Diari de Campanya (6): Ètica i Cartelleria

Anna i Júlia, les caps de llista d’ICV-EUIA-Pirates amb els primers cartell de campanya, arrencats poc després #CanviemLH

Jo tinc una denúncia per arrencar un cartell de PxC a les eleccions autonòmiques de 2012, amb la que em van arribar a demanar un any de presó. Aquesta campanya la vam començar amb dos dels nostres cartells arrencats per la CUP a la Plaça Espanyola, la qual cosa va donar lloc a una agria discussió pujada de to a la xarxa, que afortunadament ja hem sol·lucionat amb una abraçada. El PSC va tallar ahir pancartes de la CUP a la Rambla, amb nocturnitat i al·levosia, ja que estaven col·locades a la zona on els pertocava a ells segons els acords de la Junta Electoral de Zona. Ciutadans tenen una legió inabastable de seguidors amb samarretes taronja que tapen tots els cartells de la resta de partits, la qual cosa ens ha valgut algun crit i empenta.´Per si fos poc, acumulo bronques de la guàrdia urbana per encartellar en llocs on no era del tot correcte fer-ho.

He fet ja unes quantes campanyes i no recordo cap amb tants petits incidents per aquest tema. Igual es que davant la incertesa demoscópica per uns resultats imprevisibles fa que tothom tingui els nervis a flor de pell?

El que es evident es que tots els partits tenen molt material a repartir en molt poc temps i en un espai molt limitat. L’Hospitalet es una ciutat enorme on la gent viu molt despolititzada i arribar a l’electorat en 15 dies es una tasca prou feixuga. La Junta Electoral ha repartit els espais segons la proporcionalitat de vot el 2011, la qual cosa significa una distribució absolutament injusta, on la meitat de la ciutat està plagada de fotos de l’alcaldessa socialista Núria Marín, on el logo del PSC es tan minúscul que amb prou feines sobrepassa un píxel.

Aquells a qui ens ha tocat algún cop anar a penjar cartells o pancartes de forma voluntària i militant, i no tenim precisament una gran destresa i psicomotricitat fina, podem donar fe de que es una tasca feixuga, cansada i desagraïda. Encara recordo a les eleccions europees penjar 100 cartells d’Ernest Urtasun en una avinguda de la ciutat i passar al cap de 15 min per contemplar que no en quedava cap. Aquell dia vaig decidir que mai més celo o precinto, a partir d’ara cola o res.

Sabent això, jo crec que ens fem un mal favor amb aquestes punyetetes! Respectem els materials dels altres, superposem cartells només quan no hi hagi més espai, tinguem ètica! Els ciutadans tenen dret a assabentar-se de totes les propostes i decidir amb llibertat la seva opció.

.

I més tenint en compte que per desgràcia no hi haurà cap debat a la ciutat, doncs la secretaria de l’Ajuntament va exigir a la junta directiva dels mitjans de comunicació que el temps d’intervenció fossin proporcionals als resultats de 2011. Es a dir, Marín podia parlar la meitat del temps i la resta de candidats amb prou feines podrien pronunciar el seu nom. Els periodistes es van negar a organitzar aquest circ. Espero que no s’obrin expedients disciplinaris als treballadors, com es tradició a Tele Hospitalet, cada cop que algú insinua o opina quelcom que difereixi en el més mínim de l’alcaldessa.

Us deixo amb el nostre vídeo de campanya, que al menys això no es pot arrencar!

.

Es ètic celebrar la mort d’un assassí feixista?

Celebracions antifeixistes a Caneletes

Doncs si, sense lloc a dubtes. A veure, no estic legitimant cap mena d’assassinat, però no puc evitar caure embriac de la xerinola davant l’esperada notícia de la defunció del Ministre franquista i criminal convicte Manuel Fraga.

Va sentir ell el menor remordiment el 3 de Març de 1976 quan va ordenar tirotejar un grup d’obrers que es trobaven tancats en una església de Vitòria, causant 5 morts, un d’ells de tan sols 17 anys? Va plorar gaire Fraga el 1969 quan va ordenar torturar fins a la mort durant quatre dies a Enrique Ruano, estudiant de 21 anys, acusat de repartir pasquins antifranquistes? Va sentir alguna emoció humana Don Manuel quan l’any 1963 va justificar l’assassinat policial del comunista Julián Grimau? I quan va propiciar un tiroteig a Montejurra entre les dues faccions carlistes, tan sols per pura estratègia política? Li va caure alguna llàgrima o ho va celebrar entre pornogràfiques riallades?

Fraga ha mort tranquil·lament al seu llit, amb totes les seves massacres impunes. Les pútrides restes del seu cadàver descansaran dins una bonica caixa de fusta, presumiblement al darrere d’una florejada làpida, on les ordes peperes li podran anar a retre tribut, mentre encara milers i milers de republicans tenen les seves deixalles escampades en cunetes i barrancs.

Lamentar? Si lamento que ja mai podran ser condemnats els seus terribles crims. Lamento, també, que en aquest país es jutgi a l’únic jutge que s’ha atrevit a trencar la mordassa del silenci franquista. I, finalment, lamento moltíssim que alguns mitjans de comunicació presentin com a pare de la democràcia un esser que, ja en plena Transició, pretenia limitar l’alternança política a Espanya en un bipartidisme format per la Falange i Alianza Popular.

I que no em vinguin ara els nostàlgics del NODO i el Garrot Vil a parlar-me de Carrillo i el bàndol republicà, com si encara no n’haguessin tingut prou amb 40 anys de venjança contínua i diària.

La superioritat moral i ètica de l’ateisme sobre la religió

La fonamentació ètica del pensament religiós, com ja sabreu, es basa en el temor a un càstig diví en el més enllà. Es a dir, les persones creients obeeixen unes pautes i conductes de comportament no perquè ells siguin realment bones persones, sinó pel  pànic paranoic a patir un escarment metafísic d’algú invisible que els observa en tot moment.

El pensament idealista dels creients planteja, com Plató i Kant, que existeix un “bé” i un “mal” inqüestionables i absoluts, uns dogmes de fe, o imperatius categòrics, basats realment en tradicions ancestrals i obsoletes, que ells creuen que tenen el seu origen en criatures superiors. Per exemple, es força possible que la prohibició islàmica de menjar carn de porc es basi en una epidèmia de triquinosi del segle VII i d’això se n’hagi derivat un comportament irracional al llarg de 1.400 anys.

El fet d’obeir dogmes inqüestionables porta directament al fanatisme integrista, es a dir, en pensar que una idea és millor que la vida de totes les persones que no creuen en ella i, per tant, es moralment acceptable matar als infidels o, a creure que aquests no son persones amb iguals drets i deures.

Cap a una ètica atea i materialista

Davant això, quina alternativa tenim les persones que creiem en la ciència, el materialisme empíric i la raó? Doncs jo he plantejat aquests punts, a veure que us semblen:

1.- RELATIVISME MORAL: No existeix un “bé” i un “mal” absoluts, hem de buscar la forma correcte d’actuar a partir de l’observació empírica i objectiva de la realitat i de les conseqüències que tenen els nostres actes. No hi han idees vàlides per tothom i en tot moment, la moral és un concepte creat per l’home i determinat per la cultura i la història. Per exemple: La pederàstia era èticament acceptable a l’antiguitat grecoromana i no ara.

2.- DE LA REFLEXIÓ INDIVIDUAL A LA REVISIÓ COL·LECTIVA: Hem de qüestionar-nos constantment les normes i els mites que regulen la nostre societat, valorar internament si fem el millor i el més correcte no perquè així ho digui una llei, una ideologia o un Deu, sinó perquè nosaltres hem arribat a aquesta conclusió. Un cop fet això hem de promoure un debat col·lectiu per tal d’arribar dialècticament a un consens global i democràtic que ens permeti revisar la fonamentació de la justícia. Per exemple: És ètic torturar un terrorista per evitar un atemptat? Es bo bombardejar  un país per alliberar-lo d’una dictadura? Parlem-ne!

3.- UTILITARISME: Tal com va plantejar el filòsof anglès Jeremy Bentham els únics conceptes absoluts son el plaer i el dolor, ja que son magnituds demostrables i quantificables. Per tant, una ètica atea i racional sempre haurà de buscar el màxim plaer per un major nombre de persones, evitant tot tipus de sofriment innecessari. Però jo crec que, al contrari del que pensava Adam Smith, això no ho solucionarà un mercat lliure i un individualisme egòlatra, sinó una acció política  col·lectiva que persegueixi acabar amb les causes objectives del dolor mundial: la pobresa, la guerra i les malalties.

Virtuts i defectes

Ahir estava al Caixa Fòrum veient una exposició del pintor bosni Mersad Berber, quan em va cridar l’atenció la seva reinterpretació artística, en un inquietant collage, sobre el mite grec d’Ícar i Dèdal: un tòpic emprat en infinitud de cops dins la història del art pel simple motiu de l’eterna vigència de la reflexió que ens suscita: cal buscar l’equilibri de totes les nostres accions ja que si volem junt al mar la humitat desfarà les nostres ales, però si, pel contrari, el nostre vol agafa tanta alçada com per aproximar-nos al sol, la seva calor produirà un efecte encara pitjor.

Això mateix ho podríem aplicar a l’escala de valors morals en el que la societat occidental, hereva de la tradició judeocristiana, divideix el comportament humà en virtuts i defectes que, tal i com pretenc demostrar, molts cops podrien ser intercanviables si no en sabem trobar la seva justa mesura.

Sinceritat – Hipocresia.

De la mateixa forma que podrem trobar patètica a una persona que fa descaradament la pilota al seu superior per tal d’obtenir favors o un ascens, qui de nosaltres seria capaç de dir al seu cap que porta un vestit horrible, o que el seu gust musical és deplorable? Es més, quina necessitat n’hi ha? No és més agradable una feina en pau i harmonia, sense tenir que escoltar a cada instant com algú ens recorda la nostre llarga llista de defectes?
De fet, trobo que no hi ha res tan radicalment hipòcrita com pretendre no ser-ho.

Modèstia – Egolatria

Jo sempre he cregut que cal ser conscient de les pròpies limitacions, però també estic orgullós de els meves virtuts. Penso que la modèstia és la falsa excusa dels mediocres, d’aquells que no tenen aspiracions que ser una arbre més del bosc. Es d’una cutreria aberrant presumir d’allò que no tenim, però resulta molt més perillós caure en un abisme de difícil retorn si renunciem a la nostre pròpia autoestima.

Tolerància – Intolerància.

Evidentment que els intolerants son perillosos, però aquí entrem en d’interessant debat sobre si cal tolerar la intolerància. Deixem que, en nom de la llibertat d’expressió, aquells que pretenen imposar una societat excloent puguin fer tranquil•lament apologia del racisme, la homofòbia o el masclisme? On posem la línia vermella?

Doncs res, espero que amb aquests tres exemples hagi quedat clar que no existeixen els valors absoluts, que qualsevol defecte ben entès pot ser beneficiós per la societat i que una suposada virtut, portada al extrem esdevé perniciosa. Així doncs desconfieu d’aquelles ideologies que pretenen imposar una ètica basada en valors universals de bé i mal i penseu sempre que, com deia el meu adorat Maquiavel, la finalitat sempre alguns cops justifica els mitjans, ja que no existeix cap idea que pugui ser superior a la realitat material de la qual ha sorgit.

Els 10 manaments blogers

Com si d’un vulgar Moises o Hammurabi em tractés avui us exposo quins seran els meus dogmes de fé que m’he autoimposat com a codi ètic a l’hora d’ecriure aquest blog. Si algún lector creu que m’en salto algún, li dono dret a que m’imposi la penitència que ell o ella cregui convenient! Si ho pot fer Lars von Trier, perqué no jo?

I.- No copiaràs! Sempre que utilitzis una informació externa citarás la font mitjançant un link directe. I espero que la gent que em copypasteji a mi faci el mateix!!

II.- No censuraràs ni manipularàs comentaris a menys que aquests siguin profundament insultants i ofensius, continguin SPAM o amenaçes contra l’autor, algun comentarista o lector del blog. Els que em seguiu de fa temps ja sabeu de sobres que em van arribar a intimidar en persona uns anarquistes exaltats o que un carlista em volia portar als tribunals!! Qui discrepi de les meves opinions el convido de bon grat al debat amb arguments.

III.- No en treuras benefici econòmic; això es un hobbie, no un negoci, ja tinc una professió que m’estimo molt. Només us anuncio que m’han arribat ofertes per incloure publicitat o per recomanar productes als meus posts que he rebutjat sense miraments.

IV.-  Serás absolutament original. Per molt que costi mirar al futur sense amarres que ens lliguin a gloriosos temps pretèrits, el que ja està publicat es aigua passada, qui vulgui indagar en el que ja he escrit que rebusqui entre els arxius!

V.-  Escriurás a qui t’escrigui. Prometo solmnement passar-me i comentar per el blogs de la gent que em comenti a mi, amb la mesura que em sigui possible. Em sembla profundament pedant i propi d’una diva decadent l’actitud d’algunes blogstars que ni tan sols es rebaixen a llegir els seus propis comentaris.

 VI.- No utilitzaras el blog per intrigar ni divulgar secrets de persones que no siguin mínimament famoses. I mira que la temptació es forta eh… perqué una altre cosa no, però cotilleos en sé uns quants!

VII.- Crearás debat i fomentarás la polèmica. Ja sabeu que intento contestar un a un tots els comentaris que em deixeu; no tingeu por a expressar lliurement la vostre opinió encara que sigui radicalent oposada a la meva, tal com creien Plató, Heguel i Marx, el coneixment sorgeix de la dialèctica entre tesis i antítesis, no dels dogmes inqüestionables.

VIII.- No caurás en la vulgar temptació de la nyonyeria barata. Ho sento molt per les pesones que son adictes a dedicar actaulitzacions a amics i novios, em sembla molt repectable i m’encanta que m’en dediquin, però això no entra dins de estil ni el format d’aquesta web. Aquest manament pot tenir excepcions sempre i quant siguin extremadament glamuroses.

IX.- Honrarás als teus Artistes Convidats sobre totes els coses: Aquelles persones que ja han tingut la valentia de publicar a la secció de cameos ja formen part del meu Olimp particular i han esdevngut una part ineludible i essencial d’aquest blog

X.- No deixaràs que les crítiques dolentes t’esfonsin ni que els elogis et coverteixin en un orgullós intractable i pedant.

Aquests son els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres 
Grouxo Marx