Posts Tagged ‘gltb’

h1

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

febrer 20, 2013

__201205081826no

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

h1

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

desembre 13, 2012

gays washington

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90’s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

h1

Perqué els tios Heteros no ballen?

agost 1, 2012

Existeix una misteriosa força gravitatòria, desconeguda encara per les Lleis de la Física, que atrau als nois heteros irremeiablement a no moure cap múscul del seu cos en el moment que trepitgen una discoteca. Es limiten a aguantar una cervesa amb una ma i a repassar amb la mirada de llop famolenc les fembres del indret amb la inexpressivitat i hieratisme d’una escultura egípcia.

Tampoc dic que hagin d’emular a Mijaíl Baryshnikov i interpretar una escena del Llac dels Cignes cada cop que el Dj canvia de tema, però no estaria de més que donessin alguna pista sobre les seves constants vitals, doncs a voltes sembla que estiguin participant en un concurs d’estàtues humanes de la Rambla.

I això quan es dignen a aparèixer en una pista de ball, ja sigui arrossegats per la insistència de la seva xicota, o bé per la fam derivada de l’abstinència sexual; doncs el seu hàbitat natural sol estar en un bar on les taules i cadires siguin la perfecta excusa per evitar qualsevol temptació de coreografia.

El més paradoxal de tot és que a les classes de gimnàs del institut era just al contrari! Aquests mateixos heteros feien piruetes i acrobàcies sobre el poltre, mentre jo acabava esberlat o mig inconscient pel terra cada cop que intentava la proesa de fer una voltereta o, no diguem ja, una vertical.

On han quedat aquells Tony Manero dels Saturday Night Fever als 70’s? O els rapers break-dancers dels 90’s? Eren tots gais armaritzats? Doncs ho dissimulaven amb molta astúcia!

Tenen por aquests mascles heterosexuals de canviar sobtadament de vorera si els seus músculs segueixen durant uns instants el ritme de la tornada? O potser és que les femelles d’avui dia busquen mascles encartonats i reumàtics? Quin misteri!

h1

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

juny 27, 2012

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

h1

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (I): Antiguitat Clàssica

juny 25, 2012

1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)

Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.

2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)

Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics  Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors.  El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.

3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)

El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.

4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)

L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar  d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.

(continuarà…)

h1

Compredre i sanar l’Homofòbia: desmuntant les teories de Richard A. Cohen

gener 27, 2012

Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

– “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

– “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

h1

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

octubre 23, 2011

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.