Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

Apunts sobre Feixisme i Nacionalisme a Catalunya

Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum  diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global  i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:

1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.

El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.

A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.

Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.

2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.

Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.

3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.

4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.

Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia

5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.

La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com  infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!

Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.

Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.

6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?

A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?

7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten?  Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!

8 Reflexions d’urgència sobre el NO de la CUP

NOTA: Aquest text es va escriure abans del pacte de Govern amb el que la CUP es va llençar als braços de Convergencia

1 -> He estat (i serè) el primer en criticar a la CUP quan toqui. Però ara no és el moment. Davant el Tsunami i la fúria masclista, etnicista i racista que ha sorgit a les xarxes socials provinent de les entranyes guturals de l’ultranacionalisme català més repugnant, unitat i solidaritat absoluta per part de tots els demòcrates. I sé que ells probablement no ho farien per nosaltres i alguns potser fins i tot hi col·laborarien. M’és igual! L’odi que estem veient a les xarxes supera tots els límits permissibles. Prou!

2-> Es cert. Em vaig equivocar. Em vaig deixar dur pels meus prejudicis creient que tota la CUP era tan dòcil i mesella com David Fernàndez. I no. Segueixo dient que només encerto auguris quan ho faig amb el Tarot i no amb la raó. Quina creu per a un materialista! Però bé es cert que ha anat d’un sol vot; de fet moltíssima gent va creure que el pacte amb Mas seria bufar i fer ampolles durant la campanya del 27S. Ni de lluny he estat l’únic.

3-> Un cop més ha quedat perfectament demostrat que el Procés no és més que un moviment social reaccionari, una estratègia de l’oligarquia catalana per mantenir Mas al poder a costa d’agitar el populisme identitari entre les classe mitges espantades per la crisi. En el moment que ANC i AMI s’han agenollat davant Mas, han demostrat que mai han tingut ni el menor interès real en la independència sinó en acabar amb tota la oposició democràtica a Convergència.

4-> La CUP ha acosneguit resistir la temptació de deixar-se seduir per la oligarquia corrupte perquè, a diferència d’ERC, no te cap interès en el poder polític; és més: li te por. Mas no els ha pogut subornar amb quatre poltronetes ja que la CUP no vol governar, vol mantindre la seva immaculada puresa ideològica i superioritat moral enfront a la resta de la humanitat. Té tant terror a trencar un plat que no s’atreveix a fregar-ne cap. Amb aquestes premisses arribar a cap pacte de Govern amb ells es un veritable suplici. Us ho asseguro jo, que vaig malgastar 7 mesos tractant de fer una confluència amb ells a les passades municipals de l’Hospitalet. La pèrdua de temps més inútil de la meva vida. Mai m’hauria imaginat que, al cap d’un any, estaria celebrant amb xerinola la seva intransigència!

5-> Seria un error pensar que el Procés ha acabat. Tot i la orgàsmica estocada que li ha donat la CUP, aquest segueix reptant moribund, amb la ràbia d’una bestiola malferida. Ara han passat de la fase del pensament màgic a l’odi hiperventilat i poden ser perillosos. Es segueixen auto-enganyant, buscant traïdors i caps de turc a qui culpar de que les seves fantasioses profecies mil·lenaristes mai es diguin a terme. Fins que no hi hagi un Referèndum legal i acordat amb Espanya, on els poguem derrotar de forma neta i contundent, no despenjaran les estelades deixant-nos fer política racional en pau.

6-> La CUP acabarà rebentant. I es sa, bo i democràtic que això passi. La CUP era una UTP (Unió Temporal de Partits) que no tenien res a veure entre ells (de fet eren antitètics), però que havien trobat alguns punts en comú per anar junts a les eleccions. A les municipals de L’Hospitalet la seva llista era una tuti fruti d’allò més variat on hi podíem trobar des de nacionalistes addictes a les marxes de torxes i els concerts de Núria Feliu, fins a activistes del 15M castellanoparlants que no han vist una estelada a la seva vida i no coneixen ni un mot dels Segadors. De moment ja ha marxat Antonio Baños, imitant així a Raül Romeva, pel fet de veure’s obligat a complir una promesa electoral. Quan trigarà a tindre un càrrec mediàtic o polític? Hores? Dies? Espero que la resta de talps processites dins de la CUP vagin desfilant. I llavors parlarem, si cal, de ponts i aliances.

7-> En quant a Anna Gabriel la gesta d’aquesta heroïna mereix figurar entre els grans mites catalans, junt a Sant Jordi, matant aquest malèfic drac que ha estat Artur Mas, el polític que més he odiat en tota la meva vida junt a Aznar i Bush. Es la nostre Joana d’Arc, sacrificada pel país en la foguera de la intolerància. No la votaré, seguim estant ideològicament molt lluny, però s’ha guanyat el meu respecte etern i un lloc en el meu cor. Sense ella la CUP seria el dòcil i mimós aliat de Procés que va ser l’anterior legislatura.

8-> De que aniran les eleccions al Març? A mi em fan una mandra infinita, porto un esgotament mental de campanyes que no us podeu imaginar. Amb quin discurs il·lusori ens vindrà ara la dreta nacionalista? Que es una segona volta de “El Vot de la teva Vida“? Que hem de re-desconnectar de la desconnexió? Serà un referèndum sobre Artur Mas? Serà capaç l’esquerra no nacionalista de repetir l’heroica gesta del 20D?

… i 9 (de propina)-> La forma assembleària de prendre decisions de la CUP es absolutament vàlida i respectable. Tant com qualsevol altre: vots en urnes, vot telemàtic o debats locals i posteriorment elevats a un Consell Nacional. No han inventat res que no fem la resta de partits des de fa llargues dècades. Un dels problemes de l’adanisme es que constantment descobreix el Mediterrani, que hi farem!

Mariano Rajoy: El candidat del Procés

Els processistes necessiten desesperadament que Mariano Rajoy guanyi aquestes eleccions generals, com sigui. Si el PP (o la seva marca blanca de Ciutadans) no poden formar Govern, el ramat d’hiperventilats que pastura l’ANC despenjaran les estelades dels balcons,  l’11S aniran a passar el dia a la platja i TV3 tornarà a ser una televisió plural. I això no pot ser!

Porten quatre anys inoculant-nos un estereotipat perjudici envers una caricaturitzada España “de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta” que diria Antonio Machado. Ens han injectat en vena l’odi envers la resta de ciutadans la Península a base d’una fal·làcia metonímica, on tots els espanyols son el PP. Una subespècie que, per alguna tara genètica, estan condemnats a votar a la dreta més rància eternament. No com els catalans, el poble escollit pels Deus, que mai triariem a polítics corruptes i de dretes, com Mas o Pujol. Mai!

Aquells que a Catalunya viuen de vendre fum de coloraines, un pensament màgic basat en puerils i ridícules utopies de fades i unicorns, ens diuen ara que es radicalment impossible canviar el Govern de la Moncloa. Son els mateixos que pretenen fer-nos creure que la ONU i la UE acceptaran una independència unilateral, amb el 53% de la població en contra, si polsem “el botó de la desconnexió” i ho desitgem molt fort ,tots juntets i ben agafadets de les manetes.

Ara proclamen que no es pot canviar res, que no hi ha alternativa possible, que un referèndum legal i acordat no es pot realitzar ja que “ens hem passat la pantalla“, que ens rendim i el 20D ens quedem a casa, mentre l’ANC celebra amb cava i xerinola una nova victòria del seu candidat predilecte: Mariano Rajoy. Han passat de prometre gelats per postres cada dia a defensar la immobilitat eterna del statu quo. No fos cas que es desmuntés el Procés, aquest moviment contrarevolucionari la única finalitat del qual es mantenir a la dreta neoliberal d’Artur Mas al poder, mentre mentre distreu a la població a base de performances patriòtiques.

Si no hi fos Mariano Rajoy ¿a qui donaria Artur Mas la culpa de totes les retallades genocides que el seu Govern de sàdics neoliberals han perpetrat contra el poble de Catalunya? Com retroalimentaria la seva dialèctica d’odi entre pobles i obediència entre classes? Com justificaria la seva absoluta inacció legislativa? Com es faria la víctima davant un malèfic enemic extern, amb el suat ploricó que tan excita sexualment als seus votants?

Els pocs independentistes honestos que queden al marge del dantesc circ del Procés demanen obertament el vot per En Comú Podem, com l’ex-diputat Quim Arrufat, i lamenten que els partits processistes  hagin renunciat al dret a decidir.

En canvi, ERC i CDC, per fomentar que Rajoy arrasi amb una abstenció massiva dels catalans, han escollit els candidats més ridículs, mediocres i grotescos que es recorda (i mira que superar Bosch, Terricabres o Tremosa era difícil!). Per una banda el convergent Quico Homs es dedica a anomenar “hienes” als no-procesistes i clama per una “revolució dels botiguers”, es a dir, una mobilització insolidària de les classes mitges i altes per no pagar impostos a les regions pobres. I, per rematar, un video vergonyós i friki demanant fer proselitisme independentista als sopars de Nadal.

Per altre banda, els republicans han posat de cap de llista a Gabriel Rufián, el qual regurgita odi supremacista envers els espanyols, però en castellà. Com si fos un Heribert Barrera passat pel Google Translator. Anomena feixista als que van signar la Constitució (com Miquel Roca de CIU, o Jordi Solé Tura del PSUC) i confessa estar cobrant l’atur de forma fraudulenta, robant diners de tots els espanyols. Tot això mentre mira a l’infinit, amb pose de poeta romàntic, i fa pauses dramàtiques entre les paraules, com si d’aquesta forma tan esperpèntica no ens adonéssim del seu nivell d’indigència intel·lectual. Pobre Joan Tardà, no entenc com algú tan d’esquerres i brillant s’ha deixat humiliar pel seu partit, deixant que li posin això de nº1.

De fet, avui Rufian ja ha advertit que ERC no votarà cap candidat a la Moncloa, ja que “Catalunya ja es independent“ (a la dimensió paral·lela de bogeria i alienació mental on viu ell, deu ser). I que van a fer, doncs, a Madrid? A vaguejar i cobrar dels nostres impostos? Perquè es presenten a aquestes eleccions si ja han desconnectat?. Queda clar, doncs, que els vots republicans no serviran per fer cap canvi d’esquerres a Espanya, sinó que contribuiran amb el seu silenci còmplice a que Mariano Rajoy es perpetui com a President. Més clar, aigua. Votar a ERC o CDC es votar a Rajoy.

PD: per si quedava algún dubte…

Una tarda amb Alfons López Tena

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra“) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

– El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum…

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

– Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

– Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

– Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

– Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

“El Procés”: un Moviment Contrarevolucionari

El dia 15 de Juny de 2011 el President de la Generalitat va haver d’arribar fins al Parlament de Catalunya volant en helicòpter, per tal d’esquivar una enfurismada revolta social. Mas tractava d’aprovar, amb l’abstenció còmplice del PP i el suport de Joan Laporta, els pressupostos autonòmics que suposaven la major destrucció i retallada de l’Estat del Benestar en la història catalana. Rodejant del Parc de la Ciutadella hi havien més de 2.000 persones i centenars més estaven campades o reunides en places de tota Catalunya i Espanya. La classe dirigent s’havia d’inventar quelcom molt bèstia i potent si volia aturar aquell germen d’una Revolució.

En aquell moment l‘independentisme era quelcom ridícul i minoritari, tot i la sentencia del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut o els simulacres de referèndums per tota la geografia. El 2010 ERC havia obtingut un dels seus pitjors resultats en la història (10 diputats), els independentistes purs de SI (4 diputats) estaven dividits i compartien grup mixt amb Ciutadans, mentre que CIU no passava de reclamar un Pacte Fiscal. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de Juliol d’aquell any una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria.

Es el terror a una revolta social sorgida a les places el que anima al Govern a muntar, impulsar i teledirigir un Procés de replegament identitari com una nèmesis del 15M. Aquest moviment, si bé ja existia, no passa a ser massiu fins que no rep el suport logístic, mediàtic i entusiasta del Govern. L’ANC (constituïda pocs mesos després dels fets del Parlament) es fa passar per una suposada “Assemblea” quan en realitat té un organigrama vertical, on el seu portaveu es escollit per una fosca cúpula de dirigents, ignorant completament el vot directe. Les seves marxes populars tracten de reconduir la ràbia i l’enuig per l’atur, les retallades i la corrupció, canalitzant els anhels de canvi i l’odi social envers concentracions messiàniques de suport, aclamació i adoració al Lider, sota el lema “Tots amb el President“.

La lògica del Procés es simular que es fan passos cap la la independència, que en realitat no son més que burdes farses teatrals de caràcter lacrimogen i simbòlic. Referèndums de mentideta, declaracions parlamentaries sense efecte jurídic, signatures de decrets televisades, suposades estructures d’estat que mai es concreten en res o projectes de llei que acaben impugants. Un cop es perpetra la nova comedieta, Mas lamenta que ha fracassat per culpa d’Espanya i convoca noves eleccions, que sempre son anunciades com les darreres abans de la independència, per tal de mantenir-se al poder un temps més. Un bucle etern, replicat fins a la més vomitiva de les nàusees, amanit amb mosaics nord-coreans i performances massives per mantenir entretingut al ramat.

El veritable objectiu del Procés, però, no es la independència. Això es l’excusa, el pretext, el relat públic. Poc més. Del que es tracta es de mantenir a la oligarquia convergent al poder i esclafar qualsevol alternativa d’esquerres.

La primera víctima va ser el PSC, l’únic partit progressista que ha aconseguit prendre la Presidència de la Generalitat en dues ocasions a la dreta des de la II República. El Procés va provocar una forta tensió entre els dirigents burgesos nacionalistes i les seves bases proletàries més federals. Els socialistes han implosionat en diversos grupuscles irrellevants que han acabat per pidolar un lloc a la Llista de Mas, on la seva traïció serà gratament recompensada. Amb ICV han intentat quelcom semblant, però tan sols han aconseguit comprar a una sola persona: Romeva.

Posteriorment van aconseguir domesticar ERC com si fos un dòcil xaiet. Els nous dirigents mediocres, dretans i acomplexats, com Bosch, Terricabres o Rovira, han donat suport a tota mena d’atrocitats neoliberals i pressupostos austetaris, escombrant les corrupteles mafioses sota l’estora. A canvi, Mas els va donant peixet, gestos i fum. ERC ha passat del Gloriós Tripartit a aplaudir amb entusiasme cada retallada, assumint amb il·lusió el seu paper de crossa de la oligarquia.

El rol de la CUP es encara més galdós. Un cop al Parlament, els mitjans de la dreta nacionalista els han rigut les seves gracietes i sortides de to. Amb quatre magarrufes Mas ja tenia al nebodet rebel Fernandez menjant a la seva ma i atacant sense pietat a ICV-EUIA, que es el paper que els ha tocat en l’auca del Procés. Son nens de casa bona, han estudiat en els mateixos col·legis d’elit de la oligarquia i formen part de les families més il·lustres de Catalunya. L’esquerra favorita per la dreta, aquella que te tants escrúpols per fer fronts populars com presses per anar a aplaudir i abraçar a Mas. El nou candidat, Antonio Baños, sembla encara infinitament més afí a les tesis del Procés que David Fernandez, i ja ha dit que no contempla cap Govern sense CDC, encara que Mas perdi les eleccions.

El 2014 l’amenaça d’una alternativa a Mas des de l’esquerra semblava acabada per sempre. Però de sobte a les eleccions europees va fer la seva aparició un factor insospitat i no previst en el guió del Procés. L’aparicció de Podem suposa que:

1) Espanya es reformable. Hi ha una gran part d’espanyols que volen trencar amb l’estatu quo sense abraçar-se a la dreta ni seguir una lògica etnicista.

2) Existeix una força emergent a Espanya que accepta el dret a decidir. Per tant, la culpa no es d’Espanya, es del PP. No cal crear un nou estat, tan sols canviar el Govern i es podrà fer un referèndum legal i vinculant.

3) Es possible bastir una esquerra no nacionalista majoritària a Catalunya que planti cara a Mas i no es sotmeti als seus deliris processites. Existeix, doncs, una gran massa progressista catalana que viu al marge de la lògica del populisme identitari.

Quan la dreta catalana pensava que amb l’ANC havia aconseguit esclafar al 15M per sempre, de sobte se’l torna a trobar i aquest cop no es a les places, sinó a les urnes. Les eleccions municipals van ser un drama apocalíptic per la elit convergent. Una esquerra alternativa, de matriu espanyola però no espanyolista, els acabava de foragitar de l’Ajuntament de Barcelona. La suor freda davallava pel seu font, el cruixir de dents esdevenia un terratrèmol a la Generalitat. Després de tant esforç i milions gastats en propaganda, quatre obrers xarnegots aliens a la seva manipulació els podien prendre el poder.

Es des del terror a una victòria de l’esquerra d’on neix la llista de Junts pel Si. Segons una enquesta de El Periòdico, en cas que CDC i ERC anessin per separat, Catalunya Si Que Es Pot podria quedar a poques dècimes d’esdevindre primera força política. Mas es deuria tornar a sentir dins aquell helicòpter sobrevolant una massa d’indignats que el rodejaven, en comptes d’aclamar-lo. Es per aquest motiu, i no per cap altre, que pocs dies després de l’enquesta es formula la llista conjunta i apareixen suposats elements de maquillatge progressista com Romeva i Llach per tal de tapar Mas, el veritable candidat i cervell de tot plegat.

El Procés, que va nàixer per combatre els indignats, ara ha esdevingut una eina per aturar les diverses confluències d’esquerres. Un trencament de l’estatu quo lampedusià, al servei de la oligarquia, sense que en cap cas es posi en dubte el repartiment de la riquesa i la relació capital-treball. Similar al que passa amb UKIP a Regne Unit, AfD a Alemanya, Ciutadans a Espanya, entre altres.

El 27S serà un plebiscit, un de tants, entre la oligarquia i el proletariat, entre la casta i la gent, entre la corrupció i la justícia social, entre el neoliberalisme i el socialisme, entre etnicisme i revolta social, entre la dreta i l’esquerra, entre l’ANC i el 15M. En resum entre “Junts pel Si” i “Catalunya Si Que Es Pot”, entre Artur Mas i un líder veïnal anomenat Lluís Rabell. No deixeu que les banderes romàntiques no us deixin veure la realitat material, doncs en aquestes eleccions tan sols son una mera tapadora.

PD: He trobat aquest gràfic a les xarxes socials on demostra la meva tesi que l’auge de l’independentisme no té res a veure amb la sentència del TC, sinó que es puja sobtadament a partir de que Mas entra amb helicòpter al parlament i s’impulsa l’ANC com una némesis del 15M per canalitzar les ànsies de trencament de l’statu quo. També podem apreciar com l’aparició de Barcelona En Comú a les municipals produeix una caiguda en picat de l’independentisme

Diari de Campanya (2): Aturem el discurs de l’odi de PP i PxC

 

Estimat Diari de Campanya:

Aquest passat divendres no podia faltar a la convocatòria de SOS Racisme davant la seu del Pp de L’Hospitalet. El motiu era protestar per la repugnant i vomitiva campanya d’odi racista que aquest partit ha defecat pels carrers de la nostre ciutat. Es tracta d’uns ridículs folletons on es proposen bestieses a l’alçada de “aturar la proliferació del kebab“.

Fins ara el Pp de L’Hospitalet s’havia distanciat un xic d’aquesta pàrvula demagògia estomacal que al ple municipal ha estat en mans del partit feixista PxC. Però, davant els escàndols de corrupció i el fracàs de les seves mesures econòmiques neoliberals, el PP es suma a al seva estratègia badalonina, fora dels límits dels drets humans, en un fanatisme extremista propi de grupuscles de hooligans marginals i no d’una dreta democràtica europea.

Cartells antiracistes davant la seu del PP-LH

A l’acte de SOS Racisme, on hem participat diversos candidats de la llista ICV-EUIA-Pirates, hem desplegat una pancarta contra els racistes de l’Ajuntament, hem estripat els folletins xenòfobs i hem encartellat contra el discurs de l’odi davant la seva porta. Jo he parlat amb els mitjans de comunicació locals on he posat en valor el treball per la convivència i contra el racisme, demanant al PP que retiri aquesta campanya i retorni als valors democràtics.

Pel que fa a la extrema dreta neonazi actualment te dos regidors al nostre Ajuntament: l‘ex-skin head Daniel Ordoñez amb un tèrbol passat de violència i pallisses, i Alberto Sanchez, impulsor del neonazi Casal Tramuntana de Barcelona, a qui podeu veure a la foto completament borratxo amb una bandera feixista celebrant la victòria de la selecció espanyola.

Recentment he publicat un article per la revista “Quaderns d’Estudi”, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet – que podeu llegir clicant aquí- “Neofeixisme i antifeixisme unitari a l’Hospitalet de Llobregat (2010-2014)” – on analitzo les causes socials, econòmiques, històriques i polítiques de l’auge de l’extrema dreta a la ciutat i del seu lent declivi des de 2011, gràcies a la lluita unitària que hem dut a terme els antifeixistes a la ciutat, així com els seus puerils errors i crisis internes. Llàstima que no hi pogués incloure els darrers esdeveniments relacionats amb el terrorisme gihaidista o el fenomen islamofòbic de Pegida, als que ja vam aturar als carrers de L’Hospitalet recentment.

Per desgràcia, però, el caldo de cultiu del discurs racista, provocat per la competència de recursos escassos en barris obrers molt densament poblats, segueix existint. Es per aquest motiu que el PP ha vist una oportunitat per anar a pescar en els racons més foscos de l’odi i els perjudicis entre veïns, travessant una perillosa línia vermella que pot posar en risc la convivència als nostres barris.

Aquest dissabte hem recuperat també la memòria històrica antifeixista, aprofitant la II Cercavila Republicana pels carrers de L’Hospitalet. Un xic més deslluïda que l’any passat, doncs amb les presses de la campanya no ens ha donat temps a fer difusió fins al darrer moment. Just quan passàvem per davant de la caseta de Ciutadans una dona ens ha cridat “Franco! Franco!” i hem tingut una enganxada amb alguns dels seus militants, l’actitud xulesca i violenta dels quals em recordava a la pitjor PxC. Un cop a l’Ajuntament he llegit el manifest final reivindicant les fites democràtiques i socials de la II República i demanant un nou Procés Constituent Republicà després de les municipals.

Finalment una friki hiperventilada convergent ens ha vingut a intentar convèncer de les meravelles màgiques que aconseguiríem amb la independència, mentre nosaltres li hem recordat les retallades genocides aprovades per CIU i ERC a l’Hospital de Bellvitge. Ha marxat amb la cua entre les cames.

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era “Viure Lliures” clar…

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…