El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

El Feixisme es cosa de Mascles

La fotografia superior correspon al grup parlamentari d‘Alba Daurada (la cara més atroç de l’extrema dreta a Europa) al Consell dels Helens, o Parlament Grec: 22 homes varonils, forçuts, amb el cap rapat o melena de heavie, bigoti i cara de testosterona; en un racó mig amagada, una única diputada. Si observem les seves desfilades amb torxes, mítings o vídeos, es repeteix constantment la mateixa imatge: fornits mascles acaparant tota l’escena, amb alguna noia duent una bandera en un racó o aguantant la cantonada d’una pancarta.

A Catalunya, si fem un recompte de regidors electes per Plataforma per Catalunya (descomptant escissions, transfuguisme i baixes) avui dia hi han 54 homes i 11 dones feixistes en els ajuntaments catalans en nom de PxC, un 83% de masculinitat.

Passa el mateix amb els votants? Doncs si observem aquests gràfics sobre el vot entre joves menors de 30 anys a les darreres eleccions generals a Àustria, podem comprovar com entre els nois la primera força és, de lluny, el xenòfob Partit de la Llibertat (FPÖ) de Heinz-Christian Strache amb un 32% de vot; mentre que entre les dones joves aquesta formació recull tan sols un 10%, es a dir, una diferència de més de 2/3.

L’única formació d’extrema dreta europea que ha escollit una dona de líder, dins d’un procés d’emmascarament i pseudo-modernització estètica, per tal d’aparentar ser una força democràtica, ha estat el Front Nacional de França, amb Marine Le Pen. Tot i així, segons un sondeig previ a la primera volta de les Eleccions Presidencials de 2012 per TN Sofres Le Pen va recollir 2 punts menys  de vot entre les dones que entre els homes. En tot cas, una diferència molt menor que fa 10 anys, quan es presentava el seu pare (el mateix que recomanava a les dones la masturbació com a mesura anticonceptiva)  i el FN va ser la primera força entre els homes i la 3a entre les dones amb una diferència de 6% entre els dos sexes.

Es a dir, el fet que les formacions feixistes tinguin un lideratge femení les ajuda, però no és pas suficient per superar l’aversió atàvica de la dona cap a la ultradreta; es tracta, doncs, d’un fenomen estructural i molt més profund que un tema de quotes. Fins i tot quan l’extrema dreta es qui més denúncia demagògicament casos anecdòtics d’explotació de la dona en el món islàmic (mai en l’occidental).

Amb una estètica violenta i homenívola el feixisme atreu a votants masculins de classe treballadora i de nivell cultural escàs o nul, que contemplen esporuguits com les dones han entrat al mercat laboral i les minories (dones i homosexuals) s’estan empoderant, amenaçant el seu antic lideratge, obrint nous models socials i econòmics que no es basen en la força bruta, sinó en l’intel·ligència, les emocions i el coneixement, terrenys on ells son completament negats. El seu discurs, basat en odi i testosterona en vena, afortunadament no es gens atractiu encara per la majoria de dones.

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

INDIFERÈNCIA: Un Retrat Estadístic del Passotisme Polític.

Una cosa que m’irrita profundament és la manca total d’opinió política de certs individus que, tot i la que està caient, tenen la insolència de mantindre’s al marge de l’actualitat, vivint en la seva bombolla d’indiferència, aliens a corrupteles, crisis econòmiques i revoltes socials; com si la cosa no anés amb ells. Al menys un ultra provoca una reacció contraria, una energia encara que negativa; mentre que un apolític es poc més que una pedra o una sabata.

No dic que tothom hagi de prendre partit per una ideologia o unes sigles, doncs soc molt conscient del tsunami de populisme antipolític que el neoliberalisme ens ha vomitat a sobre però…  Que més ha de passar perqué la gent s’interessi en sortir del seu cau d’individualisme ombliguista? Estic segur que ja ens podrien estar bombardejant que encara hi hauria qui tan sols es queixaria de que el soroll de les víctimes agonitzant els l’interromp la becaina.

Per tal de fer una aproximació científica al fenomen de forma mínimament científica he agafat la base de dades del darrer sondeig de GESOP per El Periòdico sobre la política catalana:

– General: Tan sols el 13,3%  de la població té molt d’interès en política, el 44% té bastant interès, un 28,5% poc i el 13,1% no en té gens.

– Sexe: Les dones son més indiferents que els homes. Concretament tenen un 5,5% menys d’interès que els homes en política.

– Edat: A mida que augmenta l’edat incrementa l’interès per l’actualitat.Hi ha més del doble de majors de 60 anys amb un seguiment de l’actualitat política que entre  persones entre 18 i 29 anys (7-16%).

– Estudis: El nivell d’estudis es determinant per quantificar la indiferència. Entre persones amb un nivell d’estudis alt es segueix molt o bastant l’actualitat política en un 70%, mentre que aquest index baixa fins al 45,7% amb persones sense estudis.

– Dimensió del Municipi: No existeixen diferències significatives entre pobles i ciutats en aquest terme, tot i que les persones més indiferents viuen sobretot en ciutats d’entre 10.000 i 500.000 habitants

Així doncs ja tenim  el retrat estadístic de la indiferència:  noia jove i amb baixos estudis, que viu en una gran ciutat de l’extraradi.

En primer lloc cal fer esment en la necessitat de feminitzar la política per tal que les dones tinguin referents positius en qui emmirallar-se. Mentre les úniques líders destacades siguin Esperanza Aguirre i Alicia Sanchez camacho, anem apanyats! Mesures com les llistes paritàries o les copresidències van en la bona línia i també hi ajuden les fortes personalitats en moviments socials com Ada Colau.

El més sorprenent, però, es que amb un atur proper al 60% els joves siguin els que mostren menys ganes per canviar aquesta situació. Les raons les podríem buscar, sens dubte, en la següent variable: el nivell d’estudis, cosa que a més va encara relacionada (per desgracia) amb la classe social. La generació que va deixar la ESO als anys 90-00’s per dedicar-se a la construcció, o a no fer res, son els que mostren menys interès en el que està passant, tot i ser-ne les principals víctimes.

Es a dir, la Alienació, segueix absolutament present dins la nostre societat i és la causa primordial de que avui no hi hagi un esclat revolucionari, tot i que les condicions socio-econòmiques son del tot propicies. Una alienació a la que son immunes els homes rics i vells, el grup social oligàrquic que domina el poder en les seves diferents esferes.

Aixó em recorda al que deia l’antropòleg Manuel Delgado fa poc en l’excel·lent i original debat on-line “La Llamborda”, que el 15M havia estat un moviment reformista de classe mitja, format per joves universitaris de casa bona que, tot i haver acabat la carrera, no troben feina, i han muntat un moviment social des del Twitter de la seva Blackberry; absolutament aliens a la realitat dels joves ni-nis aturats i sense formació, que segueixen passant de tot, fumant porros i jugant a la consola o veient Gran Hermano.

HADIJATOU J’ACCUSE: Una història que mereix ser explicada

Sabíeu que en ple segle XXI encara existeix esclavatge? Doncs si, avui dia encara hi han  50.000 esclaus censats a Níger i  no va ser fins l’any 2008  quan una dona, anomenada Hadijatou Mani, va portar a aquest estat davant els tribunals i, per primer cop en la història d’aquest país, en va guanyar la llibertat de forma legal. El 27 d’Octubre de 2008 el Tribunal Superior de la Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals (ECOWAS) va condemnar al govern nigerià per no haver protegit aquesta dona de l’esclavitud; una veritable revolució legal sense precedents.

Hadijatou va se venuda als 12 anys per una quantitat equivalent a 320 euros a un terratinent local anomenat El Hadj Souleymane Naroua, per qui feia tasques domèstiques i agrícoles, sent violada des dels 13 anys. Va acabar esdevenint una esclava sexual, rebent pallisses sovint. Fruit d’aquestes violacions va tindre tres fills i els dos que van sobreviure viuen sota la propietat del seu antic senyor.

Davant les pressions i denúncies de les ONG, com Anty-Slavery Internacional,  El Hadj va acabar alliberant a Hadijatou i ella va decidir portar la lluita als tribunals. Ara es troba en una nova batalla: aconseguir la custodia dels seus dos fills, que encara es troben en possessió del terratinent esclavista i, per altre banda, intenta que es faci efectiva la sentència que ordena l’ingrés a presó de El Hadj.

L’any 2009 aquesta heroïna va rebre de mans de Hilary Clinton i Michelle Obama el “Premi Internacional a les Donges amb Corate” i la revista Time la va considerar una de les 100 persones més influents del món.

Sens dubte aquesta és una història que mereix ser explicada i no només en aquest blog. Es per això que dues productores catalanes (Picnic i Compacto) volen realitzar-ne un documental, dirigit per Lala Gomà i Rosa Cornet, que ja van viatjar a Níger el 2009 per conèixer a la Hadijatou. Ara estan engegant un procés de crowfunding per aconseguir els 50.000 euros que els manquen per tal de dur a terme el projecte, diners que necessiten per tal de realitzar el rodatge i la pos-producció. Hi podeu participar clicant aquí, amb ajudes des de 5 euros que us donaran dret a poder descarregar o tenir una còpia del documental un cop realitzat, en funció de la vostre aportació, de la qual un 10% es destinarà a les ONG que van ajudar a Hadijatou.

Dones Guerreres al llarg de la Història

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:

PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !

MASCLISME I ROCK

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre…

ARQUEOLOGIA I FEMINISME: Un homenatge a Encarna Sanahuja

Avui descobria sorprés l’esquela de Encarna Sanahuja Yll al diari. Sens dubte un dia molt trist per a l’arqueologia catalana, al predre una de les grans teòriques de les desigualtats sexuals a la prehistoria, així com del feminisme i l’arqueologia marxista, corrents en les que personalment milito.

Aquells que vàrem tenir l’inmens plaer d’assistir a les seves classes al Departament de Prehistòria de la UAB difícilment oblidarem com , asseguts en rotllana, discutiem plegats sobre les diferències entre gènere i sexe, les metodologies per analitzar el paper de la dona en el passat més remot a partir de les restes materials, així com del moment exacte en el qual s’origina el patriarcat.

Amb ella vàrem descobrir com les desigualtats que viuen les dones a la societat actual no tenen cap mena de raó biològica o genètica, sinó que son un profund i antic cosnstructe social i històric per tal de controlar la reproducció demogràfica i la transmissió de l’herència i que, per tant, es perfectament possible tornar a viure en una món sense explotació sexual, com el que ja existia al Paleolític.

Gràcies als seus estudis sobre els jaciments talaiòtics o argàrics (Edat del Bronze) ens va demostrar com es possible sexuar el passat, analitzant científicamentament les tombes, els aixovars o les patologies esquelètiques, desmuntant així els perjudicis masclistes que els arqueòlegs (homes) ens havien venut, reproduïnt als seus llibres una inexistent i anacrònica prehistòria on les fèmines cuidaven els nens, sense participar de les activitats productives, com la caça, per exemple.

Doncs res! Tan sols recomanar a tots aquells que vulguin aprofundir en aquest apassionant tema el manual de referència en arqueologia feminista que ella ens ha deixat com a llegat: “Cuerpos sexuados, objetos y prehistória”.

CONSERVAPÈDIA: Com està el pati…

L’altre dia vaig descobrir, gràcies a “Dalt s’arbre” (el blog d’un ex-company de feina), un insegotable pou de freakisme, una veritable mostra de fins a on pot arribar a tergiversar la realitat una ideologia fanàtica: es tracta de Conservapedia, la versió gore de Wikipèdia realitzada per la ultradreta americana amb la finalitat de recopilar totes les seves prespectives religioses i anticientífiques en una sòla web. El millor de tot es que intenten recobrir les seves delirants paranoies amb suposats estudis pseudocientìfics del any de la Quica, tergiversant dades i confonent en tot moment opinió amb informació.

Aquestes son algunes de les perles que hi podem trobar, a mode de tast!

– ATEISME: Estudios recientes relacionan el ateísmo como causa fundamntal del suicidio, como el Doctor Reverendo Robert S. MacArthur. En 1894 (!!!), declaró lo siguiente en relación con el ateísmo y el suicidio: 
” El Doctor Martin impulsó que una gran causa de suicidio és el ateísmo. Es, según él, un hecho notable que donde el ateísmo prevaleció más, allí los suicidios son más numerosos. En París, un censo reciente mostró un suicidio a cada 2,700 habitantes.”

– DINOSAURES: Los dinosaurios vivían en armonía con otros animales, (probablemente incluso en el Jardín del Edén) comiendo sólo vegetales;  pares de cada especie de dinosaurio fueron tomadas en la Arca de Noé durante el gran diluvio y fueron preservados de ahogamiento, muchos de los huesos fosilizados de dinosaurios se originaron durante la matanza en masa de las inundaciones  y, posiblemente, algunos descendientes de los dinosaurios tomado a bordo del Arca aún están entre nosotros.

– GAI:  El estilo de vida gay, descrito des de la era victoriana, confoma la parte  inmoral de la actividad sexual, contrario a la moral establecida y, por lo general, consistente en una flagrante promiscuidad. Los actos homosexuales van en contra de Dios, del diseño original de un hombre y una mujer para convertirse en una sola carne.  La homosexualidad puede derivar en enfermedades graves como SIDA, MRSA, sífilis, gonorrea, hepatitis, càncer anal, o sighellosis; además los gays tienen una mayor tendéncia a consumir drogas, tabaco, alchol, abusar de menores, agredir sexualmente a sus parejas o cometer asesinatos. Las lesbianas, además, desarrollan más rápidamente la obesidad.// També podem trobar un interessantissim apartat de com curar la homosexuaitat… en fi!

– PREHISTÒRIA: La Tierra tiene una antiguedad de 6.000 años, fecha calculada a partir de la genealogia de Adán descrita en la Bíblia. (No hi ha cap entrada pel mot Neanderthal, ni per cap homínid, i tampoc existèixen definicions dels diferents períodes de la prehistòria com Paleolític o Neolític).       

 – FEMINISME: Ideologia surgida del sufragismo para obtener el derecho de voto para las mujeres en el año 1900 en los Estados Unidos y el Reino Unido. En el decenio de 1970, sin embargo, los liberales canviaron el sentido del tèrmino para  defender el aborto y las funciones sexuales idénticas o cuotas para las mujeres en el ejército y en la sociedad en su conjunto, promover el lesbianismo y destruir la família tradicional. Las feministas detestan a las mujeres que son felices en las funciones tradicionales, como ama de casa, y, sobre todo, odian aquellas mujeres que prefieren usar vestidos en vez de pantalones. También se niegan a tomar el apellido del marido cuando se casan, a pesar de la confusión y la complejidad que esto causa.

Animo als editors de la web que creein una entrada sobre mi, com a definició d’Anticrist, per exemple! Tenint en compte que soc prehistoriador, gai, ateu, feminista, marxista i materialista, jo crec que m’ho mereixo, no?    

PD: No vull reobrir el debat sobre si el relativisme científic és o no de dretes, però tan sols deixo constància que un  dels seus temes en el seu fòrum de debat és “There is no objective truth“….aquí queda!

PPD: No us perdeu aquest video  que fa una crítica al creacionisme emprant arguments de la biologia genètica! Molt bó!

Plumafòbia

L’altre dia estava mirant el reality show emblema de la ultrapetarderia més gore, “Supermodelo” com no, i em va cridar força l’atenció que en una de les proves del càsting, en la que una parella hetero havia de donar-se una abraçada a la platja per fer un anúnci de colònia, la professora no parava de repetir al noi “Tienes que ser más macho!“.

Es a dir: si el que vols és vendre un producte a través del sexe com a reclam aquí no ens valen models afeminats. Que bé! Seguim imposant a través dels mitjans de comunicació l’etern tópic noi=masculí / noia=femení, quan ja sabem de sobres per l’antropologia i la història que aixó és una construcció social, que no té res de biològic al darerre i que, per tant, es trasmet exclusivament mitjançant l’educació i no amb els gens.

El que jo em temo és que anem cap a una societat com la grecorromana, on la homosexualitat estigui ben vista, però hi segueixi havent un rebuig cap a la transgresió dels rols de gènere: gais si, pluma no (vegeu aquest post del Nemo per més informació sobre la homosexuat a l’Antiguitat clàssica).

I el que és encara molt pitjor, aquesta plumafòbia s’està extenent ràpidament dintre del ambient gai: cada cop em resulta més freqüent llegir perfils a pàgines de contactes GLTB on deixen palés el seu rebuig cap a nois amb ploma i demanen que només els escrigui “gent normal“. Fins i tot s’ha creat un pàgina de contàctes exclusiva per gais garrulos i masulins (vegeu-la aqui).

I no és que em sembli malament, eh! Cada escú és com és i li agrada el que li agrada, però a vegades em dona la lleugera sensació que per aconseguir els nostres drets hem d’acabar moldejant el nostre comportament per heterosexualitzar-nos i formar així part de la Norma  i no entenc perquè, la veritat.