Posts Tagged ‘Bernie Sanders’

h1

Davant el Feixisme l’esquerra no pot dubtar: UNITAT!

Abril 24, 2017

#AUAF

Si jo fos francès hauria votat, sense cap lloc a dubte, per Melenchon candidat de la França Insubmisa, un “moviment ciutadà” que aplega comunistes i ecosocialistes entre altres. Tot i que no estic d’acord al 100% amb el seu programa, especialment amb el sobreactuat patriotisme als mítings (plens de banderes nacionals), així com algunes postures ambigües sobre Europa que semblen obrir la porta a un cert euroescepticisme. Però bé, cal reconèixer el seu èxit històric: es el candidat a l’esquerra de la socialdemocràcia que ha obtingut el millor resultat a França des de 1969, quan l’històric dirigent comunista Jaques Duclós va obtindre un 21,27% de vot, quedant en tercer lloc.

Però tota aquesta eufòria va quedar un xic deslluïda quan a la nit electoral Melenchon va ser l’únic dels cinc candidats destacats que no va demanar el vot per ningú a la segona volta, en comptes de cridar a aturar el feixisme de Le Pen demanant el vot pel centrista liberal Macron.

Postura que va ser fulminantment desautoritzada pel principal partit de la seva confluència, el PCF, que s‘expressava així en un comunicat:

“Tenim el deure, de cara a les generacions futures, d’evitar l’arribada de l’extrema dreta a la presidència de la República i al control de tots els instruments del estat. (…) Per ara, conscients de les enormes batalles que estan arribant i les responsabilitats del nostre partit, fem una crida de cara al 7 de maig, durant la segona volta de l’elecció presidencial, per bloquejar el camí a la Presidència de la República a Le Pen i l’amenaça del Front Nacional per a la democràcia, la república i la pau, amb l’únic vot que per desgràcia davant d’ell per fer-ho: Macron. (…) El nostre suport pel 7 de maig no és, en cap cas, un suport al programa liberal antisocial d’Emmanuel Macron, l’hem combatut quan era ministre i lluitarem contra ell al dia següent i contra les seves polítiques, perjudicials pel món del treball, els nostres drets i els nostres serveis públics.”

Hi ha dubtes que ofenen i molt. Com es pot fer una brillant campanya transversal i post-ideològica i, de sobte, passar la nit electoral competint en sectarisme dogmàtic amb els dos grupuscles marginals troskistes que no arriben ni al 1% de vot? Us imagineu a la CNT o al POUM el 18 de Juliol del 36 dubtant si donar suport al Govern de la República o a Franco ja que cap dels dos eren prou revolucionaris? O anant a fer una consulta a les bases? Per favor! I mira, si et fa coseta demanar el vot obertament, sempre pots dir que es faci amb una pinça al nas (com va fer l’esquerra el 2002 amb Chirac contra Le Pen pare) o sempre pots posar un preu al teu suport exigint algun gest assumible per part de Macron cap a l’esquerra. Però el silenci o l’ambigüitat NO!

Durant la passada Convenció Nacional Demòcrata també es van veure molta gent d’esquerres que sota l’apocalíptic lema “Bernie or Bust” cridaven a no votar a Hillary Clinton a les eleccions americanes. Una bogeria que, afortunadament, Bernie Sanders no va seguir ni per un instant. Veient les atrocitats xenòfobes que Donald Trump està duent a terme des de la Casa Blanca, em pregunto com es que aquells que van facilitar la seva arribada al poder amb la seva abstenció no surten a demanar perdó a la Humanitat i a la Història per ser tan curts de gambals. Clar que, possiblement, siguin estudiants universitaris blancs de classe mitja alta, amb assegurança mèdica privada, a qui mai deportaran a Mèxic. Per ells Trump, simplement serà una fantàstica oportunitat per sortir a manifestar-se i divertir-se una estona.

Això recorda un xic (salvant totes les distàncies) a la política dels comunistes alemanys del KPD entre 1928 i 1933 quan van declarar que feixisme i socialdemocràcia eren simples instruments idèntics de la burgesia per impedir la revolució i que el SPD seria mil cops pitjor que el nazisme. El KPD es va presentar com a únic partit antifeixista “pur” (que considerava feixistes a la resta per igual) i es va negar a fer un front comú amb els reformistes del SPD contra Hitler, propiciant així que aquest acabés sent proclamat Canceller tot i que el suport electoral del NSDAP ja estava baixant. Poc després els seus líders eren detinguts, el partit il·legalitzat i els seus militants torturats ai assassinats en camps d’extermini. El 1934 la direcció soviètica de Stalin feia un gir de 180º, fent una crida als Fronts Populars amb socialdemòcrates i centristes per aturar el feixisme. Però ja era massa tard.

A França el feixisme ha assolit una posició central en política precisament perquè la resta de partits, sense excepció, han seguit estratègies absurdes i errònies davant aquest. Per una banda els dos partits centrals, els socialistes de Valls i els republicans de Sarkozy, creien que si imitaven les polítiques racistes i populistes policials atraurien el vot xenòfob lepenista, ridiculitzant els activistes dels drets humans com “bonistes“. Doncs no, el votant sempre prefereix l’original a la mala còpia i això tan sols ha servit per legitimar l’hegemonia cultural de la ultradreta. Per altre banda, tot l’espai a l’esquerra dels socialistes sempre tan tingut massa prejudicis sectaris per fer un front comú transversal als moviments socials per combatre el discurs ultradretà.

Des de  Unitat Contra el Feixisme de l’Hospitalet, diferents persones de les ideologies més diverses, des del minut zero que PxC va entrar a l’Ajuntament al 2011, vam anar a fer feina de formigueta als carrers on ells tenien més vot. Vam fer actes, xerrades, cineforums, embustiades d’ocavetes, cartells, concentracions… Mentre que a l’Ajuntament un pacte de tots els partits democràtics va impedir que mai cap moció del PxC fos mai aprovada. Al cap de quatre anys els nazis van desaparèixer de les institucions i ja poca gent recorda la seva existència. Actualment les principals forces de ruptura amb l’estatu quo son indubtablement d’esquerres i democràtiques.

Aquest es el camí. I no cap altre. Queda clar?

Anuncis
h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

h1

Bernie Sanders o la fi de l’Hegemonia Neoliberal

febrer 8, 2016

## Aaaaara asanders4

Que un candidat d’esquerres, que s’autodenomina socialista, aixeca el puny i parla de lluita de classes es ja de per si quelcom inesperat i fora del guió en unes eleccions americanes.  Bernie Sanders va quedar-se a tan sols un 0,2% de guanyar les eleccions primaries del Partit Demòcrata a Iowa i, si les enquestes no fallen, aquest dimarts arrasarà a New Hampsire. PD: Ha tret 22% sobre Hillary.

Només pel fet que hagi arribat fins aquí es un indicador claríssim que moltes coses estan canviat a la política global occidental. I te a veure amb el resultat de Tsipras a Grècia, de Corbyn als Laboristes anglesos, o de Podem a Espanya. Ja no és una anècdota aïllada. L’hegemonia cultural absoluta de la que ha gaudit el neoliberalisme des dels anys 80, sense cap oposició rellevant, dona senyals d’esgotament i de fi de cicle.

Mirem la situació amb un xic de prespectiva històrica. Entre 1933 (Roosvelt) i 1980 (Reagan) cap dirigent occidental es va atrevir mai a posar en dubte l’Estat del Benestar i la protecció dels treballadors. Existia un consens inqüestionable sobre les polítiques de despesa social, creixement i protecció dels treballadors. L’alternativa era una revolució comunista. Ni un Primer Ministre Conservador del Regne Unit (Heath, Douglas-Home o MacMillan), ni tampoc cap President Republicà dels EUA (Eisenhower, Nixon o Ford) van atrevir-se a plantejar polítiques d’austeritat, privatitzacions, ni cap mena de retallada al benestar. Fins i tot dictadures feixistes com la de Franco s’esmerçaven a crear la Seguretat Social per frenar una possible revolta obrera.

## Aaaaara asandersPerò als anys 80-90, amb Reagan i Tatcher, l’amenaça del comunisme desapareixia del mapa i la socialdemocràcia abandonava als sindicats i es llençava de cap al capitalisme ferotge, amb un toc de maquillatge progressista. Amb la globalització del mercat lliure s’ha deixat enrere el capitalisme industrial que ha mutat a una economia globalitzada de pura especulació financera sense cap mena de llei ni norma que ho reguli. Una economia tan sols enriqueix a un a petita elit que cada cop concentra més poder i capital, mentre la resta de la població té menys treball, doncs l’especulació no requereix de ma d’obra.

Una de les propostes més contundents de Bernie Sanders es tornar a aprovar la Llei Glass-Steagall, impulsada per Roosvelt, per separar la banca d’inversió de la de dipòsit. Amb aquesta mesura es va impedir amb ma de ferro l’especulació financera i bursàtil que va produir el Crack del 29. La llei va ser derogada l’any 1999, sota el segon mandat de Bill Clinton; 8 anys més tard esclatava una nova crisi financera provocada per l’economia de casino.

Encara que no guanyi la nominació, Sanders ja ha aconseguit escorar als demòcrates cap a l’esquerra. Ha centrat els debats sobre el poder de la elit financera de Wall Street i com aquesta ha finançat les campanyes de la resta de candidats. Hillary Clinton, des de la seva entrada en política l’any 1999, ha recaptat 444 milions de dòlars provinents de bancs d’inversió, com City Group (824.000$) o Goldman Sachs (760.000$), així com altres empreses com Law Firms (27M$) o Busines Services (8M$). Sanders, en canvi, ha fet tota la campanya amb micro-donatius particulars amb una mitjana de 27$. Es veritablement imparcial una democràcia on les elits financeres inverteixen tantíssim capital a favor d’un candidat? Es pot fer polítiques socials mentre depens dels diners de l’especulació financera?

Es a dir, per primer cop tenim unes eleccions on milions de persones estan debatent sobre els veritables culpables de la crisi. Per fi tenim un candidat que està vehiculant el cabreig social cap als més poderosos i no envers les minories marginals i febles. Estem davant un polític que s’ha atrevit a plantar cara a la casta dels mitjans de comunicació i s’està enfrontant a les corporacions més poderoses. Està proposant una sanitat i educació publiques i gratuïtes, finançades amb impostos a la elit financera i encara està viu.

## Aaaaara asanders2Per altre banda, tot i que no ha centrat la seva campanya el política internacional, es tracta d’un pacifista convençut que ha votat sempre en contra de les guerres imperialistes americanes, mentre Hilary donava suport a la invasió d’Irak. Està a favor d’abolir la pena de mort i, per si fos poc, va ser el primer polític defensar obertament els drets LGBT; ho va fer en una carta de 1970, 7 anys abans que Harvey Milk fos escollit com el primer polític obertament gai dels EUA. De fet, Sanders va participar a la Marxa dels Drets Civils de Martin Luter King, mentre Hilary feia campanya amb els republicans més racistes, aquell mateix any.

El gran argument dels partidaris de Hilary es que la societat americana no està preparada per un candidat tan a l’esquerra i que els republicans el derrotarien fàcilment a les eleccions del Novembre. Doncs bé, segons la web Real Clear Polítics, que indexa totes les enquestes publicades als EUA, Sanders derrotaria a qualsevol candidat republicà amb un marge molt més ampli que Hillary. Imagino que és perqué Sanders recolliria força vot de la classe obrera blanca no qualificada (els “white trash”) que no el veurien com un intel·lectual elitista de Nova York.

L’altre argument es que les propostes de Sanders toparan amb la mateixa majoria republicana al Congrés i al Senat que ha tingut lligat de mans i peus a Obama els darrers 6 anys. Es cert, i també s’hi trobaria Hillary. Però davant això el que no poden fer els demòcrates es resignar-se o  tractar d’entrar a negociar amb els embogits ultres del Tea Party, sinó mobilitzar les seves bases per recuperar una majoria de progrés  a les dues càmeres.

En tot cas, insisteixo, només pel fet que hagi arribat fins aquí es una senyal inequívoca de que a l’hegemonia cultural absoluta del neoliberalisme li estan sortint esquerdes cada cop més grans. La gent, especialment la generació de joves i precaris en la que em trobo, comença a posar en dubte els dogmes del mercat lliure i, per primer cop en molt temps, està trobant opcions capaces de guanyar a les urnes. Donant-li la volta a Tatcher podríem dir que “There is an alternative!”