Posts Tagged ‘madrid’

h1

Com he sobreviscut a una Campanya de Ciber-Assetjament

Setembre 19, 2015

##pink

Darrer dissabte d’Agost. Em trobo a Madrid d’escapada de cap de setmana amb el meu xicot. Ens hem proposat fer un tour mariculte pels museus de la capital, per tal de compensar la meva absència de vacances. Ens hem llevat ben d’hora però el Reina Sofia encara no està obert, així que fem temps llegint el País a un bar de davant; jo encara estic un xic endormiscat. Per un grup de wassap informal els companys de ICV-EUIA i Podem de L’Hospitalet comenten cabrejats com 40.000 persones van poder congregar-se per aplaudir a Artur Mas en dia abans, coincidint amb el registre de les seus convergents per corrupció. Faig un tweet (amb una redacció molt desafortunada) on pretenia fer meves les paraules de Júlio Anguitaqui vota un lladre es còmplice dels seus crims”.

Entrem al museu i apago el mòvil. Com ja hi havíem estat abans anem directes a les parts que més ens interessen: El Guernika, les exposicions temporals i les noves sales dedicades a la Movida Madrileña, així com la seva excel·lent i selecte llibreria especialitzada en art. Mentre estava dins, el popular fotògraf afí a la CUP, Jordi Borràs, ha fet una captura de pantalla del meu tweet comparant-me amb el director de la Razón, Paco Marhuenda. Els seus 20.000 seguidors ho han vist i comencen a hiperventilar atacant-me. Quan obro el mòvil tinc uns 200 comentaris a Twitter amb insults bastant pujats de to. Esborro el tweet, demano disculpes, tot demanant que ningú empri tampoc l’argument de “els espanyols son uns lladres“, bloquejo als trolls que puc i dono l’anècdota per tancada.

<<BREAK: L’any 2013 quan Jordi Borràs va patir una campanya d’assetjament  per part de la ultradreta espanyolista jo vaig donar-li suport obertament, tot i que ell ja m’havia bloquejat per no ser independentista >>

Just després de dinar toca el Prado. També hi hem estat, però no ens cansaríem mai de contemplar les joies de Goya, Rubens, el Greco, Velazquez o el Bosco. Quan sortim de la darrera sala obro Twitter i descobreixo que tinc unes 2.500 mencions. La bola s’ha anat fent gran i alguns twitaires nacionalistes estan esbombant la meva identitat, amb fotografies, creient que son Sherlock Holmes pels seus detectivescos descobriments. He escrit un llibre, he fet conferències, he publicat articles científics i polítics en unes 10 revistes diferents, he estat candidat a unes primaries i a unes eleccions municipals, he presentat infinitat d’actes, vídeos i mítings d’ICV, Joves d’Esquerra Verda o Unitat contra el Feixisme a l’Hospitalet i he concedit entrevistes a diaris, blogs, televisions i ràdios. Mai he amagat el meu nom, ni la relació amb el meu pseudònim. La meva identitat no ha estat mai cap secret i difondre-la tan sols pot tenir la intenció d’instigar la violència.

Em truca una dirigent del meu partit per transmetre’m el seu suport i em recomana que vagi en compte a les xarxes, doncs aquesta gent està molt boja. Li comento que si he sobreviscut a una pallissa d’uns skin heads i a quatre anys d’amenaces i difamació d’autèntics nazis de PxC, quatre tietes avorrides no em trauran la son. Se m’acaba la bateria. Acompanyo al meu xicot de compres per Fuencarral i després anem a sopar al Barrio de las Letras. Arribem cansadíssims  a la pensió. Faig un tweet reiterant les disculpes i vaig a dormir.

Al matí següent es el gran dia: per fi visitem la reforma del Museo Arqueológico Nacional de la que tant bé ens n’havíen parlat. Realment es espectacular i està a anys llum del decimonònic i caspós discurs museogràfic anterior. Fins i tot la part de numismàtica es completament pedagògica i divulgativa. No resisteixo la temptació i miro Twitter. El meu xicot m’esbronca: creu que estic jugant a un videojoc i m’exigeix que faci el favor de deixar el mòvil d’una vegada. El que he vist, però, m’ha deixat la sang glaçada: tinc mencions amb la meva foto amb una diana, amb violentes amenaces de mort i tota mena de comentaris homòfobs, que deixen PxC a l’alçada de Ghandi. Em poso molt nerviós.

##La Revolta Dels Somriures

Clica sobre la imatge per ampliar

No tinc cobertura, ni megues, ni bateria, ni temps, ni ganes, ni possibilitat de fer res des del meu obsolet mòvil. Com vull gaudir del poc temps que em queda a Madrid, tot sortint del museu m’apropo al primer locutori que trobo i suspenc el meu compte de Twitter, per tal que em deixin en pau, pensant en reactivar-lo quan torni a casa. Ja més tranquil, visitem unes excel·lents exposicions fotogràfiques al Círculo de Bellas Artes i una altre d’art precolombí al Caixa Fòrum. A l’Ave de tornada a Barcelona trobo a un altre dirigent d’ICV que ha llegit la polèmica esfereït i em demana que torni a la xarxa ben aviat.

Al matí següent hi ha un acte públic de Catalunya Si que Es Pot a L’Hospitalet. A Twitter diversos usuaris planegen obertament vindre a apallissar-me al míting. Una regidora i el secretari d’organització d’ICV a la meva ciutat m’acompanyen de casa meva a l’acte, per si de cas, tot i que jo em prenc amb escepticisme les amenaces. A l’acte em comenten que alguns usuaris de Twitter s’han posat la paraula “Arqueòleg” al nom, demanant així la meva tornada. Rebo també missatges privats i wassaps de regidors, militants o simpatitzants d’ideologies diverses – algunes molt allunyades de la meva-  donant-me el seu suport. Reitero el meu infinit agraïment.

El perfil dels qui m’estaven amenaçant corresponien a avis de poblets de l’interior, amb menys de 20 followers. Em pregunto quin odi tan pèrfid pot moure a un iaio a deixar de cuidar els seus nets o collir tomàquets a l’hort, per obrir-se un perfil a una xarxa social i dedicar-se a amenaçar qui no pensa com ell. Tot plegat em recorda bastant al film “La Ola” (Die Welle) de Denis Gansel o fins i tot a “La cinta blanca” de Haneke. Òbviament, no apareix ningú per matar-me.

Com un té ànima de Diva, faig la meva reaparició estel·lar a la xarxa a les 48 hores com si fos una vedette en un vodevil: amb un nou avatar que barreja la cara del poeta francès Arthur Rimbaud i el glamourós maquillatge de David Bowie, fent meva la frase de Courtney Love  després d’anys sense publicar res: “Did you miss me?”.

En els dies següents la polèmica revifa momentàniament quan l’ex-diputat abertzale Gorka Knor publica de nou la meva foto i les meves dades. També durant la Diada, quan Rabell i Herrera visiten les Festes de Bellvitge, surto un micro-segón a Tv3 entre els activistes hospitalencs. Suficient per que el twitaire anarco-convergent Sergi Castanyé publiqui la  captura de pantalla i diversos twitters tornin a amenaçar-me. Concedeixo una breu entrevista al diari Irish Times on explico la meva visió del Procés, així com la visceral cacera de bruixes que estic vivint, simplement per donar la meva opinió. El periodista al·lucina.

El passat 12 de Setembre a RAC1 el presumpte locutor Alex Solà, al programa Primera Pedra presentat per Iu Forn, fa referència a la polèmica, donant les meves dades personals, sense esmentar en cap cas les reiterades disculpes, ni les amenaces que he rebut. De sobte, aquest personatge assegura haver investigat el meu arbre genealògic a Twitter (!!!)  i afirma sense cap rubor que el meu avi havia estat President de la Patronal. Es veu que, durant el franquisme, algú amb el meu cognom va ocupar aquest càrrec. Primera noticia.

Segons IDESCAT, a Catalunya hi han 39.000 ciutadans censats amb el mateix cognom que jo, en primer o segon lloc. Serem tots nets de la mateixa persona?. El meu avi, però, era un pobre pagès del camp de Tarragona que va lluitar contra el feixisme a la Batalla de l’Ebre, va ser denunciat per cremar l’orgue de l’esglesia per una família de cacics franquistes  i el van empresonar. Anys més tard, va morir de càncer de còlon deixant una viuda i dos fills de 5 i 3 anys, que van haver de migrar a L’Hospitalet per sobreviure.

En el moment d’escriure aquest article no tinc cap constància que RAC1 s’hagi disculpat amb el meu avi, més enllà d’un discret tweet del periodista. El programa de ràdio va donar també la direcció d’aquest blog i, al cap de pocs minuts, hi va aparèixer un comentari que contenia una amenaça de mort:

###Amenaça de mortCada dia rebo entre 5 i 20 comentaris assetjadors, amb amenaces, insults homòfobs o mofes del meu aspecte físic per part de simpatitzants d’Artur Mas. Cap argument racional ni res que se li assembli. Hem arribat a un extrem on els membres de la oposició no podem tenir ni una efímera relliscada a les xarxes socials, mentre que els partidaris del Govern es poden permetre el luxe de difamar amb absoluta impunitat a les xarxes socials i als seus mitjans de comunicació, públics o subvencionats, ja que estan emparats per la causa suprema que tot ho justifica: La Pàtria. Aquí un brevíssim tastet de les darreres perles que m’han arribat avui mateix:

####new####new1####new2

####new3

Em pregunto si una victòria contundent del nacionalisme el 27S augmentarà encara més el fanatisme social entre les masses d’afins al règim oligarca convergent. Espero i desitjo que no, però he decidit no callar ni rendir-me, passi el que passi. Per un motiu: M’estimo massa Catalunya per deixar-la en mans d’aquesta gent. I, com va dir Harvey Milk abans de ser assassinat: “Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris“.

Anuncis
h1

MADRID: Mite i realitat

Agost 11, 2009

arribaespaña

Tot nacionalisme necessita crear un enemic extern amb el qual unir a la població civil sota una bandera, oblidant així els problemes materials i substituint les diferències de classe per les de pobles.

El patrioterisme català no podia ser menys i així doncs va inventar un mite: Madrid, una urbs suposadament fosca i tenebrosa on presumptament es respira un profund odi a qualsevol cosa que ensumi a català. Si? De debò? Això ho havia de comprovar amb els meus propis ulls, així doncs vaig agafar l’AVE, malgastant l’únic dia de vacances que tindré aquest any, per tal d’aprofundir la fugaç visita que vaig fer a la Capital l’estiu passat amb motiu del concert de Morrissey.

Però ai las! Quina va ser la meva decepció quan vaig descobrir que no es tan ferotge la fera com la pinten:

– Els taxistes no escolten la COPE.
– Al hotel podíem veure TV3
– A l’hora d’esmorzar ens regalaven La Vanguardia
– El Reina Sofia des de que té un director català, Borja Villel, ha esdevingut una rèplica del discurs museístic del MACBA i està ple d’artistes catalans i de cartells revolucionaris de la Guerra Civil editats per la Generalitat Republicana.
– El Caixa Fòrum té un èxit brutal a un any de la seva inauguració.
– Als cinemes Renoir Princesa es projectava el darrer film de Cesc Gay (VOS) en català subtitulat.
– Als quioscs venien bufandes del Barça
– Madrid estava literalment envaïda per turistes catalans arribats via AVE.

akm0madrizAixí doncs on son les masses enfervorides que catapulten a Esperanza Aguirre a les majories absolutes? A mi em va semblar una ciutat moderna, cosmopolita i molt diversa, amb molta festa i un barri gai sencer, que provocaria un atac d’úlcera als gais ultra-radicals barcelonins.

La única senyal d’un govern de dretes que vaig poder captar eren uns cartells editats per la Comunitat on es podia llegir “Para la Crisis: crea una empresa

Potser les iaies casposes fans de Curri Valenzuela s’amaguen a llunyanes urbanitzacions o, qui sap, si en aquella capital han creat un altre mite segons el qual el PSOE viu agenollat als designis dels perversos i cruels catalans… quin misteri!

congreso diputados

FOTO: Un arqueòleg glamurós qualsevol a punt d’entrar al Congrés dels Diputats per tal de donar un cop d’estat, minuts abants de recordar que a l’Agost no hi han sessions parlamentaries

h1

MEME: Els Plaers de la Vida

gener 28, 2009

Mira que feia temps que no seguia cap meme! Ja pensava que havien caigut en l’obid col•lectiu quan “La Rateta Miquey” m’ha passat aquest que, òbviament, he reinterpretat a la meva manera!

Plaers Matiners

Jo quan em desperto soc un zombie en pena incapaç de pronunciar cap mena de mot polisil•làbic fins que no he ingerit la meva dosi reglamentària de cafeïna. Una altre afició secreta matinera seria escoltar “Las Mañanas de la COPE” amb Jimenez Losantos: sens dubte una bona forma d’aixecar-se del llit tan enrabiat com si t’haguessin llençat un cubell d’aigua per sobre! Finalment, que dir de la mítica trempera matinera i la primera masturbació imprescindible del dia?

fonduePlaers Culinaris

Soc un devot fervorós del formatge en totes les seves manifestacions físiques existents: pizzes, fondues, recletes, gratinats… i de totes les seves morfologies tipològiques de forma, gust sabor i denominació: Roquefort, Gruyère, de cabra, Camembert, Manxec…
Creieu que seria possible fer una dieta basada en exclusiva en combinacions de formatges?

.

Plaers Literaris

Llegir al llit abans d’anar a dormir, tapat fins les orelles amb una manta nòrdica mmm…
El que? Home doncs la veritat es que he estat enganxat a tot tipus d’estils literaris d’autors tan diversos com Etxebarria, Bukovski, Woolf, Wilde, Pombo, pero serà del pessimisme extrem de M.Houellebeq de qui us deixo una cita:

“Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acabará con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse. A fin de cuentas ya sólo quedan la soledad, el frío y el silencio. A fin de cuentas, sólo queda la muerte.”

Plaers Musicals

Escoltar el “Gratest Hits” de Björk al llit abans d’anar a dormir mentre a fora plou; estar a primera fila d’un concert de Morrissey mentre aquest et canta “Life is a pigsty” miran-te als ulls; ballar “La Casa Azul” amb les teves amistats en una sessió de gore-petardeo del Niño del Exorcista a les Festes de Bellvitxe; fer una performance de Monica Naranjo a la tarima d’una discoteca del barri mentre gent que ni et coneix t’aplaudeix a rabiar i, evidentment, veure a Madonna des de la Zona Vip amb un Gintònic a la ma i un bombó a l’altre.

.

Plaers Viatgers

Entre els que jo he tingut la sort de degustar: El barri jueu ortodox de Jerusalem un Sabbath a mitjanit, els Cliffs del Burren (costa oest d’Irlanda) al capvespre d’un dia sense boira, l’aigua transparent de les Catxoeiras de la selva de Brasilia, el reflex de la llum sobre les runes romanes de la Plaça de l’Almoina a València, el Temple egipci de Debod a Madrid, les botiguetes de música de Candem a Londres i el Palau del Rei Boig a Baviera (Alemanya).

00001785_9Plaers Sensuals

Notar sobtadament una ma dintre els teus pantalons mentre estàs jugant a rol tranquil•lament amb els teus amics; que et facin una mamada tan intensa que t’hagis d’agafar al moble del llit cridant com un posseït, fotre un bon polvo després d’una època de sequera,  quedar emborratxar-se perdudament i sortir de festa un quart d’hora després que t’hagin dit “millor només som amics” o “es que m’he embriagat de mi mateix i necessito una temporada de soledat”. I, per sobre de tot, el millor plaer sensual i d’excitació màxima, per mi, son els cinc minuts abants d’arribar a una primera cita amb un desconegut… millor que un orgasme!

Doncs res! Que segueixi el meme qui li vingui de gust!

h1

Horror Vacui // Endevinalla fotogràfica.

Octubre 19, 2008

Sembla que he sobreviscut amb relatiu èxit al meu primer cap de setmana després de la voràgine estival que, entre conferències, concerts, festivals de cine i turisme no m’havia deixat temps per pensar en com d’horrible pot esdevindre la meva vida en el proper any; i ara ja no em queda cap projecte a la meva agenda, a part d’afegir una xifra més a la meva edat… yupi!

Em sento com un personatge secundari de la Història Interminable: fugint del no-res que avança lenta i inexorablement cap a mi, sabent que cap Atreyu vindrà a salvar-me a lloms d’un drac blanc. Tan sols em falta saber els detalls: Quin serà el detonant? El Dia? La Hora? S’admeten apostes.

Fins quan podré autoenganyar-me creient que l’arqueologia encara té futur, que podré oblidar-me d’ELL d’una puta vegada substituint-lo per l’efimeritat d’un orgasme passatger o que cada divendres i cada dissabte em plouran plans genials i festes fantàstiques sense que hagi de moure un dit?

I siusplau, no em vingueu ara amb edulcorats ànims ni amb falses esperances, odio la nyonyeria optimista made in Disney i els copets a l’esquena us els podeu guardar per a qui encara cregui en els happy endings, que a mi em senten com patades al estómac. Us recordo que soc materialista!

Be! Abans que m’acuseu, i amb raó, d’intentar arravatar a Morrissey el títol de Mr. Drama Queen, us proposo un petit entreteniment: endevinar a quin dels llocs, on he estat els darrers quatre mesos, corresponen aquestes imatges: Madrid, León, Irlanda, Montblanc (i rodalies), València i Sitges. A veure qui ho encerta!

Foto 1

.

Foto 2

.

Foto 3

.

Foto 4

.

Foto 5

.

Foto 6

*All pics made by me*

h1

La maledicció de la meva mare

Setembre 5, 2008

Finalment m’he decidit a confessar un dels  secrets de familia millor guardats: la meva mare té una curiosíssima maledicció que consisteix en que, allà on va de vacances, en poques setmanes començen a succeir tot tipus de tragèdies i desgràcies.

Podreu pensar que son meres casualitats o especulacions sense fonament, bé, jo pensava el mateix fins fa ben poc, però… cada any sense falta es repeteix el mateix ritual: ma mare marxa amb la família o amb alguna amiga a un país on tothom viu la mar de tranquil, l’estança transcorre plàcidement i quan torna… pam!

Aquí els exemples més destacats:

Israel: Quan jo tenia 17 anys vam anar tota la family en aquest país, aprofitant que el meu pare és molt fan del conflicte arabo-israelí. En aquell moment hi havia una treva, però just al tornar Ariel Sharon es va passejar per l’explanada de les mesquites i va començar una nova i ferotge Yihad.

Euskadi: També vàrem anar de vacances durant l’anterior alto al foc al País Vasc. Poc després del nostre retorn, ETA va trencar l’armistici i va començar una onada d’atemptats.

Nova York: L’agost de 2001 la meva mare i una amiga van estar visitant aquesta bonica ciutat nordamericana. No cal que us expliqui que va passar aquell 11 de Septembre, no?

Praga: Els meus pares es van agafar uns dies a la República Txeca i just quan tornaven una onada de greus inundacions va destroçar el país.

Madrid: Per motius de feina, la meva mare també va estar a Madrid poc abants del 11M.

Jamaica: Aquest any ha marxat amb les seves amigues al Carib… no sé si haureu escoltat a les noticies que el tornado Gustav ha deixat 7 morts a l’illa.

Es podria dir que, en el fons, ella és la responsable indirecte de les desgràcies i hecatòmbes de mig planeta?

Qui sap on anirá de viatge l’estiu vinent? Potser a la vostre ciutat? Qui sap si a casa vostre? Per si de cas, dormiu amb un ull ben obert!

 

h1

CRÒNICA DEL SATURDAY NIGHT FIBER’08

Juliol 23, 2008

El putu Auditório Juan Carlos I es troba situat allà on Crist va perdre la sabata i no va tornar per mandra! Si vaig aconseguir arribar-hi a temps jo crec que lo de Cheste amb la Madonna serà bufar i fer ampolles!

De fet vaig ser dels 100 primers en entrar! Estava tan emocionat donant voltes per dins, xafardejant les instalacions que, de sobte em vaig trobar a Pete Doherthy, tot yonkarra, darrere una valla del backstage tambalagant-se de peu. Com a anècdota destacar que em van entrevistar de Telemadrid, el canal més manipulat de la història, així que no m’estranyaria que al reportatge sortís jo assegurant que en realitat havia vingut a ballar sardanes!

L’aforament no es va omplir ni de lluny! Segons els organitzadors erem 9.000 persones, la qual cosa em sembla una dada extremadament optimista. Espero que aixó serveixi de lliçó als senyorets de la productora i mai més els hi passi pel cap fer coincidir en un mateix fi de setmana el Summercase, el FIB, Bruce Springsteen i aquest festival. Tot i que a mi em va anar genial aquest ambient tan familiar, ja que es podia estar perfectament a les primeres files sense aglomeracions de cap tipus, ni cues per anar al labavo o als bars.

EL públic era una curiosa barreja entre indicool-gafapasta, gays treintons (fans de Morrissey), gòtiques (fans de Siouxie) i nenes pijes (incomprensiblement, fans de Mika).

THE RUMBLE STRIPSThe sun is shining

Un entretingut grupet de rumba-indie, molt apanyat, que va actuar per les úniques 50 persones que van tenir l’humor d’aguantar el sòl de justícia que queia a les 18:30h.

BABYSHAMBLESLa droga es mala

No tinc paraules per descriure la vergonya aliena que em va produir veure aquest lamentable i decadent espectacle. Pete Doherty amb prou feines s’aguantava de peu i talment semblava que anés a caure a terra d’un moment a un altre. Els pocs fans que s’havien congegat a les primeres files es sabien millor les lletres que ell mateix. Relament posar a aquest pallasso a telonejar els deus i deeses del glamour que posteriorment desfilarien per aquell mateix escenari és un atemptat contra el rock!

El millor-> Veure com el guitarrista es fotia una ampolla de “tintorro” entre cançó i cançó.
EL pitjor-> Que destrocessin cançons realment bones com “Deliveri” o “Fuck forever”. Pàtètic i prescindible.

SIOUXIE- Amb ella va arribar la foscor

Embotida en un tratge de cuir negre, sota un escenari platejat i amb un maquillatge que faria empalidir d’enveja a Marilyn Manson, aquesta DIVA en majúscules ens va fer deleitar dels èxits de punk gòtic dels mítics The Banshees saltejats amb les cançons del seu excel·lent primer àlbum en solitari. Realment és una performer nata, viu les cançons al límit! Increïble la coreografia de “In to a swan”, una mica més i fa el llac dels cignes sencer! Jo la vaig disfrutar des de primerissima fila rodejat d’una marabunta de gòtiques amb el maquillatge corregut (Juliol no seria el millor més pels sinistres!).

El millor-> El brutal inici amb els classiquíssims “Israel” i “Arabian Nights”
El pitjor-> Que la majoria del públic no se sabia les seves cançons i estava totalment apàtic.

MORRISSEY- Deu existeix!!

BRUTAL!! INCREÏBLE!! Quin glamour! Quina ploma! Quina ironia! Quin virtuosisme muscial! Quina veu! Morrissey ens va demostrar que està al millor moment de la seva carrera professional amb un concert de 10 sobre 10. Després de projectar videos de Nancy Sinatra i les New York Dolls sobre una tela blanca es va desplegar un fons d’escenari adornat amb fotografies de presos històrics i de sobte… pam! Apareix ELL (que per cert estava a escasos 2m de mi) entonant “The Last of the Famous International Playboys” i amb un públic completament embogit i entregat va anar desgranant els seus hits més recents (First of the gang, Irish Blood, Life is a Pigsty…) barrerjats amb els grans clàssics dels Smiths (Ask, Vicar in a tutu, How soon is now?, Sister I’m a Poet...), així com una versió dels Buzzcocks i un tema del seu proper àlbum, encara inèdit.

El millor-> Tot! Però sobretot la extraordinaria qualitat del só i el talent de la seva banda. Em van encantar també els seus mítics comentaris sarcàstics sobre Espanya (que si els toreros, qeu si el mal gust musical que tenim, que si no venia a Madrid des de 1952…). “Life is a pigsty” i “The world is full of crashing bores” em van fer posar la pell de gallina i l’espectacular final amb “How soon is now” va ser apoteòsic.

EL pitjor-> Que no toqués “There is a light that never goes out”. Si! Ja sé que no la pot otcar sempre, però joooo… per una vegada que ve a España….

MY BLOODY VALENTINELa meva rentadora fa el mateix soroll i no la conviden a festivals.

Vaig aguantar 30 sg de concert fins que vaig fugir despavorit a estirar-me a la gespa per recuperar forces. Quina cosa més espantosa!! Bàsicament es dedicaven a tocar una sola nota amb guitarres ditorsionades al màxim durant 5 min seguits imitant la turbina d’un avió… Aixó és música?? Bleeeaggh

Un cop a la gespa vaig aprofitar per veure una passarela “Do It Yourself” on la gent podia desfilar davant un jurat, del plan Risto Mejide, fent el freak amb la roba del revés o improvitzant un streeptease.

HOT CHIP Let’s dance!

No tenia cap esperança dipositada en un grup anomenat “patatona calenta” però, tot i que no els coneixia ni sa mare van aconseguir que tothom es recuperés del Holocaust sonor anterior i es poses a ballar technopop com per art de màgia, i de pas calentar l’ambient per la festa que vindria després.

MIKA – I just can’t get enough (of you)

Quin peaaazo de concert!! Tot i que la majoria del públic no havia vingut a veure’l a ell, va aconseguir que amb tan sols 20 sg de “Relax, take it easy” els milers de persones que estavem allí aplegats comencessim a ballar, saltar i cridar durant una hora, sense parar per respirar ni un instant.
Amb un escenari decorat com una floristeria, que anava canviant d’atrezzo a cada cançó, ballarines, coristes disfressades, seprentines, gloubus gegants, confetti… I que dir d’ell? Doncs que és una estrella del glam de dalt a baix, que ho viu, ho disfruta i s’ho passa teta al escenari i es nota! Impossible no contagiar-se del seu entussiasme desfassat o de la seva sobrecollidora emoció amb les balades com “Any other world” o “Happy Ending“. Un fi de festa a l’alçada d’un concert mític!

El millor-> La versió del celebèrrim i arxiconegut clàssic dels Depeche Mode “I just can’t get enough”. EL públic va entrar literalment en histèria col·lectiva… i jo el primer (vegeu video).
El pitjor-> Que tan sols tingui un disc i per tant no pugui fer els concerts més llargs, perqué relament ens vam quedar amb ganes de més!

I per acabar la festa i fer temps fins que obris el metro a les 6:00h DJ SUPERMARKET, que va convertir el recinte en una rave a ritme de Daft Punk, MGMT, Primal Scream o Prodigy.

PD: Si, ja ser que estar a 1a fila és molt freak, però així compenso que a la MAdonna l’haurè de veure amb telescòpi!

PPD: Vaig aconseguir una pua de Morrissey (me la va tirar el guitarrista a la ma) i ara no la trobo dins la meva motxilla! Es injust!!

h1

MADRIZ!!: Crònica d’un viatje llampec!

Juliol 21, 2008

Doncs si! Estimats lectors he sobreviscut a la meva aventura solitària per Madrid. Increïblement en 8h em va donar temps a veure tot el que em vàreu proposar, i encara em va sobrar temps per arribar dels primers al millor concert de la meva vida. Encara no em crec ni jo que fos capaç de saber interpretar un mapa i no perdre’m en (quasi) cap ocasió!!

La veritat es que és una ciutat que combina a la perfecció la grendesa kitch d’un barroc mal copiat de França, amb la modernitat d’unes infrastructures que farien l’enveja a Barcelona. la gent molt tranquila i diversa, tot i que abunden les senyorones de bolso Tous i diari El Mundo.

Aquí una galeria d’imatges comentada! Al pròxim post una crònica del peaaazo concert!

ATOCHA

Quin peaaazo d’estació de tren! Fins i tot tenen un jardí botànic al seu interior amb tortugues! El primer obstacle va ser aconseguir sortir del seu interior!

EL RETIRO

Aquesta ciutat és un pèl extranya… tenen un monument a Llucifer en mitj d’un parc enrome, plé de iaios fent footing i adorables matrimonis passejant el cotxet. Faran misses satàniques també?

Vaya vaya, aqui no hay playa! Però tenen uns palauets la mar de monus i un llac amb barquetes la mar d’apanyat!

.

GRANDES MONUMENTOS DE EJJJPAÑAAA: La puerta de Alcalà, la Cibeles i El oso y el Madroño

S’havien de veure, estava clar! Em va faltar el Km. 0 de la Puerta del Sòl, però estava en obres i no hi havia forma de trobar-lo!

Miralá, miralá, miralá, viendo pasar el tiempooo…

.

La Almudena i EL Palau Reial

Visca el Barroc cutre i exagerat a la francesa! Si per tindre, tenen fins i tot uns jardinets que imiten Versalles! Aixó té un nom que es diu enveja! No vaig entrar a la Almudena, ja que tenia un aspecte tètrico-monumental en plan Valle de los Caidos, que feia una mica de grima la veritat! I em vaig quedar amb genes de saber si dins del Palau Reial hi ha un Saló dels Miralls en petit… em temo que si!

.

EL TEMPLE EGIPCI DE DEBOD

Waaa!! Quina passada! Es tracta d’un veritable temple egipci que, davant les inundacions produïdes per la costrucció del Canal de Suez de la Presa d’Assuan es va translladar pedra a pedra a un parc Madrileny als anys 70’s. És gràtis (quina cosa més rara a Barcelona, oi?) i està superben museitzat! Per dintre podem veure amb un joc de llums projectades com era i funcionava aquest edifici del s.IV-III aC. tot molt didàctic i ben explicat, amb jeroglìfics, guies i peces originals! Molt recomanable

.

CHUECA: Me la imaginava més gran…

Doncs si! Suposo que un dissabte a les 14:00 tampoc era la millor hora per visitar aquest mític barri, peró la veritat.. son 4 carrerons1 i la plaça de Chueca en si sembla de Catalunya en miniatura! Em va fer molta gràcia que hi havien establiments per tot tipus de gais: llibreries per maricultes, gimnasos per musculocas, saunes per desesperats, bars leather, botigues de roba per fashions i sex shops per tots! Però vaja, els llocs d’ambient i les discos en si semblaven (des de fora) una mica antro… s’haurà de tornar per la nit a veure que tal!

.

Museu Nacional d’Arqueologia

Mira que m’havien dit que no hi anés, que no valia la pena i jo mateix m’havia proposat no entrar en cap museu peeero… em sobrava temps i just després de baixar de Colón per Recoletos .. pam! M’el trobo allà davant tot solet, gratis i amb les portes obertes per mi! A més, quan un porta la professió a l’ànima, no ho pot resistir!!

I sí, tal com m’havien advertit és històrico-cultural i decimonònic: peces espetaculars en vitirnes sense ordre aparent, ni cap tipus d’explicació històrica. Però bueno… tenen cada cosa que et caus de cul! Que si els ullals d’elefant de Torralba i Ambrona, que si les dames d’Elx i Baeza, que si una torre funerària ibèrica de 5m d’alçada, que si un bifaç, un mosaic romà, lleons ibèrics… vaja! Lo típic que et trobes les excavacions del dia a dia!

I demà la Crònica del SATURDAY NIGHT FIBER!!!