Posts Tagged ‘ciu’

h1

Els Alcaldes Franquistes de Convergència

Mai 21, 2018
Josep Gomis, roda de premsa sobre els límits Vila-Seca i Salou. Març del 1.990. foto Cristina Calderer

Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació,  Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Coincidint amb l’elecció del 10é President democràtic de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, precedit de nombroses declaracions clarament supremacistes contra els espanyols i els castellanoparlants, hem pogut comprovar com certs “antifeixistes” miraven cap a una altre banda o bé posaven matisos, excusetes i peròs a la condemna del seu passat ultra. El motiu? A Catalunya el processisme ha inculcat la idea de que el feixisme es sinònim d’Espanya i que tots els nacionalistes catalans son demòcrates per essència. Fins i tot hi ha certs pseudo-historiadors revisionistes que s’atreveixen a dir que a Guerra Civil va ser simplement un mer conflicte nacional entre Catalunya i Espanya i no una lluita de classes socials, com realment va ser.

Es per aquest motiu que m’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.

La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia

CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.

En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.

Alcaldes

QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.

De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%)  molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.

Alcaldes amb algún càrrec

QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política

De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.

Alcaldes Franquistes CIU

QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%

Alcaldes Franquistes CIU 1983

QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques

També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.

Alcaldes franquistes 1979 no 1983

QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).

Alcaldes franquistes 1986

QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986

La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983

Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.

Alcaldes UCD
QUADRE VII: Alcaldes que tenia la UCD a Catalunya el 1979, segons la seva afiliació política i càrrec després de els eleccions municipals de 1983

Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies

A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.

A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983

BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta

TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.

LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.

GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa  Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.

B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.

LLEIDA: Llavorsí.

GIRONA: Beuda i Calonge.

C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983

BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.

TARRAGONA:  Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.

LLEIDA:  Cava, Granyena de Segarra  i Juncosa.

GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.

D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.

BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra,  Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.

TARRAGONA: Cambrils i Forès.

LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.

GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.

Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies

BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny,  L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.

TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.

LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.

GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.

Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.

Conclusions

En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.

CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font).

Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid  i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).

Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.

Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.

BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.

Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja@esnuen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post. 

 

Anuncis
h1

Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

Mai 27, 2015

Resultats LH

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

LH eix nacional

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

LH esqdret

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

h1

Diari de Campanya (7): Anàlisi dels Programes Electorals de L’Hospitalet

Mai 18, 2015

En aquesta nova entrega del Diari de Campanya, avui aprofitaré per fer un anàlisi comparat dels diferents programes electorals de L’Hospitalet . He de dir que estic bastant content doncs de les 10 candidatures que es presenten a la ciutat 7 han realitzat un programa força complert. Tan sols no han fet programa el partit feixista PxC, UPyD i la candidatura fantasma Guanyem/Ganemos, registrada pel grup ultra Hartos.org per fer xantatge a Ada Colau i omplerta amb persones que no son de la ciutat. Tots els programes oscil·len entre 20-50 pg a excepció del PP que només en té 11.

Links als Programes: ICV-EUIA-Pirates (Canviem L’H), PSC, PP, CIU, Ciutadans, ERC, CUP.

Propostes de Treball i Rescat Social

Treball rescat social

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Desnonsaments Negociació i el consens amb els bancs, així com combatre la sobreocupació de pisos. Treball:Reforçar la “Marca L’Hospitalet” desenvolupant un eix de negocis a la segona part de la Gran Via. Comerç i industria:  Impulsar el turisme de negocis vinculat a la Fira de Barcelona.

PP: Desnonsaments Desnonar les cases sobre-ocupades i retirar ajudes a persones relacionades amb delictes.Comerç i industria: Limitar la proliferació de kebabs i basars.

CIU: Desnonsaments Obrir una bossa d’habitatge públic per persones en situació d’emergència social.Treball:Ajudar a empresaris amb un pla per tal que paguin un 50% menys d’impostos en llicencia d’obertura.Comerç i industria: Afavorir la presencia dels comerços a les xarxes socials.

ICV-EUIA-Pirates: Desnonsaments Pla per aturar els desnonaments, sancionar els bancs que tinguin pisos buits, fer lloguer social i garantir el dret al reallotjament públic, prevenint desnonaments. Dret a un lloguer just. Aigua, llum i gas: Tarificació social dels serveis bàsics que garanteixin preus justos, remunicipalització de la gestió de l’aigua, clavegueram i depuració. Pla de rescat social amb renta garantida de ciutadania que eviti cap mena de tall en aigua, llum i gas en famílies amb necessitat. Treball: Pla de Treball Garantit, pla de xoc contra l’atur, no col·laborar amb ETTs, principis de l’Economia del Bé Comú per potenciar empreses socialment justes. Comerç i industria: reindustrialització sostenible amb criteris d’ecoeficiencia, impuls del petit comerç  i de productes ecològics i de proximitat. Limitació de noves grans superfícies.

C’s: Desnonsaments Mediació amb els bancs i per fer habitatge de lloguer social. Aigua, llum i gas:  Gestió pública de l’aigua.Treball:Borses de treball local, ajudes de 6.000 euros a empreses que contractin a persones que estiguin cobrant la Renda Mínima. Comerç i industria:Bonificació del 90% del impost de construcció quan un comerç hagi de fer remodelacions. Modernitzar els mercats de la ciutat.

ERC: Desnonsaments Sancionar i no col·laborar amb bancs que desnonin. Aigua, llum i gas: Municipalització de la gestió d’aigües freàtiques. Treball: Obligar a a que l’Ajuntament contracti a persones en un barri quan s’hi facin obres o neteja pública. Comerç i industria: Fomentar la Farga com a motor econòmic de la ciutat. Impulsar el català al comerç.

CUP: Desnonsaments Crear un cens d’habitatges buits i entregar-lo a la PAH. Aigua, llum i gas: Garantir aigua, llum i gas per tothom. Treball:Ajudes als autònoms per què tinguin accés a la banca ètica.Comerç i industria: Recuperar solars i locals buits per al comerç i empreses cooperatives.

Propostes d’Ecologia i Urbanisme

Urbanisme Ecologia

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Urbanisme: Reconvertir àrees industrials en zones de serveis, centres gastronòmics o residències d’estudiants. Cohesionar la ciutat entorn a la Plaça Europa, la Ciutat de la Justicia i el Biopol. Transport: Senyalitzar correctament els equipaments públics i facilitar l’accés a les grans zones econòmiques, com la Plaça Europa. Medi Ambient: Introduir el sistema tecnològic de les Smart Cities per fer més racional la gestió de recursos.

PP: Transport: Eliminació del 50% de zones blaves i un sistema de préstecs de bicicletes.

CIU: Urbanisme: Creació d’ascensors per tal de creuar les vies urbanes.

ICV-EUIA-Pirates: Can Trabal: Recuperació ecològica i paisatgística, manteniment de la zona agrícola, dona suport a les al·legacions de la Saboga, reducció dels volums constructius amb compensacions ambientals. Participació ciutadana en el projecte final. Urbanisme: Moratòria Urbanística. Cap més construcció de pisos mentre no creixi la demografia. Rehabilitació i posada en lloguer de pisos buits. Potenciar les zones verdes obertes i no els parcs tancats. Control arqueològic de les obres públiques. Transport: Bicing, camins escolars segurs, augment freqüència de busos, soterrament de les vies. Medi Ambient: Xarxes d’horts urbans, control contaminació atmosfèrica, refugi per animals, creació Agència Municipal d’Energia Sostenible.

C’s: Can Trabal: Proposen una consulta ciutadana i no es mullen al respecte. Respectaran el resultat. Urbanisme: Augment de carrers peatonals. Transport: Fer un us racional del vehicle privat, augmentar la mida dels carrils bici. Medi Ambient: Bonificacions i rebaixes als impostos de les comunitats de veïns que siguin autosuficients energèticament.

ERC: Can Trabal: Preservar la zona agrícola, canviar els pisos per zona verda.Urbanisme: Que els nous edificis compleixin criteris d’eficiència energètica. Transport: Bicing a la ciutat. Medi Ambient: Pla municipal per aconseguir el “Residu Zero” amb 100% de reciclatge.

CUP: Can Trabal: Cap edificació a Can Trabal. Urbanisme: Treballar per un urbanisme sostenible i social aturant obres faraòniques. Transport: Plans per compartir el vehicle privat. Medi Ambient: Creació de noves zones verdes. Refugi per animals.

Propostes de Seguretat, Neteja i Civisme

Seguretat Civisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Prevenció i mediació de conflictes, campanyes per la convivència, 1,4 policies/1.000 habitants.

PP: Agents cívics vetllaran per la recollida d’excrements. Més policia i més ma dura policial contra la delinqüència

CIU: Programa “Fem dissabte” on cada dissabte es netejarà un barri diferent a fons. Creació d’un software especialitzat per detectar l’autor d’un grafitti.

ICV-EUIA-Pirates: Consensuar un Pla de Seguretat amb els veïns; educadors, mediadors i policia de proximitat a peu de carrer, codi ètic policial per la guàrdia urbana. Creació d’un Síndic Local de la ciutadania.

C’s: Policia de proximitat, una nova ordenança del civisme, campanyes de sensibilització per la convivència.

ERC: Pla de normalització lingüística a la guàrdia urbana per tal que assoleixin el nivell B de català.

CUP: Suport a les víctimes de la violència masclista.

Propostes sobre nacionalisme i la relació Catalunya-Espanya

Nacionalisme

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

C’s: Ajuntaments compromesos amb la defensa de la Constitució, respecte a les sentencies del Tribunal Constitucional, als símbols i a la bandera d’Espanya.

CUP: L’Ajuntament ha de lluitar per trencar amb la Constitució del 78 i fer aportacions per una nova Constitució Catalana. Eliminació de tots els símbols nacionals espanyols de l’Ajuntament.

Tan sols les dues candidatures més ultres i fanàtiques en els dos extrems de l’eix identitari es pronuncien en aquest àmbit. La resta han entès correctament que en un programa municipal i que parlar d’això es pixar fora de test.

Propostes sobre Democràcia, Transparència, Corrupció

Democràcia

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Aplicació de la tecnologia “Smart City”, aplicacions de mòvil i de les xarxes socials per fer l’administració més participativa.

PP: El PP no fa cap proposta en aquest àmbit.

CIU: Consultes ciutadanes. El pressupost municipal es publicarà a la web

ICV-EUIA-Pirates: Pressupostos participatius gestionats des dels Consells de Districte, consultes ciutadanes, rendiment de comptes, auditoria del deute municipal, audiències públiques, participació directe als plens, major control de la contractació pública, registre i control de lobbies, justificació i transparència absoluta en els pressupostos i la contractació pública.

C’s: Ciutadans aprofita aquest punt per recordar el seu codi ètic. Pressupostos participatius, una web municipal que permeti recollir les demandes dels ciutadans, descentralització als consells de districte.

ERC:Elecció directe dels consellers de districte. Consultes ciutadanes, pressupostos participatius, ètica i austeritat en la gestió pública.

CUP: Combatre el clientelisme, pressupostos participatius, cogestió dels equipaments públics, consultes ciutadanes.

Propostes sobre Serveis Públics i Igualtat

Serveis Públics

Espai que dediquen els programes a parlar d’aquest eix en % de nº de pg

PSC: Educació: Exigir a la generalitat que compleixi els seus compromisos amb les escoles a les que els hi manca equipament. suport a les Ampes, fer de Torre Barrina un centre de formació en TICs. Sanitat: Fer materials pedagògics sobre hàbits saludables.

PP: Educació: Acabar amb la immersió lingüística.

CIU: Educació: Creació de taules de mediació entre adolescents i famílies. Sanitat: Ampliar el servei de teleassistència per gent gran.

ICV-EUIA-Pirates: Educació:Extensió del Pla Educatiu d’Entorn a tota la ciutat, demanar que es retiri el concert a escoles del Opus Dei que segreguen per sexes, ampliar xarxa d’escoles bressol, suport als centres d’esplai, obertura de mes patis d’escoles com a llocs d’esbarjo. Sanitat: Suport a la lluita contra les retallades a l’Hospital de Bellvitge i als CAPs, pla per una vida saludable, pla municipal de prevenció del VIH, garantir l’accés universal a la sanitat.

C’s: Educació: Seguiment i ajuda a nens amb dificultats d’aprenentatge. Sanitat: Pla de prevenció de la droga i l’alcohol entre joves.

ERC: Educació: Creació d’aules de reforç escolar. Potenciar la Normalització lingüística perqué tots els establiments rotulin en català. Sanitat: Desenvolupar alternatives a la hospitalització convencional per malalts terminals.

CUP: Educació: Acabar amb els concerts escolars a centres de l’Opus Dei (on va estudiar el seu cap de llista i altres membres de la candidatura). Beques per serveis d’acollida, extensió dels Plans Educatius d’Entorn. Sanitat: Reforçar la plantilla i reobrir quiròfans i llits de l’Hospital de Bellvitge (nota: l’Ajuntament no te absolutament cap competència al respecte).

Doncs res hospitalencs, compareu i escolliu el que més us agradi!

h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

Octubre 15, 2014

#Mas trilEr“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

h1

La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent

Juliol 28, 2014

##pujol

El 31 de Maig de 1984 una embogida massa enfurismada formada per Consellers, Regidors o simples Cacics, així com simpatitzats de la seva crossa i fidel palangana ERC, es van manifestar des de Plaça Sant Jaume fins al Parlament per demanar que la justícia no investigués i deixés impune la corrupció del patriarca nacionalista Jordi Pujol, pel cas Banca Catalana, on havien desaparegut centenars de milions de pessetes. Es van dedicar a escridassar i agredir amb insòlita violència a diputats del PSC i del PSUC. Ningú va ser detingut, a diferència del Setge al Parlament de 2011. Pujol es va dirigir a la massa de lobotomitzats seguidors que esperaven assedegats les paraules del seu Messies, com si fos un Bukake,  amb aquests mots:

“Som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. A partir d’ara quan algú parli d’ètica i moral serem nosaltres”

##pujol2

El Padrí

El Clan Pujol havia aconseguit que els seus mesquins i corruptes interessos particulars s’identifiquessin amb els d’un suposat poble-nació, embolcallant-se d’una mística màgico-religiosa plena de romanticisme decimonònic. Segons aquesta irracional lògica pre-il·lustrada (inspirada en el sionisme), som un poble escollit, suposadament ocupat, i el messies (Pujol, llavors, Mas ara) que ens ha de dur a la terra promesa està per sobre de la llei i la justícia, ja que atacar-lo a ell es atacar al conjunt del poble.

Excepte en els 7 anys d’honradesa i decència que va durar el Gloriós Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria, Catalunya ha estat en mans d’una màfia que bàsicament operava de la forma següent:

1) Xarxa Caciquil: Convergència va reciclar el caciquisme rural de la dictadura franquista, rehabilitant en democràcia a molts alcaldes de Franco. Un cas molt exemplar seria el del alcalde de Montblanc, Josep Gomis, qui va ser  batlle amb la Falange el 1966 i ho va continuar sent amb CIU fins al 1988, quan va ser designat per Pujol Conseller de Governació, des d’on dirigia el tràfic de favors i inversions a canvi de vots, amb la resta de cacics rurals. CIU a dia d’avui té una tupida estructura de poder en 433 petites alcaldies. En la majoria és la única llista que es presenta als comicis, en mans de les mateixes famílies i clans que han manegat el poder ininterrompudament des de la fi de la Guerra Civil. Aquesta forma de treballar seria similar a la Cosa Nostra siciliana, una estructura amb una forta base rural,  per tal d’aconseguir favors a canvi de garantir una bossa de votants fidels.

2) Trama de Concessions Públiques: A nivell urbà funciona un xic diferent. El “Sector Negocis” de CIU bàsicament opera des dels despatxos de les Conselleries de la Generalitat, on donen concessions a determinades empreses a canvi de comissions irregulars (Trama ITV, Cas Turisme, Cas Treball, Cas Palau), condonar deutes al partit (Trama ABERTIS- Peatges) o blanquejar diner negre provinent de la especulació (Cas Pretòria). Aquí ens trobaríem amb una forma de treballar ja estaria més a prop de l’actual Camorra napolitana, casos similars son descrits per Roberto Saviano al llibre “Gomorra”, on es difícil separar que es estat, que empresa i que màfia. Es per aquest motiu que quan el Tripartit va pujar al poder, Marta Ferrussola va dir que es sentia com si li entressin a robar a casa: la Primera Dama havia perdut completament la noció del límit entre Família-Partit-Generalitat-Nació.

La base de que tot aquest entramat criminal funcioni, a part de tota la litúrgia nacionalista que aliena a la població, es la Omertà. Es tracta d’una Llei del Silenci o Codi d’Honor sicilià que impedeix denunciar públicament aquests crims encara que n’hagis estat testimoni, si no vols rebre conseqüències. A Catalunya funciona un conglomerat de mitjans de comunicació públics o subvencionats per la trama mafiosa que ni informen, ni investiguen ni denuncien cap d’aquestes pràctiques, sinó que les justifiquen i aplaudeixen amb entusiasme. Així com tota una cort de paràsits apoltronats i mesells bufons que, davant el temor de ser apartats de la mamella, corren a mostrar la seva adhesió al règim, com el cas d’aquesta paparra agraïda:

##Pasola RataI quan un professional o mitjà s’atreveix  a trencar aquesta Llei del Silenci, a part de veure’s privat de tota subvenció pública, immediatament  se l’acusa de ser un traïdor a la pàtria (es a dir al Clan que l’ha convertit en el seu negoci), sobreactuant un lacrimogen i penós discurset victimista. Això per no parlar dels atacs i pressions envers la Justícia, de la que en poden donar fe Carlos Jimenez Vilalrejo o Jose Maria Mena fiscals del Cas Banca Catalana.

Es per això que ha causat tan rebombori que el mateix Patriarca, el fundador de la trama, s’hagi atrevit a trencar la seva pròpia Omertà. Suposadament per regularitzar una herència del seu pare (mentida, els herències no declarades prescriuen en 5 anys, no en 35) que en realitat es una minúscula part del botí que es va endur de Banca Catalana, del “Correo catalán”, del Cas Casinos o ves a saber de quina constructora o empresa depenent de la Generalitat i que ha deixat en herència a les seves cries, un cop el delicte ha prescrit.

Sento molta vergonya de tot plegat. Una Vergonya en majúscules, concretament amb una “V” molt gran, enorme i que em distancia, amb més força encara, de tot aquest submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa que algún dia trobarà la seva llosa de marbre per sempre més.

h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.