Posts Tagged ‘ultradreta’

h1

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

Novembre 11, 2017

# SCC

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

Anuncis
h1

S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Març 20, 2017

#aaCEuropa1

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Austria Polls

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Opinion_polling_for_the_Dutch_general_election,_2017.png

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

#aaCAlemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Opinion_polling_UK_2020_election_short_axis

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

#aLe Pen

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

h1

RESULTATS DE L’ENQUESTA: Alexis Tsipras nou president de la Comissió Europea

Mai 5, 2014

Tsipras

Aquest blog arrenca l‘Especial de les Eleccions Europees amb una excel·lent noticia: segons l’enquesta realitzada en aquesta mateixa pàgina durant el darrer més, la futura presidència de la Comissió Europea recaurà en Alexis Tsipras el líder de Syriza, el partit de l’esquerra alternativa a Grècia que més ha fet tremolar a la Troika. Tsipras, però, no obtindrà majoria absoluta, al quedar-se amb un 45,1% de vot  i haurà de fer una Gran Coalició amb el Partit Verd Europeu de Ska Keller i José Bové, que amb un 25,5 esdevenen segona força parlamentaria, per tal de governar amb un ampli suport parlamentari.

Els resultats de l’enquesta quedarien així:

#enquesta 1

Així doncs, traslladats aquests resultats a la Composició del Parlament Europeu en nombre d’eurodiputats quedaria de la següent forma:

#enquesta 3La qual cosa suposaria un important daltabaix amb la representació actual, amb l’ensorrament total del Partit Popular i del Partit Socialista, les dues forces que fins ara s’han repartit càrrecs i poder a Europa, al servei dels interessos de la Troika, sent substituïts per una nova hegemonia roig-verda, que crearà una nova Europa social i ecològica redistribuït la riquesa del nord al sud, muturalitzant i auditant el deute, rescatant les persones i traspassant la sobirania dels estats al Parlament Europeu.

De la resta de grups tan sols resulta preocupant l’avenç de la ultradreta euroescèptica, valgui la redundància. El populisme estomacal d’un conflicte horitzontal entre pobres, tancant fronteres als migrants (encara més!), destruint la classe obrera al sortir del euro, competint en inflació i devaluació monetària, salarial i fiscal com a solució a la globalització, té una part de públic crèdul i incaut, per desgràcia

Perquè us feu una idea del daltabaix, la diferència en eurodiputats entre el Parlament actual i l’enquesta quedarà així:

#enquesta 2

Ja sé que algún aixafaguitarres de torn vindrà a desqualificar les dades de l’enquesta, que té una amplissima i significativa base de 184 persones i un lleuger e inapreciable marge d’error del 99,99%. Però si el CEO segueix xuclant els nostres impostos després de preveure 70 diputats per CIU a les passades autonòmiques, qui diu que aquest resultat no serà més precís?

h1

Un matí Antifeixista al Parlament

Març 21, 2014

##UCFRParlament 2

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

##UCFRParlament 1

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

h1

EL HUNDIMIENTO: Reflexions d’urgència sobre la destitució d’Anglada

febrer 8, 2014

Aquest matí, mentre jo participava a les jornades “Com aturar el vot de l’odi” de SOS Racisme al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet, en un altre centre cívic de la mateixa ciutat un òrgan intern de PxC anomenat “Consell Executiu”, format pels regidors del sector nazi més dur i espanyolista, han decidit destituir a Josep Anglada al front de PxC. El motiu donat es que Anglada es quedava els diners dels regidors i pensava compar-se un segon mercedes, amb els seus sous.

Aquestes son algunes de les reflexions que faig al respecte:

1.- Es una victòria de l’antifeixisme i l’antiracisme: Que ningú dubti ni per un moment que si Josep Anglada fos diputat al Parlament o al Congrés o hagués aconseguit uns resultats decents als darrers comicis, els regidors callarien i obeirien al Führer sense més. Això demostra, un cop més, que l’estratègia de plantar cara de forma unitaria i massiva a l’extrema dreta,  els acaba empenyent a la marginalitat. Mentre estant a França, on l’esquerra segueix acomplexada i desunida davant Le Pen i  el Ministre de l’Interior adopta el seu populisme, el Front Nacional es primera força a les enquestes

2.- Es l’únic efecte positiu del Debat Nacional a dia d’avui: No sabem si hi haurà consulta, però el que es indubtable es que el debat sobre la independència ha generat un abisme entre les dues ànimes del feixisme català: els convergents enfurismats d’Osona i els regidors ultra-espanyolistes embogits de l’Àrea Metropolitana, partidaris d’un model foral carlí (que finalment s’han imposat).  En aquest debat estan perduts i van a remolc de Ciutadans, que ara té el camí lliure per fer uns resultats espectaculars a l’antic cinturo roig.

3.- PxC està acabada com a partit polític: No hi ha nazisme sense Führer. I PxC era Anglada, l’única cara coneguda que apareixia a tots els cartells, vídeos o mítings. Tenia uns 10.000 seguidors a Facebook i 5.000 a Twitter (que ja han tancat), la única forma de comunicació per difondre els seus rumors virals xenòfobs. Per si fos poc, també ha marxat el seu responsable de relacions internacionals, Enrique Ravello, que era qui els aconseguia tots els diners de l’extrema dreta europea i han dimitit un de cada 4 regidors electes a les passades municipals. Anglada ha declarat que no accepta la destitució i pretén expulsar a tots els regidors dissidents, la qual cosa apunta a una escissió a la vista, que dividiria encara més el seu vot. El seu substitut, Xavier Simó, un ex-convergent i ex-PP, es un oportunista tímid i educat que no captivarà ni de lluny el vot estomacal de l’odi; es un líder de transició i serà divertit veure com es treuen els ulls pel seu lloc.

4.- … però els nazis moriran matant: Ha triomfat els fans Alba Daurada, els que no tenen complexos per emprar, si cal la violència i els símbols més ultres obertament. Els cadells fanàtics de les Joventuts Identitaries i el Casal Tramuntana, el local del Clot on socialitzen joves en l’odi ultra, ara cobren protagonisme polític, sense ningú que els faci d’aturador. Quan vegin que perden els seus sous i subvencions municipals son capaços de qualsevol cosa.

5.- Ha mort la cuca, però no el verí: El feixisme i el racisme no han estat derrotats ni molt menys. No podem baixar la guàrdia i hem de deixar-nos la pell a les municipals fins que no quedi cap nazi a les institucions. El discurs racista està viu i actiu, Garcia Albiol mana a Badalona, la Llibreria Europa i el Casal Tramuntana segueixen oberts i encara resten centenars o milers de persones proclius a comprar el discurs de que la crisi s’acaba amb un conflicte horitzontal, expulsant migrants i reduint drets. Queda molta feina de formiga per fer als barris  amb exclusió social on la competència pels recursos escassos es molt forta!

Adeu Anglada i fins mai!

PD: Us recomano també la lectura d’un article de Bertran Cazorla a la Directa sobre el mateix tema

h1

Reflexions després del 12O

Octubre 14, 2013

#12oAlicia

Pocs dies abans del 12O es va publicar la darrera enquesta del CEO, amb una mostra sospitosament baixa i sense ponderar la intenció directa de vot, però que bàsicament ens transmet una idea clara: tots els partits s’estanquen o baixen excepte els dos extrems del populisme identitari, ERC i Ciutadans. Aquestes dues formacions monotemàtiques competeixen en amagar la seva mediocritat intel·lectual darrere de pomposos macroactes on realitzar catarsis col·letctives plenes de sentimentalisme folklòric i buides de cap contingut ideològic.

La concentració a Plaça Catalunya, promoguda per PP, C’s  i UPyD amb el suport de nombroses formacions d’ultradreta feixista com PxC, España 2000, el neonazi Casal Tramuntana (que duia un zepelí!) o la Falange, va consistir bàsicament en demostrar davant els mitjans que la seva alternativa al nacionalisme català és més nacionalisme encara, celebrant la data en que va començar la conquesta, colonització i extermini de les cultures precolombines, amb més banderes, més himnes, més caspa i sobretot molta més vergonya aliena. Això per no parlar de l’acte paral·lel a Montjuïc, amb 150 neonazis vinguts amb autocar de Madrid per vessar violentes amenaces i udols cavernaris

Com deia Antonio Machado aquesta es “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía,  devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta,  ha de tener su mármol y su día,  su infalible mañana y su poeta”. Òbviament l’altre Espanya, la que té els morts a les cunetes, el 12O no tenia res a celebrar, i menys de la ma dels seus oligarques, a diferència de certa “ex-esquerra” catalana entregada plenament a la transversalitat patriota. Em pregunto si no es tractava realment d’una performance organitzada per l’ANC amb actors del Polònia per ridiculitzar la seva antítesi, fent valer el seu gran argument salvavides: l’altre bàndol és molt pitjor.

Ni rastre d’argumentacions racionals, dades objectives, elements jurídics o estadístics sobre els costos i beneficis per a cada estrat social que pot tenir la independència; ni una ombra d’un projecte de país amb contingut estructurat i solucions reals i realistes per sortir de la crisi. Es tracta d’una competició emocional per veure qui crida més fort, encara que sigui per no dir res. El sentiments  i la il·lusió col·lectiva ha substituït el raonament i la percepció de la realitat, els individus han desaparegut en el ramat i la política ha esdevingut un Barça-Madrid interminable.

M’és absolutament igual quanta gent va anar a un o altre acte; la única forma vàlida en democràcia per comptar persones de forma legal és en unes eleccions. Que es convoqui doncs el referèndum i allibereu-nos d’una vegada d’aquest embogit concurs de decimonònic patrioterisme, del tot anacrònic en un món globalitzat i multicultural, que recorda a com el ludisme tractava d’impedir l’avenç de la industrialització fa 200 anys. Però molt em temo -ai las- que el poder ha trobat en aquest circ  la millor forma de vehicular el conflicte social de forma horitzontal i faran el possible perqué la orgia identitària s’allargui sine die.