h1

El Feminisme com a falsa excusa de la Islamofòbia.

Novembre 30, 2015

##femislam

No em deixa de sorprendre com els discursos més repugnants de la ultradreta islamòfoba, com PxC o Pilar Rahola, s’han embolcallat d’un fals discurs feminista per carregar contra els drets de les persones de creença musulmana. La retòrica racista i xenòfoba ja no parla de “raça superior“, sinó que ara fa servir “cultura superior“, per dir exactament el mateix. Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.

Per tant, com a Cultura Superior estem plenament legitimats a envair països militarment per tal d’alliberar-los de les seves primitives supersticions, fent que adoptin els mateixos rols de gènere que els occidentals contemporanis que son els únics vàlids. Us sona? El mateix discurs que els evangelistes dominics el s. XVI a les Amèriques o els colonitzadors britànics al s.XIX a Àfrica. El mite del Progrés, de nou, com a legitimació de l’imperialisme cultural. Això per no parlar de les polítiques d’estigmatització i exclusió social envers les persones migrades a casa nostre, per tal de protegir l’essència dels nostres drets de la contaminació d’altres cultures inferiors.

Nosaltres, els grans feministes globals, mai hem tingut cap presidenta del Govern, mentre que la musulmana amb mocador, Benazir Bhutto, va ser escollida Presidenta del Pakistan el 1988, però no passa res. Es veu que per ser feminista has de ser una dona blanca, occidental, de classe mitja i amb estudis universitaris. I de sobte… oh! Vaja! Tenim una regidora migrada de classe obrera, Fàtima Taleb, musulmana amb vel a l’Ajuntament de Badalona, governant i exercint el poder local des d’un partit d’extrema esquerra, infinitament més laic que l’anterior govern del racista d’Albiol. On estan els nostres estereotips i perjudicis, ara?

Jo soc ateu, feminista i activista LGBT, però em repugna que aquestes aquestes idees acabin servint per lluitar contra la interculturalitat, o per negar drets a una minoria oprimida en nom d’una altre.

Res pot ser més estúpid i ignorant que pretendre imposar uns valors o uns rols de gènere en el vestuari sense canviar amb profunditat les estructures de producció i reproducció que els hi donen sentit. El Patriarcat no es més que una forma de control demogràfic i de transmissió de la propietat i la Religió un sistema de mites i rituals que regulen (de forma molt més racional del que ens pot semblar) el funcionament d’una societat.

Perquè les dones occidentals han aconseguit alliberar-se de les lloses patriarcals que les han oprimit durant mil·lennis? Doncs perqué es van incorporar massivament al mercat laboral als anys 50’s, degut a que la inflació de postguerra va fer que una família necessités dos sous per sobreviure, i de rebot van accedir a l’educació superior. Gràcies a la aparició de la píldora, la legalització de l’avortament o el preservatiu han aconseguit un control de la seva sexualitat, deixant obsoletes les exigències de castedat i virginitat que garantien la transmissió intergeneracional de l’herència i el control de la demografia. Aquests canvis econòmics i tecnològics han possibilitat que la dona occidental s’emancipi com a subjecte polític, social i econòmic.

Volem que desaparegui el burka i que acabi el patriarcat fonamentalista? Perfecte! I si tractem d’empoderar aquestes dones dins el mercat laboral i els donem accés a mètodes per controlar la seva sexualitat? No us adoneu que estigmatitzant-les tan sols les conduïm a la reclusió dins l’àmbit domèstic? L’alliberament de la dona es limita a un superficial canvi de vestuari? Pot existir una equitat de gènere sense un accés igualitari al treball, als recursos econòmics i a l’àmbit públic, acadèmic, social i polític? Algú creu realment que de l’odi i els perjudicis envers l’Islam en sorgirà l’emancipació de la dona musulmana?

El colonialisme anglès a la Índia estava molt preocupat per la situació de les dones i va eradicar el ritual Satí (immolació de vídues a la pira funerària del difunt marit) el 1829; però, per altre banda, va imposar un sistema de fiscalitat sobre la propietat de caràcter individual i masculí, on sempre havien existit propietats comunals no monetaritzades. Un canvi que va accentuar la forma patrilineal de la transmissió de l’herència, fent que augmentessin els dots al casament, mercantilitzant l’intercanvi de dones per coses. Això provoca el sorgiment de les bodes infantils, l’avortament selectiu de fetus femenins o l’infanticidi de nenes, ja que el naixement d’una noia pot dur a la ruïna a una família. Cada any es registren més de 9.000 assassinats de dones per part de marits insatisfets amb la quantitat de la dot femenina, mentre que amb anterioritat al colonialisme britànic la dot era quelcom merament simbòlic de quatre mocadors i existien moltes castes amb sistemes matrilineals de transmissió de l’herència.

Índia es, doncs, un clar exemple com l’imperialisme cultural en comptes de solucionar problemes i desigualtats, tendeix a empitjorar-los al tractar de canviar els aspectes supraestructurals una cultura des d’una òptica occidental, sense entendre les seves relacions estructurals més profundes.

25 comentaris

  1. Tot i trobant encertada la crítica que fas al que podríem anomenar “feminisme imperialista”, permet-me unes crítiques marginals i menors (i massa llargues) sobre qüestions de llenguatge.

    Sóc un vell disonaure caduc, ho sé, però hi ha certes qüestions de llenguatge que em treuen de polleguera.

    Ho podríem anomenar el problema del “progre-llenguatge”.

    El qual s’inclou dins un problema més global que és el del llenguatge que certes elits, sobretot polítiques, es creuen obligades a utilitzar per distingir-se del poble, atorgant-se una pretesa superioritat ridícula, ja que les persones realment cultes es distingeixen per utilitzar un llenguatge correcte _i planer_.

    Exemples de “progre-llenguatge”, políticament correcte i allunyat del que parla la gent normal del carrer en el teu, d’altra banda, molt interessant article:

    (1) inferioritzar
    (2) persones migrades
    (3) patriarcat
    (4) empoderar
    (5) monetaritzar

    (1) “Inferioritzar” no està recollit en el DIEC, com pots comprovar si el consultes http://dlc.iec.cat/ . En la frase que l’utilitzes

    “Occident s’erigeix, per enèsima vegada, com a amo del món en nom del Progrés i la Raó, inferioritzant a aquelles cultures que tenen pràctiques religioses públiques i no comparteixen una divisió sexual del treball i del comportament idèntica a la nostre.”

    podries haver dit, més planerament, “menyspreant aquelles cultures”?

    (2) “Migrant” tampoc està recollit en el DIEC. Per què els progres no poden dir, ni que els matin, “immigrant”, o “emigrant”? Per què aquesta necessitat d’apartar-se de la llengua corrent que tothom entén per “distingir-se” de manera babau?

    (3) Aquesta sí que hi és al DIEC, càsum. De totes maneres, sempre que algú l’utilitza, intento imaginar-me el meu admirat Cipriano García -potser l’últim representant de la classe obrera al Congrés- dirigint-se en un mitin a un munt de treballadors, obrers cepats i mascles: “Camaradas: ¡acabemos con la sociedad patriarcal!”. I no: no aconsegueixo imaginar-me’l.

    (4) No hi és al DIEC, tampoc. Podem atribuir-ho a que el llenguatge és masclista, burgés i el que sigui. I el DIEC la punta de llança en aquest terreny de la burgesia patriarcal, homòfoba i etc. Però també podem observar, tal vegada, que, llevat dels estrets cercles “pogres” ningú en aquest món, ningú, diu “empoderar”. En els meus temps del cuplé es deia “tot el poder per als sòviets!”. Altra vegada, no m’imagino Lenin dient: “Empoderem els sòviets!”. Potser perquè si ho hagués dit la seva famosa guàrdia letona hagués deixat que els russos blancs l’afusellessin -o l’haguessin afusellat ells directament, per ximple.

    (5) Tampoc hi és en aquest DIEC dels nassos. I, certament, no m’imagino a cap peixatera dient-me: “Maco, deixa’m que et monetaritzi aquest lluç!”. En aquest cas no és “pogre-llenguatge” en particular, sinó “tontu-pretesa-elit-llenguatge”, però no tenim perquè utilitzar-lo, oi?

    Tot plegat, aquestes del llenguatge són qüestions menors, però que reforcen el que, crec jo, és un fenòmen general: el creixent allunyament de l’esquerra -de la seva elit dirigent i, també, de la seva militància- dels treballadors i les classes populars: quants obrers hi ha actualment a la direcció d’ICV? No en porto el compte, però m’hi jugaria els calés, que cap: corregeix-me si m’equivoco.

    Això és molt preocupant? Home, tampoc els boltxevics en algun moment -quan eren un partit marginal- en tenien molts d’obrers a la direcció -i Lenin no era obrer, certament-.

    Però el que fa això és que, actualment, de cap de les maneres el sentir, l’experiència de la vida dels treballadors catalans arribin, o preocupin de veritat, vitalment, a la direcció d’ICV (o EUiA, o Podem): les preocupacions, les vivències diàries d’aquesta elit dirigent estan allunyades del que és la vida en general dels treballadors catalans.

    El qual s’ajunta -i reforça- el total alienament respecte de la qüestió nacional de les direccions de l’esquerra catalana del que sent, veu, viu cada dia, la seva (sic) base treballadora. I per això quan Ciutadans els roba el vot treballador davant dels nassos es queden bocabadats i no ho entenen i no ho entendran mai. (I ara potser s’enganyaran perquè, tal vegada, a les generals, recolliran quatre escurrialles de vots de la CUP que no es presenta i podran dir que han augmentat de vots: bravo!)

    Dins d’aquesta situació global d’alienament de l’esquerra catalana vers la seva (sic) base social, la qüestió del llenguatge és potser menor, però no fa sinó reforçar-la: quan un treballador, o la peixatera del mercat, ens sent dient coses com “inferioritzar” “persones migrades”, “patriarcat”, “empoderar”, “monetaritzar”… conclou, certament, que ells i nosaltres som éssers de diferents planetes.

    I corren a votar Albiol a Badalona, o Ciutadans.


    • A veure anem x pams:

      – Jo soc un llicenciat universitari amb estudis de postgrau i publicacions científiques escrites amb un llenguatge infinitament més academicista i tècnic que aquest. Però a anys llum. Aquí pots veure el meu perfil científic: https://independent.academia.edu/RogerMolinas

      – Aquest blog no és un pamflet electoral. Es un blog de reflexió sobre ciència social destinat a un públic amb un nivell cultural alt. He de fer un gran esforç per rebaixar el meu nivell per tal d’atreure a un públic més obert. Però ja menys es impossible.

      – Jo soc un mileurista i soc de classe treballadora i infinitament més precari que un encofrador o un trebalaldor de la SEAT. Crec que comets un greu error de confondre la classe trebalaldora amb treballador de coll blau. Un anacronisme absolutament fora de lloc en una economia postindustrial on el 96% de llocs de treball es crea en serveis.

      – Sobre els motius del perqué la classe obrera no vota l’esquerra estan perfectament analitzats en la obra d’Owen Jones “Chavs o la demonització de la classe obrera” i hi estic plenament d’acord.

      Anyway, merci pel comentari molt encertat.


    • A veure si aprenem d’una vegada a consultar un diccionari, i deixem de pensar que els termes que no són al diccionari normatiu no es poden fer servir.

      El terme “migrant”, aquí criticat, certament, no apareix explícitament al DIEC, però sí que hi és implícitament, com a participi de present i gerundi del verb “migrar”, i a la vora hi trobem derivats com “migració” i “migratori”.

      I encara més tenint en compte que hi ha els termes “emigrant” i “immigrant”, que són les dues cares de la mateixa moneda, i el mateix criticaire reconeix que hi són.

      Per tant, tothom que migra d’un lloc a un altre és “migrant”, i ho pot dir sense manies.


      • Bona observació!


      • A veure si aprenem a parlar com la gent del carrer, sense tant de fums “pseudo-pogres”.

        La gent del carrer, quan parla del negres que regiren les escombraries, o dels xinesos amb els seus comerços 24/7 diuen “immigrants”. Oi?

        Per quins set sous la “pogressia” d’aquest país ha de dir-ne “migrants”? Perquè som més llestos? -Permet-me que ho posi en dubte.

        És un xic penós que la suposada “pogressia” d’aquest país segueixi de manera badoca el parlar del politicam (terme que tampoc hi és al Diec, ja veus) ignorant, que es creu per damunt de la resta per dir ximpleries com “en sede parlamentaria” (per “el parlament”), o “desde el partido se considera” (en lloc de “el partido considera”).

        Quan deixem de dir ximpleries com aquestes, i d'”empoderar” (adaptació literal de l’anglès “to empower”, totalment innecessària) a tort i a dret, potser la gent tornarà a entendre’ns.

        Si voleu ser més cultes de debò, llegiu els clàssics. Per exemple, Josep Pla. Hi descobrireu un munt de paraules autèntiques de la llengua que segurament desconeixeu, que la gent del carrer sí coneix (o coneixia), i potser trobareu que no cal inventar-se’n tantes de noves.

        (I si algun dia deixem de dir la bajanada de “estado espanyol” o “el estado” i comprovem que no es mor ningú per dir “Espanya”, ja serà de premi extraordinari.) 😛


        • Segons tu aquest blog s’hauria d’escriure així, per tal de no semblar elitista davant les persones semianalfabetes:

          !*¤ errr tiooo to roller con sus gafas harry popotter XDDDDD tu que isse ♣

          ♣ de tu AntEesS dE CritCarMeeeH InTenTa SsupeRarmeeH, Qe a ReeesHu noO me Gana NAddiiEH


          • No siguis demagog. Hi ha un terme mitjà entre el quillerío i el simulacre d’una profunditat que no existeix amb excessos de paraules hi ha la comunicació planera.


          • si a l’anterior comentari afegim dos puntets després de “paraules” tot serà molt més entenedor.


  2. Seguim amb els pams:

    – Si ens posem a lluir medalles, jo sóc doctor i professor universitari, també amb publicacions científiques. Amb els anys, però, he après que, fins i tot en aquest terreny, si es tenen resultats importants -amb alguna importància almenys-, el millor és explicar-los de la manera més planera i comprensible als col·legues, defugint el llenguatge obscurantista. Fins i tot entre els especialistes, la claredat és apreciada -si els resultats són mínimament importants: si no ho són, més val cobrir-los, certament, sota el llenguatge més esotèric possible per amagar-ne la buidor.

    – En qualsevol circumstància, penso jo, també paga la pena allunyar-se dels fums i del llenguatge sofisticat. Sobretot si és falsament sofisticat: si tan sols és pseudo-llenguatge, copiat d’aquesta elit ignorant, particularment la política. El tan criticat Santiago Carrillo tenia una virtud fonamental davant la resta dels seus coetanis: tenia un castellà perfecte, senzill, moderadament culte (quan els diaris van citar el seu famós “Usted se cisca en el parlamento”, es van sentir obligats a explicar el significat de la paraula “ciscar”), però planer. Potser perquè l’exili li havia evitat el contacte i contaminació amb el ximple-llenguatge (“a nivel de”, “en sede parlamentaria”, “estado español”) que es va imposar a Espanya.

    – Sí, sóc massa clàssic en aquest sentit. La classe obrera no és ja la classe obrera dels anys 60 i 70, certament. I les classes més desfavorides no tenen perquè ser ni classe obrera. Tot i així, una observació que em va fer el darrer membre honrat, i alhora un home de la més alta lucidesa, de la direcció de CC.OO. fa uns anys potser segueix sent vàlida. Li comentava jo sobre el “fi” de la classe obrera, esmentant-li les xifres: a Catalunya en concret havíem passat d’un 45% de classe obrera a poc més d’un 25%, potser, dels anys 70 al 2000. I em va fer una observació sobre les estadístiques: les treballadores de la neteja de la SEAT, quan es va externalitzar el servei, van passar de ser “classe obrera” a ser membres del sector serveis! 😀 Apa: ja som tots classe mitjana així!

    – Hauré d’acabar la lectura del llibre de l’Owen. El vaig deixar perquè em deprimia. No vaig poder suportar l’explicació de la derrota dels poderosos sindicats britànics davant la Margaret Thatcher i la degradació de tot (consciència de classe, organització, vida…, que va seguir). Em vaig dir: “Si ells no van poder llavors, què nassos podrem nosaltres ara?” 😦

    Una abraçada.


    • Algú que consideri la paraula “empoderar” com a llenguatge sofisticat no es digne de llegir aquest blog. Una abraçada!


      • Crec que ho he dit diversos cops, però, ja que hi insisteixes, ho repetiré: no em sembla llenguatge sofisticat, sinó tan sols pretenciós i inútil. Allunyat del parlar quotidià, sense necessitat -sense cap necessitat legítima.

        Aclareixo això de “legítima”. Tan sols li veig una utilitat: la auto-identificació entre “pogres”.

        El “pogre” es distingeix de la racista classe obrera nostrada evitant la paraula “immigrant” -que és la que utilitza la classe obrera de manera racista i despectiva per explicar-se mentides com que els “immigrants reben les subvencions que no rebem nosaltres”. Per això el “pogre” benpensant evita la paraula “immigrant” i s’inventa això de “migrant”.

        “Empoderar” va en el mateix sentit auto-identificatiu. Per dir el que vol dir el mot anglès “to empower” tenim en català: “donar poder(s)”, (o, en un altre sentit que no ve al cas, “autoritzar”). Com que l’alternativa clàssica de “donar poder a la classe obrera” (o les dones, o els immigrants, o el que sigui) sona massa revolucionària, “antiga”, el “pogre” benpensant que no vol que el confonguin amb un comunista estalinista lleig, caduc i “antic”, diu això de “empoderar”, que és més “light” i “guai”.

        Tornant a l’anàlisi del perquè de l’allunyament de les classes treballadores respecte de l’esquerra -l’ús del llenguatge “pogre” sent tan sols la culminació, marginal, del fenòmen, però que delata com n’és de voluntàri aquest allunyament per part dels “pogres”-, un altre llibre, no tan famós com el de l’Owen, però amb moltes dades i treballat és “Le comunisme désarmé” de Julian Mischi.

        Hi explica amb tristesa l’home com el PCF va passar del 20% dels vots al no-res més absolut.

        La primera causa és estructural, sociològica, aliena a la voluntat del PCF, i és el tancament dels grans conglomerats siderúrgics i navals del nord i nord-est de la França, nucli dur del partit.

        Però després, a més de mil crisis i baralles internes, hi ha un fenòmen curiós i és la substitució de la classe obrera militant dins del partit per una pseudo-intelligentsia “pogre” -bàsicament, professors d’institut-, la qual, voluntàriament, explícitament, allunya el partit de la seva base treballadora i obrera.

        Per exemple, oblidant la promoció interna dels treballadors als llocs de direcció del partit: el PCF era el partit de la classe obrera no tan sols perquè el votaba el 50% d’aquesta classe en el seu millor moment, sinó perquè, a més a més, era l’únic partit que feia de l’accés dels treballadors a la política la seva bandera, posant-los en llocs de direcció i representació.

        Naturalment, això anava en detriment de la petita “intelligentsia” dels professors d’institut i universitat que eren considerats bons companys de viatge, però no promocionats internament. Per acabar amb això, però, el PCF de (simplificant) professors d’institut, trenca amb les arrels obreres i populars -amb un “èxit” total.

        El trencament es produeix, també, en el llenguatge: no sé si “empoderant” i “migrant”, però sí redefint el comunisme, que ja no seria una ideologia revolucionària (ecs!), sinó tan sols “humanisme”.

        En Mischi dóna altres exemples de la substitució del llenguatge “hard” revolucionari, pel “soft” i “pogre” que ara no recordo, però, en definitiva, una cosa va amb l’altra: quan “empoderes” en lloc de “donar poder”, no és per casualitat.


  3. Se t’ha oblidat el “No queremos que desde la Giralda se arroje a los homosexuales” xD


  4. Francament crec que aquest article no va dirigit als treballadors cepats i mascles que diu en Soquiso, ni les peixateres de mercat son imbècils i incapaces d’entendre paraules com les que es posen en qüestió.

    Jo no sóc llicenciat en res, no he anat a cap diccionari a comprovar que vol dir inferioritzar i em preocupa poc si hi és al DIEC o a on sigui. Entenc què son les persones migrades, el patriarcat, empoderar, monetitzar per comprendre l’article de forma suficient. De fet algunes d’aquestes paraules es signifiquen molt per elles mateixes.

    Crec que a vegades els acadèmics als currelas o a la gent de classe baixa ens tracteu com si ens faltés un bull. La veritat és que si algú té interès en enterar-se de determinades coses ha de fer un esforç mínim i no pretendre que li expliquin les coses com al Barrio Sésamo.

    Per altra banda crec que aquest article, si ens posem en aquesta línia paternalista, cap mascle pelut, fornit, cepat i testosterònic que camina garrell se’l llegirà des del moment en el qual surten dues paraules com islamofòbia i feminisme que l’hi importen tres collons.

    Jo, malgrat no ser ningú i ser de classe baixa, me l’he llegit perquè sóc bisexual, perquè m’afecten les marginacions de gènere, perquè m’he preocupat en parlar amb dones, travestis, homosexuals, queers, etc sobre assumptes de gènere, perquè els problemes de gènere estan al carrer, perquè tinc amics “moros”… i no m’ha costat tant entendre el que es planteja.

    Felicitats pels títols!!
    Salut!


  5. Per cert crec que el trencament dels partits d’esquerra parlamentaris amb el poble és dona en general perquè li llepen la mà a l’amo i passen del poble. El llenguatge que usen l’entenem molt bé; mentides, mentides i mentides, ah, i terceres vies, traïcions i quinta columna. No és que parlin d’una manera estranya, es que mai mouen un dit per la gent més desafavorida.


    • I llavors perqué voten massivament a la dreta i no a partits extraparlamentaris d’ultraesquera?
      No, de veritat, la classe obrera no té cap interés en absolut en cap mena de revolució des de 1989 (i de molt abans, de fet) Cap ni un. Per desgràcia però es així.


  6. Els partits extraparlametaris d’ultraesquerra existeixen? Si existeixen no se’n sap de la seva existència, i desprès passa que si son els que m’imagino, son una colla de penjats que encara estan ancorats en rotllos ideològics dels 70.

    La CUP ara té una oportunitat molt gran de esdevenir un partit, no d’ultraesquerra, si no d’esquerra de veritat, perquè el centre està marranejat; ERC i PSC son centre dreta, CiU i PP son dreta o ultra dreta, podem potser sigui centre dreta. L’està desgraciant amb la seva aventura “patriòtica”. No té collons de venir als barris de classe baixa i comprometre’s de veritat a resoldre els problemes de la gent que pateix. Prefereixen fer “gran política” i somniar en la creació d’un nou estat més però amb pa amb tomàquet i botifarra. Com si no haguessin prou estats al planeta Terra per entendre que no son entitats màgiques per si mateixes.

    Els currelas ens conformariem (crec, òbviament no puc parlar en nom de tots) amb algú que ens garantís benestar. Revolució? Au va, amb tots els respectes, això nomes ho voleu els esquerrans benestants i intel·lectuals. Nosaltres nomès volem que ens deixin viure amb un mínim de dignitat. Que ens deixin descansar una mica desprès de treballar tota una vida i veure que els nostres fills (naturals, adoptats o el que sigui) tenen un futur semblant.

    Mai ha hagut revolucions. Ha hagut matances. Desprès d’una “revolució” una nova jerarquia ha agafat el relleu i la classe productora ha tornat a ser el que sempre ha estat; l’ase dels cops.


    • Mmm interessant, així que reconeixes finalment que jo tenia raó i que la classe obrera no té res de revolucionaria. Si, això deu explicar perqué la CUP quatriplica el seu resultat a Sant Cugat respecte L’Hospitalet


      • Si, penso que tens raó, però a mi no m’escandalitza gaire. Quina garantia ens dona una revolució de que millorarà alguna cosa? Qui proposa opcions realment revolucionàries ara mateix? I també estic d’acord amb el que dius de la CUP, això explica perquè encara estan debaten si investeixen o no a Mas. Una veritable esquerra no perdria ni un minut en aquest parany.


  7. Petita correció: On deia “podem potser sigui centre dreta” volia dir centre esquerra.


  8. Buscan diferencies entre feminisme revolucionari i feminisme “a seques” (Rahola),m’he trovat amb aquesta gran desciripcio dl’ignorancia que hi ha del feminisme islamic. Et felicito,m’agradat molt i tb em servira pel tema en el q estava treballant. Moltes gracies i petons.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: