Posts Tagged ‘Mélenchon’

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

Anuncis
h1

MELENCHON vs LE PEN: La mare de totes les batalles!

Juny 6, 2012

Aquest proper diumenge es celebra la primera volta de els eleccions legislatives a França, però sens dubte tots els focus estan centrats en la petita regió de Hénin-Benaoumont, una comarca que agrupa 14 petits municipis que sumen 125.000 habitants, en un racó al nord del país. La raó? L’únic diputat que s’hi escull se’l disputaran en persona els màxims líders de Front Nacional (ultradreta feixista) i del Front d’Esquerres (coalició entre ecosocialistes i comunistes), es a dir, Marine Le Pen i el meu admirat Jean Luc Melenchon.

Aquesta comarca es tracta d’una antiga regió minera que havia estat molt comunista, que als anys 80’s es va tornar industrial i socialdemòcrata, fins que a partir de 2008 la crisi va provocar que les fàbriques tanquessin per deslocalitzar la seva producció al 3r món , augmentant així l’atur en picat. L’antic alcalde socialista de la ciutat, Gérard Dalongeville, ha estat empresonat per corrupció. Així doncs ha esdevingut una regió marginal i abandonada per les forces polítiques tradicionals, on el proletariat desesperat s’ha llençat en mans del populisme incendiari del FN que va arrasar als comicis cantonals amb el 51% de vot arribant al 80% al poble de Beaumont.

Marinne Le Pen va escollir aquesta província com a cavall de Troia per posar el seu peu al Parlament, pensant que seria molt senzill. Fins ara tots els partits progressistes francesos havien cregut que el millor que podien fer davant el feixisme era no parlar d’ell, amagar el cap com una estruç, pensant que plantar-los cara era fer-lis propaganda, una idea suïcida, estúpida i dement que s’ha demostrat objectivament errònia. Doncs bé, finalment Melenchon ha obert els ulls i plantarà batalla a la gola del llop.

Els nazis francesos, desconcertats per aquest cop d’efecte, han emprat tot el joc brut que han pogut: falsificant propaganda de l’esquerra on s’utilitzen falses declaracions de Melenchon a favor dels algerians i berbers o titllant aquest de “marquita atolondrada“. Repugnants i vomitives estratègies que, de ben segur deuen haver copiat a PxC, doncs son la seva marca de la casa.

Es tracta doncs, de LA batalla de les idees, un ring en el qual es batran en duel les dues úniques sortides possibles de la crisi en estat pur: o acabem amb les retallades amb la redistribució de la riquesa o limitant dels drets humans a les persones segons el seu lloc d’origen, es a dir, unint els pobres contra els rics, o o unint els nacionals contra els estrangers. Un debat que, a mida que la crisi enfonsi més i més a socialistes i populars, s’estendrà per tot  Europa com la pólvora i, de fet, a Grècia tenen un escenari força semblant amb l’auge de Syriza (esquerra radical) i Alba Daurada (ultradreta nazi) i que, en el fons, és el mateix que hi havia a Europa als anys 30: o Lenin o Hitler.

L’única enquesta publicada fins a la data indica que a la primera volta Le Pen obtindria una pírrica victòria del 34% contra un 29% de Melenchon, un 18% pels socialistes i un 16% per la dreta moderada; mentre que a la segona volta, la que val, el Front d’Esquerres derrotaria  al feixisme amb un avantatge de més de 10 punts, impedint així que la ultradreta tingui una veu mediàtica dins les institucions.

Per si fos poc morbós el combat, la diva i Reina del Pop, Madonna, s’ha ficat pel mig de la batalla. A la seva gira actual es projecta una imatge de la cara de Marine amb una svastika nazi al front, durant la cançó “Nobody Knows Me“, fet que ha desfermat la ira del Front Nacional, rabiós per que algú hagi desemmascarat la seva veritable ideologia mal camuflada rere tints rossos i amables somriures, amenaçant en denunciar els concerts de París. Podeu veure la imatge projectada concert aquí:

h1

MÉLENCHON: la gran sorpresa a les eleccions franceses?

Abril 11, 2012

El primer cop que vaig sentir a parlar de Jean-Luc Mélenchon va ser quan vaig veure embadalit les imatges d’un recent míting del Front d’Esquerres amb 150.000 persones a la Plaça de la Bastilla, commemorant la Revolució Francesa i la Comuna de París, amb un encès discurs animant a una revolta ciutadana en contra del capitalisme.

Pocs dies després saltava la notícia: Mélenchon es situava amb un 15% d’intenció de vot a les enquestes com a tercer candidat a la cursa per ser President de la República, desplaçant per primer cop a la ultradreta de Marine Le Pen a una ridícula 4a plaça. I la setmana passada tornava a reunir a 70.000 persones a Tolosa de Llenguadoc, amb centenars de banderes republicanes espanyoles de moltíssims descendents d’exiliats que encara resideixen en la que va ser la seu del PCE durant 4 dècades de franquisme.

Com ho ha aconseguit? Sembla veritablement un miracle, tenint en compte que a les passades presidencials de 2007 el Partit Comunista de França, amb Marie Georges Buffet va obtenir un ridícul 1,93% de vot a la primera volta, quedant molt per sota del troskista Olivier Bescenot, fet que presagiava la seva imminent desaparició.

Aquí algunes claus del seu èxit:

– El seu prestigi com a ex-ministre socialista: Ell no és simplement un radical anti-sismtema, va ser Ministre de Formació Professional amb Lionel Jospín, a part d’haver estat senador, tinent d’alcalde o conseller regional. Igual que Oskar Lafontaine a Alemanya, ell representa als socialdemòcrates que se senten traïts amb la deriva liberal i l’acceptació de la política del dèficit i les retallades per part dels partits socialistes a Europa i volen recuperar l’esperit autèntic de la socialdemocràcia de la II Internacional.

– Un Front de Gauche veritablement plural: A diferència de l’actual Izquierda Unida, on el PCE és l’únic partit gran del seu interior, qui domina la seva executiva i s’encarrega de copar els càrrecs importants; a França el Front d’Esquerres està format, a part del PCF, per un partit ecosocialista (Parti de Gauche, d’on és Mélenchon), tota mena moviments socials i sindicals d’esquerres, que es van aplegar en torn a la campanya del NO al tractat de Lisboa. Mélenchon s’ha cuidat molt de marcar distàncies amb règims dictatorials i populistes, presentant com a referents a Lula, Krichner o Rafael Correa.

– Ha causat una crisis total als Anticapitalistes: el troskista i revolucionari Novaeu Parti Anticapitaliste (NPA), que havia arribat fins a un increïble 5% en anteriors comicis, veu com actualment frega l’irrisori 0,5% a les enquestes, sent generosos. Myriam Martin i Pierre-François Grond, portaveus i dirigents del partit troskista han demanat obertament en una carta a la premsa el vot per Mélenchon ja que consideren al seu propi candidat Philippe Partou, un personatge irrellevant incapaç d’aturar a la dreta i que està duent a l’anticapitalisme a la marginalitat.

– S’ha apropiat plenament del discurs ecologista: Mélenchon es considera ecosocialsita i es creu veritablement el discurs decreixement, proposa un referèndum sobre l’energia nuclear i ha fet encesos discursos sobre l’imminent catàstrofe ecològica, fet que a dut a Eva Joly, la tímida candidata verda d’Europe Ecologie a naufragar fins al 2% de vot als sondejos, quan aquest partit havia arribat al 16% als comicis europeus, amb candidats molt més potents com José Bové o el líder del Maig del 68 Daniel Colh-Bendit. Tal com ja es va veure recentment a Andalusia o Astúries, ara mateix a l’esquerra prima el roig sobre el verd.

-Pesca en els caladors de vot de la ultradreta: La família Le Pen i el seu incendiari populisme xenòfob porta anys arrasant en els barris marginals, en el lumpen-proletariat sense cap estudi, amb situacions socials desesperades i obligats a competir amb els nouvinguts per les ajudes de l’estat. Aquest territori, sovint oblidat  per l’esquerra més intel·lectual, és on ha arribat Front de Gauche donant la volta al discurs neo-feixista del Front Nacional: no s’han d’unir treballadors i empresaris contra els immigrants, s’han d’unir treballadors d’aquí i de fora contra el capital. Marine Le Pen, que comptava amb una intenció de vot del 22% i anava primera a la cursa fa 5 mesos, actualment té un 13%, i va quarta, just per darrere de Mélenchon, qui s’està patejant tot l’extraradi francès, convocant el seu acte central de campanya a Marsella, feu de la ultradreta.

També cal dir, com a punt negatiu, que des d’una òptica catalanista, presenta el problema de que la seva fascinació per la Revolució Francesa l’ha dut a adoptar un discurs centralista i jacobí, veient a les llengües i cultures regionals com a elements de l’Antic Règim, idea que no comparteixen altres partits de la seva coalició, com el PCF.

PD: Aixó per no parlar dels videos de grups pop que li estan dedicant!!