Posts Tagged ‘Nuria Marin’

h1

Per què serveixen les Mocions dels Plens Municipals?

Març 6, 2017

aa-ple-municipal-hospitalet

Si vosaltres sou part de l’elitista minoria de freaks que segueix de prop l’actualitat municipal del vostre poble o ciutat, com es el meu cas, segurament estareu al dia de moltes mocions que els diferents partits presenten al Ple. Però… us heu parat mai a comptar quants dels acords aprovats posteriorment es converteixen en una realitat material i tangible?

Doncs bé, per la meva sorpresa, he descobert que no existeix ni la més remota obligació legal per part dels Ajuntaments a donar compliment algun de les mocions aprovades pel seu Ple. Venen a ser com consells, suggeriments o brindis al sol carregats de bones intencions però amb cap imperatiu legal que forci dur-se a terme, a diferència de les lleis que aproven els diputats del Parlament o del Congrés.

Jo no me n’havia adonat fins ara, simplement perquè a la meva ciutat el PSC de L’Hospitalet sempre havia governat majoria absoluta i mai havia perdut la votació de cap moció que no tingués intenció prèvia de donar-li compliment. Fins aquesta legislatura, on la oposició ha instat a l’alcaldessa Núria Marín a reobrir la Ràdio Municipal, a democratitzar els mitjans de comunicació o a tindre més participació ciutadana, sense que l’executiu municipal tingui la menor intenció de moure un dit al respecte.

Segons estableix la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local i el Reglament Orgànic del Ple, publicat en el BOPB de 12.01.2012, les mocions són la manifestació d’una opinió o posicionament polític dels que no se’n deriva cap conseqüència jurídica i s’insereixen en la legitimitat de “expressar desitjos, aspiracions o exhortacions sense eficàcia jurídica amb un abast retòric” (Auto del Tribunal Constitucional núm. 135/2004). Es a dir, el Ple Municipal es com una mena de Carta als Reis d’Orient, un Mur de les Lamentacions on els regidors posen de manifest la voluntat d’un desitj o una queixa sense cap mena de conseqüència, a part de cobrar les dietes o el sou de portaveus per haver-les manifestat.

Les decisions de debò no es prenen els Plens Municipals, que son pluripartidistes, oberts al públic i en algun cas televisats, sinó en la Junta de Govern Local. Un organisme del qual només en formen part els regidors al poder, a porta tancada, i els acords de la qual no son públics. Si algun regidor de la oposició vol consultar algun dictamen de l’Ajuntament ha de sofrir un veritable laberint burocràtic. Se li deixaran consultar breument els documents durant una única hora i sense poder fer-ne cap còpia. Estem parlant d’uns 800 fulls setmanals en una ciutat com L’Hospitalet. Aquí es on es talla el bacallà, d’esquenes a la ciutadania i amb opacitat total. Només una petita part d’aquestes resolucions han de passar forçosament pel Ple i, la major part d’aquestes, ni tan sols es voten. Simplement els regidors de la oposició se’n donen per assabentats i n’expressen la seva opinió si s’escau. Només les modificacions pressupostaries, reglaments, ordenances i alguns plans urbanístics requereixen de votació. La majoria de contractes i externalitzacions, no. I es precisament aquí on es mouen les petites corrupteles i clientelismes.

El Reglament legal marca que les mocions han de ser estrictament referides a competències d’àmbit municipal. A la pràctica això es una quimera. A ERC i CDC els encanta fer mocions en suport del Procés i a C’s i PP en favor de la unitat d’Espanya. Es generen uns tensos i eterns debats, aferrissats i cridaners, com si el nostre Ajuntament tingués la menor competència per solucionar l’encaix nacional de la sobirania Catalunya. Podrien fer-ho en la barra d’un bar i tindria el mateix resultat. I, com a autocrítica, assenyalar que el meu espai polític no es queda pas enrere. No hi ha any que no demanem la fi del bloqueig a Cuba, així com la Pau mundial, acollir refugiats o derogar la Reforma Laboral. Tinc l’esperança de que almenys serveixi per obrir un debat ciutadà…

Quina es la trampa legal? Molt simple: els acords de les mocions han d’incloure la fórmula legal en la qual s’insta a una altre administració a prendre una mesura. Per exemple: L’Ajuntament de L’Hospitalet insta a la ONU a buscar una solució pacífica a la Guerra de Síria. Es publica a la web i – òbviament!! –  cau a l’oblid per sempre més, doncs cap funcionari de la ONU li traurà la son tal moció, ni arribarà a assabentar-se mai de la seva existència.

Farts d’aquesta situació, el grup municipal de Canviem L’Hospitalet va presentar una moció, en el passat Ple de Febrer, instant a l’Ajuntament a donar compliment efectiu dels acords el Ple. La moció va ser aprovada per unanimitat, tot i que el PSC ja va advertir que, com no es d’obligat compliment, no es pensa prendre la molèstia de fer-la efectiva. Simplement era un consell que complirà si li ve de gust. Surrealisme pur.

Això si, el Ple va ser tan llarg (7 hores!) que arribada la mitjanit es va haver de suspendre sense que els dos grups polítics més minoritaris a la ciutat, CIU i CUP, hagessin pogut presentar les seves mocions. Servir potser no servirà per res real, es com una mena de performance teatral, però els regidors de la oposició no pensen deixar de fer sentir la seva veu i el seu dret a “pataleta”!

aa-ple-municipal-hospitalet1

h1

El vergonyós pacte entre el PSC i 2 expulsats de Guanyem a L’Hospitalet

Novembre 16, 2015

Aquells que no seguiu l’actualitat política municipal al Ple de l’Hospitalet us esteu perdent una trama més truculenta que “Borgen“, amb un maquiavel·lisme que supera “House of Cards” i uns personatges que semblen sorgits d'”American Horror Story“. El darrer episodi tracta d’un grotesc pacte de govern contra-natura que atempta contra qualsevol noció de democràcia o ètica, el darrer exemple de l’espiral de degradació moral en que xipolleja l’alcaldessa Núria Marín, aferrada a la poltrona com un agònic naufrag moribund.

TransfuGuanyem

Signatura del pacte entre el PSC i dos expulsats de Guanyem LH

Us poso en antecedents. La marca “Guanyem L’Hospitalet” sembla tindre una maledicció a sobre. Originalment va ser el nom escollit per un impossible espai de confluència municipal del que participàvem CUP, Pirates i ICV-EUIA. Aquell experiment va ser un fracas total; a ningú li sorprendrà saber de com d’intransigents i sectaris son els cupaires a l’hora de negociar i, de la mateixa forma que va succeir a Barcelona, la formació nacionalista va abandonar les aliances d’esquerres per presentar-se en solitari. La resta de membres de la confluència (el 90%, de fet) vàrem decidir continuar endavant amb la confluència incorporant a Podem. Els cupaires van agafar una enrabiada per l’èxit del projecte que havien abandonat i van fer un difamador comunicat, recollit per l’ABC i La Vanguardia, en el que ens acusaven d’apropiar-nos de la marca “Guanyem L’Hospitalet”.

Mentre estant, a Barcelona, la candidatura d’Ada Colau va haver de renunciar a anomenar-se “Guanyem” al assabentar-se que aquesta marca l’havia registrat al Ministeri de l’Interior un estrany grupuscle d’extrema dreta (Hartos.org) per tal de fer-li xantatge. Darrere d’Hartos.org hi ha Julià de Fabian, un empresari mafiós i ex-regidor a Santa Maria de Palautordera per Ciutadans en Blanc, després de passar per diversos partits com Ciutadans, Movimiento RED o UPyD.

La confluència municipal hospitalenca va passar a adoptar el mateix nou nom que Barcelona “L’Hospitalet en Comú“, fent unes primaries obertes amb 1.000 participants on jo vaig quedar en 7é lloc. Els resultats i la metodologia dels comicis no van agradar a Adrià Alemany, marit d’Ada Colau, i ens va retirar la marca “En Comú. Aquest enrenou va fer que Podem es despengés de la confluència, mentre que ICV-EUIA-Pirates (amb independents de Podem) ens presentàvem a les eleccions amb les nostres sigles i amb el lema “Canviem L’Hospitalet“.

Tot aquest embolic de noms, lemes i marques va ser aprofitat per Juilà de Fabián per presentar la seva candidatura sota el nom de “Guanyem L’Hospitalet”, en una llista amb 4 ex-membres díscols de Podem, que no volien saber res de ICV-EUIA, i la resta de llocs de la llista ocupats per gent que ni era de la ciutat. Pràcticament no van fer campanya (tan sols un míting amb 8 persones de públic), però enmig de la confusió 6.962 hospitalencs els van votar, creient que ho feien per Ada Colau o Podem,  la qual cosa els va valdre per obtindre dos regidors: Rafa Jiménez i Cristina Santón. En aquelles eleccions el PSC es va quedar a 3 regidors de la majoria absoluta.

Hartos va tractar de repetir la jugada el 27S presentant “Guanyem Catalunya“, arreplegant freaks rebotats de diversos partits,  però la Junta Electoral va retirar la seva llista a la demarcació de Barcelona després de que 20 candidats dimitissin abans del 27S. A la resta de circumscripcions van quedar per sota del 1%.

Rafa i Cristina han estat presentant mocions bastant correctes, sense cap mena de transfons ideològic concret, sobre la millora dels pipicans o els parcs. També van participar en alguns moviments socials com Salvem Can Trabal, contra l’especulació urbanística del PSC a Bellvitge. També han format part del front comú de tota la oposició per democratitzar els mitjans de comunicació locals.

Julià de Fabián va exigir a Rafa i Cristina que els donessin el 100% del seu sou i del seu assessor, així com tots els ingressos del grup municipal, prometent que ja els donaria una pagueta. Com ells dos s’hi van negar, van començar un plet als tribunals sobre la propietat de la marca que finalment ha guanyat Fabián, amb la qual cosa es dissol el grup municipal de Guanyem LH. Així doncs els dos regidors passen a ser no adscrits sense sou, ni dret a presentar mocions, ni assessor, ni despatx, ni espai al diari municipal.

PSCGAnemos1El mateix dia que es va publicar la sentència, el PSC va anunciar en un tweet que els expulsats de Guanyem signaven un acord de Govern. El text del pacte, que es pot llegir a la web local dels socialistes, es un paper mullat, ple de llocs comuns, frases buides, insubstancials i ambigües. Un exemple: Incorporar les demandes, les inquietuds i els drets de les dones en l’agenda política“. Això i res, es el mateix. Ni una paraula de la polèmica urbanització de Can Trabal.

Segons m’han explicat altres regidors, els càrrecs públics que el PSC els hi han donat, a canvi de la seva submisa fidelitat, son de Regidor Adjunt d’Urbanisme a Rafa (el qual treballa de comercial de material de la construcció, precisament) i Regidora Adjunta de Gent Gran a Cristina; es a dir, que la seva fenia consistirà en visitar un partit de petanca un cop per setmana a canvi d’uns 50.000 euros anuals. Com ells no formen part de cap partit no han de donar explicació davant d’assemblea alguna i, com no tenen cap intenció de presentar-se en cap altre votació, poden fer i desfer en busca del seu lucre personal sense que l’electorat els hagi de jutjar mai.131.000€ ens costarà la broma, han guanyat 92.000€ més del que cobraven fins ara gràcies al pacte amb el PSC.

Durant la campanya Rafel Jiménez va fer un comunicat queixant-se de que jo l’havia acusat de “paràsit” i “oportunista”, presumint de la seva integritat moral i els seus valors d’ètica o transparència. No puc estar més reafirmat en aquelles acusacions que, finalment, s’han demostrat certes, objectives i verídiques. Son l’estadi més baix de la degradació política en que es pot caure.

El PSC s’havia posat molt nerviós al darrer ple, quan va perdre una moció per primer cop en 30 anys, i li perillava el control dels mitjans de comunicació. Davant la complicada aprovació dels pressupostos s’ha garantit dos vots més, que el deixen a un vot de la majoria absoluta. Segons m’han assegurat fonts de la CUP també hi hauria un acord amb CIU pel qual, un cop passades les eleccions del 20D, l’únic regidor convergent Jordi Monrós entrarà al Govern com a Regidor del Districte I, càrrec que quedarà lliure ja que l’actual regidora Mercè Perea se’n va al Congrés com a nº3 de Carme Chacón.

D’aquesta forma, tan poc honrada i ètica, Núria Marín (o “La Mechas” com l’anomenen les joventuts del seu propi partit) es garanteix una majoria absoluta amb un esperpèntic i monstruós Govern Frankenstein, format per residus, pedaços i deixalles d’altres formacions, on també hi trobarem l’ex regidor i ex coordinador d’ICV Lluís Esteve qui va deixar el partit després de perdre unes primaries i actualment es assessor d’Educació. El PSC ha aconseguit la majoria absoluta que les urnes li van negar, gràcies a la menjadora dels diners públics municipals. Els seus faraònics projectes basats en el totxo i el ciment ja tenen garantida la continuïtat fins a 2016, en contra de la voluntat democràtica dels ciutadans.

PD: Per si això no fos poc, dins ERC de L’Hospitalet ha esclatat una guerra fratricida entre el grup municipal i l’executiva local, ple d’episodis antidemocràtics i el fosc paper d’un sinistre personatge que també ha passat per 4 partits buscant un càrrec, el regidor Antoni Garcia.

PPD: Acta expulsión Rafa Jimenez Ariza

PPPD: Carta de Ganemos a l’Alcaldessa de L’Hospitalet comunicant l’expulsió dels regidors trànsfugues

h1

Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

Mai 27, 2015

Resultats LH

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

LH eix nacional

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

LH esqdret

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

h1

Diari de Campanya (4): El clientelisme polític del PSC a L’Hospitalet

Mai 4, 2015

##clientelismeQuan un mateix partit polític governa amb una majoria insultant durant 4 dècades seguides una mateixa institució es genera una dinàmica en la qual resulta molt complicat diferenciar al partit de l’administració, l’Alcaldessa de la candidata socialista i els interessos de l’estructura política amb els de la ciutadania i el bé públic.

Alguns petits exemples il·lustratius, de la meva estricta experiència personal:

Anècdota 1: Amb 14 anys vaig a un club de rol que tenia la seva seu dins un edifici municipal de la regidoria de joventut. Un dia fan una sortida en cap de setmana, pregunto per apuntar-me. Em donen una fulla d’afiliació a les Joventuts Socialistes i em diuen que si signo em regalaran un croissant. Passo olímpicament i els dono motius ideològics. A tothom li sembla incomprensible: regalen un croissant!

Anècdota 2: Amb 22 anys soc el secretari d’una colla de diables de barri. El regidor de districte ens suggereix que anem al seu míting si volem tindre un local l’any vinent. Jo passo, altres membres hi van. Ens donen el local poc després. Membres del meu esplai fan una altre colla de diables; no van a cap míting, trigaran dècades en veure un local.

Anècdota 3: A les eleccions municipals de 2011 es presenta per primer cop a les eleccions Núria Marín. Obre la campanya amb un sopar multitudinari a la Farga on hi acudeixen 3.500 persones. Com s’ho fa? Doncs cada president d’entitat que rep subvencions omple una taula i llestos.

Anècdota 4: En aquelles mateixes eleccions sorgeix un grup d’independents, anomenat “Compromís per L’Hospitalet“, que donen suport al PSC. Tots els seus membres son destacats dirigents d’esplais, fundacions, cases culturals, associacions veïnals, estudiantils, esportives o colles de diables que reben fortes subvencions de l’Ajuntament i alguns també sous força elevats. Després de les eleccions es dissolen i no es torna a saber d’ells mai més.

Quan el PSC ha compartit la seva tasca de govern amb ICV-EUIA el pacte s’ha limitat a un repartiment de regne de taifes: nosaltres podíem fer el que volguéssim a Educació, Medi Ambient o als districtes que governàvem, sempre i quan no fiquéssim el nas a les seves regidories estrella: cultura, esports i joventut, les grans  mamelles de subvencions que permeten mantenir la potent xarxa de clientelisme i vassallatge neo-feudal amb una gran capacitat capil·lar per arribar a tots els racons de la ciutat. I si, hem aconseguit grans coses com l’Agenda 21, un augment exponencial de les beques menjador i uns plans educatius d’entorn que son l’enveja d’Europa. Però aquesta relació de subordinació, afortunadament, ha mort per sempre més.

Aquesta legislatura el PSC, davant l’eclosió de la indignació i tota la cultura de la nova política derivada del 15M, s’ha vist empés a fer un procés participatiu ciutadà. O, millor dit, un simulacre de procés. Es tracta de “LH On”, unes xerrades, on suposats especialistes de les smarts cities i les ciutats del futur han fet un seguit de conferències, on la gent podia fer aportacions, sempre que no fossin gaire crítiques, per tal de millorar un projecte absolutament patrimonialitzat per l’alcaldessa. Tot plegat molt genèric, imprecís, nebulós, inconsistent però que ha permès, de nou, al PSC-Ajuntament controlar i vehicular al teixit associatiu al voltant seu. Un cop més.

El problema d’aquesta addicció fatal del capital públic es que tenim una societat civil adormida i envellida, sense cap capacitat de regenerar-se, ni de realitzar cap crítica al poder, amb centenars de personatges mediocres aferrats a un carreguet pompós. Els mateixos líders veïnals de fa dècades que convoquen una junta per lustre. Ex-regidors socialistes de presidents de la Creu Roja, dirigents del PSC que desfalquen 20.000 euros en una associació de pares, una malversació de 400.000 euros en una associació esportiva de Bellvitge…

No dic que sigui il·legal, dic que no es ètic, ni sa. Hi ha una alternativa a aquesta parasitaria relació de favors a canvi de diners? Doncs si. Seria tan fàcil i senzill com que les subvencions no les decidís un regidor a dit, sinó que s’haguessin d’aprovar de forma consensuada amb uns pressupostos participatius en els Consells de Districte, de Ciutat, de l’Esport, de l’Esplai o de la Joventut. Que ja existeixen, però de moment no tenen una capacitat deliberativa real i molt menys pressupostaria.

Al PSC de l’Hospitalet no se li poden retreure retallades al benestar, ni populisme en el discurs, que ja es molt. La principal critica que jo li faig es que el seu únic objectiu es el poder com a fi en si mateix, la perpetuació en el càrrec sense cap altre horitzó, el manteniment d’un establishment reatroalimentant aquesta viciada relació clientelar entre administració-partit-societat civil. Cap debat ideològic, cap discurs en profunditat, cap projecte de transformació. Res. El buit ideològic més absolut.

h1

Diari de Campanya (3): La meva opinió sobre les 10 candidatures de L’H

Abril 27, 2015
#avui

D’esquerra a dreta: C’s, ICV-EUIA-Pirates, PSC, CIU, PP i ERC

Aquest post, com sempre, respon a la meva àcida opinió personal i es absolutament subjectiva, ja que soc membre d’una de les llistes. L’ordre correspon al publicat per la Junta Electoral de Zona i es el que trobareu als col·legis electorals. Si no us agrada, no ho llegiu.

PSC. Candidata: Núria Marín (@nuriamarinlh)

Nuria Marin

Núria Marín

El partit que porta governant de forma ininterrompuda L’Hospitalet des de les primeres eleccions democràtiques, presenta una llista de continuïtat absoluta, conservadorisme i manteniment del statu quo. Cap sorpresa, cap fitxatge independent. Algun regidor surt i algún altre puja o baixa de la llista, però per la resta sembla una fotocòpia del 2011. El PSC ho ha fiat tot al coneixement de la alcaldessa Núria Marín, única candidata que repeteix (junt amb l’skin de PxC) i la més coneguda entre la ciutadania. De fet, la presència del PSC al carrer es més aviat escassa i ho estan fiant tot a les inauguracions i als actes de govern.

Núria Marín es una persona amb poc transfons ideològic, que ni tan sols va acabar la carrera d’empresarials, ja que porta tota la vida vivint de la política municipal i mai li ha calgut fer un currículum. Va ser designada a dit alcaldessa quan Corbacho va passar al Ministeri de Treball i des d’aleshores ha evitat entrar en cap polèmica ideològica, mostrant-se tan ambigua com pot en tots els camps, fent brillar la seva personalitat empàtica, trepitjant molt el carrer i petonejant a qui se li posi per davant. L’he vist ballar sardanes i sevillanes, posar-se a la pinya d’un castell o sota el foc dels diables en un correfoc. A falta d’idees, empatia i sortir a la foto.

ICV-EUiA-Pirates. Candidata: Anna Gonzàlez (@AnnaGonzlezMont )

Anna Gonzalez Montes

Anna Gonzàlez

Després de realitzar unes primaries obertes, amb la participació de més de 1.000 persones, finalment els partits que hem treballat per la confluència política i social de l’esquerra vam decidir emprar les nostres sigles clàssiques per no confondre encara més al electorat. Tot i que Podem  no hi participa formalment, si que hi han membres del cercle que hi figuren com a independents. Es una llista de renovació total, on no hi figura cap dels regidors actuals i amb molts representants de moviments socials de la ciutat, especialment contra les retallades en sanitat, l’antifeixisme, el patrimoni històric, o per un urbanisme sostenible, així com el portaveu d’Omnium o el president del Centre d’Estudis, que tanquen la llista. Amb la voluntat de passar pàgina, el lema de campanya serà “Canviem L’Hospitalet“, nom del espai de confluència que mantenim en paral·lel a la llista. La coordinadora d’ICV-L’H Júlia Carballeira, a qui vaig entrevistar en aquest blog, va de nº2 i, com ja sabeu, jo vaig de nº7

Anna Gonzàlez es una activista veïnal del barri de la Torrassa, que va vindre jove a la ciutat des de Jaén d’una família de jornalers vinculats a la lluita dels maquis i guerrillers antifranquistes de la zona. De fet, el seu avi va lluitar junt al conegut maqui “Cencerro” protagonista del llibre “El lector de Júlio Verne” d’Almudena Grandes. Ella ha estat molt vinculada al teixit associatiu de la zona nord de la ciutat, organitzant la Festa de la Diversitat, i l’hem pogut veure a la lluita contra els desnonaments, recollint signatures per la Renta Mínima o aliments i joguines per les famílies més necessitades del barri. Va guanyar les primaries amb una àmplia majoria absoluta.

PxC. Candidat: Daniel Ordoñez

PxC alberto sanchez bcn 12 eurocopa

Alberto Sanchez

La formació racista i feixista es presenta a les eleccions amb un tímid intent de camuflar la seva vessant més nazi i violenta, doncs han fet desaparèixer de la llista al seu nº2 i regidor Alberto Sanchez. Es tractava d’un personatge molt sinistre, que mai parlava al ple, que es va fotografiar borratxo amb símbols franquistes, finança un casal neonazi a Barcelona i té una multa de 40.000 euros per incitar a l’odi a l’esport, després d’irrompre disfressat de dona afgana amb un burka en mig del camp en un partit del Barça-Hospitalet. Fins i tot li van clavar una pallissa després d’entrar borratxo a una Casa okupa i va tenir la barra de dir en un diari d’ultradreta que aquest blog havia instigat la violència contra ell.

El regidor que queda, Ordoñez, no és gaire millor. Un skin head que al 1999 va ser detingut a Terrassa implicat en pallisses violentes contra persones migrades amb bats de beisbol, va militar a Alianza por la Unidad Nacional, i va cridar “Muerte al musulman” en un acte. Més informació AQUÍ

Ciutadans. Candidat: Miguel Garcia Valle(@MiguelGardelVa)

miguel Cs

Miguel Garcia

Les cansines i constants campanyes populistes identitàries de l’ANC a la ciutat tan sols han servit per alimentar a un monstre: Ciutadans. Aquest partit, atiat pel fort rebuig que ha generat en la població hospitalenca el fanatisme etnicista en que ha acabat degenerant part de l’independentisme, ha crescut com un tsunami. No se quina quantitat de diners s’han gastat a la ciutat, ni d’on els treuen, però es al·lucinant com una força actualment extraparlamentària pot tenir una nova seu, carpes, centenars de cartells i octavetes en cada racó. Qui els finança? Un misteri. Però sens dubte es algú que espera que se li retorni la inversió amb escreix. No tenen cap idea ni proposta més enllà d’un nacionalisme espanyolista tan extrem com l’oposat. Mai se’ls ha vist en cap mobilització, manifestació, convocatòria cultural, veïnal ni de cap mena. Surten del no res i estan disposats a arrasar. En fi…

Miguel Garcia Valle es un ex-membre històric del PSC, partit que va deixar al 2012 perqué no defensava prou la unitat d’Espanya, tot i la seva profunda amistat personal amb l’ex-alcalde i ex-Ministre Celestino Corbacho. També es ex-President del Club Esportiu de l’Hospitalet, club que sempre ha rebut suculentes subvencions municipals, a anys llums de la resta d’entitats esportives, amb fosques maniobres, baralles violentes i constants sospites de corrupteles. També ha estat tertulià d’Intereconomia, on es conegut pels seus estirabots demagògia i sortides de to constants, com comparar a l’ANC amb la banda terrorista Terra Lliure. Si no arriba a ser alcalde serà un fidel suport al PSC, no tinc cap mena de dubte.

ERC. Candidat: Antoni Garcia (@antonigarcia)

Antoni Garcia

Antoni Garcia, quan estava a ICV

ERC presenta una llista molt renovada, doncs una gran part de la seva militància històrica ha dimitit i marxat davant els deliris de grandesa i personalisme del seu candidat Antoni Garcia. Els números 2 i 3 son els membres més destacats de Súmate i ANC a la ciutat, demostrant un cop més com aquesta suposada “societat civil” en realitat està al servei d’un partit molt concret. També asseguren que hi participen membres d’escissions socialistes com MES, Avancem o Socialisme i Llibertat, col·lectius que a la ciutat no tenen ni tan sols xarxes socials, ni han fet mai cap acte, ni ningú tenia cap constància de la seva existència a nivell local. També hi ha gent molt vàlida com l’activista pel patrimoni cultural Ireneu Castillo.

Antoni Garcia no es el primer cop que es presenta de cap de llista, el 2002 es va ser candidat a l’alcaldia per Els Verds-Esquerra Ecologista, partit del qual va arribar a ser portaveu nacional.Després del fracàs absolut d’aquest partit, va decidir integrar-se dins ICV al 2004, fins i tot va a arribar a ser membre del Consell Nacional d’ICV pocs mesos després. Després de exigir, sense gaire èxit, un càrrec remunerat va decidir provar sort, aquest cop a ERC,. A les eleccions de 2011 va ser el nº3 de la llista, però de nou es va quedar fora, doncs ERC va treure un trist 2,5%. Tot apunta a que aquest cop, aprofitant la il·lusió independentista, aconseguirà per fi el seu objectiu de tindre una cadira a l’Ajuntament. Felicitats.

CIU. Candidat: Jordi Monrós (@JordiMonros)

Jordi Monros

Jordi Monros

Convergència canvia de cap de llista per primer cop en décades. El nou alcaldable, Jordi Monrós, es el típic català de família de botiguers, hospitalencs de tota la vida, que mai ha sortit del barri del centre i que creu que els límits de la ciutat son la Rambla i el carrer Xipreret, zona on segurament el votin molt. Llàstima que la ciutat tingui 6 districtes i el centre sigui el menys poblat.

Monrós ja es portaveu a l’Ajuntament, on bàsicament es dedica a fer alarmisme i tremendisme a partir de qualsevol anècdota o trifurca veïnal. El soroll d’us gossos en un pipican o la llum dels entrenaments nocturns d’un club de futbol son presentats teatralment com l’imminent arribada de la III Guerra Mundial. Monrós ha compaginat la seva feina de profeta apocalíptic amb l’activisme a l’ANC i el Centre Català de Negocis, una plataforma que ha esdevingut un club de cheer leaders seu que fins i tot li ha organitzat xerrades per la gent gran com a expert en “jubilacions en una Catalunya independent“.

CUP. Candidat: Khristian Gimenez (@LHalternatiu)

11148674_916848651671266_2480429344616715805_o

CUP L’H en un acte recent amb CIU i ERC

Aquesta llista es una cosa rara. Resulta que la CUP té molt pocs militants a la ciutat  i d’un perfil molt nacionalista que bàsicament s’han limitat a participar als actes de la ANC, al costat de CIU i ERC, concerts de Núria Feliu, o campanyes neoliberals contra els impostos als propietaris immobiliaris. Fa unes setmanes van fer una improvisada assemblea en la que van regalar gran part de la seva llista a un grupet que van sortir rebotats de la nostre confluència. Un poti poti, on hi han persones que en la vida han vist una estelada, ni van votar el 9N, ni molt menys els interessen els Països Catalans. De fet, ningú d’aquesta candidatura, presumptament independentista, va participar a l’acte de l’ANC al Palau Sant Jordi. Com a curiositat, la persona que tanca la llista actualment encara figura al cens d’ICV i es va presentar a les nostres primaries fa un més quedant el darrer, amb només 8 vots de 1.000. No recordo haver-li sentit mai una paraula en català.

El cap de llista es un ex treballador municipal del Pla Comunitari de la Florida. Em queia francament bé fins que darrerament ha dedicat gran part de la seva acció a les xarxes exclusivament a vilipendiar a ICV-EUIA-Pirates, sense cap idea electoral, ni cap altre crítica al PSC, PP , CIU o PxC. Una pena, doncs el feia més madur i intel·ligent. Espero que rectifiquin i facin una campanya en positiu, explicant les seves propostes (si en tenen) i no l’odi envers a qui fa quatre dies en deien això a la premsa:

CUP opinió

UPyD. Cap de llista: José Conde

Rosa de premsa de Jo

Jose Conde

Un altre escindit del PSC. Concretament Conde era el cinqué tinent d’alcalde de la ciutat el 2011 quan va decidir desafiar a la candidata oficial Núria Marín a primaries. El partit el va boicotejar completament i ni tan sols va aconseguir  els avals suficients per ser candidat.

Com sol passar en aquests casos, va marxar del partit, apoderant-se d’aquesta marca que estava lliure, UPyD. Llàstima, però, que actualment UPyD ja ha passat de moda i es troba en vies d’extinció.

.

PP. Cap de llista: Sònia Esplugas

sonia_esplugas-300x300

Sonia Esplugas

El PP de l’Hospitalet ha viscut tota la legislatura amb un gran acomplexament pel fet de no ser la formació més de dretes de l’Ajuntament. Fins ara tenien un cap de llista molt tou i poca cosa, el Juan Carlos del Rio, i ara l’han substituït per una altre regidora, una pija i mona Sonia Esplugas.

Han aprofitat per canviar radicalment d’estratègia i s’han llençat de cap al populisme racista, fent una ridícula campanya contra la proliferació del kebab, imitant l’estratègia de Badalona. Ara bé, trepitjar el carrer ni de broma, han pagat un repartidor que dipositi les octavetes per les busties i gràcies. Això de tocar a la xusma proletària no fa per una senyoreta com la Sònia.

Guanyem L’Hospitalet/Ganemos (Hartos.org)

Quan Ada Colau va crear Guanyem Barcelona, un grupuscle d’extrema dreta (Hartos.org) va registrar la marca “Guanyem” per tan de fer-li xantatge. Finalment Colau va decidir canviar la marca per “En Comú” i no cedir a les pressions. Els fatxes d’Hartos ha venut aquesta marca a la ciutat a un grupuscle marginal de 5 persones que ningú coneix i han omplert la llista amb noms que ni son de la ciutat. Es un frau i tractaran de confondre a la gent per tal que creguin que tenen quelcom a veure amb un espai de confluència i que els votin per error; de fet, ICV-EUIA-Pirates haviem fet dues Jornades Programàtiques amb aquesta marca fa mesos abans que els fatxes ens la robessin vilment. Trist i lamentable.

h1

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Juliol 20, 2013

62837_10201340858140919_436699457_n

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

BPiVmyYCYAAGXSb.jpg large Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

h1

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Març 13, 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

Ada_Colau_01

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.