Diari de Campanya (9): Anàlisi dels Resultats a L’Hospitalet

Finalment aquesta campanya electoral, que tants nervis i angoixa m’ha fet passar en els darrers mesos, ha arribat a la seva fi. Les urnes han parlat i el resultat queda així:

PSC: La candidatura de l’alcaldessa Núria Marín es deixa 2.000 vots i 2 regidors pel camí, però aconsegueix ser la més votada per enèsima vegada des de la restauració de la democràcia. En una ciutat envellida, on la participació es molt baixa entre els joves, la generació d’octogenaris nostàlgics de Felipe Gonzalez, fidels com una roca al PSOE, segueix sent el principal grup demogràfic a la ciutat. També cal tenir en compte que l’alcaldessa és omnipresent als mitjans de propaganda local i que encara conserva una nodrida xarxa clientelar al seu voltant. Tot i així, en cada bugada perd un llençol.

Ciutadans: La nova dreta, moderna i coool, liderada per un  ex-PSC, entra amb força al consistori (4 regidors i 12.343 vots) però lluny del tsunami que alguns havien temut fa temps. El seu èxit no és més que la inevitable reacció a l’agitació per part del populisme identitari independentista. La fortíssima amistat entre l’ex-batlle Celestino Corbacho i el lider ciutadà Miguel Garcia, fa pensar en una possible coalició o, en tot cas, una oposició de guant blanc. El tarannà xulesc, estrident i tavernari del seu cap de llista promet moments memorables al ple.

ICV-EUIA-Pirates (CanviemLH): Tot i la confusió amb el nom, les crisis internes, l’assetjament constant per part de forces rivals, després de dos intents de confluència dinamitats en dos mesos…. hem aconseguit el millor resultat des de 2003! Som l’únic partit que ja tenia representació i l’augmenta en 1 regidor i 2.000 vots que podrien haver estat més de no competir contra la marca fantasma Ganemos. Ara cal posar-se mans a la obra per obrir encara més la confluència a la ciutat i portar a la pràctica una nova forma de fer política, basada en la democràcia directe, sense tornar a ser mai més una comparsa del PSC, però sense caure en el barroer populisme antitot, adanista i sense criteri que possiblement faran altres grups. Molta sort als nostres tres regidors Anna, Júlia i Ivan.

PP: La patètica i ridícula campanya xenòfoba de Sònia Esplugas, basada en aturar el kebab, així com el context de crisi, corrupció i desgast, ha ensorrat aquest partit que perd la meitat dels seus regidors i 6.000 vots. Passen de ser segona força a quarta. Espero que mai més caiguin en la temptació de deixar-se dur pel populisme de grupuscles marginals.

ERC: La formació republicana retorna al consistori  per segona vegada des de 1979 i amb el seu millor resultat: 2 regidors. La campanya publicitaria constant per part del seus tentacles ANC i Súmate, els ha servit per dinamitar a CIU i substituir-los com a principal força nacionalista municipal. El seu líder, Antoni Garcia, aconsegueix finalment la seva desitjada cadira després d’intentar-ho fallidament per altres formacions polítiques com Els Verds o ICV. Haurem de veure si venen a parlar de política social i ambiental, amb la qual cosa ens podrem entendre, o tan sols a fer apologia patriòtica, com em temo.

Ganemos: La candidatura fantasma d’Hartos.org, muntada amb una marca robada a Ada Colau per fer-li xantatge, aconsegueix entrar al ple sense ni moure un dit, gràcies a que molta gent despistada creia que eren Podem o una confluència d’esquerres. Els seus representants, uns desconeguts sense la menor base social, ni la remota idea de com es fa una moció – tan sols amb algunes vagues idees populistes- poden ser la riota de la ciutat. Al menys ens faran més divertits els plens. Es molt trist veure com el baix nivell de coneixement polític de la ciutadania ha permès que tants milers de ciutadans s’equivoquessin i es deixessin estafar d’aquesta forma tan barroera. Si tinguessin un mínim d’honestedat es canviarien el nom o s’integrarien al nostre grup.

CIU: Aquest partit es un zombie, un cadàver vivent que agonitza moribund a la ciutat. El seu únic regidor Jordi Monrós, es un bon paio que ha pagat caríssim que el Procés hagi regalat la seva base a ERC, doncs el votant sempre prefereix l’original a la còpia. L’hecatombe es espectacular; perden 3 de 4 regidors i 5.000 vots. Fer una campanya sense posar un sol peu fora del barri del centre, amb un pàrvul disseny on sortia pintant un cartell i un programa amb propostes tan surrealistes com “fer dissabte” per netejar els barris tan sols un dia a la setmana, o un software per detectar els autors dels grafitties, ha fet la resta.

CUP: Finalment aquesta amalgama de troskos supervivents del 15M, ultranacionalsites cuperos, el poc que queda del Procés Constituent i dos membres de la PAH que no havien vist una estelada fins aquesta campanya, han aconseguit entrar a l’Ajuntament pels pèls. Em temo que es proposen fer l’únic que se’ls dona be: oposició incendiaria, de postureig estètic, sense contingut ni alternativa realista. Estic disposat a rectificar si, per un miracle, s’obrissin a una alternativa amb la resta de l’esquerra, abandonant el seu habitual sectarisme adanista. No tinc gaires esperances, però com tot canvia tan ràpid… qui sap!

PxC: La gran alegria de la nit per tots els demòcrates de l’Hospitalet es que aquesta banda de delinqüents feixistes  ha desaparegut per sempre més de les institucions. Gràcies a la feina de formigueta de Unitat contra el Feixisme a la ciutat hem aconseguit extirpar aquest càncer d’odi i violència. Finalment la classe obrera dels barris més castigats per la crisis ha entès que l’alternativa no era atacar als seus veïns més dèbils, sinó als poderosos. L’exemple de la lluita antifeixista unitària, pacífica i pedagògica es el model que serveix de forma més efectiva per esclafar-los. Farien bé a la resta d’Europa per prendre exemple

Lectura dels resultats en clau nacionalista

Després d’aquests anys de màxima agitació nacionalista, amb un pseudoreferèndum, vies catalanes, V i paradetes de l’ANC constants, aquest eix es manté pràcticament igual. Augmenta lleugerament el vot independentista en 5.000 persones i el federalista en 6.000, però a anys llum del unionista que no perdi ni un vot, al contrari, en guanya 20. On son els 30.000 votants del SI-SI del 9N? Un misteri. El 37% semble haver-se volatilitzat, o bé han preferit votar pensant en una altre cosa. Algú creu que amb aquests resultats a la segona ciutat de Catalunya es remotament possible fer una DUI? De debò?

Lectura de les dades en clau social

 Aquí es on trobem les dades més sucoses: la ultradreta s’enfonsa, la dreta liberal es  manté, la socialdemocràcia puja un xic i l’esquerra quasi triplica resultats. Espectacular! Es evident que la lluita de classes i l’empoderament de les persones afectades per les retallades torna a estar en auge, cosa que celebro enormement.

Una legislatura que pot ser molt divertida!

Diari de Campanya (4): El clientelisme polític del PSC a L’Hospitalet

Quan un mateix partit polític governa amb una majoria insultant durant 4 dècades seguides una mateixa institució es genera una dinàmica en la qual resulta molt complicat diferenciar al partit de l’administració, l’Alcaldessa de la candidata socialista i els interessos de l’estructura política amb els de la ciutadania i el bé públic.

Alguns petits exemples il·lustratius, de la meva estricta experiència personal:

Anècdota 1: Amb 14 anys vaig a un club de rol que tenia la seva seu dins un edifici municipal de la regidoria de joventut. Un dia fan una sortida en cap de setmana, pregunto per apuntar-me. Em donen una fulla d’afiliació a les Joventuts Socialistes i em diuen que si signo em regalaran un croissant. Passo olímpicament i els dono motius ideològics. A tothom li sembla incomprensible: regalen un croissant!

Anècdota 2: Amb 22 anys soc el secretari d’una colla de diables de barri. El regidor de districte ens suggereix que anem al seu míting si volem tindre un local l’any vinent. Jo passo, altres membres hi van. Ens donen el local poc després. Membres del meu esplai fan una altre colla de diables; no van a cap míting, trigaran dècades en veure un local.

Anècdota 3: A les eleccions municipals de 2011 es presenta per primer cop a les eleccions Núria Marín. Obre la campanya amb un sopar multitudinari a la Farga on hi acudeixen 3.500 persones. Com s’ho fa? Doncs cada president d’entitat que rep subvencions omple una taula i llestos.

Anècdota 4: En aquelles mateixes eleccions sorgeix un grup d’independents, anomenat “Compromís per L’Hospitalet“, que donen suport al PSC. Tots els seus membres son destacats dirigents d’esplais, fundacions, cases culturals, associacions veïnals, estudiantils, esportives o colles de diables que reben fortes subvencions de l’Ajuntament i alguns també sous força elevats. Després de les eleccions es dissolen i no es torna a saber d’ells mai més.

Quan el PSC ha compartit la seva tasca de govern amb ICV-EUIA el pacte s’ha limitat a un repartiment de regne de taifes: nosaltres podíem fer el que volguéssim a Educació, Medi Ambient o als districtes que governàvem, sempre i quan no fiquéssim el nas a les seves regidories estrella: cultura, esports i joventut, les grans  mamelles de subvencions que permeten mantenir la potent xarxa de clientelisme i vassallatge neo-feudal amb una gran capacitat capil·lar per arribar a tots els racons de la ciutat. I si, hem aconseguit grans coses com l’Agenda 21, un augment exponencial de les beques menjador i uns plans educatius d’entorn que son l’enveja d’Europa. Però aquesta relació de subordinació, afortunadament, ha mort per sempre més.

Aquesta legislatura el PSC, davant l’eclosió de la indignació i tota la cultura de la nova política derivada del 15M, s’ha vist empés a fer un procés participatiu ciutadà. O, millor dit, un simulacre de procés. Es tracta de “LH On”, unes xerrades, on suposats especialistes de les smarts cities i les ciutats del futur han fet un seguit de conferències, on la gent podia fer aportacions, sempre que no fossin gaire crítiques, per tal de millorar un projecte absolutament patrimonialitzat per l’alcaldessa. Tot plegat molt genèric, imprecís, nebulós, inconsistent però que ha permès, de nou, al PSC-Ajuntament controlar i vehicular al teixit associatiu al voltant seu. Un cop més.

El problema d’aquesta addicció fatal del capital públic es que tenim una societat civil adormida i envellida, sense cap capacitat de regenerar-se, ni de realitzar cap crítica al poder, amb centenars de personatges mediocres aferrats a un carreguet pompós. Els mateixos líders veïnals de fa dècades que convoquen una junta per lustre. Ex-regidors socialistes de presidents de la Creu Roja, dirigents del PSC que desfalquen 20.000 euros en una associació de pares, una malversació de 400.000 euros en una associació esportiva de Bellvitge…

No dic que sigui il·legal, dic que no es ètic, ni sa. Hi ha una alternativa a aquesta parasitaria relació de favors a canvi de diners? Doncs si. Seria tan fàcil i senzill com que les subvencions no les decidís un regidor a dit, sinó que s’haguessin d’aprovar de forma consensuada amb uns pressupostos participatius en els Consells de Districte, de Ciutat, de l’Esport, de l’Esplai o de la Joventut. Que ja existeixen, però de moment no tenen una capacitat deliberativa real i molt menys pressupostaria.

Al PSC de l’Hospitalet no se li poden retreure retallades al benestar, ni populisme en el discurs, que ja es molt. La principal critica que jo li faig es que el seu únic objectiu es el poder com a fi en si mateix, la perpetuació en el càrrec sense cap altre horitzó, el manteniment d’un establishment reatroalimentant aquesta viciada relació clientelar entre administració-partit-societat civil. Cap debat ideològic, cap discurs en profunditat, cap projecte de transformació. Res. El buit ideològic més absolut.