S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

Apunts sobre Feixisme i Nacionalisme a Catalunya

Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum  diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global  i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:

1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.

El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.

A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.

Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.

2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.

Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.

3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.

4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.

Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia

5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.

La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com  infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!

Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.

Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.

6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?

A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?

7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten?  Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

“El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstres” Gramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

“Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

“No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

EL HUNDIMIENTO: Reflexions d’urgència sobre la destitució d’Anglada

Aquest matí, mentre jo participava a les jornades “Com aturar el vot de l’odi” de SOS Racisme al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet, en un altre centre cívic de la mateixa ciutat un òrgan intern de PxC anomenat “Consell Executiu”, format pels regidors del sector nazi més dur i espanyolista, han decidit destituir a Josep Anglada al front de PxC. El motiu donat es que Anglada es quedava els diners dels regidors i pensava compar-se un segon mercedes, amb els seus sous.

Aquestes son algunes de les reflexions que faig al respecte:

1.- Es una victòria de l’antifeixisme i l’antiracisme: Que ningú dubti ni per un moment que si Josep Anglada fos diputat al Parlament o al Congrés o hagués aconseguit uns resultats decents als darrers comicis, els regidors callarien i obeirien al Führer sense més. Això demostra, un cop més, que l’estratègia de plantar cara de forma unitaria i massiva a l’extrema dreta,  els acaba empenyent a la marginalitat. Mentre estant a França, on l’esquerra segueix acomplexada i desunida davant Le Pen i  el Ministre de l’Interior adopta el seu populisme, el Front Nacional es primera força a les enquestes

2.- Es l’únic efecte positiu del Debat Nacional a dia d’avui: No sabem si hi haurà consulta, però el que es indubtable es que el debat sobre la independència ha generat un abisme entre les dues ànimes del feixisme català: els convergents enfurismats d’Osona i els regidors ultra-espanyolistes embogits de l’Àrea Metropolitana, partidaris d’un model foral carlí (que finalment s’han imposat).  En aquest debat estan perduts i van a remolc de Ciutadans, que ara té el camí lliure per fer uns resultats espectaculars a l’antic cinturo roig.

3.- PxC està acabada com a partit polític: No hi ha nazisme sense Führer. I PxC era Anglada, l’única cara coneguda que apareixia a tots els cartells, vídeos o mítings. Tenia uns 10.000 seguidors a Facebook i 5.000 a Twitter (que ja han tancat), la única forma de comunicació per difondre els seus rumors virals xenòfobs. Per si fos poc, també ha marxat el seu responsable de relacions internacionals, Enrique Ravello, que era qui els aconseguia tots els diners de l’extrema dreta europea i han dimitit un de cada 4 regidors electes a les passades municipals. Anglada ha declarat que no accepta la destitució i pretén expulsar a tots els regidors dissidents, la qual cosa apunta a una escissió a la vista, que dividiria encara més el seu vot. El seu substitut, Xavier Simó, un ex-convergent i ex-PP, es un oportunista tímid i educat que no captivarà ni de lluny el vot estomacal de l’odi; es un líder de transició i serà divertit veure com es treuen els ulls pel seu lloc.

4.- … però els nazis moriran matant: Ha triomfat els fans Alba Daurada, els que no tenen complexos per emprar, si cal la violència i els símbols més ultres obertament. Els cadells fanàtics de les Joventuts Identitaries i el Casal Tramuntana, el local del Clot on socialitzen joves en l’odi ultra, ara cobren protagonisme polític, sense ningú que els faci d’aturador. Quan vegin que perden els seus sous i subvencions municipals son capaços de qualsevol cosa.

5.- Ha mort la cuca, però no el verí: El feixisme i el racisme no han estat derrotats ni molt menys. No podem baixar la guàrdia i hem de deixar-nos la pell a les municipals fins que no quedi cap nazi a les institucions. El discurs racista està viu i actiu, Garcia Albiol mana a Badalona, la Llibreria Europa i el Casal Tramuntana segueixen oberts i encara resten centenars o milers de persones proclius a comprar el discurs de que la crisi s’acaba amb un conflicte horitzontal, expulsant migrants i reduint drets. Queda molta feina de formiga per fer als barris  amb exclusió social on la competència pels recursos escassos es molt forta!

Adeu Anglada i fins mai!

PD: Us recomano també la lectura d’un article de Bertran Cazorla a la Directa sobre el mateix tema

M’he enamorat de Josep Anglada!

Jo que sóc més multicultural que un plat de Kebab o uns frijoles mexicans,
jo que tinc una erecció quan passo pel Raval i sempre duc un Palestino al coll,
jo que voto Iniciativa i que tinc somnis eròtics amb Luter King,
jo que soc membre d’Unitat contra el Feixisme i no trago ni en pintura als cap-rapats,
jo que penso que en Rosseau es va quedar curt amb el “bonisme” ideal,
jo que porto el Manu Chao com a politò del mòbil i parlo en urdú .
Jo que sempre he defensat els nouvinguts i crec que encara en falten més,
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

Jo que he estat monitor d’un esplai 8 anys i més hippy que Bob Marley
jo que sóc un gran entès en antropologia social i cultural
jo que sempre m’he enganxat als serials sudamericans i al reggetón
jo que he anat més anys al Orgull Gai que a ballar saradanes
jo que sento devoció pel suxi i pel falàfel, tot barrejat,
jo que vull veure a un Mohamed de President de la Generalitat
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

STIEG LARSSON: L’antifeixista

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista“, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!

Desmuntant Tòpics Racistes

Sense cap lloc a dubte la millor forma de combatre el racisme, el primer pas que condueix de forma ineludible cap a una societat feixista, és desmuntar les seves pèrfides mentides que difonen de forma viral embolcallades en inofensius rumors.  I com esclafar aquestes infectes insídies? Doncs amb les dades científiques i estadístiques de la pura realitat material!

A banda de convidar-vos a la Manifestació a nivell català contra el Racisme i el Feixisme d’aquest proper dissabte, us animo a difondre aquest post cada cop que algun escurçó neonazi us xiuxiuegi a l’orella alguna d’aquestes empatollades fal·lacies.

TÒPIC: Els immigrants col·lapsen els serveis socials

REALITAT: L’any 2009, només un 5,3% dels residents estrangers de Barcelona van ser usuaris dels serveis socials. El gruix de la despesa en serveis socials és per persones majors de 65 anys i tan sols el 2,5% d’immigrants tenen aquesta edat (Ajuntament de Barcelona)

TÒPIC: Tots els pisos de protecció oficial van a nouvinguts

REALITAT: El 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera (Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona).

TÒPIC: Totes les beques menjador van a parar als immigrants

REALITAT: Per al curs 2010-2011, només el 15,5% d’alumnes amb beques menjador són de nacionalitat estrangera (Consorci d’Educació de Barcelona).

TÒPIC: Els nouvinguts col·lapsen els serveis sanitaris

REALITAT: Els immigrants utilitzen un 40% menys de recursos sanitaris que els espanyols (XXX Jornades de l’Asociación de Economía de la Salud; 2010, Juan Oliva).Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. També cal remarcar que la majoria de nouvinguts son joves i que, per tant, tenen menys malalties.

TÒPIC: Els immigrants son incívics

REALITAT: Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Convivència eren per a estrangers residents a Barcelona. (Ajuntament de Barcelona)

TÒPIC: Ens estan envaint! Cada cop venen més immigrants!

REALITAT: Des de 2009 la tendència d’arribada de nouvinguts és negativa. Durant l’any passat  tenim 10.285 immigrants menys a Barcelona (Institut Nacional d’Estadística).

TÒPIC: Els comerços d’immigrants reben ajudes

REALITAT: Un 89% dels immigrants propietaris d’un comerç no té coneixements sobre els ajuts als quals tenen dret tots els comerciants i per tan no en demanen ni en reben cap. No hi ha cap ajuda destinada a comerços de nouvinguts (La immigració i el comerç a Catalunya. Any 2009; Confederació de Comerç de Catalunya).

TÒPIC: Els comerços d’immigrants no paguen impostos i obren quan volen

REALITAT: Els comerços d’alimentació de menys de 150 m2 poden obrir tots els dies excepte els festius de tancament obligatori (el 25 de desembre, l’1 de gener, l’1 de maig i l’11 de setembre) i sense limitació d’horari. L’impost del IAE ja no existeix per CAP petit comerç.

TÒPIC: Les escoles tenen places reservades a immigrants

REALITAT: Els places es reserven per alumnes que venen a mig curs, independentment de la seva procedència (Ajuntament de Barcelona).

TÒPIC: Els immigrants no contribueixen a la riquesa i son un llast per l’Estat.

REALITAT: Aporten més del que reben: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total. Les despeses que van originar van representar el 5,4% del total. (Oficina Econòmica del President del govern, 2007).

Franco i la dreta espanyola, avui

Algú s’imagina a la Presidenta d’Alemanya, la conservadora Àngela Merkel, reivindicant la figura política d‘Adolf Hitler, culpant als jueus de provocar l’Holocaust nazi, o instant a la justícia germana a no investigar als culpables del extermini nacionalsocialista, deixant els milions de cadàvers soterrats i amagats a la llum de la Història? O al Partit Nazi portant als tribunals a un jutge alemany que investigués Austwitch?

Doncs bé, al nostre país això succeeix! Quan, per fi, tenim un govern socialista que fa una Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica i un brillant jutge, en coherència amb aquest marc legal, posa en marxa les mesures pertinents per executar aquesta norma, resulta que els mateixos feixistes tan rampants, Falange Española i el seu pseudosindicat afí “Manos Limpias”, aconsegueixen que el Tribunal Suprem inhabiliti al jutge, en comptes d’il·legalitzar als falangistes.

La dreta espanyola majoritària ha perdut tot complexe a l’hora de parlar del passat recent i de reivindicar la dictadura franquista: gràcies al revisionisme històric perpetrat per un assassí confés i exterrorista, el farsant Pio Moa, han reinventat i autojustificat la dictadura descarregant tota el seu complexe de culpa en les seves víctimes. Aquestes son les seves mentides:

-La guerra civil va començar el 1934 amb la vaga general a Astúries.
Clar, ara resulta que durant dos anys hi va haver un conflicte bèl·lic i ningú se’n va adonar!!Si que eren despistats els nostres avis!

–L’alçament militar va ser culpa del clima de crispació provocat pel Front Popular.
Mira que guanyar unes eleccions democràtiques, quines coses de fer aquests progres! En comptes d’estar tot el dia demanat per radio la mort de tot militant d’esquerres, com feia Queipo de Llano!

–La sanguinària  i brutal repressió franquista estava justificada, ja que al bàndol republicà també van matar gent.
Amb dues petites diferències: 1)els nacionals van tenir 40 anys per venjar-se, excavar les seves foses i enterrar als seus morts 2) la violència a la rereguarda republicana estava impulsada per grupuscles ultres, no organitzada amb detall i alevosia pel govern legal de la República.

I en un país on tenim una esquerra d’orxata a les venes, atemorida i acomplexada davant la desmelenada caverna mediàtica, quan per fi es fa un acte antifeixista de veritat, com el que ahir van convocar en suport a Garzón UGT, CCOO i les Mares de la Plaza de Mayo, entre altres, a la Universitat Complutense, el putrefacte Tribunal Suprem, segrestat ideològicament pels mateixos que van assassinar a Lorca, posa el crit al cel i, com no, tots els mitjans de comunicació afins al PP, en comptes de demanar perdó a la humanitat per ser hereus ideològics de la dictadura, vomiten el seu odi contra la democràcia.

Aquí un breu popurri d’epítets qualificatius amb que els principals mitjans de la dreta espanyola (Razon, ABC,COPE, El Mundo i Libertad Digital) es refereixen al acte en solidaritat al Jutge Garzón d’ahir:

“aquelarre republicano-comunista, totalitario, fanático, antidemocrático, guerracivilista, despreciable, estofado indigesto propio de otros tiempos, caïnita, horda de memoriantes garzonitas, uno de los episodios más bochornosos de la história de España, un proceso de aniquilación de la legalidad, esbirros bien pagados haciendole el trabajo súcio a zETAp, guateque transnochado asqueroso, revanchismo de la caterva sociata, ladrido de los perros perdedores de una guerra justa y cómplices del 11M, degenerados marxistas amigos de Stalin, una demostración de la porqueria que impregna nuestra nación, meros voceros al servicio del Gamberro de la Moncloa, sinvergüenzas vividores a cuenta del estado y los trabajadores, asoman las fauces de la izquierda asquerosa, los mismos que perpetraron un genocidio contra católicos decentes, liberticidas apologetas del terrorismo, la misma chusma sindical de siempre…”

En fi! Us deixo amb l’excel·lent discurs del flamant ex-Fiscal General Anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo! Tan de bo l’esquerra espanyola tingués polítics amb un discurs tan valent i coherent com el seu!

 

AQUEST BLOG ÉS VÍCTIMA DELS ATACS D’UN PSICÒPATA NAZI

Des de fa 4 dies aquest blog està sent víctima de l’atac indiscriminat d’un psicòpata nazi ultra-catalanista que es dedica a bombardejar aquest blog amb comentaris insultants cap a la meva persona i que s’amaga sota el pseudònim de “Marquès de Poal”, un sanguinari general de la Guerra de Successió.

Primer vaig pensar que seria el típic freak de Reagrupament molest per les meves crítiques a Rafael Casanoves o Heribert Barrera i em vaig limitar a avisar que al proper insult començaria a esborrar-li els comentaris. Després vaig optar per canviar el contingut de les seves esbojarrades acusacions homofòbiques i racistes de traïció a la pàtria per lletres de cançons de Rocio Jurado i Isabel Pantoja, a veure si em deixava en pau d’una puta vegada.

Però no! Va optar per anar un xic més enllà i passar als insults ja directament nazis: que si Catalunya triomfant tornarà a ser blanca i pura, que si els gais som els culpables de la pèrdua de la Guerra de Successió, que si els andalusos son una raça inferior per barrejar-se amb els àrabs, que si m’havia d’agenollar davant la Moreneta… i així fins a 52 comentaris que porto censurats! Fins i tot ha esbrinat, no sé com, que jo soc de Vallirana, localitat que, com tothom sap, hi he residit tota la meva existència!

I oh! Sorpresa! Entro al meu correu i em trobo dos mails urgents de “WordPress” i “La Cotelera” avisant-me que algú ha intentat repetidament canviar la contrasenya dels meus blogs, tan l’antic com l’actual! Afortunadament el sistema d’ultraseguretat d’ambdos serveis ha evitat mals majors!! UFFF!! Us imagineu que tota la feina de 4 anys se’n va a fer punyetes per culpa d’un feixista pirat?? No ho vull ni pensar!

Així doncs: avis als comentaristes:

-Queda absolutament prohibit dir el meu veritable nom o cap dada personal meva als comentaris.

-En cas que en aquest cap de setmana, durant el qual jo no hi serè, el nazi aconseguís comentar, cosa bastant probable, NO LI SEGUIU EL JOC!!!! Passeu d’ell i dilluns ja esborraré la seva merda!

Com sabeu amb 16 anys em van apallissar uns Skin Heads per ser gai, als quals vaig portar a judici i van acabar internats en un reformatori; així doncs  ja he tingut prou males experiències amb aquesta gentussa com per anar amb peus de plom!

I si aconseguís burlar tots els sistemes de seguretat i apoderar-se d’aquesta web, doncs res, ha estat un plaer haver-hi dedicat 4 anys de la meva vida, gràcies a tots els que heu comentat i col•laborat.

 

DEIXA’M EN PAU TOCAT DEL BOLET!!!!!!!

PD: Molt bé, has aconseguit saber dades personals meves, felicitats! Tu guanyes! Mira, el post sobre Rafael de Casanoves ja no es visible publicament, si tornes a deixar un sol comentari o insult es tornarà a publicar, tú mateix!

Tenen els feixistes dret a manifestar-se?

Si, d’acord, tots estem en contra del feixisme i ens repugna veure com els vitorejadors de dictadures militars es manifesten amb impunitat, però ¿prohibint els seus drets constitucionals no ens estem posant al seu mateix nivell? Qui son els jutges o polítics per decidir on es col•loca el límit de la llibertat d’expressió? No es aquest un perillós camí que, un cop obert, pot tenir una deriva d’imprevisibles conseqüències?

De fet jo sempre he defensat que un feixista, en el fons, és un ximple útil que provoca una reacció en contra molt superior a les adhesions que mai pot arribar a generar.

Un exemple clar l’hem vist aquest cap de setmana: gràcies a una pírrica concentració convocada per Falange Espanyola, el simulacre de referèndum independentista d’Arenys de Munt ha tingut una afluència prou significativa, per no tenir cap valor legal, i un resultat a la búlgara: 96% a favor. Els nacionalistes catalans farien bé d’enviar una panera als quatre iaios fatxes que els han generat una desmesurada propaganda gratis que, si l’haguessin hagut de pagar de la seva butxaca, els hi hauria costat una bona milionada i sense la qual amb prou feines se n’hauria parlat al full parroquial de la vil·la.

O un altre cas: a la passada legislatura el Partit Popular va convocar un seguit de macro-manifestacions on els casposos ultradretans, de variada procedència freak, van campar alegrement lluint àguiles franquistes i boines carlines. El resultat? El PSOE guanya per segon cop i amb més marge les eleccions generals al mobilitzar a tot l’electorat d’esquerres. Rajoy sembla haver aprés la lliçó i en el que portem de cicle electoral ha evitat tota concentració anti-governamental.

Així doncs deixem que aquesta púrria surti de la caverna a prendre el sòl una estoneta, sempre i quant no agredeixin ni matin a ningú, que encara riurem una estoneta i posarem en peu de guerra a l’esquerra, sempre ben mandrosa alhora de aixecar-se del sofà.

PD: Fotografies dels falangistes d’Arenys, extretes del blog de Saül Gordillo