaris i democratistes com la Revolució de Vellut a Praga contra el Partit Comunista (1989),  el moviment juvenil a la Alemanya de l’Est que va enderrocar el Mur de Berlín (1989), la Primavera de Colors a Sèrbia contra Milosevik (2000), la Revolució Taronja d’Ucraïna contra Lukashenko (2004) o la Primavera Àrab contra sistemes totalitaris al Magreb islàmic (2011), així com d’altres menors, però molt similars a Geòrgia (2003) o Kirguistan (2005). Aquests moviments, alguns d’ells impulsats directament per la CIA, es basen en les doctrines exposades el manual de Gene Sharp “De la dictadura a la democràcia. Un sistema conceptual para la liberación” editat per l’Institut Albert Einstein el 1993 i àmpliament difós per diferents think-thanks liberals progressistes americans com la Open Society de Geoges Soros o la fundació del Partit Demòcrata de Madeleine Albright.

3.- Podríem afirmar que el 15M es una eina que permet a l’esquerra sepultar definitivament de la pesada llosa cultural del leninisme soviètic – centralisme democràtic vertical d’una minoria selecta per assaltar violentament les institucions-  per abraçar a Gramsci on, per arribar al poder, cal bastir una  Hegemonia Cultural convencent a una gran majoria mitjançant un anàlisi de la realitat i un relat dels fets compartit que esdevingui majoritari. Es a dir, situa a l’esquerra en el segle XXI i no només com un club de nostàlgics de 1917, assumint el radicalisme democràtic sense complexos i defugint de vies violentes, ja obsoletes. L’esquerra també ha sofert una renovació iconogràfica, conceptual i de llenguatge, amb nous “conceptes buits” provinents del post-marxisme lacanià d’Ernest Laclau on la classe explotadora s’anomena “casta” o “establishment” i la classe treballadora “poble” o “ciutadania”.El 15M refusa la iconografia clàssica del socialisme (falç i martell, bandera roja imatges de Che Guevara…) i adopta l’estètica del film mainstream “V de Vendetta“. De fet, ara el primer partit de la nova esquerra ha adoptat el lila i no en roig com a color insígnia. Però el programa concret i real de la nova esquerra , no es diferència en absolut del que ja tenien ICV o IU molt abans del 15M, partits que ja havien tractat de renovar l’esquerra mitjançant l’ecologisme, el feminisme i els drets civils de les minories.

4.- El 15M també suposa una renovació de la dreta, tot i de de forma molt més moderada. Els votants neoliberals, farts de la corrupció del PP, veuen en Ciutadans una renovació generacional i ideològica que no té tanta caspa franquista o moralista conservadora. Per altre banda a CDC recentment s’han obert unes primaries per al cap de llista de les eleccions del 26J, on es presenta Sílvia Requena com a candidata de les bases, en contra d’Homs a qui l’assenyala com a dirigent de la casta institucional del partit. Res d’això hauria estat possible sense el 15M.

5.-El 15m es el primer moviment social sorgit en el context d’un capitalisme postindustrial de caràcter global. El principal conflicte econòmic no es dona dins de l’àmbit del treball, sinó als barris, amb els desnonaments de persones aturades víctimes dels abusos del capitalisme especulatiu financer i no productiu. Els sindicats no es veuen afectats en absolut pel 15M. L’única vegada que 15M i sindicats  van intentar fer quelcom plegats va ser la Vaga General del 29 de març de 2012. Va ser un desastre total, doncs el modus operandi dels sindicats i el del 15M era totalment diferenciat i els piquets unitaris no van durar ni mitja hora (al menys en els que jo vaig participar).

6.- El 15M, sorgeix com un moviment de re-politització i empoderament com a efecte immediat de la crisi econòmica d’aquelles persones que s’havien sentit orfes de representació del sistema bipartidista. Els feliços anys 90-00 havien creat una bombolla de creixement econòmic artificial, anestesiant a àmplies capes de la societat en un conservadorisme petit-burgés, que havien reduït el debat polític a temes post-materialistes  (matrimoni gai, memòria històrica, violència de gènere…) on el model econòmic de lliure mercat queda fora del debat parlamentari, com quelcom inqüestionable pels dos grans partits PP i PSOE. Es la reforma de l’article 135 de la Constitució el detonant d’una crisi deslegitimitzadora de la socialdemocràcia del PSOE, que fa que una gran part de les classes populars es quedin orfes de representació política.

7.- El 15M va ser un moviment social efímer, espontani i efervescent que va deslocalitzar el debat polític de les institucions a les places i va difondre el seu relat de forma horitzontal a les xarxes socials i no als mitjans de comunicació tradicionals. La seva participació social presencial i real, però, va ser molt minoritària. En una ciutat com L’Hospitalet en els primers dies d’auge va arribar a comptar amb uns 250 participants, de 270.000 habitants; es a dir un 0,1% de la població hi participa i un 99,9% no ho fa. El seu impacte polític real, però, es infinitament més bèstia, amb la irrupció de nous partits que aconseguiran milions de vots. Molts dels líders d’aquests partits emergents havien passat prèviament per aquest moviment, la immensa majoria dels seus votants simplement ho han veure a la tele o a Twitter.

8.- Els límits cronològics del 15M son estrictament des del 15 de Maig de 2011 al 15 de Maig de 2012. A partir d’aquell moment el moviment es limita a celebrar aniversaris, perd la seva espontaneïtat, es torna autoreferencial i endogàmic, fins que desapareix o es muta en diferents moviments socials més específics om la PAH. Dintre d’aquest marc podem establir dues fases: una primer moment central d’acampades a Plaça Catalunya/Puerta del Sol, que dura un més, i posteriorment la capil·laritat amb assemblees en barris i ciutats d’extra-radi. Els Fets del Parlament (15 de Juny 2015), on es fa un setge als polítics catalans (especialment Artur Mas), es un fet de suma importància ja que produeix un moviment contrarevolucionari ultranacionalista per revertir aquesta nova esquerra. El 10 de Març de 2012 es fundava la ANC, amb un nom de “assemblea” que no era més que una paròdia identitària del 15M per canalitzar aquesta ruptura social en un eix nacional que mantingués a la dreta catalana en el poder, com finalment ha succeït.

9.- El 15M es un moviment deslegitimitzador i deconstituent que aprofita la sensació de “buit de poder” produïda entre la crisi del Govern Zapatero i l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Un moment amb una crisi del deute i la prima de risc fora de control per part de l’estat. Es posa en dubte les bases de la democràcia representativa, guanyant una simpatia social superior al 70% de la població. Aquesta marea d’antipolítica podria haver donat lloc a una ultradreta feixista, com de fet ha passat en molts llocs d’Europa. Però el 15M va aconseguir canalitzar la indignació del lumpenproletariat cap a una renovació de l’esquerra. Podria no haver estat així: el 2011 PxC va entrar als ajuntaments amb 68 diputats, van ser els primers en parlar de “casta” i en esdevindre portaveus de la ràbia contra el sistema. Qui sap quina força tindria avui el feixisme sense el 15M?. Aquest debat ha acabat arribat enguany a les primaries dels EUA on hi han dos candidats que presenten com a ruptura contra l’establishment, tant des de l’esquerra (Sanders) com des de la ultradreta (Trump).

10.- Sociològicament el 15M estava format per tres grups completament diferenciats: joves d’uns 30 anys amb estudis universitaris i feines precàries, gent de mitjana edat de classe obrera no qualificada greument afectada per la crisi i jubilats (o “iaioflautes”). El gran grup sociològic absent del 15M es la “Generació T,” es a dir, persones d’entre 40-60 anys de classe mitja/alta, que son els que van fer la transició, es van acomodar als càrrecs polítics, socials i econòmics i ara son els menys afectats per la crisi. El 15M suposa sobretot una gran renovació generacional de quadres i lideratges polítics, amb una entrada de joves d’uns 30 anys al capdavant de partits (nous i vells, d’esquerra i dreta): Alberto Garzón, David Cid, Iñigo Errejon, Ernest Urtasun, Albert Ribera, Pablo Iglesias…

h1

Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

maig 27, 2015

Resultats LH

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

LH eix nacional

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

LH esqdret

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

h1

Contra l’Adanisme

desembre 15, 2014

Frans-Floris-adan-y-eva

Ara mateix tindre una llarga història es un llast polític. El passat es un pes mort en un moment on la població demana a crits que li expliquin mentides que semblin noves. Però com a historiador no puc fer més que esglaiar-me davant la possibilitat d’estar condemnats a cometre un cop rere l’altre els mateixos errors en un bucle infinit, com si del mite de Sissif es tractés, pel simple caprici absurd de negar-nos a aprendre dels encerts i equivocacions dels qui ens varen precedir.

Quina insolència més atrevida tenen algunes serps viperines, que creuen haver descobert la roda i gosen assenyalar als partits acusant-los de no haver fet mai res, ignorant que el seu interlocutor va ser torturat i apallissat per la policia franquista, mentre organitzava la resistència local al feixisme. Quina manca de respecte per uns gegants que duen a les seves espatlles dècades de dignitat i lluita, quan ells ni tan sols havien estat engendrats. Qui no ha rentat mai cap plat es pot permetre el luxe de presumir de no haver-ne trencat cap.

Una immaculada virginitat que resulta temptadora, com la poma d’Eva, però que en cap cas es garantia de no ser més que un vernís pels vicis més foscos i antics. Resulta cínicament encisador veure com els apòstols i profetes de la novetat cometen en dos dies els mateixos errors matussers que alguns ja havien superat fa dècades, com reciclen idees centenàries per vendre-les com invents revolucionaris o com defensen aferrissadament les ocurrències més ràncies i cavernícoles, pel simple fet de ser diferents de les actuals.

Deia Gramsci que els monstres sorgeixen en en aquells clarobscurs propis de quan el mon vell no acaba de morir ni el nou de nàixer. Tampoc seré jo qui defensi esdevindre una estàtua de sal condemnada a mirar sempre enrere i reconec la necessària frescor de molts d’aquests nous elements, però també ser distingir venedors de Paradisos Terrenals que no son més que fum de coloraines envasat al buit.

Es possible l’entesa entre la dignitat de la història i l’emergència del futur? Sens dubte si, sempre i quan es doni en el marc d’un reconeixement mutu que ha de passar forçosament per l’agraïment sincer dels qui porten més temps lluitant i no per un foc nou, que no sigui més que il·lusions d’encenalls.

h1

Crònica de l’Assemblea Oberta #CanviemLH

juny 30, 2014

BrM1cDhCcAIQAOS

Com ja us vaig explicar fa uns dies, aquest passat dissabte vàrem celebrar a l’Hospitalet la posada de llarg del procés de confluència política i social de diferents col·lectius en una Assemblea Oberta, per tal de fer el diagnòstic de la ciutat; doncs es evident que abans de posar remei i solució als nostres problemes, primer hem de saber exactament quins son aquests.

Dijous, en un suburbi veí amb ínfules de metròpoli, s’havia posat en marxa un procés amb sospitoses semblances i regust a plagi que també va tindré un gran ressò, donant ànims al grup que fins ara n’hem estat els impulsors. Doncs bé, aquesta energia ens va servir divendres per fer-nos un fart de baixar cadires des de les aules de la segona planta del IES Eduard Fontseré a la Florida, fins al pati; així com penjar murals, repartir guies als dinamitzadors i repassar per enèsima vegada la metodologia del debat.

BrM4ufmIMAEMBWV

Registre de participants a l’entrada

La participació era la gran incògnita de la jornada. A l’esdeveniment de Facebook havien confirmat l’assistència 79 persones; s’havien penjat més de 2.500 cartells als 6 districtes de la ciutat i s’havia fet molta difusió a la xarxa, mail i fins i tot cartes en cas dels partits polítics. Nosaltres, presos d’un deliri de grandesa, havíem preparat l’espai per encabir-hi fins a 14 grups de 15 persones, tot i que els ubicats al gimnàs haurien mort ofegats d’asfíxia i calor, la qual cosa hauria estat un drama. Finalment vam ser uns 160 entre participants i organitzadors, una xifra molt bona i prou còmode per no ser massificada ni haver de treure cadàvers del gimnàs. Poca broma, però proporcionalment a la població, es un èxit similar al de Guanyem Barcelona.

Jo m’encarregava de fer la presentació de l’acte, que finalment vaig realitzar en solitari ja que el meu acompanyant va ser víctima d’un sobtat atac de pànic escènic. A mida que els participants varen anar seient al patí se’ls va anar repartint números aleatoris per dividir els grups; quelcom força senzill, però que inexplicablement va acabar derivant en un enrevessat kaos ja que el full amb els números 8 i 9  no es va repartir i de 7 n’hi havien el doble; res que no es pogués solucionar amb una ràpida re-ubicació del personal.

10402671_10204262992035233_5352764387684801832_n

Un dels grups de debat

Cada grup tenia un dinamitzador i un relator que havien d’orientar el debat sobre cinc eixos principals: Atur i Treball, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació i Medi Ambient i Consum. El grup al qual em vaig incorporar jo estava dinamitzat per un membre de la CUP i un del 15M i format per 5 membres dICV-EUiA, un de Pirates, un ex regidor del PSUC de l’any 1979, alguns activistes del Procés Constituent  i unes 8 persones sense cap filiació política coneguda. Les grans controvèrsies van girar sobre tot entre estatalisme o autogestió: l’Administració Pública havia de controlar l’economia? O pel contrari havia d’afavorir la creació de cooperatives amb principis del bé comú? Eren els “emprenedors” enemics o aliats?

També va resultar curiós veure com moltes de les propostes que sorgien, ja estaven aprovades i en marxa per part dels partits que ja estan al Govern Local (tot i estar-hi en minoria precària) com defensar Can Trabal o no treballar amb bancs que desnonin. Es a dir, no existeix cap contradicció, ni ningú la va veure, amb estar al Govern i en aquest espai alhora, com alguna retorçada ment podria elucubrar; al contrari, es un acte de pura coherència.

BrNvP23IIAAZf92

Plenari Final

Al cap d’un parell d’hores i mitja de debat ens reuníem de nou al pati, acompanyats per un copiós pica pica que hauria saciat al mateix Obèlix. I mentre ens afartàvem, com si no hi hagués demà, els relators o portaveus de cada grup varen anar desglossant les principals propostes que s’havien acordat. Totes les conclusions eren prou encertades, realistes, contundents i pragmàtiques, amb una excepció que va causar la perplexitat generalitzada: pressionar al Govern Central perqué cobrís les vies del tren, fent que l’Ajuntament tallés els rails o hi excavés sots per tal de boicotejar Rodalies.

I després de desmuntar, escombrar, recollir l’equip de só i els murals, deglutir el pica-pica i pujar de nou les 200 cadires a les seves aules, el sector gayer d’ICV-EUiA vàrem sortir en expedició cap al Orgull LGBT a acabar de donar-ho tot.

Fins i tot els companys més escèptics davant en procés em van reconèixer l’indubtable èxit de la jornada, tan qualitatiu com quantitatiu. Tan sols el gust amarg de que la immaduresa política del grup de Podemos els va dur a despenjar-se del projecte en el darrer moment per un malentès, tot i que molts dels seus membres van vindre a títol personal. Sens dubte cap partit o moviment social de la ciutat hauria pogut realitzar en solitari un acte d’aquesta envergadura. Ha quedat demostrat que, quan treballem junts (i alguns fa anys que ho fem als moviments socials) som capaços de deixar al marge les diferències per un objectiu comú.

Ara hem superat, no sense dificultats, aquesta primera etapa relativament senzilla i després de l’estiu ens encarem a la fase decisiva on cada reunió serà més controvertida, dramàtica i complexe que l’anterior. En serem capaços? Be, al menys ha quedat clara la bona predisposició per part de tots!

PD: No us perdeu l’excel·lent vídeo-resum que ha fet David Belzunce

h1

Valoració de l’ #AraésDemà : El Trilema de l’Esquerra Catalana

febrer 2, 2014

BfZZGYkCMAEOnja.jpg large

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir”
Miquel Martí Pol.

El lloc escollit per ser la zona zero de la re-invenció de l’esquerra no podia ser més simbòlic i escaient: la Fabra i Coats, una fàbrica tèxtil fundada a Sant Andreu al 1840, la més gran de tot l’estat, escenari de col·lectivitzacions i lluita obrera per aconseguir tota mena de drets socials. Degut a la globalització del mercat va tancar portes definitivament el 1999 i des de 2005 es troba reconvertida en un “contenidor per a la producció cultural multidisciplinar”, segons la web de l’Ajuntament.

L’esquerra de tradició marxista s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat socioeconòmica post-industrial on els focus de politització s’han desplaçat de les fàbriques a les places, el subjecte de l’explotació han deixat de ser exclusivament homes blancs obrers, per diversificar-se enormement (joves universitaris precaris, dones aturades, migrants desnonats…) i on les noves formes de fer política donen tanta importància a la forma de prendre els decisions que al mateix contingut d’aquestes. Cal, doncs, espolsar les reminiscències anacròniques d’un centralisme democràtic obsolet i tronat.

1523431_685494421492038_1833962705_oLa idea de fer aquesta assemblea, plantejada ja als congressos de ICV i EUIA, va sorgir inicialment de les cúpules dels dos partits, però s’ha treballat i desenvolupat per assemblees d’activistes socials de les bases, amb forta presència de no militants. Per primer cop en dècades ens trobàvem els hereus del PSUC en un àmbit que no era una mera campanya electoral. Inicialment el to era molt crític i pessimista: hi havia por de fer el ridícul imitant burdament el 15M, no ens veiem capaços de trencar motllos, la data i el format es van canviar diverses vegades i, tot i així, les veus més optimistes creien que no passaríem del 300. Doncs bé, hem estat 1.400 inscrits i 1.700 participants, desbordant completament l’espai i habilitant carpes exteriors per encabir-hi tothom. Una sonora sacsejada als nostres complexos.

Després dels previsibles i sobrers discursos dels Coordinadors Nacionals, ens vam dividir en 19 grups (repartits a l’atzar) i 95 subgrups de 10-15 persones per debatre durant dues hores quines eren les lluites i les accions que havíem de dur a terme per canviar-ho tot i com s’havia de construir la unitat de l’esquerra, on diputats Joan Coscubiela ho debatien amb activistes de la PAH o àvies jubilades. Cada grup tenia un dinamitzador que tractava de posar ordre al Kaos i un relator (en aquest cas jo) que m’encarregava de transcriure en un pad, que es podia llegir online mentre s’anava omplint, les conclusions que em comunicaven els portaveus de cada subgrup. A anys llum dels ferragosos documents amb esmenes dels congressos!

Mentre estant, la premsa es dedicava a perseguir als socialistes díscols d’entre els participants, com qui busca a Wally. No han entès res! En la seva unineuronal ment, la única cosa que importa es l’eix nacional i com dinamitar al PSC. Però si, no ens n’amaguem, en aquesta assemblea hem vist com, per primer cop en 40 anys, les tradicionals fugues PSUC->PSOE es donaven en sentit contrari. I es que, mentre les dives troskistes es barallen per les molles de l’extrema esquerra, no podem deixar el gran pastís de la socialdemocràcia en mans de la gula de Jonqueres, ni molt menys!

comitesPosteriorment els 19 relators ens vam trobar en una sala a part per tal de fer la síntesi, de la síntesi, de la síntesi mentre a l’escenari succeïen les intervencions de sindicats, moviments socials, partits i, la part més emotiva que va fer saltar més d’una llàgrima: els Comitès de Vaga de TV3, Alstom i Panrico, no fos cas que entre tanta nova política, s’ens passi per alt que l’essència de l’esquerra segueix sent la mateixa que la dels obrers de la Fabra i Coats fa un segle: la lluita de classes. Posteriorment cinc relatores van posar en comú les principals lluites i accions, així com la voluntat compartida de donar continuïtat a aquest espai.

Ni la CUP ni cap diva del Procés Constituent van fer acte de presència. Segueix sense donar-se el reconeixement mutu, condició sinequanon per la creació d’un veritable Front Unitari. Diu la CUP que no van a actes d’altres partits, quan si  han anat als congressos dels independentistes de SI, SAT o Sortu; en realitat el que passa es que ningú vol quedar desbancat en la cursa per solucionar el trencaclosques del Trilema de l’Esquerra Catalana

trilema de l'esquerra

La CUP va fer una “Trobada per la Unitat Popular” amb 700 persones a Badalona, per buscar continguts programàtics, doncs ja té una bona organització territorial amb una gran xarxa de casals i entitats satel·lit (Arran, SEPC, Brot Bord, Gata Maula…) així com noves formes estètiques (la sabatilla, les samarretes) i participació, però un programa electoral que fa riure. El Procés Constituent va fer recentment una Assemblea Oberta a Sabadell amb 750 participants, per tal de crear una estructura democràtica entre les bases i els dives mediàtiques (i que ja ha provocat dimissions i baixes), doncs ja tenen un decàleg de continguts i espais de participació. ICV-EUIA, amb estructures territorials i orgàniques més que consolidades i densos programes de continguts, el que ens faltava era un espai de regeneració i participació democràtica. Aquella força que aconsegueixi solucionar aquest trilema abans, esdevindrà “La Cosa”, el pal de paller de la unitat. I, ei, jo no vull dir res, però tot i que som els darrers en sortir a la cursa de moment som els que ho hem fet amb més empenta.

Us deixo amb un recull de fotos de l’acte al so de “Más vale Tarde Ke Nunca

PD: També he escrit sobre aquest tema a la Revista Treball, amb un enfoc més municipal

h1

I FORCONI: La preocupant deriva feixista del 15M a Itàlia

desembre 23, 2013

#forconi3

Aquest blog ja ve advertint que l’Antipolítica es l’avantsala del Feixisme, que el populisme antipartits ha elevat als altars a milionaris evasors d’impostos com si fossin herois revolucionaris, així com que les seves  arrels teòriques es troben en David Bell o Francis Fukuyama, el neoliberalisme nord-americà dels anys 80’s. Avui veurem el cas més extrem i patològic: I Forconi (Els Forcats) un moviment social  italià inspirat estèticament en el  15M, que fa acampades i manifestacions en contra els presumptes privilegis dels polítics (tot i que el seu portaveu viatja amb Jaguar), amb una ideologia extremadament nacionalista, xenòfoba i populista basada en el rebuig als impostos, negar l’eix esquerra-dreta, sortir de l’euro (sense calcular quins costos de transició tindria per l’economia) i vehiculant el conflicte envers les institucions democràtiques i no contra les financeres.

Aquest moviment es una resposta identitària i proteccionista a la globalització i la crisi, com Alba Daurada o el Front Nacional, en el caldo de cultiu de la demagògia messiànica de Beppe Grillo, ha fet sortir al carrer als sectors més reaccionaris i ultres de la societat italiana que recorden, cada cop més, als suports del totalitarisme de  Benito Mussolini. Aquí alguns exemples

#forconiDreta i Ultradreta: A les eleccions regionals a Sicília de 2012 el candidat de I Forconi, Marín Morse va rebre el suport del partit feixista Força Nova. El moviment també ha despertat simpaties a Venècia del partit independentista xenòfob Lliga Nord. Fins i tot l’ex-president i corrupte Silvio Berlusconi ha declarat que “aquesta es la nostre gent“. Però sens dubte les bases més actives i radicals del moviment son el  violent grupuscle neofeixista Casa Pound el líder de la qual ha estat detingut per tirotejar immigrants i ha declarat sobre el Forconi Formem part d’aquest moviment des del principi, sense utilitzar els nostres símbols, únicament al voltant de la bandera italiana. A Turí el moviment també ha tingut suport de hooligans de clubs de futbol

Policia: Tot i les violentes topades entre la policia i les guerrilles urbanes dels forcats, en moltes ocasions els agents policials s’han tret el barret com a senyal de solidaritat, així com s’han publicat diversos comunicats de suport per part dels sindicats policials.

Patronal: Els petits empresaris, especialment transportistes, agricultors, han estat els grans impulsors d’aquest moviment, defensant la propietat privada i la fi dels impostos sobre el capital, al igual que el moviment d’extrema dreta anarcocapitalista nord-americà Tea Party

Nobles i Aristòcrates: Si, si, ho heu llegit bé. En els seus actes s’hi troben monàrquics tradicionalistes, així com diversos membres d’una anacrònica noblesa italiana com Fernando Crociani Baglioni, Duc de Spoleto. En un comunitat, els Forconi asseguren que l’autèntica aristocràcia està molt lligada a la terra i sempre ha defensat a la comunitat.

Antisemitisme i xenofòbia: Andrea Zunino, de 60 anys, pagès i líder o portaveu declarava el passat 9 de desembre ¿No us sembla curiós que cinc o sis dels més rics del món siguin jueus? . De nou la conspiranoia dels Protocols dels Savis de Sió en els que es basava el nazisme. També han clamat contra els immigrants, demanant deportacions i el tancament de fronteres.

Vaticà i Religió Catòlica: Els Forconi van assistir el passat 16 de desembre a una missa al Vaticà, oferida pel Papa. El lider sicilià Mariano Ferro va declarar “venim a participar a la Santa Missa, ja que volem viure un moment de serenitat “. El Papa va saludar als assistents d’aquest moviment i els Forconi el consideren”un dels seus“.

#forconi2En aquest context de visceralitat filo-feixista, on les discusions de taverna i verduleria han suplit els anàlisis econòmics, el Govern d’Enrico Letta ja ha fet els primers passos per desmantellar el sistema democràtic, eliminant per decret el finançament públic dels partits polítics. Es a dir, a partir d’ara els partits d’esquerres es finançaran amb la caritat, mentre la dreta rebrà diners a carretades dels lobbies, la màfia i les oligarquies econòmiques.

Així doncs, uns moviments socials desorientats ideològicament, prescindeixen d’un anàlisi rigorós anticapitalista i es deixen endur per la ràbia i la bilis antipolítica de les masses enfurismades, acaben precipitant el feixisme pur i dur. Aquells que prefereixen rodejar Parlaments a la Borsa, els que pretenen assaltar el Congrés, renunciant a assenyalar els veritables culpables de la crisi, estan posant les llavors d’una Dictadura Real Ja. Això explica com una experiència tan engrescadora al nostre estat, ha acabat degenerant d’aquesta forma tan grotesca i patètica al país italià. Encara hi haurà algún friki revolucionari despistat que els anirà a riure les gràcies!