Posts Tagged ‘erc’

h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

h1

Una tarda amb Alfons López Tena

agost 11, 2015

Alfons Lopez Tena2

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

# AAquim Arrufat

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

h1

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

agost 5, 2015

Mas-y-De-Gisper-llegan-al-Parl_54170933625_53699622600_601_341

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme

11824036_10206961319049845_1052256710_n

h1

Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

maig 27, 2015

Resultats LH

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

LH eix nacional

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

LH esqdret

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

h1

Diari de Campanya (7): Anàlisi dels Programes Electorals de L’Hospitalet

maig 18, 2015

En aquesta nova entrega del Diari de Campanya, avui aprofitaré per fer un anàlisi comparat dels diferents programes electorals de L’Hospitalet . He de dir que estic bastant content doncs de les 10 candidatures que es presenten a la ciutat 7 han realitzat un programa força complert. Tan sols no han fet programa el partit feixista PxC, UPyD i la candidatura fantasma Guanyem/Ganemos, registrada pel grup ultra Hartos.org per fer xantatge a Ada Colau i omplerta amb persones que no son de la ciutat. Tots els programes oscil·len entre 20-50 pg a excepció del PP que només en té 11.

Links als Programes: ICV-EUIA-Pirates (Canviem L’H), PSC, PP, CIU, Ciutadans, ERC, CUP.

Propostes de Treball i Rescat Social

Treball rescat social

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Desnonsaments Negociació i el consens amb els bancs, així com combatre la sobreocupació de pisos. Treball:Reforçar la “Marca L’Hospitalet” desenvolupant un eix de negocis a la segona part de la Gran Via. Comerç i industria:  Impulsar el turisme de negocis vinculat a la Fira de Barcelona.

PP: Desnonsaments Desnonar les cases sobre-ocupades i retirar ajudes a persones relacionades amb delictes.Comerç i industria: Limitar la proliferació de kebabs i basars.

CIU: Desnonsaments Obrir una bossa d’habitatge públic per persones en situació d’emergència social.Treball:Ajudar a empresaris amb un pla per tal que paguin un 50% menys d’impostos en llicencia d’obertura.Comerç i industria: Afavorir la presencia dels comerços a les xarxes socials.

ICV-EUIA-Pirates: Desnonsaments Pla per aturar els desnonaments, sancionar els bancs que tinguin pisos buits, fer lloguer social i garantir el dret al reallotjament públic, prevenint desnonaments. Dret a un lloguer just. Aigua, llum i gas: Tarificació social dels serveis bàsics que garanteixin preus justos, remunicipalització de la gestió de l’aigua, clavegueram i depuració. Pla de rescat social amb renta garantida de ciutadania que eviti cap mena de tall en aigua, llum i gas en famílies amb necessitat. Treball: Pla de Treball Garantit, pla de xoc contra l’atur, no col·laborar amb ETTs, principis de l’Economia del Bé Comú per potenciar empreses socialment justes. Comerç i industria: reindustrialització sostenible amb criteris d’ecoeficiencia, impuls del petit comerç  i de productes ecològics i de proximitat. Limitació de noves grans superfícies.

C’s: Desnonsaments Mediació amb els bancs i per fer habitatge de lloguer social. Aigua, llum i gas:  Gestió pública de l’aigua.Treball:Borses de treball local, ajudes de 6.000 euros a empreses que contractin a persones que estiguin cobrant la Renda Mínima. Comerç i industria:Bonificació del 90% del impost de construcció quan un comerç hagi de fer remodelacions. Modernitzar els mercats de la ciutat.

ERC: Desnonsaments Sancionar i no col·laborar amb bancs que desnonin. Aigua, llum i gas: Municipalització de la gestió d’aigües freàtiques. Treball: Obligar a a que l’Ajuntament contracti a persones en un barri quan s’hi facin obres o neteja pública. Comerç i industria: Fomentar la Farga com a motor econòmic de la ciutat. Impulsar el català al comerç.

CUP: Desnonsaments Crear un cens d’habitatges buits i entregar-lo a la PAH. Aigua, llum i gas: Garantir aigua, llum i gas per tothom. Treball:Ajudes als autònoms per què tinguin accés a la banca ètica.Comerç i industria: Recuperar solars i locals buits per al comerç i empreses cooperatives.

Propostes d’Ecologia i Urbanisme

Urbanisme Ecologia

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Urbanisme: Reconvertir àrees industrials en zones de serveis, centres gastronòmics o residències d’estudiants. Cohesionar la ciutat entorn a la Plaça Europa, la Ciutat de la Justicia i el Biopol. Transport: Senyalitzar correctament els equipaments públics i facilitar l’accés a les grans zones econòmiques, com la Plaça Europa. Medi Ambient: Introduir el sistema tecnològic de les Smart Cities per fer més racional la gestió de recursos.

PP: Transport: Eliminació del 50% de zones blaves i un sistema de préstecs de bicicletes.

CIU: Urbanisme: Creació d’ascensors per tal de creuar les vies urbanes.

ICV-EUIA-Pirates: Can Trabal: Recuperació ecològica i paisatgística, manteniment de la zona agrícola, dona suport a les al·legacions de la Saboga, reducció dels volums constructius amb compensacions ambientals. Participació ciutadana en el projecte final. Urbanisme: Moratòria Urbanística. Cap més construcció de pisos mentre no creixi la demografia. Rehabilitació i posada en lloguer de pisos buits. Potenciar les zones verdes obertes i no els parcs tancats. Control arqueològic de les obres públiques. Transport: Bicing, camins escolars segurs, augment freqüència de busos, soterrament de les vies. Medi Ambient: Xarxes d’horts urbans, control contaminació atmosfèrica, refugi per animals, creació Agència Municipal d’Energia Sostenible.

C’s: Can Trabal: Proposen una consulta ciutadana i no es mullen al respecte. Respectaran el resultat. Urbanisme: Augment de carrers peatonals. Transport: Fer un us racional del vehicle privat, augmentar la mida dels carrils bici. Medi Ambient: Bonificacions i rebaixes als impostos de les comunitats de veïns que siguin autosuficients energèticament.

ERC: Can Trabal: Preservar la zona agrícola, canviar els pisos per zona verda.Urbanisme: Que els nous edificis compleixin criteris d’eficiència energètica. Transport: Bicing a la ciutat. Medi Ambient: Pla municipal per aconseguir el “Residu Zero” amb 100% de reciclatge.

CUP: Can Trabal: Cap edificació a Can Trabal. Urbanisme: Treballar per un urbanisme sostenible i social aturant obres faraòniques. Transport: Plans per compartir el vehicle privat. Medi Ambient: Creació de noves zones verdes. Refugi per animals.

Propostes de Seguretat, Neteja i Civisme

Seguretat Civisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Prevenció i mediació de conflictes, campanyes per la convivència, 1,4 policies/1.000 habitants.

PP: Agents cívics vetllaran per la recollida d’excrements. Més policia i més ma dura policial contra la delinqüència

CIU: Programa “Fem dissabte” on cada dissabte es netejarà un barri diferent a fons. Creació d’un software especialitzat per detectar l’autor d’un grafitti.

ICV-EUIA-Pirates: Consensuar un Pla de Seguretat amb els veïns; educadors, mediadors i policia de proximitat a peu de carrer, codi ètic policial per la guàrdia urbana. Creació d’un Síndic Local de la ciutadania.

C’s: Policia de proximitat, una nova ordenança del civisme, campanyes de sensibilització per la convivència.

ERC: Pla de normalització lingüística a la guàrdia urbana per tal que assoleixin el nivell B de català.

CUP: Suport a les víctimes de la violència masclista.

Propostes sobre nacionalisme i la relació Catalunya-Espanya

Nacionalisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

C’s: Ajuntaments compromesos amb la defensa de la Constitució, respecte a les sentencies del Tribunal Constitucional, als símbols i a la bandera d’Espanya.

CUP: L’Ajuntament ha de lluitar per trencar amb la Constitució del 78 i fer aportacions per una nova Constitució Catalana. Eliminació de tots els símbols nacionals espanyols de l’Ajuntament.

Tan sols les dues candidatures més ultres i fanàtiques en els dos extrems de l’eix identitari es pronuncien en aquest àmbit. La resta han entès correctament que en un programa municipal i que parlar d’això es pixar fora de test.

Propostes sobre Democràcia, Transparència, Corrupció

Democràcia

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Aplicació de la tecnologia “Smart City”, aplicacions de mòvil i de les xarxes socials per fer l’administració més participativa.

PP: El PP no fa cap proposta en aquest àmbit.

CIU: Consultes ciutadanes. El pressupost municipal es publicarà a la web

ICV-EUIA-Pirates: Pressupostos participatius gestionats des dels Consells de Districte, consultes ciutadanes, rendiment de comptes, auditoria del deute municipal, audiències públiques, participació directe als plens, major control de la contractació pública, registre i control de lobbies, justificació i transparència absoluta en els pressupostos i la contractació pública.

C’s: Ciutadans aprofita aquest punt per recordar el seu codi ètic. Pressupostos participatius, una web municipal que permeti recollir les demandes dels ciutadans, descentralització als consells de districte.

ERC:Elecció directe dels consellers de districte. Consultes ciutadanes, pressupostos participatius, ètica i austeritat en la gestió pública.

CUP: Combatre el clientelisme, pressupostos participatius, cogestió dels equipaments públics, consultes ciutadanes.

Propostes sobre Serveis Públics i Igualtat

Serveis Públics

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Educació: Exigir a la generalitat que compleixi els seus compromisos amb les escoles a les que els hi manca equipament. suport a les Ampes, fer de Torre Barrina un centre de formació en TICs. Sanitat: Fer materials pedagògics sobre hàbits saludables.

PP: Educació: Acabar amb la immersió lingüística.

CIU: Educació: Creació de taules de mediació entre adolescents i famílies. Sanitat: Ampliar el servei de teleassistència per gent gran.

ICV-EUIA-Pirates: Educació:Extensió del Pla Educatiu d’Entorn a tota la ciutat, demanar que es retiri el concert a escoles del Opus Dei que segreguen per sexes, ampliar xarxa d’escoles bressol, suport als centres d’esplai, obertura de mes patis d’escoles com a llocs d’esbarjo. Sanitat: Suport a la lluita contra les retallades a l’Hospital de Bellvitge i als CAPs, pla per una vida saludable, pla municipal de prevenció del VIH, garantir l’accés universal a la sanitat.

C’s: Educació: Seguiment i ajuda a nens amb dificultats d’aprenentatge. Sanitat: Pla de prevenció de la droga i l’alcohol entre joves.

ERC: Educació: Creació d’aules de reforç escolar. Potenciar la Normalització lingüística perqué tots els establiments rotulin en català. Sanitat: Desenvolupar alternatives a la hospitalització convencional per malalts terminals.

CUP: Educació: Acabar amb els concerts escolars a centres de l’Opus Dei (on va estudiar el seu cap de llista i altres membres de la candidatura). Beques per serveis d’acollida, extensió dels Plans Educatius d’Entorn. Sanitat: Reforçar la plantilla i reobrir quiròfans i llits de l’Hospital de Bellvitge (nota: l’Ajuntament no te absolutament cap competència al respecte).

Doncs res hospitalencs, compareu i escolliu el que més us agradi!

h1

Diari de Campanya (3): La meva opinió sobre les 10 candidatures de L’H

abril 27, 2015
#avui

D’esquerra a dreta: C’s, ICV-EUIA-Pirates, PSC, CIU, PP i ERC

Aquest post, com sempre, respon a la meva àcida opinió personal i es absolutament subjectiva, ja que soc membre d’una de les llistes. L’ordre correspon al publicat per la Junta Electoral de Zona i es el que trobareu als col·legis electorals. Si no us agrada, no ho llegiu.

PSC. Candidata: Núria Marín (@nuriamarinlh)

Nuria Marin

Núria Marín

El partit que porta governant de forma ininterrompuda L’Hospitalet des de les primeres eleccions democràtiques, presenta una llista de continuïtat absoluta, conservadorisme i manteniment del statu quo. Cap sorpresa, cap fitxatge independent. Algun regidor surt i algún altre puja o baixa de la llista, però per la resta sembla una fotocòpia del 2011. El PSC ho ha fiat tot al coneixement de la alcaldessa Núria Marín, única candidata que repeteix (junt amb l’skin de PxC) i la més coneguda entre la ciutadania. De fet, la presència del PSC al carrer es més aviat escassa i ho estan fiant tot a les inauguracions i als actes de govern.

Núria Marín es una persona amb poc transfons ideològic, que ni tan sols va acabar la carrera d’empresarials, ja que porta tota la vida vivint de la política municipal i mai li ha calgut fer un currículum. Va ser designada a dit alcaldessa quan Corbacho va passar al Ministeri de Treball i des d’aleshores ha evitat entrar en cap polèmica ideològica, mostrant-se tan ambigua com pot en tots els camps, fent brillar la seva personalitat empàtica, trepitjant molt el carrer i petonejant a qui se li posi per davant. L’he vist ballar sardanes i sevillanes, posar-se a la pinya d’un castell o sota el foc dels diables en un correfoc. A falta d’idees, empatia i sortir a la foto.

ICV-EUiA-Pirates. Candidata: Anna Gonzàlez (@AnnaGonzlezMont )

Anna Gonzalez Montes

Anna Gonzàlez

Després de realitzar unes primaries obertes, amb la participació de més de 1.000 persones, finalment els partits que hem treballat per la confluència política i social de l’esquerra vam decidir emprar les nostres sigles clàssiques per no confondre encara més al electorat. Tot i que Podem  no hi participa formalment, si que hi han membres del cercle que hi figuren com a independents. Es una llista de renovació total, on no hi figura cap dels regidors actuals i amb molts representants de moviments socials de la ciutat, especialment contra les retallades en sanitat, l’antifeixisme, el patrimoni històric, o per un urbanisme sostenible, així com el portaveu d’Omnium o el president del Centre d’Estudis, que tanquen la llista. Amb la voluntat de passar pàgina, el lema de campanya serà “Canviem L’Hospitalet“, nom del espai de confluència que mantenim en paral·lel a la llista. La coordinadora d’ICV-L’H Júlia Carballeira, a qui vaig entrevistar en aquest blog, va de nº2 i, com ja sabeu, jo vaig de nº7

Anna Gonzàlez es una activista veïnal del barri de la Torrassa, que va vindre jove a la ciutat des de Jaén d’una família de jornalers vinculats a la lluita dels maquis i guerrillers antifranquistes de la zona. De fet, el seu avi va lluitar junt al conegut maqui “Cencerro” protagonista del llibre “El lector de Júlio Verne” d’Almudena Grandes. Ella ha estat molt vinculada al teixit associatiu de la zona nord de la ciutat, organitzant la Festa de la Diversitat, i l’hem pogut veure a la lluita contra els desnonaments, recollint signatures per la Renta Mínima o aliments i joguines per les famílies més necessitades del barri. Va guanyar les primaries amb una àmplia majoria absoluta.

PxC. Candidat: Daniel Ordoñez

PxC alberto sanchez bcn 12 eurocopa

Alberto Sanchez

La formació racista i feixista es presenta a les eleccions amb un tímid intent de camuflar la seva vessant més nazi i violenta, doncs han fet desaparèixer de la llista al seu nº2 i regidor Alberto Sanchez. Es tractava d’un personatge molt sinistre, que mai parlava al ple, que es va fotografiar borratxo amb símbols franquistes, finança un casal neonazi a Barcelona i té una multa de 40.000 euros per incitar a l’odi a l’esport, després d’irrompre disfressat de dona afgana amb un burka en mig del camp en un partit del Barça-Hospitalet. Fins i tot li van clavar una pallissa després d’entrar borratxo a una Casa okupa i va tenir la barra de dir en un diari d’ultradreta que aquest blog havia instigat la violència contra ell.

El regidor que queda, Ordoñez, no és gaire millor. Un skin head que al 1999 va ser detingut a Terrassa implicat en pallisses violentes contra persones migrades amb bats de beisbol, va militar a Alianza por la Unidad Nacional, i va cridar “Muerte al musulman” en un acte. Més informació AQUÍ

Ciutadans. Candidat: Miguel Garcia Valle(@MiguelGardelVa)

miguel Cs

Miguel Garcia

Les cansines i constants campanyes populistes identitàries de l’ANC a la ciutat tan sols han servit per alimentar a un monstre: Ciutadans. Aquest partit, atiat pel fort rebuig que ha generat en la població hospitalenca el fanatisme etnicista en que ha acabat degenerant part de l’independentisme, ha crescut com un tsunami. No se quina quantitat de diners s’han gastat a la ciutat, ni d’on els treuen, però es al·lucinant com una força actualment extraparlamentària pot tenir una nova seu, carpes, centenars de cartells i octavetes en cada racó. Qui els finança? Un misteri. Però sens dubte es algú que espera que se li retorni la inversió amb escreix. No tenen cap idea ni proposta més enllà d’un nacionalisme espanyolista tan extrem com l’oposat. Mai se’ls ha vist en cap mobilització, manifestació, convocatòria cultural, veïnal ni de cap mena. Surten del no res i estan disposats a arrasar. En fi…

Miguel Garcia Valle es un ex-membre històric del PSC, partit que va deixar al 2012 perqué no defensava prou la unitat d’Espanya, tot i la seva profunda amistat personal amb l’ex-alcalde i ex-Ministre Celestino Corbacho. També es ex-President del Club Esportiu de l’Hospitalet, club que sempre ha rebut suculentes subvencions municipals, a anys llums de la resta d’entitats esportives, amb fosques maniobres, baralles violentes i constants sospites de corrupteles. També ha estat tertulià d’Intereconomia, on es conegut pels seus estirabots demagògia i sortides de to constants, com comparar a l’ANC amb la banda terrorista Terra Lliure. Si no arriba a ser alcalde serà un fidel suport al PSC, no tinc cap mena de dubte.

ERC. Candidat: Antoni Garcia (@antonigarcia)

Antoni Garcia

Antoni Garcia, quan estava a ICV

ERC presenta una llista molt renovada, doncs una gran part de la seva militància històrica ha dimitit i marxat davant els deliris de grandesa i personalisme del seu candidat Antoni Garcia. Els números 2 i 3 son els membres més destacats de Súmate i ANC a la ciutat, demostrant un cop més com aquesta suposada “societat civil” en realitat està al servei d’un partit molt concret. També asseguren que hi participen membres d’escissions socialistes com MES, Avancem o Socialisme i Llibertat, col·lectius que a la ciutat no tenen ni tan sols xarxes socials, ni han fet mai cap acte, ni ningú tenia cap constància de la seva existència a nivell local. També hi ha gent molt vàlida com l’activista pel patrimoni cultural Ireneu Castillo.

Antoni Garcia no es el primer cop que es presenta de cap de llista, el 2002 es va ser candidat a l’alcaldia per Els Verds-Esquerra Ecologista, partit del qual va arribar a ser portaveu nacional.Després del fracàs absolut d’aquest partit, va decidir integrar-se dins ICV al 2004, fins i tot va a arribar a ser membre del Consell Nacional d’ICV pocs mesos després. Després de exigir, sense gaire èxit, un càrrec remunerat va decidir provar sort, aquest cop a ERC,. A les eleccions de 2011 va ser el nº3 de la llista, però de nou es va quedar fora, doncs ERC va treure un trist 2,5%. Tot apunta a que aquest cop, aprofitant la il·lusió independentista, aconseguirà per fi el seu objectiu de tindre una cadira a l’Ajuntament. Felicitats.

CIU. Candidat: Jordi Monrós (@JordiMonros)

Jordi Monros

Jordi Monros

Convergència canvia de cap de llista per primer cop en décades. El nou alcaldable, Jordi Monrós, es el típic català de família de botiguers, hospitalencs de tota la vida, que mai ha sortit del barri del centre i que creu que els límits de la ciutat son la Rambla i el carrer Xipreret, zona on segurament el votin molt. Llàstima que la ciutat tingui 6 districtes i el centre sigui el menys poblat.

Monrós ja es portaveu a l’Ajuntament, on bàsicament es dedica a fer alarmisme i tremendisme a partir de qualsevol anècdota o trifurca veïnal. El soroll d’us gossos en un pipican o la llum dels entrenaments nocturns d’un club de futbol son presentats teatralment com l’imminent arribada de la III Guerra Mundial. Monrós ha compaginat la seva feina de profeta apocalíptic amb l’activisme a l’ANC i el Centre Català de Negocis, una plataforma que ha esdevingut un club de cheer leaders seu que fins i tot li ha organitzat xerrades per la gent gran com a expert en “jubilacions en una Catalunya independent“.

CUP. Candidat: Khristian Gimenez (@LHalternatiu)

11148674_916848651671266_2480429344616715805_o

CUP L’H en un acte recent amb CIU i ERC

Aquesta llista es una cosa rara. Resulta que la CUP té molt pocs militants a la ciutat  i d’un perfil molt nacionalista que bàsicament s’han limitat a participar als actes de la ANC, al costat de CIU i ERC, concerts de Núria Feliu, o campanyes neoliberals contra els impostos als propietaris immobiliaris. Fa unes setmanes van fer una improvisada assemblea en la que van regalar gran part de la seva llista a un grupet que van sortir rebotats de la nostre confluència. Un poti poti, on hi han persones que en la vida han vist una estelada, ni van votar el 9N, ni molt menys els interessen els Països Catalans. De fet, ningú d’aquesta candidatura, presumptament independentista, va participar a l’acte de l’ANC al Palau Sant Jordi. Com a curiositat, la persona que tanca la llista actualment encara figura al cens d’ICV i es va presentar a les nostres primaries fa un més quedant el darrer, amb només 8 vots de 1.000. No recordo haver-li sentit mai una paraula en català.

El cap de llista es un ex treballador municipal del Pla Comunitari de la Florida. Em queia francament bé fins que darrerament ha dedicat gran part de la seva acció a les xarxes exclusivament a vilipendiar a ICV-EUIA-Pirates, sense cap idea electoral, ni cap altre crítica al PSC, PP , CIU o PxC. Una pena, doncs el feia més madur i intel·ligent. Espero que rectifiquin i facin una campanya en positiu, explicant les seves propostes (si en tenen) i no l’odi envers a qui fa quatre dies en deien això a la premsa:

CUP opinió

UPyD. Cap de llista: José Conde

Rosa de premsa de Jo

Jose Conde

Un altre escindit del PSC. Concretament Conde era el cinqué tinent d’alcalde de la ciutat el 2011 quan va decidir desafiar a la candidata oficial Núria Marín a primaries. El partit el va boicotejar completament i ni tan sols va aconseguir  els avals suficients per ser candidat.

Com sol passar en aquests casos, va marxar del partit, apoderant-se d’aquesta marca que estava lliure, UPyD. Llàstima, però, que actualment UPyD ja ha passat de moda i es troba en vies d’extinció.

.

PP. Cap de llista: Sònia Esplugas

sonia_esplugas-300x300

Sonia Esplugas

El PP de l’Hospitalet ha viscut tota la legislatura amb un gran acomplexament pel fet de no ser la formació més de dretes de l’Ajuntament. Fins ara tenien un cap de llista molt tou i poca cosa, el Juan Carlos del Rio, i ara l’han substituït per una altre regidora, una pija i mona Sonia Esplugas.

Han aprofitat per canviar radicalment d’estratègia i s’han llençat de cap al populisme racista, fent una ridícula campanya contra la proliferació del kebab, imitant l’estratègia de Badalona. Ara bé, trepitjar el carrer ni de broma, han pagat un repartidor que dipositi les octavetes per les busties i gràcies. Això de tocar a la xusma proletària no fa per una senyoreta com la Sònia.

Guanyem L’Hospitalet/Ganemos (Hartos.org)

Quan Ada Colau va crear Guanyem Barcelona, un grupuscle d’extrema dreta (Hartos.org) va registrar la marca “Guanyem” per tan de fer-li xantatge. Finalment Colau va decidir canviar la marca per “En Comú” i no cedir a les pressions. Els fatxes d’Hartos ha venut aquesta marca a la ciutat a un grupuscle marginal de 5 persones que ningú coneix i han omplert la llista amb noms que ni son de la ciutat. Es un frau i tractaran de confondre a la gent per tal que creguin que tenen quelcom a veure amb un espai de confluència i que els votin per error; de fet, ICV-EUIA-Pirates haviem fet dues Jornades Programàtiques amb aquesta marca fa mesos abans que els fatxes ens la robessin vilment. Trist i lamentable.

h1

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

gener 16, 2015

#hidra

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.