Posts Tagged ‘Unitat contra el Feixisme’

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

Anuncis
h1

Un matí Antifeixista al Parlament

Març 21, 2014

##UCFRParlament 2

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

##UCFRParlament 1

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

h1

Repartint Carnets de Mal Català i Mal Activista

Novembre 17, 2013

angry-mob

Segons alguna forera avorrida  resulta que soc un espanyolista, tot i que he impulsat un Pacte pel Dret a Decidir a la meva ciutat, he acudit a actes independentistes l’11S (a l’únic on no hi havia CIU i tenia contingut social), he defensat sempre la immersió lingüística i vaig aplaudir la Declaració de Sobirania del Parlament. Però clar, desconfio del funcionament intern de l’ANC, no m’agrada el catasionisme, que es tapin retallades ni abusos policials amb banderes, la caspa folklòrica de Núria Feliu, o que es manipuli la nostre història amb Santuaris Patriòtics. En una ment binaria i maniquea no hi ha lloc pels matisos, una pena.

angry-mob-at-frankenstein-castlePer altre banda, certes hooligans (gens representatives de res ni de ningú, en absolut) aquesta setmana s’han dedicat a llençar-me twuits a la jugular, acusant-me de ser un mal activista social.  Algunes volen que els moviments socials esdevinguin panderetes  al servei mesell de les seves estratègies partidistes i sobrem els que cerquem la unitat. Com Fraga, pensen que el carrer es seu i son capaces d’expulsar-ne impurs, avantposant els seus interessos institucionals als populars.

Les twitteres rancoroses en comptes de molestar-se en conèixer-me mínimament m’han acusat de cobrar d’ICV (mai n’he vist un cèntim) i de no participar en cap Moviment Social. Resulta que amb 16 anys militava en una organització LGTB, vaig ser cooperant al Brasil, he impulsat Unitat contra el Feixisme a nivell local i nacional, així com el 15M original. He fet de piquet en 3 Vagues Generals, milito en associacions per la defensa del patrimoni històric; recentment he estat en actes de la PAH, Tanquem els CIEs, SOS Racisme, he recollit signatures per la ILP de Renta Garantida i he estat a les assemblees del Procés Constituent. Si, soc un activista dolentíssim, un diumenge de fa 3 mesos vaig tenir un buit a l’agenda i em vaig quedar a casa. Fuetegeu-me!

Que serà el proper? M’acusaran de ser mal gai per haver-me convertit a la monogàmia? En fi, paciència. Quina pena que amb la que està caient torni la vella política de sempre, transformada estèticament en nova, però amb els mateixos vicis de sempre: el repartiment de carnets per tal que Catalunya i dels Moviments Socials esdevinguin un club elitista cada cop més tancat i reclòs, en comptes d’esdevindre un instrument pel 99%.

h1

Com he domesticat els meus Dimonis Interiors

Juny 3, 2013

2012_11_14_IMG_2012_11_14_163A413A53_dexter654_3

Igual que Rosseau jo sempre he pensat que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat el que ens torna dolents; tal com deien els Smiths en una cançóSee, the luck I’ve had, can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en general.

La psicologia conductivista alerta que els traumes infantils poden alterar l’aprenentatge moral, així doncs la violència o marginació pot acabar fent que l’infant no s’identifiqui amb les normes ètiques que li transmeten els seus progenitors creant així trastorns antisocials de la personalitat, el més greu dels quals seria la psicopatia.

El psicòleg criminal Robert Hare descriu les característiques que ell ha detectat en molts expedients penitenciaris i ha establert una relació directe entre una infància/adolescència marcada per abusos i una personalitat adulta on els remordiments estan completament absents i no hi ha cap mena de sentiments de responsabilitat, compassió o empatia envers la resta d’éssers humans.

Jo no dic que la meva adolescència fos terrible, però si que va ser durilla i que, coincidint amb els episodis d’assetjament escolar que vaig ser víctima, de sobte experimentava impulsos de fer mal a la gent sense motiu aparent. Eren criaturades innocents, brometes pesades com: robar bolígrafs, escriure un anònim insultant algú pel simple fet que era lleig, llençar una bomba de fum en una missa, revelar secrets, enviar pizzes a qui no les havia demanat, ficar mala maror entre dos amics, gastar bromes telefòniques…

El pitjor de tot es que no tenia cap mena de remordiment i experimentava un gran plaer veient sofrir persones innocents que no m’havien fet res. Mai va ser res terrible, ningú va resultar ferit, ni es van trencar grans amistats. Vaig sortir de l’armari, es va acabar l’assetjament, vaig tindre un grup d’amics veritables i tot va acabar en un absurda criaturada… o no?

Va passar el temps i aquest turments es feien petits, petits, petits… com si mai haguessin ja existit. Un cop he tingut parella estable, aquesta conversió monogàmia  m’ha servit per poder trencar l’escut de gel al meu voltant i ser capaç d’estimar veritablement algú. Ell no ho sap però m’ha ajudat molt.

I finalment he trobat el lloc ideal on canalitzar els reductes i les engrunes de la meva maldat anti-social posant-a al servei d’una causa justa: l’antifeixisme. El fet de que existeixin persones veritablement dolentes per la societat, de forma objectiva i indubtable, com son les formacions d’ultradreta, els casals neonazis o els regidors obertament feixistes, es l’excusa ideal per focalitzar l’energia negativa. A través d’Unitat contra el Feixisme tinc al meu petit Diable entretinguéssim organitzant, tocant els fils, difonent els secrets i espiant aquells energúmens que pretenen destruir la nostre convivència.

Així doncs em sento una mica com Dexter, aquest personatge de sèrie a qui la seva traumàtica infantesa el transforma en un compulsiu assassí, però que s’autoimposa un codi ètic per tal que les seves malifetes estiguin dirigides exclusivament en vers terribles criminals que hagin aconseguit escapar de les urpes de  la justícia per algún formalisme burocràtic

h1

Les claus de l’èxit de “Golden Dawn”, el nazisme grec sense complexos.

Mai 7, 2012

Les eleccions legislatives gregues d’ahir, tot i l’èxit de l’esquerra alternativa Syriza, ens van deixar l’amarg regust de l’entrada del partit neonazi “Golden Dawn“, que obtenia el 7% de vot i 21 diputats, quan en anteriors comicis era un irrisori grupuscle marginal amb menys del 1%. Analitzem les claus del seu èxit

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. GRAMSCI

Aquest partit va un pas més enllà del que representa el Front Nacional a França o PxC a Catalunya, doncs en aquest cas no es molesten en disfressar-se de demòcrates sota la fal·lacia eufemística d'”identitaris“. En el cas del partit grec llueix obertament un emblema que recorda a l’svastica, tenen forces paramilitars uniformades que apallissen i apunyalen immigrants, realitzen la salutació romana, tenen creences neo-paganes i veneren l’ocultisme nazi (que alternen amb l’ortodòxia cristiana grega), editen llibres anti-semites, defensen la superioritat de la “raça hel·lènica“, han profanat monuments a Holocaust i mostrat suport al KKK o als afrikaners sudafricans.

Aquest grillats proposen augmentar el pressupost de Defensa (elevadíssim i principal causa del dèficit grec) per tal d’envair la República Iugoslava de Macedònia, ja que consideren que forma part del seu espai vital, mentre reivindiquen obertament la dictadura feixista de Ioannis Metaxás, durant la qual 30.000 persones varen ser torturades o exiliades. També cal destacar que el seu líder és un ex-militar expulsat de els forces armades acusat de terrorisme.

Quines son les claus de l’èxit d’aquest grup feixista?

1.- El context econòmic: Atur del 20%, retallades brutals a l’estat del benestar, plans de rescat draconians imposats per la Troika, rebaixes del sou al·lucinants, un dèficit públic disparadíssim amb uns interessos tan elevats que resulta difícil d’imaginar que algun dia s’arribin a pagar. Fa uns dies m’explicaven el cas d’un catedràtic que vivia en un caixer, ja que amb el seu sou de 400 euros no podia fer front al lloguer.

2.- El fracas de Laos: El partit feixista Laos (un xic més camuflat i moderat), va entrar al Govern de concentració amb el PASOK i Nova Democràcia acceptant el pla de rescat imposat per Europa, fet que els ha comportat un enfonsament total del seu electorat fins al 2,9%, esdevenint extraparlamentaris.

3.- La legitimació del seu discurs xenòfob per part dels dos partits grans: PASOK i ND han competit durant tota la campanya a veure qui prometia més ma dura envers l’arribada d’immigrants, fet que ha normalitzat el discurs nazi, situant-lo en la centralitat política i assenyalant els nouvinguts com a culpables de la crisi dins l’imaginari col·lectiu. Res que no hagi passat abans a Vic o a França.

4.- El fracàs d’un antifeixisme unitari i massiu: el caïnitisme suïcida de l’esquerra grega es per abufetejar-los fins a dir prou. Si bé “Unitat contra el Feixisme” existeix a Grècia, i fins i tot han fet accions mediàtiques impressionants com llençar iogurt en directe a un presentador que havia donat cobertura a Golden Dawn,   es tracta d’un moviment molt petit, en mans d’anticapitalistes radicals que es neguen a teixir un moviment ampli i plural, deixant enrere el  seu sectarisme i l’absurd fraccionalisme irracional que impedeix a l’esquerra arribar al poder, tot i tenir molts més vots que la dreta o la social-democràcia. Cal destacar que la passada setmana a Anglaterra, el BNP va perdre tots els regidors que es votaven, gràcies a la brillant campanya massiva de “Unite Against Fascism“.

5.- La seva presència normalitzada als mitjans: A part d’editar un diari setmanal amb una tirada de 5.000 números, que es ven als quioscos normals, el seu líder presenta un programa propi cada dilluns en un canal de televisió privat ( Tile-Asty, propietat d’un milionari anti-semita). També cal destacar que tenen una xarxa de llibreries, una editorial pròpia i que realitzen festivals de black-metal amb assiduïtat.

6.- La preocupació de la burgesia per l’auge de l’esquerra: I vostè es preguntarà: qui paga tot això? Doncs bé, resulta evident que darrere aquest partit es mou molt diner i que aquest no prové de les quotes de quatre skins poligoneros semi-analfabets, sinó d’un capital financer que observa amb preocupació com l’esquerra radical de Syriza ja és la segona força parlamentària (hauria estat la 1a de lluny si s’hagués presentat unida amb la resta de grups rojos i verds) , cada cop hi han més revoltes al carrer i cada dia més radicals, amb la qual cosa una part de la dreta liberal tem per les seves propietats, comença ja a pensar que la democràcia pot ser un perill i que cal aturar les revoltes amb violència al marge de la llei.

h1

Resultats de la meva Enquesta del 20N: cap a 1936?

Novembre 12, 2011

DISTRIBUCIÓ DE DIPUTATS PER CATALUNYA

Partit Enquesta 2008
ICV-EUiA 15 diputats 1 (+14)
PxC 13-14 diputats 0 (+13/14)
ERC-R.CAT 12 diputats 3 (+9)
CIU 4/5 diputats 10 (-5/6)
PSC 2-3 diputats 25 (-22/23)

Un any més ja tenim aquí els resultats de la meva prestigiosa enquesta electoral, com sempre, absolutament científics, representatius i quasi infal·libles.  I, com veureu les dades son d’allò més sorprenents en comparació a la resta de sondejos de pa sucat amb oli que han publicat la resta de mitjans, manipulats i comprats al servei de foscos interessos partidistes. Com ja haureu observat, a distribució d’escons recorda més a 1936 que a 2011, però bé…

PARTICIPACIÓ: Serà d’un 90,3% de la població, es a dir, la més elevada de la Història de Catalunya en unes eleccions. La gent ha recuperat la il·lusió per la democràcia i les urnes i, finalment, els abstencionistes s’han adonat que la seva tonta passivitat tan sols servia per deixar en mans dels mercats l’administració pública.

ICV-EUIA: Amb una espectacular pujada de 1 a 15 diputats, la coalició d’esquerres es converteix en la força més votada a Catalunya, recollint la gran part de vot de l’enfonsament total del PSC. Es evident que la magnífica candidatura de Joan Coscubiela ha trencat el sostre de vidre de l’ecologisme post-marxista  que podrà formar un grup parlamentari propi, nodrint-se d’encara més diputats d’eQuo i IU, d’arreu de l’estat. Veurem al Coscu de president de la III República?

PxC: Els votants de dretes s’han afartat de tants drets humans, tanta democràcia i tanta tonteria; la burgesia aposta fort per una ultradreta feixista. Tal com venim advertint des de Unitat contra el Feixisme, aquesta formació política pot entrar a les institucions si no se la combat, denunciant l’odi neonazi que s’hi amaga al darrere, ja sigui amb concentracions, pedagogia sobre tòpics racistes o bé contactant amb els Mossos d’Esquadra, per exemple, en cas que es  passi la ratlla de la llibertat d’expressió, com ja vaig fer un cop.

ERC-R.Cat: Alfred Bosch, tot i el seu escás carisma públic, es menja amb patates a CIU. La seva aposta per un gir al nacionalisme, amagant el seu perfil social i el seu pas pel tripartit, els dona un espectacular rendiment, multiplicant per tres els seus resultats. L’aliança amb els independentistes conservadors de Carretero fa d’imant per tots els votants convergents, avergonyits del patetisme ridícul de Duran Lleida.

CIU: Espectacular patacada del partit d’Artur Más, Boi Ruiz i Felip Puig, liderats aquest per un homòfob bavós que passarà de ser el polític més ben valorat d’Espanya al grup mixt. Ho sentim molt Duran, però amb els vots dels lobbies no n’hi ha prou per guanyar les eleccions.

PSC: Enfonsament absolut del socialisme català, venut als mercats i al neoliberalisme. Els votants del PSC fugen corrents a ICV, a qui veuen com una força molt més diga i coherent per defensar els drets dels treballadors i la democràcia. Carme Chacón amb prou feines sortiria ella de diputada.

PP: Els votants fatxes no els ha fet gràcia la moderació ambigua de Rajoy; ells volen un ultra disposat a anar a per totes contra els rojos i els indignats o presentar-se amb un fusell al Parlament, així doncs han deixat a la gavina, per llençar-se de cap al nazisme xenòfob d’Anglada. El PP perdria tots els seus diputats al no arribar a la barrera del 3% per obtindre representació.

Altres: Fins un 10% d’electors optaran per llençar el seu vot a alguna candidatura extraparlamentària, pirata, stalinista, en blanc,  troskista o amb un troç de xoriço a dins. Gràcies per allargar el procés de recompte electoral fins a altes hores de la nit, que els que som apoderats ens ho passem pipa amb aquests vots simbòlics.

Doncs res, el 20N podreu veure com de clavats son aquests resultats!

h1

No paro per casa!

Juliol 7, 2011

… bé, si però molt poquet, tan sols per dormir i amb prou feines! Estic acabant d’enllestir projectes laborals abans de tornar a l’atur cosa que, si no es produeix cap miracle, serà desgraciadament ben aviat!

Surto a les 6:00 de casa, arribo vorejant la mitjanit, dormo una mitjana de 4-5 hores tirant llarg i veig al meu xicot entre les flassades del llit.

La raó? Hauríeu de veure la meva atepeïda agenda social: avui una xerrada de SOS Racisme al Col·legi d’Advocats per fer accions legals contra el nou feixisme, que si després m’apunto a la comissió de difusió de l’AcampadaLH, aquest cap de setmana Escola d’Estiu d’ICV on també intervindrà Unitat contra el Feixisme i la meva admirada Mónica Oltra, l’arxienemiga de Camps. I, com amb tot aquest sidral m’avorria, he dit… calla! apunta’t a una plataforma per salvar un Canal de la Infanta del s.XIX que hi ha al meu barri… Per si algú no se n’havia adonat la política ha tornat a sortir al carrer!

Doncs res, lectors d’aquest blog, un xic de paciència que el món real acapara la meva atenció, però en quant passi a formar part de l’Inem (la setmana vinent?), reprendré el ritme habitual! Us ho prometo!!